El 10 de març del 1923, el cafè El Tostadero, ubicat a la plaça Universitat, va ser l’escenari de la darrera tertúlia de Salvador Seguí. Després de compartir-hi hores amb els seus amics Lluís Companys -aleshores advocat i futur president de la Generalitat- i els sindicalistes Lluís Botella i Francesc Comas -el Peronas-, qui era el dirigent més conegut de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adreçar-se juntament amb Comas al districte Cinquè de Barcelona -posteriorment anomenat barri Xino i actual Raval-. A la cantonada del carrer de la Cadena -avui Rambla del Raval- amb el de Sant Rafael, els esperaven tres homes que els cosirien a trets. Seguí moriria a l’instant, tenia 35 anys; el Peronas ho faria tres dies més tard a l’Hospital Clínic.
Nascut el 1887 a Lleida, però fill d’una família arrelada a Tornabous -a l’Urgell- que s’establiria a la capital catalana quan ell encara era un nen, Seguí va tenir una vida trepidant, de militància precoç -als 15 anys ja participava a mítings obreristes- i amb el temps combinaria les facetes d’home d’acció i teòric anarcosindicalista -de formació autodidacta- que farien d’ell el principal referent del que a l’època seria un autèntic moviment de masses. Pintor de parets -mai deixaria l’ofici-, va viure temps d’una gran conflictivitat social, en què els obrers intentaven millorar les seves pèssimes condicions i patien la repressió dels patrons. Seguí, de fet, seria una víctima més del pistolerisme. Repassem la seva figura amb els historiadors Xavier Díez -autor d’El pensament polític de Salvador Seguí (Virus Editorial, 2016)- i Manel Aisa, especialitzats en l’anarquisme.
Què el fa rellevant?
Díez considera que el Noi del Sucre és un personatge rellevant “sense el qual no és possible comprendre la Catalunya i l’Europa contemporànies”. En aquest sentit, subratlla que “forma part de la generació que va ser capaç de donar una expressió pràctica a un anarquisme implícit que hi ha dins la societat catalana, com podia ser un sindicat”. La CNT es convertiria en un enorme moviment de masses, amb 750.000 afiliats el 1918, i Díez hi afegeix també la seva importància “des del punt de vista teòric, per la capacitat de crear un discurs amb un projecte social suficientment atractiu, realista i ben elaborat”. Seguí va arrencar la seva militància a Solidaritat Obrera, organització prèvia a la CNT, que al seu torn seria fundada el 30 d’octubre del 1910 i on tindria càrrecs dirigents a partir del 1915.
Els èxits principals
Seguí es va convertir en el secretari general de la CNT en l’històric congrés celebrat del 28 de juny a l’1 de juliol del 1918 a la seu de l’Ateneu Racionalista Obrer de Sants, ubicat al carrer del Vallespir. El sindicat vivia anys de creixement, fruit tant de factors externs -com la influència de la Revolució Russa- com interns -l’encariment de la vida, conseqüència de la inflació desbocada provocada per la I Guerra Mundial- i el congrés va servir per aprovar la proposta dels sindicats únics, una estructura que permetia superar l’antiga organització en sindicats d’oficis i que agrupava tots els treballadors d’una empresa en un mateix sindicat del ram, amb el conseqüent increment de volum i capacitat de pressió.
Tant Díez com Aisa consideren aquest canvi un dels principals èxits del Noi del Sucre. Aisa hi afegeix que va permetre “modernitzar els sindicats” i, com es va veure amb la vaga de La Canadenca -en què es va assolir la jornada de vuit hores, tot i que després la patronal no la respectés- “demostrar que es podia vèncer”. Destaca que el de Seguí era un moviment obrer “revolucionari, que pretenia construir una societat diferent” i ho feia a partir d’una “institucionalitat pròpia, amb la creació de cooperatives de treball, de consum, mútues, escoles, ateneus populars…”. Díez posa en valor que va promoure la “independència del sindicat respecte dels partits polítics de la classe treballadora”, el que es traduirà en una classe obrera “molt autònoma” que anys més tard serà “capaç d’enfrontar-se amb les armes al feixisme i només podrà ser derrotada després d’una llarga i duríssima guerra civil”.
Per què feia por al poder?
Fortament perseguit -va ser detingut i empresonat en diverses ocasions- i objecte de diversos atemptats previs al seu assassinat, Seguí era una figura que feia por al poder, per la seva capacitat de liderar el moviment obrer i teixir ponts amb sectors polítics i socials. Allunyat dels exponents de la CNT més partidaris de l’acció directa, era crític amb la violència, ja que la veia contraproduent com a eina revolucionària i considerava que contribuïa a legitimar la repressió.
Un exemple de la seva capacitat per articular ponts era la sòlida amistat amb els advocats i polítics republicans Francesc Layret -assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1920- i Lluís Companys. Als tres els uneix un final tràgic. Per a Aisa, “se’l veia com una persona que sabia aglutinar un moviment obrer que amb ell funciona, i això molesta molt la burgesia i els poders de l’Estat, que planegen acabar amb ell i per això creen el Sindicat Lliure”. El seu assassinat mai es va arribar a resoldre, però s’atribueix a pistolers d’aquesta organització pagats per la patronal.
Díez recalca que el perill que suposava Seguí per al poder sorgeix de la seva proposta d’articular un “sindicat sobirà i independent dels partits, que en tot cas s’hi relaciona per aconseguir coses, ja que això implica que el sistema no tingui el control sobre la classe treballadora, i aquesta independència dels obrers feia molta por, perquè implicava que es podia fer un tipus de societat diferent de la burgesa”.
Com hauria evolucionat?
Un segle després del seu assassinat, Díez considera que de Seguí en queda “una mica el mite”, que s’ha “recuperat després de diverses èpoques de silenci”. Alhora, però, creu que “s’ha abusat massa d’associar la seva imatge a l’assoliment de les vuit hores”. Personatge molt crític amb el catalanisme conservador de l’època que liderava la Lliga de Francesc Cambó i proper a un model d’Estat més aviat confederal, costa saber com hauria evolucionat si hagués pogut viure més enllà dels 35 anys.
Díez opina que potser li hauria passat com a d’altres històrics de la CNT, com Ángel Pestaña -que acabaria fundant una formació política, el Partit Sindicalista- i hauria “quedat una mica aïllat, apartat dels sectors més joves i intransigents; hauria xocat amb gent com Joan García Oliver i Buenaventura Durruti”. Aisa, però, creu que potser “hauria seguit una línia similar a la de Joan Peiró, que va mantenir-se dins la CNT i arribaria a ser ministre”. En tot cas, la CNT dels anys trenta, renascuda després de ser il·legalitzada per la dictadura de Primo de Rivera, era una organització diferent a la dels anys vint i Seguí.
