L’esport ha servit de cola social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.

El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.

El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.

Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de narcocampament”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.

Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès…”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.

Després del desallotjament

Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.

El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.

L'entrada Futbol de barri contra el racisme i la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

La majoria dels mitjans de comunicació han recollit que l’ordenança servirà per evitar rutes etíliques, excessos dels comiats de solter, soroll de botellots o expressions degradants. Alguns periodistes afegeixen que la norma inclou sancions per a les persones que capten clients per a locals de productes cannàbics il·legals, i que s’augmenten les sancions per fer grafitis, orinar al carrer o no netejar els pixats de gos. Hi ha canvis en els terminis de pagament i els percentatges de descompte, i s’afegeix la possibilitat de pagar la multa al moment, mitjançant datàfon.

L’Ajuntament desplegarà 400 agents cívics per informar de la reglamentació a les zones amb més activitat turística i d’oci nocturn, campanyes en mitjans i xarxes socials, la formació d’agents de la Guàrdia Urbana -per adaptar-se a la normativa- i la instrucció de professionals d’altres serveis -gestió de conflictes, oficines d’atenció al ciutadà i servei telefònic 010-.

Fins aquí, a molta gent li semblarà bé. Però hi ha aspectes difícils de veure darrere d’aquesta campanya de divulgació ben dirigida. Moltes entitats socials, incloses les associacions veïnals, van demanar en el procés participatiu que es tinguessin en compte alguns aspectes no tan clars de l’aplicació de l’ordenança anterior i de la futura. Pel que sembla, no ho van aconseguir. També demanaven una valoració honesta de l’eficàcia assolida en anys anteriors a l’hora d’evitar i corregir comportaments molestos o perjudicials en l’espai públic, que hauria de ser l’objectiu principal de l’ordenança.

Les dades indiquen que hi ha un percentatge baixíssim de cobrament de les sancions, sobretot si són persones de fora de la ciutat, turistes o sense recursos econòmics. És probable que això millori poc per l’augment de les sancions o perquè la urbana porti datàfons. Les entitats van advertir que, en el cas de la gent en situació vulnerable, una sanció -per alta que sigui- no modifica el seu comportament, ja que aquest està relacionat amb la manca d’ingressos, habitatge, accés als aliments, la impossibilitat d’ocupar-se de la seva higiene personal o, directament, problemes de salut mental.

Coses que no resolen les multes

Dormir al carrer, al mobiliari urbà o en una tenda de campanya, rentar-se en una font, rebuscar en un contenidor i embrutar el terra, fer les necessitats a l’espai públic… són situacions que no resoldrà cap multa, que només afegirà una taca més en l’expedient, dificultant o impedint que els Serveis Socials li proporcionin ajuda, ja que apareixerà en els registres oficials com a deutor de la hisenda pública. En paral·lel, les deficiències de coordinació entre serveis socials, sanitaris i Guàrdia Urbana no estan solucionades.

En el procés de participació, moltes entitats van demanar més imaginació per buscar mecanismes diferents o complementaris a les sancions per evitar els comportaments individuals perjudicials. Bona part d’aquests estan relacionats amb activitats comercials i empresarials que utilitzen la via pública com a extensió del negoci. Prohibir o regular de manera diferent aquestes activitats podria ser més eficaç per assolir els objectius, però l’Ajuntament no ha volgut fer aquesta tasca.

Ja hi ha ordenances sobre vehicles de mobilitat individual, terrasses, soroll, salubritat o horaris comercials, però en la discussió i disseny de la nova Ordenança de Civisme no s’ha contemplat la possibilitat de modificar-les tenint en compte les interrelacions que hi ha entre elles. Per exemple, fent efectiva l’obligatorietat de permetre utilitzar lliurement els lavabos de bars i restaurants. En canvi, tot es deixa en mans de l’augment de les multes a les persones individuals.

I hi ha un altre aspecte que passa desapercebut: es vol mantenir net i en bon estat el mobiliari urbà i les parets sancionant l’enganxament de cartells o pancartes, però no es planteja com garantir el dret a la protesta ciutadana. No hi ha cap mecanisme mitjançant el qual les associacions veïnals i entitats socials puguin comunicar públicament les seves queixes o convocatòries, si no és gastant-se una enorme quantitat de diners -que no tenen- contractant espais publicitaris a mitjans de comunicació, marquesines, metros o fanals. Al final, s’ha optat per fer el de sempre, però amb multes més altes, sense voler aprendre dels resultats anteriors ni aportar la imaginació que seria necessària.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada ‘Nova’ ordenança de civisme o com ignorar l’experiència ha aparegut primer a Carrer.

En tractar aquest tema, recordo el nostre col·laborador Miquel Fuster, autor d’algunes portades de Carrer. Era un dibuixant esplèndid. Treballava
a Bruguera i va ser acomiadat a causa d’un conflicte laboral. Després, se li va cremar la casa. Una sèrie de desgràcies el van condemnar a viure al carrer. Dormia en un caixer automàtic i una nit tres jovenets el van agredir amb navalles. Se’n va comprar una, i en arribar la nit agafava els ferrocarrils i marxava cap a la falda del Tibidabo, on es refugiava. Em va dir una i mil vegades que alguns humans són més perillosos que els gossos salvatges o els senglars que campen per Collserola. Quan sortia el tema del civisme, repetia la seva trista experiència.

A Barcelona no tenim prou serveis. Cal posar en funcionament més menjadors municipals. I obrir nous espais per guardar la roba, més serveis de dutxes… És imprescindible acceptar les al·legacions presentades per Arrels i altres entitats veïnals, o les d’aquelles que reivindiquen habitatges públics de lloguer, o les que denuncien els problemes derivats dels injustos desnonaments que afecten els sectors més vulnerables de les barriades. La majoria de les multes queden impagades.

L'entrada Miquel Fuster i la criminalització dels pobres ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona no és un cas especial. Segons l’informe Overview of Housing Exclusion in Europe, almenys 895.000 persones dormen als carrers de la Unió Europea en una nit qualsevol, el 30% més que el 2015. França ha passat de 143.000 persones sense llar el 2012 a més de 330.000 el 2023; Alemanya en comptabilitza 260.000; i Irlanda ha multiplicat per quatre el nombre de persones allotjades en serveis d’emergència des del 2014 -de 3.000 a més de 12.400-. Arreu del continent, albergs i centres residencials s’omplen, famílies són allotjades en pensions i hotels, i es multipliquen els programes per oferir suport social.

La visibilitat creixent de les persones sense sostre ha provocat una presència cada cop més gran d’aquesta problemàtica a l’agenda política i mediàtica. Les peces informatives, les intervencions dels representants polítics als plenaris i comissions de l’Ajuntament, i les expressions de preocupació dels veïnats basculen entre la compassió i el rebuig. Per una banda, els discursos més compassius solen exigir respostes immediates com l’obertura d’albergs o espais de refugi. Per l’altra, els discursos de rebuig se centren en les molèsties i presenten les persones en situació de carrer com una amenaça per a la convivència, la higiene o la seguretat.

Ambdues perspectives conviuen i estan condicionades per experiències de veïns i veïnes, però també hi influeix un clima polític i mediàtic que els últims anys s’ha transformat. En poc temps, l’associació entre sensellarisme, brutícia, desordre i delinqüència ha guanyat terreny. La centralitat del debat sobre la qualitat de l’espai públic en les últimes eleccions municipals no va ajudar a destriar les causes i les conseqüències de cada problemàtica, i les campanyes electorals dels partits i els debats en què s’identificava una amalgama de problemes i molèsties amb una suposada deriva de la ciutat cap a la permissivitat, el desordre i la inseguretat va contribuir a reforçar una visió criminalitzadora de la pobresa i va convertir-la en una qüestió d’ordre públic.

La compassió o l’empatia no són incompatibles amb la incomoditat o la queixa per molèsties com la brutícia o el soroll. Però el creixement dels discursos aporofòbics i racistes genera una falsa sensació de polarització. Explicar les causes estructurals del sensellarisme no és justificar que algú que viu al carrer pugui instal·lar-se i viure al portal d’un edifici d’habitatges o utilitzar-lo de WC. Però qui capta vots entre el descontent i la indignació obté notorietat i rèdits electorals de fer passar els casos particulars per la norma general, recuperant i actualitzant imatges estereotipades del passat.

Els primers estudis sobre les persones sense sostre i sense llar als Estats Units
i a Europa van contribuir a descriure un objecte d’anàlisi i d’intervenció social amb necessitats pròpies i característiques associades a estils de vida desviats o marginals. Aquest estereotip compleix dues funcions essencials: d’una banda, permet a la ciutadania amb una vida normalitzada mantenir la certesa que, per malament que vagin les coses, ningú és víctima de les formes més extremes de pobresa urbana si no té vinculació amb vicis, comportaments desviats o una genèrica mala vida. De l’altra, la culpabilització de la víctima sempre resulta un recurs eficaç per trencar vincles morals. Ningú no pot responsabilitzar-se de la sort d’algú que s’ha llaurat la seva mala situació i, si ho fa, la motivació és la llàstima.

Recuperar aquests mecanismes de desresponsabilització és especialment útil per qui vol treure rèdit electoral de la sensació d’impotència i de la por. Les causes de l’exclusió residencial sobrepassen els límits de les ciutats: la crisi d’assequibilitat de l’habitatge, les mancances del sistema de garantia de rendes i de la protecció social o els riscos d’exclusió social que afecten la població migrant, requereixen polítiques de nivell estatal o europeu. Mentrestant, criticar uns serveis desbordats per la seva ineficàcia, problematitzar que la majoria de les persones usuàries sense llar i usuàries dels serveis són estrangeres i barrejar sensellarisme amb brutícia, soroll i delinqüència als plenaris municipals, ofereix una gran oportunitat per oferir solucions simples alhora que racistes i aporofòbiques: carregar contra la població migrant i calcar els programes de l’extrema dreta europea i nord-americana, reduir els recursos per combatre l’exclusió i mantenir un control ferri sobre un espai públic destinat a ser l’escenari de les vacances de mitja Europa.

En aquest context, és urgent plantejar algunes idees per fer front a aquest gir discursiu. Primer, cal superar la identificació entre sensellarisme i situació de marginalitat i exclusió social extrema. Quan el debat se centra només en el carrer s’obvia el fet que l’exclusió residencial que es manifesta a la via pública només és una petita part d’una realitat molt més àmplia. Ningú no sap amb certesa quantes persones viuen de manera permanent a la ciutat sense comptar amb un domicili. Cada cop més gent malviu en infrahabitatges, s’està en habitacions de relloguer, resideix durant anys en pisos sobreocupats… Tot plegat passa de portes endins dels immobles i té una connexió directa amb el que passa fora, perquè alternar entre diferents situacions d’exclusió residencial és habitual i les línies divisòries entre quedar-se sense habitatge i quedar-se sense un sostre on refugiar-se s’han anat desdibuixant. Una visió més àmplia contribueix a identificar que aquells factors que fan créixer el sensellarisme visible també augmenten altres formes d’exclusió residencial i destrueixen els barris expulsant-ne el veïnat.

També és necessari dimensionar l’impacte sense negar-lo. El discurs aporofòbic pren la part pel tot. Certament, hi ha persones que viuen al carrer que generen molèsties, gestionen les seves addiccions amb impacte cap al veïnat o delinqueixen. Però la major part de les 1.500 persones que dormiran aquesta nit al ras a Barcelona passen el dia totalment desapercebudes. De fet, lluny del tòpic que diu que els sense sostre són els invisibles de les nostres ciutats, dormir i viure al carrer exposa a una visibilitat i falta d’intimitat molt gran i qui ha de patir aquesta situació cerca, com faria qualsevol altra persona, anonimat i no cridar l’atenció.

El paper de les migracions

Cal identificar els riscos d’exclusió als que està sotmesa la població migrant i visibilitzar el paper de les migracions transnacionals. Més del 80% de les persones en situació de carrer de Barcelona són de nacionalitat estrangera, però també és cert que un terç de la població de la ciutat, mig milió llarg de persones, ha nascut a l’estranger, i que la immensa majoria no han necessitat mai serveis socials ni allotjament d’emergència. De fet, les migracions transnacionals són el motor demogràfic i econòmic de la ciutat. La població d’origen estranger suposa el 60% de la força laboral dedicada a les cures i el 40% dels treballadors i treballadores de l’hostaleria. Alhora, el 70% del veïnat nascut a l’estranger és inquilí i paga un lloguer per viure-hi, cosa que suposa una transferència important de rendes cap a propietaris de la ciutat.

També cal explicar millor la missió i els resultats dels serveis socials i de l’activitat de les entitats. El creixement significatiu del problema, en paral·lel a l’increment de recursos, pot ser vist com un indicador de fracàs. Tanmateix, l’evolució de les xifres no explica que els serveis que ofereixen suport social, laboral i legal, que proporcionen allotjament en moments de crisi, o que acompanyen l’estabilització residencial de qui ha perdut l’habitatge, aconsegueixin que milers de persones reconstrueixin la seva vida cada any.

És precís no barrejar problemes ni projectar prejudicis. La brutícia es resol embrutant menys o netejant més; la convivència, cuidant les xarxes de relació, promovent un ús compartit dels espais i reduint les desigualtats; i l’exclusió residencial es combat amb polítiques d’habitatge assequible, suport social i prevenció.

*Albert Sales és investigador de l’Institut Metrópoli.

L'entrada Quan la pobresa es converteix en un problema d’ordre públic ha aparegut primer a Carrer.

Les persones sense sostre no entren en la llista de prioritats de la ciutat?

Històricament, ha estat el col·lectiu més oblidat. Les polítiques implementades han intentat gestionar les persones que viuen al carrer. No s’han creat eines efectives; només se’ls ha tingut en compte en les polítiques de serveis socials, quan en realitat el dret fonamental que més necessiten preservar és el de l’habitatge. La resposta que s’ha donat és la d’incrementar les places d’albergs. És a dir, l’abordatge no ha estat en matèria d’habitatge. Tampoc s’ha entomat mai l’estabilitat que aquestes persones necessiten. Totes les solucions són massa temporals.

Mesures pal·liatives i no estructurals.

Cal entomar la qüestió des de diferents departaments. No es pot abordar el sensellarisme només amb menjadors o més dutxes. Cal el compromís i la coordinació de les Administracions.

Girona va registrar fa unes setmanes el rècord de persones en situació de carrer. A algunes se les va expulsar dels espais que ocupaven. Es desplaçaran cap a Barcelona?

No ho sabem, per la manca d’interès que hi ha hagut sempre a l’hora de conèixer la problemàtica. No tenim dades que ho corroborin. Aquestes persones poden venir, com se’n poden anar a altres punts d’Espanya o d’Europa. No tenim un coneixement prou científic de les seves dinàmiques. És un dels nostres reclams: hem de disposar de més informació.

La situació climatològica és un factor de desplaçament? Barcelona atrau més persones sense llar a l’hivern?

Els qui viuen a Barcelona acostumen a quedar-s’hi, i els d’altres municipis, que ja són veïns i veïnes de la seva localitat, no acostumen a desplaçar-se pel fred. Amb tot, Barcelona té un conveni amb altres ciutats de l’àrea metropolitana perquè les nits més dures d’hivern aquestes persones es puguin desplaçar al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona [CUESB].

Molts veïns i veïnes sovint tenen la sensació que a Barcelona cada cop hi ha més persones que dormen al carrer.

A l’últim recompte, el 2023, vam localitzar en una nit 1.384 persones. Ara, l’Ajuntament ja apunta en les seves publicacions que estem al voltant de les 1.500. Per tant, la sensació és correcta.

S’ha incrementat la seva presència en barris on abans no eren tan habituals?

Sí, perquè els darrers mesos s’han produït desallotjaments de l’espai públic -al parc de la Ciutadella, l’estació del Nord o el parc de Joan Miró-. Aquestes persones s’han desplaçat cap a zones on abans no hi havia una presència tan important.

Abans de passar fred al carrer, algunes persones decideixen ocupar pisos?

Aquest és un col·lectiu que no està especialment vinculat amb les ocupacions. El que hi ha és un sensellarisme cronificat al carrer i un sensellarisme més vinculat a la desinstitucionalització. És a dir, persones que no troben on viure a la sortida d’hospitals, de centres de menors o de centres penitenciaris, per posar alguns exemples.

A totes dues bandes de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSC. Hi ha hagut cap canvi a l’hora de tractar la qüestió?

És veritat que Barcelona és, de tots els municipis de Catalunya, el que més recursos hi dedica. Però el nombre de persones ha augmentat els últims anys. Ara tenim més eines respecte de fa cinc anys, com el marc d’acció per abordar el sensellarisme, però no les volem perdre. I no podem córrer el perill que altres municipis vulguin desvincular-se del problema.

Quin pas ha de fer l’Administració?

Tot just estem a l’espera de l’aprovació de la llei de sensellarisme, de manera que ja no tindrem una estratègia governamental, sinó un element normatiu.

Aquest problema s’erradicarà?

Coneixem experiències de països europeus, com Finlàndia, on han tingut un problema molt superior al nostre i gairebé l’han erradicat mitjançant una política pública de coordinació entre Administracions. Amb la mirada posada en la provisió d’habitatge, han disminuït el 90% del nombre de persones en situació de carrer. És a dir, sabem com acabar el problema, però no és competència exclusiva dels ajuntaments ni de la Generalitat. Cal una coordinació entre les dues Administracions, amb un quàdruple enfocament. Primer, mantenir l’atenció dels serveis socials, per després passar al segon, la provisió d’habitatge. El tercer ha d’anar envers la salut i l’atenció sanitària. I en últim lloc, que és de competència estatal, seria la llei d’estrangeria, un factor de risc a l’hora de trobar-se al carrer.

L'entrada Beatriz Fernández (Arrels): “El sensellarisme no s’aborda només amb menjadors o dutxes” ha aparegut primer a Carrer.

Amb l’entrada en vigor del Pla Endreça el juliol de 2023, vam rebre queixes de persones que atenem i vam comprovar que la iniciativa dificultava el dia a dia de les persones que viuen al carrer, amb més sancions i vulneracions de dret. Amenaçar de llençar-los les pertinences o fer-ho sense avís previ, mullar les persones que descansen al carrer, llençar a les escombraries mantes, cartons, documentació, mòbil o medicació són algunes de les actuacions que persones que viuen a la intempèrie i que coneixem ens han explicat. Relaten que la policia municipal apareix més sovint que abans, en moltes ocasions a diari i a la mateixa hora, generalment al matí. També amenacen les persones que acompanyem de prendre’ls els animals de companyia o els sancionen amb multes.

Persones desprotegides

Els nostres equips de carrer han observat un increment policial sobretot en punts de pernoctació on hi ha agrupament de persones. Això es tradueix en el trencament de les rutines de les persones que viuen al carrer, sovint relacionades amb la supervivència: les persones han de fer guàrdia i quedar-se al lloc on dormen a l’hora que ve la Guàrdia Urbana, esperar que es faci la neteja, que s’assequi el terra i tornar a col·locar les coses a lloc. Això pot comportar que es perdin torns en menjadors socials, recursos d’atencions bàsiques…

Les persones que viuen al carrer s’han de tractar com a subjectes a protegir, no com a subjectes a controlar o sancionar. Calen polítiques fetes des d’una perspectiva social, no punitiva: un pis a cada barri per acollir les persones sense llar, serveis bàsics com dutxes, consignes, menjadors o acompanyament social… Les ordenances no poden sancionar les persones que viuen al carrer per portar a terme activitats orientades al sosteniment de la vida.

Una recomanació de Nacions Unides en relació a la no criminalització de les activitats orientades a tal efecte estableix que el Dret Internacional dels Drets Humans exigeix que els Estats adoptin totes les mesures possibles per erradicar la pobresa extrema i prevenir i posar fi al sensellarisme. La manca d’habitatge reflecteix la incapacitat de l’Estat per garantir el dret humà a un habitatge adequat. Criminalitzar les persones que dormen al carrer no aborda aquesta violació dels drets humans. Més aviat, empitjora la seva situació, castiga les persones per comportaments que no poden evitar i acaba per perjudicar encara més la seva capacitat de sobreviure o millorar i accedir a un habitatge. Un enfocament punitiu que penalitzi les persones sense llar per pidolar, dormir, rentar-se o treballar en espais públics també planteja un cost econòmic per a les Administracions que no és sostenible, ja que moltes d’aquestes persones no poden pagar les multes que se’ls imposen.

En darrer lloc, la criminalització dóna lloc a la discriminació per motius de condició socioeconòmica o altres motius prohibits, com ara l’ètnia, l’origen nacional o la salut, vulnerant, d’aquesta manera, les normes de drets humans.

* Eva Hobeich és responsable de l’equip jurídic d’Arrels Fundació.

L'entrada Necessitem polítiques fetes des d’una perspectiva social i no punitiva ha aparegut primer a Carrer.

L’entitat ajuda joves com ara la Nora o en Genís, noms ficticis per protegir el seu anonimat. La Nora és una noia trans que va marxar de casa perquè els pares no acceptaven la seva identitat. Es troba en una situació complexa: està intentant trobar un habitatge i, a la vegada, continuar els seus estudis. Ara mateix, viu amb una amistat, però Ahora Dónde li està buscant una família d’acollida. En Genís és un noi gai que té problemes de convivència amb la seva mare i pateix d’ansietat. L’entitat li està donant suport emocional mentre fa la mediació amb la seva família.

Aquests dos joves són exemples de la trentena d’usuaris que l’associació ha atès des de la seva constitució. I també són una mostra d’una realitat difícil de quantificar. Segons dades recents de la Fundació Arrels, a Barcelona hi ha 5.142 persones sense llar. D’aquestes, 1.231 dormen al carrer. Però no existeix cap estadística que calculi la relació entre sensellarisme i identitat LGBTI a Barcelona o a Catalunya. Sí que hi ha investigacions que aborden la problemàtica fora d’aquest territori. Als Estats Units, per exemple, el 40% dels joves sense llar s’identifiquen com a LGTBQ, segons dades de True Colors United. La joventut del col·lectiu té un 120% més de probabilitats d’experimentar el sensellarisme que la resta dels joves, d’acord amb un informe de Chapin Hall.

“Per sensibilitzar, calen dades”

Les dades més pròximes provenen de la Comunitat de Madrid, on la Federación de Asociaciones y Centros de Ayuda a Marginados (Faciam) i la Universidad Rey Juan Carlos van publicar un estudi sociològic sobre persones LGBTI sense sostre. El 23% dels entrevistats consideraven que la primera causa de la pèrdua d’habitatge va ser l’expulsió del domicili per discriminació vinculada a la seva identitat de gènere o orientació sexual. Una de les demandes principals d’Ahora Dónde és l’elaboració d’un estudi que estimi, en el nostre àmbit, el nombre de persones de la comunitat LGBTI sense habitatge i el motiu de la seva situació. “Si tens dades, és més fàcil sensibilitzar”, declara Gemma Brulles, presidenta de l’associació, que treballa en àmbits com l’assistència laboral o l’acompanyament emocional. Els usuaris solen tenir entre 18 i 25 anys i la majoria són persones trans.

Sandra Toledano, terapeuta gestalt i coach especialitzada en el col·lectiu LGBTI, és voluntària de l’entitat i s’encarrega de dirigir el suport emocional a les víctimes. “El primer que fem és crear un espai segur. Treballem des de la urgència, ja que les persones que venen ho fan en situacions límit”, explica. Un altre mecanisme essencial és la mediació entre l’usuari i la seva família, que està dirigida per professionals de l’Associació de Mediacions de Catalunya. “Dona molt bons resultats. Facilita el contacte, i els pares i mares comencen a veure la situació amb uns altres ulls”, comenta Toledano. Tot i això, no és un procés fàcil, ja que a vegades els mateixos usuaris no volen parlar amb les seves famílies o aquestes rebutgen un apropament.

Els voluntaris fan una crida a l’adhesió de famílies d’acollida al projecte, per atorgar una llar i suport als usuaris amb risc de quedar-se al carrer. Brulles destaca els beneficis que suposa el procés per ambdues parts: “Hem elaborat un protocol per assegurar que les famílies estiguin preparades i evitar que, en entrar a casa d’algú, la persona rebi un segon rebuig”. Ahora Dónde denuncia la invisibilització de la situació i reclama a l’administració pública un compromís més gran. El passat mes de maig, representants de l’entitat van sol·licitar al Parlament de Catalunya habitatges per a joves LGBTI que pateixen rebuig per part de les seves famílies.

L'entrada Quan la discriminació sexual es pateix a la llar ha aparegut primer a Carrer.

L’anomenen pis zero i en volen un per a cadascun dels 73 barris com a mínim per reduir el miler i escaig de persones que dormen al ras cada nit. Al Raval, concretament al carrer del Carme, fa set mesos que Arrels Fundació n’ha obert un dissenyat per alumnes de l’escola Elisava i ha traslladat la iniciativa a l’Ajuntament de Barcelona. Ara, la pilota és a la teulada del govern Colau.

La idea d’obrir 73 unitats de cures intensives socials ha sorgit arran de l’evidència, constatada en l’últim recompte de gent sense sostre, que aquest problema no deixa de créixer i que les mesures de l’administració per frenar-lo s’han demostrat insuficients. “És un recurs de caràcter pal·liatiu perquè són petites unitats de cures intensives socials que fan que la gent no hagi de dormir al carrer”, explica el director d’Arrels, Ferran Busquets. No dona l’estabilitat que una persona en aquesta situació necessita per redreçar la seva vida, però “ajuda més que els actuals albergs molt allunyats del centre o el mateix carrer”, afegeix Busquets. La clau és la proximitat. “Us imagineu 73 espais amb capacitat per a deu persones a cadascun repartits per tots els barris de la ciutat?”, pregunten des d’Arrels.

Hospitals de campanya
Aquestes UCIS -o “hospitals de campanya” com també els anomena l’entitat- no acabarien amb el drama del sensellarisme, però sí que suposarien una solució temporal mentre s’aborda seriosament aquest fenomen perquè assegurarien cada nit un llit a més de 700 persones. A més, puntualitzen, amb els pisos zero no caldria destinar recursos a les milionàries operacions hivernals que fa el consistori quan les temperatures cauen en picat.

I és que les últimes dades oficials sobre gent sense casa són esfereïdores: 1.026 dormen al carrer, 1.954 més ho fan als albergs i centres públics i privats, i 415 malviuen en fàbriques o en barraques a solars abandonats. En total estem parlant de 3.395 persones sense llar, un 60% més que fa nou anys.

A aquesta xifra, Arrels n’afegeix una altra. És la que té a veure amb la situació de vulnerabilitat dels sense sostre. “Parlem de gent amb malalties cròniques que en molts casos no tenen ni targeta sanitària i que han patit agressions per viure al carrer”, recorden. La majoria porta sis anys vivint al ras i un terç d’elles té la salut greument deteriorada quan no porten ni un any dormint al carrer. “Els números són escandalosos i ens reafirmem: dormir al carrer no és una cosa normal ni s’ha de tolerar, calen accions contundents”, remarquen.

Tot i que la creació de pisos zero és una aposta estratègica d’Arrels perquè pot suposar l’inici de la reconstrucció vital dels afectats, també cal la implicació de l’administració. En la seva interpel·lació als grups municipals de moment només ha rebut una tèbia resposta de BComú, ERC i PSC.

Un dels principals esculls és la qüestió econòmica perquè es calcula que el cost de manteniment se situa en uns cinc milions d’euros l’any, però tampoc és l’únic. El tema clau és la tensió entre el consistori i les entitats del tercer sector pel paper protagonista. “L’Ajuntament no els pot gestionar perquè la figura del voluntari és fonamental. La fórmula més adequada seria que l’administració posi els locals i que les entitats els gestionin”, opina Busquets.

Altres serrells no menys importants que caldria resoldre abans per assegurar l’èxit de la iniciativa, tenen a veure amb l’oposició dels veïns a tenir a l’escala pisos zero i amb la creació d’espais mixtos per acollir dones, un col·lectiu que no deixa de créixer, que pateix més agressions que els homes i necessita més suport perquè està en pitjors condicions de salut. “Sabem que el principal problema són els veïns, per això no parlem d’habitatges concretament sinó d’espais i en aquesta definició també s’hi inclouen els locals amb unes mínimes condicions d’habitabilitat”, explica Busquets. En el cas de les UCIS mixtes, el repte és encara més complicat.

Un mentrestant que esdevé un per sempre
Al marge de la proposta i del poc ressò polític que ha tingut fins ara, Arrels segueix qüestionant el Pla de lluita contra el sensellarisme del consistori perquè es fixa l’objectiu de garantir el 2020 l’habitatge a 150 persones que viuen al carrer quan la xifra a data del 2017 supera el miler.

El més sorprenent és que, tot i les xifres, a Barcelona aquest problema segueix sense considerar-se una situació d’urgència, cosa que aboca el col·lectiu a sobreviure a base d’iniciatives temporals que s’acaben convertint en definitives. “El centre d’urgències i emergències socials de Barcelona atén situacions de crisi social greu, però no contempla la realitat de viure al carrer com una necessitat d’atenció psicosocial immediata”, assegura la fundació.

Una altra petició de moment desoïda és que la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona que vetlla perquè totes les persones que es troben en situació de vulnerabilitat puguin accedir a un habitatge de lloguer social, tampoc contempla el col·lectiu de gent que dorm al carrer. La situació és sorprenent perquè a nivell català sí que es considera aquesta situació extrema com un motiu per accedir a pisos socials, però el cas és que el reglament no és vinculant en aquells municipis catalans amb normativa pròpia, com és el cas del barceloní.

L'entrada Unitats de cures intensives socials a tots els barris ha aparegut primer a Carrer.

L’equip de BComú, pràcticament acabat d’aterrar a l’Ajuntament, assegurava que la lluita contra la pobresa era la seva prioritat. A l’equador del mandat, però, el balanç és agredolç. La pobresa no ha desaparegut sinó que s’ha cronificat i s’ha estès per la ciutat afectant nous col·lectius. També s’ha materialitzat sota noves formes provocades per la precarització laboral que són difícils de combatre per la lentitud dels engranatges administratius i per una legislació neoliberal que encara posa més pals a les rodes.

El pla d’actuació municipal plantejava mesures per impulsar l’ocupació, concentrant les energies a combatre l’atur juvenil i el de llarga duració. En el capítol d’habitatge, apostava pel Housing First (“primer la casa”) per eradicar el sensellarisme de la ciutat, incrementar el parc d’habitatge públic de lloguer i ampliar els ajuts existents per pagar lloguers de famílies vulnerables i així frenar els desnonaments. El pla també abordava la necessitat de posar fre a la pobresa infantil reforçant l’actual renda infantil garantida, augmentant les beques menjador i detectant les necessitats d’alimentació dels infants escolaritzats.

La llista de mesures contra la pobresa i l’exclusió social era llarga: salut, garantia de subministraments, suport econòmic d’inclusió, serveis socials bàsics, educació, política fiscal (reducció de taxes municipals) i polítiques d’inclusió social. La proposta incorporava un calendari -o “temporització de les accions”- que plantejava el 2016 com a data límit per implementar totes les accions aprovades. Pel que fa als recursos econòmics, el pressupost municipal del 2017 -el primer de l’era Colau perquè els del 2016 van ser una pròrroga dels números del 2015- s’ha presentat com el que més despesa social inclou prioritzant les polítiques de serveis socials, amb 321 milions d’euros de despesa i un increment de recursos del 10% respecte a l’any anterior.

La proposta de pressupost obert
Però una cosa són les bones intencions i una altra, la realitat. A mig mandat, els resultats del combat contra la pobresa no satisfan ningú. No totes les mesures compromeses s’han desenvolupat al ritme previst i les que ho han fet amb prou feines han pogut frenar la vulnerabilitat de milers de famílies barcelonines. La Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, alertava en el seu últim informe presentat el febrer passat de la sobrecàrrega dels serveis socials bàsics. Tot i reconèixer l’augment de plantilles i les mesures d’emergència en matèria d’ajuts i habitatge del govern Colau, Vilà admetia que no n’hi havia prou i reclamava un “pressupost obert” per fer front al drama social.

És precisament la reforma dels serveis bàsics d’atenció social una de les qüestions pendents més urgents, segons el president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector. Oriol Illa admet que una reforma d’aquesta magnitud no es pot fer en dos anys, però afegeix que no n’hi ha prou amb una “resposta burocràtica” per resoldre situacions gravíssimes com la falta d’habitatge, la cronificació de l’atur, la pobresa energètica i infantil, i l’augment de les malalties provocades per tanta injustícia. “La societat està canviant i l’administració, no”, lamenta Illa. La pobresa s’ha estès a sectors de la població que abans de la crisi no eren vulnerables i la precarització del mercat laboral està condemnant a la misèria persones amb feina, amb les dones encapçalant tots els rànquings. “Està apareixent una nova tipologia de persones pobres i cal adaptar les polítiques”, insisteix. Si no, el fracàs serà garantit.

La radiografia que Oriol Illa ofereix de la situació de la pobresa a Barcelona és descarnada i tot indica que el consistori no dóna a l’abast tapant vies d’aigua. “Continuem en una situació de pobresa molt greu. Aquesta s’ha cronificat en els col·lectius que no s’han beneficiat de la recuperació econòmica. Es manté invariable la situació de les llars on tots els seus membres estan en atur i no tenen cap ingrés, els indicadors no han millorat en els sectors més desafavorits i les diferències de renda entre els barris s’han incrementat”, explica. Aquesta situació afecta directament sobre l’esperança de vida, l’habitatge, la salut, la pobresa energètica, el fracàs escolar i la desnutrició infantil. Un panorama desolador.

Altres fronts oberts
A la llista del president de la Taula del Tercer Sector de deures pendents per part del consistori barceloní per combatre la pobresa, com la falta d’habitatge social i la garantia d’uns ingressos mínims, la fundació Arrels n’hi afegeix un altre: la qüestió de les persones que viuen al carrer, unes 3.000, de les quals 1.026 també hi dormen, segons l’últim recompte anual fet el 17 de maig i que suposa un 9% més respecte al 2016. Segons el director, Ferran Busquets, “malauradament estem molt lluny d’acabar amb el problema de la gent que dorm al carrer”. Per una banda hi ha la qüestió de la falta d’habitatge i dels lloguers pels núvols , que frena l’aposta -tant d’Arrels com del mateix consistori- pel Housing First que tants bons resultats ha donat a altres països.

Tanmateix, Busquets apunta que l’especulació immobiliària no és l’única raó i retreu al govern municipal la seva incapacitat per aprofitar l’experiència de les entitats com Arrels que porten dècades especialitzades en aquesta tasca. “El diàleg amb l’administració no és tan fluid com hauria de ser. Des del consistori parlen de treballar en xarxa però la dificultat de col·laborar entre iguals és real. Més que col·laborar, volen controlar les entitats i actuen d’una forma molt dogmàtica”, lamenta.

L'entrada La nova pobresa desborda l’Administració ha aparegut primer a Carrer.