La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

De fet, aquest hivern, aprofitant l’aturada competitiva pel Mundial, ja s’ha eliminat un dels gols, una mossegada visible des de la Travessera de les Corts, i es preveu que els treballs es reprenguin al juny. El club té, des de l’any passat, la llicència provisional d’obres concedida per l’Ajuntament, però no s’ha avalat la definitiva. Això sí, al febrer se li va concedir una rebaixa del 35% en l’impost derivat de l’activitat constructiva en considerar que és un projecte “d’especial interès”.

També té tancat l’acord per utilitzar, almenys durant la temporada 2023-24, l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a seu del primer equip de futbol, tot i que la previsió és que les obres s’allarguin fins al 2026. També té constructora, el grup turc Limak, adjudicatari des del gener i per sorpresa, perquè no complia exactament les condicions previstes al concurs convocat pel club. Una decisió que ha provocat mala maror a la directiva i el relleu de funcions del directiu responsable de patrimoni, Jordi Llauradó.

La de la constructora és, però, tan sols una de les moltes incerteses que envolten la reforma. De fet, el club encara negocia amb el grup financer Goldman Sachs l’acord que li permeti fer front als 900 milions amb què està pressupostat el projecte, i el temps se li tira a sobre. Si sumem a això la delicada situació econòmica i l’impacte imprevisible que pugui tenir en l’entitat l’afer de presumpta compra de favors arbitrals ja conegut com a cas Negreira, cada cop són més intensos els rumors d’un possible ajornament.

Cal tenir en compte que el club vol tirar endavant ara només una part del projecte conegut com a Espai Barça, limitada a la reconstrucció de l’estadi, però deixant de banda sine die el nou Palau Blaugrana que s’ubicaria a l’antic Miniestadi -i que ara valora si externalitzar-ne la construcció i explotació a un grup privat- i sense que quedi clar si s’inclouria en aquesta fase la resta d’equipaments previstos a l’entorn de l’estadi, inclosos els dos edificis d’oficines i un hotel en projecte que l’Ajuntament i la subcomissió d’Urbanisme van beneir el 2018 per la via d’una modificació del Pla General Metropolità. Justament, aquesta aprovació va provocar sengles recursos contenciosos-administratius -per part de la Favb i la CUP-, que van ser desestimats pel TSJC.

Tracte de favor al club

Les associacions veïnals de l’entorn -Maternitat i Sant Ramon, avinguda de Xile i Camp Nou- i la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de les Corts alerten del tracte de favor que el Consistori dispensa al club. Malgrat que la reforma prevegi eliminar les tanques que envolten l’estadi perquè l’entorn esdevingui un espai públic obert, consideren que la reordenació de l’Espai Barça està pensada en clau del club i de la mobilitat dels dies de partit. I lamenten que a l’hora d’avaluar el projecte no s’han tingut en compte els impactes que els partits generen en el veïnat -pel que fa a limitació de la mobilitat i a seguretat- i temen que, després de les obres, es tornin a produir.

L'entrada Camp Nou, reforma en joc ha aparegut primer a Carrer.

Un parc i un centre de memòria

El nou parc, de 9.600 m², està previst que prengui forma a partir del març del 2022, amb unes obres que s’allargarien un any i amb una inversió de tres milions d’euros. El projecte del parc inclou una plaça central rodona, horts urbans comunitaris i zones de jocs infantils i per a la gent gran, així com el manteniment d’onze casetes situades al passatge de Piera com a testimoni del que va ser i representar la colònia per al barri. “Considerem les casetes com una figura física del que havia estat la colònia, i pensem que tenen un valor històric”, explica Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts. “Aquí hi havia una colònia de gent treballadora, que vivia en cases petites que conformaven una xarxa de passatges on realment la gent passava el dia”, afegeix. L’estat en què es troben aquestes edificacions demana una rehabilitació molt important i, malgrat que encara no se n’ha concretat l’ús, Agelet considera que “haurien de ser un centre de memòria històrica”.

Durant el primer semestre del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va convocar sessions de treball per definir el projecte del parc amb la participació de nombrosos veïns i entitats del barri de les Corts, que van optar, en la seva majoria, perquè aquest fos un espai eminentment verd. “Qualsevol formació de parc ha de prioritzar l’arborització, perquè d’espais per a vianants ja en tenim, a la ciutat, i molts. El parc ha de permetre una certa comunicació entre els carrers de Montnegre i Taquígraf Serra, i entre els carrers de Montnegre i Equador; aquesta idea el parc l’ha de contenir, però, després d’aquest espai per a vianants, la resta ha d’estar dedicat absolutament als arbres. I fins i tot dèiem que aquest parc fos com un petit jardí botànic del barri i que les escoles poguessin venir perquè les mestres ensenyessin a reconèixer els arbres als alumnes”, explica Agelet.

Veïns reallotjats

Amb l’enderrocament de bona part de les casetes que formaven el nucli de passatges de la Colònia Castells, els veïns s’han anat reallotjant en edificis pròxims de titularitat pública o bé han estat indemnitzats, segons el cas. Però encara n’hi ha que es troben immersos en aquest procés, com ara els del tram del carrer d’Entença. “Ara encara queda molt procés i molta gent afectada. Els veïns que ja estan reallotjats ho han estat en termes satisfactoris, però després de molts anys. Estaven preocupats perquè, allà on vivien, els habitatges s’estaven fent molt vells i no s’havien reparat, sobretot els que eren de lloguer, i el pas als nous edificis ha tardat molts anys”, rebla Agelet.

L'entrada Onze casetes per preservar la memòria de la Colònia Castells ha aparegut primer a Carrer.

La construcció de l’establiment, que va obrir el 1992, s’emmarcava en el polèmic Pla d’hotels, que oficialment pretenia incrementar l’oferta d’hotels de luxe a la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics. L’agost passat, el govern municipal va decidir treure una nova concessió per als terrenys i l’immoble per a mig segle més. La concessió, juntament amb els 19 anys que resten de l’actual, s’adjudicaran a través d’un concurs en un procés que ha de culminar durant la tardor.

Deute superior als 120 milions

Com s’explica tot plegat? Resumidament, el Juan Carlos I ha estat un pou sense fons de pèrdues i acumula un deute superior als 120 milions d’euros. Tancat des de l’any passat per les restriccions pandèmiques, amb els treballadors en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i durant mesos en preconcurs de creditors, la propietat se’n vol desfer. I difícilment hauria aparegut algun grup interessat a quedar-se’l si l’expectativa era explotar-lo únicament durant els 19 anys que restaven de concessió, un termini que complicava rendibilitzar la inversió per quedar-se un establiment que supera les 430 habitacions i els 400 treballadors. Amb 69 anys de marge, la perspectiva canvia.

L’operació suposa un nou gir en les relacions entre Barcelona en Comú i el sector hoteler i mostra com hi ha prevalgut la postura del PSC, la pota del govern local millor connectada amb els lobbies econòmics de la ciutat. El regidor de Presidència, Jordi Martí (BComú), va ser l’encarregat d’exposar a l’agost els arguments per justificar el moviment: el caràcter “simbòlic” de l’establiment, el seu pes en el turisme de congressos, la voluntat de mantenir els llocs de treball i l’oportunitat d’aconseguir algunes desenes de milions amb el cànon que pagui la futura concessionària de l’espai -la xifra resta per concretar-. En el rerefons, però, hi pesa la negativa de l’Ajuntament a assumir els deutes, gestionar l’hotel o enderrocar-lo per fer ús del solar.

El veïnat, preocupat

Els responsables de les associacions veïnals més properes -les Corts i Sant Ramon Nonat- admeten a Carrer que encara no han pogut abordar a fons la qüestió, però no amaguen la seva preocupació. Per a Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts, aquest cas podria utilitzar-se per “veure com l’Ajuntament hauria de recuperar determinats espais quan s’acaba una concessió, perquè no deixen de ser necessaris en faltar equipaments de ciutat”. El president de l’Associació Veïnal de Sant Ramon Nonat, Andrés Quílez, afegeix que intentaran “que no es prorrogui la concessió” i argumenta que el districte “té molts pocs espais lliures i necessita equipaments”. Tot i admetre que seria molt difícil “tirar [a terra] l’hotel, hi ha instal·lacions que potser podrien utilitzar-se en favor del barri”.

El pla d’hotels del 1990

L’origen de la situació actual cal buscar-lo en la Barcelona encara pre-olímpica. A grans trets, el Pla d’hotels aprovat el 1990 permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per aixecar-hi establiments hotelers. Establia dos mecanismes: la cessió prèvia del terreny a canvi d’una concessió administrativa per construir-hi i explotar-hi l’hotel, o bé donar una compensació econòmica al municipi equivalent a la plusvàlua generada pel canvi de qualificació de l’espai.

El Juan Carlos I va aixecar-se al solar on s’ubicava l’antiga masia Torre Melina i uns jardins dissenyats per Josep Fontserè. Barcelona Project’s va comprar la finca amb la idea de fer-hi l’hotel, però amb el compromís de restaurar la masia i obrir els jardins a la ciutat. A l’hora de la veritat, però, va enderrocar la masia, i el jardí fonamentalment és utilitzat per l’elitista clientela de l’hotel.

L’arquitecte Ferran Navarro recorda que “l’argument en què es basava el pla era molt barroer, venia a dir que, com que hi havia terrenys qualificats com a equipaments que la ciutadania no reclamava, la conclusió era que no es necessitaven més equipaments en aquests barris, i així es justificava la necessitat de requalificar-los com a hotels”. En la seva opinió, el projecte va implicar fer una gran passa per posar “la ciutat al servei del benefici privat dels hotelers, per davant dels interessos del conjunt de la ciutadania”. Un model que, malgrat algunes modificacions, s’ha perpetuat durant tres dècades i ara reapareix amb força.

Destrucció (gratuïta) de patrimoni i una història fosca

Tot i considerar-se un dels paradigmes del gran luxe a la ciutat, la història de l’hotel Juan Carlos I té moltes ombres. Al ja esmentat enderrocament de la Torre Melina -un fet que no va comportar cap conseqüència per a Turki bin Nasser més enllà d’una irrisòria multa-, s’hi han de sumar els escàndols econòmics, en part per la pèssima gestió que va fer-ne Husa -l’antiga cadena hotelera de la família Gaspart- que, després de dues etapes, acabaria el 2010. Posteriorment hi aterraria la madrilenya Gestión de Activos Turísticos (GAT), fins que el 2014 va arribar la canadenca Fairmont, ara en mans de la multinacional francesa Accor. Fairmont va modificar la denominació de l’establiment per situar el seu nom davant del nom del monarca i va forçar una costosa reforma -37 milions- el 2016, que va acabar de disparar el deute de l’hotel. Mentrestant, Bin Nasser va ser detingut el 2017 durant dos mesos al seu país en una purga contra la corrupció a la família reial saudita. I aquest estiu, part dels comptes de Barcelona Project’s han estat embargats per un deute de 16 milions amb la Seguretat Social. Rere el luxe, moltes ombres i alguns favors polítics. Res que soni gaire nou.

L'entrada L’Ajuntament prorroga l’ús hoteler del Juan Carlos I fins al 2090 ha aparegut primer a Carrer.

Ciutat Vella

L’antiga Barcino, la gènesis de la ciutat de Barcelona, és un districte que, tot i estar assentat sobre patrimoni pur, no té actualment cap pla especial de protecció del seu conjunt. La tossudesa de les entitats socials, veïnals i d’estudis històrics ha contribuït al llarg del temps a donar valor a aquest llegat i salvar molts elements patrimonials que expliquen els diferents moments històrics, abans i després de l’enderroc de les muralles. La complexitat de la seva història, la seva monumentalitat i la seva centralitat han portat a una paradoxa: el problema no és tant la manca d’espais, sinó la dificultat d’adaptar-los per poder cobrir les mancances del barri. Les entitats que hi treballen en el dia a dia han d’equilibrar el pes del llegat patrimonial amb les necessitats del veïnat, assetjat pel turisme i l’especulació.

Ciutat Vella és patrimoni de totes les barcelonines i barcelonins, que senten seus la Rambla i el barri Gòtic, el parc de la Ciutadella -amb el seu hivernacle oblidat-, la Barceloneta, el Raval, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera o el Port Vell. També la comissaria de la Via Laietana, amb la seva trista història al darrera. Sobre tots aquests espais hi ha debats actius referents al patrimoni.

L’Eixample

La privatització de patrimoni de la Generalitat de Catalunya preocupa molt a la Dreta de l’Eixample, sobretot després de l’aprovació el 2012 de la Llei Òmnibus, amb la qual els edificis amb nivell B -que fins aleshores no podien ser alienats, més que traspassats entre Administracions- podien ser venuts i privatitzats. En pocs anys van ser mal venudes a particulars la Casa Pons (2013), la Casa Burés (2014), la Casa A. Roger (2014), el Casal Sant Jordi (2014), la Casa Victòria de la Riba (2015)… Unes operacions destinades a mantenir l’Administració i a transformar aquests blocs en habitatges de luxe.

Al barri hi ha ara una lluita molt activa, la del Taller Masriera -a Bailèn, 70-, adquirit el 2020 per l’Ajuntament de Barcelona amb la promesa de fer un equipament comunitari de proximitat. En l’actualitat, però, els veïns vigilen que l’adequació de l’espai no malmeti elements amb valor patrimonial, com per exemple el teatre. També preocupen la Casa Alesan -un edifici modernista sense fitxa de catàleg, ubicat al costat de la Casa Macaya- i algunes zones verdes no protegides, de propietat pública i privada.

Al Fort Pienc, per la seva banda, exigeixen la reforma del Pont de Marina -que està catalogat, però que cau a trossos- i l’obertura al públic del refugi antiaeri de la plaça de Tetuan, que en el seu dia va ser construït per l’Ajuntament amb la idea que fos reutilitzat per a altres usos. També els afecta un altre cas, compartit amb el districte veí de Sant Martí: la recuperació del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Han proposat la creació d’un centre d’interpretació a l’antic edifici de la fàbrica de paraigües.

Sants-Montjuïc

Al barri de Sants, els agradaria que el Refugi 819 sigui visitable. Ubicat a la plaça de Bonet i Muixí, sota l’Església de Santa Maria de Sants i al costat de la Casa del Rellotge -al nucli antic-, es va veure afectat per les obres d’un edifici del Bisbat, al carrer del Sant Crist. I un altre refugi, aquest amenaçat pel projecte urbanístic de Juan de Sada, neguiteja els veïns de Sants-Badal: demanen que es conservi i que formi part d’algun equipament.

Altres demandes santsenques tenen a veure amb el llegat industrial. A tocar de l’estació, la fàbrica Germans Climent genera debat. Dissenyada per Modest Feu, s’hi vol instal·lar un tanatori i molts veïns hi estan en contra. Un dels arguments que esgrimeixen és l’afectació que l’equipament pugui tenir en l’edifici a nivell patrimonial. A la Bordeta, per la seva banda, una reivindicació uneix el passat agrícola i industrial de la zona: la curiosa masia de Can Bruixa, engolida en el seu dia pel recinte de Can Batlló, es va poder incorporar com a equipament, però no se n’ha definit l’ús, i resta tapiada i s’està degradant.

Un altre cas, el de la Satalia, al Poble Sec, mostra fins a quin punt el patrimoni està desprotegit, fins i tot quan s’ha pogut catalogar: després de la desafectació i l’entrada al Catàleg com a conjunt d’un bon nombre de peces arquitectòniques, camins i elements rurals, el Camí Antic de València ha estat malmès recentment.

Les Corts

Al barri de les Corts lluiten per la rehabilitació de Can Capellanets. L’edifici amb els jardins històrics figura al Catàleg històric-artístic municipal amb la categoria C. Pertany a l’Arquebisbat de Barcelona i està en règim d’abandó i desprotecció des que li van llevar la teulada el 2015, sense l’autorització municipal. Al barri de la Maternitat i Sant Ramon demanen recuperar l’estat original de la masia de Can Planes, a les instal·lacions del Futbol Club Barcelona. I a la Zona Universitària s’han mobilitzat per revertir la privatització i degradació dels Jardins de Pedralbes -sobretot per culpa del festival musical homònim-, i per aturar el deteriorament del palau i els pavellons de la finca Güell.

Sarrià-Sant Gervasi

La lluita contra l’especulació immobiliària a Sarrià té en l’actualitat un nou episodi a Can Raventós, on els veïns s’han organitzat per impedir que s’hi facin pisos.

A Vallvidrera segueixen la seva lluita particular pel patrimoni rural, després de perdre la recordada masia de Can Pujades el 2009. Ara preocupa Can Llevallol, una granja modernista catalogada amb el nivell C, però que s’està deteriorant. En un estat similar es troba el monestir femení de Valldonzella, de nivell B i també sense estabilitzar. L’església de Vallvidrera, a més, porta quatre anys tancada, pendent de reforma.

Al barri del Rectoret -on la masia homònima ja es va enfonsar-, perillen els safareigs de l’antic hospital d’infecciosos -únic vestigi d’aquella obra de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver-. Els safareigs també estan catalogats, però es troben en molt mal estat. En aquesta zona del districte, a més, destaquen la importància de protegir les cases d’autoconstrucció aixecades als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que si bé no tenen interès arquitectònic sí que són importants per la seva història social. Aquesta és una lluita compartida amb altres barris de la ciutat.

Gràcia

El nom de la Vila de Gràcia perviu mostrant la idiosincràsia del que va ser el poble més potent i poblat del pla de Barcelona abans de l’annexió, el 1897, i que recentment ha aconseguit un pla de protecció del nucli històric ben valorat per les entitats veïnals, amb matisos: demanen la creació d’una comissió de patrimoni amb l’acompanyament d’una persona tècnica a proposta del moviment veïnal, així com la redacció de fitxes d’edificis a protegir amb independència del planejament urbanístic. Les entitats de Gràcia, amb una llarga experiència en el treball patrimonial, miren cap al futur i demanen protecció per a elements nous com ara la biblioteca de la Vila de Gràcia, l’Hospital Evangèlic o l’edifici del carrer d’Astúries, 37.

Reivindicacions com la de l’ampliació del catàleg a l’illa Banyoles-Igualada i les cases del carrer de Sant Mateu o la classificació de nivell de protecció B per al pati de l’escola Jujol, els safareigs del carrer de Bruniquer o la masia de Can Vidalet també estan actives. El barri de la Salut, molt pressionat pel turisme de l’entorn del Park-Güell, reivindica la conservació de la unitat i l’harmonia dels conjunts que formen el seu paisatge urbà peculiar. I les entitats veïnals de Vallcarca porten anys en peu de lluita per evitar la destrucció del nucli antic, afectat de fa vint anys per plans de reforma urbanística.

Horta-Guinardó

La lamentable destrucció de l’illa de les bugaderes d’Horta ha indignat les entitats veïnals perquè s’ha perdut l’oportunitat de preservar un conjunt que explicava la història d’un districte que, en estar situat a la vall de Collserola, va ser una terra fèrtil regada d’aigua, al voltant de la qual es va anar configurant l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, fins que el 1904 es va annexionar a Barcelona.

Sant Genís dels Agudells demana la catalogació i protecció de les restes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron com a element clau que relaciona les antigues parròquies que ara configuren els barris del districte. I la Font d’en Fargues, que pren el nom d’aquest element històric, reivindica la protecció de la identitat del conjunt del barri.

La recent Modificació del Pla General Metropolità ha permès iniciar la protecció del casc antic d’Horta i voltants. Les entitats veïnals, però, pressionen l’Ajuntament per iniciar més aviat que tard la rehabilitació del palau del Marquès d’Alfarràs del parc del Laberint -en estat lamentable-, la Torre del Moro de la plaça de la Ciutadella i la casa del Fotògraf de la plaça d’Eivissa, així com la inclusió en el nomenclàtor de la plaça del Tramvia. Al Guinardó, per la seva banda, demanen que la Torre Garcini aculli l’arxiu històric del barri un cop aconseguit que el Consistori adquirís l’edifici el 2018.

Nou Barris

Un element líquid com l’aigua lliga moltes de les reivindicacions patrimonials d’aquest jove districte. Amb una orografia creuada per múltiples rieres i torrents -en queda el vestigi al nomenclàtor-, Nou Barris mira cap al mil·lenari i encara existent Rec Comtal per entendre tant el passat rural -com a part de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar- com el paper jugat en l’organització del cicle de l’aigua per abastir el creixement de la ciutat.

En aquest context s’entenen reivindicacions com la catalogació i conservació del Rec, la potenciació de les Cases de l’Aigua de les dues Trinitats, la recuperació del Pont dels Tres Ulls de la Trinitat Nova, la reivindicació de la memòria dels safareigs de Verdum, la defensa de l’espai agrari de la Ponderosa i la granja del Ritz a Vallbona, la rehabilitació de la masia de Can Carreras a la Guineueta i, en general, la lluita per la preservació de les casetes i elements anteriors als anys vint que expliquen les arrels anteriors a l’explosió de la perifèria urbana molt lligada a la memòria obrera i a l’expansió de la ciutat industrial. La posada en valor de les casetes de Can Peguera, l’antic Mental, el castell de Torre Baró o la casa pilot del Xalet de la Trinitat donen pistes sobre aquest període. També el rescat dels refugis antiaeris per fer memòria del pas de la guerra civil.

Sant Andreu

La influència històrica del riu Besòs i del Rec Comtal planeja sobre moltes de les reivindicacions de patrimoni de les entitats del districte. Sant Andreu de Palomar, antiga vila del pla de Barcelona que compta des del 2017 amb un pla de protecció especial, reivindica el Rec, les restes de l’aqüeducte romà i l’antic Molí de Sant Andreu, ara soterrades. També la protecció de la Capella del Sant Crist dels Segadors i les cases del carrer del Pont -les més antigues del barri-, una de les quals encara conserva la inscripció Casa de l’Oficial a la façana, recordant que s’hi allotjaven els oficials militars en trànsit durant els conflictes bèl·lics 
i revoltes fins a final del segle XIX.

El barri del Congrés ha demanat respecte per la seva arquitectura singular i la senyalització del refugi de la guerra civil -ara no visitable- del carrer de Pinar del Rio. I a la Trinitat Vella volen preservar la façana i la memòria de l’antiga presó de dones. La Sagrera, que continua la llarguíssima lluita per la restauració de la Torre del Fang i el seu entorn, vol també la senyalització dels elements històrics d’interès, tant els desapareguts com els que encara resten. Una reivindicació que és comuna a totes les entitats preocupades en donar valor a la història que ajuda a explicar com han evolucionat els barris.

Sant Martí

El districte de Sant Martí té també un passat agrícola i industrial. I això es nota en les lluites veïnals en matèria de patrimoni. Al Clot-Camp de l’Arpa esperen un pla semblant al que s’està fent a Gràcia, i al Poblenou recorden que hi ha molta feina per fer si es volen rehabilitar els elements fabrils ja catalogats. Can Ricart i La Escocesa, que han acollit iniciatives del teixit associatiu i artístic, tenen encara un futur incert.

A la part del Front Marítim, volen que es doni una solució definitiva per a l’edifici de l’Espigó de Bac de Roda, en mal estat des del temporal Glòria i ple de deixalles. I entre Pere IV i Marroc, l’antic barri de les casetes del Maresme mereixeria una protecció especial. Un gran parc que recordi el passat agrícola de la zona està també entre els objectius veïnals.

A Sant Martí de Provençals demanen protegir el conjunt del parc de Sant Martí, aconseguit als anys setanta gràcies a la lluita veïnal i ara molt deteriorat per les obres de l’estació de l’AVE. Ben a prop -al costat de l’església-, es vol recuperar l’antic cementiri per fer activitats veïnals, així com potenciar la masia de Can Cadena -convertida en hort urbà- i el seu entorn. A la Verneda i la Pau, preocupa una altra masia, la de Can Riera, i el mur de la riera d’Horta. També es demana la conservació de les Naus de Sant Pau, a la rambla de Prim, i la restauració -i posterior retorn al barri- de les troballes fetes a l’escola Pere Calafell: uns mosaics figuratius dels anys seixanta.

Més enllà de les entitats veïnals

La lluita pel patrimoni és sovint compartida. A les entitats veïnals, cal sumar arxius locals, centres d’estudis, associacions professionals, plataformes… Fer un llistat exhaustiu requeriria un espai del qual no disposem. Però aquí oferim un tastet: Amics del Verd i el Patrimoni de Gràcia; Arquitectes Sense Fronteres (Gràcia); Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris; Arxiu Històric de Fort Pienc; Arxiu Històric del Poblenou; Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Sant Genís dels Agudells); Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar); Centre de Documentació de la Sagrera; Centre de Recerca Històrica del Poble-sec; Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals; Comissió de Memòria i Patrimoni de la Prosperitat; Comissió pel Patrimonii la Memòria Històrica del Clot-Camp de l’Arpa; Comissió de Patrimoni de la Font d’en Fargues; El Pou, Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada; Gràcia cap a on vas?; Grup d’Arquitectes de l’Eixample; Grup d’Història de Can Basté; Grup de Treball d’Història i Patrimoni de la Torre de la Sagrera; Jardí del Silenci (Gràcia); Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa; Taller d’Història de Gràcia…

Han participat

Associacions veïnals: Avinguda de Xile, Can Peguera, Centre Social de Sants, el Clot-Camp de l’Arpa, Congrés-Indians, les Corts, la Dreta de l’Eixample, el Front Marítim, la Font d’en Fargues, el Fort Pienc, Horta, el Maresme, Park Güell-la Salut-Sanllehy, el Poblenou, el Poble Sec, la Prosperitat, Sagrada Família, la Sagrera, el Sanatori, Sant Andreu de Palomar, Mont d’Orsà de Vallvidrera, Verdum, la Vila de Gràcia i Zona Universitària. Grups d’estudis: Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Experts: Agus Giralt (historiador).

L'entrada Patrimoni en perill: Els barris, actius per no perdre la memòria ha aparegut primer a Carrer.

La Covid-19, però, ho ha regirat tot. Per començar, ha acabat forçant l’ajornament d’ambdues cites amb les urnes. Però més enllà d’això, la incertesa dels escenaris provocada per la crisi sanitària ha situat el procés electoral blaugrana en un marc d’allò més enrarit. La crítica perspectiva econòmica de l’entitat, la gens triomfant trajectòria recent del primer equip masculí de futbol, la sortida abrupta de l’anterior consell presidit per Josep Maria Bartomeu acorralat per una sorprenent moció de censura, sumades a la crisi social del futbol -reconvertit en espectacle de consum audiovisual, amb les masses socials allunyades de la vida activa dels clubs-, han derivat en un procés electoral de perfil discret.

Lluny queden els esforços de grans patums del patriciat barceloní que buscaven en la poltrona barcelonista una palanca de prestigi social, com va fer Josep Lluís Núñez, exitosament, el 1978, o el publicista Lluís Bassat (no tan exitosament) els anys 2000 i 2003. Lluny queden també les grans operacions dissenyades des d’entorns polítics per ficar la poteta a l’entitat, com les operades des del pujolisme amb Ferran Ariño (1978) o Sixte Cambra (1989) o des de certs sectors del PSC amb la candidatura liderada per Marc Ingla l’any 2010.


L’únic intent seriós per part d’un representant selecte de les oligarquies barcelonines semblava que el podia protagonitzar Joan Rosell Lastortras, empresari que ha format part dels consells d’administració d’Enher, Fesca, Endesa, Agbar o Applus o Siemens, entre altres grans corporacions, i conegut, sobretot, per haver presidit la patronal catalana Foment del Treball Nacional i l’estatal CEOE. Menys recordat és el seu efímer pas per la política quan, el 1980, va formar part de la llista de Solidaritat Catalana (de fet, una mera marca de l’Aliança Popular de Manuel Fraga) a les primeres eleccions al Parlament, sense obtenir representació. A mitjan novembre passat, tots els mitjans de comunicació van donar per fet que Rosell anunciaria de forma imminent la seva candidatura a presidir el Barça. Però al cap de pocs dies la seva opció es va fer fonedissa sense que arribés a fer cap anunci oficial. A una escala més discreta, un altre globus sonda, el de Jordi Roche, expresident del Girona FC i la Federació Catalana de Futbol, també es va desinflar.


Sense grans moviments de la societat civil per prendre el control de la llotja del Camp Nou, la cursa electoral s’ha vist circumscrita bàsicament a personatges ja coneguts de la galàxia barcelonista, integrants dels consells directius dels últims anys, que ja ho havien intentat en altres processos electorals, i algun oportunista en cerca de minuts de glòria mediàtica sense un projecte sòlid. Després d’un vodevilesc procés de recollida d’avals dels socis, només tres aspirants l’han superat i es disputaran, si no hi ha renúncies ni pactes abans de les eleccions, la trona barcelonista: Joan Laporta, Víctor Font i Antoni Freixa.

Sis descarrilats
Fins a sis precandidats no han passat el tall necessari de la recollida de firmes per arribar a ser presidenciable del Barça, que estava fixat en 2.257. D’alguns ja no s’esperava, com de Pere Riera Paul, empresari del sector químic i immobiliari que es va presentar sense equip conegut. Tampoc semblava amb grans possibilitats Lluís Fernández Alà, figura ignota fora de la ciutat on resideix, Sant Cugat del Vallès, on és el principal executiu de la Fundació Sant Cugat Actiu, vinculada al comerç local.

Un cas diferent és el d’Agustí Benedito i Benet, que un dia abans del termini ja va anunciar que no aniria a les oficines del club a entregar les signatures. Benedito, antic propietari d’una popular cadena de concessionaris d’automòbils i exmilitant d’UDC, optava per tercer cop a la cursa presidencial, després dels intents del 2010 i el 2015. Vinculat inicialment a Laporta (va ser fundador amb aquest de la plataforma opositora al nuñisme Elefant Blau), després se’n va distanciar. No l’ha ajudat aquest cop l’intent no reeixit de presentar una moció de censura contra la presidència de Bartomeu que va impulsar fa tres anys. Benedito va ser l’únic precandidat que va apostar obertament per construir un nou estadi en un emplaçament diferent, però sense concretar què pensava fer amb el solar que deixarien lliures les actuals instal·lacions de les Corts.


Xavier Vilajoana Eduardo, principal executiu del grup constructor Euroconstruc, era l’únic precandidat a qui es podia atribuir l’etiqueta de continuista, ja que va formar part de la directiva de Bartomeu fins que va dimitir en ple. Malgrat una gran inversió en falques publicitàries, va quedar lluny del nombre de suports exigit.

Pel que fa a Jordi Farré Muñoz, el més jove dels precandidats, i que ja ho va intentar el 2015, arribava a la casella de sortida amb un bon cartell pel fet d’haver estat la cara visible de la moció de censura que va forçar la sortida de la junta de Bartomeu. Però no ha estat suficient per a aquest empresari dedicat a l’explotació d’escorxadors a través de la societat Appeal Agrifood (a part d’altres negocis immobiliaris) per arribar a la fase final. Alguna anècdota -com la de regalar pizzes als socis que li donaven suport- ell mateix ha reconegut que no l’ha ajudat.



Emili Rosaud Parés, conseller delegat de l’operador energètic Factor Energia, sí que va presentar a les oficines del club les firmes necessàries per poder ser candidat. Però abans que acabés la fase de verificació va renunciar davant l’evidència que les anul·lacions per irregularitats el deixarien fora. Rosaud va ser directiu discret del consell de Bartomeu des de l’any 2015 i en un moment semblava ungit com a delfí del fins ara president. Però va marxar de la junta, juntament amb altres membres, arran del cas de contractació d’una empresa per crear perfils digitals falsos (conegut com a Barçagate). Va arribar a la cursa electoral prometent una candidatura “d’unitat”, però a l’hora de la veritat només va atreure el mediàtic representant de futbolistes Josep Maria Minguella, que ja havia estat candidat l’any 2003.



Joan Laporta, el fill pròdig
L’advocat Joan Laporta Estruch, intentarà per segon cop recuperar la presidència que va deixar l’any 2010, després del fallit intent del 2015, quan fou derrotat clarament per Josep Maria Bartomeu. Aquest cop ha optat per una estratègia prudent. Fins que no es va confirmar la dimissió de l’anterior consell directiu no va fer pública la seva candidatura. I ha exhibit des d’aleshores un perfil discret, institucional, lluny de l’agressivitat amb els entorns que no li són afins que fins ara el caracteritzava.

Aquest nou estil i una potent campanya mediàtica l’han fet sortir amb una posició de força de la fase de recollida de firmes, on ha duplicat el nombre de suports dels seus rivals. Tampoc s’ha mullat massa amb un programa de propostes trencadores i fins i tot ha beneït, amb matisos, el projecte de reforma urbanística de l’entorn de l’estadi impulsada per les juntes de Rosell i Bartomeu.

També ha pres distància d’alguns noms incòmodes de la seva primera etapa al capdavant del club, com l’economista mediàtic Xavier Sala i Martin (que li dona suport però no entraria ara a la seva junta) i, sobretot, de qui va ser primer executiu del Barça en la seva etapa, Joan Oliver, de qui ara no vol saber res. Oliver va esdevenir l’any 2013 màxim accionista del CF Reus Deportiu, club que va abocar a la desaparició després d’una pèssima gestió i de vendre’s les accions a un ignot empresari de Miami. Per cert que el club reusenc va ser administrat en aquesta etapa final a través de Corel Store, una societat que estava domiciliada a la seu del despatx professional de Laporta, i on aquest i un altre dels seus homes de confiança, Rafael Yuste, també hi tenien una participació. Però ara el candidat a la presidència assegura que no va participar de cap manera en la gestió de l’entitat.



Víctor Font, el nouvingut
Víctor Font Manté juga el paper de la novetat en l’arena presidencial blaugrana, tot i que en els comicis del 2010 va formar part de l’equip de la candidatura de Marc Ingla. Per suplir la manca de coneixement entre la massa social, ha optat per una estratègia de llarg recorregut: va anunciar la seva candidatura fa més de dos anys. Des de llavors ha intentat visibilitzar-se amb gestos com la presentació d’una proposta de nous estatuts per introduir el vot electrònic, que li va tombar l’assemblea de compromissaris l’any 2019.

Justament, la transformació a fons del club aprofitant les noves tecnologies i jugant fort la carta de l’economia de plataforma és el punt fort de la proposta d’aquest empresari fundador i CEO de Delta Parners Group, una consultoria especialitzada en l’àmbit
 de les telecomunicacions que té la seu a Dubai, on Font ha residit habitualment des del 2010.

També és accionista i administrador des de l’inici del diari Ara, un detall no menor, ja que un dels noms de la seva proposta és el periodista d’aquest mitjà Antoni Bassas, presentat com a futur cap de gabinet del club en cas de victòria, i que ha suplert les carències comunicatives del seu cap de cartell. Font també intenta vendre una reestructuració a fons de l’organigrama de l’entitat amb criteris de professionalitat i eficiència, i en aquest sentit també ha presentat uns quants fitxatges mediàtics, com el de Toni Nadal, oncle i exentrenador del tenista Rafael Nadal (que dirigiria una àrea de millora del rendiment esportiu) o el metge Ramon Cugat (que pilotaria l’àrea de salut). Però la seva dèria per anunciar incorporacions l’ha fet incórrer en alguna relliscada, com la suma al seu equip de l’excandidat Jordi Majó (anunciada i desmentida amb poques hores de diferència) o l’anunci d’una futura àrea esportiva amb els exfutbolistes Xavi Hernández i Jordi Cruyff com a peces clau (de la qual ambdós s’han desmarcat).

En el seu futur equip directiu, que ja ha fet públic, destaca un nombre significatiu de dones, sense arribar però, a la paritat: fins a cinc, entre les quals l’actual directora general de Societat Digital de la Generalitat, Joana Barbany, vinculada fins ara al PDeCAT. Respecte a la reforma urbanística del Camp Nou, de moment no s’ha mullat: proposa deixar en stand by el projecte Espai Barça i sotmetre el futur del recinte a una consulta als socis, després d’auditar el club.


Antoni Freixa, advocat del continuisme
Antoni Freixa Martín ha aconseguit arribar a l’últim nivell de la cursa electoral barcelonista, després de recollir 2.634 avals de socis considerats vàlids per la junta electoral. L’enquesta informal del recapte de firmes el deixa, d’entrada, lluny del que promet ser un duel entre Joan Laporta i Víctor Font.
 Però Freixa té camp per córrer en el segment més conservador del barcelonisme i menys procliu a les transformacions en el model de club que encarnen els altres dos candidats, el cert nuñisme sociològic encara molt present al club per molt que passin els anys. Hi ha contribuït amb una campanya fins ara discreta, austera, sense anuncis espectaculars de mesures ni noms (més enllà de l’exfutbolista Lluís 
de Carreras com a futurible director de l’àrea de futbol) i assumint bona part del llegat i de la gestió dels darrers anys, inclòs el projecte urbanístic de l’Espai Barça tal
 i com està concebut actualment.

Titular del bufet Freixa Advocats, especialitzat en dret esportiu, Freixa aterra per primer cop a l’entorn blaugrana l’any 2003, quan Alejandro Echevarría, cunyat del llavors president Laporta, el coopta com a assessor jurídic del club. Però en va sortir al cap d’un any. Des de llavors l’enemistat entre tots dos és notòria. Sandro Rosell, set anys més tard, el recupera i li dona pes, fent-lo portaveu de la junta, tot i que la destresa comunicativa no és un punt fort d’aquest lletrat. Però després, Josep Maria Bartomeu el degrada deixant-lo sense responsabilitats i Freixa ja es va presentar a les eleccions de fa cinc anys enfrontant-se al fins ara president. Políticament, ha participat en alguns actes de Lliures, la formació impulsada per l’exconvergent Antoni Fernández Teixidó i l’exdirigent d’UDC Roger Muntanyola, de perfil liberal i catalanista no independentista; ell assegura, però, que no n’és militant.




L'entrada Ball d’aspirants per presidir el Barça menys triomfant ha aparegut primer a Carrer.

Ese día, el constructor creyó dar con la fórmula magistral para vincular su particular concepto de ciudad vinculado al ladrillo con la mejora del patrimonio del club que presidía desde 1978. Su solución era fácil: Recalificación del suelo, 1.600 pisos, 14.800 metros cuadrados de locales comerciales, 6.200 para bares y restaurantes, 26 salas de cine, tres museos, cuatro pabellones temáticos -deporte, cine, NBA…-, salas de convenciones, áreas de actividad lúdica y empresarial y agencia de viajes. Todo ello para una zona de 23 hectáreas de suelo urbano calificado en su mayor como equipamiento deportivo.

Era el verano de 1999 y ese boceto de parque temático pasó a conocerse como Barça 2000. Fue el inicio de una historia, no de amor precisamente, que cumple ahora 18 años y en la que han intervenido cuatro alcaldes, cinco presidentes del Barça y un presidente en funciones.

El escenario ha sido siempre el mismo, el distrito de les Corts, y tampoco han variado los protagonistas, vecinos, asociaciones y profesionales del urbanismo que han mantenido con tenacidad su oposición a operaciones especulativas que no tienen en cuenta los intereses generales de Barcelona.

La incontinencia de Núñez
El verano de 1999 fue en les Corts el verano de pancartas en balcones y ventanas. Todas contra el Barça 2000. El 16 de septiembre se celebró la primera de las grandes manifestaciones, más de mil personas que desfilaron por la Travessera de les Corts para acabar ante el Camp Nou.

El mismo día, vecinos de Sant Martí salieron a la calle para reclamar la cobertura de la Gran Via, los de Poble Sec para evitar el cierre del parque de bomberos de la calle Lleida y los de Sarrià contra las molestias de tráfico que generaba el aparcamiento del complejo de Piscinas y Deportes -¡aquella batalla perdida!-, abierto apenas hacía dos meses. Aquel 16 de septiembre fue un viernes glorioso.

La plataforma cívica contra el Barça 2000 la integraron entidades de la zona de influencia del faraónico plan de Núñez, habitada por 180.000 habitantes de les Corts y l’Hospitalet. Una treintena de arquitectos firmaron uno de los manifiestos más claros y rotundos que los profesionales del urbanismo han lanzado contra un proyecto urbanístico, con argumentos técnicos y morales contra el plan especial aprobado inicialmente por el Ayuntamiento.

La incontinencia verbal de José Luis Núñez no ayudó precisamente a calmar la polémica. El presidente del Barça, con su habitual habilidad política, clamó con dureza contra un líder vecinal, al que tildó casi de proxeneta por ofrecer más apoyo a las prostitutas de les Corts que a la nueva estética que el plan ofrecía al barrio. En otro momento estelar de aquel verano del 99, Núñez, molesto con la política informativa de TV3, equiparó la relevancia de la presidencia del Barça con la de la Generalitat.

Y a todo esto, ¿qué decía Joan Clos? El alcalde de Barcelona mantenía su habitual distanciamiento de los problemas, pendiente del nivel de la crítica de entidades y vecinos, con los que nunca se reunió. Clos, Xavier Casas, responsable de Urbanismo, y Ricard Fayos, director de Planeamiento, jugaron a nadar y guardar la ropa, intentando no devaluar las propuestas del club ni rechazar del todo la crítica ciudadana. Esta supuesta equidistancia se mantuvo hasta que la oposición vecinal superó los límites de les Corts y tuvo eco en colegios profesionales, editoriales de la prensa y artículos de firmas ilustres, como el que Ernest Lluch publicó en marzo del 2000, ocho meses antes de su asesinato.

Con el suflé del plan bajo mínimos, en julio de ese año, Joan Gaspart sustituyó a Núñez en la presidencia, pero para entonces el club ya no consideraba “prioritario” el proyecto de Núñez y el ayuntamiento dejaba en suspenso la ejecución del mismo. La contrapartida municipal fue rápida. En diciembre del 2001, sin información previa a los vecinos, Joan Clos presentó el proyecto del Portal del Coneixement, un pretendido plan director de les Corts, especie de pararrayos para frenar el rechazo vecinal. El barrio mantuvo su postura pero las exigencias del club se diluyeron y la fuerza municipal se centró el Fòrum del 2004, aquel remedo de los Juegos del 92 que nunca entusiasmó a los barceloneses.

El Portal del Coneixement
El Portal del Coneixement languideció en los despachos municipales, les Corts siguió recordando que era un erial en cuestión de equipamientos públicos y el FC Barcelona, ya con Joan Laporta en la presidencia, insistió en su deseo de cambiar la imagen del estadio. En septiembre del 2007 el club presentó a bombo y platillo el proyecto del arquitecto Norman Foster que convertía el exterior del Camp Nou en un multicolor envoltorio de baldosas, a modo de velado homenaje a Antoni Gaudí.

El nuevo estadio tenía un presupuesto próximo a los 300 millones de euros. Frente a las aspiraciones del Barça, el Ayuntamiento, con Jordi Hereu en la alcaldía, aplicó la máxima ya utilizada en otras ocasiones en la historia del urbanismo barcelonés: Dígame usted cuánto dinero necesita y le recalificaré lo que sea necesario.

Y lo que el Barça pedía era la recalificación del Miniestadi para construir 1.624 pisos y locales comerciales y hoteles en una zona habitada por 40.000 personas, 25.000 de Barcelona y 15.000 de l’Hospitalet. En mayo del 2010 el pleno aprobó la modificación provisional del Plan General Metropolitano con los votos favorables del PSC, CiU y ERC, los negativos de ICV y PP y el numantino rechazo de los vecinos de les Corts. Por aquellas fechas ya se sabía que Laporta dejaba el club para iniciar su carrera política y que el nuevo presidente sería Sandro Rosell.

También era notorio que la crisis económica había calado hondo y que iba a ser difícil encontrar compradores para las 1.624 viviendas del Miniestadi. En consecuencia, quedó en suspenso el enésimo plan del FC Barcelona, ese vecino incómodo de les Corts.

Josep M. Bartomeu sustituyó a Rosell en la presidencia del club; Xavier Trias a Hereu en la alcaldía, y Ada Colau a Trias. Y vuelta a empezar. Ahora toca Espai Barça.

L'entrada Barça 2000, aquel día empezó todo ha aparegut primer a Carrer.

Els mesos d’octubre i novembre passats, en un dels finestrals d’aquesta biblioteca de la Riera Blanca, a tocar del Camp Nou, s’hi podia llegir un plafó informatiu de l’Ajuntament de Barcelona sobre el projecte de modificació del Pla General Metropolità (PGM) en la zona dels voltants de l’estadi, fet públic el juliol passat. S’hi podia llegir que el projecte, que el club anomena Espai Barça, havia estat fruit d’un procés participatiu entre el Barça, l’Ajuntament i els veïns, reunits en vuit sessions de treball; que representaria una reordenació de tot l’àmbit, un nou espai d’ús ciutadà que milloraria la connectivitat i proporcionaria retorn social. S’exposaven les principals línies d’actuació i, més discretament, es deia que s’aixecarien edificis per a “activitats terciàries”, inclosos serveis, oficines i una “implantació hotelera”.

També durant els darrers mesos, a moltes porteries i entrades de comerços del barri hi han enganxat uns cartells, editats entre el Barça i l’Ajuntament, amb les paraules Barça i les Corts unides per un gran cor i escenes bucòliques de nadons dormint, iaies confraternitzant amb seguidors culers, etc. I a sota, un lema: “Quan juga el Barça, que guanyi el civisme”.

Molts d’aquests cartellets s’han col·locat a la Travessera de les Corts i a la Riera Blanca, on, com passa a altres parts de la ciutat, el comerç és cada cop menys divers i van proliferant les botigues de souvenirs relacionats amb aquesta entitat que era més que un club i, segons diu més d’un veí, cada cop es va assemblant més a una simple marca multinacional.

Esmena a la totalitat
Que aquest no ha estat un procés totalment obert als veïns és evident, des del mateix moment en què aquests ho neguen. El passat 15 de novembre, tot just abans que s’exhaurís el termini per presentar al·legacions al pla de l’Espai Barça, es va fer una roda de premsa a la seu de la Favb en què la coordinadora d’Associacions i Entitats de les Corts, la Coordinadora de Veïns de Mejía Lequerica, la mateixa Favb i l’arquitecte Ferran Navarro van presentar un plec d’al·legacions al projecte que són pràcticament una esmena a la totalitat i van denunciar que es temíem l’enèsima operació especulativa d’una gran entitat esportiva en detriment de l’interès públic. Un nou pelotazo futbolístic amb més totxo que pilota…

El Barça estima les Corts?
Immediatament després, al número de desembre-gener de la seva revista oficial, el Futbol Club Barcelona va publicar un reportatge sense signar, titulat “El Barça i les Corts, una relació indissoluble”, que arrencava així: “El Club és cada dia més global, però les seves arrels són ben fermes al barri de les Corts, amb qui conviu i del qual se sent un veí més”.

El club hi explica que es va debatre internament remodelar l’actual estadi o bé construir-ne un de nou als afores, que es va decidir la primera opció i es va aprovar en referèndum (l’abril del 2014), i que vol que l’Espai Barça sigui beneficiós “per al club i per als veïns”. A la seva revista oficial, el Barça també explica que hi ha una Taula de Convivència formada des del febrer passat, que es reuneix cada tres mesos. D’aquesta taula n’hauria sortit, per exemple, la campanya “El Barça estima les Corts”.

Francament, està clar que moltíssims veïns de les Corts estimen el Barça, però que el Barça estimi els veïns del seu barri és molt més discutible. Al Museu del Barça, actualment Museu President Núñez, hi desfilen cada dia llargues fileres de turistes. Hi ha un espai destinat a ensenyar-los com serà el futur nou Camp Nou, que es presenta recreat en vídeos i maquetes com una gran mole blanca que s’aixeca per sobre del barri i pràcticament per sobre de la ciutat, i deixa tothom amb la boca oberta.

Segons els plans, l’estadi serà cobert i tindrà una capacitat aproximada de 105.000 espectadors. Es diu que s’inaugurarà la temporada 2020-21, mentre que del nou Palau Blaugrana, que s’ha d’aixecar on hi ha actualment el Miniestadi, a l’altra banda del carrer Arístides Maillol, es diu que s’inaugurarà una temporada abans, la 2019-20.

Segons s’anuncia al museu, el club estima que la reforma de l’Espai Barça costarà uns 600 milions d’euros. D’aquests, el nou Palau comportarà el 15% del pressupost; els nous aparcaments, el 8%; el campus Barça, el 6%; l’urbanisme a les Corts, el 6%; el nou Miniestadi a Sant Joan Despí, el 4%; i el nou Camp Nou, el 60%.

Tot i que el club anunciï a través dels seus canals que tot són flors i violes i que l’Ajuntament hagi declarat que aquest és un projecte beneficiós per a la ciutat, des de les entitats veïnals no s’hi està d’acord. L’arquitecte que ha col·laborat en les al·legacions, Ferran Navarro, creu que “els autors del pla sí que treuen un profit molt clar; la ciutat guanya algun equipament esportiu i poca cosa més”.

Les «millores» del pla, poc clares

Entrant en els detalls del pla de modificació, no està gens clar que les millores que es pronostiquen puguin arribar a ser reals. Començant per la suposada millora en la mobilitat que provocarien les reformes dels carrers Arístides Maillol, que canviaria de traçat, i de Joan XXIII, que es fa més estret. “El que ens temem és que aquestes reformes es fan perquè si no les fan, el nou estadi no hi cabria”, explica Navarro.

Un altre punt conflictiu és el de les suposades zones verdes que guanyaria la ciutat. “En realitat no són zones verdes en un sentit urbanístic, és a dir, zones on la gent pugui prendre el sol, s’hi pugui passejar, jugar… això serà una altra cosa, seran voreres amples o pedaços”, considera l’arquitecte davant d’un projecte on es qualificaran com a zones verdes, per exemple, els parterres en pendent al costat del mur del cementiri de les Corts o el vial de Joan XXIII, que pràcticament només s’usa perquè hi aparquin les motos en dia de partit.

Un altre punt feble del pla de modificació, segons els veïns, és que es pretén defensar que el nou Espai Barça connectarà la Travessera de les Corts i la Zona Universitària i s’obrirà completament a la ciutadania, i fa servir una curiosa denominació: “Zona de titularitat privada però d’ús públic”. No està gens clar que aquest futur espai sigui realment un espai d’ús públic permanent, com pugui ser el parc de la Ciutadella. “Què passarà quan el Barça vulgui muntar qualsevol esdeveniment i l’hagi de tancar?”, es pregunta Ferran Navarro.

Un espai orientat al turisme
El fet és que els terrenys dels voltants del Camp Nou, que el Barça va comprar el 1950, han estat sempre una barrera física evident per als veïns. Però si anys enrere s’hi podia anar a passejar els dissabtes i diumenges, menjant pipes i veient com jugaven els equips de les categories inferiors, actualment l’ambient és molt hostil per a aquell que hi vulgui passejar sense comprar res. Un veí del carrer Arizala que vulgui anar, posem per cas, al cementiri de les Corts, ha d’endinsar-se en un espai orientat exclusivament al consum i el turisme.

I després, és clar, hi ha el tema del nou hotel i els espais d’usos comercials que creixerà encara més al futur Espai Barça si el pla de modificació del PGM, i les conseqüents requalificacions de terreny, es duen a terme. En total, 33.000 metres quadrats de pur negoci, bordejant precisament l’estretit carrer d’Arístides Maillol, que van molt més enllà del suposat benefici per a la ciutat. Com tantes altres vegades, els veïns temen que s’estigui amagant un nou pelotazo darrere d’un projecte de ciutat.

En aquest sentit, Navarro creu que ja està bé que “les requalificacions urbanístiques serveixin per salvar els problemes dels equips de futbol, provocats per la seva mala gestió, o simplement per alimentar la seva megalomania. Ens hauríem de preguntar: realment volem tenir l’estadi més gran del món? Per què? El que volem és viure bé”.

A partir d’ara, l’Ajuntament hauria d’estudiar les al·legacions, informar-les, contrastar els diversos informes de transport i de serveis en relació al canvi de traçat del carrer Arístides Maillol, de medi ambient… i si les esmenes es consideren substancials, s’han de tornar a posar a informació pública. Encara queda molta incertesa, i molta lluita veïnal, en tota aquesta història.

Interrogants a la Modificació del Pla General de l’Espai Barça

Ferran Navarro, arquitecte

La Modificació del Pla General Metropolità (PGM) aprovada inicialment per l’Ajuntament de Barcelona per tal de permetre les obres que vol realitzar el Barça als seus terrenys de les Corts planteja molts interrogants i algunes qüestions que són de difícil comprensió per al ciutadà.

Que el Barça vol ampliar i modernitzar l’estadi, està clar. Però, ¿cal envair l’avinguda Joan XXIII, un vial públic consolidat? Potser es podia haver pensat en aquest tema quan es va fallar el concurs.

Si bé és cert que Arístides Mallol, per la banda de l’estadi, és un vial inhòspit a la nit, ¿la proposta de posar a nivell l’esplanada (actual pàrquing) millorarà aquesta sensació?
Per donar vida a un carrer, ¿cal fer un hotel, oficines i comerços? ¿O bé habitatge, i si és públic, millor?

¿Els 33.000 metres quadrats d’usos rendibles són per donar vida al carrer o per obtenir beneficis davant la situació econòmica del club?

El bescanvi de zones verdes resulta ofensiu: voreres arbrades, talussos i vial convertits en “zona verda”. Tots sabem que el paper ho aguanta tot, però una zona verda ha de ser un espai accessible, arbrat, de relació i amb dimensions adients, no peces aïllades sense identitat.

¿L’activitat esportiva requereix realment 61.000 metres quadrats de sostre per a usos (compatibles i complementaris), com són la restauració, comercial, recreatiu, religiós, administratiu, etc? ¿O bé també es vol rendibilitzar aquest sostre sense fer-ho constar a l’estudi econòmic de la modificació del PGM?

L'entrada El Barça i les Corts, qui hi guanya? ha aparegut primer a Carrer.