L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.

La proposta veïnal, ignorada

Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.

Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.

Història d’un “urbanicidi”

Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.

En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.

Un model “impositiu”

Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.

L'entrada L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat ha aparegut primer a Carrer.

“És preocupant que netejar els abocaments de Collserola no hagi estat mai cap prioritat en les polítiques dels partits que han governat a Barcelona”, critica Ivan Patrici, historiador noubarrienc i principal impulsor de la campanya. En alguns punts, assegura, les deixalles fa més de mig segle que hi són, la qual cosa evidencia la “desídia institucional” que hi ha hagut amb el problema. En el cas de l’abocador de Canyelles, gran part de la runa data dels anys seixanta i setanta, l’època del boom del totxo, quan algunes empreses constructores pujaven amb els camions plens de restes d’enderrocs a les carreteres de Collserola i les hi abocaven il·legalment. “Segur que algun veí pot haver-hi llençat alguna cosa, però culpar-los seria mirar el dit que assenyala la lluna. Aquí els problemes han estat la deixadesa de l’Ajuntament i les empreses que van decidir fer servir la muntanya com a deixalleria”, assenyala l’activista.

Una investigació feta pel veïnat

Patrici, juntament amb altres membres del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, com Ignasi Hosta, va començar a localitzar els abocadors que hi ha en aquesta banda de Collserola el 2023. El març de l’any passat, després de les queixes del veïnat en un Consell Plenari de Nou Barris, el regidor Xavier Marcé es va comprometre a netejar-los. A petició del Districte, Per una Collserola sense abocadors va presentar un mes més tard un informe a l’Ajuntament en què recollia els principals punts negres de deixalles. Aquest dossier ha estat el pal de paller que ha servit al govern municipal per començar les tasques de neteja en alguns dels abocadors. Patrici, però, denuncia que la recerca l’haurien d’haver fet les Administracions molts anys abans i no pas els veïns.

Tot i que els activistes reconeixen la bona predisposició del consistori barceloní, que s’hi reuneix periòdicament per fer-ne el seguiment i s’ha marcat uns objectius “assolibles”, la majoria dels abocadors continuen gairebé un any després embrutant l’espai natural. Tan sols set dels 17 punts han estat netejats parcialment -segons la darrera actualització de l’informe-, alguns per entitats privades, com ara l’abocador del Camí de Sant Llàtzer, que pertany a la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els deu restants continuen intactes i les gestions per retirar les deixalles es compliquen. L’Ajuntament adverteix que molts se situen en terrenys de particulars, cosa que en dificulta la intervenció. “En aquests casos, han de localitzar el propietari, li han d’obrir un expedient, li han de donar un temps perquè ho netegi, pot al·legar dient que no té recursos…”, lamenta Hosta, que tem que les tasques de sanejament s’eternitzin.

Dignificar i dotar d’utilitat

“No només demanem que es netegi el Parc, sinó que no siguem nosaltres els vigilants dels abocadors. Hi ha d’haver gent contractada per poder fer-ne un control i mapejar tots els que hi ha”, diu Patrici, “a poder ser gent del barri en situació de vulnerabilitat”. Hosta sosté que cal dignificar i dotar d’una utilitat aquests espais de transició entre la ciutat i la muntanya perquè es mantinguin nets, tot fent participar la ciutadania en el procés de decisió. “Horts urbans, pistes de petanca, corredors naturals… Qualsevol cosa per evitar que la merda cridi la merda”, afegeix. I una pregunta que els ronda pel cap: “A Pedralbes haurien permès aquest desgavell?”.

Els riscos mediambientals dels abocadors

Mantenir la runa i les deixalles a la muntanya no només suposa un greu impacte paisatgístic i estètic: implica seriosos riscos per a l’ecosistema de Collserola i la salut del veïnat. “El més perillós és el fibrociment, es va fragmentant i es converteix en pols”, comenta Ivan Patrici. Amb el temps, es va integrant al sòl. La inhalació de partícules d’amiant, un dels elements d’aquest material, pot provocar malalties respiratòries com l’asbestosi o el càncer de pulmó. I més enllà de la contaminació del sòl i, de retruc, la filtració de partícules tòxiques en les aigües pluvials i freàtiques, els abocadors, sovint situats en zones amb molt de sotabosc, augmenten el risc d’incendis forestals. Si no es retiren les deixalles, aquestes creen un efecte crida de brutícia que n’agreugen encara més el perill. Paradoxalment, però, Patrici comenta que en molts d’aquests espais contaminats, com que no hi ha gent, poden aparèixer animals que defugen del contacte humà, com les perdius: “Quan es netegi això, caldrà buscar l’equilibri per continuar conservant les espècies que hi hagi”.

L'entrada Les deixalles es cronifiquen a Collserola ha aparegut primer a Carrer.

Nous veïns, amb comptagotes

És el cas de la promoció de Palamós 70-84, al barri de la Trinitat Nova, propietat de l’Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (Imhab). L’edifici, estrenat el novembre del 2023, té 67 habitatges en la modalitat de venda del dret de superfície, en la qual l’adjudicatari n’esdevé propietari durant 75 anys després de comprar-lo a un preu inferior al de mercat. D’aquesta setantena d’habitatges, però, només n’hi ha 22 d’ocupats per veïns i veïnes. Així ho explica Daniel Agudo, un dels deu primers veïns que va signar la hipoteca i a qui li van entregar les claus. “Des de l’hivern de l’any passat ha anat entrant més gent, però molt amb comptagotes”, assegura. La resta de l’immoble, dos de cada tres pisos, encara espera a ser assignada a sol·licitants d’habitatges de protecció oficial un any després de les primeres adjudicacions.

“Hi ha una crisi residencial a Barcelona: es construeix habitatge públic, però no s’omplen els pisos! S’han de prendre mesures; aquí hi ha alguna cosa que s’està fent malament”, critica Antonio Trenas, membre de l’Associació Veïnal de la Trinitat Nova. Tant ell com Agudo coincideixen que el principal motiu que hi ha al darrere de tants habitatges sense adjudicar, a banda de la lentitud en la gestió
i el sistema d’adjudicació, són les condicions econòmiques per entrar-hi, que no estan a l’abast de tothom. “Jo estic pagant una quota de 500 euros per un pis de 80m²; això no t’ho trobes al mercat lliure. En aquest sentit, no em puc queixar. Ara bé, l’entrada és molt alta i no hem tingut cap facilitat per pagar-la”, assenyala Agudo. Segons explica, la hipoteca cobreix només el 80% del pis. “Has de pagar el 20% del valor més l’IVA del 10%, tot de cop. En el meu cas, que és un habitatge de dues habitacions, costa 150.000 euros; per tant, he hagut de pagar 45.000 euros d’entrada”. En el cas dels pisos de tres habitacions, que valen 180.000 euros, la barrera inicial és encara més alta.

Haver de renunciar quan et ‘toca’

“Per què no es dona la possibilitat que la hipoteca sigui al 100%? La quota seria una mica més elevada, però ja seria molt menys del que en costa una de normal”, es queixa Agudo. Ell va poder vendre el cotxe per pagar l’entrada del pis, però coneix casos de gent que ha estat esperant durant anys l’adjudicació d’un habitatge de protecció oficial i, a l’hora de rebre’l, no hi han pogut accedir. La capacitat d’estalvi dels sol·licitants no sempre els permet abassegar imports tan alts. “Tenir la sort que et toqui, després de tant de temps, i haver de renunciar-hi ha de ser molt dur. He vist gent molt enfonsada per això”, comenta.

Tenir més de la meitat dels pisos de la promoció buits no és només un greuge per a aquella població a la recerca d’habitatge assequible: també genera problemes als veïns que ja estan instal·lats a l’edifici. Al de Palamós 70 no hi ha prou gent per poder constituir-se com a comunitat de propietaris, la qual cosa dificulta la gestió dels serveis a les zones comunes que, a banda de l’ascensor, són inexistents. “Tenim moltes reparacions pendents als espais compartits; també tenim pendent saber què passarà amb les despeses comunes. O les plaques solars tèrmiques, que encara no funcionen”, lamenta Agudo.

La lentitud en la gestió de l’Imhab és una de les principals queixes del veïnat, que encara no té uns estatuts redactats per a la comunitat. La incertesa els angoixa encara, un any després d’haver-s’hi instal·lat, i la informació que reben per part de l’Ajuntament és insuficient. Les preocupacions, mentrestant, es van acumulant: quan s’acabarà d’omplir l’edifici i podran tenir tots els serveis en funcionament? Quan s’inauguraran els pàrquings que els pertoquen, llestos des de fa temps als baixos de l’immoble? Seran de lloguer o de compra? Els veïns demanen celeritat a l’Imhab per resoldre-ho i que la comunicació sigui molt més fluida.

L'entrada Habitatges publics buits en un dels barris més pobres de la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Quinze anys després, i malgrat el precedent recent de la massificació turística a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, l’Ajuntament manté una línia continuista i ha presentat dos nous projectes per a Nou Barris que aprofundeixen en l’anomenada descentralització del turisme. D’una banda, el govern de Jaume Collboni engegarà un laboratori d’art urbà amb l’epicentre a Torre Baró, que té com a objectiu posicionar el districte de Nou Barris “en el circuit turístic de la ciutat”. Aquest projecte, finançat amb els fons europeus Next Generation, ja ha sortit a licitació i compta amb un pressupost de gairebé un milió d’euros. D’altra banda, l’Ajuntament ha anunciat que destinarà 2,9 milions d’euros a la construcció d’una “ruta turística verda” al voltant del Rec Comtal, als barris de Vallbona i la Trinitat Vella, que en restaurarà les riberes i disposarà d’una exposició sobre la història d’aquesta sèquia medieval.

Aquests dos projectes, però, han despertat reticències entre les entitats veïnals del nord de Barcelona, que creuen que hi ha altres necessitats prioritàries al districte i desconfien de les externalitats negatives del turisme. “Si mirem cap al centre de Barcelona, ja ens estan avisant dels perills del turisme: gentrificació, augment de preus, precarietat laboral…”, critica Antonio Alcántara, de l’AV Can Sant Joan de Montcada, el barri veí de Vallbona que també es veuria afectat pel projecte. L’entitat celebra que es vulgui recuperar i dignificar el Rec Comtal, però no comparteix que la descentralització turística hagi de ser el motiu principal d’aquesta millora. “Si la iniciativa tira endavant amb aquestes lògiques, el veïnat tindrà dues opcions: o bé serem figurants que formarem part de l’escenari o bé serem mà d’obra barata per a les empreses turístiques”, lamenta l’activista.

El veïnat vol ser el protagonista

L’associació veïnal reclama que la recuperació del Rec estigui vinculada a iniciatives públic-comunitàries de l’Economia Social i Solidària que reverteixin en el barri. “Cal que el veïnat i les entitats en siguin els protagonistes i puguin tirar endavant projectes econòmics arrelats a Vallbona
i Can Sant Joan, amb transparència i participació: itineraris, activitats educatives, rutes… El que s’està fent des de fa temps!”, reivindica Alcántara. “Estem encantats que vingui gent d’arreu, però a qui beneficia aquesta idea de turisme? Enfortirà el territori i el veïnat perquè aquest pugui gestionar els recursos? O vindran empreses privades a fer-ne una gestió extractivista?”, pregunta retòricament.

José Antonio Martínez, membre de l’AV de Torre Baró i fundador de la llibreria LGTBI Acció Perifèrica, opina que s’han desvirtuat les reivindicacions del veïnat de Vallbona. “Aquest és un espai que reclamaven per poder protegir la cultura, la història i el patrimoni del Rec Comtal, no per fer-ne un ús turístic”, recorda. “A més, si es vol un espai verd, quin sentit té promoure-hi el turisme? D’aquesta forma no protegiràs el canal, sinó que el massificaràs més i l’espatllaràs”, rebla.

Pel que fa al projecte del laboratori d’art urbà a Torre Baró, Martínez creu que “és començar la casa per la teulada”. “El barri necessita mesures urbanístiques molt més urgents i prioritàries que embellir el barri”, es queixa. A més, considera que la proposta del govern municipal mercantilitza Torre Baró i no compta amb el veïnat ni amb les entitats de la zona. “A Nou Barris hi ha artistes de prop, arrelats, en una situació molt precària, que hi podrien participar. De fet, hi ha un grup de veïns grafiters que ja ho ha demanat. Però aquest projecte s’emportarà els diners fora i farà negoci amb artistes que ja poden viure d’això”, preveu Martínez.

“Tal i com s’ha fet, només s’hi poden presentar grans licitadors”, assenyala en la mateixa línia Roc Blackblock, muralista i coordinador del projecte Murs de Bitàcola. “Per guanyar un concurs públic com aquest, has de tenir una solvència econòmica que cap entitat sense ànim de lucre, artista o associació té. És, directament, entregar-lo a les mans de les grans empreses de la indústria cultural, que l’únic que fan és convertir l’art en mercaderia”. Blackblock pronostica la participació en el projecte d’artistes “paracaiguda”, és a dir, muralistes que desconeixen la realitat del lloc on estan treballant i pinten obres descontextualitzades. “Si l’art urbà té algun valor en l’àmbit comunitari és quan respon a les inquietuds i necessitats del barri, quan hi té un impacte positiu i poden participar-hi els joves artistes de la zona. Un projecte així l’haurien de gestionar les entitats veïnals i comunitàries, perquè reverteixi en el barri”, afegeix.

Tant Martínez com Blackblock avisen que la iniciativa del laboratori d’art urbà pot obrir la capsa de pandora de la gentrificació. “Els murals poden ser una eina d’empoderament de les comunitats i d’enfortiment de les identitats, però també poden ser la cara amable d’un procés d’expulsió dels barris que revaloritzi els lloguers dels pisos”, apunta el muralista. El barri de Winwood, a Miami, n’és l’exemple paradigmàtic: les classes populars van ser forçades a marxar utilitzant l’art com a punta de llança. “La gentrificació ve de la mà de millores en els equipaments dels barris, moltes vegades reclamades pels veïns, i són aquestes mateixes millores les que després els expulsen. En aquest sentit, els murals i l’art són com els muffins: ningú hi pot estar en contra, però depèn d’en quines mans les poses, poden ser una arma molt lesiva”, conclou Blackblock.

Les necessitats reals de la zona

Martínez creu que tots aquests milers d’euros provinents de fons europeus podrien destinar-se a millores urbanístiques molt més urgents que no pas l’atracció de turistes. “Per què no els inverteixen en arreglar els carrers? N’hi ha molts amb pegats, n’hi ha que tenen fuites de canonades cada dos per tres…”, es queixa. Sens dubte, però, el problema més greu a Torre Baró és la mala comunicació i la manca de serveis, que queden molt allunyats del barri. “Caldria veure quines són les necessitats del veïnat i acostar-los els serveis. No tenim comerços, no tenim bars, no tenim supermercats. El CAP, les farmàcies o el banc d’aliments són a Ciutat Meridiana”, explica. Molts veïns de Torre Baró es veuen empesos a tenir cotxe per poder anar a fer la compra, a causa del transport públic deficient i de l’orografia del terreny, que no permet als més grans desplaçar-s’hi amb facilitat. “Si realment volen dignificar el barri, que no ho facin només de cara a la galeria”.

Un precedent perillós al Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira exemplifica perfectament quin pot ser el futur del Rec Comtal o de Torre Baró si els dos projectes de foment turístic a Nou Barris acaben tirant endavant. La rehabilitació i museïtzació de les bateries antiaèries l’any 2011, així com la millora dels accessos, van fer possible que un indret abans degradat i poc freqüentat entrés a la llista d’atraccions turístiques de la ciutat. La massificació del turó, així com el col·lapse del transport públic del Carmel o els problemes de soroll i convivència amb el veïnat de la zona, van portar al tancament nocturn de les bateries antiaèries, un pedaç que provoca que els turistes s’escampin per altres zones de la muntanya.

L'entrada El Rec Comtal i Torre Baró, nous objectius del ‘lobby’ turístic ha aparegut primer a Carrer.

Sovint sentim el terme ‘fons voltor’ quan parlem d’operacions especulatives. Què són exactament?

Un fons és un instrument d’inversió on hi ha diferents accionistes -particulars, plans de pensions, asseguradores, bancs, empreses…- que posen diners per treure’n el màxim benefici. Aquests fons busquen els nínxols de negoci que siguin més rendibles per retornar-los el capital el més aviat possible. En el cas dels fons voltor, van a buscar aquells actius en risc de fallida a preus de saldo per comprar-los, reflotar-los i poder-los vendre a preus molt més elevats, obtenint plusvàlues gegantines.

Aquests fons voltor abans no es dedicaven a l’habitatge, oi?

L’únic principi que tenen és el màxim benefici, i l’habitatge dona una rendibilitat molt elevada, de més del 6%. Però tenen altres línies de negoci: també inverteixen en sanitat, en armament, en deute dels països o en residències de gent gran.

Blackstone és el fons voltor amb més pisos en propietat a l’Estat espanyol. Com hi va entrar el 2013?

Durant la crisi, la banca i la Sareb s’havien quedat molts pisos de gent desnonada arran de la bombolla immobiliària i volien desprendre-se’n per netejar el seus balanços negatius. Els fons van veure-hi una oportunitat per comprar a preu de saldo i hi van entrar en tromba. En paral·lel, hi ha polítiques que faciliten l’entrada d’aquests fons d’inversió. Per exemple, reformen la LAU [Llei d’Arrendaments Urbans] i redueixen els contractes de lloguer de cinc a tres anys, permetent una major circulació que els fons aprofiten per fer pujades de preus. O es creen les socimis, uns vehicles d’inversió que tenen exempcions fiscals si inverteixen en lloguer.

Com actuen aquests fons?

Hi ha un terç d’habitatges de lloguer que estan en mans de grans tenidors. No són un 80%, però com que són actors amb molta força i que concentren en poques mans molts habitatges, marquen el camí. Condicionen tendències de preus i lideren males praxis que la resta també poden seguir.

Quines són aquestes males praxis?

Hi ha bastant opacitat. És molt difícil saber qui és i on és un fons d’inversió internacional. Sobretot el que hi ha, però, és una negativa de forma explícita de concedir lloguers socials a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, tot i que la llei 14/2015 així ho estableixi. També hi ha obertures de procediments judicials per executar desnonaments i, especialment amb Blackstone, oferiment de diners a canvi que els inquilins marxin dels pisos, amb quantitats de fins a 8.000 euros. Molta gent també es queixa de deixadesa en el manteniment dels immobles, una forma de desgastar i pressionar. El que els interessa és que marxin els inquilins, perquè aprofiten per fer pujades del lloguer de més del 30%.

Aquestes pràctiques són il·legals?

Sí, fins i tot la relatora d’habitatge de l’ONU va criticar les males praxis de Blackstone. Què està passant? Que els desnonaments tiren endavant tot i que els lloguers socials no s’estiguin oferint. S’està incomplint sistemàticament el marc legal. Qui vetlla perquè es fiscalitzi el compliment de les lleis? Són insuficients i, a sobre, quan es legisla no se’n garanteix l’aplicació. A més, des del poder judicial es considera que el dret a la propietat i el lucre immobiliari estan per sobre del dret a l’habitatge.

Els fons semblen tenir impunitat per fer i desfer al seu criteri. Les institucions poden fer alguna cosa?

El problema no només està en les polítiques d’habitatge públic -només hi ha un 2% de lloguer social-, sinó en com s’intervé el mercat. En aquest sentit, la regulació dels preus l’intervenia, una reivindicació del moviment [pel dret a l’habitatge] que va ser aprovada a Catalunya. La llei va ser tombada pel Constitucional amb recurs del govern espanyol. És una evidència que falten polítiques que intervinguin el mercat de l’habitatge si realment volem garantir-ne el dret. Amb aquesta llei espanyola s’ha d’aprovar la regulació de lloguers, però deixa molt a desitjar i encara no s’està aplicant. Sembla una trampa burocràtica que s’eternitza.

No trobaran alguna forma d’esquivar aquesta regulació?

Quan legisles has de garantir que la llei es compleixi, i també s’ha de fer feina perquè la gent conegui els seus drets. Jo crec que els grups d’habitatge estan fent un treball molt potent per garantir drets i l’aplicació de les poques lleis que hi ha. Però els fons d’inversió sempre troben
esquerdes.

Fan enginyeria fiscal, per exemple.

Exacte. De fet, si ressegueixes l’imperi empresarial de Blackstone, descobreixes que les seus de les matrius estan en territoris amb la fiscalitat molt baixa.

Quines polítiques d’habitatge hem de preveure amb Collboni al capdavant del consistori barceloní?

La declaració d’intencions és evident: Collboni ha dit que retiraria la mesura de la reserva del 30% d’habitatge social per a les noves promocions immobiliàries. A banda, es destinen molts recursos a l’atenció de l’emergència. La situació és tan extrema, amb tantíssims desnonaments -400.000 a Catalunya des de l’any 2008-, que s’ha fet bastant política pública destinada a atendre-la, i no se n’ha fet per canviar els problemes estructurals i incrementar el parc públic d’habitatge.

La idea de la marca Barcelona xoca amb la defensa del dret a l’habitatge.

S’ha defensat sempre un model que prima la inversió i el turisme, amb tots els impactes que genera. El model del PSC ja ens el coneixem.

O es canvia el model de ciutat o la impunitat dels fons voltor continuarà?

Quan diem que s’han de fer polítiques d’habitatge estructurals, parlem de polítiques complexes que han de tenir en compte el monocultiu turístic, quin tipus de gent ve a Barcelona, la seva capacitat adquisitiva i la transformació dels barris que provoquen. Tot té un impacte en la població i en els preus, en l’habitatge disponible, i determina qui hi pot viure i qui acaba sent expulsat.

Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista

La Gemma García Fàbrega (Barcelona, 1982) està vinculada a La Directa des de la gènesi del projecte el 2005. Graduada en Periodisme a la UAB, durant anys va combinar la seva “militància” en aquest mitjà amb la feina en l’àmbit audiovisual, fent tasques de producció, documentació i guió per a documentals. Membre del col·lectiu Contrast, que crea films relacionats amb el conflicte i la pau, des del 2016 és sòcia de treball a La Directa i s’ha especialitzat en temes d’habitatge.

L'entrada Gemma G. Fàbrega: “Els fons voltor incompleixen contínuament el marc legal” ha aparegut primer a Carrer.

Lluny de ser una excepció, les males condicions laborals dins de l’hostaleria i la restauració a Barcelona -una esfera econòmica capdavantera a la ciutat i per la qual l’Ajuntament encara aposta malgrat el sotrac de la pandèmia- són gairebé sistèmiques. A l’estiu, amb l’arribada de milions de turistes a la capital catalana, l’activitat del sector s’intensifica i estreny encara més els treballadors. Aquests greuges provoquen que cada cop hi hagi menys gent disposada a treballar en el sector. Només ho fan les capes més precaritzades: els joves i les persones migrants.

“La gent busca altres sectors més atractius on es respectin molt més les condicions laborals i on es pugui treballar per viure, no pas viure per treballar”, assegura Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO Catalunya. “Molts professionals amb experiència es jubilen i no hi ha relleu generacional. No s’ocupen tots els llocs de feina nous que s’ofereixen, ateses les males condicions que dona el sector, en un context en què els preus i el nivell de vida s’encareixen”, afegeix el sindicalista. Excessos de jornada, manca de descansos durant la setmana, no cobrament dels festius, incompliments en el pagament de plusos per nocturnitat… El conveni és paper mullat i “gairebé mai”, segons Galván, es respecta.

“És molt comú signar contractes de mitja jornada i que acabis fent 40 hores, cobrant-ne la resta en negre. O que en facis més de deu al dia i en cobris la meitat. Al final, els 11,50 euros l’hora que s’haurien de pagar per conveni a un cambrer es queden en molt menys si es divideix el sou pel temps real treballat”, denuncia Galván. A més, avisa que algunes vegades els assalariats accedeixen a aquests llocs de treball enganyats per l’empresa, que ofereix en un inici unes condicions a l’entrevista de feina que després no es respecten: “En alguns casos, quan els aspirants pregunten els seus drets i condicions durant el procés de selecció, deixen d’interessar a l’empresari”.

Fins i tot en restaurants de renom

Els incompliments del conveni i la legalitat passen a negocis de tot tipus, des d’empreses petites sense sindicació fins a establiments que compten amb grans plantilles i delegats sindicals. És el cas de negocis històrics de Ciutat Vella, com ara una prestigiosa arrosseria de la zona del port. “Tenim molts dubtes quant a les nòmines o endarreriments que mai no ens han pagat, i els treballadors rebem molts abusos. De vegades a alguns se’ls fa treballar per a altres sucursals de la mateixa empresa o fer jornades de més de 12 hores, havent de tornar a la feina sense complir el descans legal”, denuncia un assalariat del conegut restaurant.

“Molts treballadors tenen contractes amb una categoria professional més baixa de la que realment exerceixen. N’hi ha que han acabat als tribunals per demostrar que mereixen un canvi en la categoria”, sosté l’empleat, que denuncia favoritismes dins de la plantilla per part dels caps: “Pugen de categoria a aquells que els cauen bé, alguns acabats d’arribar, però mantenen les condicions d’altres amb fins i tot 20 anys d’antiguitat”. És el cas dels delegats sindicals, que segons aquest testimoni estan en el “punt de mira”.

El treballador també es queixa de mals tractes als cambrers per part d’un dels encarregats, que parla de forma “grollera” i fins i tot amb amenaces. “Et diu que si no treballes 12 hores tindràs problemes, i constantment canvia els horaris de la nit al dia, tot incomplint l’Estatut dels Treballadors”. El nivell de pressió al negoci arriba fins al punt que l’empresa fa pagar als cambrers els plats que trenquen o comandes errònies: “S’hi treballa amb tanta tensió que hi ha moltes baixes per ansietat i depressió. Hi ha hagut molts companys amb més de 20 anys de servei que han renunciat d’un dia per l’altre sobtadament”.

Una feina impossible d’assumir

El cas d’un cambrer d’una emblemàtica cafeteria del centre de Barcelona no s’allunya gaire del darrer. “Estic millor que molts dels meus companys, però em sento igualment explotat”. Tot i rebre un sou de 2.000 euros mensuals -força per sobre de la mitjana dins del sector a causa dels 17 anys d’antiguitat a l’empresa-, reconeix que la càrrega de treball que té el personal és “inassumible”. “Hi ha tanta feina que és impossible fer una pausa per anar al lavabo o beure un got d’aigua. Tampoc els 15 minuts reglamentaris que toquen per llei. Els encarregats et deixen fer el descans, però no hi ha temps. Saben que és impossible. Tinc 15 taules i, si el faig, després m’he d’empassar bronques de clients i solucionar el sidral que s’ha muntat”, confessa. La manca de personal repercuteix en la qualitat del servei. El treballador assegura que les ressenyes del negoci a internet són pèssimes.

“Els que fa temps que hi treballem, anem aguantant el ritme, però molts dels que entren nous, no. Hi ha hagut gent que ha vingut una tarda i l’endemà ja no hi ha tornat. Amb prou feines cobren 1.300 euros, és normal que amb aquestes condicions cada cop menys gent vulgui treballar dins del sector”, opina el cambrer. El ritme de feina estressant, a més, comporta severs problemes de salut. En el seu cas, atribueix un infart de cor que va patir fa uns anys al tràfec esgotador de la feina, ja que no tenia cap altre factor de risc.

La situació no és gaire millor en algunes franquícies, com per exemple una que es dedica a les hamburgueses gourmet, on, segons un treballador jove, el control a què se’ls sotmet és gairebé orwellià: “Ho graven tot amb càmera i després ho revisen. Si veuen que mires el mòbil en algun moment del servei, encara que no hi hagi clients ni feina a fer, t’ho poden comptar com a falta. Si en tens tres, et fan fora de l’empresa”. Això, explica, pot servir com a justificació per emmascarar acomiadaments irregulars.

L'entrada Restauració, un estiu d’explotació laboral ha aparegut primer a Carrer.