Ubicat en l’antic conjunt tèxtil de Can Ricart -construït a mitjan segle XIX al Poblenou-, forma part de la xarxa de casals de joves autogestionats de la ciutat: espais organitzats pel mateix jovent i adreçats a les seves necessitats i inquietuds, que conformen ambients col·lectius d’oci alternatiu i esdevenen motors de transformació social. Una assemblea gestora -l’òrgan màxim de participació- pren les decisions de l’organització, la gestió i la programació de les activitats de forma horitzontal i democràtica. Les persones participants tenen, majoritàriament, entre 20 i 30 anys.

Can Ricart organitza tallers setmanals de muay thai [boxa tailandesa], il·lustració, autodefensa feminista o serigrafia a preus populars. En paral·lel, programa propostes lúdiques com ara concerts, festes, sessions de DJ i la “Jungla nocturna” -una sessió de jocs de taula-. El casal funciona sota un conveni de gestió cívica, mitjançant el qual l’Ajuntament cedeix la gestió d’un equipament municipal a una entitat sense ànim de lucre perquè hi desenvolupi la seva activitat i presti un servei a la comunitat. És el mateix model que segueixen altres casals, com els de la Guineueta, Roquetes, Porta o Prosperitat, a Nou Barris, o el de La Traca, al Clot. A part de l’acció voluntària dels membres participants -clau en el funcionament del projecte-, Can Ricart compta en l’actualitat amb una directora de projectes i una tècnica dinamitzadora contractades.

L’equipament va ampliar recentment de forma notable la seva superfície amb la incorporació d’una nau abandonada contigua. L’obra, que va tenir un cost de 972.000 euros, va finalitzar el desembre de l’any passat. L’assemblea ha manifestat que ha estat un gran avenç, però remarca que no compleix les demandes plantejades inicialment ni està ideada per al seu projecte. “És clarament una arquitectura de centre cívic i no té espais especialitzats per a un casal”, explica Marc Girons, membre del casal.

Ara, la principal reivindicació del col·lectiu és la preservació de l’ús del pati interior del recinte, el futur del qual es veu condicionat perquè està catalogat com a zona verda i integrat dins del Pla Especial Urbanístic de Millora Urbana per als eixos verds del districte 22@. El pati és un indret que el jovent considera fonamental per al funcionament de l’equipament, d’on han sorgit projectes comunitaris i que algunes entitats s’han dedicat a mantenir. Defensen que és un entorn segur per a les persones usuàries i que, si passés a ser espai obert, es crearia un punt vulnerable amb accés des de diverses direccions, un fet que podria ocasionar problemes de degradació
i conflicte a la nit.

Fomentar la participació

La Federació de Casals de Joves de Catalunya és una plataforma que agrupa associacions juvenils autogestionades com Can Ricart. L’entitat ofereix suport i acompanyament als casals de joves federats, impulsa càpsules formatives sobre autogestió i proporciona ajuts econòmics. El seu projecte es fonamenta en valors com la transformació social, l’autogestió i l’assemblearisme. La participació juvenil en el teixit associatiu i el coneixement sobre l’autogestió continuen sent reptes amb moltes capes. “S’han de complir tres factors indispensables: voler, saber i poder”, apunta Josep Maria Ballesteros, integrador social i secretari de la federació.

El voler està vinculat amb la motivació per implicar-s’hi i fer canvis, mentre que el saber consisteix en conèixer quins són els canals i les maneres per participar en el teixit associatiu. Una de les limitacions en aquest àmbit és, precisament, el desconeixement del dret a la participació. En aquesta línia, la federació impulsa el programa “Educar en participació, una assignatura pendent” per als alumnes del segon cicle d’ESO [veure requadre]. Pel que fa al poder, s’han de complir unes condicions econòmiques que permetin al jovent participar i “no únicament estar pendent de sobreviure”. La precarització laboral que afecta molts joves els resta temps i energia per elaborar un projecte col·lectiu propi; un fenomen que es veu agreujat per l’augment del cost de vida i la gentrificació. “Poder quedar-te a viure al teu barri condiciona molt a l’hora de construir projectes associatius o comunitaris”, manté Ballesteros.

Un espai on crear i evolucionar

Els projectes comunitaris necessiten un espai amb les condicions adequades per desenvolupar la seva activitat. “Els que demanen espai i no l’acaben tenint, acaben morint. La pedra angular de qualsevol iniciativa associativa és disposar d’un local on poder fer la seva activitat”, afegeix Ballesteros. Aquest va ser el repte amb què es va haver d’enfrontar el Casal de Joves La Dreixa, a la Dreta de l’Eixample, que va passar per diferents espais fins que li van assignar el seu local actual.

Espai autogestionat fundat el 2018, està emplaçat en l’anomenada Qtxera -una cotxera al costat del Taller Masriera-. És un equipament que, segons els seus membres, es queda petit per a l’activitat que hi desenvolupen. L’Ajuntament en cedeix l’ús i n’assumeix les despeses de manteniment, però l’entitat funciona amb un pressupost limitat i amb poques ajudes econòmiques. Tot i això, ofereix una gran varietat de tallers -ceràmica, guitarra, teatre, coral…-, així com un club de lectura, formacions en masclisme i la Festa Major Alternativa del barri. Amb les celebracions, recapten diners que els permeten sufragar-les i invertir en noves propostes.

Una de les darreres activitats ha estat una rua històrica, que visibilitzava indrets del barri que han desaparegut a causa de l’especulació immobiliària. “Veiem que el barri s’està desfent amb la gentrificació”, expressa Adam Purtí, secretari del casal. A la Dreta de l’Eixample, dos de cada tres llits estan dedicats a turistes, segons dades del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics. La crítica als efectes de la gentrificació també es fa visible amb accions simbòliques: des del 2022, el casal exhibeix a les barres de la Festa Major Alternativa el cartell de preus “beer” [cervesa, en anglès] a 4 euros i “suc d’ordi” a 1,5. La iniciativa busca denunciar “un model de ciutat i de barri gentrificat i mercantilitzat” i, alhora, és un instrument per incentivar l’interès dels turistes pel català.

Equipaments pilotats per les joves

Agrupats en la Plataforma de Gestió Ciutadana, alguns Casals de Joves es responsabilitzen d’espais públics com a alternativa a l’externalització del servei.

Cultura alternativa a les catacumbes de la Farinera del Clot

Casal de Joves del Clot-Camp de l’Arpa La Traca. Dinamitzat per una assemblea gestora, el casal desenvolupa un projecte de participació comunitària “oberta i horitzontal” als baixos de la Farinera del Clot, una situació que comporta problemes de visibilitat i habitabilitat. Per això, demanen que l’Ajuntament els faciliti els recursos necessaris per poder fer esdeveniments populars i d’oci alternatiu a la via pública. A part de l’organització de tallers o la cessió d’espais, acaben d’endegar el projecte Lectures Rebels, un club de lectura dirigit a joves d’entre 14 i 30 anys. Gran Via de les Corts Catalanes 837. @cj_latraca.

Una peça més de l’engranatge comunitari de la ‘Guine’

Casal de Joves de la Guineueta. El casal forma part de l’espai i l’estructura associativa de la Masia de la Guineueta, un equipament gestionat per entitats de lleure del barri, com ara el centre d’esplai i l’ateneu.  És membre fundador de la Federació de Casals de Joves de Catalunya i entre els seus objectius principals inclou “fomentar l’associacionisme juvenil i la cultura comunitària al territori; empoderar els processos de participació juvenils; facilitar recursos i oferir serveis a les persones joves i treballar en xarxa amb altres entitats i institucions”. Plaça de Ca n’Ensenya 4. @ cjguineueta

Transformar Porta amb les propostes del jovent del barri

Kasal de Joves de Porta. Gestionat per l’entitat juvenil Transforma Porta, l’assemblea gestora és l’òrgan de decisió assembleària del casal. L’Espai de Trobada obre cada tarda per acollir els i les joves i les seves propostes. Programen activitats com ara xerrades, tallers, formacions, exposicions i cursos d’orientació laboral, buscant l’empoderament i la participació activa del jovent. I col·laboren amb altres equipaments, serveis, entitats i projectes de l’entorn: enguany s’han encarregat del pregó de la Festa Major del barri, amb la plaça de Sóller “plena a vessar”. Carrer de l’Estudiant 1. @kjovesdeporta.

Quatre generacions casaleres a la Prosperitat

Casal de Joves de Prosperitat. Les joves de la Prosperitat han gestionat el seu propi espai des dels anys vuitanta, que ha passat per sis seus -la penúltima d’elles, uns barracots provisionals que van durar 12 anys-, es van enfrontar a un tancament traumàtic que les va deixar un any al carrer -però no sense activitat- i des del 2024 tiren endavant un equipament “digne” gestionat per l’Associació Juvenil Sociocultural de Prosperitat, l’entitat pionera, amb una gestora en contínua renovació. Entre les reivindicacions actuals, que l’espai s’acabi de condicionar com cal. Passeig de Valldaura 271. @cjprospe.

En lluita amb les entitats de Roquetes per un nou Casal

Kasal de Joves de Roquetes. Des de l’any 2003, l’Associació Juvenil Sociocultural Roket Project assumeix la gestió d’un espai juvenil amb més de 30 anys de trajectòria a Nou Barris. Una gestora i diferents col·lectius i comissions porten el dia a dia del casal. Entre les línies i objectius del seu ideari hi ha el foment de la participació, el feminisme, la diversitat, l’antifeixisme i l’antiracisme, la consciència de classe -obrera-, la política “apartidista” i la gestió comunitària. La lluita més important, aconseguir un nou equipament, ja que l’actual ha quedat obsolet. Carrer de Vidal i Guasch 23. kasaljovesroquetes.wordpress.com.

Un espai més ampli per celebrar deu anys al Poblenou

Casal de Joves de Can Ricart. En funcionament des del 2016 després d’una llarga reivindicació veïnal, poc temps després de posar-se en marxa ja s’havia quedat petit. La lluita per aconseguir-ne l’ampliació ha donat els seus fruits i s’acaba de posar en funcionament la nau annexa que permetrà acollir més activitats i projectes coincidint amb el 10è aniversari, que van celebrar amb l’edició del documental La dècada: història d’un casal viu i combatiu. Música, tallers, mercadet, jocs de taula o cinema són algunes de les activitats que s’hi poden trobar. Carrer d’Emília Coranty 5. @jovescanricart.

L'entrada Els casals, models d’autogestió i democràcia ha aparegut primer a Carrer.

El CJAS va ser l’espai d’acollida de la iniciativa i, un any després, la Isa va prendre el relleu incorporant-se a l’assemblea gestora de l’entitat. Per a ella, formar part del casal significa “prendre partit en construir comunitat entre el jovent del barri” en un espai que rebutja “institucions paternalistes”, però també disposar d’una xarxa de suport que va més enllà del cercle familiar i d’amistats. El Tomàs també havia estat vinculat a un cau quan, el 2016, va descobrir a Facebook la convocatòria d’una assemblea que reclamava un espai per a un casal de joves a Sants. Amb inquietuds polítiques, hi va participar amb el fi de conèixer altres joves i desenvolupar un projecte comunitari.

Un any després, l’entitat va aconseguir un local al carrer de Violant d’Hongria. “Ser part del casal significa contribuir a fer el barri més habitable”, afirma. El CJAS organitza tallers de DJ, joieria i dansa, i coorganitza les Festes Alternatives. A diferència d’altres, no rep suport econòmic de l’Ajuntament. Tot i que aquesta situació pot ser un hàndicap financer, també és trencadora: “No rebre-les ens dona bastant d’autonomia”, explica. Aquesta postura encara és debatuda entre els membres de la gestora, però és una decisió que ha marcat distància amb l’Administració i, asseguren, ha estalviat temps dedicat a la burocràcia.

L'entrada Isa i Tomàs, del Casal de Joves Autogestionat de Sants: «Al casal es construeix comunitat entre el jovent del barri» ha aparegut primer a Carrer.

Un mur de 47 metres d’alçada

La discòrdia neix amb el primer edifici, que es projecta entre els carrers de Joan Obiols, Jordi Girona i John M. Keynes, i que, a parer del veïnat, tindrà un impacte elevat en una zona ja prou tensionada des del punt de vista urbanístic. Tot i que es construirà en una parcel·la reduïda propietat de la UB, el conjunt ocuparà un total de 14.000 m². L’aprovació el 2024 per part de l’Ajuntament d’un Pla Especial Urbanístic (PEU) i la modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) permetrà construir en aquesta superfície un immoble de fins a 47 metres d’alçada i una peça complementària de 27 metres.

L’Associació Veïnal de Zona Universitària i cinc comunitats veïnals -que representen unes 600 famílies- s’hi oposen per l’impacte urbanístic, social i paisatgístic del projecte. El novembre del 2025, van presentar un contenciós administratiu després d’un llarg període d’al·legacions. Denuncien que l’“excessiva volumetria” del conjunt provocarà un efecte pantalla que enfosquirà els habitatges i els espais contigus, com ara el passatge de Josep Canals i Mercader, el parc de Keynes i els jardins del Palau Reial de Pedralbes.

Així mateix, sostenen que les alçades, els volums i l’ocupació que permet el PEU no s’ajusten a les condicions de l’entorn i incompleixen el reglament del Pla General Metropolità (PGM), que estableix que “l’edificació s’ha d’ajustar a les necessitats de l’equipament, així com al paisatge, les condicions ambientals i l’entorn urbà on s’ubiqui”. De la mateixa manera, consideren que l’informe ambiental presentat és insuficient.

Segons estimacions oficials, els dos equipaments comportarien l’arribada de 700 investigadors i 45 grups de recerca. L’increment d’activitat se sumaria al flux diari d’estudiants que ja absorbeix la zona. El veïnat denuncia un problema enquistat de manca d’aparcament, i alerta que l’ampliació agreujaria la situació. Hi ha 240 habitatges, edificats als anys cinquanta, que no disposen d’estacionament propi. A més, el PEU tampoc compleix amb les mínimes places d’aparcament per a vehicles i bicicletes que exigeix el PGM. Per aquest motiu, reclamen l’elaboració d’un estudi rigorós i “una reordenació intel·ligent” que respongui a les necessitats de l’entorn. Una de les seves propostes és ampliar la zona verda per a residents fins a les 22 hores en dies feiners i tot el cap de setmana per afavorir l’estacionament prioritari per al veïnat.

Transformació del comerç

Els darrers anys, el barri de Zona Universitària ha experimentat una transformació del teixit comercial: els negocis orientats al públic universitari, com ara copisteries o establiments de menjar ràpid, han guanyat terreny. “Els pocs comerços que hi havia fa deu o quinze anys ja han marxat; només han quedat els dirigits als estudiants. Gràcies que tenim una farmàcia, un supermercat i un forn de pa”, explica Àngels Pérez, membre de l’AV Zona Universitària. El veïnat tem que el pla accentuï la pressió sobre el nucli comercial i la convivència entre els residents i els estudiants. “Ara ja hi ha un equilibri just entre els estudiants, que n’hi ha molts a la zona, i els veïns i veïnes: estem rodejats de facultats. Aquest projecte afecta la sostenibilitat social i ens ofega”, afegeix Pérez.

La disputa amb l’Administració s’origina l’any 2024, quan el veïnat va presentar al·legacions al projecte i, des d’aquell moment, va participar en el Consell de Barri de Pedralbes, el Consell del Districte de les Corts i audiències públiques per expressar-hi l’oposició. Denuncien la manca de transparència en la presentació del pla i expliquen que el PEU es va elaborar sense la consulta pública prèvia preceptiva, incomplint el principi de publicitat i participació ciutadana en els procediments de planejament urbanístic. Tampoc consideren que existís la voluntat real de dialogar amb el veïnat, ja que asseguren que l’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions presentades. En declaracions fetes a Betevé, el Consistori afirma que ha acceptat algunes de les propostes, però el veïnat ho desmenteix.

Un futur incert

El projecte, però, continua en marxa. La UB va convocar un concurs d’idees el novembre del 2025 i el veïnat va demanar formalment formar-ne part al Consell de Barri de Pedralbes celebrat el 10 de febrer de 2026, acceptant fins i tot no tenir-hi dret a vot. El veïnat aclareix que no està en contra de l’ampliació de la infraestructura, sinó de les condicions plantejades, l’emplaçament en una zona tensionada i l’opacitat de la tramitació. “El veïnat no només reclama, vol participar. Vol ser part activa de la definició del futur del barri”, conclouen els activistes veïnals.

L'entrada Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària ha aparegut primer a Carrer.

Atacs recurrents

Els atacs contra símbols LGTBI a l’espai públic no són nous, ni tampoc casuals. El juny del 2024, en ple mes de l’Orgull, es va cremar la bandera LGTBI instal·lada a la façana del Forn Trinitat, a la Trinitat Vella. Com a mostra de suport, el veïnat va posar-ne més als balcons dels seus habitatges. Una setmana després, el comerç va col·locar-ne una de nova i aquesta va ser estripada, cremada i, fins i tot, escopida. El juliol d’enguany, l’establiment en va col·locar una altra i se la va trobar en una paperera.

Entre els actes vandàlics LGTBI-fòbics més coneguts, destaca l’atac que va patir el 2019 el Centre LGTBI de Barcelona, un equipament públic que ofereix assessorament jurídic, acompanyament psicològic i orientació laboral per a persones del col·lectiu. Pocs dies després de la inauguració, la façana va aparèixer amb pintades amenaçadores -“Estáis muertos” i “Fuck LGTBI”-, a més de símbols neonazis i uns quants vidres trencats. El veïnat de Sant Antoni, com el de la Trinitat Vella, es va mobilitzar i va cobrir l’entrada del centre amb post-it de suport. “Stop homofòbia”, “Aquest lloc és necessari” o “No esteu sols” van ser alguns dels missatges. Malgrat tot, l’agressió va quedar impune perquè la Fiscalia de Delictes d’Odi no va poder identificar-ne els autors. Accions com aquestes atempten contra espais que haurien de ser segurs per a la comunitat LGTBI i amenacen la seva xarxa de suport i activisme.

L’Observatori de les Discriminacions a Barcelona -nascut el 2018 i integrat per organismes i entitats municipals com ara l’Oficina per la No Discriminació per fer seguiment de les situacions de discriminació a la ciutat- va registrar en el seu informe del 2024 fins a 226 actes d’LGTBI-fòbia, que és el quart motiu de discriminació a la metròpoli. La majoria dels casos van anar acompanyats d’agressió física o amenaça i l’informe assegura que aquestes sempre s’expressen “amb discurs discriminatori o d’odi”. L’Observatori també mostra preocupació perquè, amb l’auge de l’ultradreta, “s’estigui legitimant, cada cop més, la virulència d’aquesta discriminació i n’augmenti la impunitat”. Dels casos registrats, 31 anaven dirigits al col·lectiu en conjunt, i hi incloïen discursos d’odi a xarxes socials o actes vandàlics com els exemples esmentats.

Preocupació pels discursos d’odi

El passat 28 de juny, unes 10.000 persones, segons els organitzadors, es van manifestar des de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume en el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI. Les entitats participants van expressar que la violència contra el col·lectiu “no és una cosa nova”, però van destacar que els discursos d’extrema dreta “s’aixequen cada vegada més” i que “els volen silenciar”.

En una època plena de desinformació i fake news, preocupa que la retòrica LGTBI-fòbica, inherent a molts moviments d’ultradreta, estigui captant l’interès dels més joves, sobretot els nois. Segons el Sondeig d’Opinió Catalunya 2023, el 15% dels homes catalans d’entre 18 i 24 anys considera l’homosexualitat “molt o bastant greu”. És la tendència més negativa en qualsevol grup d’edat i gènere i triplica la mitjana. En canvi, entre les noies de la mateixa franja, disminueix al 3,9%. Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia de Catalunya, avisa: “El discurs d’odi està calant entre els més joves, ho veiem també en les intencions de vot”.

L'entrada LGTBI-fòbia, una xacra més als barris ha aparegut primer a Carrer.

Per rebre assistència pediàtrica, les famílies del Turó de la Peira han de desplaçar-se al CAP Rio de Janeiro, a la Prosperitat, un recorregut d’uns 25 minuts a peu o 20 en transport públic, aproximadament. Malgrat que diverses línies de bus cobreixen el trajecte, cap d’elles connecta de forma directa el barri i el CAP. La mesura ha generat una forta oposició entre les famílies, que s’han organitzat a través de la plataforma Recuperem la Pediatria al Turó i han convocat manifestacions per exigir el restabliment de l’especialitat. Denuncien les dificultats a l’hora de fer el trajecte, que pot portar encara més temps si es fa amb nens malalts i que representa tot un repte per a famílies nombroses, així com la pèrdua d’accessibilitat a una prestació que abans trobaven al seu barri. L’Ajuntament els va comunicar el 2024 que estudiaria millorar la connexió amb bus, per facilitar el desplaçament, però de moment no hi ha hagut avenços.

Davant la pressió social, el Departament de Salut i el Districte de Nou Barris van acordar el febrer del 2024 establir un servei d’infermeria pediàtrica al CAP del barri. Una infermera, integrant de l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica (ETAP) Rio de Janeiro, s’hi trasllada en torns de matí i tarda, en funció de la demanda. Ofereix serveis com el de promoció i prevenció de la salut, revisions autònomes o vacunacions. Les famílies, però, consideren que la mesura és insuficient i no soluciona el problema. “Ens ho han venut com si hagués tornat la pediatria”, expressa Maria del Mar Serrano, membre de Recuperem la Pediatria al Turó. Algunes persones van intentar canviar el seu centre de referència al CAP Guineueta, per proximitat, però aquest ja no accepta més adhesions per l’allau de sol·licituds.

L’ambivalència dels socialistes

El 2023, amb ERC presidint la Generalitat, el PSC va presentar al Parlament una proposta de resolució per a la reinstauració de la pediatria al Turó de la Peira. Els socialistes també es van afegir a una de les manifestacions de Recuperem la Pediatria. Malgrat que fa més d’un any que governen a Catalunya, no han pres cap mesura per reprendre el servei.

Tot i que el trasllat del servei de pediatria del Turó es va justificar per raons sanitàries, s’ha emmarcat dins del nou model de centralització pediàtrica
a l’atenció primària presentat per Salut el 2023. El pla es basa en 79 ETAP, que cobreixen el territori català, integrats de personal d’entre 8 i 15 pediatres, 8 i 15 infermers pediàtrics i altres especialistes com ara treballadors socials sanitaris, odontòlegs, auxiliars de cures infermeres o administratius. Aquests equips es concentren en CAP i atenen entre 5.000 i 25.000 infants cadascun. Els desplaçaments de la població assignada per arribar-hi no haurien de superar els 30 minuts en mitjans de transport habitual. L’objectiu és atendre amb més eficiència els 1.074.378 menors de 0 a 14 anys residents a Catalunya.

La plataforma, però, qüestiona els resultats del nou model. Hi ha testimonis de persones a les quals s’ha trigat molt a donar-los cita o que han patit la cancel·lació de la consulta mèdica quan ja estaven de camí al CAP. “No considerem que el servei hagi millorat després de la centralització. Abans, encara que triguessin una mica a atendre’t, en cas d’urgència estaves al costat del centre”, explica Serrano. “Per què els adults tenim dret a tenir la nostra Atenció Primària a prop de casa i els nens no?”, afegeix.

El nou model de Salut busca pal·liar la falta de pediatres a Catalunya. Segons dades de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària, en falten 400. En realitat, aquestes places estan cobertes, però per professionals que no estan especialitzats en la disciplina: un de cada tres metges que atenen infants no són pediatres o provenen de països extracomunitaris i han d’homologar el títol. La Societat Catalana de Pediatria (SCP) considera que no és necessari cobrir aquestes places amb pediatres, però sí que aquests metges s’especialitzin
o siguin substituïts per altres que tinguin la formació.

És un fenomen exclusiu de l’Atenció Primària i no es dona als hospitals. Una de les raons és la dificultat de conciliació horària, que fa que molts professionals optin per evitar treballar als centres. També hi ha una desigualtat territorial, ja que les àrees urbanes concentren un nombre més gran d’especialistes, mentre que àrees d’interior o perifèriques en pateixen més la mancança. La SPC informa que cada cop és més difícil atreure els metges per especialitzar-se en pediatria, i destaquen la sobrecàrrega assistencial, la precarietat laboral i l’excés de burocràcia com els principals motius.

Debat sobre el model de pediatria

Hi ha un debat sobre com abordar la manca de pediatres, ja que el sistema d’atenció a la infància varia arreu d’Europa. L’estudi Model of Child Health Appraised (Mocha), finançat per la Comissió Europea, va analitzar els sistemes d’Atenció Primària a infants i adolescents en trenta països europeus per veure quin era el més eficient. L’estudi va concloure que no hi ha diferències significatives en l’assistència sanitària segons si el professional responsable és metge o metgessa de família, pediatre o si hi ha un sistema mixt. En canvi, sí que va detectar que els condicionants socials i la tipologia del sistema sanitari tenen un impacte en la salut i la implementació de les vacunacions.

Experts del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) també qüestionen el nou model pediàtric. Recolzant-se en les conclusions de l’estudi Mocha, plantegen l’oportunitat de revaloritzar l’atenció generalista en totes les etapes de la vida, garantint al mateix temps una assistència de qualitat i de proximitat. “No hauria de preocupar tant el fet que no hi hagi suficients pediatres com que no es garanteixi la visió generalista i la qualitat de l’Atenció Primària”, informen. Aquesta perspectiva és compartida per Recuperem la Pediatria al Turó, que destaca la importància de mantenir un servei de qualitat i pròxim.

Trinitat vella, el següent cas

L’impacte del nou model d’atenció pediàtrica s’estén a més barris, com és
el cas de la Trinitat Vella. El seu servei de pediatria es va traslladar temporalment, del juliol al setembre, al CUAP Casernes, a 17 minuts a peu del CAP del barri. Es va presentar com una prova pilot i responia a la baixa i jubilació de les tres pediatres que treballaven al centre. La viabilitat del canvi s’havia d’avaluar al setembre, en una reunió amb el veïnat. Finalment, sembla que serà a l’octubre. El trasllat, que va ser comunicat al Consell de Barri del juny, no havia estat consultat amb la ciutadania. L’Institut Català de la Salut defensa que la reorganització permet concentrar recursos i millorar l’atenció, però el veïnat no hi està d’acord i ja s’ha manifestat sota el lema “La pediatria s’ha de quedar al barri”. Creuen que el trasllat podria convertir-se en definitiu, com al Turó de la Peira. “No podem prescindir d’un servei tan important. Se n’han emportat d’altres, i el que marxa no torna”, manté Roberto Rodríguez, president de l’AV Taula Trinitat Vella.

L'entrada La pediatria, més lluny dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Esport divers

A Barcelona, el club esportiu LGTBI+ Panteres Grogues ho té ben clar. “La nostra labor, a més de promoure la pràctica esportiva, és fer activisme per canviar la societat”, expressa Alberto Martín, president d’aquesta entitat sense ànim de lucre. El club, que té seccions de bàsquet, futbol, handbol, karate, pàdel, rugbi o ioga, es defineix com un espai lliure de discriminació per a persones del col·lectiu amb l’objectiu de lluitar contra l’LGTBIfòbia a l’esport. El projecte va sorgir el 1994, quan Rudi, un noi alemany, va començar a organitzar trobades entre persones de la comunitat per jugar a vòlei. Martín destaca que bona part dels membres de l’entitat són persones migrades que van venir a la metròpoli a la cerca de l’ambient d’una gran ciutat. “Aquí descobreixen que hi ha l’oportunitat de fer esport en un ambient segur i inclusiu”, afirma.

Les activitats es fan a diferents barris de Barcelona, segons la disponibilitat dels equipaments, i el club participa de forma activa en el teixit cultural i associatiu: el Centre LGTBI, els Lluïsos de Gràcia… La seva activitat també s’estén a localitats de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat, on tenen un grup de tennis taula. La Carla, persona trans, n’és sòcia. “Vaig a divertir-me i desfogar-me”, expressa. Recorda que el primer dia van preguntar-li els pronoms amb els quals s’identificava. El club, de fet, porta a terme polítiques per garantir un espai segur per a tothom. Un altre exemple és l’adaptació dels formularis d’inscripció per incloure diverses identitats. La Carla admet sentir-s’hi còmoda: “Em sento protegida i puc estar més desinhibida”.

Tot i que gran part dels seus integrants són homes cisgènere -persones que s’identifiquen amb el gènere assumit en néixer-, a mesura que el club augmenta també es diversifica. “Cada cop som més, no deixem de créixer i rebre noves identitats”, diu Martín. Per això van decidir crear les seccions Flinta -acrònim de dones, lesbianes, intersexuals, no binàries, trans i agèneres en alemany- per a bàsquet, futbol i pàdel. “L’ambient és d’inclusió real en el qual poden compartir inquietuds”, rebla.

Segons un estudi de la Universitat de València, a l’Estat espanyol, només el 52,6% de les persones trans fa esport, en comparació amb el 71,8% de les persones cis. I una altra investigació de la revista científica Journal of Physical Activity and Health indica que el 14,5% de les persones trans abandona la pràctica esportiva després de fer pública la seva identitat de gènere. Panteres Grogues ofereix un programa de beques dirigit al col·lectiu trans per contrarestar la violència a la qual pot estar exposat en el món esportiu.

Pedalada popular pel ciclisme

Són les 20.30 hores i sota l’ombra de l’Arc de Triomf es concentren centenars de persones amb bicicletes que, instants després, començaran una pedalada popular per Barcelona. Són Massa Crítica, una trobada mensual de ciclistes que es fa el primer divendres de mes per reivindicar l’espai de la bicicleta al carrer i els drets dels ciclistes. Els participants recorren els carrers en grup, i aquest mai no es trenca.

És un fenomen autoorganitzat present també a ciutats com Madrid, València, Londres, Brussel·les o Melbourne. Va néixer el 1992 a San Francisco (EUA) amb el nom de critical mass, un terme que prové del documental sobre ciclisme Return of the Scorcher. En el reportatge, el dissenyador de bicicletes George Bliss explica que a la Xina, com que els ciclistes no podien creuar els carrers pel gran nombre cotxes i la manca de semàfors, s’aglomeraven i, quan eren un nombre suficient, ho feien com una massa crítica -la quantitat mínima necessària de gent perquè un procés es pugui dur a terme-.

Per fer les trobades no demanen permisos, un fet que ha aixecat crítiques. Al moviment, però, afirmen que anar amb bici és un dret, i amb l’acció la reivindiquen com a mitjà de transport sostenible. Els recorreguts no són fixos i poden variar segons els esdeveniments que hi hagi aquell dia a la localitat, sovint vinculats a d’altres moviments socials. Com a iniciativa descentralitzada, cada Massa Crítica transforma les seves prioritats segons la necessitat del territori. La seva assemblea a Barcelona posa el focus en el cotxe. “És un atac a la vida de la ciutat”, expressa Mateo, activista i participant del moviment. Va conèixer el fenomen a Madrid fa més de deu anys i s’hi va adherir: “La gent pensa que la ciutat no pot existir sense el cotxe”, lamenta.

Córrer per superar el racisme

A una ciutat reivindicativa com Barcelona, les reclamacions populars troben més espais esportius on visibilitzar la seva lluita. El Sindicat de Manters Top Manta, amb el suport d’una cinquantena d’entitats, va organitzar l’1 de juny la primera cursa antirracista de la història de la ciutat. Els participants van fer un recorregut de cinc quilòmetres a Sants. El barri ja va ser escenari de la lluita antiracista el passat mes de març, quan les Cotxeres de Sants van acollir el Festival Antiracista.

La cursa neix amb el lema “Correm per deixar enrere”, un paral·lelisme de com els manters han de fugir de la Policia. Al crit d’“¡Agua!” s’avisen mútuament de la presència policial. Córrer, també, per deixar enrere les difícils condicions de vida als països d’origen. Córrer perquè les persones que arriben al país en situació irregular no poden accedir a una feina regulada en un mínim de dos anys, segons l’última reforma de la llei d’estrangeria, a través de la via de l’arrelament. Córrer en contra del racisme, una xacra que pren força amb l’augment de la popularitat dels discursos d’odi. L’acció coincideix amb el desè aniversari de la fundació del Sindicat de Manters de Barcelona. A través de l’atletisme, es visibilitza la seva situació amb un impacte directe: els beneficis de la cursa es destinaran a millorar les condicions del sector manter.

El futbol com a espai d’inclusió

Com actuar en la realitat d’un jove que arriba a un país nou en una situació irregular i no té llar? En aquesta condició de vulnerabilitat extrema i perill d’exclusió social, l’associació Missatgers de la Pau, fundada per la parròquia de Santa Anna, a Ciutat Vella, va passar a l’acció utilitzant l’activitat física. A través del projecte Esport Sense Sostre, es va crear l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau, format per joves migrats d’entre 18 i 30 anys sense llar, que ja acudien a la parròquia a la cerca d’ajuda. La seva gran afició pel futbol va desembocar en la proposta de la creació de l’equip. És una iniciativa que vol facilitar-ne la inclusió a la societat després dels obstacles trobats en el procés migratori. També és una oportunitat per establir vincles entre ells a través d’una pràctica saludable. A Missatgers de la Pau afirmen que l’objectiu és que els jugadors desenvolupin l’activitat física “com a forma de cura corporal, psicològica i social”.

L'entrada L’esport, una via més de resiliència i agitació ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona compta amb una oferta potent d’establiments nocturns arreu del municipi, però hi ha punts calents on es concentren bars i discoteques. Els més populars per al jovent són Marina, Paral·lel, Eixample, Upper Diagonal i Port Olímpic. Totes són opcions atractives, però anar-hi de festa pot suposar una despesa important. Les entrades de les discos van dels deu euros fins als quaranta en dates assenyalades, i, segons l’espai, una copa pot costar 15 euros o més. No tot l’oci és assequible per a tothom, com no tots els joves tenen els mateixos recursos.

Canviar de barri per anar de ‘farra’

Marina és un espai conegut pels seus establiments amb preus baixos i un ambient social informal. La seva popularitat és notable els caps de setmana, quan bars i discoteques s’omplen de gom a gom. Per al Xavi, un veí de la Verneda de 24 anys, és la seva zona preferida per sortir amb els amics. Pels preus i per l’absència d’un codi de vestimenta determinat. Al bar, comparteixen beguda i es reparteixen les despeses: cadascú aporta d’acord amb la seva capacitat econòmica.

Molts joves de la Verneda trien el Poblenou perquè al barri no troben una oferta d’oci nocturn regulat del seu gust. A la zona, però, són usuals les raves il·legals, que han generat problemes de convivència amb el veïnat. En aquest escenari, una proposta interessant és l’oci alternatiu i autogestionat, present a les festes populars. El Xavi, que forma part de l’AV de la Verneda Alta, suggereix que l’Ajuntament podria insonoritzar les naus abandonades de la Pau i fer possible un oci que doni vida i cultura al barri: “L’oci nocturn no és només sortir de festa”. Aquest oci alternatiu, més flexible, es caracteritza per oferir preus populars i estar adaptat a la realitat socioeconòmica del territori. “Volem un espai on la gent se senti còmoda i pugui ser ella mateixa, sense un estament que li dicti com actuar”, agrega el Xavi, en resposta a la forta dependència de la regulació de l’Ajuntament que hi ha en l’actualitat per organitzar festes populars.

Oci autogestionat

Aquesta és també la visió de la Laura (24) i l’Ahmed (18), membres del Kasal Jove de Roquetes, a Nou Barris. Denuncien la manca d’oci nocturn adaptat al jovent, que fa que se’n vagin a altres llocs. “Volem un espai constructiu i gestionat per les joves del barri”, declaren. Quan organitzen activitats nocturnes, tenen pactat amb el veïnat acabar els concerts abans de mitjanit. Però això no s’adapta a la realitat horària de la festa nocturna: “A aquella hora, ni pensem a sortir encara”, reblen. El casal s’ha quedat petit per als seus projectes i des de fa anys reclamen construir-ne un de nou a l’Amfiteatre de Roquetes, lluny dels habitatges. D’aquesta manera, no molestarien ningú i les activitats es podrien allargar. Però negociar amb l’Administració “és difícil” i ple de “topalls”.

D’altra banda, fora dels ambients d’oci regulat, el botellot és una opció molt popular. Segons el Termcat, es tracta d’“una trobada informal en un espai públic a l’aire lliure, generalment de joves i sovint de nit, per consumir begudes alcohòliques a baix preu i en abundància”. Un fenomen amb un perfil demogràfic específic, protagonitzat per menors de 25 anys. Per a un segment de la població marcat per les limitacions econòmiques i la precarietat laboral, és una alternativa d’oci assequible i, per tant, atractiva.

Una alternativa que no deixa de ser polèmica, ja que sol implicar menors d’edat; és il·legal segons la normativa i sovint comporta problemes de convivència amb el veïnat pel soroll i la brutícia que genera. Però el botellot és un espai de reunió social més, que si bé va agafar volada durant les restriccions per la covid, sempre ha estat present. L’antropòleg Carles Freixa el descriu com a una “vàlvula d’escapament dels problemes de salut mental i emocional que molts adolescents pateixen i que el sistema de salut pública no ha estat capaç d’abordar amb seriositat”.

Segons l’Informe Juventud España 2020, a partir dels 25 anys la participació en botellots cau de forma significativa, una dada que explicita l’arrel socioeconòmica del fenomen. El consum d’alcohol en els últims dotze mesos és semblant entre els grups de 15-24 anys (83,2%) i de 25-34 anys (70,1%). Per tant, tot i que la ingestió d’alcohol decau, el que canvia més és la manera com es fa: els menors de 25 anys tenen menys independència econòmica i no solen disposar d’un espai propi privat on beure amb els amics.

Botellots, “un fenomen establert”

El Síndic de Gregues va publicar el 2022 un informe sobre els botellots, on recomana assumir que és un fenomen establert a la societat i, a l’Administració, aplicar mesures perquè sigui una pràctica més segura: establint espais accessibles a la ciutat, facilitant l’accés ràpid dels serveis sanitaris, habilitant Punts Lila i lavabos públics…

Per concloure, hi ha un debat interessant. Beure al carrer a Barcelona en espais no autoritzats pot suposar una multa de fins a 100 euros. El Consistori va proposar el 2024 apujar-la a 600 euros si “es pertorba la tranquil·litat ciutadana”, però això encara no s’ha aprovat. Prendre un cubata a la terrassa d’un bar no és punible; fer-ho fora sí. Als botellots hi ha actituds que amenacen la convivència ciutadana, però aquestes també es repliquen en els establiments regulats. “Es criminalitza un tipus d’oci que es poden permetre els joves amb una realitat econòmica més pobra i no s’assenyala l’altre perquè deixa benefici”, expressa el Xavi. El problema, doncs, rau en el consum d’alcohol en la via pública i les seves conseqüències o en el fet que aquest no es comercialitza?

L'entrada La festa en clau jove, divertir-se tot i les limitacions econòmiques ha aparegut primer a Carrer.

Un anunci publicat a Facebook ofereix una habitació en un pis de la plaça Universitat per viure-hi amb cinc persones més. “Un assolellat espai al qual anomenar casa”, promocionat en anglès i que es pot obtenir pel preu mòdic de 700 euros al mes. Si una persona que cobrés el Salari Mínim Interprofessional hi estigués interessada, hauria de destinar-hi més del 50% de la seva nòmina.

Assequibles per a ‘expats’ benestants

Barcelona és la ciutat més cara de l’Estat per llogar una habitació. Costen 550 euros mensuals de mitjana, segons Idealista. És un fenomen en alça, ja que suposa una pujada del 13% respecte a l’any anterior. El cost varia segons el districte, amb Ciutat Vella (625 euros), Sarrià-Sant Gervasi (605 euros) i l’Eixample (590 euros) com a zones més cares. Són opcions poc accessibles per al jovent local, que molt menys es pot permetre un habitatge sencer. Moltes d’aquestes estances són ocupades per expats provinents de països més rics, que sí que es poden permetre llogar-les. Les ofertes anunciades en anglès, com la de l’exemple, busquen aquest perfil.

El Marc és un barceloní de 24 anys que lloga una habitació en un pis de Sants, que comparteix amb tres companys. “Cap amic meu viu independitzat”, explica. Admet que hagués preferit llogar un apartament amb els amics, però cap d’ells s’ho pot permetre en la situació econòmica actual. “Els preus són desorbitats i, si no trobes una bona feina, és molt complicat”, afegeix. Ara paga 550 euros mensuals, que pugen fins a 620 amb les despeses. És pluriocupat: treballa a jornada completa al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, té una altra feina durant els caps de setmana i fa classes particulars. Diu que així es pot permetre pagar el lloguer, però que això té un preu: “Perds molta qualitat de vida per emancipar-te”.

Preus alts, qualitat deficient

Anteriorment, el Marc havia viscut en una cambra a Sagrada Família, per la qual pagava 650 euros. Després de sis mesos li van voler apujar el lloguer: “Era insostenible”. Per aquest motiu, va haver de tornar a casa dels pares fins que va trobar l’opció actual. La cerca d’una nova estança no va ser gens fàcil. Els preus elevats i les condicions de les habitacions limiten la recerca. “N’he trobat algunes de 400 euros que estaven destrossades”, denuncia.

No hi ha una regulació del mercat habitacional adaptada al problema actual. La Generalitat de Catalunya, encapçalada per ERC en aquell moment, va aprovar l’abril del 2024 un decret llei de regulació de lloguers temporals i habitacions, que establia una redefinició del lloguer de temporada, fent que no es poguessin considerar com a tals els habitatges destinats a “finalitats professionals, laborals, d’estudis, d’atenció o assistència mèdica”. En aquests casos, alguns llogaters es veurien beneficiats per la limitació de preus en zones tensades, compostes per 140 municipis on viu el 80% de la població catalana. La llei també inseria un topall en el preu de les habitacions d’aquestes àrees. La suma del cost de les estances no podia superar el màxim permès en llogar l’habitatge unitari. Era un avenç rellevant, sobretot en les llars amb cinc o més cambres llogades. El decret, però, va ser derogat al maig. La proposta va tenir el suport d’ERC, Comuns i CUP, però va rebre la negativa de Junts, Vox i PP i l’abstenció del PSC.

El Marc s’ha apuntat fa poc al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Públic amb Protecció Oficial (HPO) i espera que li puguin assignar un pis en el procés d’adjudicació. Considera que aquesta és una gran mesura, però insuficient, perquè és difícil d’obtenir. El jove destaca la importància de la regulació del lloguer a les zones tensades i obre el debat sobre quin model és necessari per als ciutadans del municipi: “Si fem una ciutat on vinguin estrangers a posar pisos turístics i fer un negoci brutal, millor ens n’anem”. “És una pena que la gent d’aquí hagi de marxar de casa seva”, conclou.

L'entrada El repte de la gent jove: llogar una habitació a la ciutat més cara de l’Estat ha aparegut primer a Carrer.

Menys alternatives de transport

La seva realitat és la de molts residents de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que s’han de traslladar cap a la metròpoli i voltants per estudiar o treballar. Són més vulnerables en els seus trajectes, ja que tenen menys alternatives de transport públic que la població metropolitana. La dependència de bona part del territori amb Rodalies fa que quan el servei falla aquests trobin poques o cap opció per anar a la capital. L’estació d’origen de l’Eva, Monjos, està afectada per unes obres entre Sant Vicenç de Calders i Vilafranca del Penedès. Un tall que la incomunica durant la major part del dia, l’últim tren direcció Hospitalet surt a les 7:46 i el següent no passa fins a les 19:16. Rodalies ha facilitat un servei de bus alternatiu per als dos sentits en el tram afectat, però els usuaris no n’estan satisfets, perquè al·leguen que els horaris no s’ajusten als possibles retards que portin els trens.

El robatori de coure a l’estació de Montcada Bifurcació el passat 12 de maig va provocar un col·lapse en la xarxa i va mantenir Barcelona aïllada de la resta del territori amb tren. Les restriccions ocasionades per l’episodi comporten un cost laboral de 2,2 milions d’euros per a treballadors i empreses, segons una estimació de la patronal Pimec. L’incident va agreujar la qualitat i l’eficàcia del servei, però els seus problemes venen de molt més lluny. El 2022 es van registrar retards greus en quatre de cada cinc dies de l’any. La R4 i la R1 van ser les més afectades. Aquests són els resultats de la falta d’inversió en la xarxa ferroviària. “Puta Renfe” és ja una expressió recorrent a les xarxes socials i en l’argot de la ciutadania, que han portat fins i tot a la creació de merchandising. Una irònica expressió que retracta el cansament dels usuaris amb un servei que té moltes mancances.

Després de les pràctiques, l’Eva marxa a la UAB per assistir a classe. Abans del robatori de coure, es desplaçava fins a Fabra i Puig, on connectava amb la R7 per anar a la universitat. Ara, però, agafa la L5 del metro fins a Diagonal i, a Provença, la línia S2 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) per arribar a l’Autònoma, una via més senzilla que la proposada després de les afectacions. Es troba satisfeta amb la puntualitat i instal·lacions dels ferrocarrils i el metro, tot i que reconeix que hi ha massa massificació en els vagons i ha de fer trajectes llargs a peu. “Acostumada al servei pèssim de Rodalies, em conformo amb arribar puntual”, comenta.

Rodalies és el mitjà de transport pitjor valorat entre els catalans, aprovant per poc amb un 5,2, segons el CEO del 2023. Tot i això, aquells que l’utilitzen per anar a la feina o als centres d’estudi el suspenen amb un 4,5. En canvi, FGC i metro reben valoracions generals més positives, amb un 7,5 i 7,3 respectivament. En aquestes diferències, un punt feble de Rodalies és la falta d’efectivitat de la seva comunicació, com quan anuncia massa tard les afectacions per retards. “Els usuaris han d’informar-se ells mateixos, no és possible que tinguem un servei tan deficient i normalitzat”, denuncia l’Eva.

Per tornar a casa des de la universitat també li espera un llarg trajecte. Agafa la R8 fins a Castellbisbal, on canvia el tren per un R4 destí Vilafranca. A l’estació espera mitja hora pel següent tren direcció Sant Vicenç, quan podrà finalment arribar al seu municipi. Davant de la pregunta sobre què espera per al futur de Rodalies, l’Eva respon: “Catalunya necessita un servei que atengui les nostres necessitats, però després de tants anys de mal funcionament, ja no en tenim gaire esperances”.

L'entrada Eva, usuària de Rodalies: «Mai no puc saber quan arribaré al destí» ha aparegut primer a Carrer.

Experiència inabastable

El jovent té complicat accedir al mercat laboral i trobar ofertes que s’ajustin a la seva formació. Segons l’Eurostat, l’Estat espanyol és el país de la Unió Europea (UE) amb més atur juvenil en homes menors de 25 anys (28,9%) i el segon en dones (30,8%), només superat per Grècia. El principal obstacle amb el qual es troben els joves és la demanda d’experiència laboral: en certs casos, els ocupadors sol·liciten un nombre d’anys d’experiència inabastables per als que s’acaben de graduar. “Als estudis t’ofereixen pràctiques d’entre sis mesos i un any, però les empreses et demanen un mínim de dos anys d’experiència”, denuncia la Maria. Una trava que connecta amb una altra dada alarmant: el 36% dels treballadors de l’Estat estan sobrequalificats per a les feines que desenvolupen.

Lloguers inassequibles

La Maria està preocupada per la pujada del preu de l’habitatge a Barcelona i la precarietat d’aquest altre àmbit de la vida: “Els pisos, que són literalment un traster, són cada cop més cars”. Admet sentir-se angoixada pel futur i per la possibilitat d’arribar als 30 anys “sense estalvis o l’oportunitat d’adquirir un habitatge”. Les seves preocupacions responen a una realitat: per als que volen accedir a un pis, Barcelona ha esdevingut un espai hostil, on els preus han pujat molt més que els sous. D’acord amb un informe de l’Observatori d’Habitatge de Barcelona (OHB), els lloguers van pujar el 2022 quatre vegades més que els ingressos de les famílies locals: l’11,8% i el 2,6%, respectivament. La capital catalana és la segona ciutat més cara de l’Estat, darrere de Sant Sebastià, i el cost de vida és un 26,76% superior a la mitjana estatal. Tot això fa que els joves, afectats per la precarietat laboral, s’hagin convertit en un col·lectiu vulnerable a l’hora d’accedir a un habitatge digne.

L’Helena és periodista i té 26 anys. Va decidir marxar de casa dels pares per viure amb la seva parella a principi d’any. Viuen en un pis de l’Hospitalet del Llobregat, paguen un lloguer de 895 euros i es reparteixen les despeses. La seva mare les ajuda amb 100 euros al mes, que destinen a la mensualitat de la casa. Té dues feines: una com a assalariada a temps complet en un diari digital i l’altra com a autònoma cobrint esdeveniments per a altres mitjans de comunicació. “Si no fos perquè som dues persones, no em plantejaria independitzar-me, perquè tot el meu salari es destinaria al lloguer i les factures”, admet. Al principi volien comprar i no llogar, però l’accés al mercat immobiliari es complica per la quantitat que cal pagar per a l’entrada del pis. L’Helena explica que tenen problemes per arribar a final de mes i que sovint acaben emprant la partida d’estalvis per pagar els costos restants.

La carestia de la vida

La pujada generalitzada del preu dels aliments dels darrers mesos ha provocat que fer la compra sigui un 8,3% més car que fa un any. L’augment es nota molt en productes com l’oli d’oliva (+70%), la carn de porc (+13,8%) o el sucre i les patates (+12%). Segons una enquesta de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), nou de cada deu ciutadans a Espanya asseguren haver canviat els seus hàbits alimentaris per culpa de la inflació. “Hem de buscar ofertes del supermercat per estalviar diners, és això o no menjar”, diu l’Helena. El preu de l’electricitat, el gas i altres combustibles s’ha reduït més d’un 20% respecte a l’any passat. Però l’aigua ha pujat un 1,4% en aquest període.

Efectes en la salut mental

L’Helena reconeix que abans feien més viatges i sortien més a dinar, i que ara és més difícil fer-ho: bona part del salari el destina a les despeses mensuals i, amb dues feines, té menys temps lliure. “L’angoixa de no arribar a fi de mes em genera ansietat”, expressa. L’impacte sobre la salut mental és 2,5 vegades més gran en els treballadors més precaritzats respecte d’aquells que ho estan menys, segons un informe del Ministeri de Treball. “El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són una resposta normalitzada”, explica Joan Benach, coordinador de la comissió experta de l’estudi. “Bona part de la població se sent culpable del seu patiment sense ser plenament conscient de les causes estructurals de la precarietat”, afegeix. La principal recomanació és crear un nou Estatut del Treball que permeti dignificar les condicions laborals, respectar la conciliació familiar, reconèixer el servei de cures i impulsar el model de representació de les persones treballadores a les empreses.

Replantejar l’‘emancipació’

El Consell de Joventut de Barcelona (CJB) considera que cal transformar el significat conegut del terme emancipació. “Ara, s’està dient emancipades a persones amb condicions precàries només perquè viuen fora de casa dels pares”, alerta Júlia Martorell, secretària d’Emancipacions i Politització de Malestars del CJB. Per aquest motiu, defensen que cal fer un gir en la definició: “Una persona emancipada és aquella que pot desenvolupar-se plenament i de forma autònoma sense haver de patir per la seva supervivència”. La idea inclou poder viure sol, permetre’s un oci de qualitat o accedir a serveis de primera necessitat, com el dentista o la teràpia. El CJB impulsa el projecte Posa’t en valor amb la Fundació Ferrer i Guàrdia i Barcelona Activa. Es tracta d’una eina en desenvolupament per reconèixer en el mercat laboral les aptituds que una persona ha adquirit en l’associacionisme i que ara no es poden justificar en un currículum.

Feina, horaris i conciliació, factors per tenir fills

El 2022, van registrar-se al voltant de 330.000 naixements i 462.000 defuncions a l’Estat. El desequilibri demogràfic porta a molts a plantejar-se aquesta qüestió: “Per què els joves no tenen fills?”. És una pregunta recurrent per als qui pertanyen a generacions anteriors, com la del Baby Boom o la  Generació X. Més enllà de la transformació sociocultural que ha comportat que la formació d’una família ja no sigui necessàriament la prioritat, el fenomen també amaga raons laborals. Menys del 12% de les dones menors de 30 anys tenen fills, i en homes la xifra no arriba al 5%. Segons l’enquesta de Fecunditat del 2018 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la segona raó de les menors de 35 anys per no tenir fills -després de voler esperar-se uns anys- és de caràcter laboral i de conciliació de la feina amb la família. Per a les enquestades, el principal incentiu per incrementar la natalitat és l’extensió del permís de maternitat o paternitat, i en segon lloc, la flexibilitat en els horaris de treball per als pares.

L'entrada Mil i un obstacles per fer una vida independent ha aparegut primer a Carrer.

El Rec Comtal, aigua que dignifica

Entre els barris de Can Sant Joan (Montcada i Reixac) i Vallbona, es troba l’únic tram descobert del Rec Comtal, una estructura hidràulica construïda al segle X per abastir d’aigua la capital catalana i que va funcionar fins a final del segle XIX. La canalització mil·lenària es nodreix de les aigües freàtiques del riu Besòs i originalment desembocava al port de Barcelona, després de transcórrer pels antics pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

El Rec forma part de la memòria històrica de la zona: abans el veïnat hi rentava la roba o l’emprava com a espai d’esbarjo. Ara, el projecte de gestió comunitària El Rec Comtal es mou -que va néixer el 2017- cohesiona Can Sant Joan i Vallbona a través d’activitats lúdiques, com ara tallers de circ i jocs per a infants en aquest indret natural. El Cinema a la fresca és una de les propostes més recents, en què els veïns es reuneixen per veure una pel·lícula al costat de la sèquia, i ha funcionat com a entreteniment per combatre la calor.

En un entorn urbà atrinxerat per grans infraestructures, com ara les vies del tren o les autopistes, el Rec Comtal es converteix en un oasi natural. “La memòria viva que representa aquest patrimoni cultural i mediambiental obre un escenari de millora de la qualitat de vida per als barris per on passa”, expressa Antonio Alcántara, membre de la Taula Comunitària del Rec Comtal. Els activistes han explicat a través d’un documental el procés de dignificació de la zona els últims anys.

El cabal, en perill per la sequera

Com a mesura per combatre la sequera, la Generalitat de Catalunya va anunciar a l’abril la proposta d’emprar aigua del Rec Comtal per potabilitzar-la i abastir l’àrea metropolitana. El pla planteja la construcció d’una canonada que recaptaria aigua al naixement del Rec i enllaçaria amb l’Estació de Tractament d’Aigua Potable. Aigües de Barcelona reconeix que l’actuació reduiria el cabal del Besòs.

La notícia es va rebre amb cert escepticisme. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va denunciar que no se’l va informar de la decisió abans que es fes pública. L’AV de Can Sant Joan, per la seva banda, considera oportú l’ús de l’aigua del canal per a consum humà, però garantint un mínim cabal per conservar la flora i la fauna del seu voltant. Tot i això, lamenten haver-se assabentat de l’operació per la premsa i critiquen que l’ACA no s’hagi posat en contacte amb ells. Al juliol, l’agència es va reunir amb el consistori montcadenc per informar-lo de la possibilitat de construir pous al Besòs i així no actuar exclusivament al Rec Comtal.

Les fonts i mines de Collserola

Una altra lluita per la preservació del patrimoni hidràulic és la protecció de les fonts i mines de la serra de Collserola, encapçalada per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. El procés s’ha iniciat amb la conscienciació social de tenir cura d’aquests espais. L’entitat disposa de l’Aula Collserola, amb un fons documental consultable amb fotografies, mapes, itineraris de fonts, camins, flora i fauna del parc. També organitzen rutes per la serra, on es tracta la funció essencial de l’aigua. “Les mines són l’inici de la vida”, declara Arnaldo Gil, soci fundador de l’Arxiu Històric. Les fonts també formen part de la memòria històrica de la metròpoli i han sigut essencials en el seu desenvolupament, sobretot a barris com el de Torre Baró, on l’aigua corrent no va arribar fins al 1975. Per preservar-les, cal garantir-ne un bon manteniment, reclama l’Arxiu Històric, i que així puguin ser gaudides per la ciutadania. Però la realitat és que no totes les fonts de la serra tenen la mateixa protecció. Mentre que les de Vallvidrera es troben catalogades, només una del districte de Nou Barris ho està: la Font Muguera.

El passat gener una seixantena de veïns va concentrar-se a la Font de Santa Eulàlia, propietat de la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per demanar-ne la restauració. L’espai s’havia degradat i convertit en un punt de trobada per a botellots, i la porta de la mina l’havien tirat a terra. Arran de la pressió, s’ha tancat l’entrada per evitar més destrosses.

Una altra victòria és la rehabilitació de la Font Vella de Canyelles, aprovada en els pressupostos participatius Decidim Barcelona de Nou Barris. Tot i això, segons l’Arxiu, seria necessari millorar-ne la senyalització, elaborar un estudi i fer una intervenció perquè tornés a rajar aigua. “És essencial recuperar la memòria d’aquestes fonts perquè les generacions futures li donin valor”, explica Gil.

L'entrada Aigua, patrimoni dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Balanç de la ZBE

La Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona (ZBE) és la principal aposta de l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), presidida per Ada Colau, per reduir la contaminació atmosfèrica i acústica causada pel trànsit rodat. El pla afecta una àrea de 95 km² de cinc municipis: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià de Besòs. Posada en marxa l’1 de gener del 2020, limita l’accés a la zona senyalitzada als vehicles sense distinció ambiental els dies laborables de 7 a 20 h. La iniciativa no és nova a Europa: abans de l’aplicació a l’àrea de Barcelona, ja existien unes 200 ZBE a localitats com Londres, Düsseldorf o París.

El balanç de la mesura sembla positiu: segons l’últim informe, la ZBE ha aconseguit reduir en un 40% el nombre de vehicles més contaminants. Tot i això, el flux de trànsit s’ha mantingut. L’aposta de l’Administració ha sigut la renovació del parc de vehicles. Segons dades de l’Ajuntament, des del 2019 fins al 2021 els vehicles sense distintiu ambiental al municipi van disminuir de 209.650 a 154.492. Els d’etiqueta B també ho van fer, mentre que els de categoria C, E i O van augmentar.

Les entitats ecologistes critiquen l’enfocament de l’àrea de baixes emissions. Ecologistes en Acció considera que afecta pocs vehicles i que hauria d’assolir una “rebaixa substancial” dels que es troben en circulació, en comptes d’accelerar la transició del parc d’automòbils.

La proposta del peatge urbà

A la capital britànica, la ZBE es complementa amb un peatge urbà, que ha reduït en un 30% la congestió del trànsit. La campanya Barcelona 22’, liderada per organitzacions com Ecologistes en Acció o Promoció pel Transport Públic (PTP), proposa l’establiment d’un peatge de càrrec diari a la zona intervinguda, amb un cost de quatre euros. La seva aplicació seria de 7 a 20 h tots els dies de la setmana. Els diners recaptats s’invertirien en la millora del transport públic i la sanitat. El 51% dels barcelonins estarien a favor de la iniciativa, segons una enquesta del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (Gesop).

Núria Pérez, vicepresidenta de la PTP, defensa que, donada l’alta densitat de vehicles de la capital catalana, caldria prendre mesures estrictes per millorar la qualitat de l’aire. “El peatge és una mesura més justa perquè afecta tots els vehicles, amb independència de la renda”, explica Pérez. Els desacords entre partits i administracions sobre com gestionar la limitació del vehicle privat han comportat, segons l’activista, un “estancament” en l’avanç de l’aplicació de les mesures. “No s’ha de polititzar la mobilitat: és una qüestió de salut”, expressa Pérez, que també adverteix de la necessitat de reprendre la negociació per “no tornar als nivells de contaminació anteriors”.

Anul·lada pel TSJC

La ZBE també s’ha vist involucrada en una lluita legal amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Davant la petició d’una desena de col·lectius, l’òrgan judicial va anul·lar el març de l’any passat el projecte per “manca d’informes, excés en l’àmbit geogràfic i excessiva restricció pel tipus de vehicles afectats”. Com a resposta, l’Ajuntament, la Generalitat i l’AMB van presentar recursos al Tribunal Suprem (TS). El TSJC va avalar el funcionament de la ZBE fins que el TS resolgués els recursos presentats i, mentrestant, el Consistori va plantejar una flexibilització del sistema per blindar el pla: ara es permet circular en vehicles sense etiqueta ambiental a les persones que cobrin, com a màxim, el doble de l’Iprem [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples], un total de 1.158 euros al mes. A més, s’ampliava el nombre d’autoritzacions anuals, de 10 a 24, per als conductors d’aquest tipus de vehicles.

L’impacte ambiental de la pacificació dels carrers, personificada en les superilles, és un altre punt en l’agenda del Consistori. Segons un estudi de l’Agència de la Salut Pública de Barcelona, les superilles han generat “reducció del soroll i la contaminació”. Però la disminució de la contaminació ha variat segons els barris. La de Sant Antoni, per exemple, sí que ha rebaixat considerablement els nivells de NO². En canvi, a Horta no hi ha hagut canvis significatius. Mentrestant, al Poblenou els veïns perceben una baixada de la contaminació i el soroll arran de la disminució dels cotxes. Tanmateix, hi ha la preocupació que el trànsit, i per tant la contaminació, s’hagi traslladat als carrers del voltant. L’organisme informa que les actuacions actuals “no resolen el problema de la contaminació atmosfèrica en tot l’àmbit territorial de la superilla”, i recomana prendre mesures més extenses per millorar la qualitat de l’aire en una àrea més gran.

El Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC) també qüestiona l’efectivitat del model. En un estudi, qualifica d’“insignificants” els canvis generats per les superilles en les emissions d’òxid de nitrogen (+0,1%), per provocar un efecte rebot en les zones confrontants. Es genera una redistribució del trànsit i això pot suposar un augment de fins al 17% d’emissions d’òxid de nitrogen en certs carrers. El BSC adverteix que cal una reducció significativa del trànsit per complir els estàndards de qualitat d’aire de la Unió Europea (UE).

Mesures insuficients

A les estacions de trànsit de mesurament de la qualitat de l’aire de la ciutat, els nivells de NO² es van reduir el 31% entre 2015 i 2022. El govern local atribueix la baixada a mesures com la ZBE o la transformació urbana de la metròpoli. No obstant, la capital catalana encara manté nivells massa alts de contaminació: el 2022, l’estació de l’Eixample va ser l’única de tot l’Estat en superar el llindar màxim establert per la UE de 40 µg/m³ (micrograms per m³). Els 42 µg/m³ obtinguts quadrupliquen el límit saludable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La posició de Barcelona com a pol d’atracció turística va associada a una altra font de contaminació important, els creuers. La metròpoli és la ciutat europea més contaminada per l’activitat creuerística, segons un informe de Transport & Environment. El 2019 va rebre 3,1 milions de creueristes i és el principal port d’Europa en passatgers. El maig del 2022, Colau qualificaria el model com a “insostenible”, i al juliol, l’Ajuntament es reuniria amb la Generalitat, l’Estat i el Port per proposar la limitació d’un màxim de tres creuers i 10.000 passatgers diaris, un model semblant al presentat a Palma de Mallorca. Tanmateix, al tancament d’aquest número de la revista Carrer, la taula no s’ha tornat a convocar i l’alcaldessa ha pressionat ERC per reprendre la negociació.

Una Barcelona sense creuers?

Amb aquest escenari, la campanya Stop Creuers advoca per l’eliminació total dels creuers el 2025. Les entitats participants han denunciat en un manifest el gran impacte ambiental que genera l’activitat. També critica l’aplicació de mesures “més o menys efectives per reduir la contaminació generada pel trànsit rodat, i que, en canvi, es permeti que hi circulin i atraquin creuers, que emeten quantitats ingents de gasos com el SO² i el NO²”.

Ariadna Cotet, membre de Zeroport i participant de la campanya, declara que el sector és “superflu” perquè els creueristes romanen poc temps a la ciutat i contribueixen a una major densitat i contaminació dels punts turístics. Cotet considera que la proposta presentada és viable si hi ha voluntat política, i demana més implicació al govern local. “Hi ha molt bones intencions, però no s’han executat fets concrets en aquests mandats”, assegura. L’Ajuntament va signar el 2018 un acord amb el Port per eliminar dues terminals de mida reduïda, però a la vegada construir-ne dues noves de gran capacitat al Moll Adossat. Aquesta transformació suposaria l’arribada de 3,6 milions de creueristes el 2026.

Competències municipals en medi ambient

• Control sanitari del medi ambient.
• Adopció de mesures de prevenció, control i correcció de la contaminació atmosfèrica.
• Gestió de l’evacuació i el tractament de les aigües residuals*.
• Intervenció en l’avaluació de l’impacte ambiental en relació amb els projectes d’obres i […] activitats que es facin en el terme municipal.
• Control sanitari d’indústries, activitats i serveis, transports, sorolls, vibracions i radiacions.
• Control sanitari i recollida, transport i tractament dels residus urbans i industrials.
• Regulació de les condicions d’insonorització interior dels edificis i de les mesures d’estalvi i ús eficient de l’energia i de recursos naturals*.
• Control dels immobles en mal estat, estiguin o no edificats.
• Foment de la minimització dels residus i la recollida selectiva.
• Control de les emissions lumíniques.
Les competències de recollida, tractament i reciclatge de tota mena de residus, i les establertes en els punts marcats (*) s’exerceixen de manera coordinada amb l’entitat o l’organisme metropolità establert.
Font: Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, article 103.

L'entrada L’emergència climàtica demana mesures valentes ha aparegut primer a Carrer.