A Infermeres de Catalunya, els sindicalistes Maria Jurado, del CAP Poblenou, i Toni Blasco, del CAP Sant Rafel d’Horta-Guinardó, veuen clar l’origen de la situació: “Les direccions dels CAP de Barcelona han comptat amb un pressupost pràcticament nul per poder atendre les necessitats de la població” sobrevingudes durant l’estiu. Això ha fet que els horaris d’atenció al públic s’hagin reduït en alguns centres, i fins i tot també l’oferta de serveis. Com a conseqüència, les visites dels metges de referència durant els pròxims mesos s’han anant col·lapsant.

Pel que fa a la contractació de nous professionals, el delegat de CCOO al Barcelonès Nord, Felix Oliván, reconeix que hi ha categories en les quals és difícil trobar candidats, però manté que “molts dels que hi ha no volen treballar a l’ICS [Institut Català de la Salut] per la manca d’estabilitat i de seguretat laboral, un problema que ve de lluny i que CCOO ha denunciat de manera reiterada”. Oliván recorda que també s’han tancat llits d’hospital.

La Intersindical denuncia que “l’absència de substitucions i renovacions a l’estiu és una retallada encoberta que s’està normalitzant any rere any”, afirma Marton. I un altre problema: “Algunes visites que la resta de l’any haurien entrat per programació han estat ateses per metges d’urgències”, explica Mònica Parrilla, delegada de CCOO i treballadora del CAP Drassanes. “Molts pacients, en no trobar el seu metge de referència, es veuen obligats a col·lapsar els serveis d’urgència per temes que podrien haver estat resolts en atenció primària”, confirmen els infermers Blasco i Jurado, que reclamen una salut que no treballi des de la urgència, sinó amb els mitjans adequats.

Els resultats de tot això són prou coneguts: menys serveis actius, menys temps de dedicació, llargues cues de pacients i una falta efectiva de resolució d’algunes situacions, indica Infermeres de Catalunya. Marton, de La Intersindical, assenyala que, “els pacients reben atenció molt més tard, amb menys temps i amb menys continuïtat”, la qual cosa empitjora la qualitat del servei públic. L’activista denuncia que “hi ha retards en proves diagnòstiques i seguiment de crònics”, cosa que genera “menys capacitat de resposta davant de les urgències i més derivacions a urgències hospitalàries”. La sindicalista creu que això té l’efecte d’empitjorar “la confiança en el sistema sanitari” i, alhora, “incrementa les desigualtats”.

Les professionals també pateixen

Amb tot, la ciutadania no és l’única afectada: “Les professionals que han treballat al juliol i l’agost han estat bastant soles”, descriu Parrilla, que destaca que aquest personal ha hagut d’assumir més tasques i això ha generat una sobrecàrrega de feina. Per la seva banda, Jurado reivindica el paper de les professionals: “Han estat qui han treballat i resistit la situació, a costa de la seva salut i benestar, per no provocar més col·lapses en un sistema sanitari precari”. Entre la plantilla, afegeix Marton, “el malestar psicosocial augmenta i això té un impacte directe en la salut dels professionals, en la seva motivació i en la qualitat de l’atenció que poden oferir als usuaris i usuàries”. “El personal està absolutament esgotat, assumint tasques que van molt més enllà del que és raonable i sense cap reforç estructural”, afirma.

La Intersindical reclama garantir les substitucions necessàries a partir d’una planificació anticipada. Alhora, defensa que cal “estabilitzar plantilles” i “augmentar el finançament de l’Atenció Primària”. En aquest sentit, denuncia la improvisació de cada estiu dels darrers governs. Una improvisació que “carrega tot el pes sobre els treballadors i les treballadores”, diu Marton. “Exigim un canvi estructural i anunciem que seguirem pressionant perquè es garanteixi una cobertura digna i justa”, conclou.

Parrilla recorda la importància de la Primària per promoure la salut pública i assenyala que “un bon abordatge en aquest nivell pot evitar que la saturació arribi als hospitals, sempre que s’apliqui amb una perspectiva comunitària i preventiva”. “La demanda principal de CCOO és que es disposi d’una plantilla estructural suficient, i reclamem partides extraordinàries per garantir contractacions addicionals quan la pressió assistencial ho exigeixi. Moments com ara les vacances d’estiu i nadalenques, els períodes de major incidència de la grip o les vacunacions i altres pics assistencials requereixen, com a mínim, més personal de suport”, conclou Oliván.

Més diners per a la primària

La petició de reforçar el pressupost i la plantilla és una de les reivindicacions comunes entre la majoria dels sindicats i organitzacions ciutadanes com el FoCAP i Marea Blanca. L’objectiu és assolir millors condicions de treball, i, alhora, millorar el servei públic i l’atenció. Les organitzacions han reclamat durant anys que es dediqui el 25% del pressupost del CatSalut a la Primària, per fer una aposta clara per la salut pública. És una campanya de llarga durada impulsada pels moviments socials per la salut pública. El pressupost de la Primària va ser, segons el FoCAP, només el 13% del pressupost sanitari català el 2023, molt lluny del que es demana. El context polític i social i la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat no afavoria l’augment. El març del 2024, Salut anunciaria que destinarà el 30,5% del pressupost a la Primària.

L'entrada Un estiu sense substitucions deixa els CAP sota mínims  ha aparegut primer a Carrer.

El sistema sanitari, tanmateix, no garanteix les condicions perquè les treballadores s’hi mantinguin. Per això caldria evitar la sobrecàrrega de tots els estaments professionals: “Les reivindicacions que s’han fet des del sector mèdic han estat corporativistes. Per molt que ens millorin les condicions, el sistema sanitari té un dèficit estructural, organitzatiu i de redistribució dels recursos. Jo preferiria tenir menys visites per treballar amb més calma i seguretat a cobrar el doble del sou que cobro”.

La salut comunitària, cosa de totes

Per defensar el dret a la salut, Samper s’ha organitzat a La Capçalera, un col·lectiu que forma els professionals i fa propostes concretes dins el sistema. Per exemple, una guia per obtenir la targeta sanitària sense padró o protocols d’intervenció en cas d’atenció a persones detingudes. La Capçalera posa el focus en la comunitat: “El dret a la salut no es garanteix només des del sistema sanitari, sinó amb la millora de les condicions de vida”. Una de les seves prioritats és treballar amb associacions veïnals, col·lectius antiracistes o sindicats d’habitatge, perquè, sense saber-ho -manté Samper- també treballen la salut: “Un sindicat d’habitatge fa molt més per millorar la salut que jo receptant antidepressius”.

La Capçalera també denuncia les pràctiques de les mútues laborals: “Cada cop se’ns pressiona més perquè les baixes siguin menys i més curtes. A Espanya només s’admet una de cada quatre malalties laborals. El personal mèdic de la mútua rep diners públics, però som nosaltres qui les acabem atenent com a baixes per malaltia comuna”. Això suposa desatendre altres situacions: “Fa uns anys que les mútues poden fer una proposta d’alta a l’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] davant d’una baixa per malaltia comuna i, si l’ICAM no l’accepta, ens salta una alarma i tenim només dos dies per respondre. Això interfereix en la nostra feina i debilita la confiança i el vincle amb el pacient”.

L'entrada Jordina Samper, metgessa de família: “Cada vegada se’ns pressiona més perquè les baixes laborals siguin menys i més curtes” ha aparegut primer a Carrer.

Miguel havia treballat abans a sales de venopunció i centres de reducció de danys a la Mina, el Raval i Sant Adrià de Besòs. Li agrada treballar des del vincle
i de forma holística: “En salut mental no es pot tractar només el símptoma. Si s’arreglessin moltes necessitats estructurals, hi hauria una millora generalitzada de la salut mental de la població. No serveix de res enviar tres hores a la setmana una infermera especialitzada al CAP si no s’arregla el problema de l’habitatge”, exemplifica. “Baixar al CAP”, com ella diu, és part de la seva feina: “Vaig una vegada a la setmana al de les Corts i, depenent del que em trobo, derivo els pacients al meu centre. En tres hores faig dues primeres visites de 45 minuts i dos seguiments de 30 minuts. En canvi, les infermeres del CAP tenen 10 minuts per visita. En 10 minuts no pots explicar-li a algú que s’ha mort el teu pare”.

En un moment de l’entrevista, ensenya una fotografia: és la imatge d’una pintada en una paret on es llegeix: “1 psicòleg cada 11.110 habitants, 1 metge cada 1.500 pacients, 1 policia per cada 256 habitants”. “El primer que afecta el pacient és l’atenció directa. A les Corts tenim menys càrrega assistencial que en altres barris; molta gent fa ús de mútues privades perquè té diners i un lloc on viure. Per això aquí podem visitar molt més seguit que en altres llocs”. “Ara s’han posat de moda les sessions grupals amb pacients d’Atenció Primària. Tenen beneficis, però encara que ho adornin, són una mesura per donar resposta a més pacients en menys temps”, rebla.

El 70% del sector sanitari són dones, i aquesta és una de les coses que la infermera destaca: “Les dones som qui cuidem: a la vida, a la feina, a casa, en la salut i en la malaltia. Per això és un sector feminitzat. En canvi, la medicina no ho és tant, perquè allà els ensenyen a tractar malalties, no persones. Tinc pacients que prefereixen visitar-se amb mi abans que amb el psiquiatra, encara que jo no doni cap medicació. Les infermeres sostenim, acompanyem i escoltem”.

Miguel és crítica amb l’actual sistema d’atenció a la salut mental: “Hi ha col·lectius de persones amb diagnòstics de salut mental que s’han autoorganitzat per donar-se suport i evitar la medicalització. Fins al 2013, la transexualitat es considerava un trastorn mental al DSM [manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals]; d’aquí a 50 anys ens posarem les mans al cap amb el que estem fent ara amb molts pacients”. “Hi ha altres models d’intervenció, sense tanta institucionalització. Una part de la meva feina és que les persones segueixin sent funcionals i productives per al sistema capitalista”.

L'entrada Anna Miguel, infermera de salut mental i addiccions: “En uns anys ens esgarrifarà el que fem ara amb molts pacients” ha aparegut primer a Carrer.

Pobresa i problemes de salut

Ruiz és interina del CAP Rio de Janeiro des de fa quatre mesos i denuncia que no es cobreixen les baixes, les vacances, ni les jubilacions, i que això els suposa una sobrecàrrega de feina que, en molts casos, acaba amb baixes laborals per ansietat: “El que més s’escolta als passadissos del centre és que no podem sostenir aquesta situació: jo atenc 1.200 pacients, molts d’ells amb una problemàtica social per a la qual no tinc prou temps, eines, ni recursos”, lamenta la infermera.

Quan li demanem si aquesta realitat és específica del centre o general a tota la ciutat, respon amb contundència: “Aquí ho patim més. Als barris de la perifèria obrera és on hi ha més pobresa i més problemes de salut. La diferència d’esperança de vida entre barris rics i pobres a Barcelona és d’onze anys; això és una barbaritat. Amb el deteriorament de la sanitat pública, la gent que pot va a una mútua privada, però, si no t’ho pots permetre, has de fer front a les llistes d’espera”. Ruiz defensa que “la solució és augmentar els pressupostos destinats a l’Atenció Primària, perquè només es pot protegir la població amb prevenció, promoció i detecció de problemàtiques i, si això no es fa, és quan es necessiten tractaments caríssims”.

La infermera considera que els darrers anys hi ha hagut retallades pressupostàries encobertes que s’han aplicat mitjançant les direccions per objectius: “Aquestes direccions són específiques de Catalunya i no tenen res a veure amb la qualitat assistencial, sinó amb complir uns indicadors. Et forcen a fer coses en les que no creus com, per exemple, receptar menys bolquers. Ho has de fer perquè si no et penalitzen a tu, i al centre”. En les seves paraules s’entreveu una forta crítica al sistema sanitari i una professió que ella viu com una trinxera des d’on lliurar la batalla a aquesta forma de funcionar. Ruiz considera que s’hauria de reduir la medicalització i fer més educació i prevenció, tot i que ara mateix no poden fer-ho per manca de temps.

Va escollir infermeria perquè considera que és una eina per donar resposta als problemes de la gent: “L’atenció hospitalària aïlla la persona del seu entorn i no pots saber com es comporta fora de la institució. En canvi, amb la infermeria et relaciones amb la persona dins del seu domicili: coneixes la família, el barri, i els centres comunitaris on es pot apropar. Tot això et permet saber com cuidar-la al lloc on es desenvolupa el seu dia a dia. Jo vaig escollir treballar al barri on visc perquè crec que puc atendre millor els pacients de Nou Barris que els de Sarrià. Conèixer el context és imprescindible”, assegura.

A Ruiz, les companyes més grans del CAP li expliquen que abans es feia més medicina comunitària que ara. Encara que les fisioterapeutes, les Rebec -les Referents de Benestar Emocional i Comunitari- i les nutricionistes sí que intervenen en clau comunitària, ella considera que infermeria també ho hauria de fer: “La comunitària és parlar amb les persones del barri i saber quins problemes tenen. Ara tenim accions comunitàries, però no sé si les propostes que es fan venen del consens amb les entitats veïnals o són directrius que responen a una agenda concreta de l’ICS [Institut Català de la Salut]”.

Mesures sense recursos

Ruiz és des de fa poc temps la referent de sensellarisme del seu CAP en la nova estratègia de l’ICS per sensibilitzar i promoure l’accés de les persones sense llar a la sanitat pública. El tema li interessa sobretot per arribar a les persones en situació irregular que viuen al carrer i no tenen accés al padró, tot i que denuncia que aquestes mesures no estan dotades de partides pressupostàries: “D’on hem de treure temps per fer això si no es contracta més gent? Les infermeres estem fent tasques que són pròpies de metges de família i els metges de família en fan d’especialistes. Això genera inseguretat en el pacient i desconfiança en la sanitat. Com a treballadora, quan veig les mobilitzacions ciutadanes i plataformes sanitàries, com la de SAP Muntanya al nostre districte, em fan enveja i em donen esperança d’organitzar-nos com a treballadores amb elles. Nosaltres som professionals de l’Atenció Primària, però també en som usuàries: hem de lluitar perquè la sanitat sigui un dret públic, de qualitat i universal”.

L'entrada Lola Ruiz, infermera: “Al meu CAP no es cobreixen baixes, vacances, ni jubilacions” ha aparegut primer a Carrer.

Temps per a la família… i per militar

En ser un servei que obre tots els dies, la seva jornada laboral possible va del dilluns al diumenge, i els dies lliures varien segons la setmana. “En el meu cas, treballar de nit és escollit i em dona la possibilitat de poder aprofitar tot el dia per fer altres coses i gaudir del meu temps lliure”, indica. A més, creu que la nit és molt més tranquil·la, ja que el volum de passatge baixa molt a aquelles hores, i, a banda, la gent quan surt ho sol fer per oci: “La gent va menys estressada”, resumeix. Navarro viu l’horari nocturn com un benefici que li permet “dedicar temps a la família, els amics i els projectes, a militar al barri i a descansar en el temps d’oci”.

Solucionant problemes

Per a ella, la interacció amb les persones usuàries no ha estat mai cap problema: “Sempre intento treballar i atendre la gent amb una actitud oberta i disposada a donar un cop de mà amb el que necessitin”. Considera que en el seu lloc de treball cal saber entendre a qui atens, “per resoldre de la millor manera el problema que tingui o el que necessita aquella persona”. Indica, a més, que la immensa majoria de les persones usuàries responen bé: “És un espai súper quotidià”.

“En la meva experiència com a treballadora de metro, penso que tinc unes bones condicions laborals fruit de la lluita, des de fa molts anys, a través dels sindicats i del comitè d’empresa”, explica Navarro. I destaca tant el plus de nocturnitat que cobren tots aquells que treballen entre les 22.00 h i les 6.00 h, com el respecte de les hores entre torns, per evitar situacions d’esgotament. Tampoc hi ha hores extra, si bé els treballadors i treballadores poden “acumular algun temps extra per problemes amb algun tren, algun retard o alguna incidència amb un passatger”, però no solen ser moltes. A la nit, a més, les hores de feina tampoc no es poden ampliar massa, “el metro tanca a la nit”, exceptuant els dissabtes.

L'entrada Idoia Navarro, conductora de metro: «He escollit treballar de nit perquè em permet aprofitar el dia» ha aparegut primer a Carrer.

“Els pitjors serveis de nit, però, acostumen a ser els incendis, perquè passen quan en els locals, els pàrquings o les botigues no hi ha ningú, i llavors te’ls trobes molt més avançats”, i això fa que siguin més difícils de controlar.

Quan es gira feina

En dies assenyalats, com ara Cap d’Any o Sant Joan, les tornes canvien i els serveis nocturns s’incrementen, perquè hi ha més gent al carrer, més activitat i més mobilitat. També més actes de vandalisme i accidents. I -un fet curiós- amb les visites a amics i familiars, més persones utilitzen ascensors de cases alienes, i això implica una possibilitat més gran de persones que s’hi queden atrapades.

Els bombers també assisteixen al Port de Barcelona, que està en marxa les 24 hores del dia: “Allà de nit no baixen ni l’activitat, ni les incidències”, apunta Cuevas. “Hi anem a fer accions preventives, com quan es descarrega un contenidor d’un producte químic: hi hem d’anar per garantir que tot estigui en bones condicions. I si hi ha un vessament d’un producte tòxic o un problema amb algun producte de combustible emmagatzemat, hi hem d’acudir també”, agrega. Són funcions que es mantenen actives també de nit.

Efectes sobre la salut

“Quan fas una guàrdia de 24 hores seguides, evidentment, l’endemà estàs bastant trinxat i no et pots comprometre a fer segons quines activitats. Porto 16 anys a la professió i et dic que a mesura que et vas fent més gran les guàrdies no tenen el mateix impacte”, reconeix Cuevas. Treballar de nit comporta una càrrega i té efectes sobre la salut. “Tenim alterat el ritme circadiari, el ritme natural de descans del teu cos, i com més temps fas de treball nocturn, més alterat està. Depèn de com hagi estat la guàrdia, et pot costar conciliar el son el dia següent, tot i que tenir diversos dies per descansar permet tornar a agafar el ritme habitual més fàcilment”, explica. Per compensar la situació, a més del plus de nocturnitat, hi ha altres mesures: “Tenim reducció de jornada pel temps que treballem de nit a partir d’un coeficient reductor, per mitigar els efectes perjudicials que té en la nostra vida el treball nocturn”.

Treballar quan l’altre està de festa

“Quan interactuem amb la ciutadania és perquè anem a solucionar un problema o, directament, els estem salvant, per això la gent sempre queda molt agraïda”, destaca. Amb tot, des d’un punt de vista més personal, reconeix que hi ha contrast, “sobretot el cap de setmana, quan el bomber està treballant o a l’espera que el reclamin per fer algun servei, mentre molta gent està de festa”, afirma amb resignació.

Quan li preguntem sobre el que més l’ha impactat en la seva feina, Cuevas ho té clar: “Fem molts rescats de persones que fa dies que no responen, que han caigut i no es poden aixecar en un, dos o tres dies, i t’adones de la gran quantitat de gent que viu sola, sobretot, persones grans. És, de fet, un dels serveis que més es repeteix”. I creu que s’hauria de conscienciar la societat al respecte.

L'entrada Francesc Cuevas, bomber: «Tenim reduccció de jornada per mitigar els efectes de treballar de nit» ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Els riders ha aparegut primer a Carrer.

Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.

Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

L'entrada “Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable” ha aparegut primer a Carrer.