La Mercè va denunciar la seva exparella per violència masclista el 2022. Pocs dies després de presentar la denúncia, va rebre una trucada des d’un número ocult per citar-la a una visita relacionada amb els fets. No sabia ni on anava ni exactament per a què. En arribar, va descobrir que era a l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) del seu districte. En la primera cita, la Mercè estava embarassada de cinc mesos. Avui, la seva filla té dos anys i mig i, mes rere mes, continuen tenint cites de seguiment: “Al principi pensava que el servei era per protegir-me de possibles agressions, però no és per això. Les visites són per controlar-me i qüestionar-me com a mare. Quan estava embarassada, per exemple, no volia avançar el nom; volia posar-l’hi en néixer. Elles deien que no posar nom significava que no hi havia connexió amb el nadó. Em van preguntar moltes vegades si volia avortar o si volia donar-la en adopció”.
Assetjament institucional
Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.
Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta multa no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.
Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.
El més difícil, recuperar els vincles
Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un secreta dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.
Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.
Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.
Debilitament de les xarxes veïnals
El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.
Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.
Un organisme qüestionat
El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà Octuvre.cat revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons Octuvre.cat, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.
