L’operació va prendre forma amb el Pla Caufec, impulsat per l’Ajuntament d’Esplugues, la promotora immobiliària Cauval i la companyia elèctrica Fecsa, posteriorment integrada a Endesa. El projecte es va aprovar inicialment el 1992, però no va ser fins al 2001 que va rebre l’aprovació definitiva. Aquell mateix any, Endesa va vendre el 40% de la societat a Sacresa, que va assumir el lideratge del projecte i el va rebatejar com a Porta Barcelona, amb habitatges, oficines, un hotel i un centre comercial. Les obres d’urbanització es van iniciar l’any 2005, però la crisi financera del 2008 va frenar-ne el desenvolupament i el va deixar pràcticament aturat durant diversos anys.

Oposició veïnal

El planejament va generar des de l’inici una forta oposició veïnal a Esplugues. Entitats i plataformes ciutadanes van denunciar l’impacte urbanístic del projecte, sobretot per la urbanització de la falda de Collserola. Durant els anys noranta i dos mil, el moviment veïnal va presentar al·legacions i recursos judicials per intentar aturar-lo o reduir-ne l’impacte. Amb l’inici de les obres, el conflicte es va traslladar també al carrer, amb manifestacions i accions de protesta. La tensió va derivar en denúncies, sancions i processos judicials contra activistes, fins al punt que el 2009 un veí va arribar a ingressar a la presó per no pagar una multa relacionada amb una de les protestes. Amb el temps, però, les principals causes penals van acabar sense condemna: el 2014, el jutjat penal número 27 de Barcelona va absoldre tots els activistes encausats en el cas més rellevant, en no considerar provada la seva participació en els fets.

Tot i l’oposició social, el projecte es va acabar executant. Però la seva reactivació no va arribar fins a mitjan dècada següent, en un context marcat per la recuperació del sector immobiliari i per una nova orientació estratègica del desenvolupament: a partir del 2015, Porta Barcelona es va redefinir sota el nom de Porta Diagonal i va incorporar una aposta més clara pels usos terciaris i els equipaments vinculats a la salut, aprofitant la proximitat immediata amb l’Hospital de Sant Joan de Déu i el seu entorn científic.

Aleshores, el desenvolupament es va accelerar. El 2016 es van concedir noves llicències d’habitatge i es va reprendre la construcció amb promocions de blocs i conjunts de cases al sector nord de Finestrelles, la part més elevada del planejament. El 2018, es va inaugurar el centre comercial Finestrelles Shopping Centre, un dels primers grans equipaments previstos, tot i que situat a l’altra banda de la Diagonal. I el següent punt d’inflexió va arribar el 2023, amb l’inici de les obres de la Tower One, la primera torre del complex, destinada a ús hoteler i operativa des de principi d’enguany. La seva construcció, juntament amb les fases previstes que inclouen una segona torre i nous edificis terciaris, consolida el canvi d’escala del projecte i transforma de manera visible el perfil urbà d’aquest extrem de la ciutat.

Amb la construcció de la majoria d’habitatges i la posada en funcionament de l’hotel Tower One, el desenvolupament residencial de la zona està gairebé finalitzat. Només resten pendents els habitatges de protecció oficial, previstos des del 2004 i que es materialitzaran amb dècades de diferència respecte a la resta del planejament. Amb aquesta etapa quasi culminada, el projecte entra en una nova fase, centrada en la construcció dels edificis d’oficines i equipaments científics vinculats a l’activitat biomèdica de Sant Joan de Déu, consolidant el gir cap a un parc empresarial estretament connectat amb l’ecosistema sanitari de l’entorn.

Al costat del nou Clínic

Un gir que coincideix amb la redefinició del tram final de la Diagonal com a nou àmbit de centralitat metropolitana vinculat a la salut, la recerca i l’activitat econòmica associada. A pocs centenars de metres, els terrenys esportius de la Universitat de Barcelona acolliran el futur Hospital Clínic, amb les transformacions urbanístiques que això comportarà al seu entorn immediat. Al mateix temps, l’àmbit limítrof d’Esplugues continua immers en nous projectes, com la reordenació del sector de Via Augusta, que preveu nous edificis residencials, la cobertura d’un tram de la ronda de Dalt i la possible construcció d’un tercer gratacel. Aquests moviments apunten a un procés de transformació encara obert que continua redefinint aquest extrem de la metròpolis.

El que durant anys ha existit només sobre plànols és avui una nova peça de ciutat, construïda a foc lent i al ritme dels cicles econòmics. Ara, amb l’arribada prevista del Clínic i el desplegament dels nous equipaments científics, aquest extrem de la Diagonal entra en una nova fase. El que queda per veure és com aquest nou paisatge s’integrarà en la ciutat existent, fins on arribarà aquesta transformació i quin serà el resultat final d’un procés urbanístic que, més de trenta anys després, encara continua en marxa.

* Pau Riba és director ‘Esplugues Digital’

L'entrada Porta Diagonal, un negoci més enllà d’Esplugues ha aparegut primer a Carrer.

Primer, un canvi de cromos

El projecte es va donar a conèixer com a Caufec, jugant amb el nom de les empreses associades que el van impulsar: la promotora francesa Cauval i l’elèctrica catalana Fecsa -ara Endesa-. A canvi de la requalificació del sòl, Fecsa es comprometia a soterrar les torres d’alta tensió que baixaven de Collserola. El projecte es va aprovar el 2004 i preveia dues zones d’actuació: a la zona nord, 575 habitatges en grans edificis i 60 d’unifamiliars; i a la zona sud, 125 habitatges de protecció oficial, un centre comercial, un hotel i una torre d’oficines. Un negoci rodó, malgrat les protestes -sense èxit- del moviment veïnal local i, sobretot, de joves lligats als nous moviments per l’habitatge.

Caufec va ser venuda al grup Sacresa, una immobiliària fundada el 1944 i propietat de la família Sanahuja, els promotors del barri de Turó de la Peira (Nou Barris), greument afectat per l’aluminosi provocada pel ciment utilitzat per reduir els temps de construcció. Tot i que l’escàndol va esclatar en el període preolímpic, l’empresa va tenir el seu moment de glòria amb la promoció de L’Illa Diagonal i la transformació de la plaça de braus de les Arenes. Uns èxits que no van poder evitar que la crisi immobiliària del 2008 li passés per damunt: el 2011, va presentar concurs voluntari, incloent-hi diverses filials, entre elles Caufec. Va salvar el procés a canvi d’entregar part dels terrenys d’Esplugues al BBVA, en un dels molts casos on els bancs van aprofitar-se de la crisi financera.

S’obre el joc immobiliari

Sacresa ja no va tenir prou recursos per dur a terme el projecte en solitari, així que va haver de compartir-lo amb altres actors. Llavors es va crear una nova empresa, Milenium Meridian, per a la promoció de l’habitatge de part de la zona nord. La part de sòl que estava en mans del BBVA va ser desenvolupada per la immobiliària Vía Célere -una empresa fundada el 2007 per un directiu del sector que es va especialitzar a construir en sòl que els bancs havien aconseguit després de la crisi-. És un grup potent, ara en mans de grans inversors internacionals -com el fons nord-americà Värde o el britànic CBRE IM-, i un clar exponent dels nous promotors sorgits de la crisi. També en terrenys del BBVA es va construir el centre comercial Finestrelles Shopping Center, promogut pel grup belga Equilis i, després, venut al grup francès Frey.

Focus d’atracció empresarial

En l’actualitat, l’activitat se centra en la promoció d’un gran centre de serveis on Sacresa manté part dels seus interessos i per a l’execució del qual ha hagut de buscar nous socis. De moment, ha promogut la Tower One, un gratacel de 116 metres i 25 pisos on s’ha instal·lat un hotel que ja ha estat venut al fons nord-americà Hines -el mateix que va aterrar a la Barcelona postolímpica amb el projecte de Diagonal Mar-. I ara està en desenvolupament la segona torre, de 23 pisos, concebuda com a edifici d’oficines, junt amb dos edificis més. Aquí els socis de Sacresa són Emesa i Excelsior Times, dos grups que representen sectors diferents dels tradicionals promotors immobiliaris.

Emesa és el holding de la família Cuatrecasas, originat per Emilio Cuatrecasas, tradicional propietari d’un dels despatxos jurídics més influents del país, per on han passat molts afers importants i que ha tingut un paper rellevant en el desenvolupament de les regulacions econòmiques del país -l’actual presidenta de la Comissió Nacional de Mercats i Competència, Cani Fernández, ha estat una de les seves sòcies-. Sota l’aixopluc del negoci bancari, els Cuatrecasas han creat un important grup empresarial on destaca l’empresa de restauració Areas, que controla bona part dels restaurants en autopistes, estacions de tren i aeroports -i mantenen, a més, una participació rellevant en la matriu francesa Elior-, i han invertit en altres sectors, entre ells -i de forma creixent- l’immobiliari. Cuatrecasas ha estat també l’organitzador, al Golf Empordà de Gualta -una altra filial del grup-, d’una trobada d’empresaris amb la líder del partit ultradretà Aliança Catalana Sílvia Orriols.

Excelsior Times, per la seva banda, és el holding de l’empresari badaloní José Elías, centrat al principi en la promoció de les energies renovables (Audax), però que s’ha anat diversificant -destaquen les participacions en l’empresa sanitària Atrys Health, la constructora OHLA i la cadena de congelats La Sirena-. “Les vistes són brutals. Ara, els que vivien allà darrere es cagaran en la puta mare que els va parir. El de la caseta que veia el mar, ara de cop i volta ha deixat de veure’l, se li ha fet l’ombra”, va declarar Elías en una visita d’obres a la Tower One, publicada a YouTube.

A l’ombra de les torres

El que és clar és que l’activitat immobiliària sempre acaba atraient empreses d’altres sectors i esdevé un espai de benefici especulatiu. La instal·lació del nou Clínic i del centre de recerca de Sant Joan de Déu convertirà la zona en un nou focus d’activitat empresarial. L’hotel i els habitatges tindran una clientela assegurada.

*Albert Recio és professor dEconomia

L'entrada Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? ha aparegut primer a Carrer.

Ramis no ignora el mural. Com a antic veí, coneix bé la Dreta de l’Eixample. Tot
i que va néixer a Sant Gervasi, des que es va casar sempre ha viscut a l’Eixample i els seus voltants. Però aquest sempre va haver de canviar el 2022, quan va marxar a Castelldefels, després de resistir durant anys els alts lloguers de la ciutat i de veure els seus antics apartaments transformar-se en pisos de luxe. “El nou pis és heretat, per això hi podem viure, perquè destinar el 70% del nostre sou al lloguer a Barcelona no és factible. Et van expulsant i cada vegada te n’has d’anar més lluny”, lamenta.

“El 1995 vam trobar el pis de la nostra vida”, relata Raimon. Situat al carrer de Muntaner amb Travessera de Gràcia, el lloguer inicial era de 800 euros. El 2013 un nou fons d’inversió va entrar en joc i, “amb l’excusa que s’havien de posar a preu de mercat”, van apujar el lloguer a 1.200 euros: “No hi va haver negociació possible. Vam haver de marxar i no ens van retornar la fiança”. Un mes després que marxessin, i del buidatge de tota la finca, van començar les obres per construir-hi pisos de luxe: “Ho van destrossar tot: les finestres amb vidres de colors, els mobles i decoracions que portaven allà des dels anys trenta”.

Al pis de Diagonal 343, a la Dreta de l’Eixample, la mateixa història. Hi van estar fins al 2014 perquè, en un any, el lloguer es va incrementar 300 euros. El 2017, el fons d’inversió Optimum III Value Added Residential Socimi SA va comprar l’edifici per construir-hi apartaments de luxe i no va renovar el contracte als llogaters. Trenta-quatre habitatges de luxe, un gimnàs comunitari i un restaurant van expulsar els veïns de casa seva. I també el mític bar Jofama, on en Raimon anava a fer el tallat, que després de quasi setanta anys d’història va veure’s forçat a tancar les portes.

A cinc minuts del pis de la Diagonal, en Raimon i la seva família van trobar un nou habitatge. “El barri encara era barri quan vam arribar. Els restaurants encara no ho escrivien tot en anglès. Estàvem contents”, recorda. Els 1.100 euros de lloguer que pagaven el 2014 es van convertir, el 2022, en 1.800. No van tenir més remei que marxar i, al cap d’un temps, van descobrir que llogaven el seu antic habitatge a estudiants. Per cada habitació, comenta Ramis, “cobren 500 euros. En total guanyen 2.000 euros pel pis”.

Barcelona t’expulsa

Ramis no s’acaba el tallat i, abans de marxar, comenta que, des que viu fora, quan ve a la ciutat la sent hostil: “No hi ha res que et convidi a seure o a estar”. Tot i que li agradaria tornar a viure-hi, “no hi ha gairebé res pel que valgui la pena sacrificar-se”. Molts dels seus amics han marxat també perquè, com bé sap, “el tipus de funcionament de la ciutat t’expulsa”. A l’Eixample encara se l’estima, però pel record, no per allò en què s’ha convertit. Perquè avui dia, afegeix amb tristor, “l’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar”.

L'entrada “L’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar” ha aparegut primer a Carrer.

Sovint sentim el terme ‘fons voltor’ quan parlem d’operacions especulatives. Què són exactament?

Un fons és un instrument d’inversió on hi ha diferents accionistes -particulars, plans de pensions, asseguradores, bancs, empreses…- que posen diners per treure’n el màxim benefici. Aquests fons busquen els nínxols de negoci que siguin més rendibles per retornar-los el capital el més aviat possible. En el cas dels fons voltor, van a buscar aquells actius en risc de fallida a preus de saldo per comprar-los, reflotar-los i poder-los vendre a preus molt més elevats, obtenint plusvàlues gegantines.

Aquests fons voltor abans no es dedicaven a l’habitatge, oi?

L’únic principi que tenen és el màxim benefici, i l’habitatge dona una rendibilitat molt elevada, de més del 6%. Però tenen altres línies de negoci: també inverteixen en sanitat, en armament, en deute dels països o en residències de gent gran.

Blackstone és el fons voltor amb més pisos en propietat a l’Estat espanyol. Com hi va entrar el 2013?

Durant la crisi, la banca i la Sareb s’havien quedat molts pisos de gent desnonada arran de la bombolla immobiliària i volien desprendre-se’n per netejar el seus balanços negatius. Els fons van veure-hi una oportunitat per comprar a preu de saldo i hi van entrar en tromba. En paral·lel, hi ha polítiques que faciliten l’entrada d’aquests fons d’inversió. Per exemple, reformen la LAU [Llei d’Arrendaments Urbans] i redueixen els contractes de lloguer de cinc a tres anys, permetent una major circulació que els fons aprofiten per fer pujades de preus. O es creen les socimis, uns vehicles d’inversió que tenen exempcions fiscals si inverteixen en lloguer.

Com actuen aquests fons?

Hi ha un terç d’habitatges de lloguer que estan en mans de grans tenidors. No són un 80%, però com que són actors amb molta força i que concentren en poques mans molts habitatges, marquen el camí. Condicionen tendències de preus i lideren males praxis que la resta també poden seguir.

Quines són aquestes males praxis?

Hi ha bastant opacitat. És molt difícil saber qui és i on és un fons d’inversió internacional. Sobretot el que hi ha, però, és una negativa de forma explícita de concedir lloguers socials a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, tot i que la llei 14/2015 així ho estableixi. També hi ha obertures de procediments judicials per executar desnonaments i, especialment amb Blackstone, oferiment de diners a canvi que els inquilins marxin dels pisos, amb quantitats de fins a 8.000 euros. Molta gent també es queixa de deixadesa en el manteniment dels immobles, una forma de desgastar i pressionar. El que els interessa és que marxin els inquilins, perquè aprofiten per fer pujades del lloguer de més del 30%.

Aquestes pràctiques són il·legals?

Sí, fins i tot la relatora d’habitatge de l’ONU va criticar les males praxis de Blackstone. Què està passant? Que els desnonaments tiren endavant tot i que els lloguers socials no s’estiguin oferint. S’està incomplint sistemàticament el marc legal. Qui vetlla perquè es fiscalitzi el compliment de les lleis? Són insuficients i, a sobre, quan es legisla no se’n garanteix l’aplicació. A més, des del poder judicial es considera que el dret a la propietat i el lucre immobiliari estan per sobre del dret a l’habitatge.

Els fons semblen tenir impunitat per fer i desfer al seu criteri. Les institucions poden fer alguna cosa?

El problema no només està en les polítiques d’habitatge públic -només hi ha un 2% de lloguer social-, sinó en com s’intervé el mercat. En aquest sentit, la regulació dels preus l’intervenia, una reivindicació del moviment [pel dret a l’habitatge] que va ser aprovada a Catalunya. La llei va ser tombada pel Constitucional amb recurs del govern espanyol. És una evidència que falten polítiques que intervinguin el mercat de l’habitatge si realment volem garantir-ne el dret. Amb aquesta llei espanyola s’ha d’aprovar la regulació de lloguers, però deixa molt a desitjar i encara no s’està aplicant. Sembla una trampa burocràtica que s’eternitza.

No trobaran alguna forma d’esquivar aquesta regulació?

Quan legisles has de garantir que la llei es compleixi, i també s’ha de fer feina perquè la gent conegui els seus drets. Jo crec que els grups d’habitatge estan fent un treball molt potent per garantir drets i l’aplicació de les poques lleis que hi ha. Però els fons d’inversió sempre troben
esquerdes.

Fan enginyeria fiscal, per exemple.

Exacte. De fet, si ressegueixes l’imperi empresarial de Blackstone, descobreixes que les seus de les matrius estan en territoris amb la fiscalitat molt baixa.

Quines polítiques d’habitatge hem de preveure amb Collboni al capdavant del consistori barceloní?

La declaració d’intencions és evident: Collboni ha dit que retiraria la mesura de la reserva del 30% d’habitatge social per a les noves promocions immobiliàries. A banda, es destinen molts recursos a l’atenció de l’emergència. La situació és tan extrema, amb tantíssims desnonaments -400.000 a Catalunya des de l’any 2008-, que s’ha fet bastant política pública destinada a atendre-la, i no se n’ha fet per canviar els problemes estructurals i incrementar el parc públic d’habitatge.

La idea de la marca Barcelona xoca amb la defensa del dret a l’habitatge.

S’ha defensat sempre un model que prima la inversió i el turisme, amb tots els impactes que genera. El model del PSC ja ens el coneixem.

O es canvia el model de ciutat o la impunitat dels fons voltor continuarà?

Quan diem que s’han de fer polítiques d’habitatge estructurals, parlem de polítiques complexes que han de tenir en compte el monocultiu turístic, quin tipus de gent ve a Barcelona, la seva capacitat adquisitiva i la transformació dels barris que provoquen. Tot té un impacte en la població i en els preus, en l’habitatge disponible, i determina qui hi pot viure i qui acaba sent expulsat.

Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista

La Gemma García Fàbrega (Barcelona, 1982) està vinculada a La Directa des de la gènesi del projecte el 2005. Graduada en Periodisme a la UAB, durant anys va combinar la seva “militància” en aquest mitjà amb la feina en l’àmbit audiovisual, fent tasques de producció, documentació i guió per a documentals. Membre del col·lectiu Contrast, que crea films relacionats amb el conflicte i la pau, des del 2016 és sòcia de treball a La Directa i s’ha especialitzat en temes d’habitatge.

L'entrada Gemma G. Fàbrega: “Els fons voltor incompleixen contínuament el marc legal” ha aparegut primer a Carrer.

Però quin impacte té aquest tipus d’especulació immobiliària en l’ànima d’un barri? “S’han fet llibres i estudis sobre el negoci del luxe a Barcelona, però cap d’ells reflexiona sobre quines implicacions té l’habitatge de luxe en l’estructura urbana del centre de la ciutat pel que fa al trencament de la cohesió social, l’expulsió de veïns o el canvi en l’activitat comercial”, remarca en Jaume Artigues, arquitecte i president de l’associació veïnal.

Especialistes en fer ‘mobbing’

En el cas d’aquesta cinquantena d’edificis transformats en immobles de luxe, els autors de l’informe tenen la certesa que “s’hi han produït transformacions totals que han comportat una expulsió del veïnat del barri”. I és que l’estudi remarca que bona part dels blocs han estat comprats per societats especulatives que es dediquen “específicament al mobbing immobiliari”. Unes societats que, després, han venut les finques a preus que oscil·len entre els 16.000 i els 20.000 euros el metre quadrat. Un preu que multiplica per quatre la mitjana del preu del metre quadrat de nova construcció a la ciutat.

La Dreta de l’Eixample és un dels barris que ha patit més el fenomen de la gentrificació, primer per la reducció del parc d’ús residencial per la proliferació d’hotels i els habitatges d’ús turístic, tant legals com il·legals, i segon, per l’expulsió del veïnat com a conseqüència dels desnonaments invisibles per la via de la pressió en el preu del lloguer. A partir d’aquí, cancel·lacions de contractes de renda antiga i preus que es disparen fins al 100%, de manera que només els no residents ho poden pagar. És així com es “destrueix” el teixit veïnal i l’Eixample.

I si marxa el veïnat, el comerç és la pròxima víctima. “Si portes al barri un públic que no és el veí consumidor habitual, el comerç de proximitat desapareix i és substituït per restaurants fast food i supermercats 24 hores. Fa anys que això ho vivim al centre de la ciutat, però ara encara més”, alerta Artigues. Sense comptar, és clar, les botigues de luxe que copen el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, amb preus de lloguer que cap comerç de barri pot pagar. “Ja patim la desertització de l’activitat econòmica, que afecta el comerç de proximitat i els establiments emblemàtics. El mercat del luxe tendeix a la proliferació de franquícies internacionals, vendes exclusives i la creació d’una subcultura del luxe, paral·lela a la realitat de la resta del món”, rebla l’informe de l’associació veïnal.

Però hi ha un efecte més pervers a mig termini: el trencament de la cohesió social. L’informe detalla com el negoci del luxe ha escapçat l’Eixample. Té 28.937 places d’ús turístic, el que equival al 66,5% del total de la població resident de la Dreta de l’Eixample (43.715 habitants el 2021), quan es considera que una quota d’allotjament turístic més enllà del 50% de la població resident és un indicador reconegut com a agent desestabilitzador en àrees urbanes denses. Tot plegat, una població flotant que no paga impostos al país i, en canvi, genera despesa en serveis, equipaments, espai públic i mobilitat”, recorda l’informe. Mentre el luxe prolifera a la Dreta de l’Eixample, creix el nombre de persones en risc d’exclusió social i les persones que no tenen una llar, que a l’Eixample arriben a les 297 persones segons el darrer recompte de la Fundació Arrels.

Es pot revertir la situació?

L’equip que ha dut a terme l’informe no només posa sobre la taula el mapa del luxe immobiliari i l’impacte sobre el veïnat, sinó que apunta línies de treball per mirar de revertir el procés. “Tenim un model econòmic de lliure mercat que difícilment podrem revertir, però el podem regular, i regular vol dir intervenir, com per exemple ha fet Londres, on la llei del sòl regula especulacions de grans negocis immobiliaris amb un procediment molt marcat, que implica que hi ha d’haver un retorn de les inversions privades a la ciutat, via habitatge protegit, equipaments o espai públic”, detalla Artigues.

L’associació veïnal reconeix que l’Ajuntament “ha anat posant algunes traves per evitar l’expulsió dels veïns dels seus habitatges, com ara l’obligatorietat de declarar un cens de residents en el moment d’obtenir la llicència d’obres, les sancions o la mediació en casos de mobbing, però la regulació no ha impedit que el luxe i el turisme “es desplacin de manera molt descarada cap al centre de la ciutat i n’expulsin els veïns”. És més, aquestes traves han tingut un altre efecte pervers que detecta l’informe: la conversió d’edificis d’oficines en finques residencials o apartaments de luxe, una tendència que ja pren força al barri. “En aquest cas, no s’expulsen veïns, però no creix el parc d’habitatge destinat al veïnat”, rebla l’informe.

“Volem que l’Ajuntament i la Generalitat busquin noves fórmules per parar-los els peus, perquè a hores d’ara els especuladors fan el que volen i ens acabaran menjant a tots”, sentencia Artigues.

L'entrada El negoci del luxe mata l’ànima de la Dreta de l’Eixample ha aparegut primer a Carrer.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Les elits econòmiques del tardofranquisme ha aparegut primer a Carrer.

Per això, la Llei reserva expressament les competències d’urbanisme a l’administració pública i prohibeix que l’exercitin els particulars, i també prohibeix que l’ordenació urbanística de les ciutats generi descohesió social i dispersió territorial (articles 2 i 3 de la llei d’Urbanisme de Catalunya).

I per assegurar encara més aquesta finalitat, la Constitució obliga a fer que l’activitat econòmica se subordini a la funció social, que considera que és un límit obligatori del dret de propietat (article 33), i imposa l’obligació que les plusvàlues urbanístiques reverteixin sempre i sense excepció en tota la comunitat (article 47).

Forçats a marxar
No obstant això, sabem avui que, en ciutats com Barcelona, en l’última dècada el ritme de creixement dels lloguers de l’habitatge ha superat més d’un 15%, en general, el ritme de creixement dels salaris. Això ha fet que en moltes zones el preu dels lloguers s’hagi equiparat al salari dels seus habitants, o que fins i tot els hagi superat.

I si un ha de pagar tot el que guanya al mercat immobiliari per una cosa tan bàsica com és l’habitatge, allò que succeeix és que es veu forçat a marxar a una altra ciutat en la qual els lloguers siguin més baixos. I on ho seran? Doncs, en les que estiguin més lluny de la ciutat encarida i pitjor comunicades amb ella. El lloc que deixa l’habitant que es veu obligat a marxar només el podrà ocupar algú més ric, capaç de pagar l’alt lloguer que el mercat ha imposat en l’habitatge vacant.

Així, la societat del benestar retrocedeix perquè qui continua treballant a la ciutat per un sou que no li permet ja viure en ella, empitjora la seva qualitat de vida en complicar-se-li amb trasllats, cada vegada des de més lluny. A més, la Llei s’incompleix perquè amb la marxa de qui ja no pot pagar els lloguers alts es genera dispersió territorial i amb l’arribada només dels que sí que són capaços de fer-ho, es genera descohesió social, perquè deixa de conviure a la ciutat gent amb diferent capacitat de renda.

Però, sobretot, la Llei s’incompleix perquè l’administració pública ja no és qui estableix el model d’ordenació urbanística a la ciutat encarida, sinó que qui ho fa és el mercat immobiliari, que anteposa la seva activitat econòmica a l’interès general i elimina la funció social com a límit del dret de propietat.

Sabem, també, que aquesta situació s’accelera quan la inversió pública destinada a la millora dels barris degradats encareix el preu dels habitatges que es beneficien d’aquesta millora. Es produeix amb això un nou incompliment de la Llei, atès que els propietaris d’aquests habitatges són els que patrimonialitzen en exclusiva les plusvàlues urbanístiques generades amb diners públics, en lloc de fer-ho tota la comunitat, com exigeix la Constitució.

Davant això, la Llei d’Urbanisme estableix mecanismes de correcció. Diu que per a garantir l’exercici de les competències urbanístiques i el compliment de totes les normes imperatives sobre aquesta matèria, les administracions poden redactar instruments de planejament, de gestió urbanística i poden, també, “intervenir en el mercat immobiliari” (article 2 de la Llei d’Urbanisme de Catalunya).

Si és així, des de l’urbanisme existeix plena habilitació legal perquè les administracions públiques, en exercici de les seves competències urbanístiques, puguin limitar les rendes de lloguer quan s’acrediti que les que imposa el mercat només per assegurar l’optimització del seu benefici, comporten un model d’ordenació urbanística que genera dispersió territorial i descohesió social.

La manera de fer-ho és establir un índex de referència dels preus de lloguer que esdevingui obligatori en els casos demostrats en què els increments desenfrenats d’aquests preus produeixen aquestes conseqüències prohibides.

El planejament urbanístic ha de definir aquests àmbits de limitació obligatòria de les rendes de lloguer, que hauran de regir fins que el mercat es corregeixi i s’adeqüi a la realitat social a la qual està subordinat.

Aquest índex ha de ser adequat per permetre el benefici lògic de l’activitat immobiliària, però no l’especulatiu que pretén i que està rigorosament prohibit per la Constitució i, a més, hauran d’establir-se els mecanismes d’actualització necessaris perquè ningú no hi perdi i l’equilibri es mantingui. De fet, es tracta que el mercat actuï tal com ho feia fa dècades, abans que tots admetéssim que podia desbocar-se en el seu propi benefici i en contra del de tots els altres.

Afavorir el benefici general
El planejament ha de delimitar també les àrees de reforma urbana per a la millora dels barris i afectar els habitatges inclosos en aquestes àrees a les càrregues urbanístiques que la llei preveu per a tota actuació urbanística, inclosa la que es faci en sòl urbà ja consolidat.

Aquestes càrregues s’han de cenyir als costos de l’actuació i a la cessió a la comunitat de part de l’aprofitament lucratiu, que en el cas de les actuacions de reforma urbana serà part de l’aprofitament existent però millorat, com ja es fa a la Comunitat Valenciana, que el fixa en un 5%.

Això no significa que sempre s’hagi d’exigir als propietaris dels habitatges contribuir a tals càrregues, perquè podria succeir que les millores que els barris necessiten no s’arribin a plantejar per falta de capacitat econòmica dels seus veïns per afrontar-les. El que significa és que aquestes càrregues s’hauran d’exigir sempre que els propietaris pretenguin patrimonializar en el seu exclusiu benefici un esforç que és de tots, intentant vendre o llogar el seu habitatge a preus alts gràcies a la millora que la reforma urbana ha reportat a les seves finques.

L’urbanisme fa temps que ha donat la recepta de com actuar. Només cal atrevir-se a cuinar-la.

Pablo Feu és advocat, membre de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona

L'entrada La clau de volta és l’urbanisme ha aparegut primer a Carrer.

I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.

¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…

La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.

L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.

L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.

Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.

Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.

Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.

Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.

Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.

Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.

Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.

Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.

Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?

Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.

Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.

L'entrada Els interessos ocults de generar por ha aparegut primer a Carrer.