L’Ajuntament de Barcelona elabora des de fa 15 anys un indicador de renda dels barris. Les dades dels primers anys no són comparables a les dels últims, pel fet que s’ha produït un important canvi de metodologia en la seva elaboració. Al principi, es feia una aproximació relacionant alguns indicadors -dades d’atur, habitatge i béns- amb la renda mitjana de la ciutat. Els darrers temps, la font són les dades de renda que consten a l’Agència Tributaria, que, si bé poden contenir errades, són més fiables que els indicadors. Amb tot, cal reconèixer el mèrit dels tècnics que van elaborar les primeres dades, perquè la situació que dibuixaven era força semblant a la que després s’ha pogut mesurar amb xifres reals. En conjunt, la sèrie ens diu que hi ha desigualtats enormes en el nivell de renda entre barris i que aquestes són persistents en el temps: els barris de rendes molt altes i els de rendes molt baixes segueixen sent els mateixos, amb petites variacions. Per tant, les desigualtats es mantenen al llarg del temps.
Sempre que parlem de rendes cal aclarir algunes qüestions. En primer lloc, que la renda de cada barri és la mitjana de la de tots els seus habitants, un càlcul estadístic que no recull l’existència de desigualtats entre veïns del mateix barri. Hi poden haver barris on les desigualtats siguin reduïdes -en general, és el cas dels barris de rendes molt baixes- i altres on convisquin persones amb nivells de renda molt diferents. Aquesta és la situació de barris en processos de gentrificació -pot estar passant a Gràcia, el Poblenou i zones de Ciutat Vella-, on la renda dels nous veïns és significativament més alta que la dels antics habitants. Més d’un cop, quan he explicat aquestes dades, he hagut de fer front a alguna persona de barri ric indignada -sentir-se ric de vegades fa vergonya- que m’ha recordat que al seu barri també hi ha pobres. I és veritat: l’elevada mitjana del barri no evita que una part del veïnat sigui pobre. Potser per això el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es concentren els barris més rics -juntament amb Pedralbes i la Vila Olímpica-, és el que té més centres dedicats a repartir aliments. La gent amb ingressos alts se sent obligada a ajudar els més pobres.
En segon lloc, i com dèiem abans, les dades de renda poden tenir errades. Sovint s’escapen les rendes dels molts rics -diversificades en estructures empresarials complexes- i les dels molt pobres, com la gent sense llar o les persones migrades forçades a treballar sense declarar-ne els ingressos. Les desigualtats reals sempre són més grans. D’altra banda, la renda només reflecteix una part de la desigualtat econòmica. El patrimoni és l’altra, i inclou les propietats acumulades o heretades. Tots els estudis mostren que les desigualtats patrimonials són més difícils de conèixer -es camuflen en diferents formes de tinença- i són més grans que les de renda. Per tant, la desigualtat de renda ens dona sempre una pintura atenuada de la desigualtat real.
Raons i conseqüències
Que Barcelona sigui desigual, social i territorialment, no és un fet extraordinari. Les grans ciutats del món concentren grups de població molt desiguals. Hi viu gent molt rica, o hi passa una temporada -a aquests no els comptem-, i hi viu gent molt pobre, que sovint fa tasques de serveis per als més rics. Aquesta figura general pot variar segons com es defineixi la ciutat. Si Barcelona segregués Nou Barris i la resta de barris del Besòs, es tornaria menys desigual perquè desapareixerien una part dels pobres locals -el que ja fem amb la gent que viu a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o altres zones perifèriques-. Passaria el mateix si la gent de Sarrià i Pedralbes es constituís en municipi independent. Per això no podem limitar la nostra visió a l’àmbit local. Allò realment crucial és que vivim en una societat on la gran desigualtat és endèmica. Està associada a l’accés molt desigual a la propietat -reproduït per l’herència-, a una regulació laboral que genera salaris molt baixos en determinats sectors, i a polítiques públiques fetes a mida per afavorir l’acumulació de capital i protegir la riquesa. També a polítiques migratòries que generen capes de població sense drets laborals ni de ciutadania. I també a una construcció cultural propiciada pel sistema educatiu i els mitjans de comunicació que enalteix el paper dels rics i devalua les activitats laborals que fan els pobres.
Hi ha força evidència empírica que les desigualtats de renda estan associades
a moltes altres qüestions crucials: salut, nivell educatiu, participació política, reconeixement social, discriminacions… Per això, el fet que les desigualtats es concentrin territorialment i es formin guetos de rics i de pobres enquista els problemes. La resistència a l’aplicació de la mesura del 30% de construcció d’habitatge protegit en obra nova té també el significat d’impedir l’arribada de veïns poc solvents.
Les retallades en els serveis públics de fa una dècada; la gentrificació impulsada pel turisme i el desenvolupament d’un pol tecnològic; la inadequada política d’habitatge i educativa -que facilita la segregació escolar-, sense perdre de vista l’onada de propaganda racista i xenòfoba, reforcen les tendències a la desigualtat. I quan aquestes són endèmiques, hi ha un sector social, el més desfavorit, condemnat a la pobresa, la marginació i l’explotació. Per això, calen polítiques decidides, persistents en el temps, ambicioses i orientades a donar veu i capacitat d’acció a les víctimes d’aquest procés. Un espai on el moviment veïnal hi ha de jugar un paper essencial.
*Albert Recio és professor d’economia i activista veïnal.
