La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els habitants de nuclis de població disposin d’almenys entre deu i quinze metres quadrats d’espai verd per habitant. A Barcelona, la superfície de verd per habitant declarada oficialment, excloent el Parc de Collserola, és de 7 m² per habitant, molt inferior a la majoria de les capitals europees.

Aquesta és, però, una xifra molt enganyosa, ja que pot incloure espais com les grans rotondes de trànsit, les fileres d’arbusts de separació entre carrils de circulació, les zones esportives -incloses les de clubs privats-, les platges i fins i tot els escocells dels arbres. Espai lliure no és sinònim de zona verda. Per tant, és inútil qualsevol comparació entre ciutats, que poden utilitzar diferents sistemes de càlcul.

No es pot oblidar tampoc que una part important dels parcs urbans de Barcelona estan en terrenys no plans, sinó costeruts i d’accés no precisament fàcil -Putxet, Monterols, Guinardó…-. Cal tenir en compte també que qualsevol càlcul només té en compte la població resident, no els milions de turistes que desfilen sense parar per la ciutat i que, en alguns barris, fan créixer la densitat humana i disminuir l’espai públic disponible per habitant, fins a extrems insuportables.

Així doncs, per a una aproximació més exacta a la realitat, cal veure, en primer lloc, quin és el verd realment utilitzable. I, en segon lloc, no solament per habitant resident sinó per mitjana de població existent en la ciutat, fixa o de pas. Els pocs estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió situen el verd per habitant de Barcelona realment utilitzable molt per sota d’un metre quadrat.

Cal tenir en compte, a més, les diferències espectaculars existents entre barris, tant pel que fa al verd per habitant com al nombre d’habitants per quilòmetre quadrat. Pel que fa al verd, són enganyoses les xifres dels barris que tenen a prop algun dels grans parcs de la ciutat -Ribera el de la Ciutadella, Sants el del Montjuïc-, i pel que fa a la densitat de població, sis districtes de Barcelona superen la densitat de Bombai (Índia), una de les més altes del món amb 20.634 habitants per km² i també la que tenia, abans dels bombardeigs, la Franja de Gaza, tercera entitat política amb més densitat d’Àsia i ara una mostra de fins on pot arribar la brutalitat humana.

L’Eixample té 35.625 habitants per km²; Gràcia, 29.082; Ciutat Vella, 25.159
i els tres districtes del Nord -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil, el mateix que París. A Londres només hi viuen 5.700 habitants per km²; a Oslo, 1.427 i a Viena, 108.

Una combinació de causes

Aquesta situació desastrosa és fruit de:

1) Ser una ciutat compacta, encaixonada entre dos rius i entre la muntanya i el mar, sense possibilitat de creixement.

2) Una especulació històricament enquistada, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant el mandat de l’alcalde Porcioles, durant el qual, entre moltes altres barbaritats, es va autoritzar l’elevació de dos pisos en els edificis de l’Eixample.

3) La intel·ligent política seguida per Joan Antoni Solans com a cap dels serveis municipals d’Urbanisme durant la Transició va deixar als primers ajuntaments democràtics el regal d’una quantitat molt important de terrenys adquirits a altres administracions o a empreses privades que van poder ser convertits en parcs públics -Escorxador, Pegaso, Clot, Renfe, España Industrial…-. Això va permetre elevar una mica el catastròfic percentatge de verd per habitant heretat del porciolisme. Altres polítiques adoptades durant la democràcia, com la progressiva recuperació dels interiors d’illa o la creació d’espais per a vianants a l’Eixample durant el mandat de l’alcaldessa Ada Colau, han permès augmentar una mica més els espais lliures realment utilitzables pels ciutadans, però en absolut situar-lo en els nivells recomanats per l’OMS.

4) El vertiginós increment de l’arribada de turistes dels Jocs Olímpics ençà ha portat a una monstruosa densificació humana en alguns barris ja mancats des d’abans de places i parcs de dimensions suficients.

Una solució complicada

Aquesta és la realitat. És més que raonable la queixa dels barcelonins davant l’okupació per les autoritats municipals i autonòmiques dels poquíssims espais lliures de què poden disposar per agafar aire enmig de l’amuntegament en què han de viure, més semblant al de les granges de gallines que al que hauria de ser una ciutat a escala humana. Però trobar alternatives per disposar de l’espai necessari per fer determinades obres indispensables no és fàcil i en alguns casos, impossible. Caldria, potser, explorar la possibilitat de treure de les calçades, i no de les voreres, les places i els parcs, l’espai necessari per a aquestes obres. Seria una contribució més a la reducció del trànsit privat i a la millora de l’aire que tots respirem. La negociació entre autoritats i representants veïnals pot alleugerir el patiment d’aquests últims, però no hi ha solucions màgiques a l’herència emmetzinada que van deixar-nos la corrupció dels quaranta anys d’ajuntaments franquistes.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada L’herència emmetzinada dels ajuntaments franquistes ha aparegut primer a Carrer.

Resulta sorprenent, però, que durant la mitja dotzena d’anys que va estar lligat al Guinardó no descobrís fins al final els barris de barraques -bàsicament als carrers Francisco Alegre i Marià Lavèrnia, l’actual zona conflictivo-turística dels canons- que hi havia a tocar dels locals parroquials on es portaven a terme les activitats en què ell participava o organitzava.

La Bomba va ser el primer

Va descobrir abans altres nuclis de barraques, influenciat per un amic que anava a ensenyar el catecisme els matins del diumenge al nucli barraquista de la Bomba. Era una activitat habitual per part d’alumnes de col·legis religiosos, adolescents moguts per un humanitarisme que no sempre arribava a transformar-se en un anhel de justícia social.

Hi va acompanyar un dia de l’any 1963 el seu amic amb la intenció d’escriure un reportatge per a l’Atalaya del Guinardó, un butlletí parroquial que ell dirigia i que era l’única tribuna de què, amb 23 anys, aleshores disposava, ja que encara no havia trobat feina en cap diari o setmanari professional de quiosc. La Bomba era un nucli de barraques situat a la sortida de Barcelona per la Gran Via, just a la frontera amb l’Hospitalet de Llobregat, municipi al qual oficialment pertanyia. Actualment hi ha el polígon d’habitatges Gran Via 2, però aleshores hi havia poca cosa més que unes 300 barraques i, a tocar, la caserna de Lepanto, enderrocada els anys del canvi de segle per aixecar en el solar l’actual Ciutat de la Justícia.

La vida en una barraca

Aquelles casetes, blanques per fora, tenien un interior miserable que tirava per terra qualsevol impressió favorable que un pogués haver-se format. Com va descriure després en el text que va escriure, en la casa on va poder entrar, la cuina tenia el sòl de terra, sense rajols, plena de ronya i de mosques. La il·luminació depenia d’un quinqué al costat del fogó de petroli. Hi vivia una família nombrosa -pares, tieta soltera, cinc nens i un més en camí- que per la nit havien de muntar un llit improvisat amb un matalàs sobre la taula del menjador, en la que dormien els dos fills grans. En el mateix menjador hi dormia la tieta soltera, en un llit plegable. En l’altra única habitació el matrimoni compartia el llit amb els tres fills més petits. Quan hi va anar era la tardor. Durant l’estiu, la Riera Blanca, que hi passava encara a cel obert, portava poca aigua, i les escombraries s’hi acumulaven. La pudor era espantosa.

Ben aviat es va adonar que no li calia anar a la Riera Blanca per trobar barraques, que a pocs metres de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on transcorria la major part de la seva vida social, n’hi havia també un bon grapat, i el gener del 1965, publicà un segon reportatge sobre barraques a l’Atalaya del Guinardó, titulat “La otra cara del Guinardó”. Va ser una de les últimes coses que hi va publicar, perquè el juliol següent la junta parroquial el va destituir.

Del butlletí a la premsa de quiosc

Però entre el primer i el segon reportatge sobre barraques al butlletí que dirigia ja havia aconseguit aprovar, després de tres intents fracassats, l’examen d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo i, amb 24 anys, havia començat a col·laborar el 1964 al setmanari Signo, destinat a la joventut, que editava a Madrid el sector més progressista de l’Acció Catòlica,
i també al diari barceloní El Correo Catalán i al setmanari Destino. Els problemes dels barris, amb especial incidència en el barraquisme i els rellogats, van ser una de les qüestions que amb més freqüència hi va tractar. A Signo hi va publicar una sèrie on anava presentant successivament els diferents nuclis de barraques de la ciutat: Carmel, Sagrera, Montjuïc, Somorrostro…

El seu segon reportatge publicat a El Correo Catalán, el 9 de desembre de 1964, va ser sobre les barraques de la Riera Comtal a la Sagrera, on ara hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya. I al darrere en van seguir molts més. També sobre els rellogats, un altre gran problema de la precarietat d’habitatges encara vigent.

Per obtenir les informacions que necessitava i establir contactes en els barris, Huertas va explotar al màxim les possibilitats que oferien els nuclis progressistes catòlics a l’entorn de les parròquies, sobretot els de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), organització de la qual ell era militant, en la branca que es feia dir JIC (Joventut Independent Catòlica). Paco Candel al barri de Port, Elies Ortiz a Can Tunis, Francesc Botey al Camp de la Bota i Antoni Hortet a la Sagrera van ser alguns dels seus primers mentors i guies. La seva agenda s’anava omplint dels noms dels qui, des d’ideologies molt diverses, començaven a lluitar per uns barris millors.

El 1969 va ser el de la publicació de les cinquanta pàgines que dedica a les 6.500 barraques repartides entre sis nuclis de la muntanya de Montjuïc en el llibre El Montjuïc del segle XX. Són un document excepcional per conèixer avui el que van ser aquells barris, on vivien prop de 15.000 persones, un terç de la població barraquista de la ciutat en aquells moments.

La primera sèrie sobre barris

El cop d’efecte més decisiu va ser la sèrie de 18 reportatges que va publicar entre el 17 de maig i el 21 de juliol de 1966 a les pàgines de huecogravat d’El Correo Catalán amb el títol genèric de Donde la ciudad tiene otros nombres. Setmanalment, en dues pàgines cada vegada, amb fotos fetes per ell, hi van anar sortint els barris de la ciutat, un per un, tractats no pas amb cofoisme sinó traient a la llum les mancances que tenien. Mai abans s’havia fet res semblant. I cal tenir en compte que parlem de l’any 1966, quan encara quedava una dècada de franquisme i les associacions veïnals estaven encara a les beceroles.

Va ser la primera vegada que un diari va tractar de manera tan extensa la personalitat dels barris perifèrics de la ciutat i el seu exemple va ser seguit posteriorment amb sèries semblants per la pràctica totalitat dels altres diaris. D’aquesta manera es va trencar el costum, considerat fins aleshores com una cosa lògica i normal, de parlar només de Barcelona en referència al seu nucli central. La sèrie de reportatges de Huertas va ser també com un primer assaig del que serien després els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, un dels quals va escriure quan era a la presó amb les informacions i els materials que li anàvem fent arribar per correu.

Que no n’hi ha prou amb la voluntat d’un periodista perquè un reportatge es publiqui n’és bona prova el fet que mentre que aquells anys seixanta Huertas publicava incansablement reportatges sobre barris de barraques a Signo i El Correo Catalán, no en va publicar mai cap a Destino, l’altra publicació per a la qual escrivia regularment en els seus primers passos com a periodista professional. Havia començat a publicar-hi el febrer de 1964
i ho va fer durant set anys exactes. En total, 112 cròniques o reportatges. Cap d’aquest centenar de col·laboracions al setmanari tractava sobre barraquisme
i només tres sobre problemes dels barris de la ciutat. La propietat d’aquest setmanari no veia amb bons ulls que es parlés de cap altra Barcelona que la que era el melic de la ciutat, el nucli central.

Els ‘patufetistes-leninistes’

El barraquisme havia estat fins aleshores una realitat de la que la premsa barcelonina no parlava mai i els barris només sortien a les pàgines dels rotatius quan celebraven la seva festa major. Per això, els reportatges de Huertas van cridar l’atenció en una professió més acostumada a les recepcions amb pica-pica que a les caminades pels carrers fangosos de la perifèria. Va començar a tenir seguidors i imitadors, però també companys que se’n reien del seu interès per la pobresa. Un sector de la professió qualificava la feina que practicava Huertas de “periodisme de barraqueta” i no faltaven tota mena de bromes al respecte, algunes força cruels o fins i tot obscenes. Fins i tot va arribar-se a establir una interessant polèmica entre Joan de Sagarra, des del diari Tele/eXpres, i Huertas, des d’El Correo Catalán, en la que hi van intervenir també altres figures públiques del moment, sobre el paper que havien de tenir els periodistes en la millora de les condicions de vida de la gent amb més dificultats econòmiques. Va ser quan Joan de Sagarra va inventar el qualificatiu de “patufetistes-leninistes” per a Huertas i els primers periodistes que van començar a seguir els seus passos.

Huertas va estar fins al 1972 a El Correo Catalán i després va marxar a Tele/eXpres, més tard a El Periódico i el Diari de Barcelona i finalment a La Vanguardia. En tots ells es va mantenir fidel a la línia que s’havia fixat el 1964 quan va començar a fer-se eco de les dificultats dels suburbis. Què escriuria ara sobre els terribles problemes d’habitatge social que pateix la ciutat de Barcelona?

L'entrada Quan Huertas va descobrir les barraques ha aparegut primer a Carrer.

El 1972, fa 50 anys, quan es va crear la Favb, la dictadura franquista encara era el sistema polític vigent a Espanya i, malgrat que la màniga de la repressió s’havia tornat una mica més ampla a mitjans dels anys seixanta, persistien encara tota mena de mancances democràtiques. Fins al 1964, només era permès associar-se, i amb limitacions, a determinats grups professionals i, pel que fa a la vida quotidiana, a organismes de l’Església catòlica i de l’anomenat Movimiento Nacional, que era una manera de qualificar oficialment grupuscles d’ultradreta controlats majoritàriament per vells falangistes.

Sota el paraigua de l’Església catòlica funcionaven força precàriament associacions molt diverses, unes de caràcter estrictament religiós i altres que utilitzaven les activitats de lleure per mantenir agrupats els fidels. Podien fer-ho gràcies a que les parròquies els deixaven utilitzar locals normalment annexes al temple i a que tenien la benedicció de les autoritats eclesiàstiques i el control dels rectors de les parròquies, actuant amb el nom de consiliaris.

Entre aquestes últimes cal destacar els centres catòlics, on es portaven a terme activitats culturals i d’esplai com ara teatre d’afeccionats, activitats esportives, campionats de jocs de taula, excursionisme, etcètera. I també l’escoltisme, que des de començaments dels anys cinquanta havia començat a reagrupar-se amb especial força a Catalunya com una eina alternativa en la formació del jovent oferta per l’Església catòlica als qui no combreguessin amb els cants de sirena de l’organització juvenil de la Falange.

La tensió entre aquestes dues possibilitats –les úniques existents— va ser la base sobre la que es van assentar a mitjans anys seixanta les primeres associacions de veïns.

Associar-se “dentro de un orden”

El naixement del moviment de les associacions de veïns va ser possible gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964 que, per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre d’aquell, vigília de Nadal. Se seguia així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització, com el mes d’agost, Setmana Santa o les festes nadalenques. Només cal recordar que, ja mort Franco, la legalització del Partit Comunista es va aprovar el Dissabte Sant del 1977. En el cas de la Llei d’Associacions franquista, la data d’aprovació es va acabar d’arrodonir amb la publicació en el BOE el dilluns 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En unes altres circumstàncies, els ninotaires dels diaris hi haurien sucat pa, però l’any 1964 a l’Espanya de Franco les coses no estaven per a bromes.

Un parell d’anys més tard que l’aprovació d’aquesta Llei d’Associacions es va aprovar la nova Llei de Premsa en una data també prou significativa: la vigília del dia de Sant Josep, que aleshores era festiu i aquell any queia en dissabte. Per completar la jugada, va entrar en vigor el Divendres Sant, dia de Passió. No cal dir que tampoc aquest cop els diaris hi van fer broma.

La Llei de Premsa i la d’Associacions van permetre els anys següents, malgrat la forta repressió que persistia, la creació de noves associacions i publicacions de caràcter cultural, educatiu, esportiu i recreatiu. Això, sumat a la política seguida per organitzacions clandestines per infiltrar militants en entitats ja existents com el sindicat vertical, els col·legis professionals, les associacions de veïns i associacions dependents de l’Església catòlica, va ser un element de gran importància en la lluita contra la dictadura. Qui va prendre la iniciativa en aquest sentit a Catalunya va ser el PSUC, comunista, la principal força opositora clandestina, que en el seu segon congrés celebrat a França el 1965 va acordar que el partit havia de donar suport a les iniciatives associatives ja existents i promoure’n on encara estiguessin absents.

La Llei d’Associacions de 1964, que va entrar en vigor el maig de 1965, va substituir un decret de gener de 1941 que havia regulat fins aleshores l’associacionisme a l’estat espanyol, un decret que tenia per finalitat bàsica la cancel·lació de les associacions existents fins al 1939 vinculades als perdedors de la guerra civil i la legalització de les que eren vinculades al grup victoriós.

‘Cabezas de familia’ amb pistola

La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que la última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.

En el cas de les associacions de veïns, abans de 1964 existien en els barris el que era anomenat associacions de cabezas de familia, controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu, sinó que es limitaven a organitzar la festa anual de la vellesa i acollien en el seu local grups d’aficionats a la caça i la pesca, a la cria d’ocells i altres activitats recreatives.

També a la manera dels cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert en el que era possible fer partides de dòmino, d’escacs, de ping-pong o de billar i se n’organitzaven campionats. Hi dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells. Eren també un bon suport del regidor de districte, amb el que negociaven a vegades alguna petita millora urbana a canvi d’assegurar-li el vots afirmatius del màxim nombre de cabezas de familia –els homes solters i les dones, solteres o casades, no votaven– en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament.

La Llei de 1964 no va variar massa el funcionament de les associacions de veïns i de cabezas de familia existents, que van seguir normalment en mans dels mateixos de sempre. Per assegurar-se’n, les juntes no dubtaven en exhibir si calia les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries de junta directiva.

La nova llei va servir, això sí, per a que es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació des carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar bé prou a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla.

Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant la ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que les havien controlat fins aleshores. Als anys setanta es van anar presentant candidatures d’esperit més obert, democràtic i reivindicatiu i lentament però fermament el paisatge associatiu de la ciutat va canviar.

Nou Barris, la federació com a fórmula

El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom l’any 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, que l’Ajuntament es va treure de la màniga el 1969 i que va ser un dels primers grans temes abordats críticament per alguns diaris. En aquests tres barris es van formar comissions de barri, clandestines, que promovia aleshores Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda l’any 1968.

Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. Van crear primer una coordinadora entre ells, que es reunia al ara ja desaparegut Centro de Vida Comunitaria para Todos, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova.

Després, per a que els barris veïns, amb problemàtiques semblants, tinguessin també una cobertura legal que els era molt difícil d’obtenir de les autoritats governatives, van canviar el nom pel d’Associació de Veïns de Nou Barris, que segons la llegenda va proposar el combatiu dirigent veïnal de Trinitat Vella Ignasi Català, i van crear-hi a dintre una secció per a cada barri. En realitat cada secció, és a dir cada barri, funcionava autònomament, reunint-se en locals parroquials, però quan calia es coordinava amb les altres i es presentaven com un sol bloc.

La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això, cal recordar-ho, quan encara el franquisme collava fort i tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú, i això ho tenien clar els periodistes que aquells anys difonien la problemàtica i les lluites dels veïns.

A partir del nucli inicial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, primer es van sumar a la coordinadora, per formar la nova associació, Ciutat Meridiana i la Guineueta, també barris nous, i finalment quatre barris més, nascuts ja abans de la guerra, en l’eufòria de la caseta i l’hortet dels anys trenta: Prosperitat, Verdum, Roquetes i la Trinitat Vella, que aquells anys registraven un creixement explosiu. Ja eren nou. En realitat deu, perquè ben aviat s’hi va incorporar la de Canyelles.

Es multipliquen les noves associacions de veïns

Aquesta mateixa història s’havia anat repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals dels barris de Barcelona. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, quan es va plantejar una obertura especulativa del que actualment és la Ronda del Mig al barri del Guinardó, o quan el regidor Josep Maria Espona va destruir l’any 1974 unes escales del carrer Mercedes, al barri gracienc de la Salut, tocant al Parc Güell.

El ressò que les candidatures democràtiques trobaven a la majoria dels mitjans barcelonins va ser un element important de suport al canvi profund en l’associacionisme barceloní, vinculat tant al relleu generacional com als nous aires que permetien respirar les esquerdes dels anys finals del franquisme. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre sí i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener de 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores.

Al número 160 de ‘Carrer’ es va publicar una versió retallada i editada d’aquest text, per qüestions d’espai. El text que podeu llegir al web de ‘Carrer’ és la versió íntegra de l’article.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada Abans de la Favb ha aparegut primer a Carrer.

Però el seu desterrament s’ha acabat. Han tornat a ser aplegades tal com les va pensar l’autor. I s’ha fet en un nou espai que ha unit les places Layret i Ángel Pestaña, creant un magnífic seguit de jardins, estanys, cortines d’aigua i una rambla. Hi ha, a més de l’obra de Plensa, l’escultura de 18 metres d’alçada dedicada Als nous catalans, de Sergi Aguilar, i també un monument a Josep Anselm Clavé, símbol igualment de la idea “d’un sol poble”.

L’obra de Plensa és una de les que hi ha a Barcelona amb les seves peces desarticulades en algun moment i repartides per diferents indrets. Però és la primera que ha vist reagrupades les diverses figures per retornar a la idea original de l’autor. Vegem-ne algunes de les que no han tingut aquesta sort.

Dues fonts esmicolades

L’escultor Joan Borrell i Nicolau no va perdonar mai que el 1931 l’Ajuntament desmuntés la seva Font de l’Aurora, que dos anys abans havia estat aixecada a la part alta dels jardinets de Gràcia. Era una obra monumental, de grans dimensions, formada per quatre columnes altes i deu escultures situades en un estany. No va agradar als veïns, que trobaven que era un tap entre el seu barri i l’Eixample barceloní, i el Consistori va cedir a les queixes populars. Les peces que formaven el monument van seguir després un complicat recorregut itinerant per la ciutat, separades, amb períodes d’estada als magatzems municipals i, en algun cas, la seva destrucció per aprofitar-ne el bronze. Ara, segueixen disperses en places i parcs. Qui en vulgui un detall complet pot trobar-lo a l’entrada de la Font de l’Aurora de la Wikipèdia, en un molt bon article, precís i entenedor.

Un altre monument imponent que va ser trossejat i no ha tornat a ser recuperat en la seva forma original fou la Font del Vell. Era una estructura força aparatosa en forma de piràmide truncada, al capdamunt de la qual hi havia una figura de la deessa Minerva portant un escut amb les armes de Barcelona, que va fer Salvador Gurri. A la base hi havia quatre fornícules, en una de les quals s’hi va posar una gran estàtua d’un vell assegut, obra de Damià Campeny, que representa els rius que abasteixen d’aigua Barcelona. Ambdues estàtues es van fer en pedra i es van col·locar el 1816 a la Rambla, al lloc on ara hi ha el monument a Serafí Pitarra. No se sap perquè, el 1819 es va desmuntar la font, però el 1877 es va tornar a aixecar al Parc de la Ciutadella. Mentre va ser-hi, algú li va trencar el nas al vell, i per això va passar a ser conegut popularment com El Xato. Al cap d’uns anys va ser desmuntada definitivament. La Minerva va passar de la Ciutadella al Museu Marítim, on va estar fins que el 2002 la van portar als magatzems municipals, on segueix. L’estàtua del vell xato va estar al magatzem fins que el 1975 el van tornar a la llum pública posant-lo sobre un gran pedestal a la plaça de Sants.

Els castigats del franquisme

Diferent és el cas dels monuments desmuntats pel franquisme per motius clarament polítics i guardats en un magatzem fins a la fi de la dictadura. Alguns van retornar al seu lloc original en arribar la democràcia, com el monument a Francesc Layret i el de Pau Claris, i altres van haver-se de muntar de nou en un altre lloc, com el monument del doctor Robert, que de l’emplaçament original a la plaça Universitat va passar a la de Tetuan. En tots dos casos van ser restituïts a la forma original. El monument a la República, en canvi, trossejat en part pel franquisme, no ha tornat mai a la seva forma original, tot i que en aquest cas hi ha sortit guanyant, ja que el nou disseny i l’emplaçament a la plaça que portava el nom de Llucmajor, i ara el de la República, és infinitament millor que l’estàtua enfilada a la punta del llapis del Cinc d’Oros tal com va ser concebuda als anys trenta del segle passat.

Durant el franquisme va haver-hi també escultures que no van patir només persecució per motius polítics, sinó que van ser víctimes dels puritans que veuen indecències pertot. A l’obra L’Empordà, per exemple. És una obra de l’escultor Ernest Maragall posada el 1961 als Jardinets de Gràcia. Representa dues noies, una nua i l’altra amb poca roba, assegudes a terra una davant de l’altra. Un grapat de nyeu-nyeus van protestar perquè hi veien apologia del lesbianisme i l’estàtua es va haver de retirar. Va estar al magatzem fins que el 1985 es va tornar a posar on havia estat.

També l’escultor Alexandre Calder va patir la persecució dels reaccionaris per la seva obra Quatre ales, posada el febrer del 1975 a l’avinguda que encara es deia del General Goded i que ara porta el nom de Pau Casals. Segons explica Francesc Farreras a les seves memòries, “les protestes dels incultes i estúpids veïns d’aquell indret privilegiat van fer que, al cap d’uns dies, l’Ajuntament retirés l’escultura”. En assabentar-se de l’afer, el pintor Joan Miró, amic personal de Calder, va demanar que pogués anar a la fundació que estava creant a Montjuïc. I allà segueix.

Dormint uns anys al magatzem

Hi ha altres escultures que no formaven conjunts, però que per raons diverses van ser retirades del lloc on havien estat posades inicialment i guardades en un magatzem fins que, al cap d’uns anys, l’Ajuntament va decidir tornar-les a treure al carrer, però en un lloc diferent d’on havien estat. D’aquestes, les més destacades són dues fonts: la de Neptú i la de les Tres Gràcies.

La Font de Neptú, formada per una figura de Neptú, d’Adrià Ferran, i unes esfinxs de Celdoni Guixà, es va posar el 1826 al moll de la Riba de la Barceloneta. El 1892 la van portar al peu de l’escalinata dreta de la Cascada del Parc. El 1919 va anar al Parc Laribal de Montjuïc. Desmuntada el 1975 en fer-se la Fundació Miró, va estar en un magatzem fins que el 1983 va ser rescatada per posar-la en l’emplaçament actual a la plaça de la Mercè.

La Font de les Tres Gràcies, instal·lada el 1876 a la plaça Reial, va ser desmuntada el 1892 i va dormir uns anys al magatzem. El 1907 la van portar a la Rambla del Poblenou, on va estar fins al 1925, en què la van tornar al seu emplaçament original de la plaça Reial.

Sense passar pel magatzem

A part de les escultures que han hagut de visitar magatzems municipals, n’hi ha d’altres que han anat canviant de lloc sense passar pels magatzems. Les causes són normalment de tipus urbanístic, però n’hi ha d’altres, sovint inexplicables. La xifra és elevada. El primer lloc al hit parade dels desplaçats l’ocupa sens dubte el Gat de l’escultor colombià Fernando Botero. El seu recorregut va començar al Parc de la Ciutadella, prop de la Cascada, on va estar un parell d’anys. En vigílies dels Jocs Olímpics el van portar a l’Anella Olímpica, prop de l’estadi. Al cap de pocs mesos va ser traslladat, per expressa voluntat de l’autor, ran de la paret posterior de les Drassanes, un lloc obac i inhòspit on tampoc va fer fortuna. Finalment, el 28 de març del 2003, es va traslladar a l’emplaçament actual, a la Rambla del Raval urbanitzada un parell d’anys abans, i es va decidir suprimir-ne la peanya.

Una altra cèlebre escultura viatgera és la Font d’Hèrcules. Inaugurada el 1802 prop del que és ara el passeig de Lluís Companys, quan el 1881 els terrenys de la Ciutadella es van convertir en parc públic va quedar com una peça solitària en retirar-se altres escultures que li feien companyia. El 1929 va ser traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on segueix.

La Font de Ceres, inaugurada el 1830 on ara és la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer de Provença, va ser traslladada el 1874 a la nova plaça de Blasco de Garay, del Poble-sec, actualment anomenada del Sortidor per recordar el pas de la font per allà. Va estar-hi fins al 1913, quan va anar a parar al seu emplaçament actual a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc, que començava a urbanitzar-se.

El Monument a Josep Anselm Clavé va ser inaugurat l’any 1888 a Rambla de Catalunya-València. Quan la circulació va augmentar, el monument va esdevenir un destorb i va ser traslladat el 1956 al seu actual emplaçament, al capdamunt del passeig de Sant Joan. Va obligar a moure el monument a Guillem Graell que era allà, que va anar a parar una travessia més avall.

El llistat no s’acaba!

Hi ha moltes més escultures que han anat voltant per Barcelona, canviades de lloc sovint més d’una vegada. Apart de les esmentades, en un repàs ràpid n’hem trobat una vintena, entre elles la Font de la Caputxeta, que de la plaça de Tetuan va anar a parar al passeig de Sant Joan; el Monument al Treball, d’Eudald Serra, que de la Meridiana va anar a parar a Montjuïc; un Nu Femení, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, dels jardins de Pedralbes als jardins de Joan Maragall, i no seguim perquè l’espai s’acaba i és molt probable que quan llegiu això ja n’hagin canviat de lloc alguna altra.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada El ball de les escultures ha aparegut primer a Carrer.

Vall d’Hebron i Montjuïc
Us proposem de fer-ho tot en un sol dia, si les cames i el cos us ho permeten.

Però si no us hi veieu amb cor, també ho podeu fer en tres tongades: un dia els tres poemes de la Vall d’Hebron i Montjuïc; un altre dia les quatre obres de l’Eixample, i el tercer la mitja dotzena del barri vell. No haureu de fer grans caminades, però voltareu força, perquè les peces del trencaclosques brossià estan força disperses. Cadascun dels tres es pot fer en un temps entre una hora i dues; depèn de la marxa que porteu i el temps que us entretingueu a cada peça. Començarem per la perifèria i els parcs.

1. Les lletres del Velòdrom
Poseu-vos-hi de bon matí. Metro de la línia 3 fins a la parada Mundet. Sortireu a la porta de les antigues Llars Mundet, ara Campus Universitari de Ciències de l’Educació, una visita molt recomanable, d’altra banda, encara que ara no sigui el cas. Camineu una mica per la vorera de la banda muntanya del passeig de la Vall d’Hebron en direcció Besòs i tot seguit trobareu el parc que porta el nom del gran ciclista que fou Marià Cañardo, un parc que fa costat al Velòdrom construït el 1984.

Allà hi ha l’obra més monumental de Joan Brossa a Barcelona, de títol igualment monumental: Poema visual transitable en tres temps: naixement, camí -amb pauses i entonacions- i destrucció. El naixement és una gran lletra A. Passeu-hi per sota i feu camí en direcció a la muntanya. No us caldran gaire pauses, perquè de seguida trobareu la destrucció: una altra gran lletra A feta a miques. Les seves restes estan acompanyades a l’herba del terra per signes ortogràfics -són les entonacions- entre els que picotegen els ocells.

Aquesta obra la va dissenyar Brossa el mateix any que es va fer el Velòdrom, a proposta d’Esteve Bonell, un dels arquitectes d’aquest equipament esportiu, amic personal del poeta i autor també del projecte de la casa del carrer de Gènova, al Guinardó, on va viure Joan Brossa (i també, per cert, Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany).

Si un altre dia us ve de gust, podeu anar a veure aquesta casa de maó vist del carrer Gènova, que s’ho val. Destaca sobre totes les altres del carrer. La coneixereu sense confusió possible, pujant a mà esquerra, cantonada Brussel·les, quasi al davant de l’Escola del Mar.

2. Dos poemes a Montjuïc
Fins ara no heu hagut de caminar gaire. O sigui que: endavant. Torneu a l’estació de Mundet i agafeu de nou el metro de la línia 3 fins a la parada Paral·lel. Feu el transbord amb el funicular de Montjuïc, que us portarà fins al costat de la plaça de Dant.

A la part superior d’aquesta plaça hi ha un parc que porta el nom de Jardins Joan Brossa, on hi hagué, fins al 1988, un parc d’atraccions. En la paret de formigó a la banda esquerra de la porta d’entrada hi ha gravat amb gran lletres metàl·liques, des de l’any 2003, un poema d’ell:

MÚSICA D’ARPA
Ocell:
crec que és millor que obris els ulls
i fugis de la meva espatlla.
Aprofita avui per creuar extensions marines
i encendre’t d’estrelles.

Dintre del parc hi ha un altre poema de Joan Brossa, aquest visual. Costa molt de trobar. Queda situat en l’alt mur de terra d’un terraplè que tanca una de les àrees de joc infantil, mig cobert per les plantes enfiladisses i confós, per l’òxid, amb el color de la terra.

Es tracta de dues gran lletres, una A i una Z, en planxa de ferro, de dos metres i mig d’ample, encastades a la part alta del mur. La A té a l’esquerra una figura humana de mida més petita, potser una bruixa, i la Z té a la dreta, també en mida més petita, la silueta d’un home nu amb cua, semblant al faune que trobarem d’aquí una estona en una altra obra de Brossa situada a l’Eixample que il·lustrava el cartell de la Mercè de l’any 1980.

L’Eixample
3. Jardinets de la Gran Via
Ja hem acabat les visites a la perifèria. No es pot dir que ens haguem cansat gaire, fins ara. El transport públic ens ha posat les coses fàcils. Podem completar el matí amb la visita a quatre obres de Brossa situades a l’Eixample. Ara sí que caldrà fer servir una mica les cames.

El funicular ens tornarà a l’estació de metro Paral·lel on, aquest cop, no agafarem la línia 3, sinó la 2, fins a passeig de Gràcia. Quan hi siguem, només sortir als jardinets de la Gran Via toparem amb una de les escultures brossianes més populars: el saltamartí que fa de monument al llibre. Té el seu origen en una iniciativa del Gremi de Llibreters de Llibres de Vell que organitza cada any, per les festes de la Mercè, la popular fira de llibres antics i de saldo que ocupa les voreres del passeig de Gràcia des d’aquí fins al carrer d’Aragó. El Gremi va encarregar l’any 1994 a Joan Brossa i al grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona que dissenyessin un monument al llibre.

El resultat és el saltamartí (que molta gent esmenta pel nom castellà “tentetieso”) amb un llibre a sobre, de colors molt vius. Inicialment els fulls del llibre eren de ferro, però es van rovellar ben aviat i el 2002 van ser substituïts per les actuals planxes d’acer. Al peu del monument hi ha tot de plaques, que es van començar a posar el 1997 amb el nom de l’escriptor català que cada any homenatja el Gremi els dies de la Fira. O sigui que, encara que el saltamartí no oscil·li, perquè està fixat a la base, és un monument viu, al que cada any s’afegeix una placa.

4. Brossa encarat a Junoy
Ara ens adrecem cap a la Rambla Catalunya i, o bé caminant, o amb algun dels autobusos que hi pugen, anem fins al carrer València, on girem a l’esquerra. A la vorera de la banda mar, abans d’arribar al carrer de Balmes hi ha l’església i el col·legi de la Immaculada Concepció. El col·legi té el seu origen l’any 1879, però l’edifici actual és molt posterior. Quan es va fer, es va conservar l’alineació de la capella, amb una mica de reculada respecte als altres edificis d’aquest tros de carrer, el que fa com un entrant en la vorera, i això facilita l’entrada i sortida d’alumnes.

A banda i banda hi van quedar unes mitgeres que fins a l’any 2007 van romandre nues. Aquell any, l’Institut Municipal de Paisatge Urbà les va decorar amb dos cal·ligrames, una Art poètica de Josep Maria Junoy en la del número 248 i un Poema visual de Joan Brossa en la del número 252. En quedar encarades -la de Junoy és orientada a Besòs i la de Brossa a Llobregat- sembla com si es produís un diàleg entre elles, efecte que ve accentuat pel fet que el contingut literal és idèntic en tots dos cal·ligrames, una A i una Z majúscules.

Només els diferencia el fet que en el de Junoy la Z és a dalt de tot i la A a baix mentre que en el de Brossa és a l’inrevés, i els símbols que uneixen les dues lletres, que en el de Junoy són 33 punts i en el de Brossa 11 petjades. Junoy va escriure el seu poema el 1916 i Brossa el 1997. En qualsevol cas, és un diàleg una mica xocant, perquè encara que són dues obres avantguardistes, les posicions polítiques dels dos poetes van ser molt diferents: clarament progressista en el cas de Brossa, reaccionària i amb una certa participació en la cultura franquista en el cas de Junoy.

5. Un faune
Ara sí que és qüestió d’esmolar les sabates i caminar tres cantonades cap amunt i dues cantonades a l’esquerra, fins al carrer de Rosselló entre Enric Granados i Aribau. Al costat mar, al número 191, hi ha l’entrada a un dels patis interiors de l’Eixample que s’han anat guanyant els últims anys. Aquest es va obtenir l’any 2004 en portar-se a terme les obres d’un hotel, la terrassa posterior del qual ocupa una part del pati.

El promotor d’aquest establiment va tenir la idea de posar una obra de Brossa en el pati interior aconseguit, per recordar les tertúlies que als anys vuitanta i noranta del segle passat tenien lloc al restaurant Sí Señor del carrer Mallorca, de les quals el poeta n’era un assidu. El promotor de l’hotel va demanar ajuda a la Fundació Brossa i l’artista Lluís Maria Riera, que forma part del patronat de la Fundació, li va suggerir la figura del faune que es troba en diversos poemes visuals i en cartells de Brossa, símbol del carnaval i de la transgressió. El faune es va fer amb ferro verge tallat i pintat pel mateix Riera. Queda situat en la paret del fons, protegit per un parterre. Una protecció molt oportuna, perquè tot l’entorn és ple de grafits molt poc artístics.

6. Una llagosta
Ara un últim esforç i ja ens haurem guanyat el dinar. Carrer Aribau amunt, fins a la Diagonal, que travessarem per entrar tot seguit, cap a l’esquerra, en un dels carrerons transversals característics d’aquest límit entre Gràcia i Sant Gervasi. Aquest carreró porta el nom del Bon Pastor i al número 5 hi ha, des de l’any 1979, la seu del Col·legi d’Aparelladors.

L’any 1993, la junta del Col·legi va encarregar a Joan Brossa una obra que donés personalitat a l’asèptica façana de l’edifici. Brossa va treballar en el projecte amb el grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona, amb qui pocs mesos més tard tornaria a treballar per fer el monument al llibre dels jardinets de la Gran Via. Van concebre un poema visual, una part del qual consisteix en un centenar de lletres de colors vius repartits de dalt a baix de la façana de dues maneres: 50 formen el nom del col·legi de manera regular i les altres 50 es distribueixen irregularment per la façana, com si es tractés de material d’una impremta que s’hagués deixat caure per la paret.

Dalt de l’edifici, sobre la teulada, destaca un llagost, un insecte que Brossa va explicar que havia triat perquè era com “un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”. En l’acte inaugural, el 15 de juny de 1993, va sonar música de Wagner mentre Brossa llegia un poema escrit per a l’ocasió: “Enmig de l’expectació general, un gran llagost / ha aparegut al cim del Col·legi d’Aparelladors. / El carrer ha estat paralitzat unes hores. / El cònsol de Mèxic ha assegurat que al seu país / aquest insecte, que en diuen chapulín, és considerat / pels indis autòctons com a símbol de la saviesa”.

Aquesta obra té un complement en una altra peça d’art públic situada en el mateix carrer del Bon Pastor com homenatge a Joan Brossa. Obra dels escultors Carmen de la Calçada i Jaume Barrera, va ser inaugurada el 1998. Consisteix en una combinació de colors, llums i ombres produïdes per uns focus col·locats al llarg del carrer. Només es pot veure, per tant, quan es fa fosc.

El barri vell
Ara és el moment de fer una pausa en la nostra ruta. Per la tarda, havent dinat, ens centrarem en el barri vell, on es concentren mitja dotzena d’espais que porten el segell de Joan Brossa.

7. Carrer del Carme
Començarem a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47), una visita del tot recomanable no solament perquè hi ha una obra de Joan Brossa a la vista. Es tracta del poema objecte titulat Beceroles elaborat l’any 1989. Aquesta aparentment senzilla obra està composta per un esclop de fusta a mida real coronat per tres lletres de metall: A, B i C. No és difícil intuir-ne el significat, sobretot si hom té en compte la institució on es troba.

Però a l’edifici hi ha moltes altres peces d’art escampades per patis, passadissos i sales, les quals formen part, com la de Brossa, del fons d’art contemporani que des de l’any 2001 l’IEC ha anat reunint poc a poc en la seva seu social. Actualment n’hi ha prop d’un centenar. Algunes queden situades en despatxos, però una part important estan en espais d’accés lliure i per tant poden ser vistes pel visitant ocasional que vagi a fer alguna gestió a l’Institut o aquell que participi en les visites guiades que es fan regularment. I al marge de les escultures, només per veure el jardí elevat que dona al carrer d’Egipcíaques i que porta el nom de Mercè Rodoreda, ja val la pena la visita.

8. El paviment de la Rambla
Carrer del Carme enllà, arribem a la Rambla. Així que hi entrem, en la part dreta baixant del passeig central, un parell de metres més avall de l’església de Betlem, hi ha encastat a terra un antifaç obra de Joan Brossa. És de bronze, ben polit pel fregament de peus que el trepitgen, i està encastat en una llosa de granit de dos pams d’amplada. Haureu de buscar una mica entre la multitud de peus que el van trepitjant sense adonar-se’n.

L’antifaç és el guardó que cada any es dona als qui reben el premi Sebastià Gasch que des del 1976 es concedeix en record d’aquell gran periodista. El guardó va ser creat poc després de l’homenatge que li va retre el FAD l’any 1976 pel seu constant suport a les arts de l’espectacle. El 1991, el premi Sebastià Gasch va correspondre a la Rambla, i es va decidir que l’antifaç dissenyat per Brossa, en lloc de guardar-lo en un armari, fos encastat al paviment de la Rambla de les Flors.

I allà està, sense que quasi ningú se n’adoni, de la mateixa manera que tampoc no s’adonen ni del paviment dissenyat per Joan Miró ni del memorial, de dotze metres de llarg, per les 15 víctimes de l’atemptat del 17 d’agost del 2017, igualment encastat al paviment de la Rambla, els dos una mica més amunt del Liceu. Són sense dubte les tres escultures de Barcelona més trepitjades i, lamentablement, sense que la majoria dels trepitjadors en siguin conscients.

9. El Ingenio
Deixem la Rambla pel carrer de Ferran. La tercera travessia d’aquest carrer és el carrer Rauric. Cap a l’esquerra hi ha la botiga d’El Ingenio, que té el seu origen en l’any 1838. D’ella han sortit bona part dels gegants i capgrossos que animen les festes majors de ciutats de Catalunya. Després de diversos canvis de propietari i fins i tot del tipus de coses que s’hi venien, a final de desembre del 2017 va tancar, però va tornar a obrir al cap d’un any, dedicada a l’activitat tradicional d’imatgeria popular, màscares i joguines de llauna i fusta.

L’any 1997, l’amistat amb Joan Brossa de la família Cardona, propietària aleshores de la botiga, va facilitar que el poeta pensés en la peça escultòrica que hi van posar: dues lletres A, de color vermell, es troben enganxades a la part baixa de la paret exterior, i dues més, entrellaçades l’una amb l’altra com si es trobessin en un trapezi imaginari, pengen del sostre del vestíbul de la botiga. El títol d’aquest poema visual és Lletres gimnastes. La primera vegada que van posar les lletres de la paret van ser robades i ara hi ha un aparell d’alarma per impedir-ho.

10. Les més retratades
Tornem ara al carrer de Ferran i el seguim fins a la plaça de Sant Jaume. Pel carrer del Bisbe arribem a la plaça Nova, on hi la que segurament és l’obra de Brossa més popular de Barcelona: l’Ideograma corpori amb les set lletres de Barcino, en record de la de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat romana que és l’antecedent més immediat de l’actual Barcelona.

Totes les lletres són de bronze, menys la N, que és de fosa d’alumini. S’arrengleren davant la muralla romana i són el teló de fons ininterromput de selfies i fotos de grup. De vegades també serveixen perquè descansi algú que s’hi recolza o perquè una figura vivent de les que s’exhibeixen davant els turistes s’hi enfili. Tot i que no hi van ser posades fins al 1994, la idea és anterior, de quan els arquitectes municipals Màrius Quintana i Montserrat Periel van dissenyar l’actual avinguda de la Catedral, cap al 1991.

11. La Seca, l’epicentre brossià
I arribem al final de la nostra ruta. Esquivant les masses de turistes, travessem l’avinguda de la Catedral fins a la Via Laietana o, millor encara, només fins al carrer de la Tapineria i baixem fins al carrer de la Princesa resseguint la muralla, ara que llueix millor amb la supressió del fossat que hi havia.

Si voleu continuar amb un recorregut sense cotxes, només entrar al carrer de la Princesa, fiqueu-vos a mà dreta pel primer carreró i aneu seguint les sinuositats pels assossegats carrers de Cotoners i Barra de Ferro fins al Museu Picasso i allà entreu per l’arc de la seva esquerra al carrer del Cremat Gran, per arribar al carrer de Flassaders. En el número 40 d’aquest carrer hi ha des del 2011 l’Escenari Joan Brossa, petit teatre que té el seu origen en el que fou l’Espai Escènic de la placeta Allada-Vermell, situada ben a prop.

L’Escenari Brossa ocupa una part de l’edifici on hi hagué la Seca, reial fàbrica de moneda, que en tancar el 1881 fou compartimentat en diversos immobles. El 2011 Meritxell Inaraja va dirigir una rehabilitació de l’immoble de Flassaders, 40, per convertir el pati en la nova seu del teatre, que s’hi va traslladar. Però en l’antic espai d’Allada-Vermell, obert el 1997, hi va quedar una peça escultòrica de Brossa. Hi anirem després, per acabar el recorregut.

Tant en l’antic espai com en l’actual, l’Espai Escènic Joan Brossa impulsa la representació de moltes obres de Brossa i la de tots aquells que treballen en l’òrbita de la seva estètica. És un centre de producció i difusió d’activitats com ara la dramatúrgia textual, la poesia en escena i la dansa, amb una especial atenció a les arts escèniques parateatrals, és a dir la màgia, el circ, les titelles i ombres xineses i el cabaret.

Forma part de la Xarxa de Fàbriques de Creació de l’Institut de Cultura de Barcelona, un programa municipal basat en la transformació d’antics edificis industrials en desús per convertir-los en nous espais destinats a la cultura i l’expressió artística. La Xarxa Fàbriques de Creació compta amb onze centres distribuïts per diversos barris de Barcelona, tots de titularitat pública, però cadascun amb un programa d’actuació singular i amb un elevat nivell d’autonomia. L’Escenari Brossa té tot el dia obert un bar al vestíbul, amb terrassa a l’exterior.

En la part posterior del mateix edifici que ocupa l’Espai Escènic Joan Brossa, en el número 2 del carrer que porta precisament el nom de la Seca, s’hi va instal·lar l’any passat la Fundació Brossa, que des de la seva creació el 1999 havia estat voltant per diversos locals com a seu social.

L’objectiu principal de la Fundació és conservar, organitzar i catalogar l’obra i el fons bibliogràfic i documental del poeta, i incentivar la recerca sobre els diferents vessants de la seva obra. Organitza exposicions en el seu local i promou en altres llocs activitats relacionades amb l’univers creatiu del poeta. Per arribar-hi, no es pot donar la volta pel carrer de les Mosques, ja que està tancat amb una reixa, sinó que cal sortir al passeig del Born i girar per la placeta de Montcada, o bé directament des del carrer Cirera, una travessia de Flassaders que tanca l’illa de cases pel costat contrari al carrer de les Mosques.

L’última obra de Brossa
Podem acomiadar-nos de la ruta amb la visita a una última obra: la que s’ha conservat on hi hagué des del 1997 fins l’any 2011 l’Espai Escènic Joan Brossa, amb entrada per la placeta que es va crear amb la unió dels carrers Allada i Vermell, després de l’enderroc de part de les cases, i que també tenia accés per la part posterior, al carrer de Tantarantana.

Des de la Seca hi podem arribar sortint al passeig del Born i seguint el carrers del Rec cap amunt. L’edifici que va ocupar el teatret abans del trasllat a la Seca està coronat, en la banda Allada-Vermell, per una lletra B gegant, de color vermell, reclinada en forma d’antifaç. És l’últim poema visual de Joan Brossa instal·lat a Barcelona el 7 d’octubre de 1998, dos mesos abans que l’artista morís. En la gran tarima de ciment, pintada de vermell, davant del local hi ha una frase del poeta: “Quan un país no va a l’hora, el primer que se’n ressent és el teatre”.

Amb el cos cansat i l’esperit enriquit, podem ara tornar cap a casa, a seure i llegir uns quants poemes de Brossa. Potser els dels dos llibres que conté aquella obra seriada titulada Ou amb dos rovells que molts vam comprar fa anys i tenim posada en una lleixa.

Extra: Record d’un malson
Hi ha obres de Brossa no només a Barcelona, sinó també en altres ciutats de Catalunya: al Museu del Cine de Girona, a Montigalà, al Museu de la Immigració de Sant Adrià del Besós… En aquest últim hi ha una obra que té una evident relació amb Barcelona i que és segurament l’escultura més coneguda i més polèmica del poeta. És el cap de l’exalcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, posat en una safata a sobre d’una cadira. El títol: Record d’un malson.

Ha tingut una història envitricollada. Realitzada el 1989, va ser col·locada a la Mina el 1992, retirada, portada el 1996 a la Biblioteca Popular de Sant Adrià del Besòs i finalment traslladada al Museu de la Immigració el 2006. Aquesta primavera ha format part de les obres del pavelló català a la XV Biennal d’Arquitectura de Venècia.

Tot va començar la tardor de 1989, quan els veïns del barri de Cobasa de Sant Adrià del Besòs es van oposar a que es fessin habitatges en un terreny pensat primerament com a plaça. La reivindicació va portar mols mals de cap a l’alcalde de Sant Adrià, Antoni Meseguer. En aquell context, d’un sopar de Meseguer amb el grup d’opinió socialista Emprius va sortir la idea de fer un antimonument a Porcioles, com a culpable que existissin barris com Cobasa.

Es va encarregar a Joan Brossa, que va plasmar el projecte en una cadira sobre la qual hi ha una safata amb el cap de l’exalcalde. Meseguer va rebre l’obra el 1991, però a l’hora de la veritat no va gosar posar-la a la plaça que havia resultat d’aquell conflicte. La figura de Porcioles s’estava revisant i no precisament de forma negativa en l’àmbit municipal socialista. Quatre anys després, sent alcalde el convergent Jaume Vallès, dos regidors d’Iniciativa per Catalunya van decidir treure el monument que no havia vist la llum del magatzem on es guardava i el van posar a la Mina, barri de Sant Adrià. Vallès el va fer retirar sense contemplacions i el 1996 va ser instal·lat en la nova biblioteca municipal. Brossa, en saber-ho, va comentar que sempre estaria millor entre llibres que no pas en un garatge.

El desembre del 2006, per decisió municipal, l’obra es va traslladar al Museu de la Història de la Immigració, inaugurat en aquelles dates, on s’exposa en una vitrina al costat de la porta d’entrada.

L'entrada Brossa a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Al gran d’aquests nebots li van posar el nom de l’avi patern, Miquel. Va néixer l’any de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, però el 98 no va suposar per a ell cap mal fat, hereu com era d’una fortuna impressionant i membre d’una de les famílies més influents del país.

El noi va fer estudis universitaris a Barcelona i va fer estades a França i els Estats Units amb l’excusa de completar estudis. Res diferent del que és habitual en els nois de casa bona. Es va casar, va tenir una filla, Carme Mateu i Quintana, i en començar la guerra civil no s’ho va pensar gens i va anar cap a Burgos via Ginebra.

Allà va poder alternar amb el dictador i fer-se ben veure per l’establishment franquista, el que li va suposar el nomenament d’alcalde de Barcelona uns dies abans de l’ocupació de la ciutat, quan encara es trobava a Saragossa, a l’espera que fos buidada de rojos. Eren temps que sí que eren possibles els nomenaments no presencials de càrrecs polítics.

El dia 27, l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes a l’Ajuntament, hi arribava Miquel Mateu amb el nomenament d’alcalde a la butxaca. Els dies següents van anar arribant els altres membres del Consistori, igualment nomenats a distància.

Al principi van tenir molta feina a fer neteja de funcionaris no clarament fidels. No va ser difícil fer la llista, formada sobretot a base de delacions. Delatar un company de feina podia ser una bona inversió per assegurar-se el propi futur. No calia ajustar-se gaire a la veritat ni aportar proves, la tria es feia sense gaire miraments. I el lloc dels que eren expulsats i dels que havien marxat a l’exili era ocupat ràpidament pels que havien estat presos o amagats durant la guerra, per ex combatents de l’exèrcit franquista o, si havien mort, pels seus orfes i vídues. És a dir, per militars, falangistes, carlins, lerrouxistes, gent de la Lliga i persones que, sense haver militat en cap partit, fessin clara professió de fe franquista.

La segona neteja va ser la de monuments i noms de carrers. Van ser retirats tots els sospitosos de catalanisme o esquerranisme i substituïts pels dels herois del nou règim. Cartells i pintades a les parets que recordessin els temps de la República van ser tapats per les aranyes falangistes i pels retrats de Franco i José Antonio.

Treure la runa dels carrers va ser una feina més lenta. Els bombardeigs havien deixat importants ferides en la trama urbana, i van ser aprofitats per començar a obrir nous carrers i places. Es van cegar refugis antiaeris.

Miquel Mateu va aprofitar l’ocasió per donar nova vida a l’empresa de ferros que havia heretat. En feia falta molt per a la reconstrucció, i no n’hi havia gens. Arreplegava el de les cases ensorrades, i si calia n’ensorrava. Un dels pastissos més suculents va ser el Palau de Belles Arts procedent de l’Exposició Universal de 1888, bombardejat per l’aviació italiana el 1938. Hi quedaven moltes tones de ferro que l’empresa Viuda e hijos de Miguel Mateu va saber reciclar amb bons guanys. Estava situat on fins fa poc hi ha hagut l’edifici dels jutjats de primera instància. Era un edifici majestuós decorat amb escultures i pintures dels millors artistes de l’època que havia servit després de 1888 per a tota mena d’actes i exposicions.

Miquel Mateu no va tenir problemes per posar-se quan calia la camisa blava, saludar amb el braç aixecat i fins i tot formar part del Consejo Nacional de Falange Española, segurament no gaire convençut, sinó perquè era el que li convenia. Eren temps de triomf del cinisme polític. Si calia rebre entusiàsticament el comte Ciano, gendre de Mussolini, o el cap de les SS Heinrich Himmler, no hi feia pas escarafalls.

El 1943 Franco el va nomenar Procurador en Cortes, i així va poder seure a prop del seu tiet Pla i Deniel en un escó de l’edifici de la carrera de San Jerónimo. Alhora que per un costat aixecava al braç, depurava funcionaris municipals i seguia les directrius franquistes, per l’altre afavoria els seus propis negocis.

Llums tènues
Però entre les abundants ombres dels seus sis anys a l’alcaldia hi ha també algunes tènues llums, com la de permetre que ocupessin alguns llocs significatius a l’Ajuntament antics militants de la Lliga i algunes figures d’un nivell intel·lectual força per damunt del que era habitual entre els càrrecs polítics i tècnics de l’època, quan triomfaven sobretot les mitjanies i els aprofitats. Entre ells, l’arquitecte municipal Adolf Florensa, qui, desoint les odres del governador civil i segurament amb el consentiment de Mateu, no va destruir les estàtues retirades de carrers i places sinó que les va amagar en un magatzem del Poblenou, el que va permetre recuperar, després de la mort de Franco, monuments tan significatius com els dedicats al doctor Robert, Layret o Rafael de Casanova.

Una altra figura destacada del període va ser Tomàs Carreras Artau, a qui Mateu va escollir com a responsable de l’àrea de Cultura i a qui es deu la salvació d’alguns elements de la Barcelona culta d’abans de l’arribada del franquisme, com la Biblioteca Arús, i la creació d’altres de nous, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Va esforçar-se en tornar a obrir els museus existents el més ràpidament possible i a fer-ne de nous. Va crear el d’Art Modern en l’edifici que havia ocupat el Parlament de Catalunya al parc de la Ciutadella, i el d’Història a la Casa Padellàs, traslladada ja abans de la guerra pedra a pedra des de la Via Laietana a la plaça del Rei. Alhora l’Ajuntament va comprar el Tinell i la capella de Santa Àgata, que van ser incorporats al museu.

El 1945 es van reobrir els museus de geologia i zoologia del parc de la Ciutadella i el gabinet numismàtic, tancats des de la guerra. Els anys següents, quan Mateu ja no era alcalde, es va habilitar una part de l’antic palau reial per al Museu Marès i es va crear el Museu de la Música en el Conservatori ¡ I’Etnològic a Montjuïc.

També es va comprar el palau de la Virreina, es va restaurar, i s’hi va instal·lar el Museu d’Arts Decoratives que havia estat a Pedralbes. D’aquesta manera, Carreras Artau va posar en evidència, d’una banda, fins on podien tenir joc en la política les restes de la Lliga, i de l’altra les possibilitats de fer coses en aquells difícils anys quaranta.

En el camp de l’ensenyament, Mateu va saber conservar alguna cosa de l’esperit d’avant-guerre, deixant en mans d’Artur Martorell la gestió dels parvularis i escoles municipals en les que el català no hi va ser deixat completament de banda i s’hi va mantenir alguna cosa del mètode Montessori, completament allunyat de la pedagogia que se seguia a les escoles estatals.

Mateu va ser alcalde d’una Barcelona on dominava el gris, la por i la repressió. Però comparat amb les altres primeres autoritats de la Barcelona del moment, o amb els alcaldes que van venir darrera d’ell abans de l’arribada de Porcioles, pot dir-se que Mateu va actuar, en temps difícils, de manera força diferent al lema que s’atribueix al seu successor, el baró de Terrades: “A ningú li passa res per no fer res”.

L'entrada Miquel Mateu, el nebot del cardenal ha aparegut primer a Carrer.

En fer-se el canvi de numeració, l’edifici que tenia el número 12 de la Rambla del Estudis va passar a tenir el 130 de la Rambla. En aquell edifici hi havia, des del 1945, la Delegación Provincial de Prensa, en la que uns censors a les ordres de les autoritats governatives del franquisme assenyalaven als directors dels diaris allò que no es podia publicar i allò que calia publicar. Als baixos d’aquest edifici de cinc plantes que fa cantonada amb el carrer de la Canuda hi ha ara una botiga Mango, i l’any que ve vés a saber què hi haurà, perquè no hi ha res més efímer que els magatzems de prêt-à-porter.

De pla de Palau a Canuda
Des de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes fins al 1945, la censura de premsa havia estat radicada a l’edifici de Govern Civil, al pla de Palau. El trasllat a la Rambla va facilitar la feina dels ciclistes que feien la seva jornada laboral transportant les proves d’impremta dels textos que anaven a publicar els diaris de l’endemà i recollint-les al cap d’una estona amb les corresponents ratllades del llapis vermell.

Els qui ho tenien més a prop eren La Vanguardia, que tenia la redacció al carrer Pelai i per tant podia fer les anades i vingudes a censura fins i tot a peu, i El Correo Catalán, que aquell mateix any 1955 s’havia traslladat al soterrani del número 124 de la Rambla des dels vells locals del carrer Banys Nous.

Al Noticiero Universal i la Hoja del Lunes tampoc no els quedava gaire lluny, ja que el primer era a baix de tot del carrer de Llúria i l’altre a la Rambla de Catalunya, tocant a la plaça. Els que havien de pedalar més eren els conserges del Diario de Barcelona i els dels dos diaris falangistes, que tenien les redaccions al carrer Consell de Cent, el primer amb entrada per Muntaner i els de la Cadena Azul per Villarroel. Els de setmanaris i altres publicacions s’ho podien prendre amb més calma, en treballar amb uns terminis no diaris.

Aquesta activitat amunt i avall donava certa vida a aquell tros de la Rambla, que aquells anys no estava pas tan concorreguda com ho està ara. En les oficines de censura, per sorprenent que pugui semblar, hi treballaven periodistes. Hom s’imagina que els censors eren anònims homes de negre, però no: eren coneguts i fins i tot reconeguts homes de lletres que feien bullir l’olla retallant els textos que escrivien els seus companys dels diaris. Noms com per exemple Sebastià Sánchez-Juan o Carles Sindreu.

També n’hi havia que feien el doblet, treballant unes hores en un diari i unes altres en les oficines de censura, com Domingo de Fuenmayor, Fèlix Ros o Ramon Aliberch. Així tot quedava a casa. La veritat, però, és que no tenien gaire feina a retallar textos, perquè els qui els escrivien, o bé eren entusiastes del règim, o bé ja sabien quin pa s’hi donava i no es volien complicar la vida.

I fins i tot es va donar el cas que en algunes ocasions, per descuit dels censors, es va publicar un text que va molestar alguna autoritat i que va suposar problemes menors, però força molestos, al periodista que els havia escrit. Problemes com ser acomiadat, passar unes quantes nits a comissaria, veure com li rapaven el cabell o haver-se de menjar la pàgina de diari on havia sortit publicat el text.

Per això, als periodistes de l’oficina de censura els ocupava més temps redactar textos elogiosos a l’obra del franquisme que no pas la lectura censora. Uns textos que eren enviats als diaris amb estrictes indicacions que havien de ser publicats. A vegades no s’enviaven els textos ja escrits, sinó consignes esquemàtiques sobre com calia tractar un tema. Així s’evitava que tots els diaris publiquessin el mateix text i es veiés massa el llautó.

Una altra feina que els ocupava la jornada laboral era elaborar els fulls d’inspecció, molt meticulosos, sobre el que publicaven els diaris i revistes. Aquests fulls d’inspecció, convenientment numerats, eren unes anàlisis exhaustives de la forma i el fons de cada exemplar d’una publicació, amb informes sobre la personalitat dels autors dels treballs publicats.

La delegación de prensa franquista, i per tant l’oficina de censura, va estar vint anys a la Rambla. La primavera de 1966, dos anys després que Manuel Fraga Iribarne fos nomenat ministre d’Informació i Turisme, i pocs dies després que entrés en vigor una nova Llei de Premsa que eliminava la censura prèvia però no les prohibicions sobre allò que es podia publicar i el que no, es va traslladar la seu de la delegación de prensa a un dels pisos del número 431 bis de la Diagonal, que aleshores es deia oficialment Avenida del Generalísimo, entre Aribau i Enric Granados, en un característic edifici situat al costat mar, amb grans plafons de ceràmica vidriada a la façana, inaugurat el mes de gener d’aquell mateix any 1966.

Allà va acabar el 18 de març de l’any 1976 la manifestació de periodistes demanant la llibertat de Josep Maria Huertas, que era a la presó, primera manifestació autoritzada a Barcelona des de la mort de Franco.

Benvinguda als viatgers
Nou mesos després de la manifestació dels periodistes demanant la llibertat de Huertas Claveria, i deu anys després que abandonés la Rambla la sinistra oficina de censura, el ceramista Joan Gardy-Artigas i els tallers Escofet van acabar l’execució del paviment dissenyat per Joan Miró al Pla de la Boqueria.

Quan es va inaugurar, el 30 de desembre de 1976, feia un any que Franco havia mort i la censura de premsa estava fent els últims espasmes agònics. A l’agost hi havia hagut el primer decret d’amnistia; al setembre, la primera Diada legal; al novembre els procuradores en Cortes franquistes s’havien fet l’hara-kiri i havien aprovat la llei de Reforma Política; el 10 de desembre, Santiago Carrillo havia aparegut en públic inesperadament a Madrid, havia estat detingut, i deixat en llibertat el dia 30, precisament el mateix dia que Josep Maria Socías Humbert, l’alcalde de la Transició, acabat de nomenar, va inaugurar el paviment de Joan Miró a la Rambla.

Barcelona, tot el país, bullia amb un aire nou que corria amb especial intensitat per la Rambla, escenari, aquells mesos, de manifestacions de tota mena. Aquell paviment, a més tenia una significació molt especial: Quan el 1968 se li va proposar a Joan Miró el disseny d’un mural per a una nova terminal de l’aeroport de Barcelona, no solament va acceptar l’encàrrec, sinó que va prometre que faria per a la ciutat tres obres que donarien la benvinguda als viatgers que hi arribessin per terra, mar i aire.

Va complir la seva promesa, amb uns terminis de sis anys en sis anys, i cadascuna d’aquestes obres, de característiques molt diferents, saluden els visitants que arriben volant a la terminal 2 (el mural, realitzat en ceràmica per Llorens Artigas, va quedar col·locat el setembre de 1970); els qui arriben per mar, amb el paviment del Pla de la Boqueria, inaugurat el 30 de desembre del 1976, i els qui entren a Barcelona amb vehicle terrestre per la Gran Via, amb la monumental i fàl·lica escultura Dona-bolet amb barret de lluna, més coneguda com Dona i ocell, al Parc de l’Escorxador -ara de Joan Miró- des de l’abril de 1983.

Seguint la voluntat de l’artista, el paviment de Miró al Pla de l’Ós o Pla de la Boqueria no ha estat protegit com una peça de museu que no s’ha de tocar, sinó que es limita a acomplir la missió de qualsevol paviment: ser trepitjat i acumular damunt la seva superfície tota mena d’immundícies, i entre aquestes els xiclets que els serveis de neteja han d’anar desenganxant. Ha aguantat bé totes les agressions gràcies a l’excel·lent realització tècnica que li fa resistir força bé les agressions quotidianes. Tot i així ha estat necessari anar fent reparacions periòdiques, sobretot de les peces de color blau, que són les que més fàcilment es deterioren. El 1992 es va fer una substitució important de peces d’aquest color i el 2007 se’n van haver de tornar a canviar, i també de les de color groc i vermell.

Els temps de l’oficina de censura, símbol de la repressió, i els que han transcorregut des de la instal·lació del paviment del Pla de la Boqueria, símbol d’acolliment, marquen dos dels molts decorats que han ocupat l’escenari de la Rambla, diversa, viva, on hi ha el pistil de la Rosa de Foc.

L'entrada La Rambla, de pàtria de la censura a símbol d’acolliment ha aparegut primer a Carrer.