A banda d’aquests serveis públics i grups culturals, també han aparegut altres formes d’organitzar-se per reivindicar necessitats i drets. Hi ha AFA a les escoles, grups d’acció per l’habitatge, grups feministes i ecologistes, pels carrils bici, pels drets dels animals… La part positiva d’això és que encara hi ha gent que dedica part del seu temps a anar millorant la societat, però, per altra banda, fa minvar la participació en les AV. Estem arribant al seu final? És només una altra etapa?

La majoria de les noves plataformes solen enfocar-se en una problemàtica concreta i aglutinen persones que estan d’acord les unes amb les altres. Són compactes ideològicament i temàticament. Segurament això els permet ser més ràpides en prendre decisions i més àgils en fer accions, però els costa més arribar a capes grans de població que no comparteixen tot el que plantegen o que no estan tan preocupades per aquell problema específic. Les AV som més lentes, ho sabem, però ens ocupem de qualsevol problema si afecta el barri d’alguna manera, acollim totes les veïnes preocupades pel benestar comú, encara que no pensin igual, i practiquem una democràcia de proximitat. Això necessita més temps i debats, potser no s’aconsegueixen plantejaments radicals, però podem influenciar més gent.

Les AV ens hem d’adaptar als canvis: allò que abans es feia d’una manera ara s’ha de fer d’una altra. Els problemes de la gent més gran no són els mateixos que els del jovent. Les persones que han lluitat durant molts anys poden ajudar les més joves, però també han de permetre que aquestes gestionin les AV a la seva manera. En conclusió: si vols anar molt de pressa, ves sol. Si vols anar més lluny, ves acompanyat.

L'entrada El final de les associacions veïnals? ha aparegut primer a Carrer.

Però, què hi ha de cert en tot això? La recent publicació de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona (EJOB) 2025, elaborada per l’Ajuntament, permet tenir una radiografia actual del jovent a la ciutat, a partir de la qual es poden contrastar algunes d’aquestes idees. Això sí, s’ha de partir d’una premissa que ja posa en escac qualsevol estereotip: la població jove no és un col·lectiu social homogeni, sinó que entre els i les joves hi ha tanta diversitat com en la pròpia societat de la qual formen part.

“Els i les joves no s’esforcen, ni treballen, ni estudien”

Sovint s’associa el jovent amb l’hedonisme, amb la manca d’esforç i amb el poc interès per la feina o pels estudis, però les dades disponibles projecten una imatge ben diferent. Per exemple, tot indica que el compromís del jovent amb la seva formació és creixent. A Catalunya, l’abandonament escolar prematur s’ha reduït de manera significativa des del canvi de segle, passant del 30% el 2000 al 13,5% el 2025. Aquest percentatge es refereix a la proporció de població jove de 18 a 24 anys que, com a màxim, ha assolit la titulació de l’ESO i no està cursant cap estudi. Lògicament, l’assoliment d’un nivell de formació baix dificulta després una inserció laboral de qualitat i pot contribuir a la cronificació de la pobresa, en la mesura en què l’origen social condiciona les trajectòries formatives dels i de les joves. És per això que l’objectiu dels països de la Unió Europea és situar la taxa per sota del 9% el 2030. Per tant, encara queda marge de millora, però s’avança per bon camí.

A Barcelona, concretament, el 2025 només el 2,9% de la població jove manifesta que ni treballa, ni estudia, ni busca feina. En canvi, el 21,3% declara que treballa i, a més, estudia. De fet, les noves generacions continuen essent les més formades de la història: prop del 60% dels barcelonins i barcelonines de 25 a 34 anys tenen estudis universitaris, un percentatge que, liderat per les dones, no ha deixat de créixer durant les darreres dècades.

Malgrat tot, els darrers cinc anys ha crescut a la ciutat la proporció de joves en situació de sobrequalificació en relació amb la seva feina. El 2025, tres de cada deu afirmen que la seva feina actual no està gens relacionada amb els seus estudis, una proporció que arriba al 15% en el cas del jovent amb estudis universitaris més qualificats. Aquests resultats, per tant, el que demostren és que l’esforç dedicat a la formació per part de la població jove no es veu correspost pel mercat de treball, ja que encara no és capaç d’absorbir les competències adquirides per una part significativa del jovent.

“Els i les joves no volen emancipar-se”

Un altre dels mantres que s’escolten sobre la joventut és que no s’emancipen perquè estan molt còmodes a casa dels pares i no volen assumir responsabilitats; o que no es compren un habitatge perquè no estalvien prou, com sí que ho van fer els seus pares o els seus avis. Però la realitat torna a exonerar els i les joves d’aquesta responsabilitat. L’actualitat residencial ja fa anys que ve marcada per una crisi d’habitatge galopant, fonamentalment d’assequibilitat, que dificulta sobretot l’accés a l’habitatge per part de la població jove.

Les dades de l’Observatori Català de la Joventut són també eloqüents en aquest sentit: entre 2006 i 2025, en vint anys, la taxa d’emancipació domiciliària de la població de 16 a 29 anys s’ha reduït gairebé a la meitat en el conjunt de Catalunya, passant del 32,6% al 18,6%.

Davant d’aquest panorama, és cert que prop del 40% dels i de les joves de Barcelona de 16 a 34 anys encara viuen amb els pares, però ho fan sobretot per raons econòmiques. O bé per la manca de recursos econòmics propis (35,8%), o bé per l’elevat preu de l’habitatge (16,5%). A més, els i les qui aconsegueixen emancipar-se en un context immobiliari tan hostil, ho fan en unes condicions molt exigents. Tres de cada quatre joves emancipats viuen de lloguer a la ciutat, assumint un cost mitjà mensual que supera els 1.000 euros. D’aquests, gairebé un de cada tres afirma haver rebut ajuda econòmica de la família per assumir aquesta despesa i el 20% s’ha pogut emancipar compartint pis amb altres persones, i la majoria d’ells manifesta que ho fan així per necessitat econòmica. No és difícil intuir que, en la gran majoria de casos, el retard en l’emancipació domiciliària del jovent barceloní no és quelcom voluntari, sinó que es tracta d’una problemàtica estructural i complexa, propiciada per la crisi de l’habitatge.

“Els i les joves només pensen en sortir de festa i estan enganxats al mòbil”

La realitat del lleure juvenil també és molt més diversa del que sovint es creu o es representa per part dels prejudicis de la població més adulta. El 2025, les activitats de lleure més habituals entre els i les joves de Barcelona són passejar, consumir continguts audiovisuals, quedar amb amistats, fer esport i compartir temps amb la família. La pràctica esportiva, per exemple, forma part de la rutina setmanal de tres de cada quatre joves, on el sedentarisme s’ha reduït dràsticament durant les darreres dècades. A més, destaca també la freqüència amb la que realitzen activitats culturals, com ara la lectura o les pràctiques creatives o artístiques -ballar, pintar, cantar…-, entre les quals són molt més actives les dones.

En canvi, les activitats sovint associades a la imatge més estereotipada de l’oci juvenil, com anar a discoteques o fer botelló, tenen una incidència molt inferior. Només una minoria afirma realitzar-les almenys un cop a la setmana -menys del 10%- i, de fet, menys del 20% afirma que surt de festa amb la mateixa freqüència. I és que, en general, des del 2000, segons dades de l’Observatori Català de Joventut, les pràctiques de risc vinculades a l’oci com el consum de tabac, d’alcohol i de drogues s’han reduït de manera significativa entre el jovent català.

Per altra banda, és evident que les noves tecnologies, com els mòbils o internet, ocupen un paper central en la vida quotidiana del jovent, a les quals mostren certa dependència. Gairebé la meitat de la població jove de Barcelona sent neguit quan porta temps sense mirar el mòbil. A més, gairebé la totalitat són usuaris freqüents d’algun tipus de xarxa social i el 60% s’informa sobretot a través d’aquest mitjà. Ara bé, les dades de l’EJOB també apunten que la gran majoria de la població jove és conscient d’alguns dels riscos que això comporta. Més del 80% afirma estar exposat o exposada a desinformació a través de les xarxes socials i ho veuen com un problema per a la democràcia. Tanmateix, aquests indicis, tot i que es poden donar amb més intensitat entre la població jove, no són fets exclusivament juvenils, sinó que són més aviat símptomes dels reptes compartits que té per davant el conjunt de la societat.

“Els i les joves passen de la política i són més de dretes”

Resulta obvi que la majoria de la població jove no participa ni a la política ni al món associatiu de la mateixa manera que ho feien les generacions anteriors. El 2025, només el 15% de la població jove barcelonina afirma assistir amb certa freqüència a actes polítics i reivindicatius. Però això no significa que no tinguin interès per la política. La valoració d’aquest interès per part de la població jove de Barcelona s’ha mantingut al mateix nivell els darrers anys, i sempre se situa per sobre del 5 en una escala del 0 al 10. Si més no, no es registra una tendència decreixent. De fet, aproximadament un de cada quatre es mostren actius en la participació d’accions reivindicatives puntuals i més individualistes, com fer boicot en el consum d’alguns productes per motius polítics o ètics, penjar informació reivindicativa a les xarxes socials, firmar per alguna causa…

A nivell ideològic, i novament lluny dels tòpics, més del 40% dels i de les joves barcelonines es consideren d’esquerres, essent aquesta l’opció majoritària, mentre que el 30,7% no es posiciona ideològicament i només l’1% s’identifica amb l’extrema dreta. Aquests resultats són refermats per l’elevada sensibilitat que mostren envers qüestions socials com la igualtat de gènere, la protecció del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+, sobretot entre les dones, les quals tendeixen a participar més també en accions reivindicatives. Pel contrari, segons les dades de l’EJOB, el perfil de jove menys mobilitzat políticament es correspon amb homes residents als barris més desafavorits.

En definitiva, les dades de l’EJOB 2025 ofereixen un retrat del jovent de la ciutat que contradiu clarament molts dels mites que circulen al voltant de la joventut. Mostren una generació formada, activa, diversa i amb una elevada capacitat d’adaptació, però també condicionada per problemes estructurals com l’accés a l’habitatge o la sobrequalificació laboral. Actualment, els i les joves de Barcelona no són una generació acomodada que rebutja assumir responsabilitats, ni tampoc una generació desvinculada de la política o de la vida col·lectiva. Són, més aviat, una generació que intenta construir el seu projecte vital en un context econòmic i social molt més complex que el dels seus pares. I és precisament aquesta perspectiva, i no els tòpics, la que hauria de guiar el debat públic sobre el futur de la joventut.

*Sergio Porcel és membre de l’Institut Metròpoli.

L'entrada La població jove de Barcelona, més enllà dels tòpics ha aparegut primer a Carrer.

Aquest panorama pot portar a la desesperança, però, com diu la periodista francesa Salomé Saqué, cal resistir i defensar valors fonamentals, i el moviment veïnal és un espai privilegiat des d’on arribar a la comunitat, amb la seva tradició de lluita pels valors democràtics i conquestes materials i de drets per a totes les persones sense distinció. Les xarxes veïnals, basades en la coneixença i el suport mutu entre persones diverses, permeten escoltar i comprendre situacions vitals difícils que afavoreixen la permeabilitat de l’odi i transformar pors comprensibles en valors i objectius compartits: tothom vol un barri que cuidi, que no deixi ningú enrere, un futur per a les generacions futures, un projecte de vida en comunitat.

Les associacions veïnals representen la diversitat d’un territori i connecten persones, entitats i moviments. Per això han d’estar alerta i fer veure qui hi ha al darrere dels nous lideratges veïnals, que no apunten a les causes estructurals dels problemes, sinó que assenyalen col·lectius vulnerables, plantegen solucions securitàries i excloents, i ataquen la democràcia. Una tasca clau per evitar que la gent s’hi deixi convèncer.

I cal el suport institucional a les associacions que defensen barris diversos i amb drets per a tothom, perquè són la primera línia de resistència. Quan l’ultradreta arriba a un barri amb vincles forts, es troba una comunitat cohesionada on l’altra persona no és un perill, sinó una veïna, una igual.

*Rocío Vilaró és membre de la Comissió d’Interculturalitat i Antiracisme de la Favb.

L'entrada Associacions veïnals, primera línia de resistència ha aparegut primer a Carrer.

Recullen preocupacions legítimes del veïnat sobre neteja, soroll, drogoaddiccions o robatoris i les exageren fins que sembla la fi del barri. Acusen col·lectius sencers -que sovint no es poden defensar- de ser els culpables dels problemes i ho barregen amb altres mancances socials: llistes d’espera a la sanitat o per accedir a un habitatge públic, baixa qualitat educativa…

Quan els xats tenen un bon grapat de participants, s’organitzen grups per enganxar cartells i fer alguna reunió presencial. Això proporciona als administradors una aura de líders que aprofiten per radicalitzar el seu discurs, augmentant els insults i les desqualificacions cap a les altres entitats tradicionals i plantejant solucions màgiques que saben que no ho són, però que els serveixen per generar més por, ràbia i odi als altres -sempre els cal que hi hagi algú altre a qui odiar-.

Com els reconeixereu?

La seva recepta és similar a tot arreu. Qualsevol reivindicació els serveix per atraure públic als seus canals. Poden aprofitar un parc en mal estat, unes escales mecàniques que no funcionen, uns contenidors desbordats, una plaça amb massa soroll, les restes d’un botellot habitual, les cagades dels gossos… No desaprofiten res, i no triguen a afegir notícies relacionades amb la inseguretat: no cal que siguin fets del mateix barri, qualsevol notícia escabrosa els fa servei.

Sempre acaben assenyalant culpables que, en realitat, són víctimes del mal funcionament del sistema: col·lectius de persones migrants i persones sense llar. No demanen solucions polítiques als polítics, només els demanen solucions policials o dràstiques. No acostumen a parlar de les causes socials dels problemes, sinó dels símptomes. No parlen de la culpabilitat dels interessos empresarials immobiliaris o sanitaris. No protesten pels preus de l’habitatge que deixen milers de persones sense sostre cada mes. No parlen de l’Administració, que permet que cada any centenars de joves migrants sense papers no puguin treballar ni llogar un pis. No es queixen per les retallades en sanitat, que fan fugir els nostres metges i infermeres a l’estranger, mentre es promociona la sanitat privada. Menteixen sobre quines persones reben ajudes. No mostren estadístiques oficials, els agraden més els rumors sobre casos que li han passat a un cunyat.

Prefereixen fotografiar i acusar de tot gent empobrida, abans que reclamar més i millors serveis socials especialitzats en addiccions i salut mental, més serveis bàsics -lavabos públics, dutxes o albergs- i, sobretot, els preocupa que puguin posar res d’això al seu barri, i més al costat de casa seva, perquè els baixarà el valor del seu pis.

A poc a poc, algun d’aquests grups de xat acaba creant una associació de veïns selectiva, apartant qui fa massa preguntes o qüestiona les solucions màgiques del líder salvador. El canvi organitzatiu els permet presentar-se amb un aspecte més seriós i formal als càrrecs de vicepresident del Consell de Barri o, fins i tot, com a representants veïnals al Consell de Ciutat. Quan arribin les eleccions municipals, a molts d’aquests nous líders veïnals els serà molt fàcil fer propaganda de partits d’extrema dreta. Ja hauran fet la feina de difondre mentides i odi. Alguns ho faran amb l’esperança de saltar a la política professional, d’altres amb el convenciment que per tenir una ciutat perfecta només cal expulsar la meitat migrant de la població treballadora -al futbolista o cantant ric, no cal- i amagar sota la catifa tota la gent empobrida.

Els reglaments per ser elegits en aquests càrrecs faciliten aquestes estratègies. Els representants al Consell de Ciutat són escollits pels vicepresidents del Consell de Barri o consells sectorials, i els vicepresidents del Consell de Barri són escollits per qualsevol persona, sigui o no del barri. Ja hem vist en algunes ocasions l’aparició espontània d’un centenar de suposats veïns i veïnes el dia de la votació.

Si les entitats socials no ens preocupem seriosament d’aquest fenomen i millorem la nostra feina, patirem una regressió important dels drets ciutadans i de la cohesió social. I tot això no passa per casualitat. Hi ha persones vinculades a gremis empresarials amb interessos privats importants sobre la ciutat que ho estan organitzant i proporcionen ajuts i assessorament a aquests xats. Fa poques setmanes que els mitjans es feien ressò de la creació d’una nova federació d’associacions veïnals, a la junta de la qual participa un empresari molt conegut del gremi de l’hostaleria. Segons ell, perquè vol més “pluralitat” en el moviment veïnal.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada L’extrema dreta baixa al carrer ha aparegut primer a Carrer.

A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.

El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.

El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.

L’esvoranc, un punt d’inflexió

En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.

50 anys del tancament a la Tramuntana

Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.

L'entrada Quan al barri del Carmel estava tot per fer ha aparegut primer a Carrer.

Quan els locals són públics o gestionats per l’Administració, s’hi sol afegir un procés administratiu lent i poc adaptat a la realitat de les entitats. Per exemple, d’un temps ençà, el departament de Patrimoni de l’Ajuntament ha començat a posar ordre en els seus espais, en un exercici de transparència que no ha quedat exempt de polèmica, ja que vol cobrar a les associacions un lloguer o “cànon social” que va dels 650 als 2.000 euros a l’any, depenent dels metres quadrats, a banda dels arranjaments que necessiti el local. Una despesa que sovint queda fora de la capacitat econòmica de les associacions, en especial als barris humils. “A banda de les quotes de les sòcies i socis, l’únic ingrés que tenim és una minsa subvenció de l’Ajuntament per a la qual hem de fer una paperassa immensa. És contradictori haver de dedicar aquests diners, que haurien de ser per a activitats cap al barri, a pagar un lloguer al mateix Ajuntament. Les hores de dedicació altruista que dediquem a la comunitat no són valorades”, rebla una activista veïnal que prefereix romandre en l’anonimat.

Quan la reunió s’ha de fer al bar

Jordi Jansà, de l’Associació Veïnal de la Maquinista-Mercedes, explica que fins fa un any disposaven d’un petit local cedit provisionalment per l’escola del barri, però ara mateix no tenen ni això. “Reunir-nos en bars del passatge de Posoltega és una solució precària i temporal”, afirma Jansà, i afegeix que això els porta a “tenir moltes dificultats per planificar activitats o impulsar projectes”. Ara per ara, l’associació no té on guardar el material, i es veu obligada a sol·licitar un espai municipal per fer cada activitat, cosa que els dificulta crear xarxa amb altres entitats i amb el veïnat. La lluita per aconseguir un espai propi els ha portat a reunir-se diverses vegades amb l’Ajuntament. “Però els locals que ens ofereixen són lluny del centre del barri i amb uns horaris impossibles per a les persones que treballem”, afirma Jansà, que afegeix que passa el mateix amb les dependències municipals que els poden cedir per fer reunions o assemblees. L’activista explica que l’opció ideal per a ells seria un local compartit amb altres entitats a l’antic espai museístic dels treballadors de la Maquinista, prou cèntric
i sovint tancat. Una possibilitat, però, que roman bloquejada.

Competència pels espais

Roberto Rodríguez, de l’Associació Veïnal de la Trinitat Vella, comenta que el problema que tenen no és el cost del local, sinó la inexistència d’espais disponibles per fer activitats. El tancament del Casal Cívic i Comunitari de Trinitat Vella va deixar les entitats en una situació fràgil i depenent del Casal de Barri, un espai compartit que els obliga a fer sol·licituds setmanals per aconseguir una sala de reunions. Les activitats sovint canvien de lloc perquè l’espai, en ser compartit, ja està ocupat. El resultat, inestabilitat, dispersió i manca d’identitat pròpia. “El nostre model ideal seria un local propi i estable, sense haver de competir per l’espai”, explica Rodríguez, que indica que en l’actualitat viuen “en una improvisació constant”. A l’horitzó hi ha la rehabilitació d’un tercer espai, el Centre Cívic de Via Barcino, que no estarà llest com a mínim fins a ben avançat el 2026 i que pot ser clau per recuperar part del teixit comunitari perdut.

El mercat privat no és la solució

Si hi ha un exemple clar de com la qüestió dels locals pot condicionar la supervivència d’una entitat i com el mercat privat de lloguer no és una opció és el cas de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar. Durant anys havien apostat per tenir un local propi en règim de lloguer privat, però la realitat del mercat immobiliari els hi ha fet impossible. El propietari va fer obres per risc de ruïna i, d’acord amb la llei, els va apujar el lloguer. L’import resultant va esdevenir inassumible per l’entitat. “Les associacions veïnals tenim el mateix problema que qualsevol persona a Barcelona: els lloguers són impossibles i ens han portat a tenir un deute insostenible”, indica Àlex Labad, de l’AV de Sant Andreu de Palomar. L’Ajuntament els ha cedit un local a preu simbòlic, que els permet sobreviure i continuar pagant el deute. L’espai està vinculat a un contracte prorrogable, però, com en tota cessió, existeix el risc eventual de no ser renovat. Amb tot, aquesta tampoc seria la solució definitiva per a l’entitat, ja que el consideren “massa petit”, cosa que limita la seva activitat, afirma Labad. “La nostra aspiració és obtenir una cessió de llarg termini, amb un espai suficient i assequible”, afegeix.

El manteniment, un altre repte

En el cas de l’Associació Veïnal de la Verneda Alta, Rubén Parada indica que el seu local està cedit per la Generalitat amb un contracte que és indefinit mentre es facin activitats per al barri. Per a ells el problema no és el lloguer, sinó les despeses: “Mantenir-lo obert i net té un cost de 6.000 euros a l’any. Comptem amb les aportacions dels socis i el que traiem organitzant festes, com ara la calçotada, que té molt d’èxit”, indica. A més, tenen una subvenció per al manteniment, que els aporta uns 1.000 euros, però que no cobreix les despeses. Un altre local cedit per la Generalitat -fruit de la lluita veïnal- és el de l’Associació Veïnal de la Pau, indefinit i sense cost afegit.

Una gestió transparent

“Demanem que la gestió dels espais per a les entitats sigui transparent, sense càrregues econòmiques -lloguers, subministraments, manteniment, accessibilitat…- que penalitzin l’acció social que fem”, explica Antònia Giménez, membre de la Junta i de la Comissió de Relacions Territorials de la Favb -i activista de l’Associació Veïnal de Provençals de la Verneda-. Giménez reclama també la cessió d’espais municipals vinculada a la memòria d’activitat de les entitats i es queixa de la burocratització de la cessió i la incertesa que genera, ja que s’ha de renovar cada cinc anys i els obliga a competir amb altres entitats.

Quan una associació ha de reunir-se en bars, ha de canviar d’espai cada setmana o dependre de sales compartides, la identitat col·lectiva se’n ressent. Sense espais adaptats a les necessitats de les entitats, la participació queda limitada, les activitats s’apaguen i el moviment veïnal perd presència al barri. Els locals veïnals no són una despesa, sinó una infraestructura bàsica de cohesió social i participació democràtica. El repte, ara, és transformar aquesta necessitat en política pública efectiva.

Precarietat i incertesa a tots els districtes

Una trentena llarga d’associacions veïnals federades a la Favb desenvolupen la seva activitat en locals de cessió pública i algunes en comparteixen la gestió amb altres entitats. La seva distribució per districtes és: sis a Nou Barris; cinc a Sant Andreu; quatre a Sarrià-Sant Gervasi i Sant Martí; tres a Gràcia i Horta-Guinardó; i dues a Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuïc i les Corts. Moltes estan a precari -pendents de regularitzar-ne la situació- la majoria de les quals, a Nou Barris. Altres tenen la cessió caducada o prorrogada i estan pendents de la renovació. La mateixa Favb, que té la seu al carrer d’Obradors en un local cedit pel Patronat Municipal de l’Habitatge, només té assegurada la cessió fins al 2029 i haurà de negociar un nou conveni, que s’haurà de renovar regularment.

Què s’hi fa, a la seu d’una entitat veïnal?

Els locals de les associacions veïnals solen ser molt més que seus administratives: sovint són espais per al veïnat que promouen vida comunitària i acullen projectes col·lectius. Quan aquests espais funcionen, el barri està més cohesionat; quan no n’hi ha, o quan estan tancats o infrautilitzats, la comunitat veïnal perd un lloc on relacionar-se. Més enllà de ser on desar el material propi o fer reunions, els locals generen teixit social i presència quotidiana al barri. El de la Verneda Alta, a Sant Martí, està obert a múltiples entitats -en l’actualitat, en són sis-, un model que ha facilitat que el jovent s’hi apropi i, sovint, acabi implicant-se en l’entitat, rejovenint-la. Els últims anys, els usos del local s’han diversificat fins al punt que cada setmana hi passen entre 300 i 400 persones.

A l’AV Verneda Alta tenen una idea clara: el local no és propietat seva, de l’entitat, sinó que és un espai d’accés públic, obert al barri, que ha de ser gestionat de manera comunitària. “Hi ha entitats que tracten el seu local com un espai exclusiu, però nosaltres no ho entenem així”, apunta Rubén Parada, membre de l’associació veïnal. Per això cedeixen l’espai a altres col·lectius, alguns d’ells sense recursos, que no han formalitzat la seua constitució o que no disposen de CIF, però que són molt actius al barri o la ciutat. L’objectiu, funcionar com un ateneu obert, un espai de trobada i suport mutu. Aquesta forma d’organitzar-se, però, planteja alguns reptes. “Encara no hem aconseguit explicar bé com volem que funcionin les coses”, reconeix Parada, que cita el manteniment del local com un dels problemes a resoldre en aquesta gestió conjunta. El model, tanmateix, es manté per donar resposta a la vocació social, cultural i intergeneracional de l’espai.

Les activitats que s’hi fan són molt diverses: des de classes d’anglès i ball per a infants, fins a festes temàtiques o la calçotada, actes populars que els permeten recollir diners. També hi ha activitats al carrer i de recuperació de la memòria històrica, així com un espai per a un grup de suport a l’equip de futbol del Júpiter, que entrena a la Verneda. També hi ha col·laboració amb projectes socials com ASME-CEM, que acompanya infants i adolescents en situació de vulnerabilitat a través de l’esport. El local també està obert a persones no associades o a grups del barri que el necessitin com a lloc de reunió i de treball per promoure el teixit comunitari. També és un espai de lleure i, qui s’associa, el pot utilitzar per fer una festa infantil o sopars d’amics.

El de la Verneda és només un exemple de com els locals gestionats per associacions veïnals, a part d’acollir reunions i activitats pròpies, poden facilitar la confiança veïnal, l’arrelament al barri i les xarxes d’ajuda mútua per construir projectes compartits, i és un element clau per al rejoveniment i regeneració del teixit associatiu.

L'entrada Tenir local, una odissea per a les associacions ha aparegut primer a Carrer.

Lesbianes i feministes

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va destacar l’activista lesbiana Gretel Amman, que apostava, des del seu Centre d’Estudis de la Dona, per treballar més amb el feminisme que amb el moviment LGTBI. Una aposta que es va consolidar amb espais d’activisme lesbià posteriors, com ara el Grup de Lesbianes Feministes dels anys noranta, vinculat a Ca la Dona. Des del 2017, Bollos en Teoria ha agafat el relleu d’aquestes organitzacions lesbofeministes com a espai de trobada, de debat i reflexió, en què participen al voltant de 70 dones i que ha servit per fer comunitat. No fan activisme de carrer, però en aquest espai s’hi troben lesbianes que participen en altres organitzacions, des de Lambda fins a Suport i Autodefensa Feminista.

Barcelona també va ser la primera ciutat de l’Estat que va comptar amb un Observatori contra l’Homofòbia (OCH) [vegeu l’entrevista a Eugeni Rodríguez], creat el 2008 i que tenia com a precedent l’Oficina Antidiscriminatòria del FAGC, en actiu des del 1991. L’activisme del FAGC, de fet, va ser el que va permetre abordar des d’una perspectiva política i antidiscriminatòria l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, el 1991, un crim que va assentar un precedent: la seva condemna incloïa per primer cop l’agreujant de transfòbia. Des del 2013, hi ha un espai de memòria on la van assassinar, a la Ciutadella, i es fa un acte anual de reconeixement. Després d’aquest cas, va sorgir el Col·lectiu Trans de Catalunya, que va entomar la lluita pels drets de les dones trans, a la qual es va sumar al 2000 l’Associació Trans de Catalunya, que ha incidit en els drets de salut i laborals.

Un referent en polítiques LGBTI?

Àlex Suárez, del col·lectiu Atzagaia, considera que l’actual equip de govern municipal, format per Comuns i PSC -i que porta ja dues legislatures- “s’ha posat les piles en polítiques LGBTI, comparat amb governs anteriors. Però falta molt de camí per recórrer”, avisa. Montse Mota, secretària de Famílies LGBTI, assegura que les polítiques de garantia de drets per a les persones LGBTI actuals “no són suficients” i que “de vegades fa la sensació que s’esvaeixen entre altres tipus de polítiques més generals”. Suárez, per exemple, qualifica d’“insuficients” els recursos que es dediquen al Centre LGTBI: “Té un horari molt limitat, hi manca espai social -bar-cafeteria- i la biblioteca no es dona a conèixer”. Alhora, no entén “el suport incondicional de l’Ajuntament a un esdeveniment privat i lucratiu com és el Pride”.

Mota, per la seva banda, fa una valoració positiva d’aquest espai que centralitza serveis i atencions al col·lectiu, però creu que “hi ha coses millorables”. També li reclama una major independència política. “Per una bona salut de les reivindicacions, és imprescindible que aquestes no vagin lligades a interessos polítics partidistes. Al Centre LGTBI s’hauria de poder parlar de tot allò que preocupa la comunitat LGTBI, fins i tot si això no va en la línia del partit polític que ocupi l’alcaldia en aquell moment”, rebla. Mota veu bé que la instal·lació municipal serveixi perquè les entitats puguin oferir els seus serveis, “moltes d’elles des del voluntariat”, però reclama que “haurien de tenir la llibertat d’expressar el seu sentir i les seves reivindicacions. I no sempre és així”. En aquest sentit, Suàrez reclama “que la part més autònoma del moviment LGBTI de la ciutat es mantingui al marge de les institucions” perquè continuï sent “motor de canvi”.

Fronts de lluita diversos

A Barcelona hi ha fites pròpies en la lluita LGBTI, a part de la primera manifestació a l’Estat del 28 de juny, el Dia de l’Orgull. L’Oficina per la No Discriminació es va crear el 1998. I el 2004, com a òrgan consultiu, el Consell municipal LGBTI, que va suposar que el consistori barceloní fos dels primers a dissenyar plans integrals de polítiques per garantir els drets de les persones LGBTI. El 2013, es va aconseguir el reconeixement polític i la garantia de manteniment de la memòria de Sonia Rescalvo. El FAGC, a través de l’OCH, va consolidar l’estratègia de lluita antidiscriminatòria, culminada el 2014 amb l’aprovació de la Llei 11/2014; una lluita duta a terme sobretot a Barcelona. I el 2019, es va obrir el Centre LGBTI com a part del Pla de polítiques LGBTI de l’Ajuntament.

Però hi ha moltes més lluites per la visibilitat, la creació de comunitat i l’assoliment d’espais de referència no només mediàtica. Les llibreries especialitzades en temàtica LGBTI, com ara Antinous, Cómplices o la més recent Acciò Perifèrica, a Nou Barris [vegeu «Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat»], han generat espais d’activitat cultural, debat i reflexió. La visibilitat i la informació ha vingut de ràdios com In&Out o televisions online com Gaylestv. El Festival de literatura queer, QLit, impulsat per Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), està plenament consolidat. També hi ha el Festival de Cultures Lesbianes, que se celebra des del 2017; la Mostra de cinema Fire, promoguda pel Casal Lambda, amb base a l’Institut Francès; i el Festival Internacional de Cinema LGBTI de Barcelona, que es fa a la Filmoteca.

“Hi ha moltíssimes entitats, associacions i col·lectius LGTBI a la ciutat que vetllen pels nostres drets, en tots els àmbits: polític, sanitari, educatiu, cultural, esportiu… i familiar, com Famílies LGBTI”, reivindica Mota. Existeix una gran diversitat: Acathi, que aborda les necessitats de les persones migrades [vegeu «Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia»]; la Fundació Enllaç, de la gent gran [vegeu «Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull»]; el club esportiu LGBTI Panteres Grogues; l’associació de cristians Acgil; Gaylespol, que sensibilitza els cossos policials amb protocols contra la LGBTI-fòbia; o la històrica -i recentment dissolta- associació LGBTI universitària Sinver. Moltes d’elles estan agrupades en la Plataforma LGTBI.Cat, l’encarregada de gestionar el Centre LGTBI. També hi ha espais de serveis i comunitat per a persones trans, com Generem.

Contra la mercantilització

Mentre al món occidental l’Orgull esdevenia un acte festiu organitzat per associacions empresarials LGBTI, a Barcelona, la Comissió Unitària 28 de Juny, sense participació de l’empresariat, ha convocat aquesta manifestació des de final dels anys noranta fins al 2019. La ciutat, de fet, és de les poques del món occidental on la manifestació estrictament reivindicativa -convocada des de l’activisme- era l’única que se celebrava fins al 2009. Aquell any va nàixer el Pride, la marca amb la qual l’abans anomenada Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (Acegal) va començar a organitzar el 28 de juny amb la col·laboració del gruix del moviment associatiu LGBTI barceloní. Durant 10 anys, entre 2009 i 2019, moltes organitzacions participaven en les dues convocatòries, però era Pride qui aconseguia tenir una major visibilitat mediàtica.

La Comissió Unitària va deixar de registrar activitat l’any de la pandèmia i va ser la Crida LGBTI qui en va prendre el relleu per organitzar la marxa més polititzada, que fa el recorregut tradicional des de la plaça de la Universitat fins a la de Sant Jaume, passant per la Rambla. “Amb un gran èxit d’assistència i de manera més reivindicativa que mai, teixint aliances amb la resta de moviments i col·lectius de la ciutat i fent nostres les reivindicacions de tota la classe treballadora: unint els colors de totes les lluites”, indica Bernat Aragó, de la Crida. Amb tot, el moviment LGBTI més alternatiu ja s’havia organitzat des del 2018 al voltant del 28 J Autònom amb activitats paral·leles a les de la Comissió Unitària, però que participaven de la seua manifestació com a bloc autònom.

A la convocatòria de la Crida se sumen des del 2020 altres organitzacions -ecologistes, feministes, socials, sindicals, veïnals, espais llibertaris, comunistes o pròxims a l’esquerra independentista o als Comuns- i compten amb un plantejament i unes reivindicacions més transversals, com ara apostar per una renda bàsica universal contra la LGBTI-fòbia. Això suposa un canvi respecte a la Comissió Unitària 28 de Juny, que se cenyia a la lluita LGBTI. Aquest canvi forma part de l’ideari de la Crida, que en el marc del 28 de juny ja havia fet accions conjuntes amb les Kellys (2018) o la CGT (2019), quan, després de la manifestació, va aplegar més de 200 persones en suport a una protesta laboral convocada pel sindicat davant del Telepizza de la plaça d’Urquinaona.

Aquesta doble -o triple- convocatòria respon a la pluralitat estratègica del moviment, que es viu diferent en funció de l’interlocutor. “L’escissió que darrerament s’està produint entre els diferents sectors del moviment LGTBI a la ciutat es viu amb certa preocupació. Això no ens beneficia, i aquestes bretxes les estan aprofitant altres moviments no-LGTBI per afeblir-nos com a comunitat. Tenim per davant el repte, i el deure, d’asseure’ns i trobar espais de comunicació i d’acord que ens permetin conviure i sumar”, explica Mota, de Famílies LGBTI, que també ressalta la necessitat d’unitat davant de, per exemple, el creixement de l’extrema dreta i la transfòbia.

“Ens trobem en una situació peculiar, en què tenim fins a tres convocatòries diferents per al 28 de juny, i que cal veure com evoluciona”, considera Bárbara Ramajo, de Bollos en Teoria. En canvi, Atzagaia o la Crida ho viuen més com una mostra de la pluralitat dins del moviment: “A Barcelona hi ha lloc per a tota mena de col·lectius i estratègies”, indica Suárez.

El reptes pendents

“Han fet falta dècades de lluita, però, en general, es pot dir que la ciutat és molt acollidora amb la diversitat, especialment en comparació amb temps passats”, afirma Mota. “La gran quantitat d’entitats, locals, botigues, activitats culturals i esdeveniments socials LGTBI així ho demostren”, remarca. Aquesta situació, tanmateix, pot generar la sensació que ja no queda res per fer, però encara no s’ha aconseguit tot: el col·lectiu veu amb molta preocupació les dades d’agressions LGTBI-fòbiques dels últims anys, que no deixen de créixer, sobretot des que certs discursos d’odi han estat legitimats per alguns partits polítics i Administracions.

Famílies LGBTI manté que el gran repte del moviment és l’educació. “Que les noves generacions creixin sabent que els drets de les persones LGTBI són drets humans que cal respectar i que n’exigeixin el seu compliment”, afirma Mota, que demana el desplegament i la dotació efectiva de la Llei catalana contra l’LGTBI-fòbia.

El de l’educació, però, no és l’únic repte que li queda al col·lectiu. Alex Suàrez, d’Atzagaia, creu que “la lluita trans, que abans era l’etcètera de les sigles i que ara té moltíssima força i és una de les principals lluites del moviment, forma part de la seva centralitat reivindicativa”. L’educació és també una de les prioritats per a Suárez, “però amb formació incorporada al currículum, en el marc d’una estratègia educativa sòlida i continuada”, perquè “una xerrada de tant en tant no fa res”.

L’embat contra l’extrema dreta és un altre dels reptes. “Cal visibilitat i no caure en els paranys de ressuscitar debats superats. L’extrema dreta es combat des de moltes bandes, ja sigui expulsant-los físicament dels barris, apostant més per l’educació o reclamant, d’una forma desacomplexada i combativa, els nostres drets i llibertats. No podem permetre’ns el luxe de retrocedir. Avancem. Amb l’extrema dreta no s’hi debat: cal desemmascarar-la, assenyalar-la i combatre-la”, afirma Suárez.

Juliana Cehí, de Sororitrans, opina que “el principal repte del moviment és resistir l’embat assimilacionista del capitalisme rosa. Cal fer-se sentir per sobre del soroll de festa que ven el Pride, i així lluitar solidàriament pels drets reals de totis, més enllà dels drets formals. Cal lluitar pel dret a viure amb dignitat, a viure sense por. Cal lluitar per ser reconegudis i per poder sentir-nos seguris vivint lliurement”.

La confrontació sobre la Llei Trans

La Llei Trans espanyola, reivindicada per la Plataforma Trans, està generant un debat i una mobilització en el moviment LGBTI que fa uns anys era impensable. L’objectiu de la llei és pal·liar la situació de precarietat en la que viuen moltes persones trans i garantir els seus drets en l’accés a la feina, la salut, l’habitatge i la lliure autodeterminació del gènere des de la infància, amb reconeixement jurídic. “A Barcelona, ser trans es viu millor que a molts altres llocs, però això no vol dir que puguem viure sense por, sense por a ser abandonadis per la família i els amics, de què et digui un desconegut pel carrer, de no poder accedir a feines o habitatges pel simple fet de ser trans”, diu Cehí. Aquesta problemàtica està travessada inevitablement pel cispassing: quan una persona és visiblement trans ho té més difícil que algú que passa per ser una dona o un home cis [quan el seu aspecte físic coincideix amb la seva identitat de gènere]”.

Cehí critica la incoherència del PSOE pel seu canvi de criteri sobre la Llei Trans i remarca que el feminisme trans-excloent “no reflecteix el feminisme que es viu a peu de carrer”. Lamenta que “els drets de les persones trans hagin esdevingut una arma llancívola en una lluita de poder institucional entre partits i faccions”, sense interessar-se per “les necessitats i el pensament” del col·lectiu. Ramajo, de Bollos en Teoria, creu que el feminisme en contra de la Llei Trans és molt minoritari a Barcelona. “Només s’han produït unes pintades a Ca la Dona, però no hi ha fissures en aquest tema amb el moviment LGBTI, ni a Ca la Dona, ni en el feminisme que és al carrer”, explica.

“Els drets de les persones trans no ens resten drets a la resta, però sí que [la Llei] els donarà a una gran quantitat de persones, i a les seves famílies, que ara no els tenen”, conclou Montse Mota. Un debat, el de la Llei Trans, que posa la consecució dels drets trans com a un dels reptes pendents del moviment LGBTI.

La importància de fer comunitat per defensar els drets

L’heteropatriarcat aïlla les persones LGBTI i les invisibilitza. És l’anomenat armari, que porta les persones d’aquest col·lectiu a amagar les seues preferències afectivo-sexuals o la seua expressió de gènere per evitar violències. Per això, el moviment LGBTI ha fomentat sempre la idea de fer comunitat, perquè és una forma “de ser més forts i de trencar amb la individualitat i la solitud”, explica Àlex Suàrez, del col·lectiu Atzagaia. “És important trobar espais de relació segurs i lliures de LGBTI-fòbia on poder compartir, socialitzar i fer cultura”, afegeix.

El Casal Lambda es va fundar als anys setanta del segle passat per crear espais de socialització i donar serveis, per exemple el d’atenció psicològica. Des de llavors, ha impulsat activitats com ara la mostra Fire, el Festigailèsbic i el ball del casal, i també un bar on poder relacionar-se de forma espontània. També ha impulsat la Fundació Enllaç, per atendre les necessitats de la gent gran LGBTI i evitar l’aïllament que pot provocar la pèrdua de xarxa. Un paper similar ha tingut el Col·lectiu Gai de Barcelona amb la Kantina, que des de final del 2000 fins a gairebé mitjan 2010 va oferir un espai polititzat al Gaixample, el barri on s’ubiquen la majoria de locals comercials d’oci destinats al públic LGBTI.

“Atzagaia ha intentat crear comunitat marika a Barcelona, promovent espais de trobada a festes on hi tenen cabuda xerrades, debats, actuacions drag i música per ballar”, explica Suárez. Alhora, també impulsen el fanzín La Lloca, que organitza presentacions i debats a diferents casals i espais com ara la llibreria Antinous, al barri de l’Esquerra de l’Eixample.

L’Espai Qwerty, nascut fa quatre anys i que ara té la seu al Poble-sec, té també l’objectiu de “crear comunitat i ser referent de la producció cultural marica-queer”, indica Lliure Hilla Ariza. Entre altres activitats, desenvolupen l’esplai Qwerty, unes colònies que realitzen a l’agost “per a majors de divuit anys i on es fan debats, xerrades i actuacions, amb la voluntat d’experimentar amb la producció d’espais segurs que permeten crear comunitat i gaudir de la vida”, afegeix.

Hilla ressalta la voluntat “d’aplegar les persones queer i totes les dissidències de l’heteropatriarcat per treballar perquè l’agenda no vingui marcada pels interessos del capital”, ressalta. Des de festes o concerts a jornades com les de Barcelona Queer, a l’Ateneu del Raval. Quant a les noves tecnologies: “Són una capa més de la presencialitat i una eina que permet crear comunitat, defensar els nostres drets i cuidar-nos”.

LGBTI, lletres en moviment

El moviment LGBTI ha evolucionat molt des dels inicis a final del segle XIX, quan va abraçar la terminologia científica d’homosexual. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, va incorporar el concepte homòfil per centrar-se en la vessant afectiva més que en la sexual. Després de la revolta d’Stonewall Inn a Nova York (1969), va generalitzar-se l’ús de la paraula gai per influència nord-americana. La lluita es marcava la fita de l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de l’expressió de gènere, que afectava tota la població. Als vuitanta, el moviment LGBTI va generalitzar l’estratègia identitària com a forma de lluita a partir de col·lectius d’oprimits.

Va ser llavors quan es van començar a sumar sigles per visibilitzar totes les identitats. Als gais se sumen les lesbianes: LG. Més tard, els transsexuals: LGT. A finals dels anys noranta, els bisexuals: LGBT. A la dècada del 2010, els intersexuals: LGBTI. I des de llavors, hi ha un ball de sigles en funció de qui les escriu, que pot incloure l’‘A’, d’assexuals; la ‘Q’, de queer; la ‘F’, de feministes; o un ‘+’, per incloure-hi totes les identitats.

Als anys noranta, el moviment queer va introduir la crítica a les identitats, especialment plantejades de forma essencialista. L’heteropatriarcat i les seues limitacions, amb el règim d’heterosexualitat obligatòria, eren l’arrel del problema. Establir noves normativitats, com ara una homonormativitat a partir de l’hegemonia dels homes cis gais dins del moviment, no era el camí de l’alliberament. Amb aquest plantejament, s’han visibilitzat totes les identitats sexuals i de gènere que havien estat amagades per l’hegemonia de la identitat gai, que, alhora, pretenen qüestionar l’essencialisme identitari. L’objectiu és convertir el moviment en un espai de dissidències sexuals, afectives i de gènere que propugna l’autodeterminació de gènere i crea espais que transcendeixen les categories d’home i dona i aposten per la multiplicitat d’identitats com a reflex de la diversitat humana.

L'entrada La Barcelona LGBTI, un referent reivindicatiu ha aparegut primer a Carrer.

Sovint és una pressió impersonal, burocràtica. La patim per obtenir uns recursos públics minsos, a canvi de mil gestions, documents i demandes de participació en processos i consells ineficients. La tensió creix quan es tracta de la gestió cívica d’equipaments, per a la qual se’ns demana que participem en processos competitius on sovint tenim les de perdre. Tenim també la sensació que la nostra veu no es té en compte quan es tracta de debatre qüestions importants.

Però l’expressió més perillosa l’experimentem amb l’escalada de processos judicials que obren associacions fantasmagòriques i grups empresarials. Amb un important ressò als mitjans. No és casualitat que moltes d’aquestes denúncies tinguin com a objectiu tombar el Reglament de Participació Ciutadana i qüestionar els ajuts que rebem les entitats. Encara que els procediments es fan contra l’Ajuntament, els perjudicats finals serem les associacions. Ja ho estem notant. Una part de la pressió burocràtica és fruit del pànic que les denúncies generen en alguns tècnics municipals. I hem viscut la pressió creixent dels poders econòmics en processos com el de la municipalització de l’aigua, les limitacions al turisme i la restauració, etc. I no és una qüestió barcelonina: arreu de l’Estat, l’extrema dreta denuncia els presumptes xiringuitos i qüestiona la legitimitat de moviments i entitats.

No podem callar. Cal defensar la nostra feina i exigir un marc institucional que la faciliti. És una qüestió de democràcia. Sense moviments socials que treballin pel be comú i la democratització del poder real, les societats esdevenen un joc del Monopoly, una plutocràcia. Cal un model de suport a les entitats que permeti la participació real i un model de gestió dels serveis socials i equipaments adequat. Lluitarem plegades, per modificar un marc legal que reconegui el nostre paper en la construcció de la democràcia.

L'entrada Un atac solapat al món associatiu ha aparegut primer a Carrer.

El ‘fil rosa’ continua

Aquesta nova generació d’organitzacions segueix el fil rosa combatiu que va començar a teixir el FAGC, la primera entitat LGBTI de l’Estat nascuda a Barcelona i que al llarg de la seua història ha treballat colze a colze amb moviments socials com l’okupa, el feminista o el sindicalisme combatiu. També connecta amb la tradició d’organitzacions que van desenvolupar la seua tasca als anys noranta i la primera dècada dels 2000, com el Grup de Lesbianes Feministes -integrades a Ca la Dona- o el Col·lectiu Gai de Barcelona -una escissió llibertària del FAGC dels anys noranta-, que va durar 20 anys i va donar continuïtat al Carnaval Gai a La Paloma, la Kantina com a espai alternatiu de relació i trobada, i la revista Infogai, que encara existeix, com a referent informatiu del col·lectiu a Barcelona.

Transfeminisme i queer

Guerrilla Travolaka va introduir el 2005 el transfeminisme i l’activisme queer a la ciutat, i es va coordinar amb un moviment internacional de despatologització trans i autodeterminació de gènere. En la dècada del 2010, Cultura Trans va desenvolupar formes d’activisme vinculades a la visibilitat i la comunitat a partir d’un festival on es trobaven referents culturals i artístics trans. Brot Bord en va prendre el relleu el 2009, promovent l’activisme des de l’acció directa, els plantejaments queer i el debat i la reflexió des de la seua revista L’aBORDatge. La Crida LGBTI seria la següent en agafar el testimoni, el 2015, i continua en actiu, mentre que Atzagaia, creada el 2018, ha volgut ocupar un altre espai més orientat a “teixir aliances i crear comunitat”.

Suport i Autodefensa Lesbofeminista, nascuda l’any 2019, és una organització no mixta de lesbianes que treballen des del feminisme i l’anticapitalisme contra el masclisme i la lesbofòbia. Són molt crítiques amb el “conglomerat” LGBTI, perquè invisibilitza les dones. Representa un corrent del moviment lèsbic i formen part del 28-J Autònom, un espai compartit amb organitzacions com Atzagaia o Nou Barris LGBTI.

En l’àmbit del transfeminisme, des de l’any 2021, Sororitrans ocupa un espai central entre les persones transfemenines. Han participat en l’orgull alternatiu al Pride en les darreres dues edicions i han promogut mobilitzacions per respondre a casos de transfòbia o per les diades de memòria i visibilització trans. Des dels barris i per als barris, fan feina la Fondona -vinculada a Can Batlló i que ha organitzat les kafetes queer i diferents espais de trobada i relació, però també de debat i reflexió al voltant de l’Orgull- o el mencionat Nou Barris LGBTI, que organitzen des de fa quatre anys l’Orgull de Classe, el 28 de juny.

Fractura generacional

Bernat Aragó, de la Crida LGBTI, reconeix la feina feta per “bona part de les organitzacions històriques”. “Sense elles no seríem on som ara”, remarca, però creu que “han passat de ser la punta de llança del col·lectiu a tenir derives institucionalistes, identitàries i assistencialistes”, i que han perdut la implicació en la resta de les lluites socials. Segons Aragó, la normalització de la diversitat afectiva-sexual l’ha convertida en un nínxol de mercat que absorbeix, en part, les dissidències, per anul·lar-les i treure’n benefici des del capitalisme rosa, tot privatitzant els espais segurs de socialització LGBTI.

La Crida considera que el moviment històric ha sucumbit a aquest joc, picant l’ullet al Pride, l’Orgull organitzat pels empresaris LGBTI amb el suport d’una part important del moviment. “La diversitat ven i està de moda”, rebla Aragó. “Genera pinkwashing: espònsors i patrocinis del Pride buiden de contingut i mercantilitzen la lluita LGBTI, i aprofiten per rentar la cara a empreses que deporten persones migrants i fons voltors immobiliaris. En l’àmbit local, això s’ha materialitzat en la consolidació d’Acegal, una plataforma d’empreses destinades al públic LGBTI, principalment de l’oci nocturn, que viu de l’elitització de les nostres vides i la mercantilització de la nostra lluita”, afegeix Aragó.

Juliana Cehí, de Sororitrans, veu també en aquest fenomen una fractura generacional amb el moviment històric i coincideix en que el Pride està controlat per la patronal del capitalisme rosa. “L’Orgull ha quedat difuminat en una festa de consumisme”, lamenta.

L'entrada Joves i anticapitalistes ha aparegut primer a Carrer.

Som una força present i plural que s’imposa a l’oblit i a la invisibilització. Sempre hem estat en primera línia reclamant els nostres drets, lluitant per existir, ensenyant un cos col·lectiu implicat en l’eclosió del transfeminisme, interrogant el racisme, el capacitisme, el capitalisme, l’homofòbia, la transfòbia i la lesbofòbia; posant en evidència i denunciant els privilegis blancs, funcionals, de classe, heterosexuals i cisgènere que ens travessen.

Els feminismes que no exclouen les seves pròpies carns han estat una força que ha catapultat les lluites feministes al centre de les polítiques i mobilitzacions socials. I ho continuarem fent! Perquè juntes som més fortes! Perquè tenim una llarga experiència de lluita feminista conjunta i conjugada entre totes i totis: dones, lesbianes i trans.

Bárbara Ramajo és membre de Bollos en Teoria, l’espai lesbiano-feminista de Ca la Dona.

L'entrada Genealogia feminista de dones, trans i lesbianes ha aparegut primer a Carrer.