Carrer reedita un quadrienni més la seva enquesta sociològica als regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Ha lliurat un qüestionari idèntic als electes en què els demana una vintena de detalls de la seva vida quotidiana i personal, amb el compromís d’anonimat en la publicació dels resultats. És a dir, aglutina totes les dades per extreure’n una lectura col·lectiva. No obstant, moltes de les informacions són de domini públic i s’han publicat de forma personalitzada en mitjans de comunicació, en formar part de les declaracions de béns i d’interessos que han d’entregar obligatòriament tots els electes a l’Ajuntament per a la seva publicació al portal de transparència municipal.

Els dos regidors de Vox han estat exclosos de la mostra com a cordó sanitari simbòlic -una decisió editorial no atribuïble a qui signa aquest article-. De la resta de regidors i regidores, només una ha declinat participar en l’estudi, la popular Àngels Esteller. Les dades a continuació, per tant, són el reflex de les 38 respostes obtingudes. Una d’elles, val a dir, correspon a una dona, Rosa Alarcón (PSC), que va renunciar al càrrec per motius de salut i que ha estat substituïda recentment per un home, Xavier Marcè.

Retrat robot

Si un programa d’Intel·ligència Artificial fusionés les biografies dels nous regidors per formar-ne un de sol, obtindríem un electe amb alguns trets molt definits. Seria un home de 51 anys amb formació en Dret, 14 anys d’experiència política, sense mútua ni segona residència i amb cotxe. Aquests sis paràmetres són clars, perquè al ple hi ha 19 dones enfront de 22 homes, l’any de naixement mig és el 1972, fins a 13 dels 38 enquestats són advocats o juristes, van iniciar-se en política de mitjana el 2009 en temps de crisi i molt majoritàriament usen només la sanitat pública (24 de 38), prescindeixen de cases d’estiueig (29 de 38) i declaren algun automòbil en propietat (22 de 38).

Els casos més allunyats del retrat robot també tenen interès. Hi ha dos regidors que tenen més de 70 anys -un d’ERC i un de Junts- i cinc que encara no han complert els 40. El grup més nombrós són els 15 que en tenen cinquanta-i-tants. L’ofici que tenien abans de dedicar-se a la política encaixa molt amb la categoria que la veu popular anomena professional liberal: tretze juristes -dels quals set del PSC!-, sis politòlegs, quatre llicenciats en ciències, tres sanitaris, dos professors, dues psicòlogues, dos economistes… Però quan concreten on treballaven abans de fer el salt a la política, afloren molts llocs de feina del sector públic (15) i del tercer sector -set, dels quals tres a UGT-. Només n’hi ha 15 que es guanyaven les garrofes a l’empresa privada.

Experiència en política

La veterania política és alta, en general, tot i que hi ha uns quants casos de difícil interpretació. L’experiència treballant al propi partit o com a alt funcionari compten com a anys dedicats a la política? És opinable. En tot cas, un nombre prou elevat (14) van entrar en política fa dos mandats, és a dir, en els anys més intensos del procés sobiranista. Només hi ha un independent que hagi fet el salt aquesta darrera campanya i un altre que va accedir a la institució el passat mandat. A l’altre extrem, quatre persones acumulen més de 20 anys en política, tres porten unes tres dècades i dos superen els 40 anys de servei públic.

On viuen

El barri de residència és una de les característiques en les que més es fixa l’electorat i per això sol aflorar en campanya d’on és el candidat. Però la llista sencera són figues d’un altre paner. I, posats tots en un mapa, és ben visible que els representants dels barcelonins prefereixen el centre de la ciutat i l’Upper Diagonal per a empadronar-se: 12 a l’Eixample, sis a Sarrià-Sant Gervasi i tres a les Corts. Majoria al ple. La resta estan escampats per Gràcia (4), Sants-Montjuïc (3), Horta-Guinardó (3), Sant Martí (2) i Ciutat Vella (2). Cap dels 38 enquestats viu a Nou Barris.

En canvi hi ha altres elements destacats, com el tipus d’habitatge, en què hi ha pràcticament empat. Vint electes viuen de lloguer, mentre que 19 resideixen en immobles de propietat. Sis d’aquests especifiquen que encara en paguen la hipoteca. Els altres set regidors manifesten que casa seva és propietat d’un familiar o de la parella, mentre que un vuitè no ha respost.

La mida del pis i el número de persones que hi conviuen és també molt heterogeni: 12 diuen que el seu pis fa menys de 80 m², 17 tenen llars de 80 a 100 m² i 10 disposen de més de 100 m². Però està clar que no suposa la mateixa realitat un pis gran unipersonal que per a una família extensa. En aquest sentit, hi ha un sol regidor que visqui sol. És l’alcalde, que així ho ha manifestat públicament en diverses ocasions. Fins a 16 comparteixen casa seva amb una altra persona, normalment la parella. En sis casos la llar la formen tres persones, en 10 més són quatre integrants i en els últims tres viuen a casa cinc o sis persones -família o companys de pis-. L’habitatge més dens és el d’una parella amb dos fills petits en 60 m² (BComú), mentre que el de més amplitud és el d’una parella sénior amb 200 m² un cop s’han emancipat els descendents (Junts).

De segones residències només en consten nou. Dues són al Pirineu i dues a la Costa Brava. La resta són a la Garrotxa, a les Garrigues, al Maresme, a la Franja i a l’illa de Menorca.

Públic o privat?

Pel que fa a l’Estat del Benestar, les mútues de salut no triomfen gaire entre els electes segons les respostes entregades. En tenen 13 dels 38 -tots a Junts, PSC i PP-, dels quals nou combinen la pòlissa amb l’ambulatori que els pertoca. I la sanitat privada 100%, és a dir, visites a granel a especialistes, és un recurs que fan servir quatre regidors. Només dues persones -una del PSC i l’altra del PP- reconeixen que no van mai al CAP.

Pel que fa a l’educació, l’enquesta pregunta pel tipus de centre que han escollit per als fills o filles, donat que la formació rebuda pels electes usualment no ha estat decisió seva sinó dels seus progenitors. En aquest camp hi ha també un empat tècnic: 10 han confiat en l’escola pública i 11 en la concertada, mentre que quatre han combinat les dues. Un electe ha apostat pels tres tipus, un altre ha triat centres privats i concertats i un ha preferit no dir-ho. Finalment, i no és una qüestió menor, hi ha 10 dels 41 regidors del plenari de Barcelona que no tenen fills. És a dir, una quarta part parla d’oïdes quan es debat sobre conciliació. Pel que fa a les universitats -amb gran presència a la capital catalana-, nou han matriculat els fills a la pública i set a una combinació de facultats públiques i privades. Només consten un cas de centre privat i un cas d’estudis d’FP.

Com es mouen

Pel que fa a la mobilitat, s’ha preguntat als electes si tenen cotxe, moto o bicicleta i com són els seus desplaçaments diaris. Als garatges dels regidors de Barcelona presumptament hi hauria almenys 22 automòbils, 16 bicicletes i vuit motos, tot i que la darrera xifra té una mica de trampa perquè hi ha un regidor -Daniel Sirera (PP)- que és un declarat col·leccionista de vehicles d’època i té tres motocicletes. A banda, un altre regidor -del PSC- afirma que lloga scooters elèctriques de tant en tant. Posats a fer lectures polítiques, destaca que cap ni un dels regidors de Barcelona en Comú té moto. Gairebé la mateixa situació que a Junts, on només hi ha una persona motorista, però amb el vehicle compartit. En canvi, al grup d’ERC no hi hauria cap bicicleta. Pel que fa a vehicles endollables, consten un sol cotxe híbrid i una única moto elèctrica.

D’altra banda, a jutjar pels percentatges d’ús del vehicle privat, el transport públic i els trajectes a peu, és improbable que l’electorat topi amb un electe al metro o a l’autobús. La meitat (19 de 38) assignen al transport públic un ús inferior al 50%. De fet, tres -dos del PSC i un de Junts- no l’usen mai, tot i que principalment es deu a raons de seguretat. Dotze electes declaren un ús d’entre el 50% i el 75% i només quatre superen els tres quarts.

Finalment, l’enquesta pregunta als electes si són socis d’entitats i subscriptors de publicacions periòdiques. La majoria tenen dos o tres carnets, per exemple d’associacions de veïns, del seu partit o d’organitzacions no governamentals (ONG). Destaca una regidora de Junts que en té vuit i un president de grup municipal que en té una dotzena. Pel que fa a les seves contribucions a la sostenibilitat del periodisme: n’hi ha 10 que no tenen cap subscripció, 14 que sí i quatre abonats a webs o revistes. Un de sol -de BComú- està subscrit a Carrer i podrà llegir còmodament des de casa aquest article en versió impresa.

Composició política del nou plenari

Per als lectors més despistats, recordem quins partits formen el nou ple de l’Ajuntament de Barcelona i amb quin pes. Les urnes del 28 de maig van atorgar 11 regidors a Junts, que es presentava sota la marca electoral Trias per BCN per remarcar el retorn com a cap de llista de l’exalcalde Xavier Trias. El PSC liderat per Jaume Collboni va quedar segon amb 10 representants, però el dia de la investidura va poder desbancar la llista guanyadora gràcies al suport a darrera hora de Barcelona en Comú i PP. De moment governen la ciutat en solitari. La candidatura de l’exalcaldessa Ada Colau va quedar en tercer lloc, amb nou regidors, un menys que el passat mandat. La quarta plaça va ser per a l’ERC d’Ernest Maragall amb cinc seients, la meitat dels que tenia. El PP va doblar electes, de dos a quatre, en menjar-se gran part de l’espai que ocupaven Ciutadans i Valents. Finalment, el partit ultradretà Vox va aconseguir entrar per primera vegada al Consistori i hi té dos seients, però l’aritmètica i els vetos de la majoria de partits els deixen sense massa possibilitats de decantar votacions.

Absència d’una regidora i d’un grup municipal

Carrer ha realitzat l’enquesta que ha servit de base per elaborar aquest article a 39 dels 41 regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona, prenent la decisió de no enviar-la als representats de Vox per no normalitzar la seva presència a les institucions, que considerem nociva pel seu discurs obertament racista, masclista, homòfob i antidemocràtic. Per contra, la regidora Àngels Esteller, del PP, ha declinat contestar-la. L’equip de Carrer

L'entrada Cinquantí, jurista, sense mútua i amb cotxe: retrat robot dels nous electes ha aparegut primer a Carrer.

Les primeres mesures

Pla Endreça i guerra als manters. Un paquet de mesures per “posar ordre a l’espai públic” i marcar distàncies amb l’anterior govern bipartit. El pla inclou intervencions immediates pel que fa a la neteja, el manteniment del mobiliari urbà, les actuacions de control per a la reducció de les conductes incíviques i l’acompanyament a les persones vulnerables. Però els manters ja han denunciat una “persecució brutal” i el mateix Albert Batlle -tercer tinent d’Alcaldia- ha avisat que fer-los desaparèixer és un objectiu prioritari: “A Barcelona no volem aquesta activitat. Ningú es pot jubilar de venedor ambulant. És un comerç il·legal que afavoreix l’explotació de persones”.

Desfer l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai. En ple mes d’agost, les grues van entrar al carrer de Pelai, un dels símbols de la pacificació del trànsit al centre de la ciutat impulsada pels Comuns. El govern municipal va ordenar posar més aparcaments de bicis, motos i zones de càrrega i descàrrega, desfent una obra molt significativa de l’anterior executiu. Diverses plataformes veïnals han denunciat que és un “pas enrere” en la lluita per millorar la qualitat de l’aire de Barcelona.

Represa de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv. Al febrer, l’alcaldessa Colau va suspendre les relacions amb la ciutat d’Israel per la “violació sistemàtica dels drets humans” contra la població palestina. La decisió va despertar el rebuig de tots els grups municipals. Collboni ja ha deixat sense efecte la suspensió temporal de les relacions i Barcelona torna a estar agermanada amb Tel-Aviv.

Augment temporal de la velocitat en els entorns escolars. S’ha eliminat la limitació de 30 km/h als entorns escolars, tinguin radars o no, quan els centres educatius estiguin tancats. Les nits, els diumenges i els dies festius, la velocitat màxima és ara de 50 km/h. Collboni havia defensat la pacificació quan aquesta es va aplicar al final del mandat anterior, però davant les queixes ciutadanes n’ha ordenat la modificació.

Sancions a l’alça de l’ordenança de civisme. “Barcelona té una tradició forta i arrelada en el compliment de les normes de convivència, així ho fan la major part dels veïns i les veïnes d’aquesta ciutat. Però hi ha un grup reduït de persones que no respecten el que és col·lectiu, no valoren els serveis, i per això ens plantegem un increment de les sancions dels actes incívics”. Així ha justificat l’alcalde la decisió d’aplicar la part alta de la forquilla que permet la normativa actual, la qual cosa augmentarà l’import de les sancions en un 55%.

Cessió de solars a la Generalitat per fer habitatge públic. Barcelona ha ofert 27 solars a la Generalitat de Catalunya per construir 1.764 habitatges públics situats als districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc. Collboni va remarcar que “l’habitatge és el cavall de batalla de l’Ajuntament en aquesta legislatura”. En els dos mandats de Colau, el Consistori va sumar 4.000 habitatges al parc públic.

Les primeres promeses

Al marge d’accions molt tangibles, l’alcalde socialista també ha pres compromisos i ha deixat obertes algunes carpetes del mandat anterior.

Accelerar la reforma de la Rambla. Tres dies després de prendre possessió, Collboni anunciava que la Rambla estarà enllestida en la meitat del temps previst pel govern Colau: les obres duraran tres anys en comptes de sis. “Destinarem tots els recursos necessaris perquè Ciutat Vella torni a ser un espai amb qualitat de vida i un gran eix cultural”, va dir l’alcalde.

Mantenir la reforma de la ronda de Sant Antoni. L’ara alcalde es va comprometre en campanya electoral a paralitzar la reforma de la ronda, plantejada per Barcelona en Comú, durant els 100 primers dies de mandat. Però tot d’una, en un gest que es va interpretar com una picada d’ullet perquè els Comuns entressin a reforçar el govern del PSC després de la investidura, Collboni es va desdir i va anunciar que mantenia la reforma ideada per l’equip de Colau. La mesura va en línia del que ha vingut defensant el moviment veïnal a banda i banda de la ronda. Tot i que algunes entitats i veïns contraris a la reforma van sortir al carrer a protestar, la decisió està presa.

Estudiar una alternativa a la unió del tramvia. Si la unió del tramvia per la Diagonal és una aposta molt potent dels Comuns, Collboni obre la porta a un nou itinerari de la xarxa tramviària per unir Verdaguer amb la plaça de Francesc Macià. El projecte podria passar per recuperar la ruta per Comte d’Urgell-Provença-Diagonal. Ara bé, el PSC aclareix que el canvi estaria condicionat als acords entre els grups municipals.

L'entrada Collboni, cent dies que eixamplen l’esquerda amb l’antic soci ha aparegut primer a Carrer.

El fantasma dels transvasaments

L’aigua de Barcelona i l’AMB prové fonamentalment del riu Llobregat i -en menor mesura- del Besòs, però un important 30% prové del Ter. Gràcies a l’Acord de la Taula del Ter, la dependència barcelonina del transvasament d’aquest riu s’haurà de reduir els pròxims anys. Tanmateix, partim de 57 anys d’espoli que, fins fa poc, va arribar a xuclar més del 70% del cabal del Ter, sense respectar el cabal ecològic i el bon estat de la biodiversitat associada. Desoint la voluntat de les comarques gironines.

Un altre transvasament que no s’ha fet, però que sempre ha estat sobre la taula, és el de l’Ebre cap a Barcelona. Tots els Plans Hidrològics Nacionals (PHN) del PP, i alguns amb el suport del PSOE i CiU, l’han tret a escena, sigui des del seu tram final o des del Segre. Ara, amb el pretext de la sequera, el Col·legi d’Enginyers de Camins el torna a demanar. Per tant, malgrat la forta oposició popular, el transvasament segueix latent, ja sigui prolongant el minitransvasament de Tarragona o transvasant aigua del Segre a través del canal Segarra-Garrigues al Sistema Ter-Llobregat, que alimenta Barcelona i la regió metropolitana. Toquem fusta: a hores d’ara, ni el Govern de Catalunya ni el Govern espanyol no els contemplen.

Barcelona i l’AMB opten fermament per l’abastament amb fonts pròpies, sobretot a través de la construcció d’una nova potabilitzadora i la construcció d’una nova estació de regeneració d’aigua, ambdues al Besòs. De fet, la capacitat de regeneració s’ha multiplicat per 15 els últims quatre anys.

Malgrat que les grans i costoses infraestructures per produir més aigua potable són necessàries, el problema de fons amb l’aigua a Barcelona és el mateix que fa 65 anys, quan es va optar pel transvasament del Ter. Mai no hi ha prou aigua, per molt que en creixi l’oferta. El creixement insostenible de la capital catalana i tota la seva àrea s’ha dut a terme a costa de trinxar la resta del territori per satisfer les seves necessitats hídriques i energètiques: petroquímica, centrals nuclears i transvasaments, amb impactes al camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques de Girona.

En una fugida endavant irracional, en l’actual context d’emergència climàtica i sequera extrema, totes les planificacions hidràuliques continuen projectant el creixement de la metròpoli. El nou Pla Hidrològic de Districte de Conca Fluvial de Catalunya preveu un augment del 25% de la càrrega turística el 2039; el Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua de l’AMB (PECIA) preveu més edificabilitat i el consegüent augment de la demanda; i el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), actualment en tramitació, projecta més de 200.000 nous habitatges, amb el consegüent augment de consums.

És per això que els moviments de l’aigua apostem per una reducció de la demanda, o, si més no, una contenció. A les capçaleres dels rius Ter i Llobregat, la precipitació s’ha reduït més d’un 30%, contribuint a la disminució dels cabals dels dos rius, i les prediccions dels efectes del canvi climàtic pronostiquen una reducció de la disponibilitat d’aigua del 22% per al litoral català el 2051. O contenim i reduïm la demanda, o més d’hora que tard posarem en fallida el sistema.

Això comporta passar d’oferir cada vegada més i més aigua que no tenim a fer-ne un ús racional i gestionar la demanda. La vella política d’oferta d’aigua s’ha basat a satisfer d’aigua a qui la requereix, molt sovint sense pensar prèviament en quanta en tenim, quins escenaris futurs es preveuen pel canvi climàtic, ni considerar el compliment legal dels cabals ambientals com una restricció prèvia a qualsevol tipus d’ús.

Amb la crisi provocada per la sequera, les administracions públiques continuen entossudides a construir grans infraestructures per produir més aigua. Si bé és cert que de l’aigua de mar en podem obtenir aigua potable, també és cert que aquestes infraestructures tenen un elevat impacte ambiental que les posa en qüestió. L’ús intensiu d’energia d’aquestes instal·lacions, l’elevadíssim cost de la construcció i l’obligació legal de recuperar els costos fan pensar que això acabarà repercutint a les nostres butxaques amb un increment del rebut de l’aigua. Pel que respecta a l’aigua regenerada, cal recordar que aquesta tecnologia no aporta més aigua al sistema, sinó que la treu dels propis rius i per tant correm el risc de reduir-ne el cabal ecològic.

Per a què volem l’aigua que tenim?

Abans d’invertir un dineral en aquestes infraestructures, potser seria convenient pensar prèviament per a què i per a qui volem la poca aigua que tenim. Avui en dia, el 12% del consum de tota l’aigua de Barcelona prové del sector turístic -només comptant l’aigua consumida pels turistes als hotels i pisos turístics-. Del total dels grans consumidors d’aigua de la ciutat -aquells que consumeixen més de 7.000 m³/any- un 25% són hotels.

A Barcelona i l’AMB, el sector domèstic representa més del 70% de tot el consum d’aigua. I tot i que el total del consum d’aigua potable ha disminuït considerablement, el creixement urbanístic que projecten l’AMB i Barcelona tensionarà més la gestió de l’aigua. Per això, si volem garantir el dret a l’aigua, protegir els pocs espais agrícoles metropolitans que ens queden i contenir la demanda, cal promoure la desqualificació d’urbanitzables o d’urbans de tots els sectors no desenvolupats i que en l’actualitat són agrícoles o naturals. Només al Baix Llobregat, hi ha més de 100 nous projectes de promocions urbanístiques.

A la gestió de l’aigua de Barcelona i l’AMB li manca resiliència i adaptació a l’emergència climàtica. És per això que, més enllà de l’aposta per la regeneració i la dessalinització, cal que l’Administració posi en joc un seguit d’inversions i millores que, de moment, sembla no prioritzar.

Una d’elles passa per l’aprofitament dels recursos hídrics alternatius a escala municipal i domèstica. Des del 2020, Barcelona avança amb l’aprofitament de l’aigua subterrània per a la neteja, fonts ornamentals i reg municipal. Amb tot, l’aplicació del Pla de Recursos Hídrics Alternatius de Barcelona (PLARHAB) del 2020 és lenta. Ciutats metropolitanes com Sant Cugat del Vallès i unes altres cinc ja tenen ordenances municipals per a l’aprofitament de les aigües grises i pluvials als edificis, però cal estendre-les a la resta de municipis i incentivar-ne l’aplicació.

Reaprofitament de les aigües grises

L’estratègia de regeneració d’aigua de Barcelona i l’AMB hauria d’incorporar el reaprofitament de les aigües grises -aquelles que surten de la dutxa i la pica del lavabo amb una càrrega orgànica baixa- al sector domèstic i municipal. Sobretot per a usos on les exigències de qualitat són baixes, com per exemple a la cisterna del vàter. Podríem estalviar al voltant del 20% del consum domèstic pel cap baix.

Cal tenir present que les prediccions del canvi climàtic apunten a episodis de pluges torrencials cada cop més freqüents, que per comptes de resoldre el problema el complicaran encara més. De fet, les pluges i les inundacions són un dels problemes principals de Barcelona i l’AMB. El model de ciutat basat en el ciment ha impermeabilitzat gairebé tota la metròpoli, sense permetre la infiltració de l’aigua i causant inundacions a la mínima que plou. Si a això hi afegim el model de clavegueram unitari que barreja les aigües pluvials amb les residuals, tenim un còctel molotov que posa en perill la qualitat de l’aigua de les platges i rius.

El clavegueram de Barcelona i la depuradora del Besòs no es van construir pensant en l’augment poblacional i turístic que ha patit la ciutat. És per això que, fins i tot amb pluges moderades, patim episodis de contaminació d’aigua fecal a les platges, causats perquè el clavegueram col·lapsa i vessa l’aigua de pluja barrejada amb la residual pels sobreeixidors o l’efluent de la depuradora quan plou molt.

Per fer front a aquest problema, l’actual planificació de Barcelona passa per dues estratègies concretes: la construcció de 38 nous grans dipòsits de retenció de pluvials, on les aigües de pluja es barregen amb les residuals, es retenen durant els episodis de pluges i s’aboquen al clavegueram un cop les pluges acaben; i de forma més modesta, la construcció dels Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible (SUDS), els jardins que retenen i fins i tot alguns filtren aigua de pluja al freàtic.

Potser amb la crisi de la sequera comencem a entendre que l’aigua de pluja és també un recurs hídric alternatiu que s’ha d’aprofitar en origen i que no té sentit gastar milions d’euros en construir dipòsits que només la retenen i després la barregen amb la fecal. Potser hauríem de cercar estratègies per aprofitar aquesta aigua en origen, abans que toqui l’asfalt, i així evitar la contaminació amb tots els tòxics que conté. Potser cal posar en marxa un Pla de Rehabilitació Hídrica i una ordenança municipal que faciliti la recollida d’aigües grises i pluvials. Potser, també, cal estudiar la viabilitat d’implementar una xarxa separativa. D’opcions n’hi ha.

El model de gestió

Barcelona i l’AMB necessiten un nou model de gestió de l’aigua si volem posar en marxa les mesures anteriors. Els inicis del sistema modern d’abastament barceloní han estat molt lligats a la història d’Aigües de Barcelona -el grup Agbar-, que avui participa amb un 70% a l’empresa mixta metropolitana que s’ocupa del servei, juntament amb La Caixa (15%) i l’AMB (15%). El control de l’aigua de Barcelona i l’AMB per part d’Agbar és un impediment al model públic i democràtic que defensa el 80% de la ciutadania de Barcelona.

Avui veiem que qui planifica i inverteix per fer front a la sequera és l’administració pública. Llavors, per què any rere any paguem cinc milions d’euros en concepte de “coneixement privat”? Per a què serveix? Qui en treu profit? Quin és l’objectiu últim d’un grup privat transnacional com Agbar? És ben senzill: fer negoci. I amb l’aigua el negoci es fa facturant: quant més consum millor, i quantes més inversions en grans infraestructures construïdes per la multinacional, millor. I si poden apujar la tarifa per sobre del 60%, com van fer durant la crisi econòmica del 2008, millor.

La privatització de l’aigua a Barcelona és, en part, el motiu pel qual existeixen plataformes i moviments socials a favor d’un canvi de model de gestió. I sempre ens hem trobat amb el mateix mur de pedra: l’opacitat i la defensa ferma dels interessos particulars, sovint amb estratègies bel·ligerants que demostren l’abús de poder de la companyia i els seus tentacles. Un exemple recent són els més de 14 recursos judicials que van interposar Agbar i els seus satèl·lits contra el reglament de participació i la consulta de l’aigua el 2019. La consulta tenia la intenció de preguntar a la ciutadania de Barcelona quin model de gestió preferia. Finalment, no es va poder celebrar perquè la insistència d’Agbar als jutjats va acabar per dinamitar no només la consulta, sinó tot el reglament de participació de l’Ajuntament.

Per aquest motiu, els moviments de l’aigua fa anys que demanem la creació d’un Observatori Metropolità de l’Aigua (OMA) que faci possible la participació ciutadana en l’elaboració de les polítiques públiques. La governança de l’aigua fa molts anys que està retinguda ens uns despatxos i l’aigua és massa essencial com per deixar-la en mans d’uns pocs. Un espai com l’OMA tindrà molta feina per revertir la vulneració del dret d’accés a la informació. Sense informació, és molt difícil la participació de la ciutadania en els afers públics. A les smart cities [ciutats intel·ligents] els calen smart citizens [ciutadans intel·ligents].

Una qüestió de justícia global

Per últim, però no menys important, canviar el model de gestió de Barcelona i l’AMB és una responsabilitat amb la justícia global. Agbar és un grup transnacional que al sud global aprofita -o fins i tot modifica de forma interessada- els contextos polítics i normatius per guanyar concessions i desenvolupar els seus negocis. I sovint ho ha fet vulnerant els drets humans de comunitats empobrides o marginades. Un cas paradigmàtic és la migració forçada que han patit les comunitats afrodescendents de Punta Canoa (Cartagena de Indias, Colòmbia) amb la construcció d’un emissari submarí per part d’Acuacar -filial d’Agbar-, que va acabar amb els mitjans de subsistència de les comunitats pesqueres del litoral. Ho va fer saltant-se el procediment de consulta prèvia recollit al conveni 169 de la OIT (Organització Internacional del Treball) i escollint una tecnologia molt poc a l’alçada del que se suposa que Agbar pot aportar.

Esperem que el context de sequera i emergència climàtica i social afavoreixi guspires socials per seguir exigint i construint solucions i mesures per garantir el dret a l’aigua i la seva preservació.

Dante Maschio, Quim Pérez i Jordi Fortuny són membres d’Aigua és Vida i SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet.

L'entrada Els reptes de la gestió de l’aigua a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

En els consells plenaris del setembre, els nous consellers i conselleres van prendre possessió dels càrrecs, es va nomenar el president o la presidenta del plenari, i la regidora o el regidor de torn va fer una declaració d’intencions per al mandat 2023-2027. La novetat d’aquest any ha estat l’entrada a l’Ajuntament i, per tant, al territori, d’un partit d’extrema dreta (Vox), que tindrà un conseller a tots els districtes de la ciutat menys a Ciutat Vella, a l’Eixample i a Gràcia. A Nou Barris, de fet, en tindrà dos.

Malgrat la seva poca representació política real -només té vuit dels 190 consellers de districte que hi ha a Barcelona-, l’ultradreta va omplir d’acòlits els plenaris. Un avís que tenen la intenció de jugar la carta dels barris. La resta de públic assistent -que en general va omplir les sales- eren militants dels partits, familiars dels càrrecs electes i els cada cop menys incombustibles activistes veïnals. També hi van fer acte de presència grups antifeixistes per boicotejar els parlaments dels consellers d’extrema dreta a Nou Barris, Sant Martí i Sants-Montjuïc. En aquest últim districte, membres de la plataforma Stop Tanatori es van manifestar per recordar que segueixen en contra d’aquest equipament que ha començat a funcionar a l’estiu al carrer de Viriat, a Sants.

Un mandat que “no pinta bé”

El moviment veïnal es mostra preocupat per la solitud monocolor de l’actual govern municipal i dubta de la capacitat dels nous equips d’atendre els neguits dels barris. A tall d’exemple, David Escudé -que el passat mandat no va tenir gaire bona relació amb els veïns com a regidor de Sant Martí- estarà ara al capdavant de dos districtes -les Corts i Sant Martí-. A Nou Barris, després de la dimissió per motius de salut de la regidora Rosa Alarcón -que havia de ser la regidora del districte-, repetirà el polèmic Xavier Marcé. La crispació i les posicions antagòniques que es van albirar en alguns consells constitutius, com ara el de Ciutat Vella -en què un conseller de Barcelona en Comú va dimitir abans d’acceptar el càrrec-, fan pensar a molts activistes que el mandat “no pinta bé”.

A Horta-Guinardó, va prendre possessió com a regidor de districte un vell conegut del moviment veïnal, Lluís Rabell, que es va presentar com a independent a les llistes del PSC. Vinculat històricament a l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i president de la Favb durant tres anys -va deixar el càrrec per fer el salt a la política, llavors a Catalunya Sí que es Pot-, se’l veu amb reticències. També s’encarregarà del Pla de Barris. Un altre vell conegut, Ernest Maragall (ERC), ocuparà la presidència del districte de Sant Andreu, un territori que coneix bé, ja que durant uns anys en va ser el regidor.

Reunions pendents

Amb els consells de districte constituïts, toca posar fil a l’agulla. Un bon grapat d’associacions veïnals tenen demanades reunions des d’abans de l’estiu per tractar temes pendents i encallats, alguns dels quals van sortir als plens d’investidura: la pacificació del carrer del Consell de Cent, els problemes d’habitatge i desigualtats, els equipaments, la gestió de l’espai públic, el futur de Can Raventós… El retard en la constitució dels districtes, la sobrecàrrega de responsabilitats dels regidors i la falta d’experiència de molts consellers que s’estrenen, sumat a un context polític que mira de reüll els pactes entre partits més enllà de Barcelona i Catalunya, genera pessimisme pel que fa a la qualitat de la política a les institucions més pròximes als ciutadans. Dependrà, i molt, de la capacitat de l’organització veïnal d’insistir -i resistir- davant d’un Ajuntament descomunal que, d’una banda, tira com una màquina tècnica imparable, i de l’altra, té un funcionament polític desconegut i llunyà per a la majoria de la població.

* Aquest article s’ha redactat amb informació d’activistes de les associacions: Xarxa Veïnal del Raval, l’Esquerra de l’Eixample, Hostafrancs, les Corts, Sarrià, la Vila de Gràcia, Horta, el Verdum, Sant Andreu de Palomar i el Poblenou.

** Les xifres de consellers publicades al web de Carrer, a la versió en PDF i a l’Issuu difereixen lleugerament de les publicades inicialment en l’edició en paper, on s’atribuïa per error només 4 consellers a Junts i 5 a BComú a Sant Martí. Això es deu al fet que la població del districte ha superat els 240.000 habitants i, per tant, li corresponen dos consellers més, deixant la xifra total en 190, i no 188 com vam publicar en paper.

L'entrada Arrenquen els nous districtes amb claca de la ultradreta i pessimisme del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Lluny de ser una excepció, les males condicions laborals dins de l’hostaleria i la restauració a Barcelona -una esfera econòmica capdavantera a la ciutat i per la qual l’Ajuntament encara aposta malgrat el sotrac de la pandèmia- són gairebé sistèmiques. A l’estiu, amb l’arribada de milions de turistes a la capital catalana, l’activitat del sector s’intensifica i estreny encara més els treballadors. Aquests greuges provoquen que cada cop hi hagi menys gent disposada a treballar en el sector. Només ho fan les capes més precaritzades: els joves i les persones migrants.

“La gent busca altres sectors més atractius on es respectin molt més les condicions laborals i on es pugui treballar per viure, no pas viure per treballar”, assegura Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO Catalunya. “Molts professionals amb experiència es jubilen i no hi ha relleu generacional. No s’ocupen tots els llocs de feina nous que s’ofereixen, ateses les males condicions que dona el sector, en un context en què els preus i el nivell de vida s’encareixen”, afegeix el sindicalista. Excessos de jornada, manca de descansos durant la setmana, no cobrament dels festius, incompliments en el pagament de plusos per nocturnitat… El conveni és paper mullat i “gairebé mai”, segons Galván, es respecta.

“És molt comú signar contractes de mitja jornada i que acabis fent 40 hores, cobrant-ne la resta en negre. O que en facis més de deu al dia i en cobris la meitat. Al final, els 11,50 euros l’hora que s’haurien de pagar per conveni a un cambrer es queden en molt menys si es divideix el sou pel temps real treballat”, denuncia Galván. A més, avisa que algunes vegades els assalariats accedeixen a aquests llocs de treball enganyats per l’empresa, que ofereix en un inici unes condicions a l’entrevista de feina que després no es respecten: “En alguns casos, quan els aspirants pregunten els seus drets i condicions durant el procés de selecció, deixen d’interessar a l’empresari”.

Fins i tot en restaurants de renom

Els incompliments del conveni i la legalitat passen a negocis de tot tipus, des d’empreses petites sense sindicació fins a establiments que compten amb grans plantilles i delegats sindicals. És el cas de negocis històrics de Ciutat Vella, com ara una prestigiosa arrosseria de la zona del port. “Tenim molts dubtes quant a les nòmines o endarreriments que mai no ens han pagat, i els treballadors rebem molts abusos. De vegades a alguns se’ls fa treballar per a altres sucursals de la mateixa empresa o fer jornades de més de 12 hores, havent de tornar a la feina sense complir el descans legal”, denuncia un assalariat del conegut restaurant.

“Molts treballadors tenen contractes amb una categoria professional més baixa de la que realment exerceixen. N’hi ha que han acabat als tribunals per demostrar que mereixen un canvi en la categoria”, sosté l’empleat, que denuncia favoritismes dins de la plantilla per part dels caps: “Pugen de categoria a aquells que els cauen bé, alguns acabats d’arribar, però mantenen les condicions d’altres amb fins i tot 20 anys d’antiguitat”. És el cas dels delegats sindicals, que segons aquest testimoni estan en el “punt de mira”.

El treballador també es queixa de mals tractes als cambrers per part d’un dels encarregats, que parla de forma “grollera” i fins i tot amb amenaces. “Et diu que si no treballes 12 hores tindràs problemes, i constantment canvia els horaris de la nit al dia, tot incomplint l’Estatut dels Treballadors”. El nivell de pressió al negoci arriba fins al punt que l’empresa fa pagar als cambrers els plats que trenquen o comandes errònies: “S’hi treballa amb tanta tensió que hi ha moltes baixes per ansietat i depressió. Hi ha hagut molts companys amb més de 20 anys de servei que han renunciat d’un dia per l’altre sobtadament”.

Una feina impossible d’assumir

El cas d’un cambrer d’una emblemàtica cafeteria del centre de Barcelona no s’allunya gaire del darrer. “Estic millor que molts dels meus companys, però em sento igualment explotat”. Tot i rebre un sou de 2.000 euros mensuals -força per sobre de la mitjana dins del sector a causa dels 17 anys d’antiguitat a l’empresa-, reconeix que la càrrega de treball que té el personal és “inassumible”. “Hi ha tanta feina que és impossible fer una pausa per anar al lavabo o beure un got d’aigua. Tampoc els 15 minuts reglamentaris que toquen per llei. Els encarregats et deixen fer el descans, però no hi ha temps. Saben que és impossible. Tinc 15 taules i, si el faig, després m’he d’empassar bronques de clients i solucionar el sidral que s’ha muntat”, confessa. La manca de personal repercuteix en la qualitat del servei. El treballador assegura que les ressenyes del negoci a internet són pèssimes.

“Els que fa temps que hi treballem, anem aguantant el ritme, però molts dels que entren nous, no. Hi ha hagut gent que ha vingut una tarda i l’endemà ja no hi ha tornat. Amb prou feines cobren 1.300 euros, és normal que amb aquestes condicions cada cop menys gent vulgui treballar dins del sector”, opina el cambrer. El ritme de feina estressant, a més, comporta severs problemes de salut. En el seu cas, atribueix un infart de cor que va patir fa uns anys al tràfec esgotador de la feina, ja que no tenia cap altre factor de risc.

La situació no és gaire millor en algunes franquícies, com per exemple una que es dedica a les hamburgueses gourmet, on, segons un treballador jove, el control a què se’ls sotmet és gairebé orwellià: “Ho graven tot amb càmera i després ho revisen. Si veuen que mires el mòbil en algun moment del servei, encara que no hi hagi clients ni feina a fer, t’ho poden comptar com a falta. Si en tens tres, et fan fora de l’empresa”. Això, explica, pot servir com a justificació per emmascarar acomiadaments irregulars.

L'entrada Restauració, un estiu d’explotació laboral ha aparegut primer a Carrer.

Un conjunto asistencial modélico

La sala de actos forma parte del complejo construido en una finca de 30 hectáreas propiedad de la Diputación para sustituir a la Casa de la Caritat de la calle de Montnegre. Las obras comenzaron en 1954 y concluyeron tres años más tarde, tiempo récord impuesto por Artur Mundet y su esposa Anna Gironella, que aportaron cuarenta de los 175 millones de pesetas que costó el proyecto, sin duda el mejor conjunto asistencial de la época, obra del arquitecto Manuel Baldrich. Los pabellones de Mundet acogieron a 1.500 niños y niñas, 700 ancianos y un centenar de religiosos y personal de servicio. El recinto incluía todo lo preciso para la formación de los jóvenes, con instalaciones deportivas y culturales inéditas entonces en instituciones públicas, piscina descubierta de 33 metros con palanca y trampolín, campos de fútbol y atletismo y una sala de actos, con aforo de 1.200 plazas, patio de butacas escalonado, cabina de proyección cinematográfica, doble foso y una acústica de alta calidad que, poco antes de los Juegos Olímpicos, acogió grabaciones de Josep Carreras y Montserrat Caballé.

Hacia 1990 el funcionamiento y el sistema de enseñanza de Mundet habían cambiado por completo. En 1982 los Salesianos dejaron la institución, cinco años después les tocó el turno a las Hijas de la Caridad, desapareció el internado, los residentes se trasladaron a centros abiertos y la gestión de las instalaciones deportivas fue privatizada. La utilización de la sala de actos quedó reducida a las sesiones dominicales de cine para los ancianos, hasta que una inspección de Bomberos exigió medidas para actualizar su seguridad, que se limitaron a la retirada de cortinas y sillas y a arrinconar otros elementos. Tras los Juegos Olímpicos, la sala pasó a ser un espacio vacío, abandonado y sucio. Y así sigue.

Los convenios que a partir de 1987 firmaron Diputación y UB fueron, en teoría, modélicos en la protección del recinto de Mundet. Esos acuerdos obligan a la Universitat a conservar los edificios y aplicar un programa integral de mantenimiento por un periodo igual a la duración de los pactos, actualizado cada seis años. El cumplimiento de lo anterior debe ser verificado cada tres años por el servicio de Construcciones Civiles de la Diputación y su resultado puesto en conocimiento de los máximos responsables de las dos corporaciones. El coste de las obras corresponde a la UB, pero la Diputación puede actuar subsidiariamente si el mantenimiento no se lleva a cabo. La sala de actos merece un trato especial en los convenios, que siguen vigentes.

En el caso de que el recinto sea utilizado por la UB, y ese uso aportara beneficios, la Diputación debe percibir el 50% de los ingresos. Pero esa posibilidad no se ha dado porque la Universitat nunca usó ni alquiló la sala, y tampoco la restauró, y la Diputación ni exigió ni asumió las obras para frenar el progresivo deterioro del teatro, lo que permite deducir que el estado actual del que fuera modélico teatro de Mundet es el resultado del incumplimiento de los compromisos asumidos por las dos entidades.

Sin dinero y sin proyecto

Durante los últimos treinta años, la UB ha convertido el recinto de Mundet en la sede de sus facultades de Educación y Psicología, con unos 10.000 estudiantes que, al parecer, nunca han precisado de la desconocida sala de actos, tan próxima a sus aulas. Carrer no ha tenido fácil conseguir que la institución universitaria informara sobre el abandono de ese equipamiento. No se nos ha permitido acceder a la sala, ni fotografiar su estado, y recoger la opinión sobre el futuro del edificio ha exigido semanas de espera. Jordi Bosch, vicegerente de Proyectos Estratégicos de la UB, ha sido quien, finalmente, nos ha asegurado que esos 10.000 alumnos del campus de Mundet nunca han necesitado de una sala de grandes dimensiones. Bosch achaca a la falta de medios económicos el abandono del recinto y añade que son muchas las facultades que exigen inversiones y que los pocos fondos disponibles para infraestructuras “los destinamos a investigación”.

La Universitat no tiene un proyecto concreto para el edificio y es evidente que su pasado vinculado al cine o al teatro carece de alternativas válidas. El derribo total no parece una opción, pero sí destruir la estructura interior y aumentar la edificabilidad del solar, con una superficie próxima a los mil metros cuadrados. El vicegerente considera que el recinto podría acoger instalaciones de un departamento de psicología y neurociencia, “un proyecto potente y ambicioso”, pero, al parecer, un sueño anclado en los buenos deseos porque, de momento, no hay proyecto arquitectónico o de uso y, lo que es peor, tampoco presupuesto o financiación asegurada a pesar de que, según Bosch, “buscamos fondos estatales y de la Generalitat”.

Jordi Pericàs, coordinador de Servicios Generales de la Diputación, justifica el abandono y la degradación de la sala de Mundet con dos motivos: la inexistencia de un uso alternativo válido y la exigencia económica o política de dar prioridad a otras inversiones consideradas más necesarias por la entidad porque, añade, “nuestra responsabilidad es ayudar a los ayuntamientos”. En 1996, la Diputación realizó un estudio para instalar un centro de convenciones, descartado ante la aparición de proyectos similares en la ciudad. También fracasaron diversos contactos con el Ayuntamiento de Barcelona. Los convenios firmados y renovados permitían a la Diputación intervenir en la conservación de un edificio de Mundet degradado a lo largo de 33 años, ¿por qué no se hizo? Pericàs considera que nada se ha podido exigir a la UB “porque carece de medios económicos para asumir esos trabajos”, y la Diputación, por su parte, actúa con “discrecionalidad política para decidir si las inversiones son necesarias y prioritarias”. Y, al parecer, el viejo anfiteatro nunca ha gozado de esas características.

¿Qué futuro le espera a la antigua sala de Mundet si se mantienen la falta de medios de la Universitat de Barcelona y la discrecionalidad política de la Diputación? Pericàs marca el plazo de un año para la toma de decisiones, tiempo que, en su opinión, permite fraguar el proyecto del centro científico, pero, si todo sigue igual, si la UB no necesita ese espacio, “nos lo tendrán que devolver”. Un año más, y serán 34 con las puertas cerradas.

Mundet, un museo desconocido

El arquitecto Manel Baldrich Tibau (1911-1966) transformó la topografía hostil de la ladera de Collserola en Horta en una obra maestra de urbanismo y arquitectura y dominó ese territorio con terrazas horizontales, de forma que ni uno solo de los edificios construidos se asentaron sobre la superficie original. Baldrich no utilizó materiales suntuosos, pero sí perdurables, diseñó parte del mobiliario, incorporó pintura, escultura y dio visibilidad a artistas poco menos que desconocidos en aquella época de rígido oscurantismo franquista. El recinto de Mundet tiene un recorrido museístico que incluye obras de Eudald Serra, Josep M. Subirachs, murales de Josep Guinovart, Joaquim Datsira, Marc Aleu, Will Faber y Josep Montpou y obras de Miquel Ferrer, Pere Pruna, Enric Planasdurà, Joan Rebull… Francisco Franco y el marqués de Castell Florite, presidente de la Diputación, presidieron la inauguración de Hogares Mundet el 14 de octubre de 1957 en el teatro del recinto, ese edificio hoy ignorado y de futuro incierto.

L'entrada La UB abandona durante treinta años el teatro de Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

“Els anys de la discòrdia” són els del govern de Trias. Per què els denomina així i centra el llibre en aquests anys?
S’havia fet molt poca recerca acadèmica. Gairebé tot el que trobaves era de la influència del PSC sobre Barcelona, i calia parlar del període de Trias, perquè va ser molt important. Quan va anunciar que es presentava de nou a les municipals, vaig tenir la sensació que la gent l’entenia com un senyor que retornaria l’ordre a la Barcelona de Colau. Però si hi ha quatre anys de la història recent en què no hi va haver ordre, en el sentit burgès de la paraula, són els del mandat Trias. Aquí va passar de tot. Van ser anys de discòrdia, de batalla, de conflicte.

Hi va haver la lluita per Can Vies, les vagues generals, el 15-M… L’eclosió d’aquests moviments s’explica pels quatre anys de Convergència?
Després del 15-M es produeix un canvi del pensament hegemònic en relació amb el que era acceptable i el que no ho era en política. Trias creia que encara podia fer el que volia fer: donar-li una volta més a Barcelona com a ciutat neoliberal i posar-la en mans del sector privat. Però la penya ja no estava per la labor. És interessant veure com de desconnectat estava respecte del que estava passant, i per això es va trobar amb una contestació contínua. Trias no era el responsable directe del malestar social d’aquells anys, però no va saber llegir la realitat.

Les polítiques de Trias eren gaire diferents de les que havien posat en marxa els socialistes? Hi ha gaire diferència entre l’enfocament neoliberal que diu que ell té i el que pot tenir Collboni?
Junts no enganya: tu saps què farà. Per aquest motiu, el PSC és més perillós, perquè fa el mateix però amb un discurs més sensible i proper a determinats sectors. La gent manté el record del procés de modernització impulsat pel PSOE a l’Estat, o el que va suposar Maragall per a la ciutat, i pensa que aquest partit farà coses d’esquerres. Jo penso que no. Més encara: crec que, a Barcelona, el PSC pot fer polítiques de dretes perquè dona per descomptat que les d’esquerres les farà Pedro Sánchez. Amb aquest argument, Collboni es pot permetre ser amic dels lobbies i tenir interessos en contra de les classes populars.

El subtítol del llibre és Del Model a la Marca. Què impliquen aquestes etapes?
El model tenia una part física, en el sentit que va implicar un seguit de transformacions en les quals l’Ajuntament mantenia una mà al volant. Hi havia una planificació, una idea concreta de ciutat concebuda des d’un punt de vista socialdemòcrata, en certa forma, i que es va plasmar en la construcció d’equipaments i serveis. La marca, en canvi, és purament simbòlica: ja no hi ha la intervenció de l’Ajuntament, sinó que s’atorga la responsabilitat de la ciutat al sector privat. El model tenia valors. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, hi havia un component moral i ideològic. Per construir la marca, això no ha calgut.

Hi ha una voluntat comercial al darrere de la creació de la marca?
Completament. Es vol atraure inversions i gent. La projecció de Barcelona com una marca digerible, amable, fa que la ciutat estigui en el punt de mira. I aquesta és una obsessió de l’Ajuntament.

Això implica invisibilitzar el conflicte.
És clar. Un exemple d’això és el pla Endreça, en el qual hi apareix tant la qüestió de la neteja com l’eliminació dels manters. Això implica concebre un problema social -que hi hagi persones sense papers que no poden treballar legalment- com una malaltia social. Hi ha una visió higienista quan es posa al mateix lloc la salubritat, la salut pública o la qualitat de l’aire, i el conflicte.

L’smart city és una de les principals apostes del mandat Trias que s’ha mantingut en els governs de Colau.
Trias es troba amb una ciutat consolidada, que no pot créixer a nivell urbanístic, i decideix posar-li una capa de tecnologia al damunt. Fa servir el concepte d’smart city, que és molt complicat de tombar: no hi ha ningú que estigui en contra d’una ciutat intel·ligent. Tanmateix, incideix en la privatització, perquè les idees al voltant de la gestió intel·ligent estaven en mans del sector privat. Colau no va acabar amb la idea de l’smart city, però va donar-li un enfocament, teòricament, més democràtic, apostant pel programari lliure o la gestió pública de les dades.

En una entrevista a Públic deia que tots els partits tenen por de la portada de La Vanguardia. Els comuns també?
Sí. No han estat prou transformadors, bé sigui perquè eren pocs, perquè governaven amb el PSC, perquè realment no venien a capgirar la institució, o perquè pensaven que això crearia massa enemics. Ara bé, seria injust dir que no han fet apostes valentes, per exemple, en matèria d’habitatge o de contenció del turisme, com el PEUAT.

Una política estrella dels comuns han estat les superilles. Com les valora?
Tothom té dret a viure al millor barri possible, perquè, a més, deixar que es degradi acaba sent pitjor en termes d’especulació i gentrificació. És el concepte de rent gap: quan el preu del sòl baixa per la desinversió pública, les expectatives d’obtenir beneficis fan que el sector privat estigui interessat en invertir. Per tant, l’Ajuntament ha d’intervenir en els barris i prendre mesures per minimitzar els efectes negatius de les millores. Els comuns es van equivocar fent un discurs que pivotava, sobretot, sobre l’eix mediambiental, perquè les superilles també comporten conseqüències negatives. I no es van explicitar perquè embrutaven el discurs general sobre els seus beneficis.

Què vol dir?
L’esquerra ha de ser sincera. S’hauria d’haver dit: “Farem superilles, perquè treure cotxes i posar zones verdes és bo per a la gent, però això tindrà unes externalitats negatives que intentarem que siguin mínimes”. És que, a més, se sabien. Se sabia que apujarien el preu de l’habitatge i que hi hauria gentrificació i turistificació.

Diu que l’urbanisme s’ha fet servir com una eina del capital per convertir la ciutat en un terreny del qual extreure’n rendes. És possible un urbanisme popular?
És molt complicat. Les ciutats, totes, estan pensades per estar al servei del capital. David Harvey deia que havia costat 200 anys arribar fins aquí, de manera que és irreal pensar que, en vuit anys, un govern X aconseguirà fer marxa enrere. Ara bé, es poden fer passos petits per desmercantilitzar la ciutat. Els comuns els han fet, però, des del juny, tenim un nou equip de govern que pot anar en la direcció contrària. Potser tocarà reactivar la mobilització social. Potser ens trobarem en la necessitat de ser contestataris i posar-nos les piles, perquè no ens quedarà més remei.

L'entrada José Mansilla: “El PSC fa el mateix que Junts, però amb un discurs més sensible” ha aparegut primer a Carrer.

Ens hi juguem molt: comptar amb una ciutat habitable, saludable, justa. Amb un urbanisme que faciliti la convivència i la vida quotidiana. La crisi ecològica és un dels problemes més importants de la ciutat, amb els de l’habitatge i les desigualtats. I en tots ells xoquem amb la mesquinesa i la manca de mires i de consciència social d’unes elits econòmiques que defensen els seus privilegis amb l’ampli ventall de recursos de què disposen. I que són addictes a un model econòmic basat en el turisme i l’especulació, que és caduc i damnós.

Cal pressionar el poder polític, començant per l’Ajuntament, perquè implementi polítiques adequades als reptes del canvi climàtic i la crisi habitacional i social. Que prioritzi els interessos de la ciutadania davant dels interessos de les elits. I cal treballar als barris perquè aquestes polítiques siguin enteses i defensades. Perquè les transformacions només funcionaran si la majoria entén la magnitud del repte i la necessitat del canvi.

L'entrada Consell de Cent: una sentència negacionista ha aparegut primer a Carrer.

Nascut el 1887 a Lleida, però fill d’una família arrelada a Tornabous -a l’Urgell- que s’establiria a la capital catalana quan ell encara era un nen, Seguí va tenir una vida trepidant, de militància precoç -als 15 anys ja participava a mítings obreristes- i amb el temps combinaria les facetes d’home d’acció i teòric anarcosindicalista -de formació autodidacta- que farien d’ell el principal referent del que a l’època seria un autèntic moviment de masses. Pintor de parets -mai deixaria l’ofici-, va viure temps d’una gran conflictivitat social, en què els obrers intentaven millorar les seves pèssimes condicions i patien la repressió dels patrons. Seguí, de fet, seria una víctima més del pistolerisme. Repassem la seva figura amb els historiadors Xavier Díez -autor d’El pensament polític de Salvador Seguí (Virus Editorial, 2016)- i Manel Aisa, especialitzats en l’anarquisme.

Què el fa rellevant?

Díez considera que el Noi del Sucre és un personatge rellevant “sense el qual no és possible comprendre la Catalunya i l’Europa contemporànies”. En aquest sentit, subratlla que “forma part de la generació que va ser capaç de donar una expressió pràctica a un anarquisme implícit que hi ha dins la societat catalana, com podia ser un sindicat”. La CNT es convertiria en un enorme moviment de masses, amb 750.000 afiliats el 1918, i Díez hi afegeix també la seva importància “des del punt de vista teòric, per la capacitat de crear un discurs amb un projecte social suficientment atractiu, realista i ben elaborat”. Seguí va arrencar la seva militància a Solidaritat Obrera, organització prèvia a la CNT, que al seu torn seria fundada el 30 d’octubre del 1910 i on tindria càrrecs dirigents a partir del 1915.

Els èxits principals

Seguí es va convertir en el secretari general de la CNT en l’històric congrés celebrat del 28 de juny a l’1 de juliol del 1918 a la seu de l’Ateneu Racionalista Obrer de Sants, ubicat al carrer del Vallespir. El sindicat vivia anys de creixement, fruit tant de factors externs -com la influència de la Revolució Russa- com interns -l’encariment de la vida, conseqüència de la inflació desbocada provocada per la I Guerra Mundial- i el congrés va servir per aprovar la proposta dels sindicats únics, una estructura que permetia superar l’antiga organització en sindicats d’oficis i que agrupava tots els treballadors d’una empresa en un mateix sindicat del ram, amb el conseqüent increment de volum i capacitat de pressió.

Tant Díez com Aisa consideren aquest canvi un dels principals èxits del Noi del Sucre. Aisa hi afegeix que va permetre “modernitzar els sindicats” i, com es va veure amb la vaga de La Canadenca -en què es va assolir la jornada de vuit hores, tot i que després la patronal no la respectés- “demostrar que es podia vèncer”. Destaca que el de Seguí era un moviment obrer “revolucionari, que pretenia construir una societat diferent” i ho feia a partir d’una “institucionalitat pròpia, amb la creació de cooperatives de treball, de consum, mútues, escoles, ateneus populars…”. Díez posa en valor que va promoure la “independència del sindicat respecte dels partits polítics de la classe treballadora”, el que es traduirà en una classe obrera “molt autònoma” que anys més tard serà “capaç d’enfrontar-se amb les armes al feixisme i només podrà ser derrotada després d’una llarga i duríssima guerra civil”.

Per què feia por al poder?

Fortament perseguit -va ser detingut i empresonat en diverses ocasions- i objecte de diversos atemptats previs al seu assassinat, Seguí era una figura que feia por al poder, per la seva capacitat de liderar el moviment obrer i teixir ponts amb sectors polítics i socials. Allunyat dels exponents de la CNT més partidaris de l’acció directa, era crític amb la violència, ja que la veia contraproduent com a eina revolucionària i considerava que contribuïa a legitimar la repressió.

Un exemple de la seva capacitat per articular ponts era la sòlida amistat amb els advocats i polítics republicans Francesc Layret -assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1920- i Lluís Companys. Als tres els uneix un final tràgic. Per a Aisa, “se’l veia com una persona que sabia aglutinar un moviment obrer que amb ell funciona, i això molesta molt la burgesia i els poders de l’Estat, que planegen acabar amb ell i per això creen el Sindicat Lliure”. El seu assassinat mai es va arribar a resoldre, però s’atribueix a pistolers d’aquesta organització pagats per la patronal.

Díez recalca que el perill que suposava Seguí per al poder sorgeix de la seva proposta d’articular un “sindicat sobirà i independent dels partits, que en tot cas s’hi relaciona per aconseguir coses, ja que això implica que el sistema no tingui el control sobre la classe treballadora, i aquesta independència dels obrers feia molta por, perquè implicava que es podia fer un tipus de societat diferent de la burgesa”.

Com hauria evolucionat?

Un segle després del seu assassinat, Díez considera que de Seguí en queda “una mica el mite”, que s’ha “recuperat després de diverses èpoques de silenci”. Alhora, però, creu que “s’ha abusat massa d’associar la seva imatge a l’assoliment de les vuit hores”. Personatge molt crític amb el catalanisme conservador de l’època que liderava la Lliga de Francesc Cambó i proper a un model d’Estat més aviat confederal, costa saber com hauria evolucionat si hagués pogut viure més enllà dels 35 anys.

Díez opina que potser li hauria passat com a d’altres històrics de la CNT, com Ángel Pestaña -que acabaria fundant una formació política, el Partit Sindicalista- i hauria “quedat una mica aïllat, apartat dels sectors més joves i intransigents; hauria xocat amb gent com Joan García Oliver i Buenaventura Durruti”. Aisa, però, creu que potser “hauria seguit una línia similar a la de Joan Peiró, que va mantenir-se dins la CNT i arribaria a ser ministre”. En tot cas, la CNT dels anys trenta, renascuda després de ser il·legalitzada per la dictadura de Primo de Rivera, era una organització diferent a la dels anys vint i Seguí.

L'entrada Quatre apunts per entendre la importància de Salvador Seguí ha aparegut primer a Carrer.

De repartidor de llet a gran empresari

Balañá era un home d’origen molt humil que va començar fent d’escolanet en una parròquia de Terrassa i va acabar convertint la plaça de toros Monumental en la més prestigiosa del món. Entremig va fer de repartidor de llet, va muntar una primera vaqueria a Sants, va ser dues vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona i importador de vaques d’Holanda, i va subministrar carn als mercats de la ciutat. Va regentar les dues places de toros de Barcelona, on van torejar les figures més mítiques i on va propiciar el llançament de Domingo Ortega i la rivalitat entre Manolete i Arruza, i va donar ales al fenomen Chamaco. Va organitzar més de 1.000 festivals taurins, combats de boxa, circs i muntatges lírics, i va fundar una cadena de cinemes on es van estrenar 500 pel·lícules.

Va anar canviant d’activitat i de negoci perquè preveia abans que ningú quan una activitat aniria de capa caiguda i intuïa cap a on podien anar les noves tendències. Es va saber adaptar als canvis d’hàbits i dels gustos del públic. Es va avançar a la crisi del teatre, va comprar algunes sales i les va convertir en cinemes. Aquesta reconversió li va comportar moltes crítiques que no li devien afectar ni poc ni gaire. Va deixar un llegat de festivals benèfics i unes sales de cinema molt modernes. Ell ja no ho va poder veure, però cinc mesos després de la seva mort, els Beatles van actuar a la Monumental, un recital que va marcar una època i una generació.

Va ser un home molt treballador, “obsessiu”, diu l’autor del llibre. Ell va saber conquerir els periodistes amb simpatia, però també amb regals i entrades per als seus espectacles. La seva nissaga no va ser tan llesta ni tan simpàtica.

Sense estalviar-se les parts fosques

Guixà no ha escrit una hagiografia. No ha glorificat el personatge. Ans al contrari. “Cuando un biógrafo elige el camino de no glorificar a su personaje en pago a unas migajas de intimidad subministrada por sus familiares, no tiene más remedio que rodearse de un buen puñado de expertos”, diu l’autor en el capítol d’agraïments. Guixà també ha posat al descobert les parts fosques del personatge, sobretot pel que fa a la seva influència en la política. I ens descobreix que els expedients personals del regidor Balañá han desaparegut de l’Arxiu Municipal Contemporani.

Els editors catalans no van saber veure el valor d’aquest llibre o potser només el van mirar en diagonal. Sorprèn que l’hagi editat Almuzara, una editorial cordovesa especialitzada en temes taurins. Tampoc el devien llegir gaire en profunditat, perquè, si bé el personatge central és un empresari que també va organitzar corridas, el paisatge és radicalment barceloní i català. I malgrat que l’Ajuntament de Barcelona es va declarar l’any 2004 “ciutat antitaurina”, el cert és que l’afició popular pels toros –corridas, correbous, toros embolats…- és encara viva a Catalunya.

Balañá: el mayor espectáculo del mundo

Josep Guixà
Editorial Almuzara
336 pàgines. 21,95 €

L'entrada La Barcelona de Pedro Balañá ha aparegut primer a Carrer.

No hi ha dubtes sobre el camí que cal seguir perquè la fase d’excepcionalitat per sequera decretada el març passat -amb fortes restriccions del subministrament d’aigua destinada al reg del verd- es podria allargar aquests pròxims mesos mentre no arriben els esperats ruixats de la tardor. “S’ha d’apostar per una jardinera autòctona, amb un color diferent en funció de l’estació de l’any”, explica Vicenç Casals, geògraf i bon coneixedor del verd barceloní, referint-se a espècies arbustives pròpies del clima mediterrani que aguantin bé l’estrès hídric, sobretot del sud d’Espanya i el nord d’Àfrica.

La sequera natural i la cultural

Segons Casals, atribuir a la climatologia adversa tots els mals és una manera de fugir d’estudi, perquè també hi té molt a veure un mal urbanisme i una mala gestió dels recursos hídrics. “El clima és canviant i les sequeres han existit sempre. El que passa ara és que tenim El Niño fent de les seves en un context d’escalfament global”, explica. I en aquest punt és quan introdueix la terminologia de sequera natural i cultural: “La sequera natural la provoca la falta de pluges, la sequera cultural és la mala gestió de l’aigua -el malbaratament, la contaminació, les pèrdues a la xarxa- i Barcelona té una problema de sequera cultural”, afegeix Casals.

Des de l’entrada en vigor del decret d’excepcionalitat per sequera la passada primavera, el verd urbà ha deixat de regar-se amb aigua de la xarxa i s’han aturat les plantacions de temporada. Segons l’Ajuntament de Barcelona, “per preservar el verd existent es fa reg de supervivència d’arbrat i plantes arbustives i es prioritza l’ús del reg eficient, com és el sistema de goteig, o bé es rega amb aigua freàtica”. Entre el juliol i el setembre, coincidint amb els mesos de més calor i menys pluges, s’ha dissenyat un protocol per districtes amb podes d’arbrat, podes lleus arbustives, neteja manual d’escocells i jardineres, manteniment de plantes vives i murs verds, neteja de zones forestals i petites obres de millora en els parcs del Laberint, la Ciutadella, la Trinitat, el Clot, en cinc jardins i a les granges de Can Cadena i Can Mestre.

Tanmateix, veient l’estat de la vegetació pansida i resseca, la sensació és que aquestes actuacions municipals s’han quedat curtes i de cara a l’octubre no hi ha previst, de moment, cap modificació en aquest protocol trimestral. “Qui més ho està patint són els arbres, que es deixen de regar a partir dels quatre anys perquè es considera que les arrels ja estan prou desenvolupades per arribar a una aigua subterrània que amb la desaparició de la pluja és cada vegada més difícil de trobar”, explica Sílvia Fitó, delegada de CCOO a Parcs i Jardins.

Pacte de ciutat per preservar el verd

Precisament són els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins els que més coneixen l’abast de la tragèdia que comporta la suma dramàtica de la falta d’inversió pública i la falta d’aigua actual. “El problema és que els espais verds no es consideren espais públics, sinó decoratius, i això cal revertir-ho. Necessitem un pacte de ciutat per no estar a expenses de les decisions del govern de torn”, reclama Fitó. A ella s’hi afegeix Susana Rofín, delegada d’UGT, que recorda que “la pandèmia i la sequera han posat de manifest la importància del verd a la ciutat”.

Tot i que el manteniment del patrimoni verd és un servei essencial, Parcs i Jardins arrossega dècades de maltractament i ara ha de gestionar una situació climàtica extrema amb un personal insuficient i una maquinària envellida. El desmantellament d’aquest institut municipal va agafar embranzida amb les privatitzacions i l’externalització de serveis d’Imma Mayol (ICV), responsable de l’àrea d’Ecologia. El procés ha continuat després i amb l’alcalde Xavier Trias estava prevista la privatització total del servei. La sagnia només s’ha frenat amb l’arribada dels Comuns al govern de Barcelona.

Males decisions polítiques

Un exemple de males decisions polítiques és el fet que el manteniment de la xarxa freàtica -subterrània- de la ciutat, que ara ha esdevingut essencial per garantir el reg als parcs i jardins, històricament s’ha descuidat molt i actualment està externalitzada. A més, remarca Rofín, “no s’ha fet cap inversió en noves zones de reg o en sistemes de reg més eficaços”. Només cal passejar pel parc de la Ciutadella per veure extenses zones resseques amb arbres agonitzant, com és el cas dels til·lers del passeig, al costat de zones inundades per l’aigua dels aspersors.

S’ha acabat la verdor perenne

Ara que la societat ja ha assumit que el patrimoni verd millora la salut dels barris i que calen ciutats verdes per fer front al canvi climàtic provocat per l’ésser humà, ha arribat l’hora de començar a explicar que en un context de sequera les bucòliques extensions de prats de gespa en parcs i jardins, com és el cas de la clariana del parc de les Glòries, no són sostenibles. “S’hauria d’invertir la mentalitat del verd bonic i això requereix pedagogia”, explica Susana Rofín, mentre que Silvia Fitó reivindica la necessitat de fer campanyes divulgatives per acostar el verd urbà a la ciutadania. Vicenç Casals també incideix en la necessitat de canviar de xip, perquè voler tenir a Barcelona el model verd del nord d’Europa “no té ni cap ni peus”. De seguir pel pedregar amb la sequera, tot apunta que el marró serà el nou verd.

El verd de Barcelona, en xifres

• 1.020,3 hectàrees de verd gestionat.
• 634 parcs i jardins.
• 7.064 jardineres.
• 4.988 m² de flor de temporada -ara no en planten per la sequera-.
• 36,75 hectàrees d’herbassar o espai naturalitzat.
• 10,09 hectàrees de prats.
• 152,3 hectàrees de gespa.
• 208.111 arbres.
• 39.226 arbres als parcs.
• 73.500 arbres als parcs forestals.
Font: Parcs i Jardins. Març del 2023.

L'entrada La sequera obliga a transitar del verd al marró ha aparegut primer a Carrer.