Pàgines 2 a 4
D’entrada: Pandèmia de desnonaments
– L’any del «quedat a casa» acaba amb més desnonaments (Álvaro Carretón / Fotografia: Dani Codina)
– 2020, plou sobre mullat en el dret a l’habitatge (Josep Babot, membre de PAH Barcelona )
– Una pel·lícula de dolents (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgines 5 i 6
Crònica
– Es ven front marítim al millor postor (Cristina Palomar)

Pàgines 6 i 7
Crònica
– Ball d’aspirants per presidir el Barça menys triomfant (Eloi Latorre / Il·lustració Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 8
Crònica
– Sense reserva de sòl per a habitatge públic al solar de Santa Madrona (V. Canet)

Pàgina 9
Crònica
– Espectacle de despropòsits al parc del Turó de la Peira (Meritxell M. Pauné)
– En 5 paraules: La crisi sanitària dispara la venda d’hotels; Recurs a la llei catalana d’habitatge; Barcelona posa ordre a l’ús dels patinets; L’Àrea Metropolitana, sisena en el rànquing europeu de contaminació; L’ús del transport públic cau en un 40%; A Barcelona hi ha un 8% de llars sense accès a internet.

Pàgina 10
Crònica
– Ampliació del Clínic, l’hora d’abatre les cartes (Sylviane Dahan, presidenta de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample / Fotografia: Marc Javierre / Il·lustració: Azagra i Revuelta)

Pàgina 11
Entrevista
«El sensellarisme és una emergència, no una malaltia crònica del sistema», Bea Fernández, responsable de l’equip jurídic de la Fundació Arrels (Anaïs Barnolas / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 12
Opinió
Editorial: Vacunació caòtica
El ninot de… El Roto
– Cuaderno de confinamiento, 73 apuntes críticos de Albert Recio, especial de la revista Alternativas Económicas
La veu dels lectors: Maltracte institucional (Xarxa 9 Barris Acull)

Pàgina 13
Opinió
– Adéu Covid, adéu. Sobre el calendari de l’Azagra del 2021
La cambra fosca: Esperant l’ERTO; Talls de llum als barris; Explotació laboral a les presons.
En positiu: El veïnat de Sant Andreu, contra un tanatori privat que trenca l’acord de les Casernes.

Pàgina 14
Opinió
– La Guàrdia Urbana guanya el pols als comuns (Jesús Rodríguez, periodista de la Directa)
– Felicidades, alcalde Maragall (Andrés Naya, codirector de Carrer)

Pàgina 15
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Un cos entre nosaltres (Enric Puig Punyet, filòsof i escriptor / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 16
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Les moltes cares de la bretxa digital (Albert Recio, vicepresident de la Favb / Fotografia: Andreu Blanchar, Dani Codina)

Pàgina 17
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Llei de cures inverses (Helena López / Fotografia: Manel Sala «Ulls», Ignasi R. Renom)

Pàgina 18
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Contra el mite educatiu de les pantalles (Jaume Carbonell, pedagog / Fotografia: manel Sala «Ulls»)

Pàgina 19
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– La bretxa digital com a nova forma d’exclusió social (Elisabet Ureña, de Cáritas Barcelona / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 20
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Els cinemes, una altre ecosistema amenaçat per la Covid (Ignasi Franch / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 21
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Les videoconferències no són rodones (Joan Maria Soler, activista veïnal / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 22
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– Dels cavalls als robots en només 150 anys (Benjamí Villoslada, divulgador tecnològic / Il·lustració: La Ilustración Ibero-Americana, Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 23
Dossier: Digitalització a cop de Covid
– La petjada ecològica de la tecnologia i la informàtica (Joquim Sempere, filòsof i sociòleg / Il·lustració: Eduard Sales)

Pàgina 24
Publicitat

Pàgina 25
Carrers
– Barcelona recupera del olvido el archivo de Tierno Galván (M. Eugenia Ibáñez)

Pàgina 26
Carrers
– 20 años sin Enric Miralles, todo lo que hemos perdido (Carolina B. García-Estévez, professora Serra Húnter de Historia de la Arquitectura ETSAB-UPC / Fotografia: Jordi Solanas)

Pàgina 27
Carrers
– Llums i ombres de la transformació de la plaça les Glòries (AV de Poblenou, Fort Pienc, Sagrada Famíia i Clot-Camp de l’Arpa)

Pàgina 28
Carrers
– Nou Barris, la forja d’un districte en lluita permanent (Marc Villoro)
Breus de barri. La Bordeta: s’aprova el projecte per al parc de Can Batlló; Ciutat Vella: el moviment veïnal demana que es replantegi el model econòmic del districte; Escoles contra el fum; Zona Franca: quatre dels pitjors carrers de la ciutat es troben al barri de la Marina; Poblenou: Els veïns i veïns denuncien la degradació del recinte de Can Ricart.

Pàgina 29
Carrers
– La Nau Bostik, a l’espera que l’Ajuntament faci els deures (David García Mateu / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 30
Carrers
– El CIS Cotxeres fa 10 anys: res a celebrar! (Redacció / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)
És Tira: (Zeju)
Punts de distribució de Carrer

Pàgina 31
Carrers
– «No pararem fins que no es retiri la teulada d’amiant de dos centres educatius de la Prosperitat», Inma Ayora, vicepresidenta de l’AV de Prosperitat (Catherina Azón / Il·lustració: Manel Puyal)
La Favb informa: Salvem l’illa de les bugaderes d’Horta (campanya veïnal)
Revistes de barri: Sagrada Família; El Poblenou; Sant Andreu de cap a peus

Pàgina 32
La del darrere
Parlant del carrer i de la ciutat: «Estamos viviendo, o malviviendo, de la solidaridad de la gente», José Miguel Benítez, hostelero del Gòtic (Néstor Bogajo / Fotografia. Dani Codina)
Sal i pebre: Morir de fred (Zeta)
L’acudit: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko

L'entrada Digitalització a cop de Covid ha aparegut primer a Carrer.

Amb les restriccions de la mobilitat el mercat laboral va caure estrepitosament. En el cas de les famílies ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (CDB) van veure com els seus ingressos baixaven en un 42% quan provenien de l’economia formal i fins al 73% en aquelles llars on els ingressos provenien de l’economia informal. D’entre aquestes famílies cal destacar de forma especial les famílies migrades, que ocupen majoritàriament llocs de treball que amb les restriccions de mobilitat en molts casos es van veure suspeses, o finalitzades.

Les famílies, principalment les nouvingudes i aquelles que en general estaven en situació administrativa irregular, van veure com els seus ingressos desapareixien només començar l’estat d’alarma. Uns ingressos que ja eren molt precaris i no permetien cap estalvi. De la nit al dia, no podien cobrir les necessitats més bàsiques, com l’alimentació o l’habitatge, un habitatge que en la gran majoria dels casos era compartit per diverses famílies, i que feia encara més feixuc el confinament, alhora que dificultava la distància social que requeria la pandèmia.

Però un altre element va adquirir en aquell moment la categoria de subministrament bàsic, junt amb alimentació i habitatge, i és la possibilitat de connexió a internet. Amb l’inici de l’estat d’alarma les administracions van tancar l’atenció presencial i van digitalitzar tots els seus serveis, sense un període d’adaptació ni assegurar-se d’estar arribant a tots els administrats.

Segons l’informe Impacte de la Crisi de la Covid-19 de Càritas Diocesana de Barcelona, segona onada, un 43,1% de les llars ateses per Càritas es troben en una situació d’apagada tecnològica que actua com a nou motor d’exclusió social, per no comptar amb connexió de cap tipus (10’5%), bé per no disposar d’un dispositiu (21’9%), bé per no tenir competències en l’ús de la xarxa (34’1%). I a aquestes dades li hem de sumar la manca d’eines digitals per relacionar-se amb l’administració pública.

Fins al moment, la normativa que regula les relacions entre l’administració i l’administrat, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu comú de les administracions públiques, només obligava les empreses i professionals a relacionar-se amb l’administració mitjançant eines digitals -certificats digitals, sistema Clave, Idcat mòbil, etc. Però no així la resta de la ciutadania, que podia continuar escollint entre relacionar-s’hi digitalment o presencialment. Ni l’administració ni la gran majoria dels ciutadans estaven preparats per al que succeiria amb l’arribada de la Covid.

Un problema angoixant
En el cas de les persones migrades les conseqüències de relacionar-se amb l’administració són encara més greus, principalment per a les persones en situació administrativa irregular. Les Oficines d’estrangers van tancar l’atenció presencial i es va establir com exclusiva la relació digital amb aquestes oficines.

En el cas de les persones que ja disposaven d’una autorització de residència malgrat existir dificultats per relacionar-se digitalment -manca d’eines digitals o de coneixement en l’ús- no es van tancar totes les portes: podien tramitar un certificat digital o donar-se d’alta al sistema Clave, Idcat, etc. -encara que no tothom té els coneixements suficients per fer-los servir-, o es podien presentar les peticions per mitjans alternatius previstos a la normativa vigent (les renovacions d’autoritzacions es poden presentar per Registres Públics, amb cita prèvia, o per correu administratiu).

En canvi, quan es tracta de fer una petició inicial, és a dir, de presentar una autorització de residència o residència i treball per primera vegada, l’única alternativa actual per fer-ho és digitalment. I això constitueix una discriminació cap a una part important de la ciutadania, les persones en situació administrativa irregular, perquè encara que disposessin d’eines digitals i coneixements suficients per al seu ús, no hi podrien accedir per elles mateixes.

Les persones que no disposen d’una autorització de residència no poden obtenir un certificat digital o accedir al sistema Clave, Idcat, etc… Cal tenir un número de NIE vigent. És a dir, cal tenir una autorització de residència vigent i això implica també que les persones que tinguin la seva targeta d’identificació d’estranger (TIE) caducada tampoc no poden accedir-hi amb certificat digital, un greu problema que s’ha fet rellevant i angoixant en els darrers temps davant la impossibilitat d’obtenir una cita a la Policia per emetre la nova TIE, i dificulta encara més l’accés a un contracte de treball, a una prestació a la qual es té dret -com l’atur o l’Ingrés mínim vital- o simplement mantenir oberts els comptes bancaris.

En aquest entorn, persones que feia mesos que esperaven poder fer la petició d’autorització de residència a l’Oficina d’estrangers -abans de la pandèmia l’endarreriment en les cites era d’uns vuit mesos aproximadament-, no només en molts casos van veure com perdien les ofertes de feina, i amb elles les possibilitats de regularització, sinó que van veure també com les seves cites per presentar-se presencialment s’anul·laven i els donaven una cita per presentar els seus expedients digitalment, amb certificat digital o sistema Clave, eines de les quals no disposaven per la seva situació d’irregularitat.

Respondre a la nova realitat
Tenint en compte que majoritàriament són persones en risc d’exclusió social per la mateixa situació d’irregularitat administrativa, que impedeix l’accés a un mercat de treball amb totes les garanties, les entitats socials un cop més vam haver de fer un pas endavant, adaptar els nostres serveis a les noves tecnologies i suplir aquesta carència, presentar peticions de residència amb els nostres certificats digitals, volants d’empadronament, tramitar afiliacions a la Seguretat Social. En molts casos, suplíem les tasques presencials de les administracions.

Però les entitats no ens podem multiplicar ni suplir tot allò que l’administració ha deixat de fer. Els recursos de les entitats socials, i els seus professionals -treballadors i voluntaris- són limitats. L’alternativa a aquesta opció és pagar serveis de professionals que puguin fer els tràmits digitals, un cost que no acostuma a estar a l’abast de la gran majoria de persones.

La digitalització de l’administració ha vingut per quedar-se, i no només de l’administració, sinó també de la ciutadania en general: tant com a via de relació amb les administracions, com vies d’accés a la formació, accés a ofertes de feina, processos de selecció de personal, etc… I davant d’aquesta nova realitat cal que l’administració aixequi la mirada i respongui, inclogui tota la ciutadania, s’asseguri que tothom pugui accedir-hi i eviti que s’instal·li en la societat definitivament una nova forma d’exclusió social.

Elisabet Ureña és membre de Cáritas Barcelona

L'entrada La bretxa digital com a nova forma d’exclusió social ha aparegut primer a Carrer.

Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha 90.192 persones de més de 65 anys que viuen soles; 68.701 d’elles dones. Persones com la protagonista del primer paràgraf d’aquest text, personatge fictici que podria ser pràcticament qualsevol d’aquestes més de 90.000. Un sector de la població al que la pandèmia ha aïllat encara un mica més amb una digitalització en l’accés a tots els serveis públics que per a molts s’ha convertit en un mur pràcticament infranquejable. En un malson.

La metgessa de família Alba Martínez parla des de l’altre costat, des d’on veu com aquesta crisi està evidenciant la llei de cures inverses, la inequitat en els recursos sanitaris que exclou a qui més els necessita. “Hi ha gent que necessita una visita i té múltiples vies per aconseguir-la de forma telemàtica, però a la gent gran que viu sola, per exemple, tot això li queda molt lluny. Està molt més limitada. Si truquen les línies estan col·lapsades i no poden accedir a l’e-consulta ni a programar una visita per internet”, assenyala la doctora, preocupada per l’escletxa digital.

“Si tens un nivell alt d’estudis i una bona feina, tens molta facilitat d’accedir al metge, en canvi els més exclosos, que pel fet de ser-ho tenen moltes més opcions de tenir una pitjor salut, tenen moltes més dificultats”, afegeix la professional del CAP Carles I, al Fort Pienc, tancat des de març. “A nosaltres, tots els pacients per als quals la seva via d’accés era allà mateix, a la porta, s’han quedat perduts”, afegeix. Els professionals del centre, que ara treballen al del Passeig de Sant Joan (en unes condicions totalment precàries) ho han intentat compensar trucant de forma proactiva als crònics, explica. En aquestes trucades han trobat molta gent que els ha expressat que s’ha sentit molt sola.

Avis desemparats
A la primària fa mesos que fan visites presencials, tot i que molta gent ho desconeix. Molta gent gran que no té internet i l’única informació que rep és allò que veu per la tele de vegades peca de prudència. “Ara amb la campanya de la grip, hem intentat detectar molts d’aquests casos. Molts pacients et diuen que s’han sentit desemparats. Nosaltres ara estem intentant fer totes les visites presencials que podem perquè hi ha molts casos en els quals no serveix una visita per telèfon. Quan parles amb una persona que tens davant veus la cara que fa mentre et parla, la cara que fa l’acompanyant… La visita telefònica serveix per a casos molt puntuals”, conclou.

Des del combatiu CAP Raval Nord, Antonia Raya afegeix una altra barrera: la idiomàtica. Encara que tinguis competències digitals, la web de La meva salut només està en català, castellà i aranès. Amb la població amb la qual ells treballen aquestes dificultats afegides amb la digitalització es van veure de seguida i “de forma flagrant”, explica. Gent molt envellida que no és nativa digital i molta població immigrant que encara que sigui competent digitalment té la barrera de l’idioma que dificulta (encara més) entendre pantalla rere pantalla què s’havia de fer.

Raya, professional fermament compromesa, no es mostra optimista. “Al sistema ja li interessa posar aquests entrebancs. Que tinguis una llei de sanitat universal no vol dir que aquesta sigui universal. Es va burocratitzant tot cada dia més; així només pots demanar la renda mínima si ets competent, i així amb tot”, reflexiona.

I aquesta digitalització universal té una altra cara: les dificultats de compatibilitzar el teletreball amb la prestació d’aquests serveis públics essencials. Qui té la barrera idiomàtica no truca al CAP, s’hi presenta. I si s’hi presenta és perquè necessita que l’atenguin, però si el professional que l’hauria de rebre està teletreballant, no el pot rebre, òbviament. I, en l’altre extrem, tant treballadors presencials com pacients han trobat a faltar una bona campanya de comunicació per part de Salut. Des dels CAP s’han trobat amb pacients als quals han trucat per veure com estaven, perquè eren crònics i feia temps que no sabien d’ells, i la seva resposta ha estat: ‘Ah, però ja esteu oberts?’

Nens forçats a fer coses d’adults
Tot plegat fa que Raya s’hagi trobat nens de 12 o 13 anys gestionant problemes d’adults. “Els infants no han de tenir aquesta responsabilitat i molts cops la tenen perquè són els únics que saben connectar-se a internet a casa seva”, exposa la sanitària, preocupada també pels adolescents i joves que no tenen ordinador o wifi a casa i acudeixen al CAP perquè se senten deprimits. Nois i noies a qui agradaria anar a la universitat, però no ho faran perquè no tenen mitjans per fer els estudis de batxillerat en línia. “I em diuen, ‘Antonia, estic trist’, i no serveix de res que a aquests nois els donem un antidepressiu, el que cal és que tinguin les mateixes oportunitats que la resta”, recorda.

Una altra persona que ha estat al peu del canó diàriament amb els infants i joves durant tota la pandèmia és la Vane Sanz, de l’associació Ubuntu, a Ciutat Meridiana. L’educadora no entén “que els serveis públics no estiguin al servei del públic”. “Les administracions segueixen tancades. Si necessites fer qualsevol cosa amb el SEPE, trobes dificultats; amb Estrangeria, ni t’ho explico; amb la Seguretat Social, el mateix”, destaca Sanz, qui afegeix que també s’han trobat amb molts problemes a l’hora de gestionar padrons “si no tens el DNI registrat al mòbil amb la clau pin”. “Moltes famílies han de renovar el padró i no poden, i mira que portem hores davant l’ordinador per ajudar-les a fer-ho. A molts els acaben dient que vagin a la plaça de Sant Miquel, i allà és una altra història, perquè arriben i, si no han demanat hora, han d’esperar-se al final, perquè al final els acabin dient que ho han de fer digitalment”, relata.

Sanz ressalta també la falta d’humanitat del sistema. “Un altre dels temes és que, un cop aconsegueixes contactar per exemple amb la Seguretat Social, a l’altre costat no hi ha ningú. És una pantalla en negre. Tu has de posar la teva cara, però amb qui parles és una pantalla en negre. Tot resulta molt fred i molt violent. No som dades ni números de DNI, som persones”, conclou.

L'entrada Llei de cures inverses ha aparegut primer a Carrer.

La Covid-19, però, ho ha regirat tot. Per començar, ha acabat forçant l’ajornament d’ambdues cites amb les urnes. Però més enllà d’això, la incertesa dels escenaris provocada per la crisi sanitària ha situat el procés electoral blaugrana en un marc d’allò més enrarit. La crítica perspectiva econòmica de l’entitat, la gens triomfant trajectòria recent del primer equip masculí de futbol, la sortida abrupta de l’anterior consell presidit per Josep Maria Bartomeu acorralat per una sorprenent moció de censura, sumades a la crisi social del futbol -reconvertit en espectacle de consum audiovisual, amb les masses socials allunyades de la vida activa dels clubs-, han derivat en un procés electoral de perfil discret.

Lluny queden els esforços de grans patums del patriciat barceloní que buscaven en la poltrona barcelonista una palanca de prestigi social, com va fer Josep Lluís Núñez, exitosament, el 1978, o el publicista Lluís Bassat (no tan exitosament) els anys 2000 i 2003. Lluny queden també les grans operacions dissenyades des d’entorns polítics per ficar la poteta a l’entitat, com les operades des del pujolisme amb Ferran Ariño (1978) o Sixte Cambra (1989) o des de certs sectors del PSC amb la candidatura liderada per Marc Ingla l’any 2010.


L’únic intent seriós per part d’un representant selecte de les oligarquies barcelonines semblava que el podia protagonitzar Joan Rosell Lastortras, empresari que ha format part dels consells d’administració d’Enher, Fesca, Endesa, Agbar o Applus o Siemens, entre altres grans corporacions, i conegut, sobretot, per haver presidit la patronal catalana Foment del Treball Nacional i l’estatal CEOE. Menys recordat és el seu efímer pas per la política quan, el 1980, va formar part de la llista de Solidaritat Catalana (de fet, una mera marca de l’Aliança Popular de Manuel Fraga) a les primeres eleccions al Parlament, sense obtenir representació. A mitjan novembre passat, tots els mitjans de comunicació van donar per fet que Rosell anunciaria de forma imminent la seva candidatura a presidir el Barça. Però al cap de pocs dies la seva opció es va fer fonedissa sense que arribés a fer cap anunci oficial. A una escala més discreta, un altre globus sonda, el de Jordi Roche, expresident del Girona FC i la Federació Catalana de Futbol, també es va desinflar.


Sense grans moviments de la societat civil per prendre el control de la llotja del Camp Nou, la cursa electoral s’ha vist circumscrita bàsicament a personatges ja coneguts de la galàxia barcelonista, integrants dels consells directius dels últims anys, que ja ho havien intentat en altres processos electorals, i algun oportunista en cerca de minuts de glòria mediàtica sense un projecte sòlid. Després d’un vodevilesc procés de recollida d’avals dels socis, només tres aspirants l’han superat i es disputaran, si no hi ha renúncies ni pactes abans de les eleccions, la trona barcelonista: Joan Laporta, Víctor Font i Antoni Freixa.

Sis descarrilats
Fins a sis precandidats no han passat el tall necessari de la recollida de firmes per arribar a ser presidenciable del Barça, que estava fixat en 2.257. D’alguns ja no s’esperava, com de Pere Riera Paul, empresari del sector químic i immobiliari que es va presentar sense equip conegut. Tampoc semblava amb grans possibilitats Lluís Fernández Alà, figura ignota fora de la ciutat on resideix, Sant Cugat del Vallès, on és el principal executiu de la Fundació Sant Cugat Actiu, vinculada al comerç local.

Un cas diferent és el d’Agustí Benedito i Benet, que un dia abans del termini ja va anunciar que no aniria a les oficines del club a entregar les signatures. Benedito, antic propietari d’una popular cadena de concessionaris d’automòbils i exmilitant d’UDC, optava per tercer cop a la cursa presidencial, després dels intents del 2010 i el 2015. Vinculat inicialment a Laporta (va ser fundador amb aquest de la plataforma opositora al nuñisme Elefant Blau), després se’n va distanciar. No l’ha ajudat aquest cop l’intent no reeixit de presentar una moció de censura contra la presidència de Bartomeu que va impulsar fa tres anys. Benedito va ser l’únic precandidat que va apostar obertament per construir un nou estadi en un emplaçament diferent, però sense concretar què pensava fer amb el solar que deixarien lliures les actuals instal·lacions de les Corts.


Xavier Vilajoana Eduardo, principal executiu del grup constructor Euroconstruc, era l’únic precandidat a qui es podia atribuir l’etiqueta de continuista, ja que va formar part de la directiva de Bartomeu fins que va dimitir en ple. Malgrat una gran inversió en falques publicitàries, va quedar lluny del nombre de suports exigit.

Pel que fa a Jordi Farré Muñoz, el més jove dels precandidats, i que ja ho va intentar el 2015, arribava a la casella de sortida amb un bon cartell pel fet d’haver estat la cara visible de la moció de censura que va forçar la sortida de la junta de Bartomeu. Però no ha estat suficient per a aquest empresari dedicat a l’explotació d’escorxadors a través de la societat Appeal Agrifood (a part d’altres negocis immobiliaris) per arribar a la fase final. Alguna anècdota -com la de regalar pizzes als socis que li donaven suport- ell mateix ha reconegut que no l’ha ajudat.



Emili Rosaud Parés, conseller delegat de l’operador energètic Factor Energia, sí que va presentar a les oficines del club les firmes necessàries per poder ser candidat. Però abans que acabés la fase de verificació va renunciar davant l’evidència que les anul·lacions per irregularitats el deixarien fora. Rosaud va ser directiu discret del consell de Bartomeu des de l’any 2015 i en un moment semblava ungit com a delfí del fins ara president. Però va marxar de la junta, juntament amb altres membres, arran del cas de contractació d’una empresa per crear perfils digitals falsos (conegut com a Barçagate). Va arribar a la cursa electoral prometent una candidatura “d’unitat”, però a l’hora de la veritat només va atreure el mediàtic representant de futbolistes Josep Maria Minguella, que ja havia estat candidat l’any 2003.



Joan Laporta, el fill pròdig
L’advocat Joan Laporta Estruch, intentarà per segon cop recuperar la presidència que va deixar l’any 2010, després del fallit intent del 2015, quan fou derrotat clarament per Josep Maria Bartomeu. Aquest cop ha optat per una estratègia prudent. Fins que no es va confirmar la dimissió de l’anterior consell directiu no va fer pública la seva candidatura. I ha exhibit des d’aleshores un perfil discret, institucional, lluny de l’agressivitat amb els entorns que no li són afins que fins ara el caracteritzava.

Aquest nou estil i una potent campanya mediàtica l’han fet sortir amb una posició de força de la fase de recollida de firmes, on ha duplicat el nombre de suports dels seus rivals. Tampoc s’ha mullat massa amb un programa de propostes trencadores i fins i tot ha beneït, amb matisos, el projecte de reforma urbanística de l’entorn de l’estadi impulsada per les juntes de Rosell i Bartomeu.

També ha pres distància d’alguns noms incòmodes de la seva primera etapa al capdavant del club, com l’economista mediàtic Xavier Sala i Martin (que li dona suport però no entraria ara a la seva junta) i, sobretot, de qui va ser primer executiu del Barça en la seva etapa, Joan Oliver, de qui ara no vol saber res. Oliver va esdevenir l’any 2013 màxim accionista del CF Reus Deportiu, club que va abocar a la desaparició després d’una pèssima gestió i de vendre’s les accions a un ignot empresari de Miami. Per cert que el club reusenc va ser administrat en aquesta etapa final a través de Corel Store, una societat que estava domiciliada a la seu del despatx professional de Laporta, i on aquest i un altre dels seus homes de confiança, Rafael Yuste, també hi tenien una participació. Però ara el candidat a la presidència assegura que no va participar de cap manera en la gestió de l’entitat.



Víctor Font, el nouvingut
Víctor Font Manté juga el paper de la novetat en l’arena presidencial blaugrana, tot i que en els comicis del 2010 va formar part de l’equip de la candidatura de Marc Ingla. Per suplir la manca de coneixement entre la massa social, ha optat per una estratègia de llarg recorregut: va anunciar la seva candidatura fa més de dos anys. Des de llavors ha intentat visibilitzar-se amb gestos com la presentació d’una proposta de nous estatuts per introduir el vot electrònic, que li va tombar l’assemblea de compromissaris l’any 2019.

Justament, la transformació a fons del club aprofitant les noves tecnologies i jugant fort la carta de l’economia de plataforma és el punt fort de la proposta d’aquest empresari fundador i CEO de Delta Parners Group, una consultoria especialitzada en l’àmbit
 de les telecomunicacions que té la seu a Dubai, on Font ha residit habitualment des del 2010.

També és accionista i administrador des de l’inici del diari Ara, un detall no menor, ja que un dels noms de la seva proposta és el periodista d’aquest mitjà Antoni Bassas, presentat com a futur cap de gabinet del club en cas de victòria, i que ha suplert les carències comunicatives del seu cap de cartell. Font també intenta vendre una reestructuració a fons de l’organigrama de l’entitat amb criteris de professionalitat i eficiència, i en aquest sentit també ha presentat uns quants fitxatges mediàtics, com el de Toni Nadal, oncle i exentrenador del tenista Rafael Nadal (que dirigiria una àrea de millora del rendiment esportiu) o el metge Ramon Cugat (que pilotaria l’àrea de salut). Però la seva dèria per anunciar incorporacions l’ha fet incórrer en alguna relliscada, com la suma al seu equip de l’excandidat Jordi Majó (anunciada i desmentida amb poques hores de diferència) o l’anunci d’una futura àrea esportiva amb els exfutbolistes Xavi Hernández i Jordi Cruyff com a peces clau (de la qual ambdós s’han desmarcat).

En el seu futur equip directiu, que ja ha fet públic, destaca un nombre significatiu de dones, sense arribar però, a la paritat: fins a cinc, entre les quals l’actual directora general de Societat Digital de la Generalitat, Joana Barbany, vinculada fins ara al PDeCAT. Respecte a la reforma urbanística del Camp Nou, de moment no s’ha mullat: proposa deixar en stand by el projecte Espai Barça i sotmetre el futur del recinte a una consulta als socis, després d’auditar el club.


Antoni Freixa, advocat del continuisme
Antoni Freixa Martín ha aconseguit arribar a l’últim nivell de la cursa electoral barcelonista, després de recollir 2.634 avals de socis considerats vàlids per la junta electoral. L’enquesta informal del recapte de firmes el deixa, d’entrada, lluny del que promet ser un duel entre Joan Laporta i Víctor Font.
 Però Freixa té camp per córrer en el segment més conservador del barcelonisme i menys procliu a les transformacions en el model de club que encarnen els altres dos candidats, el cert nuñisme sociològic encara molt present al club per molt que passin els anys. Hi ha contribuït amb una campanya fins ara discreta, austera, sense anuncis espectaculars de mesures ni noms (més enllà de l’exfutbolista Lluís 
de Carreras com a futurible director de l’àrea de futbol) i assumint bona part del llegat i de la gestió dels darrers anys, inclòs el projecte urbanístic de l’Espai Barça tal
 i com està concebut actualment.

Titular del bufet Freixa Advocats, especialitzat en dret esportiu, Freixa aterra per primer cop a l’entorn blaugrana l’any 2003, quan Alejandro Echevarría, cunyat del llavors president Laporta, el coopta com a assessor jurídic del club. Però en va sortir al cap d’un any. Des de llavors l’enemistat entre tots dos és notòria. Sandro Rosell, set anys més tard, el recupera i li dona pes, fent-lo portaveu de la junta, tot i que la destresa comunicativa no és un punt fort d’aquest lletrat. Però després, Josep Maria Bartomeu el degrada deixant-lo sense responsabilitats i Freixa ja es va presentar a les eleccions de fa cinc anys enfrontant-se al fins ara president. Políticament, ha participat en alguns actes de Lliures, la formació impulsada per l’exconvergent Antoni Fernández Teixidó i l’exdirigent d’UDC Roger Muntanyola, de perfil liberal i catalanista no independentista; ell assegura, però, que no n’és militant.




L'entrada Ball d’aspirants per presidir el Barça menys triomfant ha aparegut primer a Carrer.

El regidor defensava que la iniciativa no costaria res a l’Ajuntament, tot i que per a la ciutadania sí que tenia costos: els visitants havien de pagar entrades gens econòmiques -12 euros cada adult- i els veïns es quedaven sense parc on esbargir-se del nou confinament parcial. El moviment veïnal de Nou Barris va posar el crit al cel i, just abans d’iniciar protestes, la pandèmia va donar el cop de gràcia a la iniciativa: espectacle suspès i 23.000 euros d’indemnització per a l’empresa organitzadora. En definitiva, ni parc, ni xou, ni gratis.

Les figures, de gira

L’activitat s’anomenava Natura Encesa i havia d’oferir passis durant quasi dos mesos, del 26 de novembre al 10 de gener. La productora LetsGo -amb llarga experiència en musicals de gran format- havia construït figures lumíniques gegants, com balenes, formigues i meduses, que es podien veure al llarg d’un recorregut pel parc acompanyades d’efectes sonors i audiovisuals i moralina ecologista. L’elaboració dels continguts va començar a l’estiu, després de firmar amb el consistori un preacord que no s’ha fet públic. Després de passar el Nadal a Barcelona, la producció marxava de gira per Espanya, de forma que la cancel·lació no ha suposat perdre la feina feta. Les figures han viatjat a Tenerife per instal·lar-s’hi de desembre a febrer. Segons els preus a Canàries, el preu de les entrades per a una família amb dues criatures d’entre 3 i 14 anys serien 43 euros de dilluns a dijous i 52 euros els divendres, dissabtes i festius.

L’anunci de noves restriccions pel coronavirus a Catalunya, unit al malestar veïnal pel tancament del parc, va precipitar que el 4 de novembre el districte de Nou Barris cancel·lés l’espectacle. Segons ha confirmat la mateixa productora a Carrer, el protocol d’intencions signat -no es va arribar a firmar el conveni definitiu- establia una petita compensació en cas que una situació imprevista obligués a suspendre l’acte.

Sense autocrítica

El districte no fa autocrítica i defensa que les arques municipals hagin “assumit una part de les despeses del muntatge i desmuntatge”. Fonts municipals subratllen que no es tracta de “cap compensació per les despeses de producció ni lucre cessant”, ja que la productora ha pogut rendibilitzar les creacions lumíniques a Tenerife. Sobre el tancament durant tres setmanes del parc, el consistori manté que no ha estat totalment en va perquè s’ha aprofitat per fer petites millores al parc com la instal·lació de portes, la reparació d’una tanca, enllumenat més eficient i paviment més accessible.

La coordinadora de Nous Negocis de LetsGo, Ana Montes, explica que l’espectacle previst a Barcelona era una versió una mica diferent del que fan a Madrid. El de la capital espanyola es titula Flora i aquest, Life. “Té un enfocament mediambiental, no és tant una exposició nadalenca sinó que transmet un missatge sobre la cura del planeta”, detalla. Pel que fa al cost de les entrades, assegura que calia “establir un preu per evitar aglomeracions” i que els veïns de l’entorn haguessin tingut una tarifa preferent de 3 euros.

‘Dinamitzar’ la perifèria

La ubicació noubarrienca, que contrasta amb l’emblemàtic Jardí Botànic que els acull a Madrid, hauria estat condició política: “Es va dissenyar específicament per al Turó de la Peira perquè hi havia l’interès municipal de dinamitzar una zona perifèrica i no fer-ho tot sempre al centre”, rememora Montes. La suspensió, afegeix, no implica que la iniciativa hagi quedat del tot descartada per a Barcelona: “La nostra idea és fer-hi l’activitat l’any vinent, però no hi ha un compromís de moment”.

El projecte fallit deixa una petita cicatriu al govern bipartit. Fonts veïnals coneixedores expliquen a Carrer que el regidor va defensar a capa i espasa l’espectacle perquè servís d’atractiu comercial i fins i tot turístic per al seu districte. En canvi àrees dirigides pels comuns, com Salut o Parcs i Jardins, hi veien tot tipus de pegues. L’ús privat del parc en un moment de contagis a l’alça era al centre del debat formal, tot i que al rerefons hi pesava molt més la campanya de pressió dels veïns a electes i representants de Bcomú.

Dues mil firmes en contra

I és que la idea de Marcé havia revoltat el moviment veïnal. L’associació de veïns del barri va reunir unes 2.000 firmes en contra de l’acte i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) va llançar un comunicat que qualificava de “totalment inacceptable” i “menyspreu absolut” cap al veïnat que es tanqués un espai públic tan utilitzat per a un xou de pagament. “El districte va ser opac”, acusa Albert Recio, sots-president primer de la Favb. “L’argumentari municipal era que això no costaria ni un duro i mira!”, recrimina. El dirigent veïnal recorda que el Turó de la Peira ha estat un dels barris amb més incidència de Covid-19 durant la segona onada d’aquesta tardor i per tant no veu “raonable” ni deixar els veïns sense parc ni propiciar “que hi vagi una gentada” a visitar-lo. També critica el relat socialista de “descentralitzar el turisme i fer venir gent a Nou Barris”, que li recorda el mantra de l’equip de Xavier Trias sobre el boom turístic de la ciutat.

Per tancar la porta al fet que s’hi celebri l’any vinent, avança que el moviment veïnal reclamarà un compromís municipal per escrit de no “privatitzar l’ús de parcs públics” en el futur.

L'entrada Espectacle de despropòsits al Turó de la Peira ha aparegut primer a Carrer.

Des de la PAH de Barcelona vam intentar adaptar-nos a la nova situació, tot reiniciant els nostres assessoraments col·lectius dels dilluns (les assembles de benvinguda) en format online només un mes després de la declaració de l’estat d’alarma i l’establiment del confinament estricte. Alhora, des del primer dia hem estat publicant guies i documents útils -de lliure accés al nostre web– sobre les mesures impulsades pel Govern central i la Generalitat per tal de donar eines a tota persona que es trobi en una situació de dificultat envers el seu habitatge.

Seguim creient que, més enllà de les institucions, l’empoderament ciutadà és la millor eina per garantir els nostres drets.

I què n’han fet, les institucions?
Per això, hem analitzat i desgranat cada nou reial decret-llei aprovat per l’executiu de Pedro Sánchez i incidit, amb major o menor èxit, perquè s’establissin les mesures més garantistes possibles. Així, als pocs dies de declarar-se l’estat d’alarma, es van aprovar un paquet de mesures en el marc de l’anomenat “escut social”. La iniciativa pretenia protegir les famílies que viuen sota règim de lloguer, així com aquelles que no podien fer front a les seves quotes hipotecàries.

La primera i més important de les mesures ha consistit en una moratòria de desnonaments, que s’ha anat prorrogant, i que fins fa poc tenia un abast molt limitat. Això és així perquè la suspensió de llançaments només incloïa aquelles persones que s’havien vist directament afectades des d’un punt de vista econòmic per la crisi del coronavirus: nous desocupats, ERTO o reducció d’ingressos en el cas d’autònoms o circumstàncies anàlogues.

Com es pot veure, la moratòria no comprenia totes aquelles famílies que ja es trobaven en una situació de precarietat abans de l’esclat de la pandèmia. A més, només s’hi podien acollir les persones que provenien d’un problema de lloguer -impagaments i finalitzacions de contracte-, tot excloent el gruix de població vulnerabilitzada que s’ha vist forçada a ocupar un habitatge per pura necessitat.

La Generalitat, pel seu cantó, va impulsar a principis de novembre un decret llei per intentar frenar les xifres de desnonaments als nostres barris. Després de la paralització dels jutjats de març a setembre, les comissions judicials van actuar a tota màquina a Barcelona i en només un mes -del 17 de setembre al 23 d’octubre- els Jutjats de Primera Instància de la ciutat van ordenar fins a 443 desnonaments. El decret català pretenia evitar el desallotjament d’aquelles famílies vulnerables segons la Llei 24/2015 que visquessin en habitatges de grans tenidors.

Malgrat que se’n van suspendre alguns, la realitat és que durant aquests últims mesos s’han executat un gran nombre de llançaments, amb la cobertura en moltes ocasions de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que des de setembre, coincidint amb l’arribada del nou conseller Miquel Sàmper, han destinat més recursos que mai a tallar carrers i actuar amb violència contra els col·lectius pel dret a l’habitatge, fins i tot han aplicat sancions a activistes via llei mordassa.

Molta lluita per davant
En aquest context, vam arribar al mes de desembre, quan, després d’una gran campanya de pressió ciutadana en l’àmbit estatal liderada per la PAH, va aprovar-se una ampliació de la moratòria de desnonaments, ara sí, més extensa que l’anterior. Primer, inclou aquelles famílies que ja es trobaven en una situació precària abans de la Covid. Segon, ofereix protecció -encara que amb limitacions- als casos d’ocupació sense títol.

És evident que les mesures impulsades fins a dia d’avui no són la solució al gran problema de l’habitatge a casa nostra i que tan sols faciliten certa cobertura en casos d’emergència, però no és menys veritat que sense la pressió de la ciutadania organitzada i els grups en defensa de l’habitatge, aquests decrets mai no s’haguessin aprovat. Ens queda per davant un any de molta lluita, on serà més necessari que mai treballar colze amb colze en defensa dels drets col·lectius, però com portem anys dient, amb la força de la gent SÍ SE PUEDE!

Josep Babot Barbero és membre de PAH Barcelona

L'entrada 2020, plou sobre mullat en el dret al’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Els darrers quatre mesos de 2020 han estat marcats per un augment dels desnonaments immobiliaris a Barcelona respecte als dos quadrimestres anteriors. De setembre a desembre, els jutjats han ordenat el llançament de centenars de famílies a les quals han exigit que abandonin les seves llars. Paradoxalment, mentre s’executaven aquestes ordres, les autoritats imposaven un toc de queda nocturn i instaven la ciutadania a «quedar-se a casa» per frenar la segona onada de Covid-19.

Segons el Servei d’Intervencions en Situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO), conegut com la unitat antidesnonaments de l’Ajuntament de Barcelona, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre, es van ordenar 443 desnonaments a la ciutat –1.211 persones es van veure afectades, entre les quals 463 menors-. Això significa una mitjana de més de 80 desnonaments setmanals, una xifra que per a la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, “no és estranya”, perquè és similar a la que es registrava abans de la pandèmia.

Va ser al setembre, amb l’atenció posada en la represa de l’activitat educativa, quan es van produir els primers desnonaments a Barcelona, tot i que la moratòria decretada pel Govern espanyol prohibia els llançaments fins al 2 d’octubre. Es tractava d’ordres tramitades abans del primer estat d’alarma que havien quedat paralitzades arran de la crisi sanitària i que llavors es començaven a executar.

“L’escut social” plantejat pel vicepresident de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, tenia fissures i no protegia tota la població vulnerable. La moratòria, que s’estendria fins al gener de 2021, només evitava el llançament de famílies en situacions de vulnerabilitat provocades per la pandèmia. Això indignava les entitats d’habitatge, que no entenien la diferenciació i demanaven la paralització de tots els desnonaments de persones vulnerables.

El passat 3 de novembre la Generalitat va aprovar un decret llei per evitar tots els llançaments de persones vulnerables durant el segon estat d’alarma. Tanmateix, el Govern català no té la competència per prohibir desnonaments, i els sindicats d’habitatge van titllar de farsa el decret i van instar la Generalitat a sancionar els grans tenidors -bancs, fons d’inversió i propietaris de més de 15 habitatges- que no ofererien lloguers socials a famílies en situació de vulnerabilitat.

Després d’un pols entre els socis de govern, PSOE i Unidas Podemos, el 22 de desembre es va aprovar finalment el decret llei que hauria d’aturar els desnonaments de persones vulnerables durant l’estat d’alarma vigent, que finalitza el 9 de maig de 2021. Aquest decret contempla que tota família vulnerable, independentment de si la seva situació de vulnerabilitat ha estat provocada per la Covid-19, pugui quedar-se a la seva llar mentre l’administració busca una alternativa d’habitatge digne -una operació que no hauria de prolongar-se més de tres mesos i que exclou albergs-.

Tanmateix, les entitats d’habitatge desconfien del nou decret. El portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona, Santi Mas de Xaxàs, assegura que “tenim molta por que això torni a ser un decret “de titular”, però que després, si el text no està ben fet i ben tancat, puguin fer-se reinterpretacions, i que no funcioni”.

Infància desprotegida
15 de desembre. Han passat tres setmanes de l’anunci de la suspensió de tots els desnonaments i s’estan discutint els darrers punts del decret. Al Bloc Gayarre, a Sants, quatre famílies amb menors, entre els quals un nadó de dies, són desnonades amb la intervenció dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que carreguen contra els activistes que intenten, sense èxit, impedir el llançament.

Aquesta és la realitat que es viu al carrer i l’experiència traumàtica que han de viure les persones afectades. Per això, les entitats es mobilitzen per donar suport a les famílies i acompanyar-les durant el procés. És el cas de l’Assemblea de Vallcarca: el seu vocal, Iruberto Moner, explica que tenen diferents línies de treball, com concentracions per aturar llançaments i l’establiment d’un pis d’acollida temporal per a persones desnonades. També treballen en la creació d’una borsa de propietaris ètics que ofereixen lloguers assequibles a famílies vulnerables.

L’ús excessiu de la força i les multes de fins a 600 euros estan darrere de les crítiques de les entitats vers les intervencions dels Mossos en els llançaments. El responsable de l’Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana, Filiberto Bravo, afirma que “actuen de pinxo i de forma violenta, sabent de sobres que nosaltres no fem servir cap violència generalment”, mentre que el Grup d’Habitatge de Sants ha informat que Interior ha multat amb una quantitat acumulada superior als 30.000 euros més de 45 persones, acusades de desobediència a l’autoritat i de “falta de respecte”, que van participar en una manifestació contra l’especulació immobiliària al febrer.

Més enllà de l’aprovació del nou decret llei, queda molt per fer, asseguren les entitats. La problemàtica de l’habitatge existia abans de la pandèmia i continuarà després, si no es canvia la legislació. A més, la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia pot arrossegar moltes persones a escenaris de pobresa i vulnerabilitat i és fonamental crear una xarxa que els garanteixi el dret a l’habitatge.

Mas de Xaxàs considera que “la solució definitiva és l’aprovació d’una llei d’habitatge que reconegui clarament la funció social de l’habitatge, que tregui l’habitatge del mercat especulatiu i del mercat d’inversió i que sobretot obligui qualsevol gran propietari que vulgui desnonar una família vulnerable a oferir-li lloguer social”. També reclama l’ampliació del parc d’habitatge públic, que a Barcelona només és de l’1,5% -l’estàndard europeu és del 15%-.

El diagnòstic d’un malalt desnonat no pot canviar, però el d’una persona vulnerable que perd el seu dret a l’habitatge sí.

L'entrada L’any del «queda’t a casa» acaba amb més desnonaments ha aparegut primer a Carrer.

El número anterior de Carrer (octubre 2020, número 155) informó sobre la situación del archivo del exalcalde, donado por su hijo –Tierno Pérez-Relaño– y depositado en la Biblioteca Arús de Barcelona, equipamiento especializado en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. La biblioteca recibió treinta cajas que contenían más de 500 fotografías, archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, material electoral, correspondencia con políticos como Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles.

En definitiva, un archivo valioso para historiadores, siempre y cuando el material fuera restaurado y catalogado. Pero ni el Ayuntamiento ni la Gran Logia Simbólica Española (GLSE) aportaron fondos ni interés para que ese trabajo se llevara a cabo y la biblioteca, con escaso presupuesto, no pudo hacer otra cosa que frenar el deterioro del material y depositarlo en estanterías a la espera de tiempos mejores. Y así, nueve años.

El olvido del archivo fue tal que, tras la firma del convenio, de su existencia no quedó otra señal que los tímidos intentos de los sucesivos directores de la biblioteca para lograr fondos que permitieran su catalogación. Las dos instituciones copropietarias de la documentación, Ayuntamiento y logia masónica, ignoraron lo acordado; Trias perdió la alcaldía en el 2015, Jordi Farrerons dejó la dirección de la GLSE, y sus sustitutos, Ada Colau y Xavier Molina, asumieron el cargo sin que, al parecer, ni ellos ni sus equipos supieran de la donación. Ahora, la información de Carrer ha removido memorias y, quizá, a lo largo de este año, el archivo de Enrique Tierno deje de ser un amasijo de carpetas olvidadas en un equipamiento municipal.

Nadie sabía nada
Jordi Martí, actual concejal del distrito del Eixample, al que pertenece la Biblioteca Arús, asegura que desconocía que el archivo de Tierno Galván llevara nueve años olvidado en las estanterías de una instalación pública. Este hecho permite suponer que la existencia de la documentación no trascendió a la firma del convenio y la habitual nota de prensa, y que en el caso de que lo hiciera a nadie le interesó el cumplimiento del compromiso adquirido.

Martí ha sido gerente del Instituto de Cultura y concejal, primero socialista y ahora con Ada Colau pero insiste en que el primer conocimiento oficial sobre el tema lo tuvo durante la preparación del 125 aniversario de la Biblioteca Arús, actos iniciados en marzo del año pasado. “Nadie valoró adecuadamente”, añade, “el simbolismo que supone que el archivo de ese alcalde de Madrid se depositara en una biblioteca de Barcelona”. Martí dice haber encontrado la misma ignorancia sobre el tema en todos los ámbitos municipales consultados.

Enmendar esa postergación pasa ahora por dos instituciones, el Arxiu Històric de la Ciutat y la Fundació Catalunya Europa. El primero asumirá la parte más técnica del proceso, valorará la documentación y la clasificará según su contenido privado, vinculado al trabajo a la alcaldía o relacionado con el socialismo. La Fundació Catalunya Europa asumirá la restauración del material que lo precise, fotografías por ejemplo, catalogación y digitalización. Martí considera que esta entidad ha realizado un “excelente trabajo” con el legado de Pasqual Maragall y que acumula experiencia en ese campo y capacidad suficiente para realizar una tarea similar con el archivo del exalcalde de Madrid.

Tierno Galván mantuvo una buena relación con Barcelona y confrontar ambos archivos permitirá compartir información común. El trabajo anterior puede prolongarse durante meses pero, en cualquier caso, según el concejal, “acabará en los primeros meses del 2021” y quedará depositado en la Biblioteca Arús a disposición de quien quiera consultarlo.

Martí confía en que al término de ese proceso se pueda saber por qué el archivo ha acabado en Barcelona. En la donación no hubo transacción económica alguna, como suele ocurrir en otros casos, así que la elección de destino fue decisión personal de Tierno Pérez-Relaño, disconforme con la situación de los equipamientos públicos de Madrid, según informó Carrer en su número anterior. No constan los vínculos con la masonería del exalcalde, por lo que la elección de la Biblioteca Arús como depositaria del legado puede estar relacionados con los de su hijo, residente ahora en Barcelona donde frecuenta la sede de la Gran Logia Simbólica Española.

La logia masónica colaborará
Pero el Ayuntamiento no ha sido el único firmante del convenio del 2012 que olvidó los compromisos adquiridos. La logia masónica, copropietaria del legado, no se interesó nunca por la situación del archivo ni buscó una solución para el mismo. Xavier Molina, actual gran maestre, también asegura que no fue informado del tema al asumir su cargo, reconoce que la institución ha fallado y se muestra dispuesto a colaborar en el proceso de recuperación del archivo.

Tras conocer la información aparecida en Carrer se puso en contacto con la dirección de la biblioteca y está pendiente un encuentro con representantes municipales a los que ofrecerá su colaboración. Molina puntualiza que el presupuesto de su logia es muy reducido -“tenemos unos mil hermanos, somos la segunda en importancia de España”-, pero insiste en que la GLSE ayudará para que el archivo se abra al público.

La Biblioteca Arús es el único personaje de esta historia que puede dar por bien empleado el tiempo transcurrido. Curó las heridas más graves del material recibido, conservó durante nueve años la documentación con su escaso presupuesto, buscó ayudas que se le negaron y llamó a puertas que nunca se abrieron. Ahora, si el olvido no se impone de nuevo, el equipamiento abrirá su hermosa sala de consulta al legado de un alcalde de Madrid que, no sabemos por qué, apareció en Barcelona.

L'entrada Barcelona recupera del olvido el archivo de Tierno Galván ha aparegut primer a Carrer.

Que se’ns perdoni la immodèstia, però si no ho diem nosaltres ningú no ho farà: en la reflexió i en el pronunciament que, en aquest sentit, hem pogut finalment escoltar de boca del senyor Jordi Martí, regidor del districte de l’Eixample, deu haver pesat la inquietud manifestada pel moviment veïnal i la societat civil pel que fa a la preservació del patrimoni i la funcionalitat d’un espai pacificat que representa la superfície de dues illes al bell mig de la zona més densa de la ciutat.

El Clínic vol més espai
Ja fa temps que l’Hospital Clínic aspira a créixer. Prou bé que ho sabem a l’Esquerra de l’Eixample. De fet, el solar de Germanetes, on s’està duent a terme un conjunt d’equipaments educatius i residencials, fou cedit a l’Ajuntament mitjançant una permuta amb l’emplaçament de l’antiga caserna de bombers del carrer Provença, on el Clínic projectava ampliar les seves instal·lacions.

Aquests plans mai no van prosperar, i aquest solar, adossat al Mercat del Ninot, acull avui de manera provisional un jardí. Es va parlar, durant els anys més durs de l’última recessió, de dificultats econòmiques. Més endavant, s’evocarien problemes tècnics, lligats al pas del túnel de l’AVE, per establir una connexió operativa entre el vell hospital i les noves dependències a construir. Ara, però, sembla que el problema seria més aviat d’espai. El Clínic diu que en necessita més, molt més.

Globus sonda intencionat?
De quina superfície exactament estem parlant? Quines serien les dimensions i característiques del projecte que el Clínic té en ment? No ho sabem. Ni tan sols sabem si els mateixos responsables ho tenen clar.

El cas és que, a l’estiu, la premsa es va fer ressò, com si la cosa ja estigués prou lligada entre l’Hospital i les administracions concernides, d’un pla pel qual es posaria el recinte de l’Escola Industrial a disposició d’un projecte de grans dimensions. Des del districte ens diuen ara que això era una informació esbiaixada, un globus sonda llençat pel Clínic que segurament ha començat a agitar-se davant la possibilitat d’acollir-se als fons de finançament anunciats per la Unió Europea.

El cert, però, és que aquest anunci va suscitar inquietud. Naturalment, ningú pot desitjar més que nosaltres que un gran centre de referència, alhora hospital comunitari i altament especialitzat, capdavanter en recerca biomèdica, estretament vinculat al barri i a la ciutat, desenvolupi plenament les seves potencialitats. Però la idea d’ubicar un gran complex hospitalari a l’Escola Industrial ens semblava un despropòsit. El seu recinte acull, a més a més de dependències de la Diputació, un valuós patrimoni arquitectònic, instal·lacions esportives i educatives, infraestructures, zona verda… Estàvem parlant de pèrdues irreparables per a la ciutat i d’interrogants inquietants sobre el futur d’equipaments que són vitals per a l’Esquerra de l’Eixample.

Alerta veïnal
Des de les associacions veïnals de l’Eixample i la Favb es va llançar un crit d’alerta i es va començar a demanar explicacions a les parts implicades. Ben aviat, amb la col·laboració del Col·legi d’Arquitectes i d’altres entitats de professionals compromesos en la defensa del patrimoni, de SOS Monuments i de la Coordinadora Esportiva de l’Escola Industrial, es constituiria la plataforma Un nou Clínic és possible, salvant el recinte de l’Escola Industrial per reclamar que “l’Escola Industrial sigui qualificada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, com a referent emblemàtic de la modernitat catalana amb més de 100 anys d’història”, així com la preservació “d’un dels pocs espais lliures que queden a la trama Cerdà, garantint que tot el recinte segueixi obert al barri, i conservant les activitats docents, esportives i socials que actualment s’hi desenvolupen”.

En el decurs de la Festa Major de l’Esquerra, l’AV va organitzar un primer debat sobre la qüestió. La posició municipal era aleshores vaporosa, i no anava gaire més enllà del desig de conservar el Clínic al barri, cosa que, a aquestes alçades, ningú sap què vol dir ni què implica. La pressió va permetre, tanmateix, de saber que, prèviament a la polèmica, l’Ajuntament havia suggerit la possibilitat de realitzar el projecte a la Fira de Montjuïc… i que el Clínic la va desestimar per manca d’espai!

Ara hem avançat una mica. Però déu-n’hi-do el nivell d’opacitat i d’informacions contradictòries. De vegades hem tingut el sentiment que, des del Clínic, es diu a cada interlocutor allò que vol sentir. Parlant amb el Col·legi d’Arquitectes, no es va descartar, per exemple, la possibilitat de descompondre les activitats del Clínic (assistencials, docents, de recerca) en diferents emplaçaments. Una hipòtesi perfectament raonable que permetria, per exemple, garantir la funció comunitària de l’hospital a l’Esquerra de l’Eixample, sense condicionar-ho tot a l’exigència d’un disseny unificat, impossible d’encabir d’una sola peça al barri.

Ja és hora, doncs, que el Clínic abati les seves cartes i que tothom parli amb claredat.

Interessos privats i bé comú
Hem sabut pel regidor del Districte que ben aviat se signarà un protocol que fixarà el marc del diàleg entre l’hospital i l’administració municipal per tal de construir una solució adient a les necessitats del projecte i l’interès de la ciutat. De fet, estem parlant d’un projecte de gran abast. És important que, a partir d’ara, les coses es facin de manera transparent i participada. No podem ignorar que el Clínic és -i serà més encara- una joia cobejada per molts interessos privats, desitjosos de propiciar i explotar derivades mercantils d’un centre tan prestigiós.

El com condicionarà molt el què. L’emplaçament o emplaçaments que puguin proposar Ajuntament i Diputació, les permutes que es puguin negociar, sense oblidar l’empara que donin al projecte davant d’Europa, permeten a les administracions públiques tibar legítimament per tal que el resultat jugui a favor del bé comú. Hora d’abatre les cartes. Juguem les nostres amb intel·ligència.

Sylviane Dahan és presidenta de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample

L'entrada Ampliació del Clínic, l’hora d’abatre les cartes ha aparegut primer a Carrer.

El veïnat ho tenia clar, ni van veure cap ganivet ni van percebre cap perill en la persona tirotejada, un sensesostre de tarannà molt pacífic -segons van explicar des de la Fundació Arrels, que l’havien atès recentment- que va quedar durant dies al llindar entre la vida i la mort.

Canvi de nom, vells coneguts
El caporal de la Guàrdia Urbana autor dels dos trets havia baixat -trenta segons abans de disparar- d’un dels furgons de la unitat d’antiavalots municipal, recentment rebatejada amb el nom d’UREP (Unitat de Reforç a l’Emergència i la Proximitat) però històricament coneguda com UPAS o les seves cosines germanes UNOC i USP.

En tota aquesta sèrie de sigles hi trobem un denominador comú, es tracta d’un selecte grup de policies molt cultivats al gimnàs, amb un llarg currículum de porra fàcil i emprats pels successius governs municipals en aquells operatius més delicats políticament i mediàticament.

Es van estrenar amb els Jocs Olímpics, i en la seva memòria d’actuacions hi trobem el desallotjament amb acarnissament de l’acampada del 0,7 a la plaça de Sant Jaume en la vigília del Nadal de 1995 (que va desencadenar la dimissió del regidor Antoni Lucchetti) i també el de l’acampada indignada de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011.

El govern d’Ada Colau s’havia compromès l’any 2015 a dissoldre’ls, però fruit de les pressions dels sindicats corporatius i de la cúpula del cos va fer marxa enrere. Durant quatre anys van intentar infructuosament reciclar els agents que integraven les unitats antiavalots, uns 600 entre els equips diürns, nocturns i de cap de setmana.

Aval als antiavalots
L’arribada del socialista Albert Batlle a la cúpula política de la Guàrdia Urbana va significar a la pràctica un salconduit per als antiavalots, i ho van plasmar a finals de juliol de 2019 amb un vídeo enregistrat al carrer de Pelai, on els agents actuants -que circulaven en una caravana de quinze vehicles- cridaven el seu particular “Van a flipar” en referència als venedors ambulants de les Rambles.

Les imatges van suscitar una allau de crítiques al govern municipal. El tiroteig al sensesostre i les intervencions contundents en matèria d’ordre públic sempre s’han llegit internament com actuacions correctes, malgrat la indignació d’una part de la ciutadania. Manca d’autocrítica i excés de corporativisme. Ara, un cop superades les incerteses per l’arribada dels comuns al consistori, la inèrcia endèmica a fer política des de dins del cos policial torna a reflotar.

El cas d’Ester Quintana
Quan la víctima del passeig de Sant Joan encara es trobava en coma induït alguns representants sindicals de la Guàrdia Urbana aprofitaven per reclamar (en sintonia amb la prefectura del cos) la incorporació de les pistoles Taser, donaven per bona la controvertida actuació i posaven el focus en la seguretat dels agents actuants. Una reclamació similar havien fet deu anys enrere en relació a les escopetes de bales de goma, però en aquella ocasió no se’n van sortir perquè les va prohibir el Parlament de Catalunya arran del cas d’Ester Quintana.

La dotació d’armament dels funcionaris del cos sempre ha estat polèmica malgrat que històricament ja havien patrullat sense armes de foc en els anys posteriors a la Setmana Tràgica i durant una curta etapa poc després de constituir-se els ajuntaments democràtics de la transició. Malgrat que en aquells primers anys del postfranquisme des de CCOO es defensava un model de patrulles sense pistola equiparables als agents cívics, la designació de Julián Delgado com a superintendent -amic personal d’Alberto Royuela, subhaster i antic membre de la Guardia de Franco- va esvair tota possibilitat de transformació.

L'entrada La Guàrdia Urbana guanya el pols als comuns ha aparegut primer a Carrer.

Molta gent encara no se n’adona que la nostra civilització material només ha estat possible perquè en el curs dels segles XIX i XX la humanitat ha trobat, sota la superfície de la Terra, quantitats immenses de carbó, petroli i gas d’origen fòssil (als quals després es va afegir l’urani); i ha desenvolupat tècniques del tot desconegudes per les generacions anteriors: l’automòbil, l’avió, la nevera, els rajos X, la televisió en són el producte.

Fins i tot hem après a obtenir, gràcies al petroli i els fertilitzants minerals, més aliments que abans, fent possible un augment espectacular de la població humana: dels 900 milions de l’any 1800 als prop de 8.000 milions d’avui, multiplicant-se per nou en només dos segles. M’estalvio els altres avenços, facilitats, millores sanitàries i comoditats que la suma d’abundància energètica i innovació tècnica ha introduït a les nostres vides.

Hem de començar a comprendre, però, que l’exhauriment dels combustibles fòssils i de l’urani -previst per a la segona meitat d’aquest segle- no permetrà continuar gaudint d’aquests avenços, ni posar-los a l’abast de tothom. D’altra banda, atès que la crema de fòssils és la causa principal del canvi climàtic, seria del tot recomanable deixar immediatament de cremar-los. En qualsevol dels casos, vivim el final de l’era fossilista-nuclear. Quan no quedin els combustibles que avui consumim o quan deixem de cremar-los, ¿podrem mantenir les comoditats actuals amb energies renovables, que són l’única alternativa viable (i no subjecta a exhauriment)?

Quantitat desorbitada d’energia
Els estudis prospectius indiquen que per captar energia amb instal·lacions eòliques, tèrmiques, fotovoltaiques o altres de fonts netes i renovables, i sistemes d’emmagatzematge adients (bateries, hidrogen), necessitem grans quantitats de metalls, alguns dels quals són molt poc abundants a l’escorça terrestre. Hi ha estimacions de les reserves minerals a l’abast dels humans que indiquen la impossibilitat d’obtenir, amb les tècniques renovables, la mateixa quantitat desorbitada d’energia que avui usa la humanitat.

La conclusió cau pel seu propi pes: caldrà viure amb quantitats inferiors d’energia. I això vol dir, també, amb quantitats inferiors d’artefactes, perquè tots els processos requereixen energia. Fins i tot l’agricultura “industrial” avui dominant gasta molta energia, i caldrà anar abandonant-la en benefici d’una agricultura ecològica. Encara que millorin l’eficiència, el reciclatge i la duració dels objectes, caldrà reduir la nostra petjada ecològica, viure amb menys recursos i més ben administrats. I això voldrà dir viure amb menys coses, que no vol dir amb menys benestar. La transformació serà important, costa d’imaginar. Però cal imaginar-la.

Amb la digitalització passa una cosa semblant. ¿Qui pot imaginar un món sense telèfons mòbils i ordinadors? Per a nosaltres s’han convertit en una mena d’apèndix irrenunciable. Ens faciliten la comunicació personal, accés universal immediat a tota mena d’informacions, comoditat en l’escriptura i tractament de textos i en les transaccions monetàries, accés a les administracions públiques, etc. Però també tenen costos i riscos.

Tothom sap que el coltan, barreja de columbi i tantali, essencial per als mòbils, s’obté a l’Àfrica amb un cost humà espantós (sobreexplotació laboral, treball infantil, guerres pel control del mineral, etc.). També és conflictiva l’extracció d’altres metalls rars essencials per a les modernes tècniques de la comunicació; i ho serà cada cop més a mesura que augmenti la rivalitat entre països per acaparar-los. El control del liti, per exemple, és darrere del darrer cop d’estat a Bolívia, un dels països amb més reserves d’aquest element.

Un desplegament massiu de la telefonia i la informàtica com el que ja existeix, destinat a un nou salt endavant amb els dispositius 5G i els ordinadors quàntics portaria aviat a l’esgotament d’aquests i altres metalls.

Però hi ha també la qüestió de l’energia requerida. El sistema comunicatiu i informàtic mundial usa entre el 5% i el 9% de tot el consum energètic de la humanitat, com tota l’aviació civil mundial, i està en expansió. Avui es calcula que existeixen al món uns 4.000 milions d’smartphones -és a dir, un per cada dos habitants del planeta- i uns quatre milions de torres de telefonia mòbil. Afegim-hi tot el sistema material (xarxes de distribució elèctrica, transformadors, cablejat…), amb les seves necessitats d’acer, alumini, coure, ciment, etc.

El 5G augmentarà milions de vegades l’eficàcia i rapidesa dels processos, però amb un cost energètic que serà encara molt superior. A tot això cal afegir muntanyes de residus, alguns molt tòxics, que només es reciclen parcialment al Tercer Món amb costos enormes per a la salut humana.

Molts dels usos de la informàtica i la comunicació electrònica, com els jocs i la pornografia o la inflació de missatges intranscendents, són innecessaris o banals. Seria assenyat iniciar una “descomputadorització”, que no hauria de ser sinònim d’eliminació total dels aparells existents, sinó d’un ús selectiu, moderat i reservat a processos d’interès comú.

Vivim en un món finit
Caldria anar acceptant que una digitalització hiperventilada no sols no és una bona idea, sinó que toparà aviat amb límits materials i energètics. En altres paraules: el progrés tècnic no pot créixer de manera cancerosa, il·limitada, descontrolada. Ha de ser avaluat, seleccionat i controlat. Si els humans no som capaços de fer-ho de manera conscient i deliberada, se’ns imposarà amb l’exhauriment de les reserves minerals del subsòl. Afegim a tot això la vulnerabilitat d’un sistema tan complex, que pot ensorrar-se en cas de col·lapse del proveïment regular d’electricitat, a conseqüència de la manca de petroli o de l’esclat d’una guerra.

No tot progrés tècnic és bo. De vegades deixa de ser-ho quan les seves dimensions quantitatives són exagerades. Hem après que vivim en un món finit. Seria un signe de saviesa no deixar-nos arrossegar per un culte acrític a tot “progrés” i predisposar-nos a redimensionar els nostres usos tecnològics fins a nivells raonables i resilients, encara que hàgim de sacrificar certes comoditats.

Joaquim Sempere és filòsof i sociòleg

L'entrada La petjada ecològica de la tecnologia i la informàtica ha aparegut primer a Carrer.