Miquel Mateu, el nebot del cardenal

El cardenal Enric Pla i Deniel, autor de la justificació ideològica de l’aixecament militar contra la República com a Cruzada, devot practicant de la salutació feixista, inventor de les entrades de Franco “bajo palio” a les esglésies, i premiat per això pel dictador amb l’arquebisbat de Toledo, el títol de Primat d’Espanya i un escó a les Cortes Españolas, tenia cinc nebots, fills de la seva germana Mercè, casada amb Damià Mateu i Bisa -comerciant de ferros amb l’empresa Viuda e hijos de Miguel Mateu i fundador, entre altres, de la fàbrica d’automòbils Hispano-Suiza; banquer, mecenes d’art, monàrquic, propietari del Diario de Barcelona des de poc abans de la guerra civil, senyor del Castell de Peralada i membre d’un bon grapat de consells d’administració-.

Al gran d’aquests nebots li van posar el nom de l’avi patern, Miquel. Va néixer l’any de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, però el 98 no va suposar per a ell cap mal fat, hereu com era d’una fortuna impressionant i membre d’una de les famílies més influents del país.

El noi va fer estudis universitaris a Barcelona i va fer estades a França i els Estats Units amb l’excusa de completar estudis. Res diferent del que és habitual en els nois de casa bona. Es va casar, va tenir una filla, Carme Mateu i Quintana, i en començar la guerra civil no s’ho va pensar gens i va anar cap a Burgos via Ginebra.

Allà va poder alternar amb el dictador i fer-se ben veure per l’establishment franquista, el que li va suposar el nomenament d’alcalde de Barcelona uns dies abans de l’ocupació de la ciutat, quan encara es trobava a Saragossa, a l’espera que fos buidada de rojos. Eren temps que sí que eren possibles els nomenaments no presencials de càrrecs polítics.

El dia 27, l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes a l’Ajuntament, hi arribava Miquel Mateu amb el nomenament d’alcalde a la butxaca. Els dies següents van anar arribant els altres membres del Consistori, igualment nomenats a distància.

Al principi van tenir molta feina a fer neteja de funcionaris no clarament fidels. No va ser difícil fer la llista, formada sobretot a base de delacions. Delatar un company de feina podia ser una bona inversió per assegurar-se el propi futur. No calia ajustar-se gaire a la veritat ni aportar proves, la tria es feia sense gaire miraments. I el lloc dels que eren expulsats i dels que havien marxat a l’exili era ocupat ràpidament pels que havien estat presos o amagats durant la guerra, per ex combatents de l’exèrcit franquista o, si havien mort, pels seus orfes i vídues. És a dir, per militars, falangistes, carlins, lerrouxistes, gent de la Lliga i persones que, sense haver militat en cap partit, fessin clara professió de fe franquista.

La segona neteja va ser la de monuments i noms de carrers. Van ser retirats tots els sospitosos de catalanisme o esquerranisme i substituïts pels dels herois del nou règim. Cartells i pintades a les parets que recordessin els temps de la República van ser tapats per les aranyes falangistes i pels retrats de Franco i José Antonio.

Treure la runa dels carrers va ser una feina més lenta. Els bombardeigs havien deixat importants ferides en la trama urbana, i van ser aprofitats per començar a obrir nous carrers i places. Es van cegar refugis antiaeris.

Miquel Mateu va aprofitar l’ocasió per donar nova vida a l’empresa de ferros que havia heretat. En feia falta molt per a la reconstrucció, i no n’hi havia gens. Arreplegava el de les cases ensorrades, i si calia n’ensorrava. Un dels pastissos més suculents va ser el Palau de Belles Arts procedent de l’Exposició Universal de 1888, bombardejat per l’aviació italiana el 1938. Hi quedaven moltes tones de ferro que l’empresa Viuda e hijos de Miguel Mateu va saber reciclar amb bons guanys. Estava situat on fins fa poc hi ha hagut l’edifici dels jutjats de primera instància. Era un edifici majestuós decorat amb escultures i pintures dels millors artistes de l’època que havia servit després de 1888 per a tota mena d’actes i exposicions.

Miquel Mateu no va tenir problemes per posar-se quan calia la camisa blava, saludar amb el braç aixecat i fins i tot formar part del Consejo Nacional de Falange Española, segurament no gaire convençut, sinó perquè era el que li convenia. Eren temps de triomf del cinisme polític. Si calia rebre entusiàsticament el comte Ciano, gendre de Mussolini, o el cap de les SS Heinrich Himmler, no hi feia pas escarafalls.

El 1943 Franco el va nomenar Procurador en Cortes, i així va poder seure a prop del seu tiet Pla i Deniel en un escó de l’edifici de la carrera de San Jerónimo. Alhora que per un costat aixecava al braç, depurava funcionaris municipals i seguia les directrius franquistes, per l’altre afavoria els seus propis negocis.

Llums tènues
Però entre les abundants ombres dels seus sis anys a l’alcaldia hi ha també algunes tènues llums, com la de permetre que ocupessin alguns llocs significatius a l’Ajuntament antics militants de la Lliga i algunes figures d’un nivell intel·lectual força per damunt del que era habitual entre els càrrecs polítics i tècnics de l’època, quan triomfaven sobretot les mitjanies i els aprofitats. Entre ells, l’arquitecte municipal Adolf Florensa, qui, desoint les odres del governador civil i segurament amb el consentiment de Mateu, no va destruir les estàtues retirades de carrers i places sinó que les va amagar en un magatzem del Poblenou, el que va permetre recuperar, després de la mort de Franco, monuments tan significatius com els dedicats al doctor Robert, Layret o Rafael de Casanova.

Una altra figura destacada del període va ser Tomàs Carreras Artau, a qui Mateu va escollir com a responsable de l’àrea de Cultura i a qui es deu la salvació d’alguns elements de la Barcelona culta d’abans de l’arribada del franquisme, com la Biblioteca Arús, i la creació d’altres de nous, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Va esforçar-se en tornar a obrir els museus existents el més ràpidament possible i a fer-ne de nous. Va crear el d’Art Modern en l’edifici que havia ocupat el Parlament de Catalunya al parc de la Ciutadella, i el d’Història a la Casa Padellàs, traslladada ja abans de la guerra pedra a pedra des de la Via Laietana a la plaça del Rei. Alhora l’Ajuntament va comprar el Tinell i la capella de Santa Àgata, que van ser incorporats al museu.

El 1945 es van reobrir els museus de geologia i zoologia del parc de la Ciutadella i el gabinet numismàtic, tancats des de la guerra. Els anys següents, quan Mateu ja no era alcalde, es va habilitar una part de l’antic palau reial per al Museu Marès i es va crear el Museu de la Música en el Conservatori ¡ I’Etnològic a Montjuïc.

També es va comprar el palau de la Virreina, es va restaurar, i s’hi va instal·lar el Museu d’Arts Decoratives que havia estat a Pedralbes. D’aquesta manera, Carreras Artau va posar en evidència, d’una banda, fins on podien tenir joc en la política les restes de la Lliga, i de l’altra les possibilitats de fer coses en aquells difícils anys quaranta.

En el camp de l’ensenyament, Mateu va saber conservar alguna cosa de l’esperit d’avant-guerre, deixant en mans d’Artur Martorell la gestió dels parvularis i escoles municipals en les que el català no hi va ser deixat completament de banda i s’hi va mantenir alguna cosa del mètode Montessori, completament allunyat de la pedagogia que se seguia a les escoles estatals.

Mateu va ser alcalde d’una Barcelona on dominava el gris, la por i la repressió. Però comparat amb les altres primeres autoritats de la Barcelona del moment, o amb els alcaldes que van venir darrera d’ell abans de l’arribada de Porcioles, pot dir-se que Mateu va actuar, en temps difícils, de manera força diferent al lema que s’atribueix al seu successor, el baró de Terrades: “A ningú li passa res per no fer res”.

Compartir