Primer, un canvi de cromos

El projecte es va donar a conèixer com a Caufec, jugant amb el nom de les empreses associades que el van impulsar: la promotora francesa Cauval i l’elèctrica catalana Fecsa -ara Endesa-. A canvi de la requalificació del sòl, Fecsa es comprometia a soterrar les torres d’alta tensió que baixaven de Collserola. El projecte es va aprovar el 2004 i preveia dues zones d’actuació: a la zona nord, 575 habitatges en grans edificis i 60 d’unifamiliars; i a la zona sud, 125 habitatges de protecció oficial, un centre comercial, un hotel i una torre d’oficines. Un negoci rodó, malgrat les protestes -sense èxit- del moviment veïnal local i, sobretot, de joves lligats als nous moviments per l’habitatge.

Caufec va ser venuda al grup Sacresa, una immobiliària fundada el 1944 i propietat de la família Sanahuja, els promotors del barri de Turó de la Peira (Nou Barris), greument afectat per l’aluminosi provocada pel ciment utilitzat per reduir els temps de construcció. Tot i que l’escàndol va esclatar en el període preolímpic, l’empresa va tenir el seu moment de glòria amb la promoció de L’Illa Diagonal i la transformació de la plaça de braus de les Arenes. Uns èxits que no van poder evitar que la crisi immobiliària del 2008 li passés per damunt: el 2011, va presentar concurs voluntari, incloent-hi diverses filials, entre elles Caufec. Va salvar el procés a canvi d’entregar part dels terrenys d’Esplugues al BBVA, en un dels molts casos on els bancs van aprofitar-se de la crisi financera.

S’obre el joc immobiliari

Sacresa ja no va tenir prou recursos per dur a terme el projecte en solitari, així que va haver de compartir-lo amb altres actors. Llavors es va crear una nova empresa, Milenium Meridian, per a la promoció de l’habitatge de part de la zona nord. La part de sòl que estava en mans del BBVA va ser desenvolupada per la immobiliària Vía Célere -una empresa fundada el 2007 per un directiu del sector que es va especialitzar a construir en sòl que els bancs havien aconseguit després de la crisi-. És un grup potent, ara en mans de grans inversors internacionals -com el fons nord-americà Värde o el britànic CBRE IM-, i un clar exponent dels nous promotors sorgits de la crisi. També en terrenys del BBVA es va construir el centre comercial Finestrelles Shopping Center, promogut pel grup belga Equilis i, després, venut al grup francès Frey.

Focus d’atracció empresarial

En l’actualitat, l’activitat se centra en la promoció d’un gran centre de serveis on Sacresa manté part dels seus interessos i per a l’execució del qual ha hagut de buscar nous socis. De moment, ha promogut la Tower One, un gratacel de 116 metres i 25 pisos on s’ha instal·lat un hotel que ja ha estat venut al fons nord-americà Hines -el mateix que va aterrar a la Barcelona postolímpica amb el projecte de Diagonal Mar-. I ara està en desenvolupament la segona torre, de 23 pisos, concebuda com a edifici d’oficines, junt amb dos edificis més. Aquí els socis de Sacresa són Emesa i Excelsior Times, dos grups que representen sectors diferents dels tradicionals promotors immobiliaris.

Emesa és el holding de la família Cuatrecasas, originat per Emilio Cuatrecasas, tradicional propietari d’un dels despatxos jurídics més influents del país, per on han passat molts afers importants i que ha tingut un paper rellevant en el desenvolupament de les regulacions econòmiques del país -l’actual presidenta de la Comissió Nacional de Mercats i Competència, Cani Fernández, ha estat una de les seves sòcies-. Sota l’aixopluc del negoci bancari, els Cuatrecasas han creat un important grup empresarial on destaca l’empresa de restauració Areas, que controla bona part dels restaurants en autopistes, estacions de tren i aeroports -i mantenen, a més, una participació rellevant en la matriu francesa Elior-, i han invertit en altres sectors, entre ells -i de forma creixent- l’immobiliari. Cuatrecasas ha estat també l’organitzador, al Golf Empordà de Gualta -una altra filial del grup-, d’una trobada d’empresaris amb la líder del partit ultradretà Aliança Catalana Sílvia Orriols.

Excelsior Times, per la seva banda, és el holding de l’empresari badaloní José Elías, centrat al principi en la promoció de les energies renovables (Audax), però que s’ha anat diversificant -destaquen les participacions en l’empresa sanitària Atrys Health, la constructora OHLA i la cadena de congelats La Sirena-. “Les vistes són brutals. Ara, els que vivien allà darrere es cagaran en la puta mare que els va parir. El de la caseta que veia el mar, ara de cop i volta ha deixat de veure’l, se li ha fet l’ombra”, va declarar Elías en una visita d’obres a la Tower One, publicada a YouTube.

A l’ombra de les torres

El que és clar és que l’activitat immobiliària sempre acaba atraient empreses d’altres sectors i esdevé un espai de benefici especulatiu. La instal·lació del nou Clínic i del centre de recerca de Sant Joan de Déu convertirà la zona en un nou focus d’activitat empresarial. L’hotel i els habitatges tindran una clientela assegurada.

*Albert Recio és professor dEconomia

L'entrada Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? ha aparegut primer a Carrer.

El cas de l’electricitat és especialment il·lustratiu d’aquest capitalisme privat tutelat per l’Estat. Fecsa ha estat l’empresa elèctrica dominant a Barcelona, hereva de La Canadenca i controlada per grups financers. A principi dels anys vuitanta del segle passat, la major part de les elèctriques del país van estar en situació de fallida, sobretot per l’endeutament associat a un programa de construcció de centrals nuclears insensat. En aquell moment, l’Estat va sortir al rescat de les privades i va nacionalitzar Fecsa i Sevillana de Electricidad, que van passar a mans d’Endesa -una empresa estatal-. Un dels molts exemples de socialització de pèrdues tradicional al nostre país -només cal recordar el rescat bancari del 2009-. Endesa va acabar absorbint tot el sector elèctric de Catalunya -la privada Hidroelèctrica de Catalunya i la pública Enher-, i es va convertir de facto en un monopoli regional. Va ser després, a la dècada dels noranta, que, ja sanejada, es va procedir a la seva privatització, culminada pel govern d’Aznar i venuda al grup italià Enel.

Un altre exemple és Telefónica. Es va crear com una associació entre l’Estat espanyol i la multinacional nord-americana ITT, i durant molts anys va ser un monopoli que va obtenir prebendes de tota mena fins a la seva privatització. Ara, a Barcelona, està dedicant-se a vendre les velles instal·lacions que en el seu moment va obtenir a cost zero. La cooperació publicoprivada quasi sempre és això: l’Estat genera les condicions i el privat s’emporta els beneficis.

Hi ha dues qüestions cabdals en la gestió privada dels serveis: els preus que en cobren i la qualitat del servei. En els dos casos hi ha problemes. Les tarifes elèctriques són el millor exponent: un sistema complex, que ha estat ajustat diverses vegades i que permet a les companyies obtenir beneficis suculents aconseguint que tota l’electricitat que facturen ho sigui al cost més alt de producció. A banda que el rebut de la llum inclou nombroses partides que han permès a les companyies cobrar als clients despeses de mala gestió. Això també val per a les gestores d’aigua: diversos estudis han mostrat que la gestió municipal a Catalunya és més barata i eficient que la d’Aigües de Barcelona.

Pel que fa al servei, el sector elèctric també és el que acumula més ensurts. Tant a escala general -com la gran apagada de fa uns mesos-, com en l’àmbit local. La gestió del sistema elèctric és complexa, però el perill principal és que les empreses prioritzen el repartiment de dividends a les inversions. Per exemple, és sospitós que després de la gran apagada les grans elèctriques s’hagin negat a donar informació als investigadors del cas, i han generat la sospita sobre la seva responsabilitat. Com sospitós és també que la regulació posterior per evitar nous incidents els hagi generat un increment de beneficis i ha donat ales a la seva petició de prolongar la vida de les centrals nuclears, ja amortitzades -i perilloses-.

En teoria, totes aquestes activitats estan fortament regulades, però la literatura científica mostra que sovint aquestes empreses coopten els reguladors i aconsegueixen normes favorables als seus interessos. Sense perdre de vista el fenomen de les portes giratòries, especialment visible en el sector energètic: polítics que quan es retiren passen a ocupar llocs als consells d’administració d’aquestes empreses.

En les darreres dècades, sota la influència de les polítiques neoliberals, les privatitzacions s’han expandit a camps com la sanitat i l’educació superior, i han generat noves barreres socials i posat en perill el funcionament del sistema integral de salut i la recerca universitària. I han tingut també èxit en l’atenció social a la dependència, on el negoci es basa en els baixos salaris del personal i les males condicions de treball.

En suma, la gestió privada dels serveis públics és el complement del rendisme immobiliari. És obvi que els serveis col·lectius poden millorar. Però també ho és que deixar-los en mans privades és la pitjor de les respostes.

*Albert Recio és professor d’Economia i activista veïnal.

L'entrada La gestió privada de serveis bàsics, un mal ‘negoci’ social ha aparegut primer a Carrer.

Sempre que parlem de rendes cal aclarir algunes qüestions. En primer lloc, que la renda de cada barri és la mitjana de la de tots els seus habitants, un càlcul estadístic que no recull l’existència de desigualtats entre veïns del mateix barri. Hi poden haver barris on les desigualtats siguin reduïdes -en general, és el cas dels barris de rendes molt baixes- i altres on convisquin persones amb nivells de renda molt diferents. Aquesta és la situació de barris en processos de gentrificació -pot estar passant a Gràcia, el Poblenou i zones de Ciutat Vella-, on la renda dels nous veïns és significativament més alta que la dels antics habitants. Més d’un cop, quan he explicat aquestes dades, he hagut de fer front a alguna persona de barri ric indignada -sentir-se ric de vegades fa vergonya- que m’ha recordat que al seu barri també hi ha pobres. I és veritat: l’elevada mitjana del barri no evita que una part del veïnat sigui pobre. Potser per això el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es concentren els barris més rics -juntament amb Pedralbes i la Vila Olímpica-, és el que té més centres dedicats a repartir aliments. La gent amb ingressos alts se sent obligada a ajudar els més pobres.

En segon lloc, i com dèiem abans, les dades de renda poden tenir errades. Sovint s’escapen les rendes dels molts rics -diversificades en estructures empresarials complexes- i les dels molt pobres, com la gent sense llar o les persones migrades forçades a treballar sense declarar-ne els ingressos. Les desigualtats reals sempre són més grans. D’altra banda, la renda només reflecteix una part de la desigualtat econòmica. El patrimoni és l’altra, i inclou les propietats acumulades o heretades. Tots els estudis mostren que les desigualtats patrimonials són més difícils de conèixer -es camuflen en diferents formes de tinença- i són més grans que les de renda. Per tant, la desigualtat de renda ens dona sempre una pintura atenuada de la desigualtat real.

Raons i conseqüències

Que Barcelona sigui desigual, social i territorialment, no és un fet extraordinari. Les grans ciutats del món concentren grups de població molt desiguals. Hi viu gent molt rica, o hi passa una temporada -a aquests no els comptem-, i hi viu gent molt pobre, que sovint fa tasques de serveis per als més rics. Aquesta figura general pot variar segons com es defineixi la ciutat. Si Barcelona segregués Nou Barris i la resta de barris del Besòs, es tornaria menys desigual perquè desapareixerien una part dels pobres locals -el que ja fem amb la gent que viu a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o altres zones perifèriques-. Passaria el mateix si la gent de Sarrià i Pedralbes es constituís en municipi independent. Per això no podem limitar la nostra visió a l’àmbit local. Allò realment crucial és que vivim en una societat on la gran desigualtat és endèmica. Està associada a l’accés molt desigual a la propietat -reproduït per l’herència-, a una regulació laboral que genera salaris molt baixos en determinats sectors, i a polítiques públiques fetes a mida per afavorir l’acumulació de capital i protegir la riquesa. També a polítiques migratòries que generen capes de població sense drets laborals ni de ciutadania. I també a una construcció cultural propiciada pel sistema educatiu i els mitjans de comunicació que enalteix el paper dels rics i devalua les activitats laborals que fan els pobres.

Hi ha força evidència empírica que les desigualtats de renda estan associades
a moltes altres qüestions crucials: salut, nivell educatiu, participació política, reconeixement social, discriminacions… Per això, el fet que les desigualtats es concentrin territorialment i es formin guetos de rics i de pobres enquista els problemes. La resistència a l’aplicació de la mesura del 30% de construcció d’habitatge protegit en obra nova té també el significat d’impedir l’arribada de veïns poc solvents.

Les retallades en els serveis públics de fa una dècada; la gentrificació impulsada pel turisme i el desenvolupament d’un pol tecnològic; la inadequada política d’habitatge i educativa -que facilita la segregació escolar-, sense perdre de vista l’onada de propaganda racista i xenòfoba, reforcen les tendències a la desigualtat. I quan aquestes són endèmiques, hi ha un sector social, el més desfavorit, condemnat a la pobresa, la marginació i l’explotació. Per això, calen polítiques decidides, persistents en el temps, ambicioses i orientades a donar veu i capacitat d’acció a les víctimes d’aquest procés. Un espai on el moviment veïnal hi ha de jugar un paper essencial.

*Albert Recio és professor d’economia i activista veïnal.

L'entrada Desigualtat persistent ha aparegut primer a Carrer.

Per això la relació del moviment veïnal amb l’esport ha estat ambivalent. En general, tothom veu bé l’esport, ja que genera molta vida social de barri, que cal potenciar. Per això hi ha moltes reivindicacions d’espais esportius en marxa. També tenim bones experiències amb activitats esportives de proximitat, donant suport a entitats que duen a terme una tasca social, promocionant l’esport de base, fomentant una cultura del joc net, la cooperació i la convivència. Entitats que formen part del teixit social viu de molts barris, que necessiten suport públic per garantir que tothom pugui participar en l’activitat que vulgui.

A l’altre costat hem hagut de fer front als grans poders esportius. Fent oposició als processos de requalificació urbanística orientats a sanejar l’economia d’alguns clubs, com el Barça i l’Espanyol. Protestant per les molèsties que generen alguns grans esdeveniments. O per les subvencions que reben activitats si més no discutibles, com ara la del Circuit de Catalunya. També, en una escala més casolana, qüestionant les condicions en què algunes empreses privades gestionen equipaments esportius públics. Però més que una lluita contra l’esport, és una protesta contra el negoci i els seus efectes.

Amb tot, els barris hem de continuar fent feina per aconseguir que els aspectes positius de l’esport predominin, promovent el benestar i la vida social.

*Albert Recio és activista veïnal.

L'entrada Moviment veïnal i esport, una relació ambivalent ha aparegut primer a Carrer.

Els plans de barri de la segona generació van intentar rectificar el plantejament, intensificant les polítiques socials, amb suport als processos educatius i culturals, polítiques de salut comunitària, promoció econòmica, atenció social… Però les desigualtats no es van reduir de manera substancial, perquè obeeixen a situacions estructurals enquistades en el nostre model econòmic i social, i que requereixen tractaments més potents i sostinguts i a una escala superior.

Amb tot, els plans de barri han aportat millores allà on s’han aplicat. La tercera edició pretén ser més ambiciosa, s’aplicarà a més barris i tindrà més recursos. Però, amb la informació disponible, sembla que la perspectiva urbanística torna a guanyar pes i, excepte en les polítiques educatives, hi ha un cert replegament de la intervenció social. Tot i que l’Ajuntament argumenta que aquestes polítiques es faran per altres vies.

Visió dirigista i poc participativa

El punt més crític està en el paper que es dona al teixit social dels barris, a l’enfortiment d’aquest teixit essencial per consolidar polítiques i afrontar els nous reptes que impliquen tant la crisi ecològica com els perills per a la convivència que generen les iniciatives xenòfobes, incendiàries i irracionals que practica, de forma cada cop més agressiva, l’extrema dreta. I que poden tenir molts efectes negatius en molts aspectes: potenciar comportaments inadequats als problemes ecològics, qüestionar equipaments i actuacions municipals o generar un clima d’enfrontament en uns barris on els processos demogràfics generen una complexitat social més gran.

I tenim indicis preocupants que el component participatiu, social, és obviat: des del menyspreu que massa vegades reben les entitats veïnals fins als canvis poc explicats d’algunes polítiques socials, com és el cas de Vila Veïna o la tramitació de l’empadronament. Que entitats com 9 Barris Acull hagin hagut de plegar o que el projecte comunitari del Teatre Arnau s’hagi canviat sense negociar són mals símptomes.

Una política de barris s’enforteix quan es potencia l’organització i la participació de la gent afectada, quan s’estableixen dinàmiques de coproducció reals. I tenim la sensació que en el plantejament actual predomina una visió dirigista per part de l’Ajuntament, que bandeja entitats i projectes que li resulten molestos. Esperem que només sigui un pressentiment i que el proper Pla de Barris sigui efectiu, dins de les seves possibilitats.

*Albert Recio és vicepresident de la Favb.

L'entrada Pla de Barris, lluita contra la desigualtat i teixit social ha aparegut primer a Carrer.

No és un fenomen nou. De fet, la precarietat ha caracteritzat la situació de gran part de la classe obrera en 200 anys de capitalisme. En els països en desenvolupament és un fet quotidià. La situació es va anar reconduint gràcies a la lluita social i la regulació pública. Ara ens sembla nou perquè recordem la feina estable dels anys setanta del segle passat, però fins i tot llavors la precarietat predominava en una part del món laboral. I les dècades posteriors, aquests segments precaris han anat creixent. No ha estat un procés inevitable ni natural. Entendre el que ha passat ens pot ajudar a buscar respostes.

El capitalisme neoliberal

A partir dels anys vuitanta del segle XX, les economies capitalistes van començar una sèrie de transformacions que sovint anomenem neoliberalisme. Una part d’elles es van donar a l’esfera pública. La política econòmica va canviar i la plena ocupació va deixar de ser l’objectiu prioritari. Es van implantar reformes laborals que reduïen els drets individuals i col·lectius dels treballadors. Les reformes serien diferents a cada país, però en conjunt provocarien la proliferació de contractes laborals precaris -temporals, a temps parcial-, el debilitament dels sindicats i l’increment del poder empresarial. Tot això, ben amanit amb el discurs de la flexibilitat laboral.

Les empreses -sobretot les grans- han transformat la seva organització per debilitar les resistències laborals, rebaixar costos i dificultar l’acció col·lectiva. Això s’ha fet per mitjà de diferents vies: migrar empreses a països de baixos salaris; externalitzar parts del procés productiu i de serveis auxiliars; diferenciar contractes laborals; implantar mesures de control individual dels treballadors; fer polítiques per eludir els sindicats… Cada empresa ho ha fet a la seva manera, però el conjunt ha donat lloc a moltes situacions en les quals els treballadors estan exposats a diversos graus de precarietat. Els pitjors es donen quan la gent està sotmesa a contractes de molt curta durada o quan es treballa en activitats que ocupen el pitjor lloc a les cadenes de subcontracte, com és el cas d’ocupacions relacionades amb la neteja. El resultat d’aquestes polítiques explica bona part de l’increment dels beneficis privats en detriment dels salaris.

Un model de vida precaritzador

El poder econòmic també prefigura un model determinat de vida que, sovint, és acceptat per molta gent. Les transformacions del model de vida de les societats riques afavoreixen el desenvolupament de feines precàries. Ho podem il·lustrar amb alguns exemples. El creixement del turisme incrementa les estacionalitats de l’activitat econòmica. És una activitat amb pics de feina alguns mesos de l’any. Tot allò que es relaciona amb el turisme -hostaleria, comerç, transport…- contribueix a fer que proliferin les ocupacions de temporada.

El model de consum basat en la satisfacció instantània i la variació contínua de productes té un impacte semblant: no és casualitat que alguns dels pitjors llocs de treball es trobin a la distribució a domicili. Els serveis de cures exigeixen molta dedicació i l’única forma de satisfer-los per mitjans mercantils és que surtin barats. No és casualitat que els llocs de treball més precaris, sovint informals, es donin en les cures de les persones grans, on molta gent normalitza que la cura d’un familiar ha de costar poc. Per últim, la idea de carrera professional competitiva permet manipular molts llocs de treball professionals, de forma que siguin mal pagats i inestables perquè, sobretot els joves, esperen que siguin formatius, que generin currículum.

La producció de la precarietat

La precarietat és també el producte de polítiques socials que creen persones que no tenen altra alternativa que acceptar feines precàries. Ara, el factor més decisiu en aquest àmbit són les polítiques d’estrangeria, que generen una oferta laboral sense drets. Però no és l’únic: el patriarcat afavoreix que les dones tinguin menys drets; i un sistema educatiu classista produeix joves socialment discriminats. Perquè la precarietat no es pot entendre com una única situació, hi ha graus i diferències. I en els pitjors llocs, trobem les dones i les persones migrants que fan feines manuals.

*Albert Recio és professor d’Economia.

L'entrada Precarietat, capitalisme i societat ha aparegut primer a Carrer.

En termes convencionals, l’economia de Barcelona presenta uns resultats acceptables. S’ha reconvertit des d’una economia fonamentalment industrial cap a una de serveis, ha superat successives crisis i la ciutat segueix essent una metròpoli de segon ordre en l’economia global. Malgrat que el turisme ha jugat un paper important en la reconversió i és la cara més visible del model, l’activitat està més diversificada: sobretot en les TIC [Tecnologies de la Informació i la Comunicació], la sanitat, l’educació i la recerca, el comerç i en tota la gamma de serveis que genera una àrea com la nostra. Quan, en canvi, l’avaluació es fa des d’altres perspectives, el resultat és molt menys optimista. Les desigualtats socials són molt grans i no hi ha forma de reduir-les significativament. El seu efecte es tradueix en nuclis irreductibles de pobresa, en creixents problemes d’accés a l’habitatge, d’alimentació, de pobresa energètica i de marginació social. En termes ecològics el model és clarament insostenible. La pressió sobre el medi natural és visible en el canvi climàtic, la contaminació, els problemes alimentaris, la sequera… En conjunt, és un model que genera molta inseguretat econòmica, perquè existeixen molts factors que poden fer-la trontollar. L’epidèmia de la covid hauria d’haver estat un avís, però no sembla que les elits econòmiques locals n’hagin pres nota, i segueixen entestades en mantenir un model basat en el turisme, els grans esdeveniments, l’atracció de talent i l’especulació urbana. Més desigualtats i crisi ecològica.

Una política seriosa amb visió a llarg termini hauria d’estar orientada a reorganitzar l’activitat econòmica per afrontar els problemes actuals i de futur. Suposa una política ferma de reducció de les desigualtats, d’adaptació de l’activitat als límits que imposen els processos naturals, de diversificar l’activitat econòmica per evitar sotragades i garantir subministraments. El canvi no és fàcil, pesen les inèrcies i els interessos d’uns pocs. Però és la resposta que cal.

Ens podem preguntar què pot fer un ajuntament per ajudar a la reorientació. La resposta senzilla és que poc. La major part de la regulació econòmica està en mans d’altres Administracions: Generalitat, Estat, institucions supranacionals (UE, FMI, OMC…). I l’enorme poder dels grans grups econòmics pressiona negativament. Sense canvis en aquestes regulacions, el que queda a l’espai local és limitat. Cosa que no vol dir que no es pugui fer res: les polítiques urbanístiques, de serveis socials i altres competències municipals tenen un impacte directe sobre les qüestions esmentades. L’Ajuntament, a més, pot fer servir la seva veu i els seus contactes per influir sobre altres Administracions.

En un terreny més modest també es poden fer moltes coses. En l’ordenació del territori, reforçant les àrees productives i impulsant activitats orientades per una òptica de sostenibilitat ambiental i social. Desenvolupant institucions de suport a un nou teixit productiu i promovent i afavorint una economia social organitzada sota formes més igualitàries i cooperatives. Fixant polítiques que limitin les activitats especulatives. Creant algun tipus d’institució financera pública que serveixi a la població. Desenvolupant polítiques actives d’ocupació que serveixin per dignificar les feines més precaritzades. Fent una tasca efectiva d’inspecció. I ajudant a promoure un teixit social responsable i actiu per promoure els canvis necessaris. Encara que els marges siguin petits, no hi ha excusa per no impulsar mesures, reformes i processos que ajudin a canviar unes dinàmiques perilloses.

Albert Recio és professor d’Economia i vicepresident de la Favb.

L'entrada Una economia reorientada a satisfer les necessitats de la població ha aparegut primer a Carrer.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Les elits econòmiques del tardofranquisme ha aparegut primer a Carrer.

En les grans àrees metropolitanes apareixen desigualtats extremes. Són grans concentracions de població on conviuen persones amb una posició econòmica molt diferent. La dinàmica de les metròpolis tendeix a la diferenciació territorial. Un dels seus efectes és la segregació per nivells de renda. Un element que juga un paper clau en aquesta història és, sens dubte, el del preu de l’habitatge, que és producte de les dinàmiques del mercat i les polítiques d’habitatge. Els més rics sempre poden triar on volen anar i, habitualment, opten per espais excloents.

Barcelona té la renda més alta…

Que a la conurbació barcelonina hi ha barris rics i pobres es pot constatar amb una simple passejada. Ja teníem estudis que mostraven desigualtats entre els barris de Barcelona i entre la ciutat i la seva perifèria immediata. Ara, disposem d’una eina més precisa, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a partir de la informació de l’Agència Tributària. És possible que no capti l’activitat submergida, però la pintura general és molt bona. Les estadístiques de renda tenen dificultats per captar les més altes -que es poden camuflar de diverses formes-, i també les més baixes. En aquest cas, la informació ve per seccions electorals i permet situar molt bé les desigualtats en l’espai. No totes les persones que voten en una mateixa taula tenen la mateixa situació econòmica, però en tractar-se d’àrees petites, el resultat és prou representatiu. Cal assenyalar que les dades de les rendes més altes estan topades: a les seccions de més ingressos els assignen 32.183 euros de renda familiar el 2019. Això impedeix conèixer si hi ha seccions on la renda real és molt superior a aquesta quantitat.

Amb les dades del 2019, la primera evidència és que la renda mitjana de Barcelona (16.894 euros) és clarament superior a la de la resta de municipis: Montcada i Reixac (12.684), Badalona (12.440), Sant Adrià de Besòs (11.233) i Santa Coloma de Gramenet (10.779). Però una mitjana amaga moltes coses. Cal analitzar les diferències entre els que guanyen més i els que guanyen menys. No és el mateix que uns guanyin un 30% més que uns altres o que ho facin dues, tres o cinc vegades més. Les desigualtats tenen graus. Encara que les rendes més altes estiguin topades, l’ordre de desigualtats entre les seccions més riques -els 32.183 euros- i la més pobra -una secció de Badalona on la renda mitjana és de 5.120 euros- és més de sis vegades superior.

…i més desigualtat

El més significatiu és veure els extrems. Les seccions de rendes més altes se situen totes als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (21) i les Corts (4) de Barcelona. Per contra, la majoria de seccions en rendes inferiors als 10.000 euros estan a l’àrea del Besòs: als districtes barcelonins de Nou Barris (23), Sant Andreu i Sant Martí (7 a cadascun); a Santa Coloma (37), Badalona (25), Sant Adrià (7) i Montcada i Reixac (3). A la resta de Barcelona, només Ciutat Vella té 15 seccions amb aquest nivell de renda. Si tenim en compte el pes d’aquestes àrees pobres en el conjunt del seu territori, les majors concentracions de zones molt pobres representen el 37,5% a Sant Adrià, el 26,3% a Santa Coloma, el 19,6% a Nou Barris i el 16,2% a Badalona.

Si comparem la diferència entre les àrees riques i pobres, Barcelona és la població més desigual, seguida de Badalona, on coexisteixen zones amb rendes relativament altes (18.720 euros) amb altres de molt baixes. La resta de municipis presenten un índex de desigualtat moderat, donat que en tots ells només hi trobem àrees de rendes baixes. Santa Coloma, la ciutat de menor renda, és també la més homogènia -la seva renda més alta se situa en 12.252 euros-.

Un plantejament metropolità i social ambiciós

Tenim dos problemes relacionats: el de les desigualtats i el de l’extrema pobresa. El segon és producte del primer. És una situació que genera molt patiment, que impedeix a moltes persones garantir-se un nivell de vida digna, estabilitat vital. Però no podem perdre de vista que bona part de la seva situació és producte de desigualtats diverses, fruit de les normes i polítiques institucionals, d’una protecció de drets desigual -com en el cas de l’habitatge i el món laboral-, de mecanismes discriminatoris -com els que hi ha en el sistema escolar-, de polítiques públiques inadequades. Hem de ser conscients que som davant una gran crisi social i ecològica. I el Besòs és un dels espais on aquestes es manifesten amb més desigualtats. Fer front als seus problemes no es pot fer només en l’àmbit local: requereix un plantejament metropolità i social més ambiciós.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Mala peça al teler davant la crisi social i ecològica ha aparegut primer a Carrer.

L’argument a favor de l’ampliació és senzill: ens permetrà tenir un hub que ens col·locarà al centre de l’economia mundial, cobrirà la creixent demanda de viatgers a Barcelona, i crearà un nou pol econòmic i llocs de treball al seu voltant. Un argument convincent si s’obliden unes quantes coses crucials.

L’oposició del projecte en termes de preservació del delta del Llobregat està justificada, però no supera la dicotomia entre medi ambient i activitat econòmica. Només convenç les persones amb consciència ecologista. Més enllà de la Ricarda -un espai que no es pot reconstruir en un altre lloc-, el conjunt del projecte acabaria exercint una pressió sobre tot el delta i el parc agrari.

Transport aeri i canvi climàtic

Una segona línia argumental té a veure tant amb temes ecològics com econòmics. El transport aeri té un impacte clar en termes de canvi climàtic. I aquest pot tenir greus impactes per a la salut, la producció agrària -i per tant, la provisió d’aliments- i la destrucció material que sovint genera en molts indrets. Cal preguntar-se per què es preveu un volum d’usuaris tan gran.

Quan els principals organismes econòmics ja reconeixen el perill del canvi climàtic i la necessitat de fer una transició energètica, un dels elements clau és el model de transport. Incrementar l’ús del ferrocarril i deixar els aeroports per a distàncies molt llargues és una opció més racional. Tampoc està clar per què necessitem tants viatges. Si és per tenir un pol d’alta tecnologia -el somni de les elits tecnocràtiques-, potser és més essencial tenir bones connexions telemàtiques i reduir els viatges a allò essencial. Si el que es vol és seguir amb el model turístic i es pensa que aquest pot continuar creixent sense parar, resulta encara més irracional. Ja sabíem dels elevats costos socials del turisme -en l’habitatge, l’ús de l’espai, les condicions laborals…-. Ara, amb la pandèmia, hem experimentat la seva volatilitat.

Una festa de preus barats

Seguir jugant a l’expansió turística és una mostra d’una verdadera manca de visió; és seguir imposant els interessos d’uns pocs grups i fer-nos jugar a una ruleta on hi podem perdre molt. Per si això encara no convenç, hi ha una tercera qüestió a tenir en compte. Fa temps que fins i tot institucions com l’Agència Internacional de l’Energia reconeixen que els combustibles fòssils estan en declivi. S’esgoten els millors jaciments petroliers, i grans operadors del sector estan desviant les inversions cap a les renovables. Cal esperar que, amb oscil·lacions, els preus del petroli i els seus derivats pujaran i viurem creixents problemes de subministrament. Una qüestió crucial per a un medi de transport que ara per ara depèn del petroli. Hem viscut una festa de preus barats, crucial per a l’èxit dels vols low cost i de l’expansió turística. Tot apunta que la gatzara pot estar arribant a les acaballes. Només que els preus del transport pugin, volarem menys, i això pot comportar que unes inversions de tan llarga durada resultin inútils, excessives quan estiguin acabades. L’aeroport del Prat no és Castelló, però d’inversions innecessàries ja en sabem molt.

Per tot el que anem coneixent de la crisi ecològica, l’economia i les condicions de vida poden patir molt si no canviem el model productiu i de consum. No és fàcil ni senzill. Però una verdadera economia del “sí” ha d’oblidar-se d’un model obsolet i mirar a la cara els molts problemes que ens esperen. Dir “no” a l’aeroport és dir “sí” a una economia que garanteixi benestar en temps difícils.

L'entrada Raons econòmiques contra l’ampliació de l’aeroport del Prat ha aparegut primer a Carrer.

Un país força tancat a la competència exterior i que per tant garantia rendibilitats suculentes a un teixit productiu no excessivament eficient. L’especulació urbana i el control dels subministraments públics han constituït una altra de les activitats tradicionals de les elits locals. Aquest model econòmic va començar a morir amb la crisi dels 1970, l’entrada a la Unió Europea i la globalització econòmica. El procés de desindustrialització va transformar moltes famílies de les elits locals d’industrials en inversors immobiliaris i financers.

La ciutat va trobar un nou model després dels Jocs Olímpics de 1992 -que van servir d’aparador- amb l’eclosió del turisme de masses associat al transport low cost. Per a les elits urbanes el turisme és molt atractiu no tan sols per la despesa que genera, també perquè obre moltes oportunitats al capitalisme rendista. Hotels, pisos turístics, lloguer de locals (associat a l’ocupació del sòl públic per les terrasses…), espais comercials, són el centre d’un enorme procés especulatiu que té la seva cara fosca en forma d’assetjament immobiliari, increment dels lloguers, desnonaments, ocupació de l’espai públic, monocultiu turístic en determinats barris… El turisme no és només l’hostaleria, és també comerç, activitats recreatives, fires o transports.

És cert que no tot es redueix a turisme. S’ha produït també un creixement rellevant de segments derivats de les noves tecnologies de la comunicació, concentrats sobretot al 22@, i un increment de l’activitat logística. I potser també un creixement del paper del sector de l’ensenyament i de la sanitat orientats al públic forà, que poden ser variants del turisme. Aquest nou model productiu, que es presenta habitualment com un model d’èxit, té contrapartides molt desagradables: desigualtats socials i de renda, problemes d’accés a l’habitatge i un insuportable cost ecològic.

La pandèmia ha mostrat les debilitats d’aquest model: l’enfonsament del turisme a causa del confinament ha fet caure l’economia local; durant un període es va produir una falta de subministraments sanitaris bàsics; els sectors més precaris han experimentat greus problemes de subsistència… L’experiència hauria d’haver suposat una oportunitat per reflexionar i per repensar un model tan vulnerable, i també per avançar-se als problemes que podem esperar en el futur, molts d’ells ja detectables: desigualtats socials intolerables, problemes d’habitatge, serveis públics insuficients, vulnerabilitat derivada de l’especialització excessiva, crisi ambiental multidimensional, etc.

Davant d’aquesta situació hi ha diverses respostes possibles, que poden tenir importants conseqüències per al futur de la ciutat. En termes sintètics es poden resumir en tres escenaris diferents.

Com si res no hagués passat
El primer és considerar que la pandèmia ha estat un breu parèntesi i que cal continuar la línia seguida fins ara. És el que defensen la majoria de forces vives de la ciutat i que, en gran mesura, promou l’àrea econòmica de l’Ajuntament: recuperar el turisme com sigui, seguir amb els programes de grans infraestructures (ampliació del port i l’aeroport) i “atreure talent”, o sigui, centrar-se en promocionar els sectors que ara ja han despuntat.

Molts dels temes que estem debatent aquests dies tenen a veure amb aquesta resposta. És la via més directa per seguir engreixant els dos problemes més greus que té plantejada la ciutat: les desigualtats i la crisi ecològica. I suposa mantenir totes les vulnerabilitats que la crisi actual ha deixat en evidència.

Igual, però amb retocs
El segon escenari és una variant del primer, que apunta a bona part de les propostes que es deriven dels programes de la UE: intentar racionalitzar algunes coses i considerar la innovació tecnològica com la base per abordar els problemes ecològics, però mantenir bona part de les dinàmiques anteriors. És cert que algunes iniciatives poden millorar coses: fomentar el reciclatge de residus, posar limitacions a l’ús del cotxe, etc. Però ni alteren per elles mateixes el model de desigualtats imperant ni està gens clar que siguin adequades per fer front a l’allau de problemes potencials que es deriven de qüestions com el canvi climàtic, la fi dels combustibles fòssils, la crisi de biodiversitat o la generació de residus.

Canviar les prioritats
La tercera alternativa, la que seria desitjable però que és improbable que s’imposi, passaria per replantejar tant la lògica productiva com la social. Això vol dir prendre nota de les fragilitats i perills d’un model excessivament especialitzat, socialment injust, ecològicament insostenible. Suposa, entre d’altres accions, desenvolupar polítiques productives i de consum orientades a reduir seriosament la càrrega de materials, a minimitzar els residus, a canviar les pautes de mobilitat, a diversificar les activitats productives.

I també a realitzar transformacions al nivell de les regulacions que contribueixin a reduir de veritat les desigualtats. No és fàcil ni assolible a curt termini. Però precisament per això és tan urgent entendre que és necessària i començar a endegar iniciatives de canvi real. I el sector públic i els sectors socials hi haurien d’estar al capdavant, vista l’addicció dels sectors empresarials al model actual. Hi ha molts interessos i inèrcies culturals que s’hi oposen. Però és allò que demana la crisi social i ecològica a la qual ens ha portat “l’èxit” d’un model caduc.

L'entrada L’economia de Barcelona, cap a on anem? ha aparegut primer a Carrer.

Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.