Com a col·lectiu de cambreres de pisos, fa anys que denunciem la precarietat laboral en el sector turístic i la desigualtat contractual de les netejadores d’apartaments turístics respecte a les cambreres de pisos. Encara que com a associació no ens hem posicionat de manera unànime sobre l’eliminació dels pisos turístics, moltes de les nostres reivindicacions estan lligades a la necessitat d’un model turístic més sostenible, més just i menys basat en la massificació i l’explotació.

L’altra cara del creixement

Kellys Unió Catalunya ha denunciat des de l’inici que el creixement turístic no sempre s’ha traduït en millors condicions laborals per als qui sostenim el sector. L’externalització de serveis, les càrregues excessives de treball i els salaris insuficients continuen sent problemes recurrents per a milers de treballadores d’hotels i allotjaments turístics.

Per a nosaltres com a col·lectiu, el debat no hauria de centrar-se en l’existència o desaparició dels pisos turístics, sinó en el model de ciutat que Barcelona i altres municipis volen construir. La qualitat de l’ocupació en la indústria turística, el dret a l’habitatge i la sostenibilitat econòmica i social del turisme són qüestions inseparables. L’extinció dels pisos turístics pot representar una oportunitat per corregir desequilibris, però només serà efectiva si va acompanyada de polítiques que garanteixin habitatges assequibles i condicions laborals dignes per als qui treballem en el sector.

L’expansió dels apartaments turístics ha generat una precarització més gran de les condicions laborals de les cambreres de pisos i netejadores. Mentre que en els hotels aquestes treballadores solen estar emparades per convenis específics d’hostaleria, amb categories professionals definides, salaris regulats i uns certs drets laborals consolidats, en els apartaments turístics és habitual recórrer a empreses externes o contractes vinculats al sector serveis, on les condicions són notablement pitjors. Aquesta diferència de contractació permet a moltes empreses reduir costos en detriment de l’estabilitat, la salut i els drets d’unes treballadores que fan funcions equivalents a les desenvolupades en els establiments hotelers.

Degradació dels drets laborals

A aquesta situació se suma la feblesa de molts convenis del sector serveis, caracteritzats per salaris més baixos, una major flexibilitat empresarial i una menor protecció enfront de les càrregues de treball excessives. Les netejadores d’apartaments turístics s’enfronten amb freqüència a ritmes intensius, jornades fragmentades i una elevada temporalitat, sense que existeixi una equiparació real amb les condicions de les cambreres de pisos dels hotels. Aquesta desigualtat genera una competència basada en la degradació dels drets laborals i evidencia la necessitat de reforçar la regulació del sector per garantir unes condicions dignes, amb independència del tipus d’allotjament en el qual es presti el servei.

Els defensors de la mesura sostenen que el flux turístic es reconduirà cap a la infraestructura hotelera tradicional, la qual absorbiria aquestes treballadores. No obstant això, alguns sindicats adverteixen que el parc hoteler actual de Barcelona està fortament limitat per regulacions urbanístiques prèvies i podria no tenir capacitat per absorbir tota la mà d’obra excedent, per la qual cosa existeix la preocupació que moltes treballadores quedin desprotegides durant el procés d’extinció de les llicències. S’estima que l’eliminació de les 10.000 llicències vacacionals podria posar en risc milers d’ocupacions directes i indirectes en neteja, bugaderia i manteniment de blocs d’apartaments.

En definitiva, la mesura anunciada per al 2028 simbolitza un canvi de rumb en la gestió turística de Barcelona, però per al nostre col·lectiu el repte no és únicament reduir la pressió turística, sinó aconseguir que els beneficis del turisme repercuteixin en les persones treballadores del sector, en millores de les condicions laborals i en el veïnat que fa possible la vida quotidiana de la ciutat.

*Juani Pérez Sena és vicepresidenta i portaveu de Kellys Unió Catalunya.

L'entrada La fi dels pisos turístics a Barcelona, una oportunitat per repensar el model ha aparegut primer a Carrer.

Vam ocupar l’espai i vam aconseguir que l’alzina es protegís. Però volíem guanyar no només un escocell -l’expropiació de l’arbre costava quatre milions d’euros-, sinó tot el jardí i les casetes -cosa que suposava un cost al voltant dels vuit milions d’euros-. I vam defensar que, tot protegint l’alzina i preservant el que de valor patrimonial tenien les casetes, s’hi construïssin habitatges dotacionals per a col·lectius vulnerables i un equipament. L’expropiació es va poder fer perquè l’espai tindria aquests usos.

En la redacció de les bases del concurs de projectes arquitectònics, Salvem l’Alzina va aportar que la volumetria dels edificis es pogués repartir per tot l’àmbit objecte del concurs. El projecte guanyador obre l’espai lliure als carrers de l’entorn, enderrocant els murs actuals i creant una nova plaça jardí, que no pot ser una plaça dura. Però el concurs era d’idees, i abans de redactar el projecte arquitectònic calia aprovar un Pla Especial, ja que la proposta guanyadora modificava el planejament vigent. Ara que el pla s’ha aprovat inicialment, la Coordinadora pel Dret a l’Habitatge -que agrupa grups diversos del barri- hem fet una al·legació donant suport a la construcció dels habitatges dotacionals (13) i l’equipament -un casal de gent gran-, i marcant les directrius que el projecte ha de seguir.

El petit espai de l’alzina i les casetes d’Encarnació (1.266 m²) és un microcosmos on conflueixen tres dels grans problemes de la Vila de Gràcia: el verd, el patrimoni arquitectònic i l’habitatge. La nostra valoració del pla actual incideix en aquests tres aspectes.

La lluita ha blindat la protecció

En relació amb el verd i l’alzina, valorem que el pla inclogui -i, per tant, blindi- la protecció de l’arbre en les normes reguladores, delimiti una zona de protecció i faci que les obres entorn de l’alzina siguin manuals i supervisades per un tècnic arboricultor qualificat, garantint la conservació del sistema radicular de l’arbre, evitant la compactació del sòl i assegurant-ne el drenatge. Ens ha de satisfer que la lluita hagi propiciat aquestes mesures.

Quant a l’espai lliure, la nova “plaça/parc” -com l’anomena el pla- és “més oberta, visible i segura” i “potencia la relació amb el barri de Gràcia, alhora que valora l’alzina, dignificant-la, donant-li espai i fent-la més visible i referent en el barri”. Hi estem d’acord. I més enllà de les paraules –plaça/parc, jardí-, destaquem que el pla diu que els espais lliures han de tenir un tractament “verd i tou”.

Sobre la preservació del patrimoni arquitectònic, la nova disposició de l’edificació per darrere les casetes millora l’assolellament i la visibilitat de l’alzina, i no competeix visualment amb les casetes des del carrer. Entenem que els valors patrimonials també inclouen el paisatge urbà, i la disposició que proposa el pla és millor que la del pla vigent.

Finalment, la manca d’habitatge social a Gràcia és extrema: tal com posa de manifest l’estudi SOS habitatge de la Favb, només hi consten 32 habitatges dotacionals, a l’antiga Cibeles. Els 13 allotjaments que s’han de construir -al cor de la Vila- són imprescindibles tot i ser una petita gota d’aigua en la sequera d’habitatge públic que pateix el barri, que requerirà una política d’habitatge molt més activa en tots els fronts. I avançant-nos al que pot establir el pla, reclamem que els allotjaments es destinin a persones vinculades al barri; un d’ells, a veïnat desnonat.

Poden passar quatre anys fins que els habitatges, l’equipament i la plaça/jardís’inaugurin. Cal abordar el problema de l’habitatge a la Vila amb més decisió, amb més instruments i amb celeritat, si volem aturar el procés de gentrificació que patim. Per això ens preocupa el viratge de l’actual Salvem l’Alzina, que fa campanya per impedir la construcció dels habitatges i el casal, respectant només un dels pilars de la reivindicació inicial i impugnant la lluita que va aconseguir aturar el projecte especulatiu. És trist que s’hagi trencat el consens que hi va haver durant anys en favor del verd, però també de l’habitatge social i l’equipament públic. Verd i habitatge social no s’haurien de confrontar.

Ara tocarà veure com avança el projecte. La Coordinadora pel Dret a l’Habitatge de Gràcia i un conjunt d’antics impulsors de Salvem l’Alzina vam proposar -i s’ha constituït- una comissió de seguiment amb participació veïnal per millorar i fer realitat la proposta guanyadora del concurs. L’alzina pot i ha de conviure amb l’habitatge dotacional, el casal de gent gran i una plaça jardí.

L'entrada L’habitatge dotacional pot conviure amb l’alzina bicentenària de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

L’OTAN ha travessat des d’aleshores diverses vicissituds -el Xipre de Makarios, els euromíssils, les guerres de l’Iraq i Líbia…-, les quals qüestionaven la seva funcionalitat. Però la principal crisi va arribar el 1991, amb la desaparició del seu enemic, la Unió Soviètica, la qual cosa la va deixar sense rival, perdent així la seva utilitat original. Malgrat això, l’OTAN va continuar existint i aquesta situació d’inoperància es va mantenir fins a l’arribada de la guerra d’Ucraïna, el febrer del 2022, data en què es va retrobar amb el seu enemic inicial: Rússia. L’OTAN tornava a erigir-se en la salvaguarda de la seguretat europea enfront de la pèrfida Rússia de Vladímir Putin.

Tota aquesta història amaga una realitat breument apuntada: el control que els EUA exerceixen, a través de l’OTAN, sobre Europa i tot el planeta -l’OTAN va acabar ampliant el seu abast inicial, l’Atlàntic Nord, a la resta del món-, que s’ha convertit en l’organisme militar més potent.

En el transcurs dels anys, però, Europa s’havia anat transformant. Per impedir que la guerra tornés al continent europeu, havia començat a construir un projecte que, en diverses fases, va fructificar en l’actual Unió Europea (UE). Una iniciativa que, malgrat l’error d’haver-se sotmès als EUA i a la bota de l’OTAN, va saber posar en marxa un projecte econòmic que, tot i les seves deficiències, va oferir a la majoria de la població europea democràcia i uns drets socials que, encara que limitats, van facilitar la cohesió social. Insisteixo que, malgrat el dèficit democràtic manifest de les seves institucions, i altres llacunes -minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos-, i per tant no exempta de crítiques, el substancial és que la UE va proporcionar a la majoria de la població europea un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.

L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA va canviar radicalment aquestes percepcions. Primer, perquè fins ahir mateix, Europa considerava els EUA el seu gran aliat, i ara, es desperta veient com Trump amenaça tots els valors que Europa defensava. A més, menysprea l’ordre internacional representat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i totes les seves agències, el dret internacional, la regulació del comerç, la sobirania dels estats i dels seus pobles, i les relacions internacionals. I sobretot, exigeix un augment de la despesa militar de tots els països de l’OTAN fins a arribar al 5% del Producte Interior Brut (PIB) el 2035.

Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, on es manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliada, i la veu com un rival deslleial. Una estratègia confirmada quan Trump anuncia que s’apropiarà de Groenlàndia perquè considera que els recursos minerals i energètics de l’illa són d’importància vital per als EUA, quan aquesta illa està sota jurisdicció de Dinamarca, país membre de l’OTAN. És a dir, amenaça directament un país membre. A això cal afegir que la demanda d’augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB representarà un esforç pressupostari enorme, que inevitablement obligarà els països europeus a endeutar-se o fer retallades en altres àmbits, la qual cosa afectarà el benestar social de la població amb tisorades en educació, sanitat i serveis socials.

Davant de fets d’aquesta envergadura, que trenquen les regles que tan costosament s’han anat construint en l’ordre internacional, Europa, en lloc de sotmetre’s, hauria d’escollir el seu camí fora de la tutela dels EUA, i abandonar l’OTAN, un organisme sempre liderat pels EUA i, per tant, inservible per a la seguretat europea. Una Europa alliberada de l’OTAN hauria de desplegar una ofensiva diplomàtica amb Rússia per aconseguir unes negociacions que permetessin posar fi a la guerra d’Ucraïna i, immediatament, iniciar unes noves relacions de coexistència pacífica, de cooperació econòmica i cultural, que permetessin -com vam tenir a partir del 1991- una Europa unida i de seguretat compartida. I a rengló seguit, fer un front comú amb tots aquells altres països democràtics d’altres continents per oposar-se a la transnacional d’extrema dreta d’innegables tints neofeixistes que rebutgen el multilateralisme i la democràcia, que pretenen desballestar l’Estat de benestar i que tenen a Trump com a líder màxim.

*Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada L’OTAN, enemiga d’Europa ha aparegut primer a Carrer.

Sabem també que el nombre de delictes a la ciutat està estancat des de fa una dècada al voltant dels 150.000 fets delictius coneguts per any. Un estancament sistèmic de les dades sobre inseguretat que ens permet afirmar que no és veritat que els sistemes de prevenció situacional -les videocàmeres, l’increment de policies al carrer o l’ús intensíssim de la seguretat privada- serveixin per prevenir els delictes o millorar la seguretat.

Però, si les dades sobre fets delictius baixen des de fa tres anys, què ha portat l’alcalde a prendre aquesta decisió anunciada a bombo i plateret? Doncs la resposta cal buscar-la en els resultats del Baròmetre municipal del primer semestre del 2025, que indica que la inseguretat és una de les principals preocupacions de la ciutadania, amb 23,1 punts. (No és l’única: la primera és l’accés a l’habitatge, amb 29,9 punts).

Com hem dit en altres ocasions, les càmeres serveixen per deslocalitzar -o sigui, traslladar- part de l’activitat delictiva -com ara els petits delictes- a altres espais per mantenir un nivell acceptable de l’opinió ciutadana respecte de les polítiques públiques -i privades- de l’alcalde i els seus socis de govern: les CCTV formen part de l’arsenal del qual disposen els governs per mantenir un cert control sobre la inseguretat, però no per rebaixar-la. Els altres mitjans d’aquest arsenal acostumen a ser posar més policies al carrer i l’ús intensíssim de la seguretat privada en comerços, locals i actes a la via pública. Cosa que ja s’ha fet. Sobretot quan el govern municipal ha rebut pressions del sector empresarial relacionat amb el turisme i dels consolats estrangers de la ciutat.

És imprescindible buscar altres formes d’incidir en la millora de la inseguretat. En resposta a les propostes de l’Ajuntament -amb Albert Batlle com a responsable de la seguretat a la ciutat, amb les seves ràtzies contra els manters-, el Fòrum Veïnal sobre Convivència i Seguretat, organitzat el 2019 per la Favb, ja va proposar, entre d’altres, les idees següents:

1. Per prendre decisions sobre polítiques públiques, s’han de fer servir dades d’opinió, però també dades objectives. Per tant, cal redefinir els paràmetres amb els quals mesurem la inseguretat.

2. Per evitar criminalitzar les persones i els col·lectius vulnerables, és necessari evitar la modificació del marc jurídic penal i administratiu i l’enduriment de les ordenances municipals a cop de telediari.

3. Cal deturar l’enduriment dels processos penals i l’aplicació sistemàtica dels principis del populisme punitiu, que busquen el càstig i no la reparació.

4. El focus de la prevenció de la inseguretat i de la millora de la convivència s’ha de situar en les víctimes, no en els victimaris.

5. És necessari empoderar la ciutadania i desenvolupar un model de seguretat alternatiu, descriminalitzar la conflictivitat social, sostraure la gestió del conflicte als operadors del Sistema de Justícia Criminal -bàsicament, la Policia-.

6. S’ha d’assolir el reconeixement del moviment veïnal com a actor amb caràcter decisori vinculant per al desenvolupament d’un model de seguretat pública alternatiu al vigent, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i optar per un model de governança comunitària que eviti que les polítiques públiques de seguretat recaiguin exclusivament en els cossos policials.

El Consistori, tanmateix, mai va manifestar interès per aquestes propostes, i va optar per incrementar l’activitat policial al carrer i mantenir del marc jurídic i administratiu. Mentrestant, el desgavell al voltant de la inseguretat creixia i el discurs securitari s’enduria amb valors xenòfobs i racistes. El creixement de la població flotant de la ciutat -sobretot, turistes i creueristes- ha estat exponencial en els darrers deu anys i s’ha arribat a la xifra de 20 milions de visitants per any.

Segurament, les CCTV no s’instal·laran als barris on alguns reclamen més presència policial i més mà dura -el govern municipal té clar que les càmeres durarien poc en aquells barris perifèrics on s’ha traslladat part de l’activitat delictiva a causa de la pressió policial-, sinó que seran instal·lades on la patronal del turisme i els consolats estrangers ho demanin, ja que el poders fàctics de la ciutat han convertit el turisme en el bé jurídic a protegir. Mentre això passa, cremen unes barraques en un dels més de seixanta assentaments existents a la Barcelona de l’èxit, els negocis, les fires i el turisme internacional.

*Vicens Valentín és professor del màster universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.

L'entrada L’alcalde, les videocàmeres i la inseguretat a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Pobresa i exclusió social

El primer indicador és l’impacte de la pobresa: a Barcelona, el 40,6% dels menors de 17 anys està en risc de pobresa o d’exclusió social, segons la taxa Arope. Un treball remunerat ja no garanteix unes condicions de vida dignes a causa dels preus inaccessibles i exorbitants de l’habitatge, els salaris baixos i la inflació. La conseqüència immediata de la crisi de l’habitatge en l’àmbit educatiu és la mobilitat escolar: alumnes que marxen o arriben en qualsevol moment del curs. Aquesta inseguretat residencial vulnera greument el dret a l’educació, i comporta pèrdua de vincles i inestabilitat emocional.

Barcelona ha registrat els darrers anys un volum alt de matrícula viva: entre 4.000 i 6.000 alumnes s’inscriuen amb el curs començat. Són més del 30% de les noves matriculacions i, de tots ells, més de la meitat formen part de l’alumnat vulnerable. Els efectes de la pobresa en l’educació, sobretot quan afecten condicions bàsiques per a la salut -com la manca de descans i problemes d’alimentació i d’higiene- repercuteixen en la capacitat de concentració, l’autoestima i les expectatives de futur. Tot això pot generar absentisme, retard d’aprenentatge o trastorns de la conducta. Aquest alumnat necessita un acompanyament més intensiu i, en paral·lel, és essencial treballar amb les famílies. La situació s’ha agreujat aquest curs amb la reducció de les plantilles de tècnics d’integració social i educadors socials, figures cabdals en contextos socioeconòmics desafavorits. A més, les agrupacions per nivell de rendiment escolar en matèries instrumentals que fan alguns centres no afavoreixen el progrés de l’alumnat. Molts centres estan desbordats perquè hi manquen els recursos humans necessaris.

Alumnat nouvingut i d’origen divers

El segon indicador és l’atenció a l’alumnat nouvingut o d’origen estranger: segons dades del Consorci d’Educació, el curs 2024-25, el 21% de l’alumnat en els ensenyaments obligatoris era de nacionalitat estrangera, i el 45,8% d’aquests alumnes es trobava en situació de vulnerabilitat. La seva trajectòria educativa és significativament diferent -i sovint, pitjor- que la d’infants i joves autòctons: l’índex de repetició i d’abandonament escolar prematur és més elevat. Molts viuen de manera silenciosa un dol migratori que es mostra en forma de tristesa, apatia o dificultats per adaptar-se. A la secundària, aquest procés és especialment delicat, perquè coincideix amb una etapa en què els joves estan construint la seva identitat i buscant el seu lloc dins un grup. És freqüent el cas de nens que han viscut amb els avis -o altres familiars- en el país d’origen, i que, en arribar a l’adolescència, venen a viure aquí amb uns pares que coneixen poc, i han de deixar enrere la seva vida quotidiana.

La integració acadèmica i social d’aquest alumnat continua sent un repte complex. Des del 2023, diversos instituts de Barcelona han creat les anomenades aules d’acollida accelerades per als alumnes nouvinguts. Es tracta d’una prova pilot i, aquest curs, n’hi ha deu a la ciutat. L’objectiu és que l’alumnat aprengui el català bàsic en cinc mesos i, després d’aquest període, s’integri al centre que li correspon. Aquesta mesura és controvertida: obliga els joves a afrontar dos processos d’adaptació en pocs mesos i, sovint, quan arriben a l’institut, s’hi incorporen a mig curs, fet que pot generar sensació de rebuig o desconnexió. A més, el funcionament d’aquestes aules és molt diferent del de l’aula ordinària, on hi ha un professor diferent per a cada matèria. Molts d’aquests alumnes necessiten una etapa de transició amb materials adaptats per a estudiants amb poc domini de la llengua catalana i un professor de suport a l’aula per ajudar-los. Però els instituts no disposen de més hores de professorat per oferir aquest acompanyament i això dificulta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Autisme i trastorns d’aprenentatge

Per últim, els darrers cinc anys, el nombre d’alumnes amb autisme i trastorns d’aprenentatge -retard greu d’aprenentatge, dislèxia, discalcúlia, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat- s’ha duplicat. Segons el Síndic de Greuges, aquest augment no vol dir que hi hagi més casos, sinó que hi ha una millor detecció. En l’actualitat, l’autisme és la necessitat educativa específica més prevalent, i la inclusió a l’aula pot ser molt positiva si l’alumnat rep els suports i les adaptacions necessàries. Pel que fa als trastorns d’aprenentatge i al TDAH, afecten el 10%-15% dels infants i adolescents. Aquest alumnat necessita un acompanyament personalitzat i, sovint, ajustos en la manera d’ensenyar i d’organitzar l’aula. Tot i això, encara hi ha dificultats en la detecció perquè els equips d’assessorament pedagògic i de salut mental infantojuvenil estan saturats. Les famílies que s’ho poden permetre recorren a diagnòstics privats.

A l’etapa de secundària, les dificultats es poden aguditzar amb trastorns de l’alimentació, autolesions, trastorns d’ansietat o processos de transició de gènere. En paral·lel, el bullying s’ha convertit en un problema molt present en les escoles i instituts, sobretot per l’impacte de les xarxes socials i l’ús de la intel·ligència artificial. Malauradament, la presència de professionals de suport educatiu -psicopedagogs, psicòlegs, infermeres, logopedes, vetlladors- és encara molt minsa en el conjunt dels centres.

Tot plegat fa que el professorat hagi d’atendre, amb recursos insuficients, situacions molt diverses i sovint delicades. Per fer-hi front cal dotar el Decret d’Educació Inclusiva dels recursos humans i econòmics necessaris; desburocratitzar les tasques, sobretot les de tutoria, perquè el professorat tingui més hores d’atenció individualitzada per a l’alumnat i les famílies, així com de coordinació entre docents; i reduir ràtios i estendre la codocència per facilitar la personalització de l’aprenentatge. En definitiva, cal reivindicar, des de tots els àmbits, que l’educació inclusiva sigui una realitat, no només un principi. Sense inversió, l’atenció a la diversitat quedarà en paper mullat i el professorat continuarà afrontant en solitari la complexitat creixent de les aules. La inclusió només es garantirà amb polítiques públiques, finançament, formació i serveis externs ben dotats.

*Cristina Abelló és docent de secundària.

L'entrada L’atenció a la diversitat a les aules, una emergència educativa silenciosa ha aparegut primer a Carrer.

Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.

Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.

Destrucció del Palau Marcet

La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.

Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.

Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Això té solució?

Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.

El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada La modificació del PGM per al museu Thyssen, el gran engany ha aparegut primer a Carrer.

Sempre que parlem de rendes cal aclarir algunes qüestions. En primer lloc, que la renda de cada barri és la mitjana de la de tots els seus habitants, un càlcul estadístic que no recull l’existència de desigualtats entre veïns del mateix barri. Hi poden haver barris on les desigualtats siguin reduïdes -en general, és el cas dels barris de rendes molt baixes- i altres on convisquin persones amb nivells de renda molt diferents. Aquesta és la situació de barris en processos de gentrificació -pot estar passant a Gràcia, el Poblenou i zones de Ciutat Vella-, on la renda dels nous veïns és significativament més alta que la dels antics habitants. Més d’un cop, quan he explicat aquestes dades, he hagut de fer front a alguna persona de barri ric indignada -sentir-se ric de vegades fa vergonya- que m’ha recordat que al seu barri també hi ha pobres. I és veritat: l’elevada mitjana del barri no evita que una part del veïnat sigui pobre. Potser per això el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es concentren els barris més rics -juntament amb Pedralbes i la Vila Olímpica-, és el que té més centres dedicats a repartir aliments. La gent amb ingressos alts se sent obligada a ajudar els més pobres.

En segon lloc, i com dèiem abans, les dades de renda poden tenir errades. Sovint s’escapen les rendes dels molts rics -diversificades en estructures empresarials complexes- i les dels molt pobres, com la gent sense llar o les persones migrades forçades a treballar sense declarar-ne els ingressos. Les desigualtats reals sempre són més grans. D’altra banda, la renda només reflecteix una part de la desigualtat econòmica. El patrimoni és l’altra, i inclou les propietats acumulades o heretades. Tots els estudis mostren que les desigualtats patrimonials són més difícils de conèixer -es camuflen en diferents formes de tinença- i són més grans que les de renda. Per tant, la desigualtat de renda ens dona sempre una pintura atenuada de la desigualtat real.

Raons i conseqüències

Que Barcelona sigui desigual, social i territorialment, no és un fet extraordinari. Les grans ciutats del món concentren grups de població molt desiguals. Hi viu gent molt rica, o hi passa una temporada -a aquests no els comptem-, i hi viu gent molt pobre, que sovint fa tasques de serveis per als més rics. Aquesta figura general pot variar segons com es defineixi la ciutat. Si Barcelona segregués Nou Barris i la resta de barris del Besòs, es tornaria menys desigual perquè desapareixerien una part dels pobres locals -el que ja fem amb la gent que viu a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o altres zones perifèriques-. Passaria el mateix si la gent de Sarrià i Pedralbes es constituís en municipi independent. Per això no podem limitar la nostra visió a l’àmbit local. Allò realment crucial és que vivim en una societat on la gran desigualtat és endèmica. Està associada a l’accés molt desigual a la propietat -reproduït per l’herència-, a una regulació laboral que genera salaris molt baixos en determinats sectors, i a polítiques públiques fetes a mida per afavorir l’acumulació de capital i protegir la riquesa. També a polítiques migratòries que generen capes de població sense drets laborals ni de ciutadania. I també a una construcció cultural propiciada pel sistema educatiu i els mitjans de comunicació que enalteix el paper dels rics i devalua les activitats laborals que fan els pobres.

Hi ha força evidència empírica que les desigualtats de renda estan associades
a moltes altres qüestions crucials: salut, nivell educatiu, participació política, reconeixement social, discriminacions… Per això, el fet que les desigualtats es concentrin territorialment i es formin guetos de rics i de pobres enquista els problemes. La resistència a l’aplicació de la mesura del 30% de construcció d’habitatge protegit en obra nova té també el significat d’impedir l’arribada de veïns poc solvents.

Les retallades en els serveis públics de fa una dècada; la gentrificació impulsada pel turisme i el desenvolupament d’un pol tecnològic; la inadequada política d’habitatge i educativa -que facilita la segregació escolar-, sense perdre de vista l’onada de propaganda racista i xenòfoba, reforcen les tendències a la desigualtat. I quan aquestes són endèmiques, hi ha un sector social, el més desfavorit, condemnat a la pobresa, la marginació i l’explotació. Per això, calen polítiques decidides, persistents en el temps, ambicioses i orientades a donar veu i capacitat d’acció a les víctimes d’aquest procés. Un espai on el moviment veïnal hi ha de jugar un paper essencial.

*Albert Recio és professor d’economia i activista veïnal.

L'entrada Desigualtat persistent ha aparegut primer a Carrer.

L’origen onomatopeic del mot nyap ens parla de forma clara de la percepció que tenim de la ciutat com el lloc privilegiat d’aquest exercici ciutadà, el qual va donant forma al nostre sentiment de pertinença al lloc. Precisament per això, la percepció d’un urbanisme de nyaps acostuma a ser un bon termòmetre de la manca de connexió entre les polítiques urbanes i les necessitats i desitjos de la població. Són moltes les raons que expliquen aquest decalatge: dels interessos especulatius a les gestions públiques mal·leables en funció de beneficis privats; de la còpia de models urbanístics inadequats al menyspreu del caràcter local i històric dels barris. Fins i tot, una gestió inadequada del temps en la planificació pot fer que un bon projecte acabi derivant en una actuació malaguanyada, en el millor dels casos, o en una d’estèril, en el pitjor.

Els espais ‘zombie’

Com es gesten, per tant, els nyaps urbans? Un nyap neix o es fa? Hi ha espais nyap sense solució? Al número 65 de la revista Carrer, publicat el desembre del 2000, Josep Maria Huertas explorava una extensa llista de nyaps a Barcelona, alguns dels quals encara continuarien, després d’un quart del nou segle ja consumit, dins d’aquest grup d’espais susceptibles de ser repensats de bell nou. De fet, la persistència d’alguns espais urbans en mostrar-se als ciutadans d’aquesta manera insatisfactòria, malgrat la reiteració de projectes urbanístics de millora que s’han anat succeint en el temps, ens recorda el concepte, proposat el 2015 pel col·lectiu IDensitat, dels espais zombie, en el sentit que, a l’igual que els morts vivents tan popularitzats per la cultura audiovisual recent, alguns espais urbans semblen ser més aviat el resultat de “la sobreacumulació d’interessos públics i privats, la sobreproducció de projectes que se solapen i es fagociten entre si”.

De manera que “l’espai zombi és aquell que es defineix mitjançant fragments ideats, que no varen arribar a materialitzar-se totalment. Un espai zombi és un lloc que reviu de manera desencaixada malgrat els múltiples intents de prefigurar-lo com una cosa articulada”. En altres paraules, a l’igual que el zombie necessita la ingesta d’aliment sense fre una i altra vegada, perquè el que pren no li aprofita, alguns espais urbans són objecte de successives reformulacions, les quals generen tot de projectes d’intervenció, un rere l’altre, sense que tampoc no acabin de resoldre un bon encaix d’aquell territori urbà.

La llista de fragments urbans que mereixerien una lectura transformadora per part de l’urbanisme de Barcelona no és precisament poc extensa. Del World Trade Center en ple front marítim al calaix de Sants a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat; de l’àrea del Fòrum a la bateria antiaèria del Barri dels Canons del Carmel.

Cinc tipus de nyaps

Més enllà dels casos concrets, la idea del nyap urbà també ens ajuda a detectar problemàtiques més profundes i menys anecdòtiques, que despullen la pròpia natura de l’urbanisme en la seva relació amb la ciutat i la ciutadania. Des d’aquesta perspectiva, podem plantejar fins a cinc situacions diferents a Barcelona:

–El nyap heretat. Hi ha espais urbans que tenen difícil escapar a la condició de nyap. Així passa amb situacions heretades de l’urbanisme del segle XX, com les vies ràpides que travessen el teixit de la ciutat. Les operacions de cobertura d’infraestructures, com la semicobertura de la Gran Via, mostren les dificultats per garantir una percepció positiva per part de la població mentre es mantinguin les funcions actuals i el trànsit pesant.

–El nyap per omissió. Un bon projecte pot acabar percebut com un nyap per la manca de manteniment i d’una avaluació contínua del seu funcionament urbà. És el que passa al parc de la Vall d’Hebron, de manera concreta, i, de manera més laxa, en relació a l’oblit de tot el projecte d’art urbà vinculat a l’Olimpíada dels Jocs del 1992.

–El nyap a destemps. La manca d’una gestió eficient del tempo en l’execució pot fer que projectes en espera per molt de temps s’acabin desenvolupant quan altres de nous estan ja en curs, amb la qual cosa sempre es plantegen adaptacions que, no per necessàries, deixen de mostrar dèficits de funcionament integral. El canvi de traçat en l’ampliació del tramvia, amb la coneguda ziga-zaga a causa del nou projecte per Glòries, seria un bon exemple.

–El nyap com a procés. El menyspreu pel que fa a la forma urbana antiga i a les relacions entre les peces construïdes existents, que enforteixen el sentiment del lloc per a part de la població, determina processos de destrucció patrimonial i desfiguració del caràcter dels barris. El llarg procés de renovació urbana al Poblenou mostra molts exemples en què s’han acabat produint diàlegs impossibles, com el que es mostra entre la fàbrica rehabilitada Ca l’Alier i la nova residència d’estudiants, construïda tot just al seu davant amb un llenguatge formal i dimensions que desfiguren el paisatge local, però, sobretot, ignoren el caràcter i la càrrega patrimonial del lloc.

–El nyap de nyaps. La menció final és ben merescuda per a aquells exemples que mostren la simplificació d’idees urbanístiques complexes i ambicioses, però que són aplicades de manera grollera i simplista. En aquest cas, la percepció del nyap deriva de l’afebliment dels continguts i la banalització de les intencions. El pas de la proposta inicial de les superilles, tal i com la va plantejar Salvador Rueda ja al segle passat, a la seva aplicació parcial i esbiaixada als Eixos Verds, per part del consistori anterior, i el rebuig final d’aquesta iniciativa, per part del consistori actual, en benefici dels jardins interiors d’illa com a solució alternativa, mostra la degradació d’un projecte de ciutat que ha acabat amputat pel que fa a les seves capacitats transformadores per esdevenir un exemple més d’urbanalització.

Segurament, és impossible imaginar una ciutat sense desencerts, però aquests haurien de resultar de l’exercici de la ciutadania i no d’una pràctica urbanística allunyada d’aquesta.

*Francesc Muñoz és geògraf i urbanista.

L'entrada Els nyaps urbans ‘neixen’ o ‘es fan’? ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, sembla que encara manca molt per aconseguir una conjunció holística entre la ciutat i la muntanya, sovint oblidada. Els successius governs municipals ho han intentat i no han considerat que hi ha coses que van tenir sentit fa temps i no haurien de continuar, com ara usos i construccions que no fan més que provocar desertització per la manca d’activitat i vida urbana. Entre altres, pavellons encara ocupats per la Fira quan ja ha fet un salt d’escala al polígon industrial de la Pedrosa.

Es podria reconsiderar l’obra magna de Puig i Cadafalch, estructurada per l’eix de l’avinguda de Maria Cristina. Un projecte solipsista, potser el més monumental de la ciutat que va meravellar al món, però que no va ser sensible amb els barris de la Font de la Guatlla i la França Xica i els va robar la seva relació. En comptes d’invertir en la reordenació de l’avinguda, potser seria millor recuperar pavellons per a la ciutadania com es pretén amb l’ampliació del MNAC, enderrocar d’una vegada el d’Itàlia i reforçar la relació transversal, fent-la permeable, afable i amb contigüitat.

Aplaudeixo la iniciativa de prolongar la L2 del metro per millorar l’accés amb transport públic i connectar ambdós costats de la muntanya. I valoro molt positivament que, com preveu la MPGM del 2014, es vulgui pacificar i renaturalitzar l’espai viari per minimitzar la presència del cotxe, cosa que s’ha començat a fer al cim. A veure si la recuperació per a la ciutadania va de debò i Montjuïc esdevé en el veritable parc central al seu servei.

*Estanislau Roca és catedràtic emèrit d’Urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.

L'entrada Assolir un veritable parc central ha aparegut primer a Carrer.