Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.

El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.

Qui és el moviment veïnal


Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.

Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.

D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.

El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.

Locals i subvencions

Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.

Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.

Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.

Faltaven i falten dones

Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.

Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).

Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.

Comunicar-se ‘a l’ancienne’

Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.

Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.

L'entrada La covid accelera els reptes del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Va estudiar un màster de planificació urbana i sostenibilitat. “No m’importava tant trobar feina com poder oferir el coneixement que estava adquirint”, apunta, i amb aquesta idea va començar a involucrar-se en projectes locals: la cooperativa de consum Estèvia, i poc després, l’associació veïnal, on s’ocupa de l’àrea de Medi Ambient.

Defineix l’associació com “un espai familiar, amb un equip petit però amb molta expertesa i confiança en la feina dels altres”. Tot i així, la preocupa que el coneixement que acumulen els activistes que fa anys que en formen part es perdi. “No podem transmetre tota la feina feta, perquè de gent que vingui a picar a la porta n’hi ha poca”, lamenta. I és que, com passa en altres espais veïnals, el relleu no acostuma a ser senzill, i menys en un barri amb un teixit associatiu fort amb organitzacions que sí que apleguen persones joves. Per a Charlier, això no hauria de ser un problema si hi hagués més coordinació. “No seria tan necessari incorporar gent nova a la junta si fóssim capaços d’establir sinergies amb altres col·lectius que impulsen lluites pròpies”, opina, i afegeix: “Ho hem aconseguit algunes vegades amb la Taula Eix Pere IV”, amb qui han impulsat accions conjuntes. Però creu que “a vegades hi ha més competició que col·laboració amb els agents del barri, i això desanima”.

La presència de les dones a la junta ha anat guanyant pes, fins al punt que ara és paritària. Així i tot, i malgrat la voluntat que la pròxima presidenta sigui una veïna, ocupar càrrecs de major responsabilitat “és un pas endavant que encara ens costa fer”. “Això té a veure amb les dificultats de conciliar la vida professional, la cura dels petits i la feina associativa, però també amb la síndrome de la impostora”, rebla. “A mi, a més, em va costar integrar-me perquè, al principi, alguna gent del barri em veia com un agent gentrificador, i en certa forma ho entenc, ja que la meva situació era més privilegiada que la de moltes persones”, admet.

Posa en valor la feina feta en qüestions com l’urbanisme, els equipaments, l’acollida i la coordinació amb l’Administració -es queixa que “últimament, està sent molt complicat que el Districte atengui les reclamacions”-. També creu que “té molt sentit” que l’AV estigui a la Favb, perquè això ha permès posar en marxa projectes relacionats amb els residus o, juntament amb la UPC, impulsar la Guia per a la Rehabilitació Climàtica, que es va fer a partir de les especificitats del Poblenou, però amb la idea que es pogués utilitzar en altres contextos. “Hi ha objectius que són els mateixos, i si posem en comú els recursos tindrem més força”, explica. “És per això que formo part del moviment veïnal, perquè vull contribuir a canviar les coses”.

L'entrada Marike Charlier (AV del Poblenou): “Vull contribuir a canviar les coses” ha aparegut primer a Carrer.

Segons el seu criteri, aquesta és la principal feblesa de l’entitat, que no té prou capacitat per difondre les tasques que impulsa. “Té molta visibilitat per la Festa Major, però s’oblida que una associació veïnal és molt més que això”, puntualitza. “La defensa de la cultura popular, les reivindicacions a l’Administració i, en definitiva, la lluita per construir un barri millor és el que converteix les associacions de veïns i veïnes en agents essencials”.

Va ser amb aquesta voluntat que Pérez va decidir fer el pas i fer-se’n membre, aprofitant també la seva formació per fomentar la difusió de les activitats que s’hi desenvolupen. Creu que les xarxes socials ajuden a apropar l’entitat al barri, però considera que el vincle se solidifica quan s’hi participa activament. “Hem de treballar en el boca-orella i, sobretot, fer que la gent jove conegui què fan els diferents grups que formen l’associació i que s’hi puguin sentir interpel·lats”. I és que la dificultat perquè hi hagi un relleu generacional és una de les barreres amb les que topen les associacions, tot i que comença a esquerdar-se. “Hi ha diferències entre les persones que formen la junta, molt influïdes per l’edat i pel temps que porten vinculades a l’espai”, rebla, però explica que de mica en mica s’hi ha anat introduint gent més jove “que aporta noves idees i aire fresc”: “Això ens enriqueix”.

Seguir amb aquesta tònica implica que l’associació incorpori àmbits que siguin atractius per a persones de perfils diferents i que ajudin a rejovenir-la. Un exemple és la Vocalia de Feminisme de l’AV de Sant Antoni, un àmbit en el qual Pérez espera participar en un futur. “No hi estic tan vinculada com m’agradaria per manca de temps”, apunta, i detecta que la dificultat de compaginar feina i militància és un altre dels problemes de l’activisme.

Malgrat les dificultats, té molt clars els motius que l’impulsen a formar part del teixit associatiu del barri: “De la mateixa manera que una ciutadana té menys veu que una entitat o associació, les associacions veïnals també tenen més força si lluiten juntes”.

L'entrada Eva Pérez (AV del Barri de Sant Antoni): “Les associacions veïnals no difonen prou tot el que fan” ha aparegut primer a Carrer.

Aquest animador sociocultural i pedagog, que a més a més té un màster en estudis de dona, estudis de gènere i ciutadania, compagina la gestió de la seva llibreria -Acció Perifèrica, especialitzada en temes LGTBI- amb el treball a l’AV de Torre Baró, i reconeix que “es fa molt difícil conciliar vida laboral amb l’associació”. De fet, ha hagut d’adaptar l’horari de la llibreria per poder assistir a les assemblees.

Martínez recorda que la seva implicació amb l’associació veïnal va créixer quan va morir la seva mare, el mes de febrer passat. Ella, que depenia d’una màquina d’oxigen elèctrica per respirar, havia estat una figura clau en la relació del seu fill amb el moviment veïnal: la seva condició va empènyer Martínez a mobilitzar-se contra els talls de llum que el barri va patir fa dos anys. “Necessitava electricitat sí o sí per respirar”, recorda l’activista.

L’AV de Torre Baró està formada per poques persones que lluiten per un barri digne, explica Martínez, que considera que aquest és un dels seus punts forts. Com a coses a millorar, cita la distribució de temes i tasques entre els membres de l’associació, a fi de tenir una organització més definida. Aquestes poques persones que integren l’entitat pertanyen a generacions diferents. Martínez, que té 31 anys, diu que la principal diferència entre elles és que les més grans, que han viscut el franquisme i la transició, “tenen un sentiment molt arrelat al socialisme”, mentre que els joves, que s’han vist afectats per dues crisis econòmiques en poc temps, “tenen certa desconfiança de les polítiques públiques”.

Preguntat per la necessitat d’un relleu generacional, apunta que el moviment veïnal és diferent a cada barri i que algunes associacions compten amb jovent actiu. Amb tot, apunta que, segons el seu parer, “la gent jove vol involucrar-se més en associacions feministes o LGTBI amb una mirada de ciutat i no pas de barri”, però afegeix que, “a vegades, la transversalització de gènere i la queerització cal que comencin al barri”.

El dret a un habitatge digne i a un barri agradable per viure són les principals lluites que afronta l’AV de Torre Baró, destaca Martínez. Tot seguit, enumera lluites més concretes del barri, com ara combatre la centralitat de les polítiques municipals, resoldre el tema de les cases d’autoconstrucció, millorar la connectivitat a Torre Baró i fomentar l’envelliment actiu i combatre la solitud no volguda.

L'entrada José Antonio Martínez (AV de Torre Baró): “La politització pot començar al barri” ha aparegut primer a Carrer.

L’inici del seu camí a l’AV de les Corts ha coincidit amb un moment de la seva vida on pot dedicar-li tot el temps que sigui necessari, atès que es troba a l’atur i pot conciliar la seva tasca a l’associació veïnal amb la criança de la seva filla. Per això mateix, reconeix: “Si estigués treballant, segur que no podria seguir aquest ritme. La conciliació, tot i que hauria de ser intocable, se’n veuria afectada”.

Miquel destaca el llarg recorregut de l’AV de les Corts i planteja, com a reptes de futur, el relleu generacional i la reactivació d’activitats lúdiques per al veïnat. Quant a les diferents generacions d’activistes, afirma: “El que ens uneix és ser persones actives, disposades a lluitar pel bé comú. Probablement, el que ens diferencia és la manera de fer”. Destaca els canvis introduïts per les activistes més joves, com ara l’ús i la dinamització de les xarxes socials, claus per guanyar visibilitat, però reconeix que això no hauria estat possible sense la reflexió, la cautela i el saber fer de les activistes amb més anys d’experiència.

Encara en clau de relleu generacional, Miquel considera que cal “apropar-se als joves [menors de 30 anys] i no esperar que siguin ells els que vinguin”. “Cal mostrar-se com entitats obertes al canvi i defugir la idea que el jovent no és actiu”, afegeix.

Preguntada per les principals lluites veïnals a les Corts, Miquel explica que acostumen a estar lligades a fets puntuals, que afecten el dia a dia: “L’aluminosi, problemes en la construcció de noves infraestructures, la neteja dels carrers…”. Però no oblida lluites més àmplies: “Habitatge, cures-conciliació i feminisme, serveis públics a la comunitat, gestió cívica dels equipaments, memòria històrica…”. En relació amb aquesta darrera lluita, sosté: “La ciutat ha engolit part del nostre patrimoni popular, i ara les veïnes haurem d’estar a l’aguait que l’Ajuntament compleixi la mesura de govern Barcelona Ciutat Patrimoni”.

Precisament, la mobilització del Camp de la Creu, on resideix Miquel, i la Colònia Castells té molt a veure amb l’objectiu d’aquesta mesura municipal, que pretén protegir i recuperar espais en perill. Com a veïna, Miquel ha viscut aquesta lluita de prop i diu que després de les reunions amb el Consistori es troben en un moment de reflexió i que “encara queda molta feina a fer”. El seu compromís fa que sembli irremeiable que ella participi dels esforços i les reivindicacions per conservar aquests espais de les Corts, tot potenciant-ne l’entramat.

L'entrada Nora Miquel (AV de les Corts): “Cal mostrar-nos obertes als canvis” ha aparegut primer a Carrer.

Segons explica, el salt a l’associació veïnal el va donar gràcies a la relació professional que va establir amb l’entitat Catalunya Camina i, en especial, amb el seu responsable, Ole Thorson. “Arran de la feina que fèiem en temes de mobilitat, vaig començar a donar un cop de mà a les entitats dels barris de muntanya”, rememora. Una col·laboració constant que el va conduir a conèixer bona part dels activistes veïnals de la zona, com l’aleshores president de l’AV de Sant Genís dels Agudells, Xavier Civit. “Al cap de poc temps, vaig saber que en Xavier havia decidit fer un pas al costat i que s’havia de configurar una nova junta, per la qual cosa em vaig animar a incorporar-me a la tresoreria”.

Si bé fins aleshores Civit era el 4×4 que s’encarregava de gestionar tota l’entitat, Okpala assegura que el nou equip el primer que va fer va ser repartir les tasques en funció de les especialitats dels seus membres, perquè ningú se sobrecarregués de feina. Okpala manté que les dinàmiques associatives anteriors s’han mantingut: “No és que els barris de muntanya estiguem lluny de la ciutat, però, com que tenim problemàtiques similars, és cert que les continuem intentant solucionar amb els nostres veïns de la Teixonera o Montbau”.

Unes reivindicacions històriques que, tal com detalla Okpala, sempre han estat molt vinculades a l’urbanisme i l’accessibilitat: “Ara hem començat a veure busos a demanda i com desapareixen obstacles de les voreres, però costa molt que ens facin cas”. Al seu parer, la idiosincràsia del seu territori fa que, sovint, la política municipal s’oblidi d’ells: “A la resta de la ciutat es desenvolupen actuacions molt potents i necessàries, però cal que també s’actuï als nostres carrers”.

Okpala reconeix que sovint és “molt difícil” conciliar feina, vida i estudis amb l’activisme veïnal, però considera que és necessari que els veïns hi participin per solucionar els problemes que no acostumen a estar sobre la taula a la plaça de Sant Jaume. “Moltes vegades és molt complicat aguantar el ritme. Per fer-ho més atractiu, potser cal que generem espais que ajudin a arrelar els joves als barris”. “Les agrupacions escoltes, els grups de música, les entitats de joves… són entorns que ajuden a fer que els joves es comencin a polititzar”, sintetitza.

L'entrada Emeka Okpala (AV de Sant Genís dels Agudells): “Els joves han de poder arrelar” ha aparegut primer a Carrer.