Fabiola Mancinelli manté que és un error fer dels nòmades digitals el boc expiatori de la gentrificació i recorda que existeix un flux que es mou en dues direccions: els professionals que venen a Barcelona i hi treballen a distància gràcies a les noves tecnologies, i els que fugen de la ciutat buscant territoris més econòmics.
Què és un nòmada digital?
És una altra forma de migració laboral, molt connectada amb el turisme i el teletreball. Els nòmades digitals visiten destinacions turístiques i s’hi queden un temps. Es compleix la idea del turisme que li dona una volta a la massificació, amb visitants que romanen més temps al lloc i que poden gastar més diners. La pandèmia, a més, va normalitzar el teletreball i això ha impulsat el fenomen. Alhora, cal afegir tota la literatura empresarial: el nòmada digital és una resposta a la precarietat perquè aporta glamour a molts treballs precaris connectats a l’expansió del capitalisme de plataforma. Pel que fa a la seva dimensió, és molt difícil de determinar, perquè les categories estan molt difuminades. Des de fa dos anys existeix un visat que es concedeix a nòmades digitals. Per tant, ara és una categoria legal i la gent comença a definir-se com a tal.
Aquest fenomen està tenint efectes en la crisi de l’habitatge?
Hi ha un fet clar: és un grup més de demanda que pressiona sobre un tema candent a les ciutats europees, i que és global, la crisi de l’habitatge. D’altra banda, el nòmada digital és una tipologia de treballador del coneixement que sovint té una qualificació alta i rep sous més alts. Molts d’ells tenen un sou bàsic als Estats Units, a Suïssa o a Suècia, però que està per damunt del que es guanya a Espanya i, per tant, tenen un avantatge competitiu. D’aquí a anomenar-los elit, és com la faula de la classe mitjana. Val a dir que també hi ha un tipus de nòmada digital que deixa Barcelona per anar a destinacions amb un cost de vida més baix. Sovint pensem que aquest és un fenomen que afecta Barcelona, no de gent que vivia aquí i se’n va a teletreballar des d’un altre indret perquè la ciutat és cara. Hi ha molta gent que marxa d’aquí perquè poden teletreballar, fer-ho des d’una platja o des d’un lloc bonic per dos, tres o sis mesos a l’any. Els que fugen de Barcelona potser contribueixen a reproduir les mateixes situacions de les quals fugen. Seria interessant d’analitzar què passa a països com ara Tailàndia, si es troben també en processos de gentrificació i d’increment del preu de l’habitatge.
Hi ha polítiques institucionals que estan destinades a fomentar el nomadisme digital?
Arran de la pandèmia, molts territoris han començat a impulsar programes per atreure’ls. Màlaga, Benidorm, Barcelona o Canàries han fet una promoció del turisme dirigida especialment al nòmada digital. Un tipus de promoció vinculada amb la idea de l’smart city i amb la infraestructura tecnològica. L’objectiu últim és captar persones migrants altament qualificades, amb l’esperança que s’hi quedin a viure. A vegades es culpabilitza els nòmades digitals i es diu que fan fora els veïns, i no és veritat: els rendistes són els que fan fora els veïns. I les polítiques d’habitatge que no són aptes per a tota la societat són les que acaben expulsant la gent. Evidentment, els nòmades digitals incrementen la demanda, i d’això se n’aprofiten els propietaris de pisos per apujar els preus. Darrere de l’expulsió del veïnat hi ha polítiques classistes que seleccionen de forma preferent la tipologia de migrants que volen que es quedin a viure.
Quins efectes té aquesta població flotant en serveis públics com ara la sanitat?
Els que venen de fora de l’espai Schengen només es poden quedar tres mesos o optar a un visat de nòmada digital, per al qual cal que tinguin autosuficiència econòmica i una assegurança privada de salut.
Són polítiques, llavors, de reestructuració de la distribució geogràfica de la població amb criteris classistes? Quins fenòmens de re-territorialització hi ha al darrere de la promoció del teletreball?
Hi ha tota una reorganització de la població. Hi ha llocs molt més atractius per a una classe de gent que es pot permetre viure al costat del mar, amb moltes activitats culturals o esportives, i altres característiques importants per a ells. Hi ha una inversió important, una aposta per atraure start-ups a partir del màrqueting territorial i posicionar-se a escala global com un país atractiu. Indirectament, es produeix una despolitització de la ciutat, perquè aquestes persones són població flotant, consumidors que molts cops no poden votar, ni participen en els moviments socials. Hi ha tota una població que es queda a viure a la ciutat, però que no li interessa el que s’hi fa, les decisions que es prenen. Hi ha el risc de construir subjectes sense implicació política.
Com afecta això al mercat laboral local?
El nòmada digital ve d’una modificació del mercat laboral. Sorgeix d’ençà del gir cap a la flexibilitat, la fragmentació, la flexibilització dels contractes. És una barreja entre el freelance i l’autònom, una nova figura produïda pel capitalisme i el neoliberalisme. Però a escala local no afecta tant, perquè la llei de start-ups del 2022 està pensada per atreure capital i professionals sense posar en risc el mercat laboral local. El nòmada digital treballa des d’aquí, però no en el mercat laboral local. De fet, un dels requisits de la llei és que els contracti una empresa de fora o que siguin autònoms. Des d’una altra perspectiva, els drets dels nòmades digitals també estan en risc: com fem sindicats si tothom està al seu ordinador dispersat per tot el món? Com defensen els seus drets?
Ser nòmada digital pot convertir-se en una aspiració?
El nomadisme digital s’ha posat de moda perquè és una disfressa bonica de la precarietat econòmica actual. Parlar de nomadisme digital és endossar una píndola: si tens un treball en línia, pots ser mileurista a Tailàndia i viure com un rei. He treballat a Tailàndia i el nòmada digital que em creuava pel carrer no té res
a veure amb el que està aquí.
*Fabiola Mancinelli és doctora en antropologia social i cultural. Professora titular de la Universitat de Barcelona, ha escrit diferents articles acadèmics sobre el fenomen en auge del nomadisme digital. Es mostra crítica amb les polítiques classistes que l’impulsen i amb la manca de polítiques d’habitatge que garanteixin els drets de la població local.
