Com a ciutadà, i com a professional del món del llibre, com imagina que ha de ser la diada de Sant Jordi?

La gent de Descontrol sempre ens hem plantejat Sant Jordi com una festa cultural que és de tothom i no solament dels qui pertanyem al sector. Jo me la imagino amb molta gent al carrer, amb moltes entitats. I això inclou la venda de roses i la venda de llibres, que és una tradició que considerem que és molt bonica, encara que tingui un punt consumista. En un moment en què sembla que Internet s’ho queda tot, la persistència del llibre ens sembla interessant.

El vostre manifest crític amb el nou model va recollir molts suports. Quina sensació té actualment de tot plegat?

De moment, és una sensació amarga. No creiem que el model mercantilitzador contra el qual protestàvem estigui destinat a mantenir-se per sempre, però de moment no ha canviat. Hi ha una oposició prou gran, però no hem estat capaces d’articular una força social i col·lectiva que incideixi en la institució. Els gremis interlocuten amb l’Ajuntament de tu a tu, però Descontrol i tot l’entorn que protestava no tenim aquesta capacitat.

Arran d’aquest malestar, s’ha plantejat la creació d’algun organisme que aplegués aquests actors dissidents sota un paraigua grupal amb més capacitat d’incidència?

Una de les conclusions a les quals vam arribar va ser que calia això, però ho ha d’impulsar algú. I aquestes coses suposen un volum d’hores de feina que no podem sostenir amb la intensitat amb què ho fa el personal alliberat d’un gremi. Algú ha de tirar del carro. I en l’àmbit del llibre independent acostumem a anar al límit de les nostres forces. L’esforç de sostenir el projecte propi ja és bestial. A més, jo pertanyo a un sindicat, altres companys militen en sindicats d’habitatge, en moviments antiracistes… Vas sumant dedicacions, però els dies només tenen vint-i-quatre hores.

I com definiria l’estat actual de l’oposició al model de diada de Sant Jordi?

Jo parlaria d’una oposició passiva. Tothom es queixa, però normalment acabem passant per l’adreçador per no quedar-nos-en fora. I això inclou Descontrol. De moment hi ha una oposició que no està formalitzada. Esperem que ens posem les piles i ens organitzem perquè això canviï.

Suposem que no es pot renunciar així com així a l’empenta facturadora que proporciona Sant Jordi. És l’empenta que fa que els comptes acabin sortint?

Nosaltres no tenim la mateixa dependència que altres, per sort, perquè no manegem best-sellers, sinó llibres que intentem que siguin de llarg recorregut. Altres editorials poden sumar el 30% o el 40% de la facturació anual. En el nostre cas, suposa menys del 10%. Amb tot, és important per a una cooperativa que va una mica al límit.

Gestionant aquesta frustració, alguns hi han vist una oportunitat de descentralitzar la festa, d’acostar-la a cada barri. És una opció interessant?

Jo crec que sí. Ja hi ha molta gent que ni es planteja anar al centre, perquè està molt massificat, afebleix el caràcter de festa popular de la diada i només queda el carrer com a centre comercial. Nosaltres volem acostar-la als barris, però no volem renunciar a uns espais que ens semblen històrics. El Gremi de Llibreters plantejava que els espais professionals estiguessin al centre i que els altres ens els quedéssim la resta. Però aquests altres permisos que dona l’Ajuntament són cantonades perdudes. Companyes que van ser en aquestes localitzacions l’any passat ens van dir que va ser un desastre.

Aquesta opció descentralitzadora és interessant per estimular i mantenir arrelaments, però alhora suposa tornar a afeblir la visibilitat de les alternatives en el nucli de la festa. Els petits es retiren del centre de la ciutat, que és el que acabem fent tots.

És clar. Nosaltres estem a favor de ser als barris, però també volem ser a la Rambla. Com que som vuit persones, ens ho repartim i fem més hores que un rellotge per ser en diversos llocs. I ens consta que hi ha entitats més petites que s’agrupen i intercooperen per aconseguir-ho.

Resulta frustrant que les institucions públiques apostin per un model de gestió que contribueix a concentrar negoci i facturació?

És frustrant i és alarmant. El model anterior, que funcionava per antiguitat, no era perfecte, però en l’actualitat l’Ajuntament subroga la gestió de l’espai públic a una entitat privada, a la patronal de l’edició i la venda de llibres. Que la Cambra, col·lectivament, demani un espai no ens sembla malament, encara que tinguem diferències. El problema és que aquesta entitat tingui el dret de repartir l’espai de tothom sota un clar conflicte d’interessos. És l’Ajuntament qui hauria de decidir l’encaix entre totes les necessitats.

També es va instaurar un nou model de pagament.

Sí, abans posar una parada era gratuït. Des del meu punt de vista, no és un problema que es cobri una certa quota a les empreses o cooperatives que ens lucrem amb aquest ús de l’espai públic. El problema és a qui li estàs pagant la quota i què estàs pagant, qui l’ha definit i què finança. I que es dificulta la presència de les entitats socials sense ànim de lucre.

Hi ha hagut algun gest cap a elles?

A mi no em consta. L’Ajuntament diu que tothom pot demanar els permisos oberts, però les localitzacions són molt dolentes i no pots demanar parades en alguns districtes. Si ets una entitat arrelada a Gràcia, per exemple, no hi ha permisos. La Cambra és sincera amb el seu model: està tot orientat als professionals. Una de les coses perverses és que es va aprofitar la pandèmia de la covid per començar a implementar-lo. Per etapes, ens han robat aquests espais.

Héctor Martínez, membre de Descontrol Editorial

Editor i activista, forma part del col·lectiu que manté l’editorial i impremta Descontrol. Emplaçada a l’antic recinte fabril de Can Batlló, al barri de la Bordeta, aquesta cooperativa publica llibres amb vocació d’incidència política, de reflexió, de transformació social i de memòria històrica.

L'entrada Héctor Martínez (Descontrol): “És alarmant que un privat gestioni l’espai per Sant Jordi” ha aparegut primer a Carrer.

El cas de l’electricitat és especialment il·lustratiu d’aquest capitalisme privat tutelat per l’Estat. Fecsa ha estat l’empresa elèctrica dominant a Barcelona, hereva de La Canadenca i controlada per grups financers. A principi dels anys vuitanta del segle passat, la major part de les elèctriques del país van estar en situació de fallida, sobretot per l’endeutament associat a un programa de construcció de centrals nuclears insensat. En aquell moment, l’Estat va sortir al rescat de les privades i va nacionalitzar Fecsa i Sevillana de Electricidad, que van passar a mans d’Endesa -una empresa estatal-. Un dels molts exemples de socialització de pèrdues tradicional al nostre país -només cal recordar el rescat bancari del 2009-. Endesa va acabar absorbint tot el sector elèctric de Catalunya -la privada Hidroelèctrica de Catalunya i la pública Enher-, i es va convertir de facto en un monopoli regional. Va ser després, a la dècada dels noranta, que, ja sanejada, es va procedir a la seva privatització, culminada pel govern d’Aznar i venuda al grup italià Enel.

Un altre exemple és Telefónica. Es va crear com una associació entre l’Estat espanyol i la multinacional nord-americana ITT, i durant molts anys va ser un monopoli que va obtenir prebendes de tota mena fins a la seva privatització. Ara, a Barcelona, està dedicant-se a vendre les velles instal·lacions que en el seu moment va obtenir a cost zero. La cooperació publicoprivada quasi sempre és això: l’Estat genera les condicions i el privat s’emporta els beneficis.

Hi ha dues qüestions cabdals en la gestió privada dels serveis: els preus que en cobren i la qualitat del servei. En els dos casos hi ha problemes. Les tarifes elèctriques són el millor exponent: un sistema complex, que ha estat ajustat diverses vegades i que permet a les companyies obtenir beneficis suculents aconseguint que tota l’electricitat que facturen ho sigui al cost més alt de producció. A banda que el rebut de la llum inclou nombroses partides que han permès a les companyies cobrar als clients despeses de mala gestió. Això també val per a les gestores d’aigua: diversos estudis han mostrat que la gestió municipal a Catalunya és més barata i eficient que la d’Aigües de Barcelona.

Pel que fa al servei, el sector elèctric també és el que acumula més ensurts. Tant a escala general -com la gran apagada de fa uns mesos-, com en l’àmbit local. La gestió del sistema elèctric és complexa, però el perill principal és que les empreses prioritzen el repartiment de dividends a les inversions. Per exemple, és sospitós que després de la gran apagada les grans elèctriques s’hagin negat a donar informació als investigadors del cas, i han generat la sospita sobre la seva responsabilitat. Com sospitós és també que la regulació posterior per evitar nous incidents els hagi generat un increment de beneficis i ha donat ales a la seva petició de prolongar la vida de les centrals nuclears, ja amortitzades -i perilloses-.

En teoria, totes aquestes activitats estan fortament regulades, però la literatura científica mostra que sovint aquestes empreses coopten els reguladors i aconsegueixen normes favorables als seus interessos. Sense perdre de vista el fenomen de les portes giratòries, especialment visible en el sector energètic: polítics que quan es retiren passen a ocupar llocs als consells d’administració d’aquestes empreses.

En les darreres dècades, sota la influència de les polítiques neoliberals, les privatitzacions s’han expandit a camps com la sanitat i l’educació superior, i han generat noves barreres socials i posat en perill el funcionament del sistema integral de salut i la recerca universitària. I han tingut també èxit en l’atenció social a la dependència, on el negoci es basa en els baixos salaris del personal i les males condicions de treball.

En suma, la gestió privada dels serveis públics és el complement del rendisme immobiliari. És obvi que els serveis col·lectius poden millorar. Però també ho és que deixar-los en mans privades és la pitjor de les respostes.

*Albert Recio és professor d’Economia i activista veïnal.

L'entrada La gestió privada de serveis bàsics, un mal ‘negoci’ social ha aparegut primer a Carrer.

En episodis com aquest, les administracions públiques i les companyies distribuïdores tenen veritables dificultats a l’hora d’explicar els motius de les incidències o de comprometre’s de forma definitiva amb el manteniment adequat de les instal·lacions. En aquest cas, l’AV de la Prosperitat demana -a més del trasllat del transformador i la comprovació que l’edifici que va patir l’incendi no hagi quedat afectat de manera estructural- una finestreta única per poder gestionar les reclamacions i que el consistori barceloní articuli un diàleg fluid amb Endesa. El veïnat lamenta que en una de les primeres trobades amb el Districte de Nou Barris, aquest va concloure que no té potestat per obligar Endesa a dur a terme determinades accions, mentre que la companyia no garanteix el trasllat del transformador incendiat, sinó la seva substitució.

El del carrer de Palamós no és l’únic transformador en situació potencialment perillosa a Barcelona, ni la lluita del veïnat de la Prosperitat suposa un cas aïllat. A tota la ciutat, i segons les dades de les mateixes entitats, se n’han comptabilitzat més de 7.000, sovint ubicats als baixos dels edificis. Tot i que els afectats sospiten que s’incompleixen alguns aspectes de la normativa de seguretat -com ara la ventilació, l’accessibilitat o la protecció contra incendis-, Endesa manté que està tot en regla. Tanmateix, diversos barris de la ciutat fa anys que denuncien les mancances de la xarxa elèctrica, sobretot la falta de manteniment de les infraestructures.

A principi d’any, l’incendi en una estació transformadora en un interior d’illa entre els carrers de Pau Alsina i Sardenya, a tocar del camp de futbol de l’Europa, al districte de Gràcia, va deixar sense llum 1.235 abonats. I a final d’octubre, es va declarar un altre incendi en un transformador subterrani a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes. Són dos exemples més de la problemàtica. Durant el peritatge d’aquests dos casos, Endesa va apuntar a causes alienes a la companyia.

Torre Baró, una xarxa insuficient

A Torre Baró, la lluita per aconseguir una xarxa de distribució elèctrica en condicions ve de lluny. L’endemà de la gran apagada del passat 28 d’abril, el barri es va despertar amb pancartes on es podia llegir: “Ahir li vau dir apagada, nosaltres li diem rutina”. Així ho recorda Joel León, veí de barri i membre de l’associació veïnal. Entre els anys 2020 i 2022, les apagades freqüents ja van fer sortir el veïnat al carrer. León rememora que “l’apagada més llarga va durar 24 dies”. Una situació, alerta, que és l’exemple més evident de la desigualtat en l’accés a la xarxa elèctrica en els diferents barris.

León lamenta que, cada cop que plou, els transformadors fallin: “Només que en deixi de funcionar un, es queden a les fosques sis dels carrers principals del barri, sobretot els que ens connecten amb Ciutat Meridiana”. I l’odissea continua després de l’apagada: “Costa molt que tornin a reconnectar-los. A vegades, passem hores, dies o setmanes sense llum”, lamenta. El veí també adverteix dels inconvenients que provoca conviure amb la foscor, tant la real, com la informativa: “Ens veiem obligats a canviar les cites amb els metges; els nens i nenes no poden jugar al carrer; la convivència amb els porcs senglars que baixen de la muntanya es fa encara més perillosa…”, enumera León, que assegura que el veïnat pateix pel seu futur immediat. I és que, més enllà dels retards en la posada en marxa de la xarxa quan hi ha un tall o una avaria, l’activista acusa Endesa i l’Ajuntament de “llençar-se els plats pel cap sense oferir una solució”.

A Torre Baró, el cablejat elèctric encara està al descobert, sovint lligat a pals de suport de fusta. Fa sis mesos, el Consistori va presentar una prova pilot al barri, que consistia a instal·lar fanals fotovoltaics que no requereixen connexió a la xarxa. Valeria Ortiz, presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró, veu positiva l’acció, però precisa que no resol els problemes crònics de la zona. “Cal una inversió de 14 milions d’euros”, rebla. Mentre arriba aquest moment, l’Ajuntament aposta pels nous fanals, alhora que té sobre la taula el soterrament del cablejat de l’avinguda d’Escolapi Càncer, que s’hauria d’anar estenent per tot el barri. Els plans municipals impliquen canvis més substancials a través del Pla General Metropolità, que té el propòsit de rehabilitar els edificis, però el veïnat desconfia que iniciatives com aquestes s’acabin materialitzant. En el marc del Pla Endreça, l’Ajuntament té previst, fins al 2027, soterrar 8,8 quilòmetres de cables aeris per alliberar de pals de suport les voreres de 56 zones repartides per tota la ciutat.

La informació, en mans privades

A la ciutat hi ha barris que registren talls de llum indiscriminats, com ara Torre Barró, la Trinitat Vella, Sant Andreu o el Raval. “Endesa va adquirir el compromís d’invertir, reduir els talls i canviar els transformadors”, recorda Josep Babot, tècnic d’Enginyeria Sense Fronteres i portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). En aquest sentit, Babot responsabilitza Endesa, la distribuïdora elèctrica, de no substituir els transformadors d’edificis autoconstruïts durant el franquisme, uns habitatges que sovint no disposaven ni de la cèdula d’habitabilitat. Com que la línia elèctrica no estava ben dimensionada, hi ha veïns que s’enganxaven a la xarxa per disposar de llum.

Babot introdueix un altre element que frena i dificulta la cerca d’una solució. “No existeix cap obligació que les línies de baixa tensió estiguin auditades i supervisades”, un fet que acaba impossibilitant fer un inventari dels incidents. “La xarxa elèctrica s’escapa del control públic i la informació està exclusivament en mans privades”, assegura. A més de casos com els de la Prosperitat i Torre Baró, l’activista posa l’exemple del barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, on es produeixen molts talls elèctrics, no gaire llargs en el temps, però amb una recurrència diària i impossibles d’auditar. Amb tot, després d’anys de talls, avaries i reclamacions, la situació continua sense resoldre’s. Per això, el veïnat i les entitats dels barris afectats exigeixen transparència per part de la companyia i inversions reals, tenint en compte que la xarxa és la mateixa de fa cinquanta anys, però l’ús d’electrodomèstics i aire condicionat s’ha incrementat. La realitat ha canviat, però la infraestructura no. Babot afegeix que “s’ha de deixar de tractar l’energia com una mercaderia i considerar-la un dret fonamental”.

Control públic de les inversions?

Una qüestió recurrent a diferents barris de la ciutat és la manca de control públic de les inversions fetes per les empreses privades, en aquest cas, Endesa. Així ho fa palès Arnau Comas, coordinador de l’Asociación de Municipios y Entidades por la Energía Pública (AMEP): “La xarxa de distribució elèctrica s’ha convertit en un monopoli, en el qual, en teoria, hi ha d’haver una fiscalització, però on els ajuntaments, a la pràctica, no tenen accés a la informació de les inversions”.

Comas qualifica la resolució d’aquest conflicte com a “tema històric”. I al·ludeix a accions que les Administracions podrien adoptar a l’hora d’adjudicar les concessions: “Es podrien incloure clàusules sobre la qualitat de la xarxa com a condició per oferir el contracte, tot i que el camí és la titularitat pública del servei”, matisa. El coordinador de l’AMEP assegura que Endesa focalitza les inversions allà on obté més rendibilitat i, encara que costi de creure, un servei elèctric de qualitat no és un dret fonamental des del punt de vista legal, sinó que està catalogat com un servei d’interès econòmic general: “L’únic que realment està regulat és el preu de la llum per evitar abusos a la tarifa”.

L’AMEP impulsa una reforma de la regulació del sector elèctric que homologui Catalunya amb les bases mínimes que regeixen a Europa, tant pel que fa a la reserva pública de les activitats estratègiques i essencials de transport i distribució d’electricitat, com pel que fa a l’impuls d’un nou model energètic. L’objectiu final és sempre la declaració de servei públic. Comas detalla que, alhora, estan “treballant perquè les administracions locals, també mitjançant reformes legals, puguin accedir a tota la informació sobre la xarxa i accelerin el canvi cap a aquest nou model energètic que tanta falta ens fa”.

Un altre cas paradigmàtic de la problemàtica dels talls de llum i la manca de manteniment de la xarxa elèctrica és el de dos blocs del barri de la Guineueta, també a Nou Barris. Allà, els operaris d’Endesa han deixat el forat obert a la vorera, segurs que hi tornaran aviat. El veïnat denuncia que els talls s’estenen des de fa sis anys, amb apagades d’entre 24 i 36 hores. Quan demanen explicacions a Endesa, aquesta els dona la raó, però no aclareix el termini per executar les obres per canviar el tram afectat.

Veïns i veïnes afectats dels diferents barris coincideixen a assenyalar que els projectes proposats per les Administracions i les empreses no s’adapten a les seves necessitats i demanen, com a mínim, que es faci un manteniment dels quadres elèctrics, en comptes d’enviar un tècnic i actuar de manera reactiva després de la trucada d’un ciutadà.

Condicions laborals precàries

El passat 16 d’octubre, els sindicats CCOO d’Indústria i UGT-FICA van comparèixer a la Comissió d’Empresa i Treball del Parlament de Catalunya per explicar la situació de precarització que es dona des de fa anys en el sector elèctric. Fa més de dos anys que els sindicats denuncien la manca d’inversions d’Endesa i les seves contractes en la xarxa elèctrica i les implicacions que això suposa tant per a la millora de les infraestructures i la qualitat del servei, com per a les condicions laborals i la seguretat de les persones que treballen en el sector, que registra un índex de sinistralitat elevat. Davant la falta de diàleg social i l’absència de solucions per part de les direccions d’Endesa, Red Eléctrica i les empreses contractistes encarregades del manteniment de la xarxa, les persones que treballen en el sector van fer vaga els passats 17 i 18 de juny per reclamar la millora i l’homogeneïtzació de les seves condicions laborals.

Les lluites veïnals de l’energia

La denúncia dels incendis de transformadors ubicats en blocs de pisos és un episodi més d’una reivindicació que ha acompanyat el moviment veïnal des de l’inici. La retirada dels pals d’alta tensió que hi havia al bell mig de la calçada del carrer del Turó de la Trinitat, a la Trinitat Vella; la denúncia de les explosions als carrers dels Rajolers, a Sants, i Capitán Arenas, a Pedralbes, degudes a una instal·lació deficient del gas natural; o la retirada dels dipòsits de gas, coneguts com les pilotes de Porcioles, a les muntanyes d’Horta, són els exemples més recordats. Altres lluites van anar lligades a la precarietat amb què van ser construïts els polígons residencials de la perifèria barcelonina, sovint sense els serveis més bàsics, entre ells l’enllumenat. Més recentment, les grans apagades de llum del 2007 o els talls registrats a diferents barris a principi d’aquesta dècada han tingut com a resposta la mobilització veïnal, reivindicant compensacions econòmiques i, sobretot, la normalització de la situació.

L'entrada Talls de llum, la punta de l’iceberg del descontrol de la xarxa elèctrica ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada La sequera i el preu de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, Agbar fa més de 150 anys que gestiona l’aigua a Barcelona, la major part d’aquest temps sense contracte. El 2010, arran de la denúncia d’un veí de la ciutat sobre la tarifa de l’aigua, va sortir a la llum que l’empresa privada gestionava l’aigua sense cap contracte i, per tant, les tarifes del servei no es basaven en cap marc legal. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, per regularitzar la situació, però es va constituir de manera opaca, sense cap concurs públic.

Malgrat els intents de remunicipalitzar-la, la concessió a l’empresa mixta que gestiona el servei integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona finalitzarà el 2047, després que una polèmica sentència del Tribunal Suprem dictaminés a favor d’Agbar. Aquesta empresa mixta compta amb un 85% de capital privat: el 70% d’Agbar i el 15% de La Caixa. El 15% de capital restant és públic. Per a la seva creació, l’AMB va assumir un deute públic de 190 milions d’euros a través d’una estratègia d’enginyeria financera per aportar liquiditat a la nova empresa, passant del 10% al 15% dels actius.

Mercantilització i drets humans

Davant de la situació de privatització de l’aigua que viu la ciutat de Barcelona històricament, és important destacar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 28 de juliol del 2010, va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), fet que implica considerar l’aigua com un bé comú, que no hauria de ser objecte de lucre per part de cap empresa privada. I la mercantilització pot comprometre el compliment d’aquest dret. L’aleshores relator especial de les Nacions Unides pel DHAS, Léo Heller, en el seu últim informe sobre “Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament”, concreta els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.

La lògica mercantilista del model de gestió privada es basa a minimitzar costos i maximitzar beneficis. Observem que el 56% dels costos imputats a la tarifa de l’aigua són costos il·legítims que no estan directament relacionats amb el consum d’aigua, sinó que inclouen la publicitat corporativa de l’empresa, els beneficis dels accionistes i el coneixement privat que acumula l’empresa.

Addicionalment, la confidencialitat amb què operen les empreses privades dificulta l’obtenció d’informació i documentació ambiental, cosa que es tradueix en una pèrdua de supervisió, transparència i democràcia. L’accés a la informació ambiental està reconegut pel Conveni d’Aarhus, la Llei Estatal 27/2006 i l’article 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG).

Preus elevats i pobresa hídrica

La mercantilització, a més, posa en risc l’assequibilitat -o accessibilitat econòmica- del servei, a causa de la dificultat de les famílies i persones vulnerables per pagar les factures, agreujant les desigualtats en l’accés al dret a l’aigua. El preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha augmentat un 66% des de l’any 2008. Aquesta alça de preus aboca moltes llars a una situació de pobresa hídrica, vulnerant l’assequibilitat del servei i el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

Estudis recents de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situen l’aigua de la ciutat de Barcelona com la més cara de l’Estat espanyol, amb un cost de 520 euros anuals per una factura anual de 175 m3, que seria equivalent a un habitatge amb tres o quatre persones. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública. La segona ciutat més cara de tot l’Estat és Múrcia, on també opera el grup Agbar.

Segons l’Institut de la Metròpoli (IERMB), la incapacitat de pagar les factures de subministraments, incloses les de l’aigua, té una clara repercussió directa sobre l’accés al subministrament. D’aquesta manera, la garantia a aquest dret queda supeditada a les circumstàncies personals i a la capacitat de poder assumir el cost del servei.

A Catalunya, a través de la mobilització ciutadana, es va impulsar el 2015 una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que protegeix les persones vulnerables davant de talls de subministraments i obliga les empreses subministradores, mitjançant el principi de precaució, a assegurar-se que el consumidor no es troba en situació de risc d’exclusió residencial abans de procedir al tall i, en conseqüència, veu vulnerat el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

La mercantilització de l’aigua, igual que la de l’energia, ha generat a Catalunya greus situacions de pobresa hídrica i energètica, situacions on famílies i persones no poden afrontar el pagament dels subministraments bàsics.

Mònica Guiteras i Aura Vidal són membres d’Enginyeria sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Aigua és Vida.

L'entrada Una gestió de l’aigua privada i opaca ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.

Incumplimiento de horarios

Sabemos por el primer artículo que los turistas -vengan de Suecia o de Soria- deben, a diferencia del ciudadano empadronado en Barcelona, pagar una entrada para acceder. Y aquí es donde Joan Miquel Vilagelada, miembro de la asociación vecinal Park Güell-la Salut-Sanllehy, denuncia lo que considera “el gran incumplimiento que se da en la actualidad en el Park Güell”: que no se respetan las franjas horarias. “Hoy en día”, explica, “un turista observa que la venta online de entradas está completa por la mañana, pero que a las cinco de la tarde hay disponibilidad. Y compra una. Pero, como le va mejor ir por la mañana, se presenta a las diez en la entrada, que nadie le impedirá acceder”. La picaresca se extiende a la venta física de entradas, que, según el activista vecinal, supone al menos la mitad del total.

“¿Qué consecuencias trae todo esto?”, se pregunta Vilagelada. “Pues que los turistas se concentran en las horas centrales del día, dando lugar a una afluencia enorme, masiva. Aquello está a tope”, agrega. Tal vez sea por ello que, mientras el Ayuntamiento jura y perjura que el nuevo sistema ha conseguido reducir el número de turistas en la zona, la sensación es justamente la contraria. “Entre las doce y las cuatro o cinco de la tarde es insufrible”, confirma Cesca Sancho, vicepresidenta de la asociación: “En la calle Olot [donde está situada la entrada principal del parque], una vecina ha llegado a documentar con fotos cómo durante cinco o seis horas la calle entera está abarrotada de gente haciendo cola para entrar”. Ante este grave problema, Vilagelada es contundente: “La entrada al parque debe ser estrictamente gestionada online y respetando las franjas horarias, como pasa en la Sagrada Familia”.

Taxis y ‘souvenirs’, la nueva plaga

El listado de agravios no se detiene ahí. El activista vecinal argumenta que “todo barrio necesita servicios de barrio: su farmacia, su carnicería, su mercado… Es decir, lo que comúnmente se denomina comercio de proximidad. Y el Ayuntamiento ha concedido licencias para “temas que no son de beneficio para la zona: souvenirs, etc. Además, las tiendas que se dedican a ello están en manos de verdaderas mafias, ya que están controladas por los mismos dueños”, afirma. La proliferación de este tipo de establecimientos ha acabado, en su opinión, con el comercio de proximidad, de tal manera que, “para cualquier cosa que tengas que comprar, debes salir fuera del barrio”. Un fenómeno casi consustancial al turismo masivo y ante el que el Consistorio alegó -relata Cesca Sancho- “que no podía hacer nada, puesto que no se pueden poner cortapisas a la iniciativa privada”. Cierto, nada puede impedir que alguien compre las tiendas de toda la vida y las convierta en tiendas de souvernirs: es el capitalismo. “En efecto”, objeta Vilagelada, “pero puede no dar la autorización para que un comercio se convierta en tienda de souvenirs”.

La otra gran afrenta que sufren los vecinos tiene como emblema los colores negro y amarillo y se llama taxi. “Es un escándalo y uno de los problemas que más molesta a los vecinos en la actualidad”, denuncia el activista. “Nuestro barrio, la Salut, son cuatro calles, un verdadero cul-de-sac. Y resulta que el 95% del tráfico son taxis”. “Además”, continúa, “existe una parada junto al Park Güell donde los conductores son protagonistas de todo tipo de actos incívicos: como en la parada solo hay ocho plazas, aprovechan cualquier resquicio para aparcar -vados, etc.- y se detienen para hacer descender al pasaje en sitios inapropiados, provocando un colapso monumental y permanente”. “Por ello”, concluye, “exigimos al Ayuntamiento que quite la parada y la traslade a otro lugar. Pero no se atreve: tiene miedo al poderoso gremio del taxi”. Y Cesca Sancho estalla: “¡Los vecinos están hasta el gorro!”.

Leed también el artículo «Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I)».

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II) ha aparegut primer a Carrer.

En aquests dos anys ha marxat pràcticament tot l’equip mèdic: només queda una metgessa dels quinze professionals que hi treballaven al principi, pel desgast de la gestió de la directora actual, de la qual s’ha demanat la dimissió. El centre, a més, ha rebut els darrers mesos una allau de queixes -més de 700-. La protesta del 20 de març tenia darrere mesos de treball i recollia el malestar popular generat els últims anys. “Vam decidir fer una campanya molt contundent i posar taules cada dimecres a la porta del CIS per recollir signatures i totes les queixes i testimonis possibles”, assenyala Trini Cuesta, activista a la Coordinadora d’Entitats SAP-Muntanya. Per xarxes, van llançar un manifest que de seguida va assolir el suport de nombroses entitats i usuàries del barri i també de tota Barcelona.

Aquesta “resposta de la ciutadania” ha fet que el Departament de Salut “no tingués més remei que moure fitxa i convocar una reunió a alt nivell amb el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), que, mitjançat l’empresa privada CSC Vitae SA, gestiona el CIS Cotxeres”, assenyala Cuesta; una reunió a partir de la qual s’ha acabat nomenant un nou gerent amb autonomia de gestió, un canvi que ha generat expectatives entre els activistes. “Han contractat una persona que ve de l’ICS [Institut Català de la Salut], que té molt coneixement de gestió i d’urgència. Es va incorporar l’1 de juny, i ell mateix ens va convocar a una reunió de presentació”, manté Cuesta.

Un model fracassat

El 2010 es va inaugurar el CIS Cotxeres, “un equipament amb una forta vocació de proximitat i pensat per a l’atenció integral de la salut de la població; un model que ha estat un fracàs”, explica Cuesta. Ara, “queden unes instal·lacions amb molt de potencial i la promesa d’un innovador model d’atenció integral que no s’ha desenvolupat” perquè “no es va acompanyar dels recursos necessaris”, afirma Corina Albir, de la Comissió de Salut de la Favb. “Globalment, podem dir que ens queda una gran decepció”, diu Albir, qui afegeix que, des d’un inici, no es va entendre perquè el centre el gestionava el CSC “en comptes de l’ICS, com la resta de l’atenció primària del territori”. CSC Vitae SA és una empresa privada propietat del CSC, però de capital mixt públic-privat i que alhora gestiona altres serveis per a l’Ajuntament de Barcelona.

Falta de transparència

La Sindicatura de Comptes va publicar un informe el 2018 en què afirmava sobre el CSC -propietari de l’empresa gestora del CIS Cotxeres-: “Pel que fa al control que ha d’exercir el CatSalut d’acord amb el que s’estableix en els contractes amb les entitats adjudicatàries del servei, la Sindicatura conclou que no existeix un circuit de comprovació formal i exhaustiu de tots els proveïdors i que la documentació acreditada presenta debilitats per verificar que es compleixen els requisits establerts en els contractes i en els plecs de condicions”. Albir considera que això és molt preocupant, perquè aquest sistema tan fragmentat requereix un potent sistema de governança i avaluació continua.

El CSC és una associació d’entitats proveïdores i una patronal del sector concertat que gestiona serveis sanitaris “d’alguna forma competint amb els seus propis associats”, assegura Albir, que agrega que acaba sent un lobby enmig d’un entramat complex on el CSC pot arribar a fer de consultoria o realitzar inversions en cinc països llatinoamericans. “Teòricament és públic, però, per la seva intrincada estructura, no es comporta com a tal, en no destinar el cent per cent de la contractació del CatSalut a cobrir les despeses derivades de l’atenció a la població al CIS Cotxeres”. Segons Albir, fagocita “part dels diners per finançar l’estructura central del CSC”, lluny de les finalitats inicials. Tampoc no està adscrit a cap Administració -la que seria més lògica, segons el Síndic de Comptes, seria la Generalitat-. Una gestió pública directa, probablement adscrita a l’ICS, permetria un major control públic i que els marges de la gestió revertissin al bé comú.

Per tot això, tant la Favb com la coordinadora SAP Muntanya reclamen consells ciutadans i vigilància, la recuperació de l’antic inspector de centres, així com una major transparència amb els comptes del centre, que no es publiquen de forma desagregada. El Parlament va aprovar el 17 de març una resolució que reclamava una auditoria econòmica dels darrers 10 anys del CIS Cotxeres.

Conseqüències en el servei

El CIS Cotxeres ostenta el títol de la pitjor accessibilitat i de més dies de demora per a cita prèvia dels equips de referència, i compta amb ràtios de pacients per metge un 40%-50% superiors a la mitjana de Nou Barris. També s’ha reclamat conèixer el nombre de persones que han demanat un canvi de centre: “Sabem que la xifra és molt alta”, explica Cuesta. El manteniment de la situació actual provoca inequitat, allarga “el temps d’espera i incentiva que les persones busquin alternatives per donar resposta als seus problemes, ja sigui augmentant la visita als serveis d’urgències o contractant mútues privades”, explica Albir. “El mal funcionament de l’atenció primària provoca complicacions i un augment d’hospitalitzacions evitables”, afegeix l’activista veïnal.

Amb tot, aquest tipus de gestió no és estranya a Barcelona, on la provisió de serveis sanitaris és “majoritàriament concertada”, explica Albir, qui considera que, a més, està “altament fragmentada en múltiples proveïdors”. “Això fa que tinguem un sistema molt complex de governar i auditar”, indica l’activista de la Favb. La fuga a la privada és un fet: el 38,8% de les dones i el 40,9% dels homes declara tenir una doble cobertura sanitària, pública i privada, segons l’ESCA 2019-2020.

Les entitats es mantenen atentes als canvis en la gestió, però estan disposades a seguir lluitant “perquè al CIS Cotxeres arribin els recursos necessaris per donar una atenció digna a la població. I participar en la planificació i el control de la gestió dels seus serveis”, conclou Albir. Carrer ha contactat amb la direcció del CIS Cotxeres per recollir el seu testimoni, però a data de tancament d’aquesta edició no hem rebut cap resposta.

L'entrada El veïnat qüestiona la gestió del centre de salut Cotxeres de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

El regidor defensava que la iniciativa no costaria res a l’Ajuntament, tot i que per a la ciutadania sí que tenia costos: els visitants havien de pagar entrades gens econòmiques -12 euros cada adult- i els veïns es quedaven sense parc on esbargir-se del nou confinament parcial. El moviment veïnal de Nou Barris va posar el crit al cel i, just abans d’iniciar protestes, la pandèmia va donar el cop de gràcia a la iniciativa: espectacle suspès i 23.000 euros d’indemnització per a l’empresa organitzadora. En definitiva, ni parc, ni xou, ni gratis.

Les figures, de gira

L’activitat s’anomenava Natura Encesa i havia d’oferir passis durant quasi dos mesos, del 26 de novembre al 10 de gener. La productora LetsGo -amb llarga experiència en musicals de gran format- havia construït figures lumíniques gegants, com balenes, formigues i meduses, que es podien veure al llarg d’un recorregut pel parc acompanyades d’efectes sonors i audiovisuals i moralina ecologista. L’elaboració dels continguts va començar a l’estiu, després de firmar amb el consistori un preacord que no s’ha fet públic. Després de passar el Nadal a Barcelona, la producció marxava de gira per Espanya, de forma que la cancel·lació no ha suposat perdre la feina feta. Les figures han viatjat a Tenerife per instal·lar-s’hi de desembre a febrer. Segons els preus a Canàries, el preu de les entrades per a una família amb dues criatures d’entre 3 i 14 anys serien 43 euros de dilluns a dijous i 52 euros els divendres, dissabtes i festius.

L’anunci de noves restriccions pel coronavirus a Catalunya, unit al malestar veïnal pel tancament del parc, va precipitar que el 4 de novembre el districte de Nou Barris cancel·lés l’espectacle. Segons ha confirmat la mateixa productora a Carrer, el protocol d’intencions signat -no es va arribar a firmar el conveni definitiu- establia una petita compensació en cas que una situació imprevista obligués a suspendre l’acte.

Sense autocrítica

El districte no fa autocrítica i defensa que les arques municipals hagin “assumit una part de les despeses del muntatge i desmuntatge”. Fonts municipals subratllen que no es tracta de “cap compensació per les despeses de producció ni lucre cessant”, ja que la productora ha pogut rendibilitzar les creacions lumíniques a Tenerife. Sobre el tancament durant tres setmanes del parc, el consistori manté que no ha estat totalment en va perquè s’ha aprofitat per fer petites millores al parc com la instal·lació de portes, la reparació d’una tanca, enllumenat més eficient i paviment més accessible.

La coordinadora de Nous Negocis de LetsGo, Ana Montes, explica que l’espectacle previst a Barcelona era una versió una mica diferent del que fan a Madrid. El de la capital espanyola es titula Flora i aquest, Life. “Té un enfocament mediambiental, no és tant una exposició nadalenca sinó que transmet un missatge sobre la cura del planeta”, detalla. Pel que fa al cost de les entrades, assegura que calia “establir un preu per evitar aglomeracions” i que els veïns de l’entorn haguessin tingut una tarifa preferent de 3 euros.

‘Dinamitzar’ la perifèria

La ubicació noubarrienca, que contrasta amb l’emblemàtic Jardí Botànic que els acull a Madrid, hauria estat condició política: “Es va dissenyar específicament per al Turó de la Peira perquè hi havia l’interès municipal de dinamitzar una zona perifèrica i no fer-ho tot sempre al centre”, rememora Montes. La suspensió, afegeix, no implica que la iniciativa hagi quedat del tot descartada per a Barcelona: “La nostra idea és fer-hi l’activitat l’any vinent, però no hi ha un compromís de moment”.

El projecte fallit deixa una petita cicatriu al govern bipartit. Fonts veïnals coneixedores expliquen a Carrer que el regidor va defensar a capa i espasa l’espectacle perquè servís d’atractiu comercial i fins i tot turístic per al seu districte. En canvi àrees dirigides pels comuns, com Salut o Parcs i Jardins, hi veien tot tipus de pegues. L’ús privat del parc en un moment de contagis a l’alça era al centre del debat formal, tot i que al rerefons hi pesava molt més la campanya de pressió dels veïns a electes i representants de Bcomú.

Dues mil firmes en contra

I és que la idea de Marcé havia revoltat el moviment veïnal. L’associació de veïns del barri va reunir unes 2.000 firmes en contra de l’acte i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) va llançar un comunicat que qualificava de “totalment inacceptable” i “menyspreu absolut” cap al veïnat que es tanqués un espai públic tan utilitzat per a un xou de pagament. “El districte va ser opac”, acusa Albert Recio, sots-president primer de la Favb. “L’argumentari municipal era que això no costaria ni un duro i mira!”, recrimina. El dirigent veïnal recorda que el Turó de la Peira ha estat un dels barris amb més incidència de Covid-19 durant la segona onada d’aquesta tardor i per tant no veu “raonable” ni deixar els veïns sense parc ni propiciar “que hi vagi una gentada” a visitar-lo. També critica el relat socialista de “descentralitzar el turisme i fer venir gent a Nou Barris”, que li recorda el mantra de l’equip de Xavier Trias sobre el boom turístic de la ciutat.

Per tancar la porta al fet que s’hi celebri l’any vinent, avança que el moviment veïnal reclamarà un compromís municipal per escrit de no “privatitzar l’ús de parcs públics” en el futur.

L'entrada Espectacle de despropòsits al Turó de la Peira ha aparegut primer a Carrer.

Més d’11.000 persones
Segons dades del 2017, a la capital catalana hi ha 193 residències assistides per a gent gran, on viuen gairebé 11.300 persones. La gran majoria són centres privats, però fins i tot en aquells que són de titularitat pública, la gestió recau sovint en mans privades i en nombrosos casos en empreses amb ànim de lucre. En el manifest Per unes residències assistides per a gent gran on es pugui viure dignament, impulsat per la vocalia de Sanitat de la Favb, se subratlla que “a algunes d’aquestes empreses se les coneix per activitats com per exemple la construcció i no per tasques assistencials, i el primer que han fet després de guanyar el concurs ha estat acomiadar personal”.

Els gegants corporatius més significatius amb presència al sector són Clece, filial del grup ACS -dirigit pel president del Real Madrid, Florentino Pérez-, i OHL, que a Barcelona gestiona sis residències públiques a través d’una unió temporal d’empreses (UTE) amb Asproseat. El president d’OHL és Juan Miguel Villar Mir, que va ser ministre d’Hisenda entre desembre de 1975 i juliol de 1976 -per tant, sense que s’hagués assolit la democràcia- i que apareixia als papers de Bárcenas com un dels constructors que va fer donacions il·legals al PP a canvi de l’adjudicació de contractes públics.

Precisament al voltant de les residències públiques -propietat de la Generalitat- que gestiona la UTE formada per OHL Ingesan i Asproseat s’han gestat bona part de les denúncies pel pèssim serveis que es dona als usuaris. En concret, la UTE gestiona les residències de Mossèn Vidal i Aunós (Sants), Alchemika (Sant Martí), El Molí (Nou Barris), Bon Pastor (Sant Andreu), Bertran i Oriola (Ciutat Vella) i Poblenou, al barri del mateix nom. En tots els casos l’esquema és similar. La UTE va aconseguir la gestió de la residència gràcies a presentar l’oferta econòmica més baixa -en aquest tipus de concursos la valoració econòmica és la que atorga una major puntuació i, per tant, la decisiva a l’hora de determinar qui el guanya- i a partir d’aquí se li han anat acumulant queixes dels familiars dels usuaris.

Retallada de personal
Fa uns mesos va sorgir una coordinadora de familiars de les sis residències gestionades per OHL per denunciar la situació i guanyar força a l’hora de reclamar canvis. José Luis Olivé, amb familiars a la residència Mossèn Vidal i Aunós i membre de la coordinadora, explica a Carrer que el gran problema és la retallada de personal cuidador, que en el centre de Sants, per exemple, ha passat de tres a dues persones per planta, un fet que perjudica greument l’atenció d’unes persones usuàries que, en molts casos, tenen un elevat grau de dependència. “Ens hem trobat amb situacions com que no els canviïn de roba quan toca, que l’edifici té un nivell de manteniment deplorable i compti amb materials molt deteriorats i que la neteja estigui lluny de ser òptima”, relata. En un comunicat, la coordinadora denuncia que a les cinc residències es repeteixen “deficiències en l’atenció mèdica”, falta de materials bàsics, i una qualitat ‘deficient’ dels aliments, que a més a més són “pocs equilibrats”.

Per tot plegat, la coordinadora ha portat a terme diverses accions, com ara concentracions de protesta, recollida de signatures -només en el cas de la residència de Sants se n’han aconseguit més de 7.000- i trobades amb representants de l’Ajuntament i la Generalitat -que integren el Consorci de Serveis Socials de Barcelona- i amb la Síndica de Greuges de la ciutat. Entre d’altres qüestions, els familiars el que reclamen és que es retorni al nivell d’atenció anterior a l’entrada d’OHL, és a dir, que es desfacin les retallades de personal i, per exemple, tornin a treballar tres cuidadores per planta.

La vocalia de Sanitat de la Favb va un pas més enllà i vol que les residències públiques tinguin una “gestió pública”, que s’augmentin els recursos per garantir una atenció de qualitat i uns bons programes de rehabilitació i que hi hagi un pla general participatiu per definir les necessitats del col·lectiu de la gent gran que hi resideix.

Sense resposta de la Generalitat
Les famílies afectades i les entitats veïnals han reclamat a l’Ajuntament de Barcelona una major implicació per millorar l’atenció, però la resposta del consistori és que el seu marge d’actuació és limitat, perquè al cap i a la fi és la Generalitat qui s’encarrega d’adjudicar la gestió de les residències de la seva propietat. En el moment de tancar l’edició, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies no havia contestat les preguntes de Carrer sobre la qüestió, però el Diari del Treball va assegurar que fonts del departament havien indicat que s’estava treballant amb la gestora -és a dir, OHL- per millorar “l’organització del servei”. La versió de l’empresa, recollida pel mateix mitjà, és que la companyia “treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial”.

L'entrada Front veïnal per reclamar atenció digna per a la gent gran ha aparegut primer a Carrer.