Com a ciutadà, i com a professional del món del llibre, com imagina que ha de ser la diada de Sant Jordi?

La gent de Descontrol sempre ens hem plantejat Sant Jordi com una festa cultural que és de tothom i no solament dels qui pertanyem al sector. Jo me la imagino amb molta gent al carrer, amb moltes entitats. I això inclou la venda de roses i la venda de llibres, que és una tradició que considerem que és molt bonica, encara que tingui un punt consumista. En un moment en què sembla que Internet s’ho queda tot, la persistència del llibre ens sembla interessant.

El vostre manifest crític amb el nou model va recollir molts suports. Quina sensació té actualment de tot plegat?

De moment, és una sensació amarga. No creiem que el model mercantilitzador contra el qual protestàvem estigui destinat a mantenir-se per sempre, però de moment no ha canviat. Hi ha una oposició prou gran, però no hem estat capaces d’articular una força social i col·lectiva que incideixi en la institució. Els gremis interlocuten amb l’Ajuntament de tu a tu, però Descontrol i tot l’entorn que protestava no tenim aquesta capacitat.

Arran d’aquest malestar, s’ha plantejat la creació d’algun organisme que aplegués aquests actors dissidents sota un paraigua grupal amb més capacitat d’incidència?

Una de les conclusions a les quals vam arribar va ser que calia això, però ho ha d’impulsar algú. I aquestes coses suposen un volum d’hores de feina que no podem sostenir amb la intensitat amb què ho fa el personal alliberat d’un gremi. Algú ha de tirar del carro. I en l’àmbit del llibre independent acostumem a anar al límit de les nostres forces. L’esforç de sostenir el projecte propi ja és bestial. A més, jo pertanyo a un sindicat, altres companys militen en sindicats d’habitatge, en moviments antiracistes… Vas sumant dedicacions, però els dies només tenen vint-i-quatre hores.

I com definiria l’estat actual de l’oposició al model de diada de Sant Jordi?

Jo parlaria d’una oposició passiva. Tothom es queixa, però normalment acabem passant per l’adreçador per no quedar-nos-en fora. I això inclou Descontrol. De moment hi ha una oposició que no està formalitzada. Esperem que ens posem les piles i ens organitzem perquè això canviï.

Suposem que no es pot renunciar així com així a l’empenta facturadora que proporciona Sant Jordi. És l’empenta que fa que els comptes acabin sortint?

Nosaltres no tenim la mateixa dependència que altres, per sort, perquè no manegem best-sellers, sinó llibres que intentem que siguin de llarg recorregut. Altres editorials poden sumar el 30% o el 40% de la facturació anual. En el nostre cas, suposa menys del 10%. Amb tot, és important per a una cooperativa que va una mica al límit.

Gestionant aquesta frustració, alguns hi han vist una oportunitat de descentralitzar la festa, d’acostar-la a cada barri. És una opció interessant?

Jo crec que sí. Ja hi ha molta gent que ni es planteja anar al centre, perquè està molt massificat, afebleix el caràcter de festa popular de la diada i només queda el carrer com a centre comercial. Nosaltres volem acostar-la als barris, però no volem renunciar a uns espais que ens semblen històrics. El Gremi de Llibreters plantejava que els espais professionals estiguessin al centre i que els altres ens els quedéssim la resta. Però aquests altres permisos que dona l’Ajuntament són cantonades perdudes. Companyes que van ser en aquestes localitzacions l’any passat ens van dir que va ser un desastre.

Aquesta opció descentralitzadora és interessant per estimular i mantenir arrelaments, però alhora suposa tornar a afeblir la visibilitat de les alternatives en el nucli de la festa. Els petits es retiren del centre de la ciutat, que és el que acabem fent tots.

És clar. Nosaltres estem a favor de ser als barris, però també volem ser a la Rambla. Com que som vuit persones, ens ho repartim i fem més hores que un rellotge per ser en diversos llocs. I ens consta que hi ha entitats més petites que s’agrupen i intercooperen per aconseguir-ho.

Resulta frustrant que les institucions públiques apostin per un model de gestió que contribueix a concentrar negoci i facturació?

És frustrant i és alarmant. El model anterior, que funcionava per antiguitat, no era perfecte, però en l’actualitat l’Ajuntament subroga la gestió de l’espai públic a una entitat privada, a la patronal de l’edició i la venda de llibres. Que la Cambra, col·lectivament, demani un espai no ens sembla malament, encara que tinguem diferències. El problema és que aquesta entitat tingui el dret de repartir l’espai de tothom sota un clar conflicte d’interessos. És l’Ajuntament qui hauria de decidir l’encaix entre totes les necessitats.

També es va instaurar un nou model de pagament.

Sí, abans posar una parada era gratuït. Des del meu punt de vista, no és un problema que es cobri una certa quota a les empreses o cooperatives que ens lucrem amb aquest ús de l’espai públic. El problema és a qui li estàs pagant la quota i què estàs pagant, qui l’ha definit i què finança. I que es dificulta la presència de les entitats socials sense ànim de lucre.

Hi ha hagut algun gest cap a elles?

A mi no em consta. L’Ajuntament diu que tothom pot demanar els permisos oberts, però les localitzacions són molt dolentes i no pots demanar parades en alguns districtes. Si ets una entitat arrelada a Gràcia, per exemple, no hi ha permisos. La Cambra és sincera amb el seu model: està tot orientat als professionals. Una de les coses perverses és que es va aprofitar la pandèmia de la covid per començar a implementar-lo. Per etapes, ens han robat aquests espais.

Héctor Martínez, membre de Descontrol Editorial

Editor i activista, forma part del col·lectiu que manté l’editorial i impremta Descontrol. Emplaçada a l’antic recinte fabril de Can Batlló, al barri de la Bordeta, aquesta cooperativa publica llibres amb vocació d’incidència política, de reflexió, de transformació social i de memòria històrica.

L'entrada Héctor Martínez (Descontrol): “És alarmant que un privat gestioni l’espai per Sant Jordi” ha aparegut primer a Carrer.

El volum crida l’atenció també en l’aspecte formal. La maquetació és densa, plena d’estímuls gràfics i textuals que emfatitzen la construcció d’un relat polifònic. Gasol explica que “el llibre està pensat com un fanzine de l’època i també com un llibre que no tingui un principi i un final, que sigui obert”. Els materials també són diversos: es conjuga la crònica històrica amarada de reflexió personal amb la incrustació d’entrevistes i altres documents.

Una explosió d’entusiasme

Gasol recorda que va descobrir el treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari a la facultat de Belles Arts, quan la professora Maite Minou va parlar-li d’aquest grup. La història d’aquest col·lectiu de persones que provenien de camps diversos, com l’arquitectura, va interessar-li. “El seu objectiu era repensar els canals de comunicació, posar en valor la comunicació entre les persones, després de 40 anys de franquisme en què els missatges eren unidireccionals i molt edulcorats”.

Gasol va acabar dedicant a aquest col·lectiu una investigació que ha durat cinc anys. “S’havia prestat atenció al grup, però no s’havia aprofundit a fons en tota la seva producció i en el retrat que va fer de la transició”, considera. L’autor d’Art (in)útil fa referència, per exemple, als materials en què el grup es va fer ressò d’una vaga de benzineres impulsada pel sindicat CGT. “Aquests documents ajuden a entendre que la transició va ser molt convulsa, amb morts als carrers. Són molt importants per rellegir aquesta història, el pacte d’oblit, la manera com el franquisme penetra les institucions fins al dia d’avui…”.

A parer de Gasol, la primera època del grup és una altra mostra de l’“explosió històrica d’entusiasme de mitjan anys setanta del segle passat, un moment en què es va creure que tot era possible”. Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari s’emmarcaria en aquest període que va ser “extremadament brillant a l’hora de pensar alternatives de vida, en què es posa en qüestió la família nuclear i els models de gènere, o s’intenten repensar els models d’organització a la feina”.

Les pràctiques del grup van traspuar la vocació de fer un periodisme i un documentalisme que provés coses, que mirés d’assegurar-se que els ciutadans fossin sobirans. “El grup documenta i enregistra en vídeos, en diapositives i en altres imatges tota mena de coses que passen al carrer”, recorda Gasol. I no solament documenta, sinó que vol incentivar el diàleg: “Van anar als mercats a preguntar als veïns sobre les condicions dels barris i van muntar un petit vídeo amb un monitor en un cotxe davant del mercat. Volien treballar aquestes àgores públiques després d’una dictadura en què les opinions es mantenien en l’àmbit domèstic”.

I arriba el desencís

El treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari era representatiu d’un moment d’auge de les expressions i les organitzacions en clau cooperativa i col·lectiva. El grup, per exemple, va néixer de manera informal i es va constituir en cooperativa arran dels encàrrecs que rebia de les Administracions. El col·lapse del projecte pot servir com una nova il·lustració de les dinàmiques del desencanto posterior a l’entusiasme.

En primer lloc, el cas del col·lectiu escenifica l’afebliment de moltes estructures independents o autogestionades, de molts activistes i de professionals de diversos àmbits, que van ser abduïts o cooptats pels partits o les institucions. El mateix grup reflecteix algunes d’aquestes situacions en els seus treballs. Gasol explica que Vídeo-Nou va documentar “com l’Ajuntament intenta fagocitar els ateneus populars. I com, arran de la creació del primer centre cívic, hi ha una gran manifestació veïnal on es reclama que els centres cívics funcionin sota gestió popular”. Gasol considera, que, després de signar un conveni amb l’Ajuntament, el grup desenvolupa unes pràctiques més institucionals, però interessants. Després el grup es dissemina i alguns dels seus membres acaben a Televisió de Catalunya.

La desaparició del grup també escenifica les fragilitats de maneres de fer alternatives a la primacia de l’empresa privada amb ànim de lucre, d’estructura jerarquitzada, complementada pel sector públic. Per a Gasol, és important que s’admeti que “hi ha altres maneres de fer a les quals no es dona importància en la història oficial de la política, però tampoc en la història oficial de l’art, tan centrada en l’autoria. I són maneres de fer que estan renaixent ara”. Un motiu més, segons l’autor, per revisar “l’època de la transició, per pensar i repensar el que es va fer des d’un present, des d’una contemporaneïtat que està determinada per aquesta mateixa transició”.

Un relat de misteri

El relat històric de Gasol acaba tenint una ramificació quasi forense, de relat de misteri. En les entrevistes dutes a terme a diversos membres de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari, es parlava d’una sostracció de diners per part d’un membre de la cooperativa, Esteban Escolar, que ha mort recentment. Aquest cop econòmic va fer vessar el got d’un grup afeblit per l’esgotament, pel treball voluntarista o mal remunerat. “El col·lectiu no sabia res d’aquesta persona des de feia molt de temps, però el vaig localitzar i ell va reconèixer la sostracció. És un final quasi novel·lesc”, explica l’investigador i artista.

L’autor del llibre també considera que aquest afer intern escenifica el valor i la dificultat de les pràctiques comunitàries i col·lectives: “Pensem molt en el posar-se d’acord de manera senzilla, però el treball grupal requereix moltes hores de cedir, d’entendre la resta, d’empatitzar…”. Arran d’aquesta investigació, el Macba ha fet una segona digitalització de treballs del col·lectiu que l’investigador ha estudiat. Gasol prepara una exposició sobre Vídeo-Nou i altres grups que veurà la llum el 2026.

Història no oficial de la hipotètica transició

Daniel Gasol

Raig Verd Editorial, 2024

480 pàgines. 24,90 €

L'entrada Comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició ha aparegut primer a Carrer.

Llums i tenebres

Algunes tensions socials es van fer més evidents, o van esdevenir una mica més visibles, quan el desenvolupisme econòmic del segon franquisme va propiciar algunes expressions culturals un xic més obertes. El drama fulletinesc Tuset Street (1968) va ser un curiós fracàs artístic que escenificava una crítica habitual a la gauche divine: que parasitava la vida nocturna i dels entreteniments dels ravals. El protagonista del film és un jove arquitecte que empeny per convertir el carrer de Tuset en un símbol de modernitat -i en un bon negoci-, mentre sedueix una vedet de la sala El Molino per guanyar una cruel juguesca amorosa. La pel·lícula mostra una vida nocturna de transgressions controlades, neta i bastant artificiosa, tant als pubs de la zona alta com a les sales de festes dels barris pobres.

Més popular, i artificiosa d’una altra manera, era l’odissea en blanc i negre de Noche de vino tinto (1967). Allà no hi ha cap club decorat amb colorismes hereus del pop art. El rotundament independent realitzador José María Nunes (Sexperiencias) semblava seguir algunes petges del gran cinema modern europeu de Michelangelo Antonioni per seguir a dos nàufrags del desamor, abatuts i melancòlics, en el seu recorregut per diverses bodegues de la ciutat.

Deu anys després de Tuset Street, l’home benestant que es comporta com un vampir a la cerca d’experiències tindrà una versió encara més sinistra: Bilbao (1978), la història d’un fotògraf que segresta una ballarina que l’obsessiona. El cineasta Bigas Luna no mostrava una nit moderadament conflictiva, sinó abismal: una nit fosquíssima marcada per la perspectiva d’un home ple de malestar, fàstic i desitjos terribles. Les nits més o menys criminals del cinema quinqui, de Perros callejeros (1977) i altres films, potser resultaven menys tenebroses, però no deixaven de ser incòmodes. La seva habitual barreja de drama social i espectacle sensacionalista desprenia un aire trist d’explotació de la misèria.

Barcelona, posa’t lucrativa

Ja en el nou segle, altres pel·lícules han copsat la nit de la Barcelona globalitzada amb aspecte de franquícia del capitalisme extractiu. La comèdia comercial Una casa de locos (2002), per exemple, tractava de diversos universitaris europeus que estudiaven, estimaven i anaven de farra per un Raval en procés de desplegament després de la mort i transformació del Barri Xino que mostrava el documental En construcción. L’obra ha anat adquirint un cert valor documental amb els anys, com a retrat d’un moment històric en què els bars del casc antic estaven presos pels estudiants. Els responsables del film assumien una mirada similar a la que podien tenir els seus personatges de ficció: una mirada una mica idealitzada i principalment lúdica, marcada per una connexió molt superficial amb la realitat local.

Llenguatge publicitari

Pocs anys després, una altra comèdia, Vicky Cristina Barcelona (2008), va anar més enllà. El realitzador Woody Allen i el seu equip no reproduïen la mirada del turista, sinó que remetien al llenguatge publicitari, a la propaganda d’agència de viatges -o de consorci turístic-. Involuntàriament, semblava un símbol d’una nova època: la seva narració sobre els amors de dues joves estatunidenques desplaçava completament la població autòctona de la fotografia de la seva ciutat.

Obres posteriors, com Barcelona, nit d’estiu, han seguit camins similars. El cineasta Dani de la Orden (Casa en flames) va firmar una comèdia coral astuta, amable, atractiva, però que també desprèn un cert aspecte d’anunci -en aquest cas, de marca de cerveses. Es picava l’ullet a un cert malestar per la transformació de la ciutat, però en clau més nostàlgica que combativa. D’alguna manera, el pas de Vicky Cristina Barcelona a Barcelona, nit d’estiu es pot interpretar com una interiorització resignada de la venda de la ciutat: sabem que la ciutat ja no és nostra, però almenys ho filmem nosaltres mateixos i ens posem com a protagonistes de la ficció. Tot i que ara, a la vida, real, tinguem una certa sensació d’haver-hi esdevingut forasters.

L'entrada Barcelona fosa en negre ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.

En la cambra d’ecos dels que manen

Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.

Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.

El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.

Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…

L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.

La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…

Per complir l’expedient

En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.

Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.

Més informació

Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.

L'entrada Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? ha aparegut primer a Carrer.

Mitjans signa un llibre en clau divulgativa on honora alguns referents previs en aquesta pràctica de testimoniar la relació entre la ciutat i les mil i una formes del disseny i la publicitat -i els graffitis,
i les pancartes de protesta i…- com a maneres d’establir comunicació comercial amb finalitats publicitàries, però també com a mètodes d’expressió artística i ciutadana. L’autor cita explícitament assajos precedents com Un museu al carrer, del dissenyador gràfic Enric Sauté, o Barcelona gràfica, del polifacètic artista visual America Sanchez.

L’autor descriu l’aspecte que va tenir i que té el Poblenou. Parla dels rètols dels negocis, dels cartells electorals o de concerts, de la vida (gràfica) dels murs que envoltaven les fàbriques o de tendències en desaparició com els enormes rètols lluminosos que prenien façanes i terrats. Al llarg del recorregut, implícitament i explícita, Mitjans evoca les diverses edats del barri: el passat com a centre industrial, els buits deixats per la terciarització de l’economia, les reformes successives al voltant dels Jocs Olímpics i les actuals pressions gentrificadores. El text està acompanyat per un considerable desplegament gràfic: quasi 400 fotografies de l’Arxiu Històric del Poblenou, dels fons del mateix autor i d’altres col·leccions privades.

L'entrada Història d’unes parets, història d’un barri ha aparegut primer a Carrer.

A l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample es mostren comprensius: “El projecte costa molts diners i és molt complicat, encara que m’agradaria que tot fos molt més ràpid”, explica Xavier Riu, vocal d’Urbanisme de l’entitat. L’activista es mostra complagut: “Aquesta vegada he sentit que el procés participatiu era real, que no era un d’aquests paripés que fan les Administracions. Vam arribar moltes entitats i centenars de persones amb punts de partida que arribaven a ser antagònics. I en un any i mig, vam arribar a un consens, cosa que em sembla una virguería. El projecte guanyador del concurs va acabar de resoldre el trenca-closques”, rebla.

Un cop encarrilada la feina, queden uns quants reptes. Riu considera que cal obrir processos participatius sectorials per concretar els projectes dels diversos espais, i s’ha de definir l’organització dels diferents col·lectius i entitats que coincidiran en l’antic complex penitenciari: “Aprofitar plenament les instal·lacions implica una certa gestió compartida. No cal fer una sala d’actes a cada equipament, sinó que cal que hi hagi unes sinergies. Com amb l’institut escola i el poliesportiu”.

El vocal d’Urbanisme de l’AV de Esquerra de l’Eixample també recalca la necessitat que, atesa la llarga durada de la reforma, s’ha de ser més ambiciosos amb el que es pot fer mentrestant: “Al llarg d’aquests anys, hem anat insistint que es poden fer més usos provisionals. S’han d’obrir més patis interiors i més sales per a usos del barri i de la ciutat. No podem tenir dues illes tancades durant una dècada”. De moment, l’Ajuntament ha avançat que preveu una dotació d’un milió d’euros per obrir la planta baixa i el primer pis de l’edifici d’Entença, i la tercera galeria de l’antiga presó. “Hi ha sis patis que cal anar recuperant per a la ciutat”, afirma Riu, i afegeix: “Tenim avançada una proposta per aconseguir un altre interior d’illa fàcilment, però els bombers no ho veuen clar”.

Diners per a l’institut escola

Moltes facetes d’aquest projecte polièdric tenen a veure amb competències municipals, però d’altres, com el centre d’atenció per a gent gran, depenen de la Generalitat de Catalunya.

Riu considera que “la pota autonòmica sembla la més feble”. “Afortunadament, l’àrea d’Educació de l’Ajuntament afirma que el Consistori avançarà els diners per construir l’institut escola si la Generalitat no els posa”, explica l’activista, que lamenta que la l’Administració autonòmica no hagi avançat en l’execució de dos equipaments penitenciaris a Barcelona, tot i que va rebre solars per fer-ho en el marc d’aquest projecte: “La ciutat ha de tenir un equipament penitenciari, per la ciutat, pels mateixos presos, pels advocats… Com a moviment veïnal, trobem molt egoista que tot s’externalitzi a Can Brians o allà on sigui”.

L'entrada La reforma de la Model serà llarga ha aparegut primer a Carrer.

L’Associació Veïnal d’Hostafrancs diu que el projecte està en un estat “preparatori” perquè s’estan examinant unes filtracions d’aigua. Aquest compàs d’espera arriba en un clima de concòrdia entre les parts: “Les reunions han estat atentes, educades, eficients i amb nivell tècnic, per part de totes les parts. Ens va costar arribar a aquest punt en el passat, sobretot amb ADIF. Amb l’excepció de l’antic director de l’estació, que era una gran persona”, explica Conxita Pérez, vocal de l’entitat.

Pérez afirma que el veïnat d’Hostafrancs manté una visió positiva del projecte per la possibilitat de guanyar zones verdes en un espai àrid i perquè s’executaria una necessària rehabilitació de la deteriorada plaça dels Països Catalans -“després d’arreglar-la, s’haurà de mantenir”, avisa-. No obstant, hi ha incerteses sobre les intervencions futures en la plaça de Joan Peiró i el carrer de Viriat, que arribarien més enllà del 2026. També preocupa com quedarà la mobilitat viària de la zona després de la reforma de l’estació. Pérez es mostra preocupada “pel trasllat de tot el trànsit al cantó mar. Tampoc no acabem de veure quatre carrils allà, però els tècnics ens diuen que hi ha espai”.

Més places hoteleres?

El projecte preveu remodelar els espais de comerç i restauració de l’estació, un tema sempre sensible ateses les possibles afectacions en l’oferta de proximitat dels dos sectors. Pérez defensa que “de comerços, han d’haver-hi els justos, perquè hi ha un eix comercial important al barri”. També s’ha anunciat una petita ampliació de places hoteleres que esgotaria els permisos disponibles i que el veïnat veu, com a mínim, innecessària: “De places d’hotel ens en sobren, n’hi ha per tot arreu”.

La generació d’espais verds i amb ombra, el desplegament de plaques solars i les facilitats per al transport en bici haurien de ser contribucions a l’habitabilitat de les rodalies de l’estació i a la sostenibilitat de l’estructura. Per ara, i més enllà de les incerteses i preocupacions esmentades, a l’associació no veuen grans problemes en el projecte: “Les pegues potser sortiran quan comencin les obres. El projecte de l’edifici és bastant bonic. Si no passa el que va passar a la Sagrera amb els pressupostos… Estarem atents en les comissions de seguiment”.

L'entrada Compàs d’espera a l’Estació de Sants ha aparegut primer a Carrer.

Un dels grans grups de l’exhibició cinematogràfica de Barcelona, el Grup Balañá, està al darrera d’un elevat percentatge dels tancaments que han tingut lloc en els darrers anys: Rex, Cinema Urgell, Club Coliseum… Balañá va tancar l’Aribau Club, que al llarg de les dècades va rebre moltes denominacions (Cine Durruti o Cine Dorado, Club Doré…), l’any 2018.

Just abans del confinament de març de 2020 també va clausurar el Palau Balañá. Per aquest motiu, Sants i Hostafrancs s’han quedat sense pantalles cinematogràfiques que exhibeixin pel·lícules comercials. L’oferta fílmica a la zona ha quedat en mans de la sala cooperativa Zumzeig, que ofereix una exquisida programació de cinema d’autor.

Pols històrics debilitats
Ja en plena pandèmia van caure dos independents. Els Cinemes Méliès, gestionats pel documentalista Carles Balagué (La casita blanca), van tancar les seves portes a l’Eixample Esquerra, a pocs carrers de distància de l’esmentat Aribau Club. Els veïns poden consolar-se amb la idea que els Aribau Multicines i els Cinemes Renoir Floridablanca continuen en actiu, però un dels pols històrics de l’exhibició fílmica a la ciutat, ubicat als carrers pròxims a la Universitat de Barcelona i la seva plaça, continua debilitant-se: ha perdut tres cinemes que sumaven un total de nou sales en els darrers sis anys, si hi sumem el tancament del Lauren Universitat l’any 2015.

A això s’afegeix la desaparició prèvia de diversos espais ubicats en algunes zones properes que ara estan completament dominades pel comerç de grans marques, com el passeig de Gràcia (Publi i Savoy) o el portal de l’Àngel (Cinema París).

També durant la pandèmia va tenir lloc el cessament de l’activitat dels Cinemes Texas, un multisales de barri ressuscitat pel realitzador Ventura Pons amb una oferta de reestrenes a preus assequibles que va convèncer un públic de totes les edats, especialment el jovent i les persones jubilades. L’aparent història d’èxit hauria acabat malament, en part, per la política d’expansió que va emprendre el director barceloní. I les restriccions derivades de la pandèmia van donar l’estocada final al projecte, a l’espera que l’espai pugui ser aprofitat per uns nous gestors.

En aquesta conjuntura de tancaments, no sorprèn que els responsables del Cinema Maldà dimensionin la naturalesa d’espai de barri d’aquesta sala emplaçada al gentrificadíssim barri gòtic. Al cap i a la fi, el teixit de cinemes de la ciutat s’ha anat contraient amb el pas dels anys i els multisales ubicats en grans centres comercials (Arenas, Diagonal Mar, Glòries, Heron City, la Maquinista, Icària) comencen a ser un eix principal de l’oferta. La ciutat acollia 42 cinemes l’any 2001. Actualment, n’acull 23.

Si el sotrac patit pel turisme podria haver comportat la recuperació de part d’aquest teixit perdut, les característiques de la pandèmia (la priorització dels espais oberts i ventilats com a llocs de trobada, etcètera) fan que el sector de l’exhibició cinematogràfica passi per uns moments molt complicats. I la preservació de les sales de cinema no solament tracta de romanticisme o hàbits adquirits, sinó també de diversitat d’oferta per al públic, de diversitat de canals d’exhibició per als creadors. I de la possibilitat de gaudir de la cultura i l’entreteniment en comunitat. En aquest aspecte, els festivals especialitzats apropen els ciutadans a pel·lícules excepcionals que, en molts casos, no arribaran al circuit comercial. Aquests certament són fràgils, perquè molts d’ells encara no s’havien recuperat d’un llarg cicle de retallades de despesa pública, i necessiten els cinemes per existir.

Solució d’emergència per als festivals
Durant l’any 2020, molts festivals han hagut de reconduir-se cap a una finestra online que serveix de salvavides. Aquesta solució d’emergència, però, no solament compromet el valor d’aquests esdeveniments com a lloc d’intercanvi cultural comunitari. La viabilitat econòmica d’uns festivals molt dependents d’internet genera dubtes. La plataforma Filmin ha acollit desenes d’esdeveniments aquest any a través d’un model de tarifa plana de preu moderat. Òbviament, la capacitat de generar ingressos sota aquesta lògica low cost tan habitual a la xarxa no pot comparar-se amb la venda d’entrades per a projeccions presencials. I aquest és un altre desafiament de futur per a un sector cultural crònicament precaritzat.

El futur és l’streaming?
El context sanitari empeny a posar en pausa moltes activitats presencials i a substituir-les per difusions en línia d’audiovisuals. Però aquest procés de virtualització no és neutre ni innocu. Efectivament, l’streaming és còmode i també facilita l’accés a produccions minoritàries a través de plataformes com Filmin. Però colossos del capitalisme sense fronteres (i de la fiscalitat laxa) com Amazon també tenen la seva pròpia secció de vídeo online, Amazon Prime Video. I gegants de l’entreteniment com Disney o Time Warner mantenen les seves pròpies plataformes de vídeo en streaming.

La conjuntura actual de recaptacions baixes a través de les sales incrementa la temptació d’abandonar els cinemes a la seva sort i seduir possibles nous subscriptors de Disney + o HBO Max a través d’estrenes exclusives.

L’anunci que desenes de superproduccions de Warner s’estrenarien als Estats Units a través de l’esmentada HBO Max va generar inquietud en un sector de l’exhibició que trontolla. En un panorama de poca assistència de públic, de restriccions governamentals i de comprensible recel ciutadà vers les activitats en espais tancats, la cartellera llangueix amb un flux d’estrenes reduït.

Algunes de les produccions potencialment més populars arriben des del primer dia a la xarxa, trencant amb el model històric de finestres temporals que protegeixen el negoci als cinemes. La pregunta és quants cinemes cauran durant aquesta conjuntura adversa que s’allarga en el temps, amb la corresponent pèrdua de llocs de treball i d’espais d’entreteniment i consum que també són punts de socialització i trobada.

L'entrada Els cinemes, un altre ecosistema amenaçat per la Covid-19 ha aparegut primer a Carrer.

Pep Sala, president de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, creu que “és cert que hi ha un cert temor respecte a l’apertura, però tenim la percepció que hi ha més il·lusió que preocupació, cosa que no treu que seguim vigilant quants bars hi haurà, què es vendrà a les parades, etcètera. Cal tenir en compte que, a causa del retard en la reobertura, l’entorn s’ha degradat, s’han tancat botigues de tota la vida i s’ha multiplicat la restauració”. L’Ajuntament ratifica la previsió que l’obra estigui acabada a l’abril.

En els darrers dos anys ha emergit la plataforma Fem Sant Antoni, inquieta vers la possibilitat que el nou mercat es converteixi en un agent gentrificador: “Des del principi ens van arribar informacions sobre la instal·lació d’una parada del bus turístic”, recorden. En canvi, a la plataforma hi ha una certa tranquil·litat pel que fa a la presència del sector de la restauració dins del complex: “Mercats de Barcelona ens ha dit que no hi haurà més bars i establiments de restauració que els que ja tenien concessió d’aquesta activitat a l’antic mercat”.

A parer de Sala, el problema de l’habitatge s’ha de combatre amb mesures en aquest àmbit específic: “Les administracions han de fer les lleis i prendre les mesures que calguin per evitar l’especulació, però no estem d’acord amb què, per no fomentar-la, no s’arreglin les coses o no es facin zones verdes”. Des de l’Ajuntament, s’assumeix que qualsevol reforma pot comportar un efecte gentrificador i s’afirma que “el que cal és fer millores, i a la vegada, anticipar-se als possibles efectes”.

Sala recorda que la reforma du més d’una dècada en marxa i que “el 2008 es va aconseguir un cert consens amb els veïns i els comerciants, tot i que l’Ajuntament anava inicialment per una altra banda”. Durant aquelles negociacions, Fem Sant Antoni encara no existia, però des de la plataforma s’afirma que es duen dos anys de contactes amb el districte i implicació a les reunions i processos participatius. D’aquí l’esperança que les seves propostes, recollides en debats al carrer amb el veïnat, seran recollides finalment.

Al llarg de tots aquests anys de reforma, el model de ciutat ha viscut algunes transformacions. L’agressiva reforma de la Boqueria s’ha convertit en un exemple a no seguir. Per a Sala, el nou mercat respectaria les línies bàsiques que van defensar els veïns: “Que no fos un centre comercial tancat en sí mateix, que es posés valor al patrimoni del barri i que fos motor econòmic del comerç de proximitat”. Des del govern municipal es destaca que el mercat està “pensat per donar servei als veïns i veïnes. Això no treu que estiguem molt atents a l’evolució de l’entorn perquè no deixi de complir amb la seva funció”.

Un dels aspectes més controvertits de la reforma és la inclusió d’una gran superfície comercial que controlarà el grup alemany Lidl. Des de Fem Sant Antoni, s’addueixen motius múltiples per estar-hi en contra: a parer seu, el mercat hauria de prioritzar els aliments de productors i agricultors locals, els productes no processats ni envasats, i no hauria d’acollir una gran superfície que “rebenta els preus de venda dels aliments” i pot ser una competència als paradistes, que són “l’ànima del mercat”.

Des de l’Ajuntament, en canvi, afirmen que està “demostradíssim que tenir una gran superfície actua com a pol d’atracció que garanteix la viabilitat del mercat. Així ho avalen les reformes fetes al llarg de les darreres dècades. I els mateixos paradistes la demanen”. L’Associació de Veïns no manté una postura concreta en aquest debat, perquè hi ha divisions internes. “Alguns creuen que la gran superfície pot distorsionar el que és el mercat i altres creuen que pot ser necessari per atreure gent més jove. En tot cas, hem d’escoltar els paradistes i no hem d’oblidar que una de les raons de la remodelació és que el mercat s’estava morint”, explica Sala.

El futur mercat és, ara mateix, un disseny i unes obres en procés que s’acosten a la seva finalització. Però la realitat que en naixerà també dependrà, en part, de l’ús ciutadà. En aquest sentit, Sala considera que “perquè el mercat sigui popular, els veïns l’hem de sentir nostre, hem d’abastir-nos allà i fer-hi activitats”. Fem Sant Antoni parla d’insistir i arremangar-se perquè el barri sigui com els seus veïns volen que sigui: “S’ha d’incidir en tot plegat. El més important és que veiem la necessitat d’apoderar-nos i de participar en l’evolució de la vida que tenim a la vora”.

El dominical del llibre va trobant un encaix
Durant mesos, els integrants del mercat dominical del llibre de Sant Antoni van patir pel seu futur. Semblava que no tornarien a la seva ubicació tradicional, en forma de rotllana que envoltava el recinte. Després de moltes tensions, s’ha anat trobant una solució. “Volíem tornar al lloc on ens havien promès que tornaríem i tenir prou espai per evitar que el mercat es fes massa petit. Ambdues coses s’han anat acomplint”, afirma el president de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical, Joan Mateu.

Mateu avança que el dominical guanyarà “més de trenta metres perquè entri gent nova. En volíem molts més, però els mínims s’han acomplert”. L’objectiu és que aquest increment compensi que “amb el trasllat al mercat provisional, i amb els anys de retards de les obres, s’ha perdut molta gent pel camí que duia gènere molt interessant. Ara hem fet una radiografia del que estem venent, hem vist algunes mancances i busquem gent que ens aporti el que ens falta”, explica Mateu. El llibreter avança que també tenen idees per reforçar el valor cultural del mercat del llibre: “Intentarem recuperar les tertúlies literàries de fa cent anys, però al migdia i amb un cafè amb llet”.

L'entrada A l’espera del nou mercat de Sant Antoni ha aparegut primer a Carrer.