Ese día, el constructor creyó dar con la fórmula magistral para vincular su particular concepto de ciudad vinculado al ladrillo con la mejora del patrimonio del club que presidía desde 1978. Su solución era fácil: Recalificación del suelo, 1.600 pisos, 14.800 metros cuadrados de locales comerciales, 6.200 para bares y restaurantes, 26 salas de cine, tres museos, cuatro pabellones temáticos -deporte, cine, NBA…-, salas de convenciones, áreas de actividad lúdica y empresarial y agencia de viajes. Todo ello para una zona de 23 hectáreas de suelo urbano calificado en su mayor como equipamiento deportivo.

Era el verano de 1999 y ese boceto de parque temático pasó a conocerse como Barça 2000. Fue el inicio de una historia, no de amor precisamente, que cumple ahora 18 años y en la que han intervenido cuatro alcaldes, cinco presidentes del Barça y un presidente en funciones.

El escenario ha sido siempre el mismo, el distrito de les Corts, y tampoco han variado los protagonistas, vecinos, asociaciones y profesionales del urbanismo que han mantenido con tenacidad su oposición a operaciones especulativas que no tienen en cuenta los intereses generales de Barcelona.

La incontinencia de Núñez
El verano de 1999 fue en les Corts el verano de pancartas en balcones y ventanas. Todas contra el Barça 2000. El 16 de septiembre se celebró la primera de las grandes manifestaciones, más de mil personas que desfilaron por la Travessera de les Corts para acabar ante el Camp Nou.

El mismo día, vecinos de Sant Martí salieron a la calle para reclamar la cobertura de la Gran Via, los de Poble Sec para evitar el cierre del parque de bomberos de la calle Lleida y los de Sarrià contra las molestias de tráfico que generaba el aparcamiento del complejo de Piscinas y Deportes -¡aquella batalla perdida!-, abierto apenas hacía dos meses. Aquel 16 de septiembre fue un viernes glorioso.

La plataforma cívica contra el Barça 2000 la integraron entidades de la zona de influencia del faraónico plan de Núñez, habitada por 180.000 habitantes de les Corts y l’Hospitalet. Una treintena de arquitectos firmaron uno de los manifiestos más claros y rotundos que los profesionales del urbanismo han lanzado contra un proyecto urbanístico, con argumentos técnicos y morales contra el plan especial aprobado inicialmente por el Ayuntamiento.

La incontinencia verbal de José Luis Núñez no ayudó precisamente a calmar la polémica. El presidente del Barça, con su habitual habilidad política, clamó con dureza contra un líder vecinal, al que tildó casi de proxeneta por ofrecer más apoyo a las prostitutas de les Corts que a la nueva estética que el plan ofrecía al barrio. En otro momento estelar de aquel verano del 99, Núñez, molesto con la política informativa de TV3, equiparó la relevancia de la presidencia del Barça con la de la Generalitat.

Y a todo esto, ¿qué decía Joan Clos? El alcalde de Barcelona mantenía su habitual distanciamiento de los problemas, pendiente del nivel de la crítica de entidades y vecinos, con los que nunca se reunió. Clos, Xavier Casas, responsable de Urbanismo, y Ricard Fayos, director de Planeamiento, jugaron a nadar y guardar la ropa, intentando no devaluar las propuestas del club ni rechazar del todo la crítica ciudadana. Esta supuesta equidistancia se mantuvo hasta que la oposición vecinal superó los límites de les Corts y tuvo eco en colegios profesionales, editoriales de la prensa y artículos de firmas ilustres, como el que Ernest Lluch publicó en marzo del 2000, ocho meses antes de su asesinato.

Con el suflé del plan bajo mínimos, en julio de ese año, Joan Gaspart sustituyó a Núñez en la presidencia, pero para entonces el club ya no consideraba “prioritario” el proyecto de Núñez y el ayuntamiento dejaba en suspenso la ejecución del mismo. La contrapartida municipal fue rápida. En diciembre del 2001, sin información previa a los vecinos, Joan Clos presentó el proyecto del Portal del Coneixement, un pretendido plan director de les Corts, especie de pararrayos para frenar el rechazo vecinal. El barrio mantuvo su postura pero las exigencias del club se diluyeron y la fuerza municipal se centró el Fòrum del 2004, aquel remedo de los Juegos del 92 que nunca entusiasmó a los barceloneses.

El Portal del Coneixement
El Portal del Coneixement languideció en los despachos municipales, les Corts siguió recordando que era un erial en cuestión de equipamientos públicos y el FC Barcelona, ya con Joan Laporta en la presidencia, insistió en su deseo de cambiar la imagen del estadio. En septiembre del 2007 el club presentó a bombo y platillo el proyecto del arquitecto Norman Foster que convertía el exterior del Camp Nou en un multicolor envoltorio de baldosas, a modo de velado homenaje a Antoni Gaudí.

El nuevo estadio tenía un presupuesto próximo a los 300 millones de euros. Frente a las aspiraciones del Barça, el Ayuntamiento, con Jordi Hereu en la alcaldía, aplicó la máxima ya utilizada en otras ocasiones en la historia del urbanismo barcelonés: Dígame usted cuánto dinero necesita y le recalificaré lo que sea necesario.

Y lo que el Barça pedía era la recalificación del Miniestadi para construir 1.624 pisos y locales comerciales y hoteles en una zona habitada por 40.000 personas, 25.000 de Barcelona y 15.000 de l’Hospitalet. En mayo del 2010 el pleno aprobó la modificación provisional del Plan General Metropolitano con los votos favorables del PSC, CiU y ERC, los negativos de ICV y PP y el numantino rechazo de los vecinos de les Corts. Por aquellas fechas ya se sabía que Laporta dejaba el club para iniciar su carrera política y que el nuevo presidente sería Sandro Rosell.

También era notorio que la crisis económica había calado hondo y que iba a ser difícil encontrar compradores para las 1.624 viviendas del Miniestadi. En consecuencia, quedó en suspenso el enésimo plan del FC Barcelona, ese vecino incómodo de les Corts.

Josep M. Bartomeu sustituyó a Rosell en la presidencia del club; Xavier Trias a Hereu en la alcaldía, y Ada Colau a Trias. Y vuelta a empezar. Ahora toca Espai Barça.

L'entrada Barça 2000, aquel día empezó todo ha aparegut primer a Carrer.

Els mesos d’octubre i novembre passats, en un dels finestrals d’aquesta biblioteca de la Riera Blanca, a tocar del Camp Nou, s’hi podia llegir un plafó informatiu de l’Ajuntament de Barcelona sobre el projecte de modificació del Pla General Metropolità (PGM) en la zona dels voltants de l’estadi, fet públic el juliol passat. S’hi podia llegir que el projecte, que el club anomena Espai Barça, havia estat fruit d’un procés participatiu entre el Barça, l’Ajuntament i els veïns, reunits en vuit sessions de treball; que representaria una reordenació de tot l’àmbit, un nou espai d’ús ciutadà que milloraria la connectivitat i proporcionaria retorn social. S’exposaven les principals línies d’actuació i, més discretament, es deia que s’aixecarien edificis per a “activitats terciàries”, inclosos serveis, oficines i una “implantació hotelera”.

També durant els darrers mesos, a moltes porteries i entrades de comerços del barri hi han enganxat uns cartells, editats entre el Barça i l’Ajuntament, amb les paraules Barça i les Corts unides per un gran cor i escenes bucòliques de nadons dormint, iaies confraternitzant amb seguidors culers, etc. I a sota, un lema: “Quan juga el Barça, que guanyi el civisme”.

Molts d’aquests cartellets s’han col·locat a la Travessera de les Corts i a la Riera Blanca, on, com passa a altres parts de la ciutat, el comerç és cada cop menys divers i van proliferant les botigues de souvenirs relacionats amb aquesta entitat que era més que un club i, segons diu més d’un veí, cada cop es va assemblant més a una simple marca multinacional.

Esmena a la totalitat
Que aquest no ha estat un procés totalment obert als veïns és evident, des del mateix moment en què aquests ho neguen. El passat 15 de novembre, tot just abans que s’exhaurís el termini per presentar al·legacions al pla de l’Espai Barça, es va fer una roda de premsa a la seu de la Favb en què la coordinadora d’Associacions i Entitats de les Corts, la Coordinadora de Veïns de Mejía Lequerica, la mateixa Favb i l’arquitecte Ferran Navarro van presentar un plec d’al·legacions al projecte que són pràcticament una esmena a la totalitat i van denunciar que es temíem l’enèsima operació especulativa d’una gran entitat esportiva en detriment de l’interès públic. Un nou pelotazo futbolístic amb més totxo que pilota…

El Barça estima les Corts?
Immediatament després, al número de desembre-gener de la seva revista oficial, el Futbol Club Barcelona va publicar un reportatge sense signar, titulat “El Barça i les Corts, una relació indissoluble”, que arrencava així: “El Club és cada dia més global, però les seves arrels són ben fermes al barri de les Corts, amb qui conviu i del qual se sent un veí més”.

El club hi explica que es va debatre internament remodelar l’actual estadi o bé construir-ne un de nou als afores, que es va decidir la primera opció i es va aprovar en referèndum (l’abril del 2014), i que vol que l’Espai Barça sigui beneficiós “per al club i per als veïns”. A la seva revista oficial, el Barça també explica que hi ha una Taula de Convivència formada des del febrer passat, que es reuneix cada tres mesos. D’aquesta taula n’hauria sortit, per exemple, la campanya “El Barça estima les Corts”.

Francament, està clar que moltíssims veïns de les Corts estimen el Barça, però que el Barça estimi els veïns del seu barri és molt més discutible. Al Museu del Barça, actualment Museu President Núñez, hi desfilen cada dia llargues fileres de turistes. Hi ha un espai destinat a ensenyar-los com serà el futur nou Camp Nou, que es presenta recreat en vídeos i maquetes com una gran mole blanca que s’aixeca per sobre del barri i pràcticament per sobre de la ciutat, i deixa tothom amb la boca oberta.

Segons els plans, l’estadi serà cobert i tindrà una capacitat aproximada de 105.000 espectadors. Es diu que s’inaugurarà la temporada 2020-21, mentre que del nou Palau Blaugrana, que s’ha d’aixecar on hi ha actualment el Miniestadi, a l’altra banda del carrer Arístides Maillol, es diu que s’inaugurarà una temporada abans, la 2019-20.

Segons s’anuncia al museu, el club estima que la reforma de l’Espai Barça costarà uns 600 milions d’euros. D’aquests, el nou Palau comportarà el 15% del pressupost; els nous aparcaments, el 8%; el campus Barça, el 6%; l’urbanisme a les Corts, el 6%; el nou Miniestadi a Sant Joan Despí, el 4%; i el nou Camp Nou, el 60%.

Tot i que el club anunciï a través dels seus canals que tot són flors i violes i que l’Ajuntament hagi declarat que aquest és un projecte beneficiós per a la ciutat, des de les entitats veïnals no s’hi està d’acord. L’arquitecte que ha col·laborat en les al·legacions, Ferran Navarro, creu que “els autors del pla sí que treuen un profit molt clar; la ciutat guanya algun equipament esportiu i poca cosa més”.

Les «millores» del pla, poc clares

Entrant en els detalls del pla de modificació, no està gens clar que les millores que es pronostiquen puguin arribar a ser reals. Començant per la suposada millora en la mobilitat que provocarien les reformes dels carrers Arístides Maillol, que canviaria de traçat, i de Joan XXIII, que es fa més estret. “El que ens temem és que aquestes reformes es fan perquè si no les fan, el nou estadi no hi cabria”, explica Navarro.

Un altre punt conflictiu és el de les suposades zones verdes que guanyaria la ciutat. “En realitat no són zones verdes en un sentit urbanístic, és a dir, zones on la gent pugui prendre el sol, s’hi pugui passejar, jugar… això serà una altra cosa, seran voreres amples o pedaços”, considera l’arquitecte davant d’un projecte on es qualificaran com a zones verdes, per exemple, els parterres en pendent al costat del mur del cementiri de les Corts o el vial de Joan XXIII, que pràcticament només s’usa perquè hi aparquin les motos en dia de partit.

Un altre punt feble del pla de modificació, segons els veïns, és que es pretén defensar que el nou Espai Barça connectarà la Travessera de les Corts i la Zona Universitària i s’obrirà completament a la ciutadania, i fa servir una curiosa denominació: “Zona de titularitat privada però d’ús públic”. No està gens clar que aquest futur espai sigui realment un espai d’ús públic permanent, com pugui ser el parc de la Ciutadella. “Què passarà quan el Barça vulgui muntar qualsevol esdeveniment i l’hagi de tancar?”, es pregunta Ferran Navarro.

Un espai orientat al turisme
El fet és que els terrenys dels voltants del Camp Nou, que el Barça va comprar el 1950, han estat sempre una barrera física evident per als veïns. Però si anys enrere s’hi podia anar a passejar els dissabtes i diumenges, menjant pipes i veient com jugaven els equips de les categories inferiors, actualment l’ambient és molt hostil per a aquell que hi vulgui passejar sense comprar res. Un veí del carrer Arizala que vulgui anar, posem per cas, al cementiri de les Corts, ha d’endinsar-se en un espai orientat exclusivament al consum i el turisme.

I després, és clar, hi ha el tema del nou hotel i els espais d’usos comercials que creixerà encara més al futur Espai Barça si el pla de modificació del PGM, i les conseqüents requalificacions de terreny, es duen a terme. En total, 33.000 metres quadrats de pur negoci, bordejant precisament l’estretit carrer d’Arístides Maillol, que van molt més enllà del suposat benefici per a la ciutat. Com tantes altres vegades, els veïns temen que s’estigui amagant un nou pelotazo darrere d’un projecte de ciutat.

En aquest sentit, Navarro creu que ja està bé que “les requalificacions urbanístiques serveixin per salvar els problemes dels equips de futbol, provocats per la seva mala gestió, o simplement per alimentar la seva megalomania. Ens hauríem de preguntar: realment volem tenir l’estadi més gran del món? Per què? El que volem és viure bé”.

A partir d’ara, l’Ajuntament hauria d’estudiar les al·legacions, informar-les, contrastar els diversos informes de transport i de serveis en relació al canvi de traçat del carrer Arístides Maillol, de medi ambient… i si les esmenes es consideren substancials, s’han de tornar a posar a informació pública. Encara queda molta incertesa, i molta lluita veïnal, en tota aquesta història.

Interrogants a la Modificació del Pla General de l’Espai Barça

Ferran Navarro, arquitecte

La Modificació del Pla General Metropolità (PGM) aprovada inicialment per l’Ajuntament de Barcelona per tal de permetre les obres que vol realitzar el Barça als seus terrenys de les Corts planteja molts interrogants i algunes qüestions que són de difícil comprensió per al ciutadà.

Que el Barça vol ampliar i modernitzar l’estadi, està clar. Però, ¿cal envair l’avinguda Joan XXIII, un vial públic consolidat? Potser es podia haver pensat en aquest tema quan es va fallar el concurs.

Si bé és cert que Arístides Mallol, per la banda de l’estadi, és un vial inhòspit a la nit, ¿la proposta de posar a nivell l’esplanada (actual pàrquing) millorarà aquesta sensació?
Per donar vida a un carrer, ¿cal fer un hotel, oficines i comerços? ¿O bé habitatge, i si és públic, millor?

¿Els 33.000 metres quadrats d’usos rendibles són per donar vida al carrer o per obtenir beneficis davant la situació econòmica del club?

El bescanvi de zones verdes resulta ofensiu: voreres arbrades, talussos i vial convertits en “zona verda”. Tots sabem que el paper ho aguanta tot, però una zona verda ha de ser un espai accessible, arbrat, de relació i amb dimensions adients, no peces aïllades sense identitat.

¿L’activitat esportiva requereix realment 61.000 metres quadrats de sostre per a usos (compatibles i complementaris), com són la restauració, comercial, recreatiu, religiós, administratiu, etc? ¿O bé també es vol rendibilitzar aquest sostre sense fer-ho constar a l’estudi econòmic de la modificació del PGM?

L'entrada El Barça i les Corts, qui hi guanya? ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Ressaca electoral ha aparegut primer a Carrer.

Podem discutir si les penes són les més adequades. Podem lamentar que els representants de l’empresa corruptora hagin sortit indemnes, gràcies a la figura de la prescripció. Podem indignar-nos pels 6 milions que no s’ha pogut saber on han anat (gràcies al boicot dels bancs). Però, malgrat tot, és una bona sentència. I justifica l’esforç fet per les diverses juntes de la Favb, pels nostres advocats i per tota la gent que ens va donar suport econòmic i moral. Moltes persones que hem aconseguit una modesta però real victòria. Des de la Junta no podem més que agrair tota aquesta feina.

L’anunci de la resolució definitiva del projecte de construir un hotel és una segona bona notícia. Totalment merescuda per la lluita de les associacions del Casc Antic i el veïnat del barri.

El cas Palau és una lliçó sobre l’interès públic. Hem vist defensar-ho a Joan Llinares, l’administrador del Palau que va permetre documentar molts dels draps bruts de l’afer. També en l’actuació curosa dels representants de la justícia, que han dictat una sentència raonada i informada.

A l’altra banda, els saquejadors d’allò públic.

Els Millet i Montull que van comptar amb la complicitat, com a mínim passiva, dels personatges de l’elit local que integraven els òrgans del Palau. Les empreses que han convertit la corrupció en una pràctica habitual. I un partit polític que està immers en una varietat de casos de corrupció.

No podem entendre que Artur Mas es ratifiqui en la seva innocència quan han estat paleses totes les maniobres que ha fet el seu partit per posar obstacles a la investigació. Catalunya està en una situació delicada que exigeix respostes de gran altura. La gent de CDC podria donar un primer exemple demanant disculpes, retirant tothom que va tenir responsabilitats en aquests afers i afavorint polítiques veritablement defensores de l’interès públic.

L'entrada ‘Cas Palau’, una lliçó sobre l’interès públic ha aparegut primer a Carrer.

Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?

Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.

Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.

Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.

Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.

Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.

Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.

A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.

Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.

El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?

Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.

No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.

Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?

L'entrada No era l’ou, era la gallina ha aparegut primer a Carrer.

Pàgines 2, 3 i 4:
D’entrada
El nou projecte urbanístic del Barça
– El Barça i les Corts, qui hi guanya? (Jordi Martí / Il·lustracions: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

– Interrogants a la Modificació del Pla General Metropolità de l’Espai Barça (Ferran Navarro, arquitecte)

– Barça 2000, aquel día empezó todo (M. Eugenia Ibáñez / Il·lustracions: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 5:
Crònica
– Cas Palau: No era l’ou, era la gallina (Jordi Panyella, periodista i autor del llibre Fèlix Millet, el gran impostor / Fotografia: Ferran Nadeu)

Pàgina 6:
Crònica
– El carril bici s’implanta sense participació veïnal (David García Mateu / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 7:
Crònica
– La Model prepara la metamorfosi (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Josep Lluís Sabaté)

En 5 paraules: La Sagrera, ara sí?; El preu de l’energia, pels núvols; Inventari de les propietats municipals; Stop pujades transport!; Adéu a l’hotel del Palau

Pàgina 8:
Crònica
– Barcelona Regional, un llegat urbanístic enverinat (Laura Aznar)

Pàgina 9:
Crònica
– Ciments Molins, l’empresa de l’aluminosi, s’endú la seu a Madrid (Eloi Latorre)

Pàgina 10:
Crònica
– Victòria obrera als museus de Barcelona (Joan Morte / Fotografia: Arxiu SUT)

En 5 paraules: Condemna a la Generalitat per les escoles bressol; L’aigua, més cara; Arxivada la causa contra FCC per la gestió dels residus; Adéu a 179 anys de la botiga El Ingenio; Suspesa la mesura per ordenar les terrasses a Sagrada Família

Pàgina 11:
Entrevista
– «Per evitar els abusos s’han de poder controlar els preus dels lloguer», Lourdes García, portaveu del Sindicat de Llogaters (V. Canet / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 12:
Opinió
Editorial: Cas Palau, una lliçó sobre l’interès públic

La veu dels lectors: Entrevista a Manuel Delgado (Arnau Montserrat); La Casa Bloc de Sant Andreu (Llop Roig)

– Bon 2018! (Equip de Carrer)

Pàgina 13:
Opinió
La cambra fosca: Bàrbars! (sobre la «guerra de Las Pajaritas»); Escapolits del 3%; 25 d’anys d’impunitat a l’entorn de la mort de Pedro Álvarez

En positiu: Premi Bonaplata per a la revista Icària (Maria Favà)

Pagina 14:
Opinió
– Llums i ombres de la bici a Barcelona (Col·lectiu #Bicibcn / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Kiosk: Adéu a Josep Moratalla, un dels últims poumistes -extracte d’un article publicat al número 632 del Sant Andreu de cap a peus– (Pau Vinyes i Roig, historiador / Fotografia: Xavier de la Cruz)

Pàgina 15:
Dossier: Alerta amb els creuers
– Catifa vermella al gegant dels creuers (Cristina Palomar / Fotografia: Manel Sala Ulls)

Pàgina 16:
Dossier: Alerta amb el creuers
– Una factura que paguem amb la salut (Gemma Aguilera / Fotografia: Manel Sala Ulls)

Pàgina 17:
Dossier: Alerta amb el creuers
– Un negoci gegant controlat per la banca i grans fons d’inversió globals (Marc Font / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 18:
Dossier: Alerta amb el creuers
– Los hombres insensatos (crónica de la tripulación del C-Star, abandonada a su suerte) (Jesús Martínez / Fotografia: Thimmu)

Pàgina 19:
Dossier: Alerta amb el creuers
– Resposta popular a les fàbriques flotants (Dani Pardo, de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, ABTS / Fotografia: Arxiu ABTS, Taller de Infografía Popular)

Pàgina 20:
Publicitat

Pàgina 21:
Carrers
– L’ateneu de Sagrada Família ja no és una faula (Cristina Palomar / Fotografia: Arxiu AV Sagrada Família)

Pàgina 22:
Carrers
– Prou de ciment a la muntanya de Montjuïc (Ana Menéndez, presidenta de la Favb / Il·lustració: Marc Fons)

Breus de barri: Sant Adrià del Besòs: La tèrmica i el patrimoni; Prosperitat: Carril bici «interruptus»; Hostafrancs: Reforma de la plaça Joan Pelegrí; Sant Andreu: Pacificació del carrer Gran; Esquerra de l’Eixample: la Model obre per sempre

Pàgina 23:
Carrers
– Els lobbies privats, contra la participació ciutadana (Joan Maria Soler / Fotografia: Cristina Palomar)

– Clam veïnal per la unió del tramvia (Redacció / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 24:
Carrers
– La Nau Bostik, impuls ciutadà, fre institucional (V. Canet / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 25:
Carrers
– Ronda de Dalt, reforma amb desacord veïnal (Marc Villoro / Fotografia: Dani Codina)

Breus de barri: Sant Andreu de Palomar: L’estació de Sant Andreu Comtal, sense data; Ciutat Meridiana: Barri pobre, mercat buit; Fort Pienc: Nou Casal a Transformadors; Barri Gòtic: L’especulació expulsa el veïnat; Horta: En defensa del Bloc 17

Pàgina 26 i 27:
Carrers /llibres
– Un passat que avergonyeix. Crònica del llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (Anaïs Barnolas)
– Més que una revista d’arquitectura. Crònica del llibre CAU, quan el PSUC era més que un partit (Maria Favà)
– Negres perifèries. Crònica del llibre Barcelona, viatge a la perifèria criminal (Ignasi Franch)
– Relat cooperatiu d’una història col·lectiva. Crònica del llibre Desbordar Barcelona (Ignasi Franch)
– Ens prenen el pèl. Crònica del llibre Timocracia, 300 trampas con las que empresas y gobiernos nos toman el pelo a los consumidores (Anaïs Barnolas)

Pàgina 28:
Publicitat

Pàgina 29:
Carrers
– Esplendor i caiguda de la cançó mediterrània (Jordi Martí)

Pàgina 30:
Carrers
– És Tira: Jordi Lapedra

– Punts de distribució de Carrer

– Presentació del llibre dels 25 anys de Carrer (Redacció)

Pàgina 31:
Carrers
– La puja homogènia de tarifes no és la solució (Comunicat de la Favb i la PTP)

– El cor robat: «L’equipament cultural que es vol construir a la falda de Montjuïc tindrà un impacte negatiu a l’entorn natural», Jaume Ortí Flores, president de l’associació veïnal Alerta Poble Sec (Catherina Azón / Il·lustració: Manel Puyal)

– Revistes de barri: Els barris de Gràcia (resultats del projecte de la Favb El barri, espai de convivència a Gràcia); Esquerra Eixample (butlletí de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample); A tot el barri (butlletí de l’AV de Prosperitat)

Pàgina 32:
La del darrere

Parlant del carrer i de la ciutat: «El Raval no se gentrificó antes gracias a los inmigrantes», Iñaki García, cofundador del Lokal (Néstor Bogajo i Andrés Naya ( Fotografia: Dani Codina)

Sal i pebre: Una ciutat trencada per les desigualtats

L’acudit: KAP

L'entrada Alerta amb els creuers ha aparegut primer a Carrer.

Sagrada Família és un barri peculiar: arrossega un dèficit crònic de zones verdes i d’equipaments, i suporta una pressió turística de magnituds colossals per la presència del temple expiatori de Gaudí. En aquest escenari sempre tan convuls i amb interessos enfrontats, la compra per part de l’Ajuntament de Barcelona d’un local d’uns 1.400 metres quadrats al carrer Nàpols 268-270 per transformar-lo en un punt de trobada del veïnat és una petita gran notícia.

La quadratura del cercle
El procés ha estat costerut. L’operació per un import d’uns 2,5 milions d’euros es va acabar de tancar el gener de l’any passat i si no ha estat encara més difícil és per la bona predisposició de les tres parts implicades: les entitats, que han hagut d’encaixar renúncies tan importants com el rescat de l’emblemàtic cine Niza; l’aleshores regidor del districte de l’Eixample, Agustí Colom, que no va dubtar a buscar alternatives per donar resposta a les demandes del barri; i el propietari del bonic local que durant dècades va ser la seu de l’empresa Vidal Aymerich, especialitzada en la fabricació de fornitures i accessoris per a la indústria de la moda, bany i confecció, i que ara s’ha traslladat a Sant Adrià. La quadratura del cercle.

El nom ‘El Poblet’ té molts números
L’ateneu popular probablement durà el nom d’El Poblet, tot i que la tria encara no és definitiva. La raó del nom proposat és que l’equipament es localitza en la zona del barri delimitada pels carrers Marina i València que abans de la guerra civil duia aquest nom en referència a l’elevada concentració de cases envoltades d’una zona majoritàriament agrícola.

El que sí que està confirmat és el seu disseny diàfan, ja que el projecte està actualment en licitació amb una inversió prevista al voltant dels 2,5 milions més per a la complexa reforma. Tindrà només una planta amb entrada pel carrer Nàpols i ocuparà bona part de l’interior d’una illa de l’Eixample amb algunes parts que s’hauran de conservar, com els patis interiors.

L’equipament serà lloc de trobada i seu dels Castellers de Sagrada Família, el Club d’Escacs Torre Negra, l’Esbart Gaudí, el grup teatral Dinamics Teatre i els Bestialots Espurnejats de Sagrada Família. Així, fins a una vintena llarga d’entitats de tots colors i mides que han participat tant en els processos participatius impulsats al barri per definir les necessitats del centre com a les converses amb l’equip tècnic del districte.

Per evitar que l’ateneu acabi sent un gabinet dels Germans Marx s’aposta perquè el gestioni amb mà de ferro i guant de seda una comissió en representació d’una federació d’entitats. “Hem estat mirant model de gestió i apostem per una gestió cívica”, explica Joan Itxaso, responsable de temes urbanístics de l’Associació de Veïnes i Veïns Sagrada Família, i un dels protagonistes d’aquesta història. Han estat tan aplicats que, fins i tot, han començat a planificar la programació futura dels usos de l’espai comunitari.

El futur ateneu tindrà una sala d’actes polivalent amb capacitat per a unes 300 persones i es podrà dividir en dos espais més petits. També disposarà de tres bucs insonoritzats perquè els grups de música no molestin el veïnat mentre assagen, dues sales de reunions tancades, un espai -que al projecte apareix esmentat com a “espai d’estada”- obert i, finalment, la cirereta del pastís: el bar. Tanmateix, no serà un bar normal. “No volem que sigui un negoci, sinó un centre d’intercanvi i de socialització del barri. Serà l’ànima de tot el projecte i no estarà obert al carrer perquè no serà un negoci ni farà competència a ningú”, explica la Consol Montenegro, de l’entitat veïnal.

Final feliç però no tant: el cine Niza no té salvació
Si en aquesta història plena de caramboles hi ha un protagonista destacat -i malaguanyat-, aquest és el cinema Niza. La mobilització veïnal aplegada el 2015 a la Plataforma Salvem el Niza per evitar que la piqueta arrasés l’única sala del barri, no va aconseguir aturar el projecte dat i beneit per l’alcalde Xavier Trias d’enderrocar-lo per construir-hi un supermercat i un edifici amb accés a un interior d’illa públic. Tanmateix, sí que va generar prou pressió perquè el nou equip de govern municipal -i sobretot del districte de l’Eixample, on alguns dels nous consellers havien format part de la plataforma- es prengués la demanda seriosament.

“El projecte de fer un ateneu popular neix de les reivindicacions del Niza”, recorda Joan Itxaso. “Jurídicament no es podia aturar la iniciativa immobiliària sobre el cine perquè es va heretar del govern Trias, però en canvi es va comprar la idea de l’ateneu popular”, afegeix. De fet, va ser gràcies a la immobiliària Cel Urbà -que s’encarrega de l’operació del Niza- que el districte va saber que hi havia un local en venda a la vora. No era tan gran com el solar del cine -uns 2.000 metres quadrats-, però podia servir si es compensava amb un altre espai al barri i s’aconseguia que els promotors del Niza fessin una aportació solidària a l’ateneu.

Fos obra d’un miracle o de la voluntat política, el cas és que les dues coses es van aconseguir: al futur petit equipament del carrer Sicília -vinculat al nou hotel Henkel- s’hi farà un casal de gent gran i els promotors del Niza han aportat un milió d’euros a l’ateneu. Tot i això, Itxaso recorda que aquest equipament comunitari “no dona resposta a totes les necessitats del barri”. La llista és llarga i inclou projectes que s’arrosseguen des de fa anys, com el del solar que Aigües de Barcelona té al carrer Mallorca. “És una reivindicació prioritària, però fins ara l’Ajuntament no ens ha fet cap proposta”, lamenta tot i matisar que l’espai forma part dels 10 solars susceptibles de ser equipaments sobre els quals pesa una suspensió de llicències municipal temporal.

L'entrada L’ateneu de Sagrada Família ja no és una faula ha aparegut primer a Carrer.

De fet, la primera acció visible denunciant els danys provocats per aquestes fàbriques flotants no se centrava en la massificació, sinó en la contaminació de l’aire. Amb motiu del Congrés GreenPort a l’octubre de 2014, Ecologistes en Acció i la Favb acollien un expert de l’entitat ambientalista alemanya NABU que va mesurar, al mateix Port, una concentració de partícules 100 vegades superior a la mitjana de la ciutat. Diversos mitjans de comunicació se’n van fer ressò.

Quatre mesos abans, el perfil de twitter de la Xarxa Ciutat Vella emetia el primer tuit #AlertaCreuerista (o #AlertaCreuers, ha anat variant). Es tracta d’una campanya que informa, diàriament i durant la temporada alta, del nombre de creuers i creueristes que arriben a la ciutat, fent servir les dades públiques del mateix Port de Barcelona. La campanya ha sigut assumida per l’ABTS des del seu naixement, i ha viscut una clara millora gràfica.

El 8 de maig de 2016 va tenir lloc la primera manifestació STOP Creuers! Convocada per l’ABTS, la Plataforma per la Qualitat de l’Aire i altres entitats veïnals i ecologistes, afegia la reivindicació de la municipalització del Port Vell, demanda pendent des de fa molt temps.

La pluja i el vent van dificultar una mobilització animada per nombrosos elements lúdics que van intervenir en els primers moments al Portal de la Pau: el carro-creuer de la Campanya contra el Pla d’AbUsos de Ciutat Vella de 2013, un taller de decoració de mascaretes anti-gas i l’obsequi de souvenirs del Port, en forma d’ampolletes d’aigua i de bosses d’aire, contaminats tots dos. A continuació la manifestació va sortir tallant el trànsit al voltant del monument a Colom, fins tornar al Portal de la Pau i va acabar amb la lectura del manifest.

El creuer més gran del món
Durant el mes següent, el ressò d’aquella mobilització es va barrejar amb l’alarma social causada per l’anunci de l’arribada de l’Harmony of the Seas, el creuer més gran al món, que a més feia de Barcelona el seu port base durant tota la temporada tornant-hi cada setmana.

Sense un pla pre-establert el runrun a les xarxes va anar in crescendo, animat per un vídeo molt ben produït que sintetitzava els riscos de l’Harmony, i pocs dies abans es va concretar una convocatòria de manifestació sota el lema Bye bye creuer (i no tornis més!) per part de les entitats ja esmentades.

Aquest cop es tractava d’anar al mateix Pont de la Porta d’Europa a donar la benvinguda, i sobretot el comiat definitiu, al ja rebatejat com a Horror of the Seas. Compensant el mal temps d’un mes abans, la tarda del diumenge 5 de juny el sol va acompanyar i va fer brillar una mobilització molt vistosa. El Port de Barcelona, poc amic de la llibertat de manifestació, va manar la Policia Portuària a tancar l’accés a l’esmentat Pont, fent que la multitud es quedés fora expressant el seu rebuig i atenent les nombroses periodistes que hi havien acudit.

Aquesta tardor ha saltat la notícia que portava mesos coent-se: el Port anunciava la construcció d’una nova terminal de creuers operada per MSC. Un cop coneguda la data del Consell d’Administració de l’Autoritat Portuària en què es donarien les primeres passes, ABTS, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, Favb i Ecologistes en Acció van llançar la campanya #NovaTerminalNO!

En pocs dies el manifest va recollir l’adhesió de 60 entitats, i més de 600 d’individuals. El dimecres 25 d’octubre un centenar de persones es va presentar a les 8 del matí al World Trade Center per fer palès el rebuig social al projecte a pocs metres de distància de l’edifici on es reunia el Consell d’Administració. El qual, fent cas omís, va aprovar la licitació d’ampliació del Moll Adossat, un primer pas necessari però insuficient per a la construcció de la nova terminal. Queden encara altres tràmits burocràtics i l’aprovació formal del projecte concret de la terminal. Cadascun d’ells tindrà la corresponent oposició social, cada vegada més àmplia.

Tant l’oposició al model turístic i econòmic de la ciutat com la lluita per la qualitat de l’aire van néixer sent minoritàries, per anar creixent fins crear consensos amplis; d’igual manera, és una qüestió de temps que el rebuig a la indústria de creuers, que aplega totes dues lluites, s’imposi per la lògica dels arguments en favor de l’interès públic.

Crítica i mobilització arreu de la Mediterrània
Si mirem al voltant de Barcelona, Palma és una altra ciutat on es denuncia en veu alta el doble impacte (turistització i contaminació) dels creuers; entitats i col·lectius com el GOB, Ciutat per a qui l’habita o Tot Inclòs mantenen un punt de vista crític molt similar als que coneixem per aquí.

Anant una mica més lluny, però, el referent internacional és sens dubte Venècia, amb el seu comitato No Grandi Navi, aglutinador de diferents col·lectius i corrents de la ciutat. El problema allà és més greu, perquè els creuers travessen els canals de la ciutat per arribar al port, i perquè aquest trànsit està contribuint dramàticament a l’enfonsament de la ciutat i a la degradació de la llacuna i el seu ecosistema. Són conegudes les batalles navals de No Grandi Navi, manifestacions aquàtiques en què esquadres de petits vaixells bloquegen durant hores la sortida de les grans naus, i porten des del 2012 teixint aliances i conscienciant sectors de població cada cop més amplis.

El passat mes de juny, No Grandi Navi va organitzar una consulta popular autogestionada sobre la necessitat de treure els creuers de la ciutat; tot i no ser reconeguda oficialment, va ser un èxit: més de 20.000 votants i una aclaparadora majoria a favor del sí. Aquestes darreres setmanes s’han publicat informacions sobre una possible reubicació dels grans creuers fora de la ciutat, però sembla tractar-se de mesures tèbies i cosmètiques.

Per altra banda, cal esmentar la iniciativa europea, en què participa Ecologistes en Acció, per a la creació d’una Àrea de Control d’Emissions a la Mediterrània. Aquesta àrea (ECA, per les seves sigles en anglès) pren l’exemple de la regulació existent al Mar del Nord, Mar Bàltic i Canal de la Mànega. Aquests ports imposen uns límits més estrictes al contingut de sofre dels combustibles marins que utilitzen els vaixells i han vist disminuir la seva contaminació en més del 50%. Una iniciativa molt interessant que, com tantes altres, posa de relleu la importància de teixir complicitats i xarxes cap en fora.

L'entrada Resposta popular a les fàbriques flotants ha aparegut primer a Carrer.

Residus prohibits a terra
En Marc Cerdà, membre de la plataforma per la Qualitat de l’Aire, alerta que “aquest increment brutal té un impacte sobre la qualitat de l’aire que respirem, però també sobre altres paràmetres ambientals, com són la generació de residus i el consum energètic elevadíssim, un perjudici greu per a la ciutat i els seus veïns que té conseqüències directes sobre la seva salut”. De fet, un estudi de NABU (Nature and Biodiversity Union), la major organització ambientalista d’Alemanya, revela que els creuers utilitzen un combustible 100 vegades més tòxic que el dièsel dels cotxes i camions, prohibit en terra perquè es considera un residu perillós.

En el cas de Barcelona, els mesuraments van mostrar nivells alarmants de partícules ultrafines, un dels contaminants més perjudicials per a la salut. “Els creuers que arriben al port no aturen motors perquè necessiten mantenir el sistema d’energia dins del mateix vaixell, i l’única manera de fer-ho és amb els motors en marxa, i és això el que realment impacta sobre la qualitat de l’aire, perquè si els vaixells paressin motors i es connectessin a la xarxa elèctrica de la ciutat, aquestes emissions no es generarien”, denuncia Cerdà, que remarca que els propietaris dels creuers traslladen els efectes negatius del seu negoci a la població però, en canvi, no inverteixen en la reducció de la contaminació.

Però només contaminen els creuers? Segons l’Agència de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona, el 47% de les concentracions totals d’òxid de nitrogen a la ciutat provenen del port, i un 33% correspon a vehicles. Amb aquestes dades, caldria repartir culpes. Però no és ben bé així. Tal i com explica el representant de la plataforma per la Qualitat de l’Aire, “la gran diferència entre els vaixells i els cotxes és que els cotxes estan difuminats per tota la ciutat i Àrea Metropolitana, mentre que el port està concentrat en un espai molt determinat, la zona propera a Ciutat Vella, Poble Sec, Montjuïc, el Prat i la Zona Franca, que carreguen amb els efectes més devastadors de les emissions contaminants dels creuers”.

Però a més de la dispersió, els vehicles tenen un altre “avantatge”, si es pot dir així, i és que “els combustibles de vehicles no contenen altes concentracions de sofre, com sí que succeeix amb els vaixells, de manera que les zones habitades properes al port són les grans víctimes dels creuers i els bucs mercants, que a més desprenen les partícules ultrafines altament contaminants”, adverteix.

El Port de Barcelona, poc implicat
Existeix una normativa europea que obliga que els vaixells que arriben al port hagin de passar d’un combustible amb altes concentracions de sofre a un combustible amb una concentració de només el 0,1%. Però la plataforma dubta que en el cas del port català s’estigui aplicant aquesta normativa, que en reduiria dràsticament l’impacte: “Si bé és cert que el Port de Barcelona té un pla de qualitat de l’aire, és una mica ridícul. Ara mateix no sabem si compleix la directiva europea i si està controlant aquestes emissions com tocaria. De fet, pensem que no les està controlant, perquè si ho fes, ens n’informaria”, argumenta en Marc Cerdà.

Sigui com sigui, el pla de qualitat de l’aire del Port de Barcelona va incorporar diverses millores el 2016: L’establiment d’un sistema de bonificacions a les naus més netes, -actualment la llei només permet bonificar per raons mediambientals un màxim del 5% sobre la taxa al vaixell-; el desenvolupament d’infraestructura per subministrar Gas Natural Liquat als bucs que operin amb aquest tipus de combustible i també per als camions de transport de mercaderies, i la renovació de la flota interna del Port amb vehicles elèctrics.

Més enllà de la contaminació, aquesta plataforma també vol deixar clar que el creixement dels creuers a Barcelona comporta “perpetuar un model de turisme massiu que posa en qüestió la supervivència dels veïns i de l’essència de la ciutat”.

Poca broma amb la contaminació
Barcelona, com altres grans ciutats, incompleix els valors límit que estableix la legislació europea de qualitat de l’aire, valors que, per cert, són més laxos que els nivells de protecció que estableix l’Organització Mundial de la Salut. La contaminació de l’aire és un problema de salut pública de primer ordre, que causa 3.500 morts prematures només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, diversos tipus de càncer, infarts, asma, al·lèrgies i malalties neurològiques. El cost sanitari es calcula de l’ordre dels 6.400 milions d’euros anuals. A nivell mundial, el 10% de les morts al món són causades per la contaminació, de manera que l’aire que respirem ja és el quart factor de risc de mort. Per pensar-hi.

L'entrada Una factura que paguem amb la salut ha aparegut primer a Carrer.

En aquest període, la ciutat ha passat de ser la tercera del rànquing europeu a encapçalar-lo, per davant de Cittavechia -un port proper a Roma- i de les Balears, segons les dades recopilades per MedCruise, l’associació de ports de creuers del Mediterrani.

Barcelona és avui el quart port del món amb més creueristes, només superat per tres de Florida, als Estats Units. Multiplicar per cinc el nombre de passatgers ha suposat que l’espai destinat als creuers hagi crescut i actualment el port ja disposi de sis terminals per a aquest ús, una xifra que creixerà en un futur. N’hi ha una en construcció, que operarà Carnival, i el port ha anunciat la intenció de construir-ne una altra -la vuitena-, una opció mal vista pel govern municipal d’Ada Colau.

Els darrers anys els empresaris del sector turístic no han deixat de proclamar les bondats d’aquest augment de creueristes, amb l’argument que suposen un increment dels ingressos per a la ciutat. Obvien, però, que com passa sovint el gruix de la despesa va a parar a poques mans i no repercuteix en una millora de les condicions laborals d’un sector molt precaritzat. En la presentació dels resultats del 2016, el president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, va assegurar que els creueristes van tenir un impacte econòmic de 875 milions d’euros, el que va contribuir a generar més de 7.500 llocs de treball.

La dada era l’actualització de l’estudi que dos anys enrere havia fet la Universitat de Barcelona (UB). L’informe, finançat pel propi Port i per Turisme de Barcelona, distingia entre l’impacte directe -el generat pels creueristes, la tripulació i les companyies navilieres-, que se situava aleshores en 442,5 milions; i l’indirecte i induït, fonamentalment generat pels diversos sectors proveïdors, que superava els 350 milions.

El que mai no comptabilitzen aquest tipus d’informes són les externalitats negatives que implica l’activitat, especialment destacada a nivell ambiental, amb un enorme impacte en la contaminació que pateix la ciutat. A més a més, l’increment del nombre de creueristes també ha implicat canvis en els barris més propers al port, on el comerç tradicional cada cop és més escàs per deixar pas a negocis, com ara restaurants de menjar ràpid o d’alta gamma, destinats als turistes.

Un sector controlat per gegants
El fet que Barcelona s’hagi convertit en el primer port de creuers del Mediterrani ha despertat l’interès de les principals companyies del sector per prendre-hi posicions. Actualment, hi ha 42 navilieres que hi operen, tot i que a l’hora de la veritat el gruix dels turistes pugen als vaixells que pertanyen a algun dels quatre grans grups mundials, que alhora controlen gran part d’aquesta quarantena de companyies. Són Carnival, Royal Caribean, MSC Cruceros i Norwegian. Entre les quatre van transportar gairebé el 87% dels creueristes de tot el planeta el 2015. Són grups controlats fonamentalment per grans bancs o fons d’inversió.

Carnival
Carnival és la companyia de creuers més gran del món i entre les diverses marques que engloba acapara prop de la meitat dels passatgers del planeta, segons la recopilació feta per l’observatori Cruise Market Watch. Amb seus a Miami (EUA) i Londres (Regne Unit), controla marques amb presència al port de Barcelona, com Carnival Cruise Lines, l’embrió de l’actual conglomerat; Costa Cruceros, amb seu a Gènova i adquirida el 1997; Princess Cruises; Holland America Line, fundada als Països Baixos al segle XIX i comprada per Carnival el 1989; la luxosa Seabourn; Cunard Line, integrada al grup des de 1998; Aida Cruises o la britànica P&O Cruises. La companyia preveu inaugurar la primavera vinent la seva segona terminal al port de la capital catalana, que li ha de permetre arribar al milió de passatgers a Barcelona.

Carnival Corporation, la matriu del grup, compta amb més de 120.000 treballadors arreu del món i l’any passat va ingressar 16.400 milions de dòlars (uns 13.900 milions d’euros) i va guanyar-ne uns 2.800. La companyia és propietat de gegants bancaris, com Suntrust Bank o el Bank of America; fons d’inversió, com Blackrock, el més gran del món, o The Vanguard Group; o bancs d’inversió, com Northern Trust Corporation.

Royal Caribbean
Tot i que va ser fundada a Noruega el 1968, avui Royal Caribbean té la seu a Miami, l’autèntica capital mundial dels creuers. El 2015 la companyia va transportar el 23% dels turistes que van optar per aquest tipus de viatge. A banda de la marca matriu, des del port de Barcelona també opera a través de l’espanyola Pullmantur, amb seu a Madrid. Fundada el 1988, 18 anys més tard la companyia va ser comprada per Royal Caribbean, que el 2016 es va vendre el 51% del capital al fons d’inversió SpringWater. Azamara Cruises i Celebrity són les altres navilieres del grup que operen al port català.

El grup va anunciar al maig que ubicarà a la ciutat la seva seu per a l’Europa Continental, que agrupa els mercats d’Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Àustria i Suïssa. També aquí el control de la societat es reparteix entre entitats financeres i grans fons d’inversió, com -novament- The Vanguard Group i Blackrock, Baillie Gifford and Company, Primecap Management, State Street Corporation o JP Morgan Chase.

Norwegian Cruise Line
El tercer gran operador a nivell mundial és Norwegian Cruise Line, un grup que tot i el nom té la seu fiscal a les Bermudes, un paradís fiscal, i la seu operativa també a Miami. La companyia va transportar al voltant del 10% dels creueristes a nivell mundial el 2015. A Barcelona opera amb el nom de la matriu i amb les marques Oceanian Cruises i Regent Seven Seas. Els seus principals accionistes són, de nou, grans fons d’inversió (Apollo Global Management i TPG Capital) i el grup de Malaisia Getting, actualment un holding empresarial, però crescut al voltant del negoci dels casinos.

MSC Cruceros
MSC Cruceros tenia el 2015 el 5,2% del trànsit mundial de creueristes, però on realment té força és al Mediterrani, on és la marca -que no el grup- amb major quota de mercat, amb gairebé un de cada quatre viatgers. Fundada a Nàpols, des de fa uns anys la companyia té la seu central a Ginebra (Suïssa). Forma part de Mediterranean Shipping Company, un enorme grup de transport marítim, fins al punt que és el segon del món amb una major capacitat de moure contenidors. La companyia vol construir i gestionar una terminal pròpia de creuers al port de Barcelona, que de moment no compta amb el suport dels ajuntaments de Barcelona i el Prat.

L'entrada Un negoci controlat per la banca i grans fons d’inversió globals ha aparegut primer a Carrer.

Quinze anys de piqueta
Una alarma justificada per la deriva urbanitzadora que ha amenaçat el parc en els últims quinze anys, en què de forma continuada i persistent s’han anat construint tota mena d’edificis i artefactes: l’Hotel Miramar, el Museu Olímpic, la Residència Tres Pins, el centre de dia ASPACE, la Caserna de Bombers al passeig de Montjuïc, la fàbrica de taüts i el Museu del Carruatge al costat del cementiri, l’ampliació del Far, les sobre-dimensionades estacions del nou Telefèric, l’ampliació de l’estació del funicular, l’aula ambiental de la Fundació Miró, les ampliacions dels equipaments esportius de la Bàscula, la Satalia, el tennis Pompeia i el Club Natació Montjuïc, el CAP les Hortes, el CAP del Doctor Ribes, el bloc d’habitatges del carrer Esparver, la Residència Font Florida, les urbanitzacions de camins com el passatge de les Bateries i Tres Pins o l’ampliació de la zona asfaltada del Sot del Migdia. Tot això sense parlar de les obres olímpiques precedents, que van suposar una gran transformació de la muntanya, amb actuacions de gran impacte com l’Anella olímpica i els grans vials d’accés i evacuació o les piscines de salts.

Aturem-nos a analitzar una mica aquest llarg llistat, perquè hi han actuacions de caire ben diferent. L’operació Hotel Miramar, un escàndol denunciat per Rafa Cáceres en aquesta mateixa tribuna sota l’eloqüent titular “Un Hotel en mi jardín” (Carrer número 90, pàgina 11), va ser un saqueig de zona verda que no només va sostreure a la ciutadania una part important del parc, amb privatització de zona enjardinada afegida, sinó que a més va fer desaparèixer per sempre més un tram d’un dels camins més antics de la muntanya, el que sortint del Portal de Santa Madrona ascendia fins al Castell.

Algunes són fruit de l’oportunitat, decisions poc meditades que van col·locar a Montjuïc tot allò que no cabia en un altre lloc, amb mentalitat de calaix de sastre. D’altres obeeixen a la satisfacció de necessitats de creixement dels equipaments en funcionament, sense un criteri de contenció. I una part important ha estat fruit de la pressió que els barris del perímetre han anat exercint sobre la muntanya, i han fet que acollís moltes de les seves necessitats d’equipaments. És en aquest conflicte que ens tornem a trobar actualment, tot i la MPGM aprovada al desembre de 2014 que en la seva declaració de criteris pretenia posar fi a la deriva tantes vegades denunciada per un veïnat sensibilitzat que viu la proximitat de Montjuïc com un privilegi quotidià a conservar i protegir.

Perquè els barcelonins ja no són aquells que Josep Pla assenyalava a propòsit del Parc de la Ciutadella: “Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi viuen d’esquena”. El Poble Sec viu de cara a Montjuïc, així és que la peça de la polèmica i d’altres ja van ser tema de discussió al llarg dels vuit interminables anys que va trigar a definir-se i aprovar-se el projecte, i finalment van ser motiu d’al·legacions. Prou ciment a Montjuïc perquè hi ha altres opcions d’aprofitament d’allò construït i infrautilitzat, com el Palau d’Esports o les piscines de salts, i hi ha també peces menors.

Procés tancat en fals
Al llarg del procés participatiu endegat pel Pla d’Equipaments, en diferents sessions presencials i digitals s’ha reclamat la renúncia al projecte, rebent respostes no admissibles, sense motivar. En una fase ja avançada es va obrir de nou per part dels participants la proposta de no construcció, que va resultar la més votada amb més del doble de suports respecte de la següent. Però hem de dir que, sense finalitzar encara, no ha estat un procés participatiu vàlid: ha estat capaç d’arribar a molt poca gent; no ha estat gens ambiciós quant al seu horitzó i a la seva visió de futur; parteix d’un estudi de diagnosi encarregat a una empresa que manifesta tenir bastant poc contacte amb el territori; ha estat mancat de transparència en la presentació de la informació i de les possibles opcions; ha estat molt dirigit des d’un bon principi, i es prefigurava la tria entre opcions sense obrir un debat que finalment s’està produint al marge del procés participatiu.

Aquest no s’hauria de tancar en fals. Estudiar seriosament totes les opcions hauria de ser l’objectiu primer. Amb respecte per als veïns i veïnes. I conservant Montjuïc, un bé únic i escàs de tota la ciutat.

Massa equipaments sense ús
El nou equipament s’ubicaria sobre un espai verd existent que salva un gran desnivell d’uns 20 metres, amb condicions topogràfiques difícils. 7.800 metres d’una nova construcció que destinaria una part a un gran pavelló poliesportiu i una altra a un espai polivalent amb usos encara sense definir. Un volum important, de gran impacte, que contrasta amb la superfície d’equipament infrautilitzat o tancat existent al barri de Poble Sec: 9.686 metres de les piscines de salts, 13.353 del Palau d’Esports, 1.293 de les finques de RNE i l’Antic Institut Botànic, més de 1.500 metres de sostre d’equipament derivat del PMU de la Satalia, una parcel·la d’equipament (7b) de 199 metres edificables al carrer Blesa 1, a més de diferents superfícies expectants en situacions diverses.

I no podem deixar d’esmentar un gran edifici d’una altra escala, doncs estem parlant de 43.167 metres construïts, que és el de Tres Xemeneies: buit i tancat des de la seva edificació, que ha anat canviant de mans en els últims anys en el marc del procés especulatiu que viu la nostra ciutat. Tot el conjunt demana una reflexió. Però sobretot, ¿quin sentit té projectar un nou equipament esportiu quan a molt poca distància trobem dues gran peces esportives en un estat deplorable, reivindicades pel barri des de fa molts anys? Aquí falta visió sostenible de futur.

L'entrada Prou de ciment a Montjuïc ha aparegut primer a Carrer.

Uns pisos més amunt, el consell d’administració de l’Autoritat Portuària presidit per Sixte Cambra havia d’aprovar l’inici de la licitació per ampliar el Moll Adossat per un import de 39 milions d’euros. A més, l’ampliació d’aquest moll del dic est del port coincidia amb la sol·licitud de la naviliera MSC per construir-hi una nova terminal de creuers.

La votació va acabar donant llum verda a l’ampliació del moll pendent des de fa una dècada i aturat per la crisi per 12 vots a favor -entre ells els de la Generalitat, el govern central, la Cambra de Comerç i les empreses estibadores-, 2 en contra -els ajuntaments de Barcelona i del Prat del Llobregat- i l’abstenció de l’UGT.

Mentrestant, al carrer els manifestants denunciaven que, si s’acabava acceptant la petició de MSC, la nova terminal incrementaria el nombre de creueristes dels 2,3 milions anuals fins als 5 i recordaven l’impacte que tindria en l’espai públic, el comerç i el medi ambient dels barris marítims. Cambra negava les dades i assegurava que la infraestructura seria base de sortida i arribada de creuers.

Per la porta del darrere
El port encara ha d’aprovar el projecte que firma l’arquitecte Ricardo Bofill, però la polèmica està servida perquè l’enfrontament amb el consistori pels creuers s’arrossega des de fa temps i la catifa vermella a MSC és un secret a veus. La regidora d’Urbanisme, Ecologia i Mobilitat, Janet Sanz, va tornar a demanar que “no es doni llum verda a l’ampliació per la porta del darrere, sense el vistiplau de la ciutat” acollint-se a la decisió que es va prendre en una reunió anterior de no fer cap moviment fins que no s’avalués l’impacte ambiental del projecte. A més, Sanz no va estalviar retrets a la Generalitat pel seu vot favorable. “L’obra està prevista des de fa temps i és necessària per a l’operativitat del port, però el seu ús s’haurà de debatre”, responien lacònicament des del govern català.

Quan Sanz parlava de la decisió de no prendre cap decisió pel que feia a la nova terminal de creuers de la naviliera italo-suïssa es referia a l’anterior -i també polèmica- reunió del consell d’administració del port que es va celebrar el 27 de setembre. A l’ordre del dia, que els membres coneixen habitualment amb un dia d’antelació, hi figurava la licitació de l’ampliació de la tercera fase del Moll Adossat. Agafada de sorpresa, la regidora va exigir que aquest punt es retirés de l’ordre del dia, cosa que es va fer perquè la petició va rebre el suport dels representants dels sindicats UGT i CCOO, i de l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor.

El gegant vol controlar el pastís
MSC Creuers, la filial del grup MSC, és el primer operador de creuers d’Europa, Sud-Amèrica i Sud-Àfrica. Fa tres anys, la naviliera propietat de Pierfrancesco Vago va posar en marxa un ambiciós pla d’inversió calculat en uns 9.000 milions d’euros per ampliar la seva flota de vaixells de luxe. Aquest projecte inclou la construcció de quatre bucs colossals amb tecnologia de propulsió per gas natural liquat.

Sobre la nova terminal barcelonina, amb una inversió prevista d’uns 50 milions d’euros, Vago ja la va donar per feta en explicar que l’objectiu és que estigui operativa l’any 2021 i que la concessió sigui per 30 anys. El fet que el port de Barcelona sigui el primer d’Europa i la Mediterrània, i el quart port base mundial de creuers és molt temptador.

L’Hermitage, un nou esquer per atraure els turistes?
Qualsevol projecte relacionat amb el turisme i el Port de Barcelona aixeca butllofes. D’exemples, en tenim uns quants: l’hotel Vela, la Marina de luxe el Port Vell…i ara la franquícia del museu Hermitage de Sant Petersburg. El projecte privat de 38 milions d’euros, cinc plantes i 700.000 visitants anuals previstos que es vol construir a la nova bocana del port s’ha convertit en una altra patata calenta per a Ada Colau. La raó és que el consistori barceloní és qui ha d’aprovar el canvi d’ús del terreny on ha d’anar l’edifici de serveis a equipament cultural i les pressions perquè ho faci ja s’incrementen en la mateixa proporció que creix l’oposició veïnal.

La iniciativa museística finançada per Valery Iarovslavsky, un constructor rus de passat fosc, la van posar en marxa l’any 2012 l’aleshores president de la Generalitat Artur Mas i el conseller de cultura Ferran Mascarell en un viatge llampec a Moscou. Tanmateix, el projecte no es va acabar de concretar fins a mitjan juliol del 2016, quan el van presentar Jorge Wagensberg, exdirector del CosmoCaixa i nou responsable artístic i científic de la franquícia russa, i Ujo Pallarés, arquitecte i consultor immobiliari que ha actuat com a intermediari.

La proposta va ser qualificada de “burda operació d’especulació cultural” per l’actual gerent de l’Ajuntament i exresponsable de Cultura del govern Hereu, Jordi Martí. La sospita sobre l’origen opac de la inversió i sobre el sentit que té construir un museu en un moll del port a pocs metres de les terminals de creuers en lloc de fer-ho en un altre punt de Barcelona molt més accessible, segueix pesant com una llosa per molt que Wagensberg digués que no serà només un museu dirigit al turisme, sinó a tots els barcelonins que puguin pagar els 18 euros de l’entrada.

Tampoc ajuda gaire al govern Colau el fet que el futur Hermitage enfronti el teixit veïnal i comercial de la Barceloneta, un dels barris més afectats per la massificació turística. Les entitats veïnals contràries al projecte van presentar el passat 18 de desembre un manifest denunciant que el museu “afegiria més pressió turística” al barri i recordant que “no es tracta del primer projecte promogut des del Port de Barcelona amb total opacitat”. Segons la presidenta de l’Associació de Veïns de l’Òstia, Pino Suárez, la raó que explica l’obcecació per construir el museu al port és l’atractiu turístic. “Nosaltres no estem en contra de l’Hermitage, però pensem que hi ha altres indrets millors per ubicar-lo, com el Fòrum”, matisa.

Suárez recorda que la Barceloneta està saturada de turisme i molt mancada d’equipaments. “No volem que tot estigui enfocat a serveis turístics, ocupació precària i turisme de borratxera”, remarca alhora que rebutja el principal argument donat tant pels impulsors del projecte museístic com per l’Associació de Veïns de la Barceloneta, favorable a la construcció de l’equipament al port, i amb la qual aquesta redactora ha intentat infructuosament posar-se en contacte. “És mentida que generi riquesa i feina per al barri”, explica. I recorda les “falses promeses” de creació de llocs de treball fetes abans.

L'entrada Catifa vermella al gegant dels creuers ha aparegut primer a Carrer.