És una desgràcia que es facin servir zones verdes com a magatzem d’obres públiques, però crec que és imprescindible tenir en compte algunes dades.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els habitants de nuclis de població disposin d’almenys entre deu i quinze metres quadrats d’espai verd per habitant. A Barcelona, la superfície de verd per habitant declarada oficialment, excloent el Parc de Collserola, és de 7 m² per habitant, molt inferior a la majoria de les capitals europees.
Aquesta és, però, una xifra molt enganyosa, ja que pot incloure espais com les grans rotondes de trànsit, les fileres d’arbusts de separació entre carrils de circulació, les zones esportives -incloses les de clubs privats-, les platges i fins i tot els escocells dels arbres. Espai lliure no és sinònim de zona verda. Per tant, és inútil qualsevol comparació entre ciutats, que poden utilitzar diferents sistemes de càlcul.
No es pot oblidar tampoc que una part important dels parcs urbans de Barcelona estan en terrenys no plans, sinó costeruts i d’accés no precisament fàcil -Putxet, Monterols, Guinardó…-. Cal tenir en compte també que qualsevol càlcul només té en compte la població resident, no els milions de turistes que desfilen sense parar per la ciutat i que, en alguns barris, fan créixer la densitat humana i disminuir l’espai públic disponible per habitant, fins a extrems insuportables.
Així doncs, per a una aproximació més exacta a la realitat, cal veure, en primer lloc, quin és el verd realment utilitzable. I, en segon lloc, no solament per habitant resident sinó per mitjana de població existent en la ciutat, fixa o de pas. Els pocs estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió situen el verd per habitant de Barcelona realment utilitzable molt per sota d’un metre quadrat.
Cal tenir en compte, a més, les diferències espectaculars existents entre barris, tant pel que fa al verd per habitant com al nombre d’habitants per quilòmetre quadrat. Pel que fa al verd, són enganyoses les xifres dels barris que tenen a prop algun dels grans parcs de la ciutat -Ribera el de la Ciutadella, Sants el del Montjuïc-, i pel que fa a la densitat de població, sis districtes de Barcelona superen la densitat de Bombai (Índia), una de les més altes del món amb 20.634 habitants per km² i també la que tenia, abans dels bombardeigs, la Franja de Gaza, tercera entitat política amb més densitat d’Àsia i ara una mostra de fins on pot arribar la brutalitat humana.
L’Eixample té 35.625 habitants per km²; Gràcia, 29.082; Ciutat Vella, 25.159
i els tres districtes del Nord -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil, el mateix que París. A Londres només hi viuen 5.700 habitants per km²; a Oslo, 1.427 i a Viena, 108.
Una combinació de causes
Aquesta situació desastrosa és fruit de:
1) Ser una ciutat compacta, encaixonada entre dos rius i entre la muntanya i el mar, sense possibilitat de creixement.
2) Una especulació històricament enquistada, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant el mandat de l’alcalde Porcioles, durant el qual, entre moltes altres barbaritats, es va autoritzar l’elevació de dos pisos en els edificis de l’Eixample.
3) La intel·ligent política seguida per Joan Antoni Solans com a cap dels serveis municipals d’Urbanisme durant la Transició va deixar als primers ajuntaments democràtics el regal d’una quantitat molt important de terrenys adquirits a altres administracions o a empreses privades que van poder ser convertits en parcs públics -Escorxador, Pegaso, Clot, Renfe, España Industrial…-. Això va permetre elevar una mica el catastròfic percentatge de verd per habitant heretat del porciolisme. Altres polítiques adoptades durant la democràcia, com la progressiva recuperació dels interiors d’illa o la creació d’espais per a vianants a l’Eixample durant el mandat de l’alcaldessa Ada Colau, han permès augmentar una mica més els espais lliures realment utilitzables pels ciutadans, però en absolut situar-lo en els nivells recomanats per l’OMS.
4) El vertiginós increment de l’arribada de turistes dels Jocs Olímpics ençà ha portat a una monstruosa densificació humana en alguns barris ja mancats des d’abans de places i parcs de dimensions suficients.
Una solució complicada
Aquesta és la realitat. És més que raonable la queixa dels barcelonins davant l’okupació per les autoritats municipals i autonòmiques dels poquíssims espais lliures de què poden disposar per agafar aire enmig de l’amuntegament en què han de viure, més semblant al de les granges de gallines que al que hauria de ser una ciutat a escala humana. Però trobar alternatives per disposar de l’espai necessari per fer determinades obres indispensables no és fàcil i en alguns casos, impossible. Caldria, potser, explorar la possibilitat de treure de les calçades, i no de les voreres, les places i els parcs, l’espai necessari per a aquestes obres. Seria una contribució més a la reducció del trànsit privat i a la millora de l’aire que tots respirem. La negociació entre autoritats i representants veïnals pot alleugerir el patiment d’aquests últims, però no hi ha solucions màgiques a l’herència emmetzinada que van deixar-nos la corrupció dels quaranta anys d’ajuntaments franquistes.
*Jaume Fabre és periodista i historiador.
