<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>Articles del Carrer 153 | Carrer</title>
	<atom:link href="https://carrer.cat/ccarrer_n_mero/carrer-153/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>https://carrer.cat/ccarrer_n_mero/carrer-153/</link>
	<description>Revista Carrer</description>
	<lastBuildDate>Tue, 31 Oct 2023 15:59:53 +0000</lastBuildDate>
	<language>ca</language>
	<sy:updatePeriod>
	hourly	</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>
	1	</sy:updateFrequency>
	<generator>https://wordpress.org/?v=7.1.5</generator>

<image>
	<url>https://carrer.cat/wp-content/uploads/2023/05/cropped-Carrer-logotip-web-32x32.png</url>
	<title>Articles del Carrer 153 | Carrer</title>
	<link>https://carrer.cat/ccarrer_n_mero/carrer-153/</link>
	<width>32</width>
	<height>32</height>
</image> 
	<item>
		<title>Els interessos ocults de generar por</title>
		<link>https://carrer.cat/article/els-interessos-ocults-de-generar-por/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 28 Nov 2019 15:49:57 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[especulació immobiliària]]></category>
		<category><![CDATA[inseguretat]]></category>
		<category><![CDATA[narcopisos]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/els-interessos-ocults-de-generar-por/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Itzíar González, arquitecta i regidora del districte de Ciutat Vella durant el mandat de Jordi Hereu, em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cervell. “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i ho convertirien en un parc temàtic”. Manuel Delgado, antropòleg i professor [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/els-interessos-ocults-de-generar-por/">Els interessos ocults de generar por</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Itzíar González, arquitecta i regidora del districte de Ciutat Vella durant el mandat de Jordi Hereu, em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cervell. “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i ho convertirien en un parc temàtic”. Manuel Delgado, antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, en l’entrevista que li vam fer per al documental <em>Ciutat Morta</em> reblava: “Amb l’objectiu de reconvertir habitatges de classes populars en <em>lofts</em> d’alt standing per a yupis al Forat de la Vergonya, no és que sobressin els okupes, hi sobrava tot, sobraven els veïns”.</p>
<p>I és precisament aquest <strong>interès en l’expulsió del veïnat</strong> que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.</p>
<p>¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels <strong>mitjans de comunicació</strong>? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic&#8230;</p>
<p><strong>La bombolla de la inseguretat</strong><br />
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que <strong>Ada Colau</strong> -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.</p>
<p>L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.</p>
<p><strong>L’equació dels grups de pressió</strong><br />
En segon lloc, el <strong>Gremi de Restauració</strong>, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de <em>lobby</em> en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.</p>
<p>Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de <em>guiris</em> que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.</p>
<p>Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.</p>
<p><strong>Millor que marxi el veïnat</strong><br />
En tercer lloc, els <strong>paquets immobiliaris</strong> aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.</p>
<p>Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.</p>
<p><strong>Buscant notorietat</strong><br />
En quart lloc, l’<strong>extrema dreta</strong> històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.</p>
<p>Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.</p>
<p><strong>Les amistats perilloses</strong><br />
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la <strong>Guàrdia Urbana</strong> de Barcelona i els <strong>negocis de la nit</strong> a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.</p>
<p>Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.</p>
<p>Aquesta pàtina de relacions <strong>distorsiona què és rellevant i què és irrellevant</strong> en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?</p>
<p><strong>Protegir els poderosos</strong><br />
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “<strong>inseguretat a la carta</strong>” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.</p>
<p>Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/els-interessos-ocults-de-generar-por/">Els interessos ocults de generar por</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>L&#8217;èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer</title>
		<link>https://carrer.cat/article/lexit-efimer-de-beteve-menys-plato-i-mes-carrer/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 28 Nov 2019 14:34:12 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[dret a la informació]]></category>
		<category><![CDATA[periodisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/lexit-efimer-de-beteve-menys-plato-i-mes-carrer/</guid>

					<description><![CDATA[<p>En el seguiment de les convulses protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem la modesta Betevé ha guanyat la poderosa TV3 per golejada. La seva impecable cobertura de la revolta, amb tres equips de reporters que retransmeten en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lexit-efimer-de-beteve-menys-plato-i-mes-carrer/">L&#8217;èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>En el seguiment de les convulses protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem la modesta <strong>Betevé</strong> ha guanyat la poderosa TV3 per golejada.</p>
<p>La seva impecable cobertura de la revolta, amb tres equips de reporters que retransmeten en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a conduir l’emissió i completar -la amb dades, han convertit la televisió local barcelonina en el <strong>referent informatiu</strong> de milers de teleespectadors.</p>
<p>L’èxit periodístic, fruit de la fórmula menys plató i més carrer i del <strong>coneixement a fons de la ciutat</strong> marca de la casa, ha estat tan gran -i tan inesperat- que fins i tot els manifestants no han dubtat a corejar “Betevé serà sempre nostra” cada vegada que s’han trobat amb els reporters de la cadena.</p>
<p><strong>Audiències espectaculars</strong><br />
En comunicació la majoria de les vegades menys és més i la prova són les espectaculars xifres d’audiència assolides per Betevé des de l’inici de les protestes, que han superat els 565.000 teleespectadors.</p>
<p>El públic, acostumat a la immediatesa informativa per la irrupció de les xarxes socials, ha premiat la retransmissió dels fets <em>in situ</em>, sense filtres ni tertulians que diguin com interpretar la realitat i de nou s’ha donat per bona la dita que una imatge val més que mil paraules.</p>
<p>També és cert que la cadena televisiva no podia fer una altra cosa que apostar pel seu <strong>gran capital humà</strong>, integrat per una plantilla molt professional i motivada,  tenint en compte el seu limitat pressupost -17 milions d’euros- i la <strong>delicada situació econòmica</strong> que arrossega des de fa temps i que l’ha obligat a ajustar-se el cinturó dràsticament.</p>
<p>L’aposta del canal televisiu per <strong>donar veu als protagonistes</strong> de les protestes -la ciutadania anònima- també explica gran part del seu èxit.</p>
<p>Amb aquesta decisió, Betevé no només ha humanitzat les manifestacions i ha posat la gent al centre del debat. També ha mantingut la <strong>neutralitat política</strong> al fugir de partidismes i s’ha fet ressò d’un emprenyament popular desencadenat per la sentència contra el procés i la brutal repressió policial, però també per altres injustícies socials que s’arrosseguen des de fa temps.</p>
<p>Aquesta fórmula l’ha portat a <strong>fugir del sensacionalisme</strong> d’altres cadenes -sobretot d’àmbit estatal- que han ignorat les raons de fons i han centrat el seu objectiu en la violència però prioritzaven la dels manifestants i relativitzaven la de la policia.</p>
<p>Tanmateix, tot i les bones arts de l’equip de tècnics i periodistes, l’èxit de Betevé es preveu efímer i podria acabar-se quan les protestes al carrer s’extingeixin.</p>
<p>El motiu és que és molt difícil fidelitzar una audiència nova àvida d’emocions fortes en un context de crisi estructural que obliga a <strong>reduir la programació pròpia</strong> a la mínima expressió i omplir els forats de la graella amb la redifusió de programes antics per falta de pressupost. A aquest escenari cal afegir el <strong>llarg conflicte laboral</strong> que arrossega la cadena des de fa temps i l’allau de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que donen la raó als treballadors externalitzats que l’han denunciada per haver estat contractats per productores com Lavínia i Antena Local en forma de <strong>cessió il·legal</strong>.</p>
<p><strong>Crisi cronificada</strong><br />
Les exigències dels treballadors de millors condicions laborals, increments salarials suficients i més transparència sobre les remuneracions de l’equip directiu tensen encara més un ambient molt enrarit pels conflictes judicials.</p>
<p>Segons dades del comitè d’empresa, Sergi Vicente -el qüestionat director de la cadena- ha cobrat el 2018 poc més de 103.795 euros, un sou que supera el de l’alcaldessa de Barcelona i s’acosta al sou del director de TV3. De la resta de l’equip directiu no es té informació precisa ni dels complements, ni de les dietes ni de les despeses de representació.</p>
<p>La sensació de la plantilla és que la retallada pressupostària s’ha aplicat de forma discrecional i es focalitza en una <strong>reducció sense precedents dels serveis informatius i de la producció de programes propis</strong> que redueix encara més l’audiència i cronifica la crisi just quan celebra el seu 25è aniversari.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lexit-efimer-de-beteve-menys-plato-i-mes-carrer/">L&#8217;èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Què inquieta la ciutadania?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/que-inquieta-la-ciutadania/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 28 Nov 2019 12:44:58 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Albert Batlle]]></category>
		<category><![CDATA[policia de barri]]></category>
		<category><![CDATA[seguretat]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/que-inquieta-la-ciutadania/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Un preàmbul per entendre de qui són les competències sobre l’ordre públic a Barcelona. La preservació de l’ordre en l’espai públic de la ciutat és competència de l’Ajuntament, exercida a través del cos de la Guàrdia Urbana, mentre que la persecució del delicte és competència dels Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica amb la qual, evidentment, [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/que-inquieta-la-ciutadania/">Què inquieta la ciutadania?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Un preàmbul per entendre de qui són les competències sobre l’ordre públic a Barcelona. La preservació de l’ordre en l’espai públic de la ciutat és competència de l’Ajuntament, exercida a través del cos de la <strong>Guàrdia Urbana</strong>, mentre que la persecució del delicte és competència dels <strong>Mossos d’Esquadra</strong>, la policia autonòmica amb la qual, evidentment, col·labora la policia local.</p>
<p>Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, <strong>Amadeu Recasens</strong>, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.</p>
<p>Recasens va presentar un nou <strong>Pla Director de la Guàrdia Urbana</strong> que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o <strong>policia de barri</strong>. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.</p>
<p>Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.</p>
<p>Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.</p>
<p>La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a <strong>les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària</strong>. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.</p>
<p>Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per <strong>oferir cura</strong> a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar <strong>mediació</strong> per a la resolució o transformació del conflicte.</p>
<p>Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren <strong>insuficients</strong>, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.</p>
<p>La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut <em>bobby</em> anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer. </p>
<p>A més <strong>va desarmat</strong>, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i <strong>la seva funció no és perseguir delinqüents</strong>, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.</p>
<p>Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, <strong>Albert Batlle</strong>, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).</p>
<p>Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.</p>
<p>Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior <strong>Miquel Buch</strong> incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’<strong>augment de la securitització de l’espai públic</strong> entesa només com a persecució del delicte.</p>
<p><strong>Construir convivència</strong><br />
Mentre, <strong>s’obliden les mesures transversals</strong>, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.</p>
<p>Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.</p>
<p><em>Pere Ortega és membre del Centre Delàs d&#8217;Estudis per la Pau</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/que-inquieta-la-ciutadania/">Què inquieta la ciutadania?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/hi-ha-una-crisi-de-seguretat-barcelona/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 26 Nov 2019 16:04:01 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[inseguretat]]></category>
		<category><![CDATA[policia]]></category>
		<category><![CDATA[seguretat]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/hi-ha-una-crisi-de-seguretat-barcelona/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Escric de nou sobre l’existència o no d’una crisi d’inseguretat a Barcelona. Reconec que se’m fa difícil avui, dia 21 d’octubre, parlar d’aquesta tan grapejada crisi. Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/hi-ha-una-crisi-de-seguretat-barcelona/">Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Escric de nou sobre l’existència o no d’una crisi d’inseguretat a Barcelona. Reconec que se’m fa difícil avui, <strong>dia 21 d’octubre</strong>, parlar d’aquesta tan grapejada crisi.</p>
<p>Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a <strong>criminalitat</strong> (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a <strong>victimització</strong>, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).</p>
<p><strong>Què en diuen els indicadors</strong><br />
L’<strong>Òmnibus Municipal</strong> de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.</p>
<p>L’<strong>enquesta de victimització</strong> 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.</p>
<p>Pel que fa a les <strong>xifres de fets penals coneguts</strong>, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.</p>
<p>A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.</p>
<p>Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.</p>
<p>El resum vindria a ser:</p>
<p>1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.</p>
<p>2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.</p>
<p>3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.</p>
<p>4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.</p>
<p>5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.</p>
<p>6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.</p>
<p><strong>La lectura política de les dades</strong><br />
Com ja vaig indicar al <a href="http://ciudad.blogs.uoc.edu/2019/08/barcelona-i-la-inseguretat-amagant-la-pols-sota-la-manta/">Blog de la Ciutat</a>, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.</p>
<p>Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’<strong>opinió de la ciutadania</strong> (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.</p>
<p>Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.</p>
<p>Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que <strong>els indicadors</strong> tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.</p>
<p>Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.</p>
<p>Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van <strong>criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats</strong>, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.</p>
<p><strong>Una proposta per al debat</strong><br />
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les <strong>causes</strong> de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.</p>
<p>Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o <em>narcopisos</em>; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de <strong>sistèmic</strong> i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.</p>
<p>Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.</p>
<p>Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.</p>
<p>Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la <a href="https://ajuntament.barcelona.cat/seguretatiprevencio/sites/default/files/PDF/PD-GUB-160526.pdf">reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016</a>, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.</p>
<p><strong>Cap a un canvi de model</strong><br />
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.</p>
<p>En primer lloc, <strong>reformar l’estructura policial</strong> de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.</p>
<p>En segon lloc, <strong>obrir la gestió de la seguretat a altres actors</strong> i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.</p>
<p>En tercer lloc, <strong>estructurar la participació veïnal </strong>en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.</p>
<p><em>Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/hi-ha-una-crisi-de-seguretat-barcelona/">Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El govern de Barcelona: el visible&#8230; i l&#8217;invisible</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-govern-de-barcelona-el-visible-i-linvisible/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 25 Nov 2019 15:11:43 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Ajuntament de Barcelona]]></category>
		<category><![CDATA[Organització municipal]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/el-govern-de-barcelona-el-visible-i-linvisible/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Barcelona comença la legislatura amb un Govern format per dos partits que van perdre les eleccions, però que van ser capaços d’articular una majoria de suports que els permetés liderar les polítiques municipals durant els pròxims quatre anys. Barcelona en Comú (BeC) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tenen en les seves mans [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-govern-de-barcelona-el-visible-i-linvisible/">El govern de Barcelona: el visible&#8230; i l&#8217;invisible</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Barcelona comença la legislatura amb un Govern format per dos partits que van perdre les eleccions, però que van ser capaços d’articular una majoria de suports que els permetés liderar les polítiques municipals durant els pròxims quatre anys.</p>
<p><strong>Barcelona en Comú</strong> (BeC) i el <strong>Partit dels Socialistes de Catalunya</strong> (PSC) tenen en les seves mans poder donar resposta a les necessitats de <strong>1.620.343 barcelonins i barcelonines</strong> -uns 20.000 més que a principi del mandat anterior-. Unes necessitats marcades per les brases de la crisi econòmica, els reptes de l’habitatge -lloguers, desnonaments&#8230;- turisme i la seguretat, i amb el desafiament independentista sempre present.</p>
<p>BeC i PSC no estaran sols: l’Ajuntament de Barcelona compta amb una plantilla de <strong>14.436 funcionaris</strong>, segons les últimes dades disponibles, de 2018. Això inclou els 7.014 funcionaris del <strong>Consistori</strong> i els 7.422 treballadors d’<strong>organismes públics i empreses municipals</strong>. Entre els funcionaris sobta el domini masculí: hi ha <strong>4.531 homes</strong> per només <strong>2.483 dones</strong>. Una dada que constata que a la Casa Gran queda molta feina a fer per arribar a la paritat.</p>
<p>Els dos partits en el Govern tindran a les seves mans un pressupost consolidat de <strong>3.020 milions d’euros</strong>, que inclou les partides de l’Ajuntament, però també les dels organismes autònoms, les entitats públiques i les societats mercantils dependents del Consistori. Una xifra que correspon al pressupost del 2018, que caldrà prorrogar si BeC i PSC no aconsegueixen el suport d’altres formacions polítiques -entre les dues forces sumen només 18 dels 41 regidors-. Prorrogar el pressupost, en tot cas, no és la millor solució per a la ciutadania, ja que implica limitacions a l’hora de concretar noves inversions que donin resposta a la realitat, que canvia constantment.</p>
<p><strong>Cares noves i vells coneguts</strong><br />
Dels <strong>41 regidors</strong> del nou Consistori, només catorze repeteixen en el càrrec. Són el 34%. <strong>El 66%, per tant, són nous</strong> -o almenys no ocupaven aquest càrrec en l’anterior mandat-. És ben bé un 7% més de “saba nova” que en l’estrena de l’anterior legislatura. Al Consell Municipal hi haurà <strong>22 homes</strong> i <strong>19 dones</strong>, de manera que es fregarà la paritat, però sense arribar-hi. On sí que crida l’atenció la presència de dones és en la mesa presidencial, que, per primera vegada, serà ocupada per tres dones.</p>
<p>Però la novetat més rellevant de l’inici d’aquesta legislatura és que torna la fórmula del <strong>Govern de coalició</strong>, a la qual el PSC va recórrer durant alguns dels seus mandats -sovint formant Govern amb Iniciativa per Catalunya (IC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)-, però que els últims Governs de Trias i Colau havien preferit evitar, encara que això els obligués a governar en minoria.</p>
<p>Aquest cop, BeC compartirà responsabilitats amb el PSC, que assumeix àrees de molta responsabilitat, com ara la d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda, amb <strong>Jaume Collboni</strong> al capdavant; les regidories de Turisme i Mobilitat -dues patates calentes que poden fer entrar en contradicció els dos partits del Govern, amb visions divergents en aquestes matèries- i, sobretot, l’àrea de Prevenció i Seguretat, en mans d’<strong>Albert Batlle</strong>, un vell conegut de l’Ajuntament i director general dels Mossos d’Esquadra entre 2014 i 2017 (veure l’article d’Eloi Latorre al dossier d’aquest mateix número).</p>
<p>En l’organigrama del Govern, també destaca un nou càrrec: la regidoria de Presidència i Planificació Estratègica, de la qual s’encarrega un altre vell conegut, <strong>Jordi Martí Grau</strong>, exregidor del PSC -d’on va sortir escaldat- i recuperat per <strong>Ada Colau</strong> en el darrer mandat per encarregar-li la gerència municipal. Martí també es farà càrrec de la regidoria d’Economia i Pressupostos. Assumeix, per tant, dos càrrecs clau, que fan que el fins ara <em>supergerent</em> municipal entri a format part de l’estructura de Govern. Sense arribar a ser-ho, tindrà rang de tinent d’alcalde.</p>
<p><strong>L’oposició també toca poder</strong><br />
BeC i PSC s’han repartit el poder als <strong>districtes</strong> de la ciutat: en governaran cinc cadascun. Les presidències, però, aniran a càrrec de l’oposició. ERC, el principal partit de l’oposició tot i haver guanyat les eleccions en nombre de vots, és el partit que més en té (5), però també Junts per Catalunya (JxCat) -en dos districtes-; Ciutadans (C’s) -també en dos-; i la Barcelona pel Canvi de Manuel Valls -en un- tindran aquesta responsabilitat. Dels partits amb representació en el <strong>Consell Municipal</strong>, només el PP n’ha quedat fora.</p>
<p>El Consell Municipal -l’òrgan màxim de representació política, presidit per l’alcaldessa- funciona en sessions plenàries i mitjançant quatre comissions. D’altra banda, la Comissió de Govern -l’òrgan col·legiat del Govern executiu municipal, i presidit també per l’alcaldessa-, la formaran 10 regidors de BeC i vuit del PSC.</p>
<p><strong>El govern a l’ombra</strong><br />
Amb el canvi d’aires de Jordi Martí, la seva <em>supergerència</em> ha canviat de titular. Colau ha nomenat a <strong>Sara Berbel</strong>, de l’entorn del PSC. Sembla lògic que, tractant-se d’un govern de coalició, l’alcaldessa hagi pactat aquest càrrec amb Collboni.</p>
<p>Berbel viu en el districte de Nou Barris, on va començar la seva carrera política, com a consellera del PSC. Després ha tingut càrrecs de responsabilitat. L’últim d’ells, el de directora de l’empresa municipal Barcelona Activa. Abans havia estat directora de l’Institut Català de les Dones i directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball de la Generalitat. Aparentment, per tant, té un perfil més polític que no pas tècnic.</p>
<p>La <em>supergerència</em> de Berbel se sosté sobre sis gerències sectorials, i aquestes se subdivideixen en nou subàrees, amb les seves gerències. En aquesta teranyina de gerències, destaquen sobretot les quatre que pengen de l’àrea d’Ecologia Urbana, la titular de la qual és <strong>Gemma Arau</strong>. És un àrea que concentra un poder molt gran, ja que aplega matèries com el medi ambient, els serveis urbans, la mobilitat, les infraestructures i l’urbanisme.</p>
<p>Per concretar les seves decisions, les gerències sectorials se serveixen de <strong>13 instituts municipals</strong> &#8211;<strong>vuit organismes autònoms</strong> i <strong>cinc entitats públiques empresarials</strong>&#8211; i <strong>set societats mercantils</strong>. Dotats de personalitat jurídica pròpia o participats per l’Ajuntament, arriben a tots els àmbits de l’actuació municipal i a tots els racons de la ciutat. Els seus consells d’administració els presideix un càrrec polític, que és escollit de manera democràtica.</p>
<p>Sota la batuta de la <em>supergerència</em> municipal, exerceixen la seva autoritat més d’<strong>un centenar d’alts càrrecs directius</strong>. Es tracta, per tant, d’una estructura poderosa, l’objectiu de la qual és concretar les línies polítiques marcades pel Govern. Portar-les de la teoria a la pràctica. Executar-les. Un camí que, sovint, és llarg i complex. El marge de maniobra, però, és gran: les incomptables responsabilitats dels governants i la confiança que aquests dipositen en l’aparell gerencial els atorguen una gran capacitat de decisió.</p>
<p>Els darrers anys, l’estructura gerencial ha crescut sense parar. El que es busca és poder executar els acords amb més agilitat. Però aquesta mesura, que sens dubte millora l’eficàcia del sistema, va en detriment del control polític. Els <strong>mecanismes de participació</strong> deixen molt que desitjar. I moltes decisions queden en mans dels gerents. Els càrrecs electes sovint no poden dedicar el temps necessari a fer el seguiment i la valoració en profunditat que requereixen les actuacions que han hagut de delegar. Un cop a l’any, el <strong>Ple municipal</strong> aprova o ratifica les memòries i els resultats econòmics de cada ens. Però la sensació és que funcionen de manera força autònoma.</p>
<p>Cal no oblidar que la descentralització municipal es concreta en 10 districtes, que tenen també capacitat de gestió -tot i que limitada- a través de les seves corresponents gerències. Unes gerències que també formen part de la teranyina gerencial; una estructura que sovint queda amagada, sense gaire visibilitat, però amb molt poder, en mans de responsables que, en qualsevol cas, i sense desmerèixer els mèrits que tots ells hagin pogut fer per accedir als càrrecs, <strong>no han estat escollits per la ciutadania</strong>.</p>
<p><strong>Barcelona Serveis Municipals, més que una societat mercantil</strong><br />
Barcelona Serveis Municipals (BSM) és una societat mercantil que desenvolupa, per encàrrec de l’Ajuntament, nombroses activitats relacionades amb la mobilitat, els residus, el comerç i l’oci. Gestiona, per exemple, el <strong>Zoo</strong>, les instal·lacions de l’<strong>Anella Olímpica</strong> i diversos parcs de la ciutat, entre ells el <strong>Park Güell</strong>.</p>
<p>Però BSM també governa, mitjançant la participació en societats en les quals té una majoria que li permet dirigir-les: el Parc d’Atraccions <strong>Tibidabo</strong> S. A.; <strong>Cementiris</strong> de Barcelona S. A.; <strong>Tractament i Selecció de Residus</strong> S. A.; <strong>Mercabarna</strong> S. A.; o Barcelona d’<strong>Aparcaments</strong> Municipals. Amb una participació minoritària, també intervé en els Serveis Funeraris de Barcelona S. A. El consell d’administració el presideix Jaume Collboni i els seus components es designen respectant els resultats electorals. Tots els grups municipals hi són presents.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-govern-de-barcelona-el-visible-i-linvisible/">El govern de Barcelona: el visible&#8230; i l&#8217;invisible</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>La Gardunya, una reforma fallida?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/la-gardunya-una-reforma-fallida/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 25 Nov 2019 14:51:29 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Ciutat Vella]]></category>
		<category><![CDATA[la Gardunya]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/la-gardunya-una-reforma-fallida/</guid>

					<description><![CDATA[<p>La plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria, ha viscut una intensa transformació els darrers 15 anys. Un sòrdid aparcament a l’aire lliure ocupava tot l’espai des dels anys 50 i l’ajuntament va impulsar una remodelació total que ha durat deu anys. Aquest octubre han acabat les obres de l’últim edifici d’habitatges [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-gardunya-una-reforma-fallida/">La Gardunya, una reforma fallida?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>La plaça de la <strong>Gardunya</strong>, darrere del mercat de la <strong>Boqueria</strong>, ha viscut una intensa transformació els darrers 15 anys. Un sòrdid aparcament a l’aire lliure ocupava tot l’espai des dels anys 50 i l’ajuntament va impulsar una remodelació total que ha durat deu anys. Aquest octubre han acabat les obres de l’últim edifici d’habitatges de la plaça.</p>
<p>Els diferents elements de la plaça, incloent-hi l’espai públic i la nova façana del mercat, s’han anat estrenant de mica en mica durant els darrers tres anys. Els racons i els porxos es van degradar de seguida, però comerciants i veïns s’aferraven a l’esperança que un cop completada la reforma s’aconseguiria el revulsiu promès. Però ara les obres ja s’han acabat i l’ambient enrarit no se’n va.</p>
<p>Baralles, restes de menjar per emportar, alcoholisme, pudor d’orina i drogoaddicció esporàdica castiguen un espai que ja va néixer condicionat pel turisme de la <strong>Rambla</strong> i la fragilitat social del <strong>Raval</strong>. El disseny urbanístic, que firma la prestigiosa arquitecta Carme Pinós, sorprenentment ignora aquests factors. Una quinzena de <em>sensesostre</em> dormen cada dia a la plaça i de dia se’ls afegeixen -no sempre amistosament- un nombre indeterminat de passavolants, entre ferrallers, usuaris de la sala Baluard i menors que estan de pas a la ciutat.</p>
<p>Aquests <strong>veïns invisibles</strong> s’arreceren sota la façana volada de la nova <strong>escola Massana</strong> -la joia arquitectònica de la plaça-, a les entrades de l’aparcament subterrani i al cul-de-sac en què s’ha convertit el <strong>Passatge 1800</strong>. La reforma ha carregat de nous edificis aquest solar del Raval, malgrat anys de discursos polítics sobre esponjar el barri més dens de Barcelona. Fonts coneixedores expliquen que la primera idea era concentrar l’edificabilitat en un sol edifici, però l’alçada resultant no agradava a l’Ajuntament.</p>
<p><strong>Expectatives frustrades</strong><br />
Tots els testimonis consultats coincideixen en remarcar que cada matí a primera hora un vehicle de BarcelonaNeta i una patrulla de la Guàrdia Urbana desfan el campament i reguen la plaça, però poc després es tornen a omplir els mateixos racons. Diàriament també visiten la Gardunya diversos educadors socials, però la situació no es resol.</p>
<p>Els veïns que es van traslladar fa un any al primer bloc d’habitatges finalitzat -una promoció de la Favb- han vist frustrades les seves expectatives. “Ha sigut una sorpresa: havíem fet visites d’obres i moltes reunions sobre el nostre futur edifici, però quan ens hi hem traslladat ens hem adonat que la realitat és molt complicada”, reflexiona Juanjo Moreno, vocal de la comunitat de veïns.</p>
<p>Entre els comerciants i restauradors els ànims encara estan més caldejats. I l’últim bloc de pisos finalitzat, privat i de 14 plantes, augura queixes veïnals intenses. Els nous veïns, que hauran pagat preus de mercat elevats, trobaran un panorama ben diferent al que auguraven els anuncis virtuals. “Viu al cor de Barcelona”, anunciaven els cartells municipals fa deu anys, com recorda una exposició fotogràfica de Jorge Ribalta que es podia visitar a la Virreina aquest estiu.</p>
<p>El districte de Ciutat Vella “coneix la problemàtica perquè està en contacte directe amb els veïns i veïnes, que els han traslladat els diferents problemes a l’espai públic”, responen fonts municipals. Aquest estiu, asseguren, s’ha reforçat la presència d’agents cívics a través del Servei del Pla de Veïnatge. Aquests tècnics, sosté el consistori, “vetllen pels diferents usos de l’espai públic i informen i actuen” quan hi ha un conflicte.</p>
<p>La <strong>Fundació Arrels</strong> visita a diari diversos dels <em>sensesostre</em> que habiten la plaça. “És un polvorí” perquè alguns usuaris “fan consums elevats d’alcohol tot el dia”, avisa Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer. La solució, defensa, no és dissoldre l’assentament amb policia o “arquitectura hostil” sinó afrontar ja la urgència de tenir més pisos d’<strong>emergència social</strong>.</p>
<p><strong>Molts continguts i pocs usos</strong><br />
La nova <strong>Escola Massana</strong> havia de ser el gran revulsiu de la Gardunya, segons el mateix dogma polític-urbanístic que va confiar el futur de Robadors a la construcció de la Filmoteca de Catalunya. L’edifici ideat per Pinós és gairebé una escultura: les seves cinc plantes dibuixen una silueta serpentejant, revestida d’una pell de lames ceràmiques de color taronja que li dona carisma i vistositat.</p>
<p>Però no mira cap a la Gardunya. Té l’entrada principal al carreró Canonge Colom. L’alumnat, doncs, gairebé no fa vida a la plaça ni contraresta els usos col·laterals que l’han colonitzat. Als bancs i jardineres -blocs rectangulars de formigó- pràcticament només hi seuen <strong>turistes</strong> que picotegen menjar comprat al mercat i grups de <em>sensesostre</em>. Tampoc no hi ha encara <strong>vida comercial</strong> als baixos dels blocs de pisos. El tipus de negoci que s’hi instal·li serà decisiu.</p>
<p>L’antiga escola Massana és l’última oportunitat per redreçar la situació. L’espai és propietat municipal i forma part del gran recinte de l’antic hospital de la Santa Creu. L’Ajuntament vol annexar les antigues aules a l’exitós teatre de la Biblioteca de Catalunya, dins del recinte medieval. El gestiona la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi. Es dona el cas, però, que l’antic centre docent acull des d’abril de 2018 una tancada d’immigrants sense papers, que temen un desnonament imminent. També s’ha estudiat d’obrir la Gardunya cap als <strong>jardins Rubió i Lluch</strong> i s’està pendent de construir una àrea de joc infantil a la plaça.</p>
<p><strong>Origen urbanístic i memòria oblidada</strong><br />
La Gardunya és un <em>spin-off</em> del pla Del Liceu al Seminari (1980), d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet, que va obrir la <strong>plaça dels Àngels</strong> i va idear el complex cultural del MACBA i el CCCB. Aquell projecte ja preveia refer la plaça i va inspirar les grans intervencions posteriors al Raval amb què els governs socialistes de Barcelona van intentar atraure rendes mitges -avui diríem <em>gentrificar</em>&#8211; al depauperat <strong>Barri Xino</strong>.</p>
<p>Per a més <em>inri</em>, la remodelació ignora completament el passat i la identitat de la plaça. Ni l’ús que va tenir, ni les restes arqueològiques que amagava ni<strong> l’origen del seu nom</strong> s’expliquen avui als visitants i veïns de la plaça. Si no fóssim una ciutat tan garrepa amb la memòria popular, una placa explicaria que l’historial lumpen de la plaça ve d’antic: “Gardunya” és una paraula catalana en desús que designava organitzacions criminals, baixos fons i patis de presó.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-gardunya-una-reforma-fallida/">La Gardunya, una reforma fallida?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>L&#8217;urbanista que va frenar l&#8217;especulació a Barcelona</title>
		<link>https://carrer.cat/article/lurbanista-que-va-frenar-lespeculacio-barcelona/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Fri, 22 Nov 2019 10:53:50 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[especulació]]></category>
		<category><![CDATA[Solans]]></category>
		<category><![CDATA[urbanisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/lurbanista-que-va-frenar-lespeculacio-barcelona/</guid>

					<description><![CDATA[<p>L’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941), va morir el passat 2 de setembre en ser atropellat a Calella de Palafrugell per un cotxe que realitzava maniobres. Solans va ser, amb l’alcalde José María Socías Humbert, una figura fonamental en la transformació de Barcelona i junts van aconseguir rescatar per a la ciutat nombrosos [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lurbanista-que-va-frenar-lespeculacio-barcelona/">L&#8217;urbanista que va frenar l&#8217;especulació a Barcelona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">L’arquitecte i urbanista <strong>Joan Antoni Solans</strong> (Barcelona, 1941), va morir el passat 2 de setembre en ser atropellat a Calella de Palafrugell per un cotxe que realitzava maniobres. Solans va ser, amb l’alcalde <strong>José María Socías Humbert</strong>, una figura fonamental en la transformació de Barcelona i junts van aconseguir rescatar per a la ciutat nombrosos terrenys que podien haver estat víctimes d’especulació. Si la ciutat ja estava en deute amb Socías, mort el 2008, ara també està en deute amb Solans. En realitat, està en deute amb el tàndem Socías-Solans.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Socías Humbert va arribar a l’Ajuntament de Barcelona el desembre de 1976 i va marxar al gener de 1979. Va tenir només dos anys, per tant, per exercir l’alcaldia. Substituïa Joaquín Viola, que havia aconseguit enervar tothom. Socías s’enfrontava a una ciutat amb l’Ajuntament desprestigiat, endeutat i sense una política definida. Eren moments de desconcert, pendents d’una transició que culminaria el 1979 amb els primers ajuntaments democràtics.</p>



<p class="wp-block-paragraph">En aquests dos anys, Socías va aconseguir desplegar la més eficient actuació urbanística que es recorda en tan poc temps i amb tan pocs mitjans. I per això va ser fonamental la designació de l’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans com a Delegat de Serveis. Era un càrrec tècnic, però del qual es va valer Socías per saltar-se els regidors i desenvolupar les seves pròpies polítiques sense interferències.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Frenada a l’especulació</strong><br>Les arques municipals estaven buides i el descontrol urbanístic era propici per als especuladors. Socías i Solans es van proposar revertir els mals auguris que planaven sobre Barcelona amb una acció intel·ligent i pràctica: comprometre la compra de la major part de terreny possible perquè els ajuntaments democràtics poguessin desenvolupar les noves polítiques urbanístiques.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Socías i Solans van rescatar per al futur grans espais (casernes i terrenys ferroviaris, sobretot) que havien perdut la seva funció i que els llavors propietaris (l’Exèrcit i l’empresa pública Renfe) desitjaven convertir en edificables per obtenir elevades plusvàlues.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Això és el que van frenar Socías i Solans: que terrenys que havien estat expropiats a baix preu per raons d’Estat passessin a mans privades. La llista d’aquests llocs que es van convertir en ús públic suma gairebé un centenar d’hectàrees, un espai equivalent a altres tantes illes de l’Eixample. És a dir, com si dibuixéssim un perímetre delimitat pel passeig de Gràcia, el carrer Marina, la Gran Via i Còrsega. El mapa que acompanya aquesta pàgina ajuda a entendre’n la dimensió.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>La ciutat, pam a pam</strong><br>Solans sabia molt bé a què s’enfrontava. Havia estat, acompanyant Albert Serratosa, un dels autors destacats de la revisió del <strong>Pla Comarcal de 1953</strong>, que es va transformar en el <strong>Pla General Metropolità de 1976</strong>. Coneixia cada racó de la ciutat, com després va conèixer cada racó de Catalunya en la seva etapa de director general d’Urbanisme de la Generalitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’activista veïnal Andrés Naya recorda que “es coneixia els barris pam a pam. Cada vegada que abordàvem els problemes d’un lloc determinat o d’un edifici, el primer que feia Solans era anar a veure-ho en persona”. Aquesta espècie de “compra a terminis” de Solans no va ser ben entesa per alguns dels regidors sorgits després de les eleccions de 1979 que van portar a l’alcaldia Narcís Serra. Criticaven que l’endeutament hipotecava la seva gestió. Però molt aviat es van adonar que els primers beneficiats d’aquella política de futur de Socías i Solans serien ells, perquè van ser els que van dissenyar i van inaugurar la major part d’aquells espais.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Després de la marxa de Socías Humbert el gener de 1979 Solans va continuar un temps com a Delegat de Serveis d’Urbanisme en el nou Ajuntament, però els seus desencontres amb diversos responsables polítics van acabar amb la seva sortida de l’administració municipal el 1980.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Solans resultava incòmode per a alguns polítics, com va quedar demostrat durant els seus divuit anys al capdavant de la <strong>Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat</strong>, on nombrosos alcaldes -especialment de CiU, partit que estava al capdavant de la Generalitat- van sol·licitar-ne el cessament. Solans era molt estricte i no permetia que els alcaldes fessin i desfessin al seu gust.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un savi que parlava baixet</strong><br>Tan temut per polítics com respectat per periodistes i representants de les associacions veïnals, Joan Antoni Solans va mantenir el contacte amb molts d’ells després de la seva desaparició de l’esfera pública. La periodista <strong>Maria Eugenia Ibáñez</strong> va demanar que fos Solans qui la presentés quan va rebre el reconeixement professional Ofici de Periodista.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Solans era un savi que parlava baixet. I tenia una memòria extraordinària. Donava per fet que els seus interlocutors coneixien tan bé el territori com ell i quan veia les seves cares de perplexitat, amb paciència i sempre de forma suau, tornava a glossar sobre el mapa els detalls d’un projecte, la modificació del PGM, les característiques d’aquell terreny afectat per la Ronda de Dalt&#8230;</p>



<p class="wp-block-paragraph">El periodista <strong>Jordi Bordas</strong> ratifica aquesta impressió: “Tenia Barcelona al cap. Explicava els projectes sense necessitat de mirar un mapa i tan era que li preguntessis per una petita obra al Turó de la Peira com per un gran projecte. Els coneixia al detall. I en tots els casos, petit o gran, posava la mateixa passió”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">No era estrany trobar-lo al seu despatx a altes hores de la nit revisant un mapa o repassant informes. Era molt reservat amb la seva vida privada i persones que treballaven amb ell se sorprenien, quan feia anys que el coneixien, que tingués dona i fills. “Solans era de tracte molt agradable i tenia les idees i els objectius professionals molt clars. Va fer tot el possible per preservar Barcelona. Va aplicar una política urbanística molt avançada, en un moment en què no era habitual al país”, evoca un dels seus companys a l’Ajuntament.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Ben valorat pels veïns</strong><br>L’activista veïnal <strong>Andrés Naya</strong> el recorda com algú que “es comprometia i donava la cara”. “Acceptava sempre les reunions que li proposàvem i t’asseguro que eren moltes”, afirma. I tot i que algunes de les seves promeses van quedar incomplertes, Naya ho justifica perquè “eren temps complicats”. En el tracte amb els periodistes Jordi Bordas subratlla la sinceritat i la confiança que traslladava. “Quan creia que el plantejament del seu interlocutor era el correcte no tenia cap inconvenient a admetre-ho, encara que això impliqués que l’Ajuntament no en sortís molt ben parat. Per això generava confiança, perquè sabies que quan t’explicava alguna cosa era completament certa”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Naya somriu quan explica que les polítiques de Solans i Socías van crear molts temors entre els propietaris de terrenys. “<strong>Los rojos nos van a expropiar</strong>” era una frase que recorda, divertit, haver escoltat més d’una vegada. “Però l’important -conclou- és que va aprofitar la conjuntura i va comprar terrenys que van ser determinants perquè l’Ajuntament democràtic, asfixiat econòmicament, pogués donar resposta a algunes reivindicacions veïnals”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">(<em>Al final del text podeu trobar el mapa dels espais recuperats per Socías i Solans a Barcelona</em>)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L&#8217;hotel que va haver d&#8217;esperar 14 anys</strong><br>Maria Favà<br>Joan Antoni Solans, a més de comprar terrenys que després es convertien en parcs i equipaments, també va evitar construccions que vulneraven la llei. Ell va ser el responsable, des del seu càrrec de director general d’Urbanisme, que el projecte de l’hotel de <strong>Miramar</strong> quedés aturat durant 14 anys.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El 1986 el grup hoteler <strong>Husa</strong> proposa a l’alcalde Pasqual Maragall convertir l’edifici de Miramar -que havia acollit els primers estudis de TVE a Barcelona i abans el restaurant de l’Exposició de 1929- en un hotel de gran luxe. Els promotors eren Eric Rothschild i el baró Von Thyssen i els accionistes menors, Antoni Parés, Oriol Regàs i Ricard Bofill. Aquest darrer va redactar un projecte constructiu que preveia 10.000 metres quadrats de sostre.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La comissió d’urbanisme de la conselleria va estar en contra del projecte des del primer moment, al·legant que es privatitzaven zones verdes i equipaments que eren d’ús públic i perquè s’augmentava de forma desmesurada l’edificabilitat de la construcció original. Cinc advocats especialitzats en urbanisme també van presentar un recurs i finalment l’Ajuntament va retirar el projecte. El 1992, els tribunals van condemnar l’Ajuntament a indemnitzar els promotors amb 60 milions de les antigues pessetes.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Catorze anys després, quan Solans ja no estava a la conselleria, el PSC ressuscita el projecte. En aquest segon intent el promotor va ser el grup nord-americà Apollo, que va declarar haver invertir 45 milions d’euros en la construcció. L’Ajuntament hi va posar 1,3 milions per restaurar els jardins -una <em>orangerie</em> (hivernacle per a tarongers) obra de <strong>Jean Claude Forestier</strong>&#8211; que hi ha davant de l’edifici.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Finalment va ser Oscar Tusquets l’arquitecte que va modificar i ampliar l’edifici que es va inaugurar com a hotel el 2007. L’Ajuntament, que controlava un 10% del capital, es va acabar venent la seva part per un euro (era un negoci ruïnós). El túnel que es va construir per darrere de l’hotel per desviar el trànsit va esborrar l’antic camí que anava de la muntanya al barri del Poble Sec, una desaparició que va doldre molt a Solans.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Joan Antoni Solans també va ser implacable amb els alcaldes que pretenien adaptar el planejament a la seva conveniència, com el d’Alp, a qui va vigilar molt de prop. La seva intransigència (o integritat) va acabar costant-li el càrrec.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un trabajo discreto y no reconocido</strong><br>M. Eugenia Ibáñez<br><em>Avi, tu deus ser molt ric, oi</em>? El abuelo de este niño de cuatro años no era rico, pero la mente infantil llegó a esa conclusión tras oírle enumerar, una y otra vez, la larga relación de compras que había hecho en las calles de Barcelona por donde paseaban. El pequeño sabía que su abuelo había comprado una vieja fábrica, ya convertida en parque, para evitar que se construyeran pisos, o que aquella escuela existía porque había adquirido el solar por el que pugnaba un constructor, o que aquel jardín tenía espacio para correr porque había evitado la venta del solar de al lado. Pero lo que aquel niño no sabía, y ya sabe ahora, es que las adquisiciones del abuelo, Joan Anton Solans, no aumentaron el patrimonio familiar, pero sí el de una ciudad que, hoy por hoy, está en deuda con el trabajo realizado en apenas tres años, entre 1977 y 1980. Tiempos difíciles aquellos, ásperos, donde no cabía planificar para el futuro porque el presente ya era demasiado complicado.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Delegado de Urbanismo con José María Socias -Barcelona también tiene una deuda con este alcalde-, Solans supo que los cambios políticos que se estaban fraguando debían implicar la transformación de la ciudad y utilizó a fondo los limitados recursos económicos municipales para dar los primeros pasos. Había tenido buenos maestros y en la Escuela de Arquitectura le habían enseñado que la gestión urbanística carece de sentido si no consigue un beneficio social.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La confusión del momento y las dudas mismas de los grandes propietarios sobre el futuro político facilitaron la compra de terrenos, convertidos en el mejor legado para los ayuntamientos democráticos que arrancaron en 1979, punto de partida de una Barcelona mejor. Parques como la España Industrial, la Pegaso, o escuelas como la de les Corts, por citar solo tres ejemplos, existen porque Solans se adelantó a más que posibles “correcciones” del Plan General Metropolitano del 1976, porque reservó suelo para futuros equipamientos en los que nadie pensaba en aquel momento y porque interpretó la oportunidad que se le ofrecía. Alguien debería colocar en el mapa de los barrios de Barcelona una señal sobre los solares, pequeños o grandes, que aquel hombre salvó del enriquecimiento privado para permitir en el futuro un uso público.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Viví su trabajo en dependencias municipales accesibles a periodistas dispuestos a entrevistas a horas intempestivas, intenté seguir sus siempre minuciosas y en ocasiones complicadas explicaciones sobre el urbanismo barcelonés, y tomé nota, cuando pude, de solares en peligro que quería proteger. Y años después, ya con otros alcaldes, fui testigo de inauguraciones de parques o primeras piedras de bibliotecas que ocupaban suelo comprado por el abuelo de aquel niño.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Esas vivencias, algunas ya perdidas en la memoria de una vieja periodista, me llevan a pensar que los gobiernos municipales elegidos a partir de 1979 nunca quisieron reconocer la tarea que Solans, apoyado por Socias, llevó a cabo con discreción y paciencia. Tampoco han sido justos con él, ni con Barcelona, los obituarios que siguieron a su muerte, centrados la mayoría en la tarea que realizó en la Generalitat durante veinte años. El tiempo borra la memoria de políticos y archivos periodísticos. Poco importan ya esos olvidos, pero estoy convencida de que aún quedan por los barrios de esta ciudad solares que esperan que se levante sobre ellos el equipamiento para el que Solans les reservó.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lurbanista-que-va-frenar-lespeculacio-barcelona/">L&#8217;urbanista que va frenar l&#8217;especulació a Barcelona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques</title>
		<link>https://carrer.cat/article/una-gran-obra-entendre-la-capital-de-les-fabriques/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 18 Nov 2019 15:25:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Ciutat Vella]]></category>
		<category><![CDATA[memòria històrica]]></category>
		<category><![CDATA[patrimoni industrial]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/una-gran-obra-entendre-la-capital-de-les-fabriques/</guid>

					<description><![CDATA[<p>L’obra de Jaume Artigues i Francesc Mas El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització és un llibre imprescindible dins la història urbana de Barcelona. Amb un total de 614 pàgines i de consulta lliure des de la web de l’Ajuntament de Barcelona, els seus autors ens ofereixen un treball començat fa més [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/una-gran-obra-entendre-la-capital-de-les-fabriques/">Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>L’obra de <strong>Jaume Artigues</strong> i <strong>Francesc Mas</strong> <em>El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització</em> és un llibre imprescindible dins la història urbana de Barcelona.</p>
<p>Amb un total de 614 pàgines i <a href="https://ajuntament.barcelona.cat/barcelonallibres/ca/publicacions/el-model-de-casa-fabrica-als-inicis-de-la-industrialitzacio">de consulta lliure des de la web de l’Ajuntament de Barcelona</a>, els seus autors ens ofereixen <strong>un treball començat fa més de trenta anys</strong>, quan la presència de les fàbriques al Raval i al barri de Sant Pere encara tenien un fort protagonisme en el paisatge de la ciutat i eren els vestigis físics més clars de la primera industrialització que va transformar la Barcelona antiga en una capital de fàbriques abans de la seva extensió pel territori del Pla a partir del projecte d’Eixample Cerdà.</p>
<p>La constatació de la <strong>concentració</strong> i la <strong>densitat</strong> dels conjunts fabrils en el teixit urbà així com la d’una <strong>arquitectura amb caràcter propi</strong>, van portar Jaume Artigues ja a principi de la dècada de 1980 a fer les primeres fotografies d’unes fàbriques moltes de les quals estaven condemnades a desaparèixer, totalment o parcialment, i, amb elles, un dels signes d’identitat patrimonial relatiu al món de la producció i del treball més genuïnament barcelonins.</p>
<p>En paral·lel al treball fet sobre el terreny, una recerca en arxius municipals i notarials, la lectura atenta de la bibliografia i de treballs de documentació històrica urbana han anat complementant l’elaboració d’un <strong>coneixement exhaustiu i transversal</strong> que s’interroga sobre com va tenir lloc el fenomen de la industrialització al nostre país amb la ciutat de Barcelona com a capdavantera.</p>
<p><strong>Del Raval a Sant Pere</strong><br />
Les contribucions del llibre són moltes. En primer lloc, la seva aproximació metodològica, basada en la rellevància atorgada a l’espai urbà com a variable que permet explicar tots els processos de transformació que es generen a la ciutat, des de les qüestions més purament econòmiques, d’articulació empresarial, d’innovacions tècniques i constructives a les que es refereixen a l’organització del treball, de la residència i als seus tècnics i operaris.</p>
<p>Com que l’espai és el que importa, la lectura que es fa de la revolució industrial posa en primer terme els vestigis conservats i, d’aquesta manera, l’arquitectura i també l’urbanisme adquireixen tota la significació.</p>
<p>És per això que el contingut de l’obra està dividit en les <strong>dues zones de la ciutat </strong>que van allotjar la més gran concentració de fàbriques, els barris del Raval i el de Sant Pere, i també en les dues <strong>cronologies</strong> bàsiques: l’etapa de la manufactura d’indianes, de 1736 a 1807, quan Barcelona s’adhereix al conjunt de ciutats europees que fan un primer pas vers l’acumulació de capital econòmic i humà per constituir un canvi històric que les allunyava de les formes de produir i de viure de la societat tradicional; i l’etapa de la industrialització, de 1808 a 1856, moment on els conflictes bèl·lics, les convulsions i els posicionaments polítics van acompanyar el moment d’implantació dels conjunts fabrils de nova generació, més moderns i de grans dimensions moguts per la força del vapor i la mecanització de la producció.</p>
<p><strong>Un registre de 125 fàbriques</strong><br />
Al llarg de les primeres cent-vint pàgines de l’obra l’explicació d’aquestes dues etapes es porta a terme amb el plantejament de fer una síntesi de tots els elements que van entrar en joc per convertir Barcelona en una ciutat industrial. Especialment remarcable és la informació raonada dels canvis urbanístics de la ciutat dins de les muralles per reconèixer-ne el dinamisme abans de l’arribada de l’Eixample. Alhora, l’evolució en la formació dels arquitectes i mestres d’obres que van col·laborar al sorgiment d’una arquitectura de fàbriques que fos utilitària i funcional.</p>
<p>Com que l’edifici és tractat com un document històric i arqueològic, el gruix de l’estudi, com bé diu el seu subtítol, és un registre format per les <strong>fitxes</strong> que tracten cadascuna de les <strong>125 fàbriques</strong> recollides, desaparegudes o no. I aquí és on apareixen les hipòtesis més substancials i on millor s’aplica aquesta visió transversal que fa servir la proximitat que ofereixen les històries individuals per fer comprensible la gestació i el desenvolupament de la indústria a Barcelona.</p>
<p>En les primeres cases fàbrica del segle XVIII la transició de la menestralia al sistema de fàbrica explica l’arrelament del model d’edifici a la combinació tradicional de residència i espai de treball.</p>
<p>Els codis de l’arquitectura amb l’adveniment de la traça neoclàssica estaran ben presents a partir de 1830 en el pas vers una arquitectura fabril la qual, en un procés de reciclatge del llegat anterior, es manifesta en les anomenades “unitats mínimes de producció” i en els grans conjunts fabrils que adopten des d’un primer moment el vapor com a font d’energia i impulsen un programa arquitectònic del tot funcionalista. Els artífexs van ser molts, però un lloc destacat en el llibre mereixen els industrials, des dels <strong>Gònima</strong>, <strong>Magarola</strong>, <strong>Bonaplata</strong>, <strong>Muntadas</strong>, <strong>Sert</strong>, <strong>Ricart</strong>, <strong>Batlló</strong>, entre tants d’altres.</p>
<p>Encara queden alguns dels edificis, naus -o “quadres”- i patis d’aquests conjunts ressenyats. Elements que el llibre col·loca en primer terme per incidir en la complexitat present de Ciutat Vella, amb la voluntat de ser una eina per actuar-hi de manera crítica i reflexiva.</p>
<p>Una mostra directa del valor del llibre i de la determinació dels seus autors ha estat l’aprovació el juny de 2017 per part del Districte de la Modificació del <strong>Pla Especial de Conservació del Patrimoni</strong> que vol preservar 26 cases fàbrica encara existents al Raval i iniciar l’estudi de les conservades en la ciutat antiga.</p>
<p>A través de l’obra ens adonem que gairebé totes les fàbriques avui dempeus <strong>no disposen de cap sistema de protecció específic</strong> més enllà de la classificació atorgada pel Pla General (PGM) i això les fa vulnerables als processos de substitució lligats a la forta pressió que el negoci immobiliari exerceix sobre la ciutat antiga.</p>
<p><strong>Model de ciutat respectuós</strong><br />
No és només un problema d’identitat urbana sinó que aquesta va vinculada a un model de ciutat que vol ser respectuós amb el seu teixit construït i la seva realitat social, alhora que una oportunitat per al reciclatge d’estructures destinades a la ciutadania. Aquest és un reconeixement subjacent al llarg de tota l’obra.</p>
<p>Però per sobre de tot, el llibre de Jaume Artigues i Francesc Mas és <strong>un cant d’estimació vers la ciutat</strong>, la seva gent i els esforços de tantes generacions que han contribuït als seus valors de capitalitat.</p>
<p><em>Teresa Navas Ferrer és historiadora</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/una-gran-obra-entendre-la-capital-de-les-fabriques/">Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El Salou de barcelona s&#8217;apropa al seu final</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-salou-de-barcelona-sapropa-al-seu-final/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 18 Nov 2019 12:44:52 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Barceloneta]]></category>
		<category><![CDATA[Front Marítim]]></category>
		<category><![CDATA[Port]]></category>
		<category><![CDATA[Vila Olímpica]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/el-salou-de-barcelona-sapropa-al-seu-final/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Aquest any es compleixen 30 del naixement del Port Olímpic, escenari de la competició de vela dels Jocs i una de les icones de la Barcelona del segle XXI. Però no sembla que hi hagi gaire motius per celebrar: la zona s’ha anat degradant amb un model dedicat a l’oci nocturn i al turisme low [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-salou-de-barcelona-sapropa-al-seu-final/">El Salou de barcelona s&#8217;apropa al seu final</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Aquest any es compleixen 30 del naixement del <strong>Port Olímpic</strong>, escenari de la competició de vela dels Jocs i una de les icones de la Barcelona del segle XXI. Però no sembla que hi hagi gaire motius per celebrar: la zona s’ha anat degradant amb un model dedicat a l’oci nocturn i al turisme <em>low cost</em>, amb greus conseqüències per a la convivència del barri que l’han deixada a esquenes de la ciutat i del veïnat, especialment a les nits.</p>
<p>Un problema cada vegada més enquistat que enguany ha esdevingut “la cirera del pastís”, en paraules de Jordi Giró, president de l’<strong>Associació de Veïns i Veïnes de la Vila Olímpica</strong>. Un estiu especialment calent en el qual s’ha arribat fins a l’últim esglaó de la violència: tres persones han mort a causa de baralles i robatoris.</p>
<p>Totes les històries tenen un començament, i el del Port Olímpic és l’any <strong>1989</strong>, quan Barcelona s’encaminava a la celebració dels Jocs Olímpics i l’Ajuntament va emprendre grans operacions urbanístiques per enllestir la ciutat.</p>
<p>Entre elles es trobava la <strong>recuperació del litoral</strong>, un litoral que a la zona de la Marina estava separat de la ciutat per una línia de ferrocarril i on predominaven els espais industrials. La <strong>Generalitat</strong>, propietària dels terrenys, va donar llum verda al projecte que l’<strong>Ajuntament</strong> havia encarregat a <strong>Port de Barcelona SA</strong> i va rebre la concessió per a la comercialització, explotació i administració general del port.</p>
<p>Una vegada finalitzats els JJOO, el port olímpic va entrar en funcionament amb la inauguració del <strong>Centre Municipal de Vela</strong> i tots els locals venuts. L’èxit immediat del Port Olímpic va fer que els propietaris dels locals comencessin a llogar-los, i la zona es va dividir en dos: el <strong>Moll del Gregal</strong>, on predominava la gastronomia, i el <strong>Moll del Mestral</strong>, dedicat a l’oci i la restauració.</p>
<p>En aquesta època van començar els problemes, que ja denunciàvem en <a href="https://www.favb.cat/carrer/ciutat-er%C3%B2tica">un article <em>Carrer</em></a> del <strong>1997</strong> (pàgina 5): “Les causes (de les reclamacions dels veïns al consistori) són tot un seguit d’incompliments per part del Port Olímpic en qüestió d’horaris, locals i sorolls”.</p>
<p>L’any 2000 va arribar el primer toc d’atenció amb la mort d’un noi de 23 anys per una pallissa. L’alarma social va senyalar la necessitat de reformar el port, i es va crear una comissió de seguiment, però el problema dels horaris va continuar. Anys desprès, el 2006, l’ajuntament de Joan Clos (PSC) va autoritzar l’ús recreatiu i musical dels locals del Moll del Mestral, i poc a poc els bars nocturns van anar desplaçant la resta de negocis.</p>
<p>Amb el pas del temps, el Port Olímpic es va centrar en l’oci nocturn. Però no qualsevol. Un oci amb <strong>la pitjor cara del turisme</strong>: aglomeració de discoteques, alcohol i estupefaents desmesurats, l’ús del cos de la dona per atreure visitants, incivisme, baralles, robatoris, agressions sexuals i, aquest estiu, morts.</p>
<p>Una situació que “se li’n va anar de les mans”, segons Jordi Giró, i que no es podia resoldre amb actuacions lleugeres. Desprès de reunions amb les administracions, Generalitat i Ajuntament van desenvolupar un operatiu específic cinc anys desprès de la seva retirada, i que encara continua vigent.</p>
<p>A més del “segrest” de la zona del Port Olímpic, les conseqüències per al veïnat són més àmplies, des dels crits d’auxili pels robatoris constants a les nits, a la dificultat d’accés a una estació de metro (Ciutadella-Vila Olímpica) que es col·lapsa a les nits amb riuades de gent. Tot això en un barri que pateix una pressió turística alta, amb 720 pisos turístics per a un total de 9.000 habitants.</p>
<p><strong>Acord per trobar una solució</strong><br />
Aquesta situació va empènyer l’Ajuntament a buscar una solució en l’anterior mandat, que ha estat lentament cuinada. En primer lloc, el 2016 es va començar a negociar amb la Generalitat la <strong>transferència</strong> del Port Olímpic. L’acord consisteix en la cessió de la gestió durant 30 anys, mentre que la Generalitat en conservarà la titularitat i la capacitat de sanció. La cessió s’espera que es faci efectiva a partir del 30 d’abril de 2020.</p>
<p>Paral·lelament, es va elaborar un nou <strong>Pla Director</strong> consensuat amb els diferents actors amb incidència a la zona (institucions, veïnat i agents comercials). Aquest projecte fixa un nou model de port on la <strong>temàtica marina</strong> serà protagonista, se substituiran els actuals locals per espais de formació i pràctica de l’esport nàutic, i la construcció d’un centre de divulgació de coneixement de la mar. Com era d’esperar, els locals del Moll del Mestral desapareixeran (abril 2020). Els que sí que continuaran seran els restaurants del Moll del Gregal.</p>
<p>Pel que fa al calendari, la intenció és que les obres no aturin l’activitat al port durant un llarg període de temps, per la qual cosa es faran per fases. El primer torn serà per a la <strong>reforma del dic</strong> (2020), desprès els locals, aparcaments i nous accessos (2021) i per últim els amarradors i els equipaments nàutics (2022), i s’agafa el 2023 com a data final.</p>
<p><strong>El tancament de Shoko, Pachá i cia, en mans del govern d&#8217;Espanya</strong><br />
A l’altra banda de l’Hotel Arts, el <strong>Front Marítim de la Barceloneta</strong> és un altre punt d’aglomeració de l’oci nocturn, amb conegudes discoteques com Shoko o Pachá. Si bé els locals són més segurs cap a dins, els problemes i les conseqüències a l’exterior són les mateixes que al Port Olímpic, ja que tenen un públic semblant.</p>
<p>En aquesta zona s’afegeix una situació gairebé singular: l’Ajuntament recapta un <strong>lloguer ínfim</strong> per aquests establiments, el més econòmic de tot Barcelona. I tot gràcies al contracte que va signar l’Ajuntament preolímpic de Pasqual Maragall. El 1991, el consistori va concedir els drets d’explotació a la societat mercantil <strong>Traplaya SL</strong> per la irrisòria xifra de 67 pessetes per m2. Un cànon que amb les diverses actualitzacions ha pujat fins a 49.177 euros anuals. </p>
<p>Mentrestant, les discoteques facturen uns 60 milions d’euros a l’any, segons les dades de FECALON, la patronal del sector. Traplaya, extinta el 2002, era propietat de l’exvicepresident del FC Barcelona, Javier Faus, actual president del Cercle d’Economia de Barcelona, que la va vendre a tres fons d’inversió per 417 milions d’euros.</p>
<p>Aquest contracte finalitzava el passat mes de juny i l’Ajuntament va demanar a l’Estat, propietari dels terrenys, una cessió de la gestió semblant a la del Port Olímpic, amb la finalitat de reformar l’espai. Però el Ministeri d’Hisenda va argumentar que no volia resoldre la problemàtica en poc temps. No va renovar la cessió d’ús a l’Ajuntament (i en conseqüència, a Traplaya) i va fer un contracte de lloguer als locals existents per un any. </p>
<p>Aquesta vegada, a preu de mercat i sense intermediaris. Una quantia sucosa que podria fer que el Ministeri optés per tornar a llogar l’espai, o directament vendre’l. Això deixaria la zona en una situació de solitud, tenint en compte la reforma de tot el litoral barceloní que preveu emprendre l’Ajuntament, com ens recorden des de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila, que està pressionant per evitar-ho. Ara queda esperar d’aquí al juny. </p>
<p>En paral·lel, l’Ajuntament ha obert expedients sancionadors a les discoteques Shoko, Carpe Diem i Pachá per incompliments en seguretat. L’última va haver de tancar 15 dies quan el jutge va rebutjar-li el recurs. </p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-salou-de-barcelona-sapropa-al-seu-final/">El Salou de barcelona s&#8217;apropa al seu final</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El museo del transporte, 30 años en vía muerta</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-museo-del-transporte-30-anos-en-via-muerta/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Sat, 16 Nov 2019 16:12:45 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[memòria històrica]]></category>
		<category><![CDATA[transport públic]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/el-museo-del-transporte-30-anos-en-via-muerta/</guid>

					<description><![CDATA[<p>El 13 de octubre de 1988 entró en el registro municipal una propuesta para la creación en la Estació del Nord de un museo del transporte público, redactada para el concurso Faci d’alcalde convocado por el Ayuntamiento. Tres meses más tarde se comunicó a los redactores del proyecto que su petición había sido premiada. El [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-museo-del-transporte-30-anos-en-via-muerta/">El museo del transporte, 30 años en vía muerta</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>El 13 de octubre de 1988 entró en el registro municipal una propuesta para la creación en la Estació del Nord de un <strong>museo del transporte público</strong>, redactada para el concurso <em>Faci d’alcalde</em> convocado por el Ayuntamiento. Tres meses más tarde se comunicó a los redactores del proyecto que su petición había sido premiada.</p>
<p>El 12 de enero de 1989, Pasqual Maragall entregó a la entidad firmante -Grup de Transports Urbans de la <strong>Associació d’Amics del Ferrocarril</strong> (AAFCB)- el importe del galardón, 638.000 pesetas, con el compromiso de definir y ampliar la iniciativa.</p>
<p>Cinco alcaldes y treinta años después, la creación del museo sigue en vía muerta tras bailar su emplazamiento por no menos de media docena de distritos.</p>
<p>Nunca hubo dinero para el proyecto, tampoco mucho interés, y la iniciativa se difumina ahora en una velada idea enfocada en el 2024, fecha en que se conmemorará el centenario de la primera línea de metro de Barcelona. A la espera de esa enésima propuesta, decenas de vehículos siguen desperdigados por la ciudad, almacenados con <strong>insuficiente protección</strong> y <strong>víctimas del vandalismo</strong>.</p>
<p>En el tiempo transcurrido desde que aquella entusiasta entidad optara por <em>Faci d&#8217;alcalde</em>, nunca el Ayuntamiento ni TMB han rechazado la idea de crear un museo del transporte público que recogiera el <strong>patrimonio histórico</strong> de vehículos que de diferente manera han prestado servicio a la ciudad. El museo debía evitar que acabaran convertidos en chatarra, olvidados o condenados al desguace el centenar largo de tranvías, coches de bomberos, de limpieza y vagones de metro que aún se conservan.</p>
<p>El proyecto museístico, ni desechado ni concretado, se ha ido desmigando a lo largo de los años en <strong>proyectos confusos</strong> de la administración municipal, de TMB, de la Generalitat, y en localizaciones temporales, traslado de vehículos, decisiones contradictorias, costosas e inútiles, distribución de vehículos en naves inaccesibles al público y no siempre en las mejores condiciones de protección. Ese almacenamiento es justo lo opuesto al museo solicitado, abierto a la ciudad, escenario digno para un patrimonio único, irrepetible y atractivo.</p>
<p><strong>De Montmeló a Pobla de Lillet</strong><br />
El andar y desandar de vehículos comenzó el mismo día de la entrega del premio, cuando Pasqual Maragall anunció que el museo no iría a la <strong>Estació del Nord</strong> sino a <strong>Montmeló</strong>, como parte de la Ciutat de la Mobilitat vinculada al circuito de Fórmula 1, utópico proyecto que, probablemente, ni siquiera superó los muros del Saló de Cent donde se cerró el concurso <em>Faci d’Alcalde</em>.</p>
<p>A modo de huida hacia delante, el ayuntamiento encargó a Amics del Ferrocarril el inventario de una amplia relación de material de transporte público que debía incluir vehículos de bomberos, coches funerarios, taxis, obras públicas, tartanas y carruajes diversos. Un listado de lujo sin objetivo definido. Mientras cuatro socios de la entidad iniciaban ese trabajo surgieron informaciones que no presagiaban nada bueno para el contenido del peleado museo: los tranvías conservados en Poblenou, almacenados pero no protegidos, debían retirarse porque las <strong>cocheras de Pere IV</strong> se derribaban para construir pisos.</p>
<p>¿Qué hacer con los tranvías? TMB propuso su traslado a la <strong>Pobla de Lillet</strong>, a una especie de almacén-museo que contaba con ayudas de la Generalitat, naves casi al aire libre que no ofrecían protección para el material antiguo. Surgió también la oferta de coleccionistas privados de <strong>Ejea de los Caballeros</strong>, Zaragoza, apoyada por Amics del Ferrocarril, con el compromiso de devolver a Barcelona todo el material si se construía el museo. </p>
<p>Tras un año de pugna, el 7 de mayo de 1990, el lote de tranvías se completó con autobuses y coches de bomberos que partieron hacia el <strong>Bergadà</strong>, viaje inútil porque la localización resultó un fracaso y años después, en el 2007, TMB se vio obligada a repatriar los vehículos, alguno de ellos en peor estado del que habían mostrado en el viaje de ida. En junio de 1990 se presentó el inventario encargado por el ayuntamiento, un amplio listado y fichas técnicas de material histórico en poder de la administración pública, coleccionistas y empresas privadas. En octubre, el ayuntamiento felicitó a Amics del Ferrocarril por el buen trabajo realizado. Y poco más.</p>
<p><strong>De viaje por Europa</strong><br />
Durante los últimos años el ayuntamiento no ha abandonado la idea de creación del museo, pero ha sido incapaz de concretarla y ha acumulado despropósitos y decisiones muchas veces absurdas. El Museo de Transporte ha sido un proyecto itinerante y fracasado que ha recorrido prácticamente toda Barcelona sin detenerse en ningún rincón. El viaje que pudo comenzar en la Estació del Nord tuvo su frustración olímpica en el edificio del <strong>Dipòsit de les Aigües</strong>, en la calle Wellington, donde en otoño de 1990 los bomberos proyectaban trasladar sus vehículos históricos, pero 1992 quedaba ya muy próximo y las prioridades eran otras.</p>
<p>El penúltimo desatino de aquel año fue el contrato a una empresa consultora de la redacción de lo que quería ser el <strong>Museo Catalán del Transporte</strong>, encargo que incluía diversos viajes para captar ideas de cómo las ciudades europeas exponían su material ferroviario histórico. Un proyecto ambicioso del que se ignora su presupuesto, aunque sí ha quedado constancia de su fracaso.</p>
<p>El <strong>Born</strong>, <strong>Sants</strong>, <strong>Lutxana</strong>, <strong>Zona Franca</strong>, <strong>Fabra i Coats</strong>, <strong>Bon Pastor</strong>, <strong>Horta</strong>… antiguas y nuevas cocheras, edificios y naves industriales sin uso han sido interminables propuestas para acoger un patrimonio ahora desperdigado y olvidado.</p>
<p><strong>Josep Lluís Gràcia</strong>, promotor hace treinta años de la iniciativa <em>Faci d’Alcalde</em> y miembro de Amics del Ferrocarril, considera que ni Generalitat ni Ayuntamiento valoran los viejos vagones y autobuses como patrimonio propio, “como material irrepetible, historia de la movilidad pública de Barcelona, vehículos que participaron en la guerra civil, tranvías que por primera vez pudieron conducir mujeres y que forman parte de la evolución de nuestra sociedad”. Todo eso, dice, está “olvidado, desprotegido y mal conservado”.</p>
<p><strong>Vandalismo en el Triangle, en vivo y en directo</strong><br />
Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ya no es la titular única de los vagones de  metro, autobuses y tranvías antiguos que siempre han constituido su patrimonio histórico. La propiedad de ese material pasó en julio del 2010 a la <strong>Fundació TMB</strong>, formada con patrones públicos y privados: las tres empresas de transporte englobadas en <strong>TMB</strong> además de la <strong>ONCE</strong> y <strong>ECOM</strong>, grupos vinculados al sector de la discapacidad. Los estatutos de la nueva fundación determinan que su objetivo es “la conservación y protección de los bienes del patrimonio histórico y cultural de la empresa del que forman parte más de 60 vehículos (…) que pasan a ser propiedad de la fundación”. A la vista de los resultados no parece que ese organismo haya cumplido con rigor los compromisos asumidos.</p>
<p>La mayor parte de esos 60 vehículos, ya propiedad de la Fundació TMB, se encuentra en la actualidad en las cocheras de <strong>El Triangle</strong>, en <strong>Sagrera</strong>, en una planta soterrada. El recinto dispone de cámaras que en más de una ocasión han grabado el acceso de intrusos a las instalaciones que han saqueado vagones y autobuses sin que el servicio de vigilancia lo impidiera. Alguna de las unidades destrozadas habían sido restauradas con anterioridad.</p>
<p>El pasado 31 de enero Josep Lluís Gràcia, miembro de Amics del Ferrocarril, se dirigió por escrito al consejo asesor de la Fundació TMB para denunciar “negligencia clara en la custodia de material que debe ser protegido”. Se refería a los destrozos que los grafiteros habían causado a vehículos almacenados en El Triangle, y citaba a modo de ejemplo tres maltrechos coches de 1929 que habían sufrido daños de toda índole. Gràcia añadía que los servicios de vigilancia no habían actuado ni requerido la presencia de los Mossos y que, en cualquier caso, estos no habían impedido los actos delictivos.</p>
<p>No han sido esos los únicos vehículos dañados, perdidos por negligencia y falta de la atención debida. Vagones de metro abandonados en l’Hospitalet acabaron en el desguace y un vagón histórico depositado en <strong>Can Buxeres</strong> fue depositado con grúa en vía muerta donde acabó destrozado.</p>
<p><strong>Entrada prohibida</strong><br />
El recinto de El Triangle donde se almacena el patrimonio histórico de TBM es inaccesible para el público en general, no admite visitas de particulares y ni siquiera miembros de Amics del Ferrocarril tienen acceso al mismo. <em>Carrer</em> solicitó autorización para visitar ese espacio, petición denegada “por motivos de seguridad laboral”. El portavoz TMB ha argumentado que los vehículos se encuentran detrás de los talleres y ese emplazamiento impide la presencia de visitantes.</p>
<p>Amics del Ferrocarril también ha visto denegada en varias ocasiones su solicitud para visitar ese almacén y poder controlar el estado de conservación de los vehículos. TMB rechaza que el material histórico esté abandonado, “se restaura en talleres especializados” pero acepta que, “en ocasiones”, grafiteros acceden a las instalaciones y destrozan lo que encuentran: “entran por todas partes, son muy rápidos y no podemos actuar”. Sin vigilancia efectiva frente al vandalismo, sin acceso al público, sin control por parte de las entidades interesadas en su conservación, el material histórico del transporte público de Barcelona duerme hoy en una especie de catacumba, escondido, a la espera de no se sabe qué.</p>
<p><strong>Solo dos citas fijas anuales</strong><br />
Solo algunos vehículos gozan del privilegio de lucir su palmito en la vía pública. El tren histórico sale una vez al año, asegura el portavoz de TMB, pero sin fecha fija, y el Rally de autobuses clásicos, con exhibición previa en el paseo de <strong>Maria Cristina</strong>, son las dos citas habituales que permiten a los barceloneses ver vehículos antiguos en los que quizá viajaron alguna vez. </p>
<p>¿Y el museo? El citado portavoz añade que en la actualidad no hay proyecto ni propuestas concretas y tampoco “recursos ni espacio adecuado”. Una vaga idea que  circula por TMB se centra entre los actos que se preparan para conmemorar el <strong>centenario de la inauguración de la primera línea de metro</strong>, en diciembre de 1924, entre plaza de Catalunya y Lesseps. La compañía piensa ahora en una exposición junto a las cocheras de Horta y la nave terminal de la línea 5 del metro, un espacio soterrado aún por concretar y adecuar.</p>
<p>El proyecto, sin financiación prevista, no deja de ser una enésima idea más que se suma a las que han ido surgiendo a lo largo de los últimos treinta años. El Museo del Transporte, de momento, ni está ni se le espera.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-museo-del-transporte-30-anos-en-via-muerta/">El museo del transporte, 30 años en vía muerta</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>«Las mentiras de Glovo son las de una sociedad cada vez más egoísta»</title>
		<link>https://carrer.cat/article/las-mentiras-de-glovo-son-las-de-una-sociedad-cada-vez-mas-egoista/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Sat, 16 Nov 2019 11:19:45 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[drets laborals]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/las-mentiras-de-glovo-son-las-de-una-sociedad-cada-vez-mas-egoista/</guid>

					<description><![CDATA[<p>En inglés, una mentira piadosa es, literalmente, un «mentira blanca» (white lie). En el caso de la startup de mensajería Glovo («Lo que sea en Barcelona»), y a juzgar por la opinión de sus trabajadores («colaboradores»), las mentiras son negras. Afirma un refrán que a quien mucho miente le huye la gente. El glover Brian [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/las-mentiras-de-glovo-son-las-de-una-sociedad-cada-vez-mas-egoista/">«Las mentiras de Glovo son las de una sociedad cada vez más egoísta»</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>En inglés, una mentira piadosa es, literalmente, un «mentira blanca» (<em>white lie</em>).  En el caso de la <em>startup</em> de mensajería Glovo («Lo que sea en Barcelona»), y a juzgar por la opinión de sus trabajadores («colaboradores»), las mentiras son negras.  Afirma un refrán que a quien mucho miente le huye la gente.</p>
<p>El <em>glover</em> <strong>Brian González</strong> (Barcelona, 1995) no ha tenido una vida fácil. Su padre murió de hepatitis cuando él tenía 13 años; de su madre no sabe nada («está no sé dónde»). Ha estado ingresado en cuatro centros de menores. De ahí su deseo de perderse por el mundo, olvidarse de uno mismo para después reencontrarse.</p>
<p>Durante seis años estuvo dando tumbos: en Brasil le atracaron pistola en mano; en Colombia sintió el cariño de los que menos tienen, que son los que más dan; en Inglaterra trabajó en Uber Eats («Te llevamos la comida de tus restaurantes favoritos»), fregó platos y fue ascendido a camarero…<br />
Se cansó de estar solo.</p>
<p>En diciembre del 2018 volvió. Establecido en Barcelona, encontró empleo en <strong>Glovo</strong>. Se compró un iphone XR y una <em>scooter</em>. Según Brian, ni en sus vueltas allende los mares había escuchado tantas mentiras negras como en Glovo. Mentiras con fallo judicial.</p>
<p><strong>Mienten una vez</strong>: «Yo empecé a trabajar como autónomo, supuestamente. Pero es un engaño, y sus palabras son promesas que no se cumplen. Me prometían muchas horas, pero para hacer las horas que yo quería tenía que hacer las horas que ellos querían, que son los fines de semana por la noche, básicamente, lo que se conoce como <em>alta demanda</em>«.</p>
<p><strong>Mienten dos veces</strong>: «Ellos dicen que los que no tienen papeles no pueden trabajar, pero un tanto por cierto muy elevado trabaja en Glovo con cuentas de otros compañeros, una especie de subarriendo. En estos casos, el rider se queda con el 70% de las ganancias y el 30% restante se lo da al propietario de la cuenta».</p>
<p><strong>Mienten tres veces</strong>: «Cuando yo entré en Glovo, eran 1.800 pedidos los que tenías que hacer para tener disponibilidad plena, es decir, para poder hacer las horas que quisieras realmente. Luego lo subieron a 3.000 pedidos. Luego lo subieron a 5.577 pedidos. Y ahora son 5.812 pedidos los que tengo que hacer antes de poder escoger horas con verdadera libertad. Ellos hablan de flexibilidad horaria y es mentira».</p>
<p><strong>Mienten cuatro veces</strong>: «Según su publicidad, se gana 5 euros por pedido, y es mentira, es mucho menos. El 12 de septiembre del 2019, la Asociación para la Autorregulación de la Comunicación Comercial emitió un dictamen en contra de Glovo».</p>
<p><strong>Mienten cinco veces</strong>: «En julio del 2019 me cabreé tanto por la situación de precariedad laboral que hice correr por <em>wazap</em> ocho razones para ir a la huelga: <strong>1</strong>. Falsa flexibilidad laboral; <strong>2</strong>. Falsos autónomos; <strong>3</strong>. Mal trato por parte de algunos locales hacia los riders; <strong>4</strong>. Presión desde la oficina para finalizar pedidos; <strong>5</strong>. Poco o nulo soporte [apoyo] efectivo; <strong>6</strong>. Pago falso por kilómetro/tiempo de espera, que incumplen; <strong>7</strong>. Inexistente tiempo de límite de espera por pedido, a veces se llega a esperar una hora, y <strong>8</strong>. Sistema de puntuación ineficaz».</p>
<p><strong>Mienten seis veces</strong>: «Yo convoqué una huelga de repartidores que fijé para el 1 de agosto del 2019. Junté a unos sesenta <em>glovers</em> en Sagrada Família, a las doce del mediodía; la mayoría eran de origen indio y pakistaní, muy combativos.</p>
<p>Antes de la huelga de ese día, subí un vídeo de 11 minutos a Youtube [<a href="https://www.youtube.com/watch?v=CJ84fz9LW7E">«convocatoria huelga Glovo»</a>]. Entonces me llamó un cargo de Glovo, de Madrid, y se reunió conmigo, en plan: “Tío, tienes razón, no sabíamos nada de vuestros problemas… Pero los cambios van a ser brutales”. Todo mentira».</p>
<p><strong>Mienten siete veces</strong>: «El tipo que se reunió conmigo se contradecía continuamente. ¿Si somos autónomos, por qué nos ponen horarios? Y contestó: “Bueno, es una forma de control”. Así que mienten cuando insisten en hacernos creer que no hay ninguna voluntad de controlarnos».</p>
<p><strong>Mienten ocho veces</strong>: «Según el fundador de Glovo, <strong>Oscar Pierre</strong>, no hay represalias contra los trabajadores díscolos, pero a mí me bloqueó en Twitter. Los <em>flyers</em> que pegaba en los McDonald’s desaparecían al segundo. Y justo concentrarnos el 1 de agosto y a mí, por todo el morro, me bajaron la “puntuación de excelencia”, y cuanto más baja es tu puntuación, menos pedidos te llegan. Mienten».</p>
<p><strong>Mienten ocho veces</strong>: «Ellos dicen que es justo lo que se paga, pero se quedan con el pastel entero».</p>
<p><strong>Mienten nueve veces</strong>: «La sensación en Glovo es que tengo muchos jefes: el cliente es mi jefe, el partner es mi jefe y la aplicación es mi jefe, que es un algoritmo muy tonto. Y yo soy el de abajo del todo. Debo de estar marcado, seguro que me han puesto en el centro de una diana, porque de repente me llegaron dos emoticonos grises con cara de disgusto, el símbolo de una mala calificación. Pero se la sacaron de la manga, es mentira».</p>
<p><strong>Mienten diez veces</strong>: «Ellos dicen que somos dueños de nuestro tiempo, pero eso es mentira. Todo es mentira sobre mentira. Ya parece que las mentiras de Glovo son las mentiras de la sociedad, cada vez más egoísta. Yo he llegado a llevar helado a una chica, cruzando la ciudad de madrugada, y me ha abroncado por llegar unos minutos tarde. Ya casi nadie da propinas. Somos invisibles». </p>
<p>El sabio griego Anaxágoras, otro precario que estudió Humanidades, dijo aquello de: «Si me engañas una vez, tuya es la culpa. Si me engañas dos veces, la culpa es mía». ¿De quién es la culpa si te engañan diez veces?</p>
<p>Del sistema neoliberal, salvaje y trolero por naturaleza. Y que practica el <strong>terror económico</strong> de los microsueldos. La antropóloga estadounidense Mary L. Gray llama a los nuevos asalariados «new global underclass».  El <em>rider</em> barcelonés Brian González ya no pertenece a una clase social, sino a una subclase.</p>
<p>«¿Has visto la serie <em>Vis a vis</em> [Globomedia, 2015]? Es el día a día en una cárcel de mujeres. Viéndola me acordaba de Glovo: cómo el miedo se usa para controlar la sociedad».</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/las-mentiras-de-glovo-son-las-de-una-sociedad-cada-vez-mas-egoista/">«Las mentiras de Glovo son las de una sociedad cada vez más egoísta»</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Crisi de seguretat?</title>
		<link>https://carrer.cat/portada/crisi-de-seguretat/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Fri, 15 Nov 2019 12:12:24 +0000</pubDate>
				<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/n_mero_de_carrer/crisi-de-seguretat/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Pàgina 1PortadaCrisi de seguretat? (Ferran Fernández) Pàgines 2, 3 i 4D&#8217;entrada&#8211; 14 d&#8217;octubre, final d&#8217;etapa (Marc Font / Fotografia: Dani Codina, Manel Sala «Ulls»-9 Barris Imatge, Marc Javierre)&#8211; La Favb davant la sentència del procés&#8211; L&#8217;èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer (Cristina Palomar / Fotografia: Marc Javierre)&#8211; Crida a la llibertat com [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/portada/crisi-de-seguretat/">Crisi de seguretat?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 1</strong><br><em>Portada</em><br>Crisi de seguretat? (Ferran Fernández)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 2, 3 i 4</strong><br><em>D&#8217;entrada</em><br>&#8211; 14 d&#8217;octubre, final d&#8217;etapa (Marc Font / Fotografia: Dani Codina, Manel Sala «Ulls»-9 Barris Imatge, Marc Javierre)<br>&#8211; La Favb davant la sentència del procés<br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/lexit-efimer-de-beteve-menys-plato-i-mes-carrer/">L&#8217;èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer</a> (Cristina Palomar / Fotografia: Marc Javierre)<br>&#8211; Crida a la llibertat com a espai de consens (Manifest davant la sentència del procés firmat per més de 385 entitats i organitzacions)<br>&#8211; Els periodistes denuncien agressions (Redacció <em>Carrer</em> / Fotografia: Dani Codina)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 5</strong><br><em>Crònica</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/la-gardunya-una-reforma-fallida/">La Gardunya, una reforma fallida?</a> (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Ignasi R. Renom)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 6 i 7</strong><br><em>Crònica</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/lurbanista-que-va-frenar-lespeculacio-barcelona/">Joan Antoni Solans, l&#8217;urbanista que va frenar l&#8217;especulació a Barcelona</a> (J.J. Caballero i Maria Favà / Fotografia: Arxiu Maria Favà)<br>&#8211; Miramar, l&#8217;hotel que va haver d&#8217;esperar 14 anys (Maria Favà / Fotografia: Manel Sala «Ulls»-9 Barris Imatge)<br>&#8211; Un trabajo discreto y no reconocido (M. Eugenia Ibáñez)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 8 i 9</strong><br><em>Crònica</em><br>&#8211; Nou Ajuntament: <a href="https://carrer.cat/article/el-govern-de-barcelona-el-visible-i-linvisible/">El govern visible… i l&#8217;invisible</a> (Andrés Naya i Néstor Bogajo / Fotografia: Dani Codina)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 10 i 11</strong><br><em>Crònica</em><br>&#8211; La lenta «humanització» de les grans vies urbanes: la Meridiana i el Paral·lel (David García Mateu / Fotografia: Jordi Molina, Inocencio Alonso)<br>&#8211; Carrer gran, carrer veïnal. La reforma del carrer Gran de Sant Andreu (David García Mateu /Fotografia: Arxiu Favb)<br>&#8211; Pere IV, de l&#8217;oblit a eix de ciutat (Marc Villoro / Fotografia: Arxiu Favb)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 12</strong><br><em>Opinió</em><br>&#8211; <em>Editorial</em>: La sentència contra el Reglament de Participació, un atac al moviment veïnal<br>&#8211; <em>El ninot de</em>&#8230; El Roto<br>&#8211; <em>La veu dels lectors</em>: Admirado Arturo Pérez Reverte (JLB)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 13</strong><br><em>Opinió</em><br>&#8211; Rebel·lió o extinció, el calendari de la Favb de 2020<br>&#8211; <em>La cambra fosca</em>: Que no ens enganyin amb la policia!; Colau i Mayol, vasos comunicants<br>&#8211; <em>En positiu</em>: «La Manuela es queda»; En peu de pau</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 14</strong><br><em>Publicitat</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 15 i 16</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/hi-ha-una-crisi-de-seguretat-barcelona/">Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona?</a> (Vicens Valentín, professor de la UOC i membre de la Taula Veïnal d&#8217;Urbanisme de Barcelona)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 16</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/que-inquieta-la-ciutadania/">Què inquieta la ciutadania?</a> (Pere Ortega, Centre Delàs d&#8217;Estudis per la Pau / Fotografia: Arxiu Favb)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 17</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/els-interessos-ocults-de-generar-por/">Els interessos ocults de generar por</a> (Jesús Rodríquez, periodista / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 18</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/albert-batlle-larquitecte-de-la-ma-de-ferro/">Albert Batlle, l&#8217;arquitecte de la <em>mà de ferro</em></a> (Eloi Latorre / Il·lustracions: Manel Puyal)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 19</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/seguretat-convivencia-i-participacio-veinal/">Seguretat, convivència i participació veïnal</a> (Albert Recio, vicepresident de la Favb / Fotografia: Ignasi R. Renom)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 20</strong><br><em>Publicitat</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 21</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/els-delictes-immobiliaris-son-un-problema-de-seguretat-molt-mes-important-que-els/">«Els delictes immobiliaris són un problema de seguretat molt més important que els furts», Xavier Muñoz, advocat penalista i criminòleg</a> (Laura Aznar Julià / Fotografia: Dani Codina)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 22</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; ¿Por qué aumenta la inseguridad? (Miren Etxezarreta, economista / Fotografia: Dani Codina)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 23</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/la-teva-por-es-el-seu-negoci/">La teva por és el seu negoci</a> (Cristina Palomar)<br>&#8211; Fòrum veïnal: Convivència i seguretat (dissabte 14 de desembre a les 10h, al CCCB)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 24</strong><br><em>Dossier: El debat sobre la seguretat</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/el-salou-de-barcelona-sapropa-al-seu-final/">Port Olímpic: el Salou de Barcelona s&#8217;apropa al seu final</a> (Víctor Malo / Fotografia: Roberto Manzano)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgines 25 i 26</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/el-museo-del-transporte-30-anos-en-via-muerta/">El museo del transporte, 30 años en vía muerta</a> (M. Eugenia Ibáñez / Fotografia: Amics del Ferrocarril)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 26</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; Festa amb Punt Lila, espai segur (Anaïs Barnolas)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 27</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211;<a href="https://carrer.cat/article/una-gran-obra-entendre-la-capital-de-les-fabriques/">Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques</a>, comentari del llibre <em>El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona</em>, de Jaume Artigues i Francesc Mas (Teresa Navas Ferrer, historiadora)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 28</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; Barcelona fa un pas (sobre el paper) per salvar la música en viu (Jordi Martí Fabra / Fotografia: Antonio Cansino)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 29</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; <a href="https://carrer.cat/article/una-experiencia-insolita-de-periodisme-popular/"><em>Grama</em>, una experiència insòlita de periodisme popular</a> (Eugeni Madueño, periodista)<br>&#8211; Jaume-P. Sayrach, l&#8217;home que camina (Eugeni Madueño)</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 30</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; <em>És Tira</em>: Jordi Lapedra<br>&#8211; Homenatge de la ciutat al seu activisme (redacció <em>Carrer</em>) / Il·lustració: Manel Puyal)<br>&#8211; Punts de distribució</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 31</strong><br><em>Carrers</em><br>&#8211; <em>El cor robat</em>: «Si el Consorci no respon, haurem d&#8217;apujar el nivell de reivindicació per aconseguir un institut per a Horta», Mohktar Ayouni, president de l&#8217;Associació de Veïns i Veïnes d&#8217;Horta (Catherina Azón / Il·lustració: Manel Puyal)<br>&#8211; <em>La Favb informa</em>: Comunicat davant el desplegament del 5G a Barcelona (Favb i Ecologistes en Acció)<br>&#8211; <em>Revistes de barri</em>: <em>El Poblenou</em>; <em>Tota la Sagrera</em>, <em>Sagrada Família</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pàgina 32</strong><br><em>La del darrere</em><br>&#8211; <em>Parlant del carrer i de la ciutat</em>: <a href="https://carrer.cat/article/las-mentiras-de-glovo-son-las-de-una-sociedad-cada-vez-mas-egoista/">«Las mentiras de Glovo son las de una sociedad cada vez más egoísta», Brian González, <em>rider</em> de Glovo</a> (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)<br>&#8211; <em>Sal i pebre</em>: La ira dels joves (Zeta)<br>&#8211; L&#8217;<em>acudit</em>: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/portada/crisi-de-seguretat/">Crisi de seguretat?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
	</channel>
</rss>
