Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

El fantasma dels transvasaments

L’aigua de Barcelona i l’AMB prové fonamentalment del riu Llobregat i -en menor mesura- del Besòs, però un important 30% prové del Ter. Gràcies a l’Acord de la Taula del Ter, la dependència barcelonina del transvasament d’aquest riu s’haurà de reduir els pròxims anys. Tanmateix, partim de 57 anys d’espoli que, fins fa poc, va arribar a xuclar més del 70% del cabal del Ter, sense respectar el cabal ecològic i el bon estat de la biodiversitat associada. Desoint la voluntat de les comarques gironines.

Un altre transvasament que no s’ha fet, però que sempre ha estat sobre la taula, és el de l’Ebre cap a Barcelona. Tots els Plans Hidrològics Nacionals (PHN) del PP, i alguns amb el suport del PSOE i CiU, l’han tret a escena, sigui des del seu tram final o des del Segre. Ara, amb el pretext de la sequera, el Col·legi d’Enginyers de Camins el torna a demanar. Per tant, malgrat la forta oposició popular, el transvasament segueix latent, ja sigui prolongant el minitransvasament de Tarragona o transvasant aigua del Segre a través del canal Segarra-Garrigues al Sistema Ter-Llobregat, que alimenta Barcelona i la regió metropolitana. Toquem fusta: a hores d’ara, ni el Govern de Catalunya ni el Govern espanyol no els contemplen.

Barcelona i l’AMB opten fermament per l’abastament amb fonts pròpies, sobretot a través de la construcció d’una nova potabilitzadora i la construcció d’una nova estació de regeneració d’aigua, ambdues al Besòs. De fet, la capacitat de regeneració s’ha multiplicat per 15 els últims quatre anys.

Malgrat que les grans i costoses infraestructures per produir més aigua potable són necessàries, el problema de fons amb l’aigua a Barcelona és el mateix que fa 65 anys, quan es va optar pel transvasament del Ter. Mai no hi ha prou aigua, per molt que en creixi l’oferta. El creixement insostenible de la capital catalana i tota la seva àrea s’ha dut a terme a costa de trinxar la resta del territori per satisfer les seves necessitats hídriques i energètiques: petroquímica, centrals nuclears i transvasaments, amb impactes al camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques de Girona.

En una fugida endavant irracional, en l’actual context d’emergència climàtica i sequera extrema, totes les planificacions hidràuliques continuen projectant el creixement de la metròpoli. El nou Pla Hidrològic de Districte de Conca Fluvial de Catalunya preveu un augment del 25% de la càrrega turística el 2039; el Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua de l’AMB (PECIA) preveu més edificabilitat i el consegüent augment de la demanda; i el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), actualment en tramitació, projecta més de 200.000 nous habitatges, amb el consegüent augment de consums.

És per això que els moviments de l’aigua apostem per una reducció de la demanda, o, si més no, una contenció. A les capçaleres dels rius Ter i Llobregat, la precipitació s’ha reduït més d’un 30%, contribuint a la disminució dels cabals dels dos rius, i les prediccions dels efectes del canvi climàtic pronostiquen una reducció de la disponibilitat d’aigua del 22% per al litoral català el 2051. O contenim i reduïm la demanda, o més d’hora que tard posarem en fallida el sistema.

Això comporta passar d’oferir cada vegada més i més aigua que no tenim a fer-ne un ús racional i gestionar la demanda. La vella política d’oferta d’aigua s’ha basat a satisfer d’aigua a qui la requereix, molt sovint sense pensar prèviament en quanta en tenim, quins escenaris futurs es preveuen pel canvi climàtic, ni considerar el compliment legal dels cabals ambientals com una restricció prèvia a qualsevol tipus d’ús.

Amb la crisi provocada per la sequera, les administracions públiques continuen entossudides a construir grans infraestructures per produir més aigua. Si bé és cert que de l’aigua de mar en podem obtenir aigua potable, també és cert que aquestes infraestructures tenen un elevat impacte ambiental que les posa en qüestió. L’ús intensiu d’energia d’aquestes instal·lacions, l’elevadíssim cost de la construcció i l’obligació legal de recuperar els costos fan pensar que això acabarà repercutint a les nostres butxaques amb un increment del rebut de l’aigua. Pel que respecta a l’aigua regenerada, cal recordar que aquesta tecnologia no aporta més aigua al sistema, sinó que la treu dels propis rius i per tant correm el risc de reduir-ne el cabal ecològic.

Per a què volem l’aigua que tenim?

Abans d’invertir un dineral en aquestes infraestructures, potser seria convenient pensar prèviament per a què i per a qui volem la poca aigua que tenim. Avui en dia, el 12% del consum de tota l’aigua de Barcelona prové del sector turístic -només comptant l’aigua consumida pels turistes als hotels i pisos turístics-. Del total dels grans consumidors d’aigua de la ciutat -aquells que consumeixen més de 7.000 m³/any- un 25% són hotels.

A Barcelona i l’AMB, el sector domèstic representa més del 70% de tot el consum d’aigua. I tot i que el total del consum d’aigua potable ha disminuït considerablement, el creixement urbanístic que projecten l’AMB i Barcelona tensionarà més la gestió de l’aigua. Per això, si volem garantir el dret a l’aigua, protegir els pocs espais agrícoles metropolitans que ens queden i contenir la demanda, cal promoure la desqualificació d’urbanitzables o d’urbans de tots els sectors no desenvolupats i que en l’actualitat són agrícoles o naturals. Només al Baix Llobregat, hi ha més de 100 nous projectes de promocions urbanístiques.

A la gestió de l’aigua de Barcelona i l’AMB li manca resiliència i adaptació a l’emergència climàtica. És per això que, més enllà de l’aposta per la regeneració i la dessalinització, cal que l’Administració posi en joc un seguit d’inversions i millores que, de moment, sembla no prioritzar.

Una d’elles passa per l’aprofitament dels recursos hídrics alternatius a escala municipal i domèstica. Des del 2020, Barcelona avança amb l’aprofitament de l’aigua subterrània per a la neteja, fonts ornamentals i reg municipal. Amb tot, l’aplicació del Pla de Recursos Hídrics Alternatius de Barcelona (PLARHAB) del 2020 és lenta. Ciutats metropolitanes com Sant Cugat del Vallès i unes altres cinc ja tenen ordenances municipals per a l’aprofitament de les aigües grises i pluvials als edificis, però cal estendre-les a la resta de municipis i incentivar-ne l’aplicació.

Reaprofitament de les aigües grises

L’estratègia de regeneració d’aigua de Barcelona i l’AMB hauria d’incorporar el reaprofitament de les aigües grises -aquelles que surten de la dutxa i la pica del lavabo amb una càrrega orgànica baixa- al sector domèstic i municipal. Sobretot per a usos on les exigències de qualitat són baixes, com per exemple a la cisterna del vàter. Podríem estalviar al voltant del 20% del consum domèstic pel cap baix.

Cal tenir present que les prediccions del canvi climàtic apunten a episodis de pluges torrencials cada cop més freqüents, que per comptes de resoldre el problema el complicaran encara més. De fet, les pluges i les inundacions són un dels problemes principals de Barcelona i l’AMB. El model de ciutat basat en el ciment ha impermeabilitzat gairebé tota la metròpoli, sense permetre la infiltració de l’aigua i causant inundacions a la mínima que plou. Si a això hi afegim el model de clavegueram unitari que barreja les aigües pluvials amb les residuals, tenim un còctel molotov que posa en perill la qualitat de l’aigua de les platges i rius.

El clavegueram de Barcelona i la depuradora del Besòs no es van construir pensant en l’augment poblacional i turístic que ha patit la ciutat. És per això que, fins i tot amb pluges moderades, patim episodis de contaminació d’aigua fecal a les platges, causats perquè el clavegueram col·lapsa i vessa l’aigua de pluja barrejada amb la residual pels sobreeixidors o l’efluent de la depuradora quan plou molt.

Per fer front a aquest problema, l’actual planificació de Barcelona passa per dues estratègies concretes: la construcció de 38 nous grans dipòsits de retenció de pluvials, on les aigües de pluja es barregen amb les residuals, es retenen durant els episodis de pluges i s’aboquen al clavegueram un cop les pluges acaben; i de forma més modesta, la construcció dels Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible (SUDS), els jardins que retenen i fins i tot alguns filtren aigua de pluja al freàtic.

Potser amb la crisi de la sequera comencem a entendre que l’aigua de pluja és també un recurs hídric alternatiu que s’ha d’aprofitar en origen i que no té sentit gastar milions d’euros en construir dipòsits que només la retenen i després la barregen amb la fecal. Potser hauríem de cercar estratègies per aprofitar aquesta aigua en origen, abans que toqui l’asfalt, i així evitar la contaminació amb tots els tòxics que conté. Potser cal posar en marxa un Pla de Rehabilitació Hídrica i una ordenança municipal que faciliti la recollida d’aigües grises i pluvials. Potser, també, cal estudiar la viabilitat d’implementar una xarxa separativa. D’opcions n’hi ha.

El model de gestió

Barcelona i l’AMB necessiten un nou model de gestió de l’aigua si volem posar en marxa les mesures anteriors. Els inicis del sistema modern d’abastament barceloní han estat molt lligats a la història d’Aigües de Barcelona -el grup Agbar-, que avui participa amb un 70% a l’empresa mixta metropolitana que s’ocupa del servei, juntament amb La Caixa (15%) i l’AMB (15%). El control de l’aigua de Barcelona i l’AMB per part d’Agbar és un impediment al model públic i democràtic que defensa el 80% de la ciutadania de Barcelona.

Avui veiem que qui planifica i inverteix per fer front a la sequera és l’administració pública. Llavors, per què any rere any paguem cinc milions d’euros en concepte de “coneixement privat”? Per a què serveix? Qui en treu profit? Quin és l’objectiu últim d’un grup privat transnacional com Agbar? És ben senzill: fer negoci. I amb l’aigua el negoci es fa facturant: quant més consum millor, i quantes més inversions en grans infraestructures construïdes per la multinacional, millor. I si poden apujar la tarifa per sobre del 60%, com van fer durant la crisi econòmica del 2008, millor.

La privatització de l’aigua a Barcelona és, en part, el motiu pel qual existeixen plataformes i moviments socials a favor d’un canvi de model de gestió. I sempre ens hem trobat amb el mateix mur de pedra: l’opacitat i la defensa ferma dels interessos particulars, sovint amb estratègies bel·ligerants que demostren l’abús de poder de la companyia i els seus tentacles. Un exemple recent són els més de 14 recursos judicials que van interposar Agbar i els seus satèl·lits contra el reglament de participació i la consulta de l’aigua el 2019. La consulta tenia la intenció de preguntar a la ciutadania de Barcelona quin model de gestió preferia. Finalment, no es va poder celebrar perquè la insistència d’Agbar als jutjats va acabar per dinamitar no només la consulta, sinó tot el reglament de participació de l’Ajuntament.

Per aquest motiu, els moviments de l’aigua fa anys que demanem la creació d’un Observatori Metropolità de l’Aigua (OMA) que faci possible la participació ciutadana en l’elaboració de les polítiques públiques. La governança de l’aigua fa molts anys que està retinguda ens uns despatxos i l’aigua és massa essencial com per deixar-la en mans d’uns pocs. Un espai com l’OMA tindrà molta feina per revertir la vulneració del dret d’accés a la informació. Sense informació, és molt difícil la participació de la ciutadania en els afers públics. A les smart cities [ciutats intel·ligents] els calen smart citizens [ciutadans intel·ligents].

Una qüestió de justícia global

Per últim, però no menys important, canviar el model de gestió de Barcelona i l’AMB és una responsabilitat amb la justícia global. Agbar és un grup transnacional que al sud global aprofita -o fins i tot modifica de forma interessada- els contextos polítics i normatius per guanyar concessions i desenvolupar els seus negocis. I sovint ho ha fet vulnerant els drets humans de comunitats empobrides o marginades. Un cas paradigmàtic és la migració forçada que han patit les comunitats afrodescendents de Punta Canoa (Cartagena de Indias, Colòmbia) amb la construcció d’un emissari submarí per part d’Acuacar -filial d’Agbar-, que va acabar amb els mitjans de subsistència de les comunitats pesqueres del litoral. Ho va fer saltant-se el procediment de consulta prèvia recollit al conveni 169 de la OIT (Organització Internacional del Treball) i escollint una tecnologia molt poc a l’alçada del que se suposa que Agbar pot aportar.

Esperem que el context de sequera i emergència climàtica i social afavoreixi guspires socials per seguir exigint i construint solucions i mesures per garantir el dret a l’aigua i la seva preservació.

Dante Maschio, Quim Pérez i Jordi Fortuny són membres d’Aigua és Vida i SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet.

L'entrada Els reptes de la gestió de l’aigua a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Segons una recerca del 2021 de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de la UAB, sis de cada deu llars de Barcelona i la corona metropolitana no disposen de cap tecnologia que reguli l’ús d’aigua en aixetes, cisternes o electrodomèstics. L’estudi, encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), estableix que el 60% de llars malbaraten 14 litres cada dia, per damunt del consum mitjà. Des del 2006, la normativa tècnica d’edificació de Barcelona obliga a instal·lar mesures d’estalvi, com les cisternes de doble descàrrega. Per tant, són els habitatges més antics, ocupats generalment per famílies amb rendes baixes, els que no hi estan condicionats.

Jardins privats i piscines

En l’altre pol de l’escalafó social també hi ha malbaratament, potser menor quantitativament, però molt més alt en termes relatius. Segons dades fetes públiques per l’AMB al juny, a la conurbació de Barcelona hi ha 25.000 llars familiars que consumeixen aigua per damunt dels 200 litres per persona i dia, és a dir, que dupliquen la mitjana de despesa al territori, estimada en 103 litres per habitant i dia. D’aquests casos, gairebé la meitat, 13.000, estan situats a Barcelona ciutat -un 22% dels quals es concentren al districte de Sarrià-Sant Gervasi-. Es tracta, segons l’entitat supramunicipal, de cases amb jardí o piscina privada, o ambdues circumstàncies.

Les mesures d’excepcionalitat per l’alerta de sequera dictades per la Generalitat el passat febrer prohibeixen el rec de gespa i el limiten a la resta de vegetació només per a la supervivència de l’arbrat, però en els casos de les piscines sí que permeten la renovació parcial si tenen sistemes de recirculació d’aigua. A Barcelona hi ha, segons les estimacions del 2021 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), 1.456 piscines -una per cada cent habitants, una de les ràtios més baixes del país, val a dir-, de les quals catorze són municipals i un centenar són d’ús públic -d’equipaments esportius o centres educatius-. La immensa majoria, doncs, es troben en cases unifamiliars, blocs d’habitatges o en establiments hotelers.

Hotels i habitatges turístics

El turisme és un altre dels punts calents del debat al voltant de la moderació del consum d’aigua a la ciutat. En els darrers mesos, Administracions i representants empresarials del sector s’han abocat a una guerra de xifres sobre l’impacte de la despesa hídrica en els establiments dedicats a l’allotjament de visitants. Al març, coincidint amb el decret de l’estat d’emergència per sequera, l’agència pública Barcelona Regional urgia els hotels a aplicar mesures de reducció del consum, atès que, segons les xifres de què disposava, un client d’un establiment de cinc estrelles pot arribar a utilitzar fins a 545 litres al dia, quintuplicant la mitjana del consum resident -la xifra es reduïa a 242 litres per als hotels d’una o dues estrelles-, de manera que el negoci hoteler, segons aquests barems, acaparava el 12% de la despesa hídrica de la capital.

El Gremi d’Hotels de Barcelona va replicar amb les seves pròpies dades, argumentant que les de Barcelona Regional, tot i admetre-les, eren del 2016 i d’aleshores ençà, mitjançant mesures de renovació de les tecnologies d’estalvi i reciclatge d’aigües i de conscienciació a la clientela, el consum s’ha reduït en 3.000 milions de metres cúbics. La patronal situa el consum en una forquilla que va dels 242 litres diaris per a la clientela d’hotels de cinc estrelles als 110 per als d’una i dues estrelles, una despesa que seria gairebé equivalent a la dels empadronats a la ciutat.

Per si no n’hi havia prou, l’AMB feia pública al juny la seva estadística, basada en un nou estudi en el qual, tot i donar la raó al gremi sobre la reducció en l’última dècada, estima que un turista a Barcelona continua consumint el doble d’aigua que un resident habitual, amb una mitjana diària de 194 litres per visitant -i un ventall entre els 312 dels establiments d’alta gamma i 137 en els de més baixes prestacions-.

Tenint en compte que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, Barcelona va acollir l’any passat 29,8 milions de pernoctacions, si extrapolem les dades de l’AMB, podem deduir que van consumir al voltant de 5.800 milions de litres en el total de l’any, pels 64.000 milions de les persones residents. La proporció d’aigua consumida pel turisme hoteler, segons aquesta estimació, se situaria al voltant del 10% del consum total. Però cal tenir en compte que el rastreig de l’AMB no analitza l’impacte dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT), tot i que, amb un càlcul basat en registres històrics, avalua la despesa en aquesta modalitat d’allotjament per damunt dels 200 litres i diu que podria representar fins al 33% del consum d’aigua turístic.

Grans creuers

Hi ha un altre àmbit del negoci turístic l’afectació del qual sobre els recursos hídrics és més difícil d’avaluar i ha generat debat: els grans creuers, que a Barcelona han conegut un creixement rutilant en pocs anys. Enguany, s’espera que 800 vaixells turístics i més de tres milions de creueristes hi facin parada. Al març, la regidora d’Urbanisme reclamava al Govern de la Generalitat regular aquest flux davant de l’episodi d’alarma per sequera. Un estudi impulsat per les universitats de Lleida, les Illes Balears i València estima que cada gran creuer consumeix 628.000 litres d’aigua cada cop que atraca en un port. Al Port de Barcelona, però, hi ha reticència a frenar-ne el creixement. El president, Lluís Salvador, ha argumentat que la majoria de naus -el 80%- tenen plantes dessalinitzadores pròpies i no fan provisió d’aigua de terra. L’autoritat portuària estima en 27 litres el consum d’un creuerista mitjà al seu pas per la ciutat. Si donem per bona la dada, i tenint en compte que el 2022 van aturar-se a Barcelona 2,3 milions de turistes marítims, el consum d’aigua estaria fixat en més de 62 milions de litres.

L'entrada Grans xucladors: piscines privades, turisme i creuers ha aparegut primer a Carrer.

Quins recursos hídrics té Barcelona?

El tram final del Besòs i del Llobregat limiten la geografia de la ciutat de Barcelona. També ho fa la serra de Collserola i les seves rieres. Al subsòl, hi ha els aqüífers del Pla de Barcelona i de les cubetes del Llobregat i del Besòs. Per tant, Barcelona té aigua. El problema és la quantitat de persones que l’habiten o hi circulen. Per reduir la dependència de l’aigua potable, la ciutat compta amb una xarxa de 95,7 km d’aigua subterrània, 27 dipòsits i 30 hidrants per a l’aprofitament de 1,2 Hm³/any (aigua no potable), que suposa el 17,4% del consum d’aigua dels serveis municipals.

Quins són els principals usos de l’aigua potable a la ciutat?

L’ús domèstic (68%), seguit de la indústria i el comerç (26%) i els serveis municipals (6%). El consum el 2022 va ser de 91,5 hm³.

Qui té les competències sobre la gestió de l’aigua a Barcelona?

La competència sobre l’aigua de boca és de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La competència sobre el clavegueram i els recursos hídrics alternatius és municipal.

Quanta aigua es reaprofita?

El 2022 es van utilitzar 55,2 hm³ d’aigua regenerada a Barcelona. Això és el 50% de les necessitats anuals d’aigua potable. De tota l’aigua que surt de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) del Prat de Llobregat, el 82% s’aprofita en forma d’aigua regenerada.

Quins usos té l’aigua regenerada?

L’aigua regenerada de l’EDAR s’utilitza com a barrera contra la intrusió salina de l’aqüífer del Prat, ús ambiental per al riu Llobregat, reg agrícola, manteniment de zones humides i ús industrial.

Quan plou, s’aprofita l’aigua?

L’aigua de pluja és una de les fonts principals d’aigua de reg per a les zones verdes i l’alimentació de les aigües subterrànies. Tanmateix, la impermeabilització de la ciutat fa que l’aigua acabi al clavegueram i les depuradores. Avancen els Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible (SUDS), parcs verds per recollir i infiltrar l’aigua al subsòl, però no ho fan els sistemes d’aprofitament d’aigua de pluja als edificis i les xarxes separatives.

Què entenem per malbaratament d’aigua?

Un ús indegut de l’aigua, un sobre-consum per una mala praxi o per ineficiència dels sistemes que abasteixen d’aigua.

Les llars consumeixen massa aigua?

No. El consum de Barcelona (107 litres per persona i dia) és dels més baixos de la Unió Europea (128 lpd de mitjana) i és més baix que la mitjana espanyola (139l pd). De fet, amb la sequera del 2008 hi ha hagut un descens important del consum domèstic d’aigua.

D’on ve l’aigua de l’aixeta de casa?

Barcelona forma part de la xarxa d’abastament metropolitana, que veu principalment del riu Llobregat (35%) i del Ter (30%). En menor mesura, però en augment, d’aigua dessalinitzada (14%) i d’aigües subterrànies (21%).

L’aigua que surt de l’aixeta és de bona qualitat?

Sí. L’aigua de Barcelona passa molts controls diaris i la normativa d’aigua potable que totes les aigües de l’Estat espanyol han de complir és exigent per assegurar la potabilitat de l’aigua.

On va a parar l’aigua quan surt pel desguàs?

A la claveguera es barregen les aigües residuals i l’aigua de pluja, i aquestes es condueixen fins a les estacions depuradores, on són depurades i, posteriorment, retornades als trams finals dels rius o els donen un altre ús com
a aigua regenerada.

Amb quina aigua es reguen els parcs i jardins a la ciutat?

El 20% de l’aigua que s’utilitza per al reg és aigua subterrània. La resta és aigua potable. En context de sequera, a partir de l’estat d’excepcionalitat, està prohibit regar i netejar els carrers amb aigua potable. Sí que es pot fer amb recursos hídrics alternatius, com ara aigua de pluja o del freàtic.

Amb quina aigua es neteja el carrer?

La neteja de carrers es fa principalment amb aigua del subsòl (80%).

L’aigua de les fonts ornamentals és un circuït tancat?

Sí, totes les fonts ornamentals tenen recirculació d’aigua.

L'entrada Preguntes freqüents: més clar que l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Per respondre a la primera pregunta cal diferenciar dos conceptes: la sequera -un fenomen meteorològic on hi ha períodes perllongats sense pluges- i l’escassetat hídrica -una situació en la qual la societat no disposa d’aigua suficient per abastir-se de manera habitual-. Tot i ser dos conceptes entrelligats, no tenen per què donar-se de forma simultània. Podem tenir períodes de sequera on, gràcies a una bona gestió de l’aigua, tenim reserves suficients. I podem tenir períodes on hi hagi pluges, però no tinguem prou aigua disponible als pantans, rius i aqüífers.

El canvi climàtic es tradueix en sequeres a Catalunya sobretot per l’augment de les temperatures i el canvi en els patrons meteorològics. A més temperatura, més evaporació de l’aigua i més evapotranspiració de les plantes i, per tant, major esgotament dels recursos hídrics. A més, els canvis en les dinàmiques meteorològiques provoquen que, en el context mediterrani, els períodes de sequera siguin més extensos i durs, i els de pluges siguin més intensos i produeixin més inundacions.

La resposta a la segona pregunta no és senzilla, però, per part dels moviments socials en defensa del dret humà a l’aigua i ecologistes, és clara: el problema de l’escassetat hídrica no es deu només al canvi climàtic, sinó a com es gestiona l’aigua. Per tant, és un problema estructural que tenim com a país, i a més, un dels més importants.

La qüestió dels usos és fonamental. A la conca de l’Ebre el 92% del consum d’aigua es destina a usos agraris i a les conques internes, el 36%. L’Estat espanyol és el principal exportador mundial de fruites i hortalisses, i Catalunya hi contribueix, perquè és majoritàriament agroexportadora, no només de vegetals: també de carn, concretament de porc. Aquest és un ús que cal regular amb urgència, no autoritzant nous cultius de regadiu i macrogranges, que són insostenibles i perjudicials per al medi i els recursos naturals.

També hi ha el problema de la contaminació, ja sigui per agrotòxics -fertilitzants i pesticides- o pels purins dels animals, que malmeten els aqüífers i els rius i els tornen inservibles. Cal transformar el model agrícola i ramader, perquè alimenti la població de Catalunya i no exporti aigua en forma de pomes i hamburgueses destinades a consumir-se en altres països. Cal un model que aposti per la sobirania alimentària i que no precaritzi la feina de les nostres agricultores i agricultors.

Aigua potable per tirar la cadena

Una altra dimensió que cal abordar és la de com es tracta i reutilitza l’aigua. Avui encara utilitzem aigua potable per rentar els plats o tirar la cadena. Això hauria de canviar, com a mínim en els edificis de nova construcció, on hauria de ser obligatori que s’hi instal·lin sistemes de reaprofitament d’aigües. Encara cal molta feina per regenerar aigües perquè es puguin fer servir de nou. Sembla que aquesta serà una de les apostes que prioritzarà l’Agència Catalana de l’Aigua al nou Pla de Gestió de l’Aigua, juntament amb la creació de noves dessalinitzadores.

Tot i que és important diversificar les fonts d’abastament, la solució no passa només per produir més aigua, sinó per gestionar millor la que tenim. No disposem de xarxes de recollida d’aigües desdoblades i les aigües pluvials no s’aprofiten com hauria de ser. Es recullen a través del clavegueram juntament amb les aigües brutes i en moments d’aiguats rellevants les depuradores són incapaces de tractar tota aquesta aigua i aboquen les aigües pluvials barrejades amb les fecals directament a platges i rius.

Dídac Navarro i Laia Serra són membres d’Ecologistes en Acció de Catalunya.

L'entrada La sequera, un problema estructural ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, Agbar fa més de 150 anys que gestiona l’aigua a Barcelona, la major part d’aquest temps sense contracte. El 2010, arran de la denúncia d’un veí de la ciutat sobre la tarifa de l’aigua, va sortir a la llum que l’empresa privada gestionava l’aigua sense cap contracte i, per tant, les tarifes del servei no es basaven en cap marc legal. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, per regularitzar la situació, però es va constituir de manera opaca, sense cap concurs públic.

Malgrat els intents de remunicipalitzar-la, la concessió a l’empresa mixta que gestiona el servei integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona finalitzarà el 2047, després que una polèmica sentència del Tribunal Suprem dictaminés a favor d’Agbar. Aquesta empresa mixta compta amb un 85% de capital privat: el 70% d’Agbar i el 15% de La Caixa. El 15% de capital restant és públic. Per a la seva creació, l’AMB va assumir un deute públic de 190 milions d’euros a través d’una estratègia d’enginyeria financera per aportar liquiditat a la nova empresa, passant del 10% al 15% dels actius.

Mercantilització i drets humans

Davant de la situació de privatització de l’aigua que viu la ciutat de Barcelona històricament, és important destacar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 28 de juliol del 2010, va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), fet que implica considerar l’aigua com un bé comú, que no hauria de ser objecte de lucre per part de cap empresa privada. I la mercantilització pot comprometre el compliment d’aquest dret. L’aleshores relator especial de les Nacions Unides pel DHAS, Léo Heller, en el seu últim informe sobre “Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament”, concreta els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.

La lògica mercantilista del model de gestió privada es basa a minimitzar costos i maximitzar beneficis. Observem que el 56% dels costos imputats a la tarifa de l’aigua són costos il·legítims que no estan directament relacionats amb el consum d’aigua, sinó que inclouen la publicitat corporativa de l’empresa, els beneficis dels accionistes i el coneixement privat que acumula l’empresa.

Addicionalment, la confidencialitat amb què operen les empreses privades dificulta l’obtenció d’informació i documentació ambiental, cosa que es tradueix en una pèrdua de supervisió, transparència i democràcia. L’accés a la informació ambiental està reconegut pel Conveni d’Aarhus, la Llei Estatal 27/2006 i l’article 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG).

Preus elevats i pobresa hídrica

La mercantilització, a més, posa en risc l’assequibilitat -o accessibilitat econòmica- del servei, a causa de la dificultat de les famílies i persones vulnerables per pagar les factures, agreujant les desigualtats en l’accés al dret a l’aigua. El preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha augmentat un 66% des de l’any 2008. Aquesta alça de preus aboca moltes llars a una situació de pobresa hídrica, vulnerant l’assequibilitat del servei i el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

Estudis recents de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situen l’aigua de la ciutat de Barcelona com la més cara de l’Estat espanyol, amb un cost de 520 euros anuals per una factura anual de 175 m3, que seria equivalent a un habitatge amb tres o quatre persones. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública. La segona ciutat més cara de tot l’Estat és Múrcia, on també opera el grup Agbar.

Segons l’Institut de la Metròpoli (IERMB), la incapacitat de pagar les factures de subministraments, incloses les de l’aigua, té una clara repercussió directa sobre l’accés al subministrament. D’aquesta manera, la garantia a aquest dret queda supeditada a les circumstàncies personals i a la capacitat de poder assumir el cost del servei.

A Catalunya, a través de la mobilització ciutadana, es va impulsar el 2015 una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que protegeix les persones vulnerables davant de talls de subministraments i obliga les empreses subministradores, mitjançant el principi de precaució, a assegurar-se que el consumidor no es troba en situació de risc d’exclusió residencial abans de procedir al tall i, en conseqüència, veu vulnerat el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

La mercantilització de l’aigua, igual que la de l’energia, ha generat a Catalunya greus situacions de pobresa hídrica i energètica, situacions on famílies i persones no poden afrontar el pagament dels subministraments bàsics.

Mònica Guiteras i Aura Vidal són membres d’Enginyeria sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Aigua és Vida.

L'entrada Una gestió de l’aigua privada i opaca ha aparegut primer a Carrer.

A l’estudi sobre el “Dret humà a l’aigua i el sanejament davant l’emergència climàtica: diagnosi, debats i propostes per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, que vam elaborar el 2022 Ecologistes en Acció juntament amb Enginyeria Sense Fronteres, vam fer palesa la poca efectivitat de les infraestructures a l’àrea metropolitana, on s’aprofita el 5% de l’aigua de pluja, quan se’n podria aprofitar el 80%.

Al novembre del 2020 vam participar molt activament en l’organització de l’Àgora dels Moviments Socioambientals del Besòs, on moltes entitats denunciàvem les deficiències de les infraestructures de sanejament, així com la pressió urbanística constant que impedeix les funcions ecosistèmiques que hauria de tenir el riu. En la declaració d’aquella primera Àgora del Besòs, denunciàvem que “l’empresa gestora del cicle integral de l’aigua, Aigües de Barcelona -controlada per la multinacional Agbar- vulnera la dimensió de qualitat relativa al dret al sanejament” i que “a l’àrea metropolitana de Barcelona no comptem amb una xarxa de clavegueram dual que separi les aigües de pluja de les residuals”, cosa que continuem denunciant i reclamant.

Contenir la demanda d’aigua

Al 2021 vam presentar un decàleg de mesures per implementar en la que seria la pròxima legislatura del Govern de Catalunya. Travessa el document la urgència de mesures relacionades amb la planificació hidrològica i la consideració de l’aigua com a dret humà. Per garantir els abastaments i complir amb la Directiva Marc d’Aigua en un període de crisi global i incertesa, es recomana implementar mesures de contenció de la demanda -moratòria urbanística, tarifes progressives segons usos i consums…-, garantir els usos preferents ambientals de l’aigua i aportar múltiples noves fonts d’acord amb els criteris de la Nova Cultura de l’Aigua -aigües regenerades, aprofitament de les pluvials, recuperació d’aigües subterrànies i mesures d’estalvi-. La dessalinització s’ha de considerar l’última font de suport per fer front a períodes de sequera, apuntàvem en el decàleg; però a hores d’ara la dessaladora de la Tordera finalment s’ha ampliat, s’ha augmentat el rendiment de la del Prat de Llobregat i es tira endavant la del Foix.

Totes les organitzacions que vam participar a la Cimera Social de la Sequera vam presentar diverses, possibles i necessàries actuacions per afrontar la sequera. Però moltes de les mesures que reclamem les entitats no s’implementen, en part perquè són canvis estructurals que qüestionen el model de país a Catalunya. Enfront de la sequera, els moviments socials no es pregunten si calen més dessaladores o no, sinó que es qüestionen si són necessaris tants regadius i macrogranges de ramaderia industrial per a l’exportació de vegetals i carn, i en conseqüència, l’exportació de l’aigua consumida en la seva producció. Entre aquestes mesures, hi ha la de fomentar la participació ciutadana en la gestió de l’aigua, que li pertoca a la Generalitat, segons la Directiva Marc d’Aigua. Per a això, cal recuperar i readaptar els consells de conca aprovats fa més d’una dècada i que encara estem reivindicant.

Canvi global i salinitat dels rius

L’excés de sal afecta negativament la potabilització de l’aigua. Obliga a implantar tecnologies, com ara l’osmosi inversa, que han encarit el procés, i en els quals, a més, l’ús de clor produeix compostos químics derivats que poden esdevenir tòxics per al medi ambient i la salut.

Els efectes del canvi global podrien incrementar la salinitat dels rius, però concretament al tram baix del Llobregat la mineria de potassa hi ha tingut gran repercussió: un estudi de la Universitat de Barcelona al 2013 la situava al límit de l’ús agrícola i deia que era inacceptable per a l’ús humà. A la declaració del 2021, a la qual hem al·ludit anteriorment, encara denunciàvem les actuacions de l’empresa ICL respecte a la salinització del Llobregat i l’apropiació de recursos públics, exemples clars de l’extractivisme que pateix el riu i que encara avui continua, com denuncien la Taula del Llobregat i Prou Sal.

Situació d’excepcionalitat hídrica

Molts rius a l’Estat espanyol han estat afectats i transformats pel creixement urbanístic del segle XX, convertits en desguassos i zones d’abocament d’escombraries, on han proliferat espècies vegetals i animals exòtiques -algunes invasores- i s’ha perdut biodiversitat.
Ecologistes en Acció vam presentar el 2019 el projecte de remunicipalització del Besòs. Es va fer arribar la proposta a totes les Administracions implicades i hem tingut reunions amb la direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua, el Consorci del Besòs i el Consorci del Besòs i el Tordera per poder concretar el projecte. Però la proposta no s’està realitzant, malgrat que alguns ajuntaments treuen pit davant de les petites accions que han fet al riu.

Cal més ambició per recuperar els valors ambientals dels rius urbans; aconseguir un riu sa, que sigui refugi de biodiversitat i garanteixi uns serveis ecosistèmics fonamentals per al sosteniment de la vida en l’actual situació de crisi ecològica global. Els rius requereixen zones on poder desbordar quan hi ha pluges torrencials i marges naturals on es pugui desenvolupar el bosc de ribera i la resta d’ecosistemes fluvials característics dels rius mediterranis. Però ara, els trams baixos del Llobregat i el Besòs no segueixen el seu curs natural: estan limitats per estructures de ciment que canalitzen els rius com si es tractés d’una canonada.

Edificacions en zones inundables

Al 2021 instàvem a destinar els fons europeus Next Generation (NGEU) a operadors públics, per adaptar-nos al canvi global, davant la gran vulnerabilitat del litoral català i els espais riberencs. Mobilitzar el cúmul de sediments i sorres emmagatzemats als embassaments, alliberar les zones inundables de construccions que posen en risc els béns naturals, materials i les vides humanes. Però com denuncia l’Entesa per un Parc Litoral al Besòs, el Pla Director Urbanístic de les Tres Xemeneies (PDU3X) pretén construir 1.844 habitatges des del riu Besòs fins al barri de la Mora de Badalona, en zona inundable i potencialment inundable, entre el ferrocarril i la platja. Aquesta no és sinó una altra mostra del cas omís que les Administracions fan d’aquesta prerrogativa.

Laia Serra i Dídac Navarro són membres d’Ecologistes en Acció de Catalunya.

L'entrada El Llobregat i el Besòs: què volem dels rius de Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.

El Rec Comtal, aigua que dignifica

Entre els barris de Can Sant Joan (Montcada i Reixac) i Vallbona, es troba l’únic tram descobert del Rec Comtal, una estructura hidràulica construïda al segle X per abastir d’aigua la capital catalana i que va funcionar fins a final del segle XIX. La canalització mil·lenària es nodreix de les aigües freàtiques del riu Besòs i originalment desembocava al port de Barcelona, després de transcórrer pels antics pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

El Rec forma part de la memòria històrica de la zona: abans el veïnat hi rentava la roba o l’emprava com a espai d’esbarjo. Ara, el projecte de gestió comunitària El Rec Comtal es mou -que va néixer el 2017- cohesiona Can Sant Joan i Vallbona a través d’activitats lúdiques, com ara tallers de circ i jocs per a infants en aquest indret natural. El Cinema a la fresca és una de les propostes més recents, en què els veïns es reuneixen per veure una pel·lícula al costat de la sèquia, i ha funcionat com a entreteniment per combatre la calor.

En un entorn urbà atrinxerat per grans infraestructures, com ara les vies del tren o les autopistes, el Rec Comtal es converteix en un oasi natural. “La memòria viva que representa aquest patrimoni cultural i mediambiental obre un escenari de millora de la qualitat de vida per als barris per on passa”, expressa Antonio Alcántara, membre de la Taula Comunitària del Rec Comtal. Els activistes han explicat a través d’un documental el procés de dignificació de la zona els últims anys.

El cabal, en perill per la sequera

Com a mesura per combatre la sequera, la Generalitat de Catalunya va anunciar a l’abril la proposta d’emprar aigua del Rec Comtal per potabilitzar-la i abastir l’àrea metropolitana. El pla planteja la construcció d’una canonada que recaptaria aigua al naixement del Rec i enllaçaria amb l’Estació de Tractament d’Aigua Potable. Aigües de Barcelona reconeix que l’actuació reduiria el cabal del Besòs.

La notícia es va rebre amb cert escepticisme. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va denunciar que no se’l va informar de la decisió abans que es fes pública. L’AV de Can Sant Joan, per la seva banda, considera oportú l’ús de l’aigua del canal per a consum humà, però garantint un mínim cabal per conservar la flora i la fauna del seu voltant. Tot i això, lamenten haver-se assabentat de l’operació per la premsa i critiquen que l’ACA no s’hagi posat en contacte amb ells. Al juliol, l’agència es va reunir amb el consistori montcadenc per informar-lo de la possibilitat de construir pous al Besòs i així no actuar exclusivament al Rec Comtal.

Les fonts i mines de Collserola

Una altra lluita per la preservació del patrimoni hidràulic és la protecció de les fonts i mines de la serra de Collserola, encapçalada per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. El procés s’ha iniciat amb la conscienciació social de tenir cura d’aquests espais. L’entitat disposa de l’Aula Collserola, amb un fons documental consultable amb fotografies, mapes, itineraris de fonts, camins, flora i fauna del parc. També organitzen rutes per la serra, on es tracta la funció essencial de l’aigua. “Les mines són l’inici de la vida”, declara Arnaldo Gil, soci fundador de l’Arxiu Històric. Les fonts també formen part de la memòria històrica de la metròpoli i han sigut essencials en el seu desenvolupament, sobretot a barris com el de Torre Baró, on l’aigua corrent no va arribar fins al 1975. Per preservar-les, cal garantir-ne un bon manteniment, reclama l’Arxiu Històric, i que així puguin ser gaudides per la ciutadania. Però la realitat és que no totes les fonts de la serra tenen la mateixa protecció. Mentre que les de Vallvidrera es troben catalogades, només una del districte de Nou Barris ho està: la Font Muguera.

El passat gener una seixantena de veïns va concentrar-se a la Font de Santa Eulàlia, propietat de la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per demanar-ne la restauració. L’espai s’havia degradat i convertit en un punt de trobada per a botellots, i la porta de la mina l’havien tirat a terra. Arran de la pressió, s’ha tancat l’entrada per evitar més destrosses.

Una altra victòria és la rehabilitació de la Font Vella de Canyelles, aprovada en els pressupostos participatius Decidim Barcelona de Nou Barris. Tot i això, segons l’Arxiu, seria necessari millorar-ne la senyalització, elaborar un estudi i fer una intervenció perquè tornés a rajar aigua. “És essencial recuperar la memòria d’aquestes fonts perquè les generacions futures li donin valor”, explica Gil.

L'entrada Aigua, patrimoni dels barris ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada És Tira: Viure a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Aquest manresà nascut fa 63 anys presenta un impol·lut currículum d’alt executiu. Enginyer de Canals, Camins i Ports per la UPC complementat amb un Màster en Administració de Negocis a ESADE, Simón ha fet pràcticament tota la carrera de la mà d’Agbar i les seves ramificacions, amb les quals ha viscut la seva expansió fins erigir-se en una peça clau en el negoci multinacional de la gestió de l’aigua domèstica.

Els seus llaços amb la companyia es comencen a teixir, però, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar, durant la seva primera ocupació professional com a gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació de Barcelona.

Simón, que ha estat considerat sempre una persona ben relacionada amb l’entorn socialista, s’incorpora a l’AMB el 1989, i s’hi està sis anys, període en el qual la històrica societat Aigües de Barcelona va consolidant la seva expansió com a distribuïdora d’aigua en bona part dels municipis de l’entorn metropolità.

El 1995 executa un trànsit natural per la porta giratòria, invers a l’habitual, i del sector públic passa al privat, i s’incorpora al planter d’alta direcció d’Agbar, grup aleshores sota control de La Caixa.

L’envien de delegat a la divisió de la companyia a Portugal, i el 1999 salta l’Atlàntic per fer-se càrrec de Metropolitana de Obras Sanitarias (Emos), la societat que abastia d’aigua la regió metropolitana de Santiago de Xile.

És un pas decisiu en la seva visió com a estratega empresarial. La xilena, més endavant rebatejada com Aguas Andinas, era una societat pública que acabava de ser concessionada a un consorci privat en el qual participava Agbar i la francesa Lyonnaise des Eaux (embrió de l’actual Suez Environnement, que aleshores ja havia entrat a l’accionariat de la companyia catalana i avui n’és sòcia majoritària).

La gestió pública, ineficient?
En aquesta etapa americana l’executiu bagenc desenvolupa un sòlid argumentari en defensa de la gestió privada de serveis públics de primera necessitat. “El gran problema que veiem nosaltres quan assumim un contracte de privatització és que la gestió pública no és eficient, cosa que es tradueix en majors costos i major consum d’aigua, a part que no es fan les inversions requerides”, argumentava l’any 2008 al diari xilè El Mercurio.

És un relat que ha anat repetint i polint al llarg dels anys i que ha accentuat arran del sorgiment del moviment ciutadà que reclama la remunicipalització dels serveis de distribució d’aigua, el seu darrer maldecap.

El passat mes de novembre, en un esmorzar amb VIPS organitzat pel diari La Razón a Madrid, Simón deixava anar una versió afinada d’aquest relat: “Cal més inversió público-privada per a una gestió integrada de l’aigua. A les administracions els demanem implicació en aquest repte. L’existència del sector privat en la prestació del servei allibera recursos públics i no encareix el cost de l’aigua”.

Simón sol edulcorar aquest relat amb una pàtina de responsabilitat de servei públic per part de les corporacions privades: “Les empreses tenen un paper fonamental com a principal generador de riquesa a la societat i tenim un compromís inamovible amb la ciutadania, sempre hem estat sensibles a la realitat social i la protecció dels col·lectius més vulnerables”, afirmava a la mateixa xerrada.

I, des del seu blog personal d’Internet, accentua el perfil d’un home preocupat per les desigualtats socials, pel medi ambient i pels efectes del canvi climàtic. També ha fet tasca de lobista des d’alguns fòrums selectes, com el Cercle d’Economia, del qual és membre de ja junta directiva, o l’anomenat Fòrum Pont Aeri, un club informal de grans empresaris que propugnava l’enfortiment de llaços econòmics entre Barcelona i Madrid per combatre la deriva independentista.

A les faldes dels Andes va travar també un decisiu vincle professional amb Jean-Louis Chaussade, aleshores director general de Lyonnaise des Eaux a l’Amèrica Llatina. Tots dos han ascendit de la mà en l’organigrama d’una multinacional que ha estès els seus tentacles pels continents americà i europeu, de la qual des de l’any 2013 són els principals executius.

El 2004 Simón torna a Barcelona, com a director general del grup Agbar fins que el 2010 ascendeix a la presidència. Des de la nova responsabilitat pilota també l’aterratge del grup a la companyia britànica Bristol Waters, on enviarà un coetani seu per dirigir-la in situ, l’exalcalde socialista de Manresa i exconseller de la Generalitat Jordi Valls, avui màxim responsable d’Aguas Andinas.

L’aliat del Baix Llobregat
Les seves bones relacions amb càrrecs del PSC tenen una altra baula de pes a la ciutat de Cornellà. El retorn a Catalunya de Simón coincideix amb l’arribada a l’alcaldia baixllobregatenca d’Antoni Balmón Arévalo, que substituïa José Montilla, nomenat ministre d’Indústria.

Balmón ha estat un personatge decisiu de l’organigrama socialista a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -una peça clau en l’estratègia de negoci d’Agbar-, en la qual ha estat vicepresident des que la institució es va reconèixer per llei l’any 2010.

Encara que la seu formal del grup Agbar és a Barcelona (fins l’any 2013, en l’edifici de la plaça de les Glòries que molta gent continua anomenant Torre Agbar) a la ciutat del Baix Llobregat hi té la seva gran palanca de projecció pública: l’anomenat Central Cornellà, un complex que aglutina la seu de la Fundació Agbar i el llampant Museu de les Aigües, inaugurat justament l’any 2004.

L'entrada Àngel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat ha aparegut primer a Carrer.

Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.