<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>Articles relacionats amb «Racisme» | Carrer</title>
	<atom:link href="https://carrer.cat/tag/racisme/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>https://carrer.cat/tag/racisme/</link>
	<description>Revista Carrer</description>
	<lastBuildDate>Wed, 01 Jul 2026 12:25:28 +0000</lastBuildDate>
	<language>ca</language>
	<sy:updatePeriod>
	hourly	</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>
	1	</sy:updateFrequency>
	<generator>https://wordpress.org/?v=7.1.4</generator>

<image>
	<url>https://carrer.cat/wp-content/uploads/2023/05/cropped-Carrer-logotip-web-32x32.png</url>
	<title>Articles relacionats amb «Racisme» | Carrer</title>
	<link>https://carrer.cat/tag/racisme/</link>
	<width>32</width>
	<height>32</height>
</image> 
	<item>
		<title>Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</title>
		<link>https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:19:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[assentaments]]></category>
		<category><![CDATA[esport]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<category><![CDATA[sensellarisme]]></category>
		<category><![CDATA[solidaritat]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9706</guid>

					<description><![CDATA[<p>Cada divendres a la tarda, entre 30 i 40 persones es troben a les pistes esportives del parc de Joan Miró per jugar a futbol. Arriben, se saluden, treuen la pilota&#8230;; hi ha qui s’asseu a mirar i hi ha qui es menja un dels entrepans que l’entitat social Esquerra Eixample Acull ha repartit. I [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/">Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Cada divendres a la tarda, entre 30 i 40 persones es troben a les pistes esportives del parc de Joan Miró per jugar a futbol. Arriben, se saluden, treuen la pilota&#8230;; hi ha qui s’asseu a mirar i hi ha qui es menja un dels entrepans que l’entitat social Esquerra Eixample Acull ha repartit. I és que el futbol ha esdevingut, en aquest cas, un espai de trobada, suport mutu i comunitat contra el racisme i l’exclusió. La majoria dels assistents van viure l’any passat en el campament de persones sense sostre ni papers ubicat al costat de la Biblioteca Joan Miró -en el mateix parc-, un assentament que va ser desallotjat per l’Ajuntament el passat 21 d’octubre.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’esport ha servit de <em>cola</em> social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de <em>narcocampament</em>”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès&#8230;”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Després del desallotjament</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/">Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/la-nova-dgaia-sistema-de-proteccio-o-de-control/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 18 Mar 2026 09:42:07 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[DGAIA]]></category>
		<category><![CDATA[drets dels infants]]></category>
		<category><![CDATA[pobresa]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9555</guid>

					<description><![CDATA[<p>La Mercè va denunciar la seva exparella per violència masclista el 2022. Pocs dies després de presentar la denúncia, va rebre una trucada des d’un número ocult per citar-la a una visita relacionada amb els fets. No sabia ni on anava ni exactament per a què. En arribar, va descobrir que era a l’Equip d’Atenció [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-nova-dgaia-sistema-de-proteccio-o-de-control/">La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">La Mercè va denunciar la seva exparella per violència masclista el 2022. Pocs dies després de presentar la denúncia, va rebre una trucada des d’un número ocult per citar-la a una visita relacionada amb els fets. No sabia ni on anava ni exactament per a què. En arribar, va descobrir que era a l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) del seu districte. En la primera cita, la Mercè estava embarassada de cinc mesos. Avui, la seva filla té dos anys i mig i, mes rere mes, continuen tenint cites de seguiment: “Al principi pensava que el servei era per protegir-me de possibles agressions, però no és per això. Les visites són per controlar-me i qüestionar-me com a mare. Quan estava embarassada, per exemple, no volia avançar el nom; volia posar-l’hi en néixer. Elles deien que no posar nom significava que no hi havia connexió amb el nadó. Em van preguntar moltes vegades si volia avortar o si volia donar-la en adopció”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Assetjament institucional</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta <em>multa</em> no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>El més difícil, recuperar els vincles</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un <em>secreta</em> dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Debilitament de les xarxes veïnals</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un organisme qüestionat</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà <em>Octuvre.cat</em> revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons <em>Octuvre.cat</em>, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.</p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-nova-dgaia-sistema-de-proteccio-o-de-control/">La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Associacions veïnals, primera línia de resistència</title>
		<link>https://carrer.cat/article/associacions-veinals-primera-linia-de-resistencia/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 16 Dec 2025 15:27:35 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[associacionisme]]></category>
		<category><![CDATA[discursos d'odi]]></category>
		<category><![CDATA[diversitat]]></category>
		<category><![CDATA[extrema dreta]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9478</guid>

					<description><![CDATA[<p>Els discursos d’odi han arribat a institucions, mitjans i xarxes socials, i també als barris, on fins i tot impulsen noves associacions veïnals i federacions. Allò que generava vergonya avui s’escolta sense complexos en espais públics quotidians com ara escoles, places o consells de barri. També veiem com l’ultradreta fa servir la legislació contra els [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/associacions-veinals-primera-linia-de-resistencia/">Associacions veïnals, primera línia de resistència</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Els discursos d’odi han arribat a institucions, mitjans i xarxes socials, i també als barris, on fins i tot impulsen noves associacions veïnals i federacions. Allò que generava vergonya avui s’escolta sense complexos en espais públics quotidians com ara escoles, places o consells de barri. També veiem com l’ultradreta fa servir la legislació contra els delictes d’odi en contra dels col·lectius que hauria de protegir.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest panorama pot portar a la desesperança, però, com diu la periodista francesa Salomé Saqué, cal resistir i defensar valors fonamentals, i el moviment veïnal és un espai privilegiat des d’on arribar a la comunitat, amb la seva tradició de lluita pels valors democràtics i conquestes materials i de drets per a totes les persones sense distinció. Les xarxes veïnals, basades en la coneixença i el suport mutu entre persones diverses, permeten escoltar i comprendre situacions vitals difícils que afavoreixen la permeabilitat de l’odi i transformar pors comprensibles en valors i objectius compartits: tothom vol un barri que cuidi, que no deixi ningú enrere, un futur per a les generacions futures, un projecte de vida en comunitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Les associacions veïnals representen la diversitat d’un territori i connecten persones, entitats i moviments. Per això han d’estar alerta i fer veure qui hi ha al darrere dels nous lideratges veïnals, que no apunten a les causes estructurals dels problemes, sinó que assenyalen col·lectius vulnerables, plantegen solucions securitàries i excloents, i ataquen la democràcia. Una tasca clau per evitar que la gent s’hi deixi convèncer.</p>



<p class="wp-block-paragraph">I cal el suport institucional a les associacions que defensen barris diversos i amb drets per a tothom, perquè són la primera línia de resistència. Quan l’ultradreta arriba a un barri amb vincles forts, es troba una comunitat cohesionada on l’altra persona no és un perill, sinó una veïna, una igual.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Rocío Vilaró és membre de la Comissió d’Interculturalitat i Antiracisme de la Favb.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/associacions-veinals-primera-linia-de-resistencia/">Associacions veïnals, primera línia de resistència</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Racisme estructural, una barrera invisible als barris</title>
		<link>https://carrer.cat/article/racisme-estructural-una-barrera-invisible-als-barris/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 16 Dec 2025 15:27:11 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[discursos d'odi]]></category>
		<category><![CDATA[diversitat]]></category>
		<category><![CDATA[extrema dreta]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9479</guid>

					<description><![CDATA[<p>El racisme a Barcelona no es redueix a un insult aïllat al metro o una agressió puntual. És, per sobre de tot, “una manera d’organitzar qui té drets i qui no, qui és nosaltres i qui queda encasellat com a ells”, explica Francesca Poggi, representant de Sindillar, el primer sindicat independent de treballadores de la [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/racisme-estructural-una-barrera-invisible-als-barris/">Racisme estructural, una barrera invisible als barris</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">El racisme a Barcelona no es redueix a un insult aïllat al metro o una agressió puntual. És, per sobre de tot, “una manera d’organitzar qui té drets i qui no, qui és <em>nosaltres</em> i qui queda encasellat com a <em>ells</em>”, explica Francesca Poggi, representant de Sindillar, el primer sindicat independent de treballadores de la llar i les cures de l’Estat espanyol. Una visió compartida per SOS Racisme Catalunya, que el defineix com “un fenomen estructural, persistent i profundament normalitzat”, en paraules de la membre de la oenegè Jennifer Molina. L’associació antiracista atén en el seu treball diari “centenars de situacions de discriminació, moltes de les quals ni tan sols arriben a denunciar-se”, un fet que evidencia que el problema es manifesta en l’accés als drets, en les relacions socials i també en les pràctiques institucionals.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest racisme estructural excedeix l’anècdota individual, explica Poggi. Es construeix des de les institucions, els mitjans de comunicació i els partits d’extrema dreta, però es desplega en escenes quotidianes aparentment menors: una mirada de sospita, un comentari al parc o un empadronament que mai no arriba. La clau, segons l’activista, és que el sistema “administra la frustració de la classe treballadora i la canalitza contra qui és més vulnerable”. Així, en un barri obrer, la persona migrant acaba sent assenyalada com la culpable de la precarietat, del col·lapse de la sanitat o de la manca d’habitatge digne i s’evita interpel·lar “un sistema que genera desigualtats”. “El racisme es manté viu mentre persisteix aquesta frontera simbòlica entre <em>nosaltres</em> i <em>ells</em>”, fins i tot en barris on, no fa gaire, els veïns també van ser considerats <em>els de fora</em>.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>No tenir papers, la “presó invisible”</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El racisme no és només social, sinó que s’infiltra a través de les pràctiques institucionals. Lamine Sarr, del sindicat i la marca col·lectiva Top Manta, descriu aquest mecanisme des de la seva experiència personal com a home negre que va arribar el 2007 a Barcelona i durant tretze anys va exercir la venda ambulant. Sarr defineix la vida sense papers com “una presó invisible”: sense empadronament, sense drets garantits, sense capacitat per projectar un futur i sempre exposat a la intempèrie legal i social.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El tracte policial, sovint denunciat, n’és un exemple flagrant. Sarr recorda que “la Policia té total impunitat per pegar-te amb una porra elèctrica” pel sol fet de vendre al carrer, mentre que “els lladres blancs que roben al metro reben un tracte molt més amable”. SOS Racisme Catalunya corrobora aquest diagnòstic i alerta que, davant els abusos, la resposta institucional segueix essent insuficient, amb una manca de rendició de comptes sobretot en l’àmbit policial. Per això, una de les seves prioritats és l’erradicació del racisme institucional, amb especial atenció al control i la sanció dels abusos dels cossos de seguretat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Però el racisme no exigeix necessàriament violència física per ser present. “No cal ser manter per viure el racisme; només cal caminar pel carrer i passar al costat d’una persona blanca perquè s’agafi més fort la bossa”, relata Sarr. Poggi afegeix una forma de racisme “<em>discret</em>, que gairebé no deixa rastre, com ara canviar de seient quan una dona migrant s’asseu al costat, fer comentaris sobre la seva olor o el color de la pell o excloure-la de les festes de l’escala”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Les institucions, lluny de ser només part de la solució, sovint s’hi aboquen com a part del problema. Tant Sindillar com Top Manta denuncien traves sistemàtiques a l’empadronament, malgrat ser un dret bàsic que obre la porta a la sanitat i altres serveis essencials. Les cites endarrerides mesos -o més d’un any- i la negativa a fer padrons sense contracte de lloguer, generen un mercat negre de padrons venuts per 400 euros, fets que constitueixen una forma extrema d’abús envers persones que ja es troben en situació de vulnerabilitat. Per a Sarr, aquest és un exemple de com un ajuntament que es proclama antiracista pot practicar la discriminació en silenci: “Si impedeix empadronar-se, està negant drets i reproduint racisme institucional”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Dones, vel i odi amplificat</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 confirma que els discursos d’odi tenen un impacte creixent, present en una de cada quatre situacions -el 25% dels 1.102 casos totals, amb un increment del 27,4% respecte a l’any anterior-, amb una especial incidència en l’àmbit digital on proliferen missatges estigmatitzadors contra migrants i col·lectius LGTBI. Aquest odi té conseqüències cruents als barris: Faouzia Chati Badou, presidenta de l’Associació de Dones Marroquines a Catalunya, denuncia que “les dones marroquines i pakistaneses -fàcilment identificables pel vel, la vestimenta o l’accent- són un <em>blanc perfecte</em> de mirades sospitoses, comentaris com ara ‘aquestes no fan res’ i barreres invisibles que bloquegen feina, habitatge i serveis bàsics”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El discurs d’odi provoca que moltes persones “tinguin por i se sentin malament al barri”. En el cas de les dones, aquesta violència simbòlica les condemna a l’aïllament social: moltes eviten sortir, participar o relacionar-se amb altres veïns, eviten les festes veïnals i es tanquen en cercles reduïts, un cercle viciós que alimenta encara més els mateixos prejudicis que les exclouen. Aquest aïllament és un dels efectes més devastadors del racisme, que limita la seva participació i representació en els espais veïnals i mediàtics.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El paper dels mitjans de comunicació és crucial per amplificar o desactivar aquests prejudicis. SOS Racisme recorda que “el tractament mediàtic condiciona fortament la percepció del veïnat”. Quan els mitjans associen de forma esbiaixada la migració amb la “inseguretat, conflictivitat o càrrega social”, construeixen una imatge negativa que influeix en la convivència, assenyala Molina. Aquest fet el corrobora Sarr, que comenta que els manters són vistos com a “persones pobres, que no saben fer res, que no tenen cap ofici ni benefici, perquè és el que expliquen els mitjans de comunicació”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Les xarxes comunitàries, un antídot</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest context d’odi generalitzat explica perquè els testimonis subratllen les xarxes comunitàries com a antídot essencial. Poggi defensa que una festa major que integri tots els col·lectius -fent desaparèixer la divisió entre <em>els d’aquí</em> i <em>els d’allà</em>&#8211; desactiva no només el racisme, sinó també la grassofòbia o l’LGTBIfòbia. Sarr afegeix que la batalla no pot recaure només en els col·lectius migrants: “Cal que partits d’esquerres i associacions veïnals liderin, de manera sostinguda, la confrontació amb els discursos d’odi”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Les associacions veïnals i culturals tenen aquí un paper estratègic. Quan creen espais de convivència, desenvolupen activitats inclusives i actuen com a mediadores en conflictes, contribueixen a reduir la por, trencar rumors i posar rostre a allò que sovint només apareix als titulars com a <em>problema</em>, explica Chati. Treballant amb les escoles, els centres cívics i les entitats del barri, afegeix, es poden generar relats positius sobre les famílies marroquines i es visibilitza el seu treball quotidià. Per a moltes dones, aquests espais segurs esdevenen el primer lloc on poden explicar el que viuen i iniciar processos d’empoderament personal i col·lectiu.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Canvis polítics profunds</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Malgrat aquestes iniciatives, el pes del racisme estructural continua sent fort. Els entrevistats coincideixen que calen canvis polítics profunds. Per a Sindillar, la clau passa per la derogació de la Llei d’Estrangeria i la regularització de totes les persones migrants: “Mentre una part del veïnat es mantingui fora de la ciutadania plena, serà fàcil convertir-la en boc expiatori”, exposa Poggi. Sarr reclama una esquerra capaç d’afrontar de cara els discursos d’odi, proposant lleis amb mecanismes reals de sanció i polítiques que garanteixin condicions dignes d’habitatge, feina i educació per a la població migrant. Chati subratlla, finalment, la importància d’escoltar les dones migrants i incloure-les en els espais de decisió veïnal i institucional: “Sense la seva veu, les polítiques antiracistes corren el risc de ser decoratives i no transformar la vida quotidiana als barris”.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/racisme-estructural-una-barrera-invisible-als-barris/">Racisme estructural, una barrera invisible als barris</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>L’esport, una via més de resiliència i agitació</title>
		<link>https://carrer.cat/article/lesport-una-via-mes-de-resiliencia-i-agitacio/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 12 Jun 2025 10:19:37 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[bici]]></category>
		<category><![CDATA[esport]]></category>
		<category><![CDATA[LGTBI]]></category>
		<category><![CDATA[moviments socials]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9295</guid>

					<description><![CDATA[<p>Barcelona és una ciutat amb un caràcter identitari i rebel molt marcat, on els moviments socials han trobat diferents vies per expressar les seves inquietuds. L’esport n’és un exemple més. Històricament, l’activitat esportiva ha sigut un espai de reunió i una plataforma potent per fer sentir un missatge arreu del món. Un cas popular és [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lesport-una-via-mes-de-resiliencia-i-agitacio/">L’esport, una via més de resiliència i agitació</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Barcelona és una ciutat amb un caràcter identitari i rebel molt marcat, on els moviments socials han trobat diferents vies per expressar les seves inquietuds. L’esport n’és un exemple més. Històricament, l’activitat esportiva ha sigut un espai de reunió i una plataforma potent per fer sentir un missatge arreu del món. Un cas popular és el de Kathrine Switzer, primera dona a competir en una marató el 1967, desafiant totes les regles. També ho és el dels atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos que, en guanyar les medalles d’or i bronze a la final masculina de 200 metres als Jocs Olímpics de 1968, van alçar el puny per reivindicar els drets de la comunitat negra.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Esport divers</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">A Barcelona, el club esportiu LGTBI+ Panteres Grogues ho té ben clar. “La nostra labor, a més de promoure la pràctica esportiva, és fer activisme per canviar la societat”, expressa Alberto Martín, president d’aquesta entitat sense ànim de lucre. El club, que té seccions de bàsquet, futbol, handbol, karate, pàdel, rugbi o ioga, es defineix com un espai lliure de discriminació per a persones del col·lectiu amb l’objectiu de lluitar contra l’LGTBIfòbia a l’esport. El projecte va sorgir el 1994, quan Rudi, un noi alemany, va començar a organitzar trobades entre persones de la comunitat per jugar a vòlei. Martín destaca que bona part dels membres de l’entitat són persones migrades que van venir a la metròpoli a la cerca de l’ambient d’una gran ciutat. “Aquí descobreixen que hi ha l’oportunitat de fer esport en un ambient segur i inclusiu”, afirma.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Les activitats es fan a diferents barris de Barcelona, segons la disponibilitat dels equipaments, i el club participa de forma activa en el teixit cultural i associatiu: el Centre LGTBI, els Lluïsos de Gràcia&#8230; La seva activitat també s’estén a localitats de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat, on tenen un grup de tennis taula. La Carla, persona trans, n’és sòcia. “Vaig a divertir-me i desfogar-me”, expressa. Recorda que el primer dia van preguntar-li els pronoms amb els quals s’identificava. El club, de fet, porta a terme polítiques per garantir un espai segur per a tothom. Un altre exemple és l’adaptació dels formularis d’inscripció per incloure diverses identitats. La Carla admet sentir-s’hi còmoda: “Em sento protegida i puc estar més desinhibida”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tot i que gran part dels seus integrants són homes cisgènere -persones que s&#8217;identifiquen amb el gènere assumit en néixer-, a mesura que el club augmenta també es diversifica. “Cada cop som més, no deixem de créixer i rebre noves identitats”, diu Martín. Per això van decidir crear les seccions Flinta -acrònim de dones, lesbianes, intersexuals, no binàries, trans i agèneres en alemany- per a bàsquet, futbol i pàdel. “L’ambient és d’inclusió real en el qual poden compartir inquietuds”, rebla.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Segons un estudi de la Universitat de València, a l’Estat espanyol, només el 52,6% de les persones trans fa esport, en comparació amb el 71,8% de les persones cis. I una altra investigació de la revista científica <em>Journal of Physical Activity and Health</em> indica que el 14,5% de les persones trans abandona la pràctica esportiva després de fer pública la seva identitat de gènere. Panteres Grogues ofereix un programa de beques dirigit al col·lectiu trans per contrarestar la violència a la qual pot estar exposat en el món esportiu.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pedalada popular pel ciclisme</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Són les 20.30 hores i sota l’ombra de l’Arc de Triomf es concentren centenars de persones amb bicicletes que, instants després, començaran una pedalada popular per Barcelona. Són Massa Crítica, una trobada mensual de ciclistes que es fa el primer divendres de mes per reivindicar l’espai de la bicicleta al carrer i els drets dels ciclistes. Els participants recorren els carrers en grup, i aquest mai no es trenca.</p>



<p class="wp-block-paragraph">És un fenomen autoorganitzat present també a ciutats com Madrid, València, Londres, Brussel·les o Melbourne. Va néixer el 1992 a San Francisco (EUA) amb el nom de <em>critical mass</em>, un terme que prové del documental sobre ciclisme <em>Return of the Scorcher</em>. En el reportatge, el dissenyador de bicicletes George Bliss explica que a la Xina, com que els ciclistes no podien creuar els carrers pel gran nombre cotxes i la manca de semàfors, s’aglomeraven i, quan eren un nombre suficient, ho feien com una <em>massa crítica</em> -la quantitat mínima necessària de gent perquè un procés es pugui dur a terme-.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Per fer les trobades no demanen permisos, un fet que ha aixecat crítiques. Al moviment, però, afirmen que anar amb bici és un dret, i amb l’acció la reivindiquen com a mitjà de transport sostenible. Els recorreguts no són fixos i poden variar segons els esdeveniments que hi hagi aquell dia a la localitat, sovint vinculats a d’altres moviments socials. Com a iniciativa descentralitzada, cada Massa Crítica transforma les seves prioritats segons la necessitat del territori. La seva assemblea a Barcelona posa el focus en el cotxe. “És un atac a la vida de la ciutat”, expressa Mateo, activista i participant del moviment. Va conèixer el fenomen a Madrid fa més de deu anys i s’hi va adherir: “La gent pensa que la ciutat no pot existir sense el cotxe”, lamenta.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Córrer per superar el racisme</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">A una ciutat reivindicativa com Barcelona, les reclamacions populars troben més espais esportius on visibilitzar la seva lluita. El Sindicat de Manters Top Manta, amb el suport d’una cinquantena d’entitats, va organitzar l’1 de juny la primera cursa antirracista de la història de la ciutat. Els participants van fer un recorregut de cinc quilòmetres a Sants. El barri ja va ser escenari de la lluita antiracista el passat mes de març, quan les Cotxeres de Sants van acollir el Festival Antiracista.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La cursa neix amb el lema “Correm per deixar enrere”, un paral·lelisme de com els manters han de fugir de la Policia. Al crit d’“¡Agua!” s’avisen mútuament de la presència policial. Córrer, també, per deixar enrere les difícils condicions de vida als països d’origen. Córrer perquè les persones que arriben al país en situació irregular no poden accedir a una feina regulada en un mínim de dos anys, segons l’última reforma de la llei d’estrangeria, a través de la via de l’arrelament. Córrer en contra del racisme, una xacra que pren força amb l’augment de la popularitat dels discursos d’odi. L’acció coincideix amb el desè aniversari de la fundació del Sindicat de Manters de Barcelona. A través de l’atletisme, es visibilitza la seva situació amb un impacte directe: els beneficis de la cursa es destinaran a millorar les condicions del sector manter.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>El futbol com a espai d’inclusió</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Com actuar en la realitat d’un jove que arriba a un país nou en una situació irregular i no té llar? En aquesta condició de vulnerabilitat extrema i perill d’exclusió social, l’associació Missatgers de la Pau, fundada per la parròquia de Santa Anna, a Ciutat Vella, va passar a l’acció utilitzant l’activitat física. A través del projecte Esport Sense Sostre, es va crear l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau, format per joves migrats d’entre 18 i 30 anys sense llar, que ja acudien a la parròquia a la cerca d’ajuda. La seva gran afició pel futbol va desembocar en la proposta de la creació de l’equip. És una iniciativa que vol facilitar-ne la inclusió a la societat després dels obstacles trobats en el procés migratori. També és una oportunitat per establir vincles entre ells a través d’una pràctica saludable. A Missatgers de la Pau afirmen que l’objectiu és que els jugadors desenvolupin l’activitat física “com a forma de cura corporal, psicològica i social”.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lesport-una-via-mes-de-resiliencia-i-agitacio/">L’esport, una via més de resiliència i agitació</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Arantxa Tirado: “Hi ha una ultradreta que intenta penetrar activant l’orgull de barri”</title>
		<link>https://carrer.cat/article/arantxa-tirado-hi-ha-una-ultradreta-que-intenta-penetrar-activant-lorgull-de-barri/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[fatmin]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 23 Mar 2023 10:00:24 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[barris]]></category>
		<category><![CDATA[eleccions]]></category>
		<category><![CDATA[Eleccions municipals]]></category>
		<category><![CDATA[extrema dreta]]></category>
		<category><![CDATA[odi]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<category><![CDATA[ultradreta]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/art_cles_carrer/arantxa-tirado-hi-ha-una-ultradreta-que-intenta-penetrar-activant-lorgull-de-barri/</guid>

					<description><![CDATA[<p>Arantxa Tirado (Barcelona, 1978) és politòloga i doctora en Relacions Internacionals i en Estudis Llatinoamericans. Les seves investigacions inclouen l’estudi del lawfare [guerra judicial] contra els governs d’esquerres a l’Amèrica llatina o la importància de la classe obrera, però també ha analitzat la forma com la ultradreta penetra en els barris. A les portes de [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/arantxa-tirado-hi-ha-una-ultradreta-que-intenta-penetrar-activant-lorgull-de-barri/">Arantxa Tirado: “Hi ha una ultradreta que intenta penetrar activant l’orgull de barri”</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>Arantxa Tirado (Barcelona, 1978) és politòloga i doctora en Relacions Internacionals i en Estudis Llatinoamericans. Les seves investigacions inclouen l’estudi del <em>lawfare</em> [guerra judicial] contra els governs d’esquerres a l’Amèrica llatina o la importància de la classe obrera, però també ha analitzat la forma com la ultradreta penetra en els barris. A les portes de les eleccions municipals, parlem amb ella dels discursos que impulsen aquestes formacions i de l’acció de les esquerres a l’hora de confrontar-los.</p>
<p><strong>Al digital <em>Crític</em> escrivia sobre la “ultradreta de barri” i plantejava que, sovint, s’acusa la classe obrera de ser la culpable del seu auge.</strong></p>
<p>S’acusa la classe obrera de ser culpable de la ultradreta en general. Se’n fa una lectura superficial i, en canvi, no es pren en consideració que la participació [electoral] en aquests barris acostuma a ser més baixa que en d’altres més benestants, un fet que indica que hi ha una desafecció més gran. O que l’electorat de classe obrera que s’ha mobilitzat fins ara ha votat majoritàriament opcions d’esquerres en termes amplis.</p>
<p><strong>Però hi ha sectors obrers que comparteixen el discurs de la ultradreta?</strong></p>
<p>Sabem que si la ultradreta no tingués aliats en les classes populars, no hauria esdevingut una força potent, com ha passat al llarg de la història. La nostra classe també és permeable a aquestes idees, sobretot els sectors que tenen menys consciència de classe <em>per sí</em>.</p>
<p><strong>Què vol dir?</strong></p>
<p>Aquelles persones que saben que en formen part perquè pateixen les injustícies que comporta la vida de la classe treballadora en el sistema capitalista, però que no articulen el seu malestar en una lògica d’emancipació. La seva reacció, més aviat, és la d’una negació molt antipolítica: identifiquen la política com una esfera de les elits, no com un mecanisme a partir del qual millorar les seves condicions de vida. Aquests sectors són més permeables a les idees de la ultradreta, sobretot quan pren aquesta aparença <em>popular</em>.</p>
<p><strong>Com definiria la “ultradreta de barri”?</strong></p>
<p>A diferència del tipus de dirigents que ha tingut la ultradreta clàssica, els que són al capdavant de la <em>ultradreta de barri</em> no provenen de la burgesia o l’aristocràcia. Són persones d’origen obrer i no l’obliden a l’hora de fer acció política. A més, intenten activar l’<em>orgull de barri</em>, que pot mobilitzar més que la idea de classe. És perillós perquè, des d’aquí, poden penetrar en les classes populars que no els comprarien les idees, però que, per mitjà d’aquesta identitat, hi poden parar atenció.</p>
<p><strong>En quins temes intenta incidir?</strong></p>
<p>El central, tot i que no el situen explícitament, és la divisió entre “els de casa i els de fora”. D’aquí es deriven altres subtemes que, en el seu imaginari, són provocats per les onades migratòries, que han fet que el barri canviï en termes de seguretat, de neteja o de delinqüència. Aquests són els temes clau de la ultradreta, i es vinculen a un culpable i a la idea de civisme i incivisme des d’una òptica molt patrimonial. Hi ha una connotació de disciplina excloent: els de casa saben ser cívics i els de fora, que venen a casa nostra, no. Aquests elements estaran al centre de la campanya de les municipals i potser permeten que la ultradreta penetri.</p>
<p><strong>Però el relat segons el qual Barcelona és una ciutat bruta o insegura és bastant transversal entre diferents formacions polítiques que no qualificaríem d’extrema dreta.</strong></p>
<p>De fet, podríem dir que no només el comparteixen els partits del bloc de dretes, sinó també els candidats d’algunes esquerres. En paral·lel, hi ha una sobredimensió de determinades problemàtiques produïda per certs mitjans de comunicació, els quals tenen una voluntat molt clara d’erosió de l’Ajuntament actual. Alguns actors mediàtics defensen els mateixos interessos que la patronal hotelera, energètica o empresarial. I a més, tot i les limitacions que implica el fet que Barcelona en Comú governi amb el PSC, s’ha produït un <em>lawfare</em> urbà, una guerra judicial impulsada per <em>lobbies</em> molt poderosos, que volen aturar les polítiques públiques que s’han impulsat.</p>
<p><strong>Malgrat aquesta sobredimensió amb fins electoralistes, hi ha problemàtiques que sí que existeixen.</strong></p>
<p>Exacte, hi ha problemes concrets, no ens enganyem. Potser moltes persones els viuen en carn pròpia en la seva quotidianitat, i si a sobre encenen la tele i es troben amb un discurs apocalíptic, encara connecten més amb la idea de la inseguretat.</p>
<p><strong>Com s’ha situat l’esquerra davant d’aquestes problemàtiques?</strong></p>
<p>No és un tema còmode per a les esquerres, perquè la seguretat s’ha conceptualitzat en una lògica de protecció de béns privats, no de benestar col·lectiu. I aquest és un marc molt més propi de la dreta. Però <em>seguretat</em> és que no hagis de viure amb l’aigua al coll per pagar el lloguer. Que no hagis de patir per si el teu fill es queda sense plaça a una escola bressol. Que tinguis un problema mèdic i t’atenguin bé. Si visquéssim en una societat on això estigués garantit per a tothom, potser no tindríem malalties mentals que porten a l’alienació, o persones amb la necessitat de robar, o persones amb uns nivells de ràbia i frustració que porten a actituds antisocials. Aquí s’hauria de situar l’esquerra.</p>
<p><strong>Som a les portes de les eleccions municipals. A Barcelona hi ha alguna formació que estigui fent servir les estratègies de la ‘ultradreta de barri’?</strong></p>
<p>Vox és una marca que pot esgarrapar vots perquè és molt visible i segurament absorbirà aquestes propostes. Ho farà amb un discurs de defensa dels barris? Encara no he vist el que plantegen per a les municipals a Barcelona, però en altres ciutats sí que operen en aquesta lògica. El que crec que passarà és que les formacions de dretes, i veurem fins a quin punt el PSC també s’hi suma, centraran la campanya en l’ordre, en la <em>Barcelona bonica</em>, els barris segurs, i en aturar la delinqüència. I això pot alimentar la ultradreta.</p>
<p><strong>Com s’hauria d’articular una resposta que en fes de dic de contenció?</strong></p>
<p>Calen dades que confrontin els discursos. Cal posar context, explicar les polítiques i mantenir la coherència. La qüestió és que no pots cedir en certes coses tot i que perdis suports electorals. Quin seria el sentit de governar una institució amb una vocació transformadora si dius o fas el mateix que els altres? I, més enllà d’això, jo sempre poso d’exemple el moviment veïnal. Per a mi, el veí que està inserit en el territori i que és un referent ètic, d’activisme, que sap canalitzar el malestar i no permetre que vinguin oportunistes de la ultradreta a generar discursos d’odi, que s’articula amb les institucions sense ser-ne absorbit, és imprescindible.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/arantxa-tirado-hi-ha-una-ultradreta-que-intenta-penetrar-activant-lorgull-de-barri/">Arantxa Tirado: “Hi ha una ultradreta que intenta penetrar activant l’orgull de barri”</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
	</channel>
</rss>
