L’esport ha servit de cola social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.

El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.

El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.

Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de narcocampament”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.

Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès…”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.

Després del desallotjament

Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.

El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.

L'entrada Futbol de barri contra el racisme i la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Quan els locals són públics o gestionats per l’Administració, s’hi sol afegir un procés administratiu lent i poc adaptat a la realitat de les entitats. Per exemple, d’un temps ençà, el departament de Patrimoni de l’Ajuntament ha començat a posar ordre en els seus espais, en un exercici de transparència que no ha quedat exempt de polèmica, ja que vol cobrar a les associacions un lloguer o “cànon social” que va dels 650 als 2.000 euros a l’any, depenent dels metres quadrats, a banda dels arranjaments que necessiti el local. Una despesa que sovint queda fora de la capacitat econòmica de les associacions, en especial als barris humils. “A banda de les quotes de les sòcies i socis, l’únic ingrés que tenim és una minsa subvenció de l’Ajuntament per a la qual hem de fer una paperassa immensa. És contradictori haver de dedicar aquests diners, que haurien de ser per a activitats cap al barri, a pagar un lloguer al mateix Ajuntament. Les hores de dedicació altruista que dediquem a la comunitat no són valorades”, rebla una activista veïnal que prefereix romandre en l’anonimat.

Quan la reunió s’ha de fer al bar

Jordi Jansà, de l’Associació Veïnal de la Maquinista-Mercedes, explica que fins fa un any disposaven d’un petit local cedit provisionalment per l’escola del barri, però ara mateix no tenen ni això. “Reunir-nos en bars del passatge de Posoltega és una solució precària i temporal”, afirma Jansà, i afegeix que això els porta a “tenir moltes dificultats per planificar activitats o impulsar projectes”. Ara per ara, l’associació no té on guardar el material, i es veu obligada a sol·licitar un espai municipal per fer cada activitat, cosa que els dificulta crear xarxa amb altres entitats i amb el veïnat. La lluita per aconseguir un espai propi els ha portat a reunir-se diverses vegades amb l’Ajuntament. “Però els locals que ens ofereixen són lluny del centre del barri i amb uns horaris impossibles per a les persones que treballem”, afirma Jansà, que afegeix que passa el mateix amb les dependències municipals que els poden cedir per fer reunions o assemblees. L’activista explica que l’opció ideal per a ells seria un local compartit amb altres entitats a l’antic espai museístic dels treballadors de la Maquinista, prou cèntric
i sovint tancat. Una possibilitat, però, que roman bloquejada.

Competència pels espais

Roberto Rodríguez, de l’Associació Veïnal de la Trinitat Vella, comenta que el problema que tenen no és el cost del local, sinó la inexistència d’espais disponibles per fer activitats. El tancament del Casal Cívic i Comunitari de Trinitat Vella va deixar les entitats en una situació fràgil i depenent del Casal de Barri, un espai compartit que els obliga a fer sol·licituds setmanals per aconseguir una sala de reunions. Les activitats sovint canvien de lloc perquè l’espai, en ser compartit, ja està ocupat. El resultat, inestabilitat, dispersió i manca d’identitat pròpia. “El nostre model ideal seria un local propi i estable, sense haver de competir per l’espai”, explica Rodríguez, que indica que en l’actualitat viuen “en una improvisació constant”. A l’horitzó hi ha la rehabilitació d’un tercer espai, el Centre Cívic de Via Barcino, que no estarà llest com a mínim fins a ben avançat el 2026 i que pot ser clau per recuperar part del teixit comunitari perdut.

El mercat privat no és la solució

Si hi ha un exemple clar de com la qüestió dels locals pot condicionar la supervivència d’una entitat i com el mercat privat de lloguer no és una opció és el cas de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar. Durant anys havien apostat per tenir un local propi en règim de lloguer privat, però la realitat del mercat immobiliari els hi ha fet impossible. El propietari va fer obres per risc de ruïna i, d’acord amb la llei, els va apujar el lloguer. L’import resultant va esdevenir inassumible per l’entitat. “Les associacions veïnals tenim el mateix problema que qualsevol persona a Barcelona: els lloguers són impossibles i ens han portat a tenir un deute insostenible”, indica Àlex Labad, de l’AV de Sant Andreu de Palomar. L’Ajuntament els ha cedit un local a preu simbòlic, que els permet sobreviure i continuar pagant el deute. L’espai està vinculat a un contracte prorrogable, però, com en tota cessió, existeix el risc eventual de no ser renovat. Amb tot, aquesta tampoc seria la solució definitiva per a l’entitat, ja que el consideren “massa petit”, cosa que limita la seva activitat, afirma Labad. “La nostra aspiració és obtenir una cessió de llarg termini, amb un espai suficient i assequible”, afegeix.

El manteniment, un altre repte

En el cas de l’Associació Veïnal de la Verneda Alta, Rubén Parada indica que el seu local està cedit per la Generalitat amb un contracte que és indefinit mentre es facin activitats per al barri. Per a ells el problema no és el lloguer, sinó les despeses: “Mantenir-lo obert i net té un cost de 6.000 euros a l’any. Comptem amb les aportacions dels socis i el que traiem organitzant festes, com ara la calçotada, que té molt d’èxit”, indica. A més, tenen una subvenció per al manteniment, que els aporta uns 1.000 euros, però que no cobreix les despeses. Un altre local cedit per la Generalitat -fruit de la lluita veïnal- és el de l’Associació Veïnal de la Pau, indefinit i sense cost afegit.

Una gestió transparent

“Demanem que la gestió dels espais per a les entitats sigui transparent, sense càrregues econòmiques -lloguers, subministraments, manteniment, accessibilitat…- que penalitzin l’acció social que fem”, explica Antònia Giménez, membre de la Junta i de la Comissió de Relacions Territorials de la Favb -i activista de l’Associació Veïnal de Provençals de la Verneda-. Giménez reclama també la cessió d’espais municipals vinculada a la memòria d’activitat de les entitats i es queixa de la burocratització de la cessió i la incertesa que genera, ja que s’ha de renovar cada cinc anys i els obliga a competir amb altres entitats.

Quan una associació ha de reunir-se en bars, ha de canviar d’espai cada setmana o dependre de sales compartides, la identitat col·lectiva se’n ressent. Sense espais adaptats a les necessitats de les entitats, la participació queda limitada, les activitats s’apaguen i el moviment veïnal perd presència al barri. Els locals veïnals no són una despesa, sinó una infraestructura bàsica de cohesió social i participació democràtica. El repte, ara, és transformar aquesta necessitat en política pública efectiva.

Precarietat i incertesa a tots els districtes

Una trentena llarga d’associacions veïnals federades a la Favb desenvolupen la seva activitat en locals de cessió pública i algunes en comparteixen la gestió amb altres entitats. La seva distribució per districtes és: sis a Nou Barris; cinc a Sant Andreu; quatre a Sarrià-Sant Gervasi i Sant Martí; tres a Gràcia i Horta-Guinardó; i dues a Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuïc i les Corts. Moltes estan a precari -pendents de regularitzar-ne la situació- la majoria de les quals, a Nou Barris. Altres tenen la cessió caducada o prorrogada i estan pendents de la renovació. La mateixa Favb, que té la seu al carrer d’Obradors en un local cedit pel Patronat Municipal de l’Habitatge, només té assegurada la cessió fins al 2029 i haurà de negociar un nou conveni, que s’haurà de renovar regularment.

Què s’hi fa, a la seu d’una entitat veïnal?

Els locals de les associacions veïnals solen ser molt més que seus administratives: sovint són espais per al veïnat que promouen vida comunitària i acullen projectes col·lectius. Quan aquests espais funcionen, el barri està més cohesionat; quan no n’hi ha, o quan estan tancats o infrautilitzats, la comunitat veïnal perd un lloc on relacionar-se. Més enllà de ser on desar el material propi o fer reunions, els locals generen teixit social i presència quotidiana al barri. El de la Verneda Alta, a Sant Martí, està obert a múltiples entitats -en l’actualitat, en són sis-, un model que ha facilitat que el jovent s’hi apropi i, sovint, acabi implicant-se en l’entitat, rejovenint-la. Els últims anys, els usos del local s’han diversificat fins al punt que cada setmana hi passen entre 300 i 400 persones.

A l’AV Verneda Alta tenen una idea clara: el local no és propietat seva, de l’entitat, sinó que és un espai d’accés públic, obert al barri, que ha de ser gestionat de manera comunitària. “Hi ha entitats que tracten el seu local com un espai exclusiu, però nosaltres no ho entenem així”, apunta Rubén Parada, membre de l’associació veïnal. Per això cedeixen l’espai a altres col·lectius, alguns d’ells sense recursos, que no han formalitzat la seua constitució o que no disposen de CIF, però que són molt actius al barri o la ciutat. L’objectiu, funcionar com un ateneu obert, un espai de trobada i suport mutu. Aquesta forma d’organitzar-se, però, planteja alguns reptes. “Encara no hem aconseguit explicar bé com volem que funcionin les coses”, reconeix Parada, que cita el manteniment del local com un dels problemes a resoldre en aquesta gestió conjunta. El model, tanmateix, es manté per donar resposta a la vocació social, cultural i intergeneracional de l’espai.

Les activitats que s’hi fan són molt diverses: des de classes d’anglès i ball per a infants, fins a festes temàtiques o la calçotada, actes populars que els permeten recollir diners. També hi ha activitats al carrer i de recuperació de la memòria històrica, així com un espai per a un grup de suport a l’equip de futbol del Júpiter, que entrena a la Verneda. També hi ha col·laboració amb projectes socials com ASME-CEM, que acompanya infants i adolescents en situació de vulnerabilitat a través de l’esport. El local també està obert a persones no associades o a grups del barri que el necessitin com a lloc de reunió i de treball per promoure el teixit comunitari. També és un espai de lleure i, qui s’associa, el pot utilitzar per fer una festa infantil o sopars d’amics.

El de la Verneda és només un exemple de com els locals gestionats per associacions veïnals, a part d’acollir reunions i activitats pròpies, poden facilitar la confiança veïnal, l’arrelament al barri i les xarxes d’ajuda mútua per construir projectes compartits, i és un element clau per al rejoveniment i regeneració del teixit associatiu.

L'entrada Tenir local, una odissea per a les associacions ha aparegut primer a Carrer.

A Infermeres de Catalunya, els sindicalistes Maria Jurado, del CAP Poblenou, i Toni Blasco, del CAP Sant Rafel d’Horta-Guinardó, veuen clar l’origen de la situació: “Les direccions dels CAP de Barcelona han comptat amb un pressupost pràcticament nul per poder atendre les necessitats de la població” sobrevingudes durant l’estiu. Això ha fet que els horaris d’atenció al públic s’hagin reduït en alguns centres, i fins i tot també l’oferta de serveis. Com a conseqüència, les visites dels metges de referència durant els pròxims mesos s’han anant col·lapsant.

Pel que fa a la contractació de nous professionals, el delegat de CCOO al Barcelonès Nord, Felix Oliván, reconeix que hi ha categories en les quals és difícil trobar candidats, però manté que “molts dels que hi ha no volen treballar a l’ICS [Institut Català de la Salut] per la manca d’estabilitat i de seguretat laboral, un problema que ve de lluny i que CCOO ha denunciat de manera reiterada”. Oliván recorda que també s’han tancat llits d’hospital.

La Intersindical denuncia que “l’absència de substitucions i renovacions a l’estiu és una retallada encoberta que s’està normalitzant any rere any”, afirma Marton. I un altre problema: “Algunes visites que la resta de l’any haurien entrat per programació han estat ateses per metges d’urgències”, explica Mònica Parrilla, delegada de CCOO i treballadora del CAP Drassanes. “Molts pacients, en no trobar el seu metge de referència, es veuen obligats a col·lapsar els serveis d’urgència per temes que podrien haver estat resolts en atenció primària”, confirmen els infermers Blasco i Jurado, que reclamen una salut que no treballi des de la urgència, sinó amb els mitjans adequats.

Els resultats de tot això són prou coneguts: menys serveis actius, menys temps de dedicació, llargues cues de pacients i una falta efectiva de resolució d’algunes situacions, indica Infermeres de Catalunya. Marton, de La Intersindical, assenyala que, “els pacients reben atenció molt més tard, amb menys temps i amb menys continuïtat”, la qual cosa empitjora la qualitat del servei públic. L’activista denuncia que “hi ha retards en proves diagnòstiques i seguiment de crònics”, cosa que genera “menys capacitat de resposta davant de les urgències i més derivacions a urgències hospitalàries”. La sindicalista creu que això té l’efecte d’empitjorar “la confiança en el sistema sanitari” i, alhora, “incrementa les desigualtats”.

Les professionals també pateixen

Amb tot, la ciutadania no és l’única afectada: “Les professionals que han treballat al juliol i l’agost han estat bastant soles”, descriu Parrilla, que destaca que aquest personal ha hagut d’assumir més tasques i això ha generat una sobrecàrrega de feina. Per la seva banda, Jurado reivindica el paper de les professionals: “Han estat qui han treballat i resistit la situació, a costa de la seva salut i benestar, per no provocar més col·lapses en un sistema sanitari precari”. Entre la plantilla, afegeix Marton, “el malestar psicosocial augmenta i això té un impacte directe en la salut dels professionals, en la seva motivació i en la qualitat de l’atenció que poden oferir als usuaris i usuàries”. “El personal està absolutament esgotat, assumint tasques que van molt més enllà del que és raonable i sense cap reforç estructural”, afirma.

La Intersindical reclama garantir les substitucions necessàries a partir d’una planificació anticipada. Alhora, defensa que cal “estabilitzar plantilles” i “augmentar el finançament de l’Atenció Primària”. En aquest sentit, denuncia la improvisació de cada estiu dels darrers governs. Una improvisació que “carrega tot el pes sobre els treballadors i les treballadores”, diu Marton. “Exigim un canvi estructural i anunciem que seguirem pressionant perquè es garanteixi una cobertura digna i justa”, conclou.

Parrilla recorda la importància de la Primària per promoure la salut pública i assenyala que “un bon abordatge en aquest nivell pot evitar que la saturació arribi als hospitals, sempre que s’apliqui amb una perspectiva comunitària i preventiva”. “La demanda principal de CCOO és que es disposi d’una plantilla estructural suficient, i reclamem partides extraordinàries per garantir contractacions addicionals quan la pressió assistencial ho exigeixi. Moments com ara les vacances d’estiu i nadalenques, els períodes de major incidència de la grip o les vacunacions i altres pics assistencials requereixen, com a mínim, més personal de suport”, conclou Oliván.

Més diners per a la primària

La petició de reforçar el pressupost i la plantilla és una de les reivindicacions comunes entre la majoria dels sindicats i organitzacions ciutadanes com el FoCAP i Marea Blanca. L’objectiu és assolir millors condicions de treball, i, alhora, millorar el servei públic i l’atenció. Les organitzacions han reclamat durant anys que es dediqui el 25% del pressupost del CatSalut a la Primària, per fer una aposta clara per la salut pública. És una campanya de llarga durada impulsada pels moviments socials per la salut pública. El pressupost de la Primària va ser, segons el FoCAP, només el 13% del pressupost sanitari català el 2023, molt lluny del que es demana. El context polític i social i la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat no afavoria l’augment. El març del 2024, Salut anunciaria que destinarà el 30,5% del pressupost a la Primària.

L'entrada Un estiu sense substitucions deixa els CAP sota mínims  ha aparegut primer a Carrer.

Què són els CSIR?

L’assaig aborda tres àrees: el desenvolupament professional, l’organització interna i l’eficiència dels centres. L’objectiu és implantar un model d’atenció orientat a les necessitats de la població, impulsant mesures per reduir les llistes d’espera, facilitar l’accés als especialistes i oferir una atenció única, integral, preventiva i de proximitat. El model també pretén incorporar perfils professionals innovadors, noves formes d’autoorganització i eines digitals per millorar l’atenció als usuaris.

Miquel Prats, activista veïnal i cap de la Unitat d’Atenció al Ciutadà del CAP Comte Borrell -un dels que acullen la prova pilot-, indica que l’ampli marge d’autogestió els ha permès centrar-se en l’atenció domiciliària i el seguiment dels pacients. “Hem incorporat especialitats noves, com ara terapeutes ocupacionals, nutricionistes i fisioterapeuta, i fins i tot seguiments odontològics a domicili”, indica Prats, en un barri marcat per l’envelliment de la població. Quan s’acabin les proves pilot es farà una enquesta de satisfacció a persones usuàries i treballadores del centre per avaluar el projecte.

Respecte a la reforma anterior que va permetre la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA) -societats limitades professionals que gestionen l’Atenció Primària de forma directa i obtenen beneficis en funció de les accions-, Marta Carrera, de la Comissió de Salut de la Favb, alerta que “si bé amb el nou model els centres guanyen autonomia i control en la gestió del pressupost sense convertir-se en empreses mercantils, les EBA no desapareixen. De fet, una de les proves pilot a Barcelona es fa en una d’elles, l’Equip d’Atenció Primària -EAP- Sardenya”. Per tant, el model de gestió mixta es manté.

Punts forts i febles

El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) veu amb bons ulls que es facin proves pilot com a avaluació prèvia del model que es vol implementar, així com l’autonomia de l’equip de cada centre. La plataforma, però, troba a faltar alguns canvis estructurals, com ara la dedicació exclusiva del personal o la transparència de les llistes d’espera per a especialistes, proves i cirurgies. La Favb, d’altra banda, afegeix que també són claus els consells de participació als centres de salut [veure pàgina 25] i posa èmfasi en la relació entre Atenció Primària i especialitats, per promoure la traçabilitat, la comunicació i el seguiment del curs clínic.

Favb i FoCAP també critiquen que no s’hagin plantejat canvis substancials en la gestió de l’Institut Català de la Salut. I ambdues entitats consideren crític que no s’abordi un increment de la dotació pressupostària de l’Atenció Primària i un reforç de la plantilla, tot i que creuen que hi ha “marge de millora” amb els recursos actuals. En l’actualitat, aquest àmbit de la sanitat suposa només el 13% del pressupost del CatSalut i les plantilles no estan cobertes al 100%. A més a més, consideren que el plantejament del Cairos està massa enfocat en l’autonomia dels centres i que tracta la salut com a “sistemes aïllats i no intercomunicats o interdependents”.

Algunes de les propostes del Cairos fan referència a aspectes econòmics. “Entre elles, algunes que no veiem prou elaborades des del punt de vista assistencial, com ara la proposta d’elecció dels proveïdors”, afirma Carrera. “Ens preocupa que el model estigui pensat més per als proveïdors i els lobbies professionals que no pas per a les necessitats reals de la població”, afegeix l’activista veïnal. Sobre el paper, els CSIR haurien de reforçar una salut de base comunitària, ser més eficients i estar enfocats a les necessitats de la comunitat. En la pràctica, tot dependrà de la transparència, el finançament i la participació real del veïnat.

L'entrada La reforma de l’Atenció Primària, dels CAP als CSIR ha aparegut primer a Carrer.

Temps per a la família… i per militar

En ser un servei que obre tots els dies, la seva jornada laboral possible va del dilluns al diumenge, i els dies lliures varien segons la setmana. “En el meu cas, treballar de nit és escollit i em dona la possibilitat de poder aprofitar tot el dia per fer altres coses i gaudir del meu temps lliure”, indica. A més, creu que la nit és molt més tranquil·la, ja que el volum de passatge baixa molt a aquelles hores, i, a banda, la gent quan surt ho sol fer per oci: “La gent va menys estressada”, resumeix. Navarro viu l’horari nocturn com un benefici que li permet “dedicar temps a la família, els amics i els projectes, a militar al barri i a descansar en el temps d’oci”.

Solucionant problemes

Per a ella, la interacció amb les persones usuàries no ha estat mai cap problema: “Sempre intento treballar i atendre la gent amb una actitud oberta i disposada a donar un cop de mà amb el que necessitin”. Considera que en el seu lloc de treball cal saber entendre a qui atens, “per resoldre de la millor manera el problema que tingui o el que necessita aquella persona”. Indica, a més, que la immensa majoria de les persones usuàries responen bé: “És un espai súper quotidià”.

“En la meva experiència com a treballadora de metro, penso que tinc unes bones condicions laborals fruit de la lluita, des de fa molts anys, a través dels sindicats i del comitè d’empresa”, explica Navarro. I destaca tant el plus de nocturnitat que cobren tots aquells que treballen entre les 22.00 h i les 6.00 h, com el respecte de les hores entre torns, per evitar situacions d’esgotament. Tampoc hi ha hores extra, si bé els treballadors i treballadores poden “acumular algun temps extra per problemes amb algun tren, algun retard o alguna incidència amb un passatger”, però no solen ser moltes. A la nit, a més, les hores de feina tampoc no es poden ampliar massa, “el metro tanca a la nit”, exceptuant els dissabtes.

L'entrada Idoia Navarro, conductora de metro: «He escollit treballar de nit perquè em permet aprofitar el dia» ha aparegut primer a Carrer.

Ella escull amb molta cura on treballa i amb quines persones ho fa. “En els llocs on treballo, em respecten i em cuiden, i això em fa feliç. És possible que, de tant en tant, em trobi algú que ha begut massa, però després de més de 24 anys d’experiència a l’ensenyament, sé com controlar l’audiència”. Tanmateix, desenvolupar la seva feina de nit li pot suposar un trasbals en ocasions: “Pot significar que vegi menys el meu marit algunes nits”, tot i que sovint l’acompanya i s’encarrega de posar la música durant els seus espectacles. “I si actuo molt tard, pot significar que al dia següent hagi de fer migdiada, però poc més”, bromeja.

Amb el Poble-sec com a escenari

“Crec fermament -agrega- que el drag és una forma d’unir la gent, a partir de fer que tot tipus de persones es diverteixin en un espai acollidor i amigable”, un espai que, de nit, quan el seu públic no treballa, s’hi presta més. “Els involucro en els xous, però mai faig que ningú se senti pressionat o incòmode”, apunta. És més, se sent agraïda de veure com els assistents riuen, ploren si s’emocionen i es diverteixen. Lady Red Velvet se sent especialment orgullosa a les nits benèfiques en les quals actua des de fa set anys per a La Federica, un bar LGTBI del Poble-sec: “Treballem per generar un canvi positiu”. Enguany han arribat al xou de recaptació número 50, i han fet la donació al Casal dels Infants, com en el seu primer espectacle benèfic, per tancar aquesta etapa del projecte, en el qual han superat els 25.000 euros de recaptació total.

Com a drag, el que més li agrada de la feina és poder innovar i experimentar. “En els meus xous sempre hi ha una part que succeeix fora del bar o el teatre on actuo”. L’anomena “velvetine”: durant una cançó, l’audiència del local ha de seguir l’espectacle a través d’un live del seu Instagram, que comparteix amb una pantalla gran al local, mentre fa de les seves al carrer. “M’encanta ballar i actuar pels carrers del Poble-sec, sempre passo pel Molino! És molt divertit perquè mai se sap com respondrà la gent”, assenyala, i creu que és una forma d’apropar el drag al carrer, fora de la bombolla queerfriendly de La Federica.

L'entrada Lady Red Velvet, drag queen: «Ajudo la gent a oblidar preocupacions» ha aparegut primer a Carrer.

“Els pitjors serveis de nit, però, acostumen a ser els incendis, perquè passen quan en els locals, els pàrquings o les botigues no hi ha ningú, i llavors te’ls trobes molt més avançats”, i això fa que siguin més difícils de controlar.

Quan es gira feina

En dies assenyalats, com ara Cap d’Any o Sant Joan, les tornes canvien i els serveis nocturns s’incrementen, perquè hi ha més gent al carrer, més activitat i més mobilitat. També més actes de vandalisme i accidents. I -un fet curiós- amb les visites a amics i familiars, més persones utilitzen ascensors de cases alienes, i això implica una possibilitat més gran de persones que s’hi queden atrapades.

Els bombers també assisteixen al Port de Barcelona, que està en marxa les 24 hores del dia: “Allà de nit no baixen ni l’activitat, ni les incidències”, apunta Cuevas. “Hi anem a fer accions preventives, com quan es descarrega un contenidor d’un producte químic: hi hem d’anar per garantir que tot estigui en bones condicions. I si hi ha un vessament d’un producte tòxic o un problema amb algun producte de combustible emmagatzemat, hi hem d’acudir també”, agrega. Són funcions que es mantenen actives també de nit.

Efectes sobre la salut

“Quan fas una guàrdia de 24 hores seguides, evidentment, l’endemà estàs bastant trinxat i no et pots comprometre a fer segons quines activitats. Porto 16 anys a la professió i et dic que a mesura que et vas fent més gran les guàrdies no tenen el mateix impacte”, reconeix Cuevas. Treballar de nit comporta una càrrega i té efectes sobre la salut. “Tenim alterat el ritme circadiari, el ritme natural de descans del teu cos, i com més temps fas de treball nocturn, més alterat està. Depèn de com hagi estat la guàrdia, et pot costar conciliar el son el dia següent, tot i que tenir diversos dies per descansar permet tornar a agafar el ritme habitual més fàcilment”, explica. Per compensar la situació, a més del plus de nocturnitat, hi ha altres mesures: “Tenim reducció de jornada pel temps que treballem de nit a partir d’un coeficient reductor, per mitigar els efectes perjudicials que té en la nostra vida el treball nocturn”.

Treballar quan l’altre està de festa

“Quan interactuem amb la ciutadania és perquè anem a solucionar un problema o, directament, els estem salvant, per això la gent sempre queda molt agraïda”, destaca. Amb tot, des d’un punt de vista més personal, reconeix que hi ha contrast, “sobretot el cap de setmana, quan el bomber està treballant o a l’espera que el reclamin per fer algun servei, mentre molta gent està de festa”, afirma amb resignació.

Quan li preguntem sobre el que més l’ha impactat en la seva feina, Cuevas ho té clar: “Fem molts rescats de persones que fa dies que no responen, que han caigut i no es poden aixecar en un, dos o tres dies, i t’adones de la gran quantitat de gent que viu sola, sobretot, persones grans. És, de fet, un dels serveis que més es repeteix”. I creu que s’hauria de conscienciar la societat al respecte.

L'entrada Francesc Cuevas, bomber: «Tenim reduccció de jornada per mitigar els efectes de treballar de nit» ha aparegut primer a Carrer.

Què és un nòmada digital?

És una altra forma de migració laboral, molt connectada amb el turisme i el teletreball. Els nòmades digitals visiten destinacions turístiques i s’hi queden un temps. Es compleix la idea del turisme que li dona una volta a la massificació, amb visitants que romanen més temps al lloc i que poden gastar més diners. La pandèmia, a més, va normalitzar el teletreball i això ha impulsat el fenomen. Alhora, cal afegir tota la literatura empresarial: el nòmada digital és una resposta a la precarietat perquè aporta glamour a molts treballs precaris connectats a l’expansió del capitalisme de plataforma. Pel que fa a la seva dimensió, és molt difícil de determinar, perquè les categories estan molt difuminades. Des de fa dos anys existeix un visat que es concedeix a nòmades digitals. Per tant, ara és una categoria legal i la gent comença a definir-se com a tal.

Aquest fenomen està tenint efectes en la crisi de l’habitatge?

Hi ha un fet clar: és un grup més de demanda que pressiona sobre un tema candent a les ciutats europees, i que és global, la crisi de l’habitatge. D’altra banda, el nòmada digital és una tipologia de treballador del coneixement que sovint té una qualificació alta i rep sous més alts. Molts d’ells tenen un sou bàsic als Estats Units, a Suïssa o a Suècia, però que està per damunt del que es guanya a Espanya i, per tant, tenen un avantatge competitiu. D’aquí a anomenar-los elit, és com la faula de la classe mitjana. Val a dir que també hi ha un tipus de nòmada digital que deixa Barcelona per anar a destinacions amb un cost de vida més baix. Sovint pensem que aquest és un fenomen que afecta Barcelona, no de gent que vivia aquí i se’n va a teletreballar des d’un altre indret perquè la ciutat és cara. Hi ha molta gent que marxa d’aquí perquè poden teletreballar, fer-ho des d’una platja o des d’un lloc bonic per dos, tres o sis mesos a l’any. Els que fugen de Barcelona potser contribueixen a reproduir les mateixes situacions de les quals fugen. Seria interessant d’analitzar què passa a països com ara Tailàndia, si es troben també en processos de gentrificació i d’increment del preu de l’habitatge.

Hi ha polítiques institucionals que estan destinades a fomentar el nomadisme digital?

Arran de la pandèmia, molts territoris han començat a impulsar programes per atreure’ls. Màlaga, Benidorm, Barcelona o Canàries han fet una promoció del turisme dirigida especialment al nòmada digital. Un tipus de promoció vinculada amb la idea de l’smart city i amb la infraestructura tecnològica. L’objectiu últim és captar persones migrants altament qualificades, amb l’esperança que s’hi quedin a viure. A vegades es culpabilitza els nòmades digitals i es diu que fan fora els veïns, i no és veritat: els rendistes són els que fan fora els veïns. I les polítiques d’habitatge que no són aptes per a tota la societat són les que acaben expulsant la gent. Evidentment, els nòmades digitals incrementen la demanda, i d’això se n’aprofiten els propietaris de pisos per apujar els preus. Darrere de l’expulsió del veïnat hi ha polítiques classistes que seleccionen de forma preferent la tipologia de migrants que volen que es quedin a viure.

Quins efectes té aquesta població flotant en serveis públics com ara la sanitat?

Els que venen de fora de l’espai Schengen només es poden quedar tres mesos o optar a un visat de nòmada digital, per al qual cal que tinguin autosuficiència econòmica i una assegurança privada de salut.

Són polítiques, llavors, de reestructuració de la distribució geogràfica de la població amb criteris classistes? Quins fenòmens de re-territorialització hi ha al darrere de la promoció del teletreball?

Hi ha tota una reorganització de la població. Hi ha llocs molt més atractius per a una classe de gent que es pot permetre viure al costat del mar, amb moltes activitats culturals o esportives, i altres característiques importants per a ells. Hi ha una inversió important, una aposta per atraure start-ups a partir del màrqueting territorial i posicionar-se a escala global com un país atractiu. Indirectament, es produeix una despolitització de la ciutat, perquè aquestes persones són població flotant, consumidors que molts cops no poden votar, ni participen en els moviments socials. Hi ha tota una població que es queda a viure a la ciutat, però que no li interessa el que s’hi fa, les decisions que es prenen. Hi ha el risc de construir subjectes sense implicació política.

Com afecta això al mercat laboral local?

El nòmada digital ve d’una modificació del mercat laboral. Sorgeix d’ençà del gir cap a la flexibilitat, la fragmentació, la flexibilització dels contractes. És una barreja entre el freelance i l’autònom, una nova figura produïda pel capitalisme i el neoliberalisme. Però a escala local no afecta tant, perquè la llei de start-ups del 2022 està pensada per atreure capital i professionals sense posar en risc el mercat laboral local. El nòmada digital treballa des d’aquí, però no en el mercat laboral local. De fet, un dels requisits de la llei és que els contracti una empresa de fora o que siguin autònoms. Des d’una altra perspectiva, els drets dels nòmades digitals també estan en risc: com fem sindicats si tothom està al seu ordinador dispersat per tot el món? Com defensen els seus drets?

Ser nòmada digital pot convertir-se en una aspiració?

El nomadisme digital s’ha posat de moda perquè és una disfressa bonica de la precarietat econòmica actual. Parlar de nomadisme digital és endossar una píndola: si tens un treball en línia, pots ser mileurista a Tailàndia i viure com un rei. He treballat a Tailàndia i el nòmada digital que em creuava pel carrer no té res
a veure amb el que està aquí.

*Fabiola Mancinelli és doctora en antropologia social i cultural. Professora titular de la Universitat de Barcelona, ha escrit diferents articles acadèmics sobre el fenomen en auge del nomadisme digital. Es mostra crítica amb les polítiques classistes que l’impulsen i amb la manca de polítiques d’habitatge que garanteixin els drets de la població local.

L'entrada Fabiola Mancinelli: “El nomadisme digital és una disfressa de la precarietat” ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.

Lesbianes i feministes

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va destacar l’activista lesbiana Gretel Amman, que apostava, des del seu Centre d’Estudis de la Dona, per treballar més amb el feminisme que amb el moviment LGTBI. Una aposta que es va consolidar amb espais d’activisme lesbià posteriors, com ara el Grup de Lesbianes Feministes dels anys noranta, vinculat a Ca la Dona. Des del 2017, Bollos en Teoria ha agafat el relleu d’aquestes organitzacions lesbofeministes com a espai de trobada, de debat i reflexió, en què participen al voltant de 70 dones i que ha servit per fer comunitat. No fan activisme de carrer, però en aquest espai s’hi troben lesbianes que participen en altres organitzacions, des de Lambda fins a Suport i Autodefensa Feminista.

Barcelona també va ser la primera ciutat de l’Estat que va comptar amb un Observatori contra l’Homofòbia (OCH) [vegeu l’entrevista a Eugeni Rodríguez], creat el 2008 i que tenia com a precedent l’Oficina Antidiscriminatòria del FAGC, en actiu des del 1991. L’activisme del FAGC, de fet, va ser el que va permetre abordar des d’una perspectiva política i antidiscriminatòria l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, el 1991, un crim que va assentar un precedent: la seva condemna incloïa per primer cop l’agreujant de transfòbia. Des del 2013, hi ha un espai de memòria on la van assassinar, a la Ciutadella, i es fa un acte anual de reconeixement. Després d’aquest cas, va sorgir el Col·lectiu Trans de Catalunya, que va entomar la lluita pels drets de les dones trans, a la qual es va sumar al 2000 l’Associació Trans de Catalunya, que ha incidit en els drets de salut i laborals.

Un referent en polítiques LGBTI?

Àlex Suárez, del col·lectiu Atzagaia, considera que l’actual equip de govern municipal, format per Comuns i PSC -i que porta ja dues legislatures- “s’ha posat les piles en polítiques LGBTI, comparat amb governs anteriors. Però falta molt de camí per recórrer”, avisa. Montse Mota, secretària de Famílies LGBTI, assegura que les polítiques de garantia de drets per a les persones LGBTI actuals “no són suficients” i que “de vegades fa la sensació que s’esvaeixen entre altres tipus de polítiques més generals”. Suárez, per exemple, qualifica d’“insuficients” els recursos que es dediquen al Centre LGTBI: “Té un horari molt limitat, hi manca espai social -bar-cafeteria- i la biblioteca no es dona a conèixer”. Alhora, no entén “el suport incondicional de l’Ajuntament a un esdeveniment privat i lucratiu com és el Pride”.

Mota, per la seva banda, fa una valoració positiva d’aquest espai que centralitza serveis i atencions al col·lectiu, però creu que “hi ha coses millorables”. També li reclama una major independència política. “Per una bona salut de les reivindicacions, és imprescindible que aquestes no vagin lligades a interessos polítics partidistes. Al Centre LGTBI s’hauria de poder parlar de tot allò que preocupa la comunitat LGTBI, fins i tot si això no va en la línia del partit polític que ocupi l’alcaldia en aquell moment”, rebla. Mota veu bé que la instal·lació municipal serveixi perquè les entitats puguin oferir els seus serveis, “moltes d’elles des del voluntariat”, però reclama que “haurien de tenir la llibertat d’expressar el seu sentir i les seves reivindicacions. I no sempre és així”. En aquest sentit, Suàrez reclama “que la part més autònoma del moviment LGBTI de la ciutat es mantingui al marge de les institucions” perquè continuï sent “motor de canvi”.

Fronts de lluita diversos

A Barcelona hi ha fites pròpies en la lluita LGBTI, a part de la primera manifestació a l’Estat del 28 de juny, el Dia de l’Orgull. L’Oficina per la No Discriminació es va crear el 1998. I el 2004, com a òrgan consultiu, el Consell municipal LGBTI, que va suposar que el consistori barceloní fos dels primers a dissenyar plans integrals de polítiques per garantir els drets de les persones LGBTI. El 2013, es va aconseguir el reconeixement polític i la garantia de manteniment de la memòria de Sonia Rescalvo. El FAGC, a través de l’OCH, va consolidar l’estratègia de lluita antidiscriminatòria, culminada el 2014 amb l’aprovació de la Llei 11/2014; una lluita duta a terme sobretot a Barcelona. I el 2019, es va obrir el Centre LGBTI com a part del Pla de polítiques LGBTI de l’Ajuntament.

Però hi ha moltes més lluites per la visibilitat, la creació de comunitat i l’assoliment d’espais de referència no només mediàtica. Les llibreries especialitzades en temàtica LGBTI, com ara Antinous, Cómplices o la més recent Acciò Perifèrica, a Nou Barris [vegeu «Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat»], han generat espais d’activitat cultural, debat i reflexió. La visibilitat i la informació ha vingut de ràdios com In&Out o televisions online com Gaylestv. El Festival de literatura queer, QLit, impulsat per Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), està plenament consolidat. També hi ha el Festival de Cultures Lesbianes, que se celebra des del 2017; la Mostra de cinema Fire, promoguda pel Casal Lambda, amb base a l’Institut Francès; i el Festival Internacional de Cinema LGBTI de Barcelona, que es fa a la Filmoteca.

“Hi ha moltíssimes entitats, associacions i col·lectius LGTBI a la ciutat que vetllen pels nostres drets, en tots els àmbits: polític, sanitari, educatiu, cultural, esportiu… i familiar, com Famílies LGBTI”, reivindica Mota. Existeix una gran diversitat: Acathi, que aborda les necessitats de les persones migrades [vegeu «Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia»]; la Fundació Enllaç, de la gent gran [vegeu «Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull»]; el club esportiu LGBTI Panteres Grogues; l’associació de cristians Acgil; Gaylespol, que sensibilitza els cossos policials amb protocols contra la LGBTI-fòbia; o la històrica -i recentment dissolta- associació LGBTI universitària Sinver. Moltes d’elles estan agrupades en la Plataforma LGTBI.Cat, l’encarregada de gestionar el Centre LGTBI. També hi ha espais de serveis i comunitat per a persones trans, com Generem.

Contra la mercantilització

Mentre al món occidental l’Orgull esdevenia un acte festiu organitzat per associacions empresarials LGBTI, a Barcelona, la Comissió Unitària 28 de Juny, sense participació de l’empresariat, ha convocat aquesta manifestació des de final dels anys noranta fins al 2019. La ciutat, de fet, és de les poques del món occidental on la manifestació estrictament reivindicativa -convocada des de l’activisme- era l’única que se celebrava fins al 2009. Aquell any va nàixer el Pride, la marca amb la qual l’abans anomenada Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (Acegal) va començar a organitzar el 28 de juny amb la col·laboració del gruix del moviment associatiu LGBTI barceloní. Durant 10 anys, entre 2009 i 2019, moltes organitzacions participaven en les dues convocatòries, però era Pride qui aconseguia tenir una major visibilitat mediàtica.

La Comissió Unitària va deixar de registrar activitat l’any de la pandèmia i va ser la Crida LGBTI qui en va prendre el relleu per organitzar la marxa més polititzada, que fa el recorregut tradicional des de la plaça de la Universitat fins a la de Sant Jaume, passant per la Rambla. “Amb un gran èxit d’assistència i de manera més reivindicativa que mai, teixint aliances amb la resta de moviments i col·lectius de la ciutat i fent nostres les reivindicacions de tota la classe treballadora: unint els colors de totes les lluites”, indica Bernat Aragó, de la Crida. Amb tot, el moviment LGBTI més alternatiu ja s’havia organitzat des del 2018 al voltant del 28 J Autònom amb activitats paral·leles a les de la Comissió Unitària, però que participaven de la seua manifestació com a bloc autònom.

A la convocatòria de la Crida se sumen des del 2020 altres organitzacions -ecologistes, feministes, socials, sindicals, veïnals, espais llibertaris, comunistes o pròxims a l’esquerra independentista o als Comuns- i compten amb un plantejament i unes reivindicacions més transversals, com ara apostar per una renda bàsica universal contra la LGBTI-fòbia. Això suposa un canvi respecte a la Comissió Unitària 28 de Juny, que se cenyia a la lluita LGBTI. Aquest canvi forma part de l’ideari de la Crida, que en el marc del 28 de juny ja havia fet accions conjuntes amb les Kellys (2018) o la CGT (2019), quan, després de la manifestació, va aplegar més de 200 persones en suport a una protesta laboral convocada pel sindicat davant del Telepizza de la plaça d’Urquinaona.

Aquesta doble -o triple- convocatòria respon a la pluralitat estratègica del moviment, que es viu diferent en funció de l’interlocutor. “L’escissió que darrerament s’està produint entre els diferents sectors del moviment LGTBI a la ciutat es viu amb certa preocupació. Això no ens beneficia, i aquestes bretxes les estan aprofitant altres moviments no-LGTBI per afeblir-nos com a comunitat. Tenim per davant el repte, i el deure, d’asseure’ns i trobar espais de comunicació i d’acord que ens permetin conviure i sumar”, explica Mota, de Famílies LGBTI, que també ressalta la necessitat d’unitat davant de, per exemple, el creixement de l’extrema dreta i la transfòbia.

“Ens trobem en una situació peculiar, en què tenim fins a tres convocatòries diferents per al 28 de juny, i que cal veure com evoluciona”, considera Bárbara Ramajo, de Bollos en Teoria. En canvi, Atzagaia o la Crida ho viuen més com una mostra de la pluralitat dins del moviment: “A Barcelona hi ha lloc per a tota mena de col·lectius i estratègies”, indica Suárez.

El reptes pendents

“Han fet falta dècades de lluita, però, en general, es pot dir que la ciutat és molt acollidora amb la diversitat, especialment en comparació amb temps passats”, afirma Mota. “La gran quantitat d’entitats, locals, botigues, activitats culturals i esdeveniments socials LGTBI així ho demostren”, remarca. Aquesta situació, tanmateix, pot generar la sensació que ja no queda res per fer, però encara no s’ha aconseguit tot: el col·lectiu veu amb molta preocupació les dades d’agressions LGTBI-fòbiques dels últims anys, que no deixen de créixer, sobretot des que certs discursos d’odi han estat legitimats per alguns partits polítics i Administracions.

Famílies LGBTI manté que el gran repte del moviment és l’educació. “Que les noves generacions creixin sabent que els drets de les persones LGTBI són drets humans que cal respectar i que n’exigeixin el seu compliment”, afirma Mota, que demana el desplegament i la dotació efectiva de la Llei catalana contra l’LGTBI-fòbia.

El de l’educació, però, no és l’únic repte que li queda al col·lectiu. Alex Suàrez, d’Atzagaia, creu que “la lluita trans, que abans era l’etcètera de les sigles i que ara té moltíssima força i és una de les principals lluites del moviment, forma part de la seva centralitat reivindicativa”. L’educació és també una de les prioritats per a Suárez, “però amb formació incorporada al currículum, en el marc d’una estratègia educativa sòlida i continuada”, perquè “una xerrada de tant en tant no fa res”.

L’embat contra l’extrema dreta és un altre dels reptes. “Cal visibilitat i no caure en els paranys de ressuscitar debats superats. L’extrema dreta es combat des de moltes bandes, ja sigui expulsant-los físicament dels barris, apostant més per l’educació o reclamant, d’una forma desacomplexada i combativa, els nostres drets i llibertats. No podem permetre’ns el luxe de retrocedir. Avancem. Amb l’extrema dreta no s’hi debat: cal desemmascarar-la, assenyalar-la i combatre-la”, afirma Suárez.

Juliana Cehí, de Sororitrans, opina que “el principal repte del moviment és resistir l’embat assimilacionista del capitalisme rosa. Cal fer-se sentir per sobre del soroll de festa que ven el Pride, i així lluitar solidàriament pels drets reals de totis, més enllà dels drets formals. Cal lluitar pel dret a viure amb dignitat, a viure sense por. Cal lluitar per ser reconegudis i per poder sentir-nos seguris vivint lliurement”.

La confrontació sobre la Llei Trans

La Llei Trans espanyola, reivindicada per la Plataforma Trans, està generant un debat i una mobilització en el moviment LGBTI que fa uns anys era impensable. L’objectiu de la llei és pal·liar la situació de precarietat en la que viuen moltes persones trans i garantir els seus drets en l’accés a la feina, la salut, l’habitatge i la lliure autodeterminació del gènere des de la infància, amb reconeixement jurídic. “A Barcelona, ser trans es viu millor que a molts altres llocs, però això no vol dir que puguem viure sense por, sense por a ser abandonadis per la família i els amics, de què et digui un desconegut pel carrer, de no poder accedir a feines o habitatges pel simple fet de ser trans”, diu Cehí. Aquesta problemàtica està travessada inevitablement pel cispassing: quan una persona és visiblement trans ho té més difícil que algú que passa per ser una dona o un home cis [quan el seu aspecte físic coincideix amb la seva identitat de gènere]”.

Cehí critica la incoherència del PSOE pel seu canvi de criteri sobre la Llei Trans i remarca que el feminisme trans-excloent “no reflecteix el feminisme que es viu a peu de carrer”. Lamenta que “els drets de les persones trans hagin esdevingut una arma llancívola en una lluita de poder institucional entre partits i faccions”, sense interessar-se per “les necessitats i el pensament” del col·lectiu. Ramajo, de Bollos en Teoria, creu que el feminisme en contra de la Llei Trans és molt minoritari a Barcelona. “Només s’han produït unes pintades a Ca la Dona, però no hi ha fissures en aquest tema amb el moviment LGBTI, ni a Ca la Dona, ni en el feminisme que és al carrer”, explica.

“Els drets de les persones trans no ens resten drets a la resta, però sí que [la Llei] els donarà a una gran quantitat de persones, i a les seves famílies, que ara no els tenen”, conclou Montse Mota. Un debat, el de la Llei Trans, que posa la consecució dels drets trans com a un dels reptes pendents del moviment LGBTI.

La importància de fer comunitat per defensar els drets

L’heteropatriarcat aïlla les persones LGBTI i les invisibilitza. És l’anomenat armari, que porta les persones d’aquest col·lectiu a amagar les seues preferències afectivo-sexuals o la seua expressió de gènere per evitar violències. Per això, el moviment LGBTI ha fomentat sempre la idea de fer comunitat, perquè és una forma “de ser més forts i de trencar amb la individualitat i la solitud”, explica Àlex Suàrez, del col·lectiu Atzagaia. “És important trobar espais de relació segurs i lliures de LGBTI-fòbia on poder compartir, socialitzar i fer cultura”, afegeix.

El Casal Lambda es va fundar als anys setanta del segle passat per crear espais de socialització i donar serveis, per exemple el d’atenció psicològica. Des de llavors, ha impulsat activitats com ara la mostra Fire, el Festigailèsbic i el ball del casal, i també un bar on poder relacionar-se de forma espontània. També ha impulsat la Fundació Enllaç, per atendre les necessitats de la gent gran LGBTI i evitar l’aïllament que pot provocar la pèrdua de xarxa. Un paper similar ha tingut el Col·lectiu Gai de Barcelona amb la Kantina, que des de final del 2000 fins a gairebé mitjan 2010 va oferir un espai polititzat al Gaixample, el barri on s’ubiquen la majoria de locals comercials d’oci destinats al públic LGBTI.

“Atzagaia ha intentat crear comunitat marika a Barcelona, promovent espais de trobada a festes on hi tenen cabuda xerrades, debats, actuacions drag i música per ballar”, explica Suárez. Alhora, també impulsen el fanzín La Lloca, que organitza presentacions i debats a diferents casals i espais com ara la llibreria Antinous, al barri de l’Esquerra de l’Eixample.

L’Espai Qwerty, nascut fa quatre anys i que ara té la seu al Poble-sec, té també l’objectiu de “crear comunitat i ser referent de la producció cultural marica-queer”, indica Lliure Hilla Ariza. Entre altres activitats, desenvolupen l’esplai Qwerty, unes colònies que realitzen a l’agost “per a majors de divuit anys i on es fan debats, xerrades i actuacions, amb la voluntat d’experimentar amb la producció d’espais segurs que permeten crear comunitat i gaudir de la vida”, afegeix.

Hilla ressalta la voluntat “d’aplegar les persones queer i totes les dissidències de l’heteropatriarcat per treballar perquè l’agenda no vingui marcada pels interessos del capital”, ressalta. Des de festes o concerts a jornades com les de Barcelona Queer, a l’Ateneu del Raval. Quant a les noves tecnologies: “Són una capa més de la presencialitat i una eina que permet crear comunitat, defensar els nostres drets i cuidar-nos”.

LGBTI, lletres en moviment

El moviment LGBTI ha evolucionat molt des dels inicis a final del segle XIX, quan va abraçar la terminologia científica d’homosexual. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, va incorporar el concepte homòfil per centrar-se en la vessant afectiva més que en la sexual. Després de la revolta d’Stonewall Inn a Nova York (1969), va generalitzar-se l’ús de la paraula gai per influència nord-americana. La lluita es marcava la fita de l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de l’expressió de gènere, que afectava tota la població. Als vuitanta, el moviment LGBTI va generalitzar l’estratègia identitària com a forma de lluita a partir de col·lectius d’oprimits.

Va ser llavors quan es van començar a sumar sigles per visibilitzar totes les identitats. Als gais se sumen les lesbianes: LG. Més tard, els transsexuals: LGT. A finals dels anys noranta, els bisexuals: LGBT. A la dècada del 2010, els intersexuals: LGBTI. I des de llavors, hi ha un ball de sigles en funció de qui les escriu, que pot incloure l’‘A’, d’assexuals; la ‘Q’, de queer; la ‘F’, de feministes; o un ‘+’, per incloure-hi totes les identitats.

Als anys noranta, el moviment queer va introduir la crítica a les identitats, especialment plantejades de forma essencialista. L’heteropatriarcat i les seues limitacions, amb el règim d’heterosexualitat obligatòria, eren l’arrel del problema. Establir noves normativitats, com ara una homonormativitat a partir de l’hegemonia dels homes cis gais dins del moviment, no era el camí de l’alliberament. Amb aquest plantejament, s’han visibilitzat totes les identitats sexuals i de gènere que havien estat amagades per l’hegemonia de la identitat gai, que, alhora, pretenen qüestionar l’essencialisme identitari. L’objectiu és convertir el moviment en un espai de dissidències sexuals, afectives i de gènere que propugna l’autodeterminació de gènere i crea espais que transcendeixen les categories d’home i dona i aposten per la multiplicitat d’identitats com a reflex de la diversitat humana.

L'entrada La Barcelona LGBTI, un referent reivindicatiu ha aparegut primer a Carrer.

El ‘fil rosa’ continua

Aquesta nova generació d’organitzacions segueix el fil rosa combatiu que va començar a teixir el FAGC, la primera entitat LGBTI de l’Estat nascuda a Barcelona i que al llarg de la seua història ha treballat colze a colze amb moviments socials com l’okupa, el feminista o el sindicalisme combatiu. També connecta amb la tradició d’organitzacions que van desenvolupar la seua tasca als anys noranta i la primera dècada dels 2000, com el Grup de Lesbianes Feministes -integrades a Ca la Dona- o el Col·lectiu Gai de Barcelona -una escissió llibertària del FAGC dels anys noranta-, que va durar 20 anys i va donar continuïtat al Carnaval Gai a La Paloma, la Kantina com a espai alternatiu de relació i trobada, i la revista Infogai, que encara existeix, com a referent informatiu del col·lectiu a Barcelona.

Transfeminisme i queer

Guerrilla Travolaka va introduir el 2005 el transfeminisme i l’activisme queer a la ciutat, i es va coordinar amb un moviment internacional de despatologització trans i autodeterminació de gènere. En la dècada del 2010, Cultura Trans va desenvolupar formes d’activisme vinculades a la visibilitat i la comunitat a partir d’un festival on es trobaven referents culturals i artístics trans. Brot Bord en va prendre el relleu el 2009, promovent l’activisme des de l’acció directa, els plantejaments queer i el debat i la reflexió des de la seua revista L’aBORDatge. La Crida LGBTI seria la següent en agafar el testimoni, el 2015, i continua en actiu, mentre que Atzagaia, creada el 2018, ha volgut ocupar un altre espai més orientat a “teixir aliances i crear comunitat”.

Suport i Autodefensa Lesbofeminista, nascuda l’any 2019, és una organització no mixta de lesbianes que treballen des del feminisme i l’anticapitalisme contra el masclisme i la lesbofòbia. Són molt crítiques amb el “conglomerat” LGBTI, perquè invisibilitza les dones. Representa un corrent del moviment lèsbic i formen part del 28-J Autònom, un espai compartit amb organitzacions com Atzagaia o Nou Barris LGBTI.

En l’àmbit del transfeminisme, des de l’any 2021, Sororitrans ocupa un espai central entre les persones transfemenines. Han participat en l’orgull alternatiu al Pride en les darreres dues edicions i han promogut mobilitzacions per respondre a casos de transfòbia o per les diades de memòria i visibilització trans. Des dels barris i per als barris, fan feina la Fondona -vinculada a Can Batlló i que ha organitzat les kafetes queer i diferents espais de trobada i relació, però també de debat i reflexió al voltant de l’Orgull- o el mencionat Nou Barris LGBTI, que organitzen des de fa quatre anys l’Orgull de Classe, el 28 de juny.

Fractura generacional

Bernat Aragó, de la Crida LGBTI, reconeix la feina feta per “bona part de les organitzacions històriques”. “Sense elles no seríem on som ara”, remarca, però creu que “han passat de ser la punta de llança del col·lectiu a tenir derives institucionalistes, identitàries i assistencialistes”, i que han perdut la implicació en la resta de les lluites socials. Segons Aragó, la normalització de la diversitat afectiva-sexual l’ha convertida en un nínxol de mercat que absorbeix, en part, les dissidències, per anul·lar-les i treure’n benefici des del capitalisme rosa, tot privatitzant els espais segurs de socialització LGBTI.

La Crida considera que el moviment històric ha sucumbit a aquest joc, picant l’ullet al Pride, l’Orgull organitzat pels empresaris LGBTI amb el suport d’una part important del moviment. “La diversitat ven i està de moda”, rebla Aragó. “Genera pinkwashing: espònsors i patrocinis del Pride buiden de contingut i mercantilitzen la lluita LGBTI, i aprofiten per rentar la cara a empreses que deporten persones migrants i fons voltors immobiliaris. En l’àmbit local, això s’ha materialitzat en la consolidació d’Acegal, una plataforma d’empreses destinades al públic LGBTI, principalment de l’oci nocturn, que viu de l’elitització de les nostres vides i la mercantilització de la nostra lluita”, afegeix Aragó.

Juliana Cehí, de Sororitrans, veu també en aquest fenomen una fractura generacional amb el moviment històric i coincideix en que el Pride està controlat per la patronal del capitalisme rosa. “L’Orgull ha quedat difuminat en una festa de consumisme”, lamenta.

L'entrada Joves i anticapitalistes ha aparegut primer a Carrer.

“Al nostre territori hi ha més de quatre milions de tones de fibrociment que han arribat o estan arribant a la fi de la seva vida útil i que poden alliberar partícules cancerígenes entre la població”, afirma Tarrés, qui destaca que hi ha poques dades oficials al respecte i denuncia l’infradiagnòstic i l’infraregistre, que podria comptabilitzar “només el 5% dels casos reals”. Cal tenir en compte que l’ús de l’amiant va ser generalitzat a Catalunya en la construcció d’habitatges i equipaments -com ara les escoles i instituts- en les dècades dels anys setanta als noranta del segle passat.

Inicialment es va tractar com una malaltia laboral, però ara ja és un problema de salut pública i de contaminació ambiental. “Per això cal protegir els entorns, si no l’Administració es pot trobar amb una plaga d’afectats per l’amiant ambiental d’aquí a vint o trenta anys”, afirma Lena Martí, activista de la plataforma veïnal de l’Illa Cinema Urgell, que també reclama una regulació de com fer la retirada de l’amiant de forma segura: “Cal evitar abocaments indeguts que contaminen el medi ambient”. Si bé l’ús de l’amiant es va prohibir el 2002 i el 2006 es va protegir els treballadors, fins ara no s’ha regulat com cal retirar aquest material encara present en habitatges i equipaments.

Les escoles, punt clau

“Els infants són més sensibles i vulnerables a aquesta contaminació. El seu metabolisme està accelerat i el seu aparell respiratori s’està formant”, afirma Tarrés. A més, la projecció vital és més llarga que la d’un adult, així que tenen més possibilitats de desenvolupar alguna de les malalties de l’amiant quan hagen passat 40 anys del contacte. “Es tracta d’un risc real i evitable i cal començar per on la seva capacitat nociva és major”, afirma el metge.

Tarrés assenyala que hi ha indicadors preocupants: “Els estudis epidemiològics detecten un increment del càncer de l’amiant; una malaltia poc freqüent, però que va en augment”, explica. Els morts per mesotelioma pleural s’han multiplicat per tres entre 1975 i 2010, i el número de casos, per més de vint, amb un pes creixent de casos per exposició ambiental, segons dades facilitades pel Grup per una llei integral de l’amiant. Hi ha diferents escoles en lluita perquè es retire l’amiant –com les de Glòries, Leonor Serrano, La Gaia, Els Encants o les de Llacuna o Fluvià-, però les afectades són moltes més. Encara no hi ha un cens, tot i que la conselleria d’Educació s’ha compromès a fer-lo.

L’encapsulament ha estat una alternativa oferta a les escoles. Es tracta d’una impregnació amb materials resinosos que generen una pel·lícula damunt del fibrociment amb l’objectiu que no allibere partícules. “És una pràctica que ha usat darrerament l’Ajuntament per resoldre la problemàtica, però que veiem com un pegat que, a més, no està servint per a res segons les supervisions fetes, ja que se segueixen alliberant partícules”, afirma Martí, que indica que l’única solució és la retirada definitiva.

L’activista veïnal sí que veu amb bons ulls la retirada de l’amiant que ha fet aquest estiu el Consistori en una nau industrial a prop de l’Escola La Llacuna, coordinada per l’higienista industrial Lluís Mallart amb l’ús d’una bombolla hermètica. “Hauria de ser obligatori que s’implementessin aquestes bombolles per evitar l’exposició dels habitatges i l’entorn”, afirma Martí, que reclama un canvi de xip per prioritzar la retirada de l’amiant de les escoles.

Convenció ciutadana, al novembre

Si bé sobre el paper “el compromís del Govern català és tenir l’esborrany d’un Pla Nacional de Retirada de l’Amiant el primer trimestre del 2023 i la llei, que porten tres anys negociant, al llarg del 2023”, i que tothom està d’acord en prioritzar les escoles, el problema per a Miguel Moreno, de l’Associació de Jubilats de Macosa-Alstom d’afectats per l’amiant, “és fins on estan disposades a arribar les administracions a l’hora de prioritzar i actuar”. Critica que el fet que no hi hagi llei que regule com fer la retirada estigui sent “un argument recurrent per no fer res”. “Han actuat de forma molt lenta i el que han fet ho han fet per la pressió de l’associació, que ha burxat l’Ajuntament i la Generalitat perquè es promogui una llei, amb un cens i un sistema regulador i sancionador”, agrega l’activista Lena Martí. Moreno, però, adverteix que la llei, “si no té un pressupost suficient, serà paper mullat”. Les obligacions que marca la Unió Europea al respecte també han estat determinants: el 2028, tot l’amiant de l’espai públic ha d’estar retirat, i el 2032, d’arreu. El pneumòleg Josep Tarrés conclou que “els polítics només es mouen quan la societat pren consciència i es mobilitza”. I amb l’objectiu de conscienciar i mobilitzar s’ha organitzat a Barcelona una convenció per un país lliure d’amiant per al pròxim 26 de novembre.

L'entrada Pas lent en la retirada d’amiant a les escoles ha aparegut primer a Carrer.