Recullen preocupacions legítimes del veïnat sobre neteja, soroll, drogoaddiccions o robatoris i les exageren fins que sembla la fi del barri. Acusen col·lectius sencers -que sovint no es poden defensar- de ser els culpables dels problemes i ho barregen amb altres mancances socials: llistes d’espera a la sanitat o per accedir a un habitatge públic, baixa qualitat educativa…

Quan els xats tenen un bon grapat de participants, s’organitzen grups per enganxar cartells i fer alguna reunió presencial. Això proporciona als administradors una aura de líders que aprofiten per radicalitzar el seu discurs, augmentant els insults i les desqualificacions cap a les altres entitats tradicionals i plantejant solucions màgiques que saben que no ho són, però que els serveixen per generar més por, ràbia i odi als altres -sempre els cal que hi hagi algú altre a qui odiar-.

Com els reconeixereu?

La seva recepta és similar a tot arreu. Qualsevol reivindicació els serveix per atraure públic als seus canals. Poden aprofitar un parc en mal estat, unes escales mecàniques que no funcionen, uns contenidors desbordats, una plaça amb massa soroll, les restes d’un botellot habitual, les cagades dels gossos… No desaprofiten res, i no triguen a afegir notícies relacionades amb la inseguretat: no cal que siguin fets del mateix barri, qualsevol notícia escabrosa els fa servei.

Sempre acaben assenyalant culpables que, en realitat, són víctimes del mal funcionament del sistema: col·lectius de persones migrants i persones sense llar. No demanen solucions polítiques als polítics, només els demanen solucions policials o dràstiques. No acostumen a parlar de les causes socials dels problemes, sinó dels símptomes. No parlen de la culpabilitat dels interessos empresarials immobiliaris o sanitaris. No protesten pels preus de l’habitatge que deixen milers de persones sense sostre cada mes. No parlen de l’Administració, que permet que cada any centenars de joves migrants sense papers no puguin treballar ni llogar un pis. No es queixen per les retallades en sanitat, que fan fugir els nostres metges i infermeres a l’estranger, mentre es promociona la sanitat privada. Menteixen sobre quines persones reben ajudes. No mostren estadístiques oficials, els agraden més els rumors sobre casos que li han passat a un cunyat.

Prefereixen fotografiar i acusar de tot gent empobrida, abans que reclamar més i millors serveis socials especialitzats en addiccions i salut mental, més serveis bàsics -lavabos públics, dutxes o albergs- i, sobretot, els preocupa que puguin posar res d’això al seu barri, i més al costat de casa seva, perquè els baixarà el valor del seu pis.

A poc a poc, algun d’aquests grups de xat acaba creant una associació de veïns selectiva, apartant qui fa massa preguntes o qüestiona les solucions màgiques del líder salvador. El canvi organitzatiu els permet presentar-se amb un aspecte més seriós i formal als càrrecs de vicepresident del Consell de Barri o, fins i tot, com a representants veïnals al Consell de Ciutat. Quan arribin les eleccions municipals, a molts d’aquests nous líders veïnals els serà molt fàcil fer propaganda de partits d’extrema dreta. Ja hauran fet la feina de difondre mentides i odi. Alguns ho faran amb l’esperança de saltar a la política professional, d’altres amb el convenciment que per tenir una ciutat perfecta només cal expulsar la meitat migrant de la població treballadora -al futbolista o cantant ric, no cal- i amagar sota la catifa tota la gent empobrida.

Els reglaments per ser elegits en aquests càrrecs faciliten aquestes estratègies. Els representants al Consell de Ciutat són escollits pels vicepresidents del Consell de Barri o consells sectorials, i els vicepresidents del Consell de Barri són escollits per qualsevol persona, sigui o no del barri. Ja hem vist en algunes ocasions l’aparició espontània d’un centenar de suposats veïns i veïnes el dia de la votació.

Si les entitats socials no ens preocupem seriosament d’aquest fenomen i millorem la nostra feina, patirem una regressió important dels drets ciutadans i de la cohesió social. I tot això no passa per casualitat. Hi ha persones vinculades a gremis empresarials amb interessos privats importants sobre la ciutat que ho estan organitzant i proporcionen ajuts i assessorament a aquests xats. Fa poques setmanes que els mitjans es feien ressò de la creació d’una nova federació d’associacions veïnals, a la junta de la qual participa un empresari molt conegut del gremi de l’hostaleria. Segons ell, perquè vol més “pluralitat” en el moviment veïnal.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada L’extrema dreta baixa al carrer ha aparegut primer a Carrer.

El volum crida l’atenció també en l’aspecte formal. La maquetació és densa, plena d’estímuls gràfics i textuals que emfatitzen la construcció d’un relat polifònic. Gasol explica que “el llibre està pensat com un fanzine de l’època i també com un llibre que no tingui un principi i un final, que sigui obert”. Els materials també són diversos: es conjuga la crònica històrica amarada de reflexió personal amb la incrustació d’entrevistes i altres documents.

Una explosió d’entusiasme

Gasol recorda que va descobrir el treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari a la facultat de Belles Arts, quan la professora Maite Minou va parlar-li d’aquest grup. La història d’aquest col·lectiu de persones que provenien de camps diversos, com l’arquitectura, va interessar-li. “El seu objectiu era repensar els canals de comunicació, posar en valor la comunicació entre les persones, després de 40 anys de franquisme en què els missatges eren unidireccionals i molt edulcorats”.

Gasol va acabar dedicant a aquest col·lectiu una investigació que ha durat cinc anys. “S’havia prestat atenció al grup, però no s’havia aprofundit a fons en tota la seva producció i en el retrat que va fer de la transició”, considera. L’autor d’Art (in)útil fa referència, per exemple, als materials en què el grup es va fer ressò d’una vaga de benzineres impulsada pel sindicat CGT. “Aquests documents ajuden a entendre que la transició va ser molt convulsa, amb morts als carrers. Són molt importants per rellegir aquesta història, el pacte d’oblit, la manera com el franquisme penetra les institucions fins al dia d’avui…”.

A parer de Gasol, la primera època del grup és una altra mostra de l’“explosió històrica d’entusiasme de mitjan anys setanta del segle passat, un moment en què es va creure que tot era possible”. Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari s’emmarcaria en aquest període que va ser “extremadament brillant a l’hora de pensar alternatives de vida, en què es posa en qüestió la família nuclear i els models de gènere, o s’intenten repensar els models d’organització a la feina”.

Les pràctiques del grup van traspuar la vocació de fer un periodisme i un documentalisme que provés coses, que mirés d’assegurar-se que els ciutadans fossin sobirans. “El grup documenta i enregistra en vídeos, en diapositives i en altres imatges tota mena de coses que passen al carrer”, recorda Gasol. I no solament documenta, sinó que vol incentivar el diàleg: “Van anar als mercats a preguntar als veïns sobre les condicions dels barris i van muntar un petit vídeo amb un monitor en un cotxe davant del mercat. Volien treballar aquestes àgores públiques després d’una dictadura en què les opinions es mantenien en l’àmbit domèstic”.

I arriba el desencís

El treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari era representatiu d’un moment d’auge de les expressions i les organitzacions en clau cooperativa i col·lectiva. El grup, per exemple, va néixer de manera informal i es va constituir en cooperativa arran dels encàrrecs que rebia de les Administracions. El col·lapse del projecte pot servir com una nova il·lustració de les dinàmiques del desencanto posterior a l’entusiasme.

En primer lloc, el cas del col·lectiu escenifica l’afebliment de moltes estructures independents o autogestionades, de molts activistes i de professionals de diversos àmbits, que van ser abduïts o cooptats pels partits o les institucions. El mateix grup reflecteix algunes d’aquestes situacions en els seus treballs. Gasol explica que Vídeo-Nou va documentar “com l’Ajuntament intenta fagocitar els ateneus populars. I com, arran de la creació del primer centre cívic, hi ha una gran manifestació veïnal on es reclama que els centres cívics funcionin sota gestió popular”. Gasol considera, que, després de signar un conveni amb l’Ajuntament, el grup desenvolupa unes pràctiques més institucionals, però interessants. Després el grup es dissemina i alguns dels seus membres acaben a Televisió de Catalunya.

La desaparició del grup també escenifica les fragilitats de maneres de fer alternatives a la primacia de l’empresa privada amb ànim de lucre, d’estructura jerarquitzada, complementada pel sector públic. Per a Gasol, és important que s’admeti que “hi ha altres maneres de fer a les quals no es dona importància en la història oficial de la política, però tampoc en la història oficial de l’art, tan centrada en l’autoria. I són maneres de fer que estan renaixent ara”. Un motiu més, segons l’autor, per revisar “l’època de la transició, per pensar i repensar el que es va fer des d’un present, des d’una contemporaneïtat que està determinada per aquesta mateixa transició”.

Un relat de misteri

El relat històric de Gasol acaba tenint una ramificació quasi forense, de relat de misteri. En les entrevistes dutes a terme a diversos membres de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari, es parlava d’una sostracció de diners per part d’un membre de la cooperativa, Esteban Escolar, que ha mort recentment. Aquest cop econòmic va fer vessar el got d’un grup afeblit per l’esgotament, pel treball voluntarista o mal remunerat. “El col·lectiu no sabia res d’aquesta persona des de feia molt de temps, però el vaig localitzar i ell va reconèixer la sostracció. És un final quasi novel·lesc”, explica l’investigador i artista.

L’autor del llibre també considera que aquest afer intern escenifica el valor i la dificultat de les pràctiques comunitàries i col·lectives: “Pensem molt en el posar-se d’acord de manera senzilla, però el treball grupal requereix moltes hores de cedir, d’entendre la resta, d’empatitzar…”. Arran d’aquesta investigació, el Macba ha fet una segona digitalització de treballs del col·lectiu que l’investigador ha estudiat. Gasol prepara una exposició sobre Vídeo-Nou i altres grups que veurà la llum el 2026.

Història no oficial de la hipotètica transició

Daniel Gasol

Raig Verd Editorial, 2024

480 pàgines. 24,90 €

L'entrada Comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició ha aparegut primer a Carrer.

En primer lloc, patí la transparència de l’acció política i la participació ciutadana en el disseny d’aquests esdeveniments. Tal com després es va demostrar, la urgència dels processos constructius erosionà els mecanismes adients d’adjudicació i la consulta al veïnatge va ser inexistent. S’obviaren requisits mediambientals -declaracions d’impacte- a més de les mateixes ordenances i regulacions municipals -afeccions al patrimoni protegit-. Es van malbaratar milions d’euros per fer pujar infraestructures del no-res i per apropiar-se -prèvia rehabilitació amb diners de tots i totes- d’antigues instal·lacions en desús, que el veïnat reivindicava des de feia temps per suplir l’atàvica mancança d’equipaments públics d’estos barris obrers i exindustrials. En ocupar sense miraments terrenys que estaven pendents d’ordenació urbanística, afegiren tal complexitat a la solució final, que, una vegada passat el sarau, els espais ocupats i les caríssimes instal·lacions restaren durant lustres inutilitzats, es degradaren davant dels nostres ulls i necessitats, com un decorat d’una distopia urbana, soterrant l’opció d’uns barris mariners vivibles, diversos i equilibrats amb la iniciativa privada.

Sense ànim de llistar-les per la seua importància, hi ha un bon enfilall de paleses conseqüències indesitjades, específiques de la celebració de la Copa de l’Amèrica a València: sòl del futur Pla d’Actuació Integrada (PAI) del Grau encara sense descontaminar; afecció a ecosistemes fluvials i costaners sense mesures correctores per absència de Declaració d’Impacte Ambiental (DIA); deute inassumible que ha paralitzat durant dècades el desenvolupament urbanístic de la zona; servitud del disseny del PAI del Grau respecte al Circuit Urbà de Fórmula 1; cap incidència positiva als esports de la vela o automobilisme aficionat… I n’hi ha de més.

Efecte dominó

Potser no seran aquestes mateixes, però podem assegurar que en qualsevol lloc on es dispute esta competició hi haurà -a banda de les molèsties i restriccions durant la competició- externalitats negatives que patiran els veïns i veïnes directament afectats, i també, per les despeses públiques a satisfer, tota la resta de la ciutadania.

I per acabar, no menys important, és possible que també aparega un efecte dominó perniciós: al final de tot el procés i per la seua situació privilegiada prop de la riba, estos espais i instal·lacions revindran molt atractius per al sector immobiliari, els poders públics voldran compensar la despesa i obtindre un retorn econòmic i els lliuraran a la iniciativa privada sense a penes regulació, el que causarà: privatització de l’accés a la làmina d’aigua en les dàrsenes ocupades; pèrdua d’oportunitat de radicar equipaments i serveis públics; i gentrificació i turistificació dels barris a tocar del recinte portuari.

És veritat que aquests esdeveniments “posicionaren València al món” -segons la neollengua política-, però esta visibilitat no va resultar en cap benefici a llarg termini per a la gent i sí més desigualtat entre els barris del districte marítim i els del centre, que han continuat donant-nos l’esquena.

Esperem que cap altra ciutat s’ofegue enlluernada pels cants de sirena de la Copa de l’Amèrica o, almenys, en cas de ser així, que hi haja un pla per a l’endemà que compte amb la participació veïnal i perquè no tornen a ser els ciutadans i ciutadanes els que paguen la festa que només gaudiran i de la que trauran profit uns pocs privilegiats.

* Vicent Martínez i Sebastià és vicepresident de l’Associació Veïnal del Grau i portaveu de la Plataforma el litoral per al poble (Pelpap).

L'entrada La Copa de l’Amèrica o la festa de les sirenes ha aparegut primer a Carrer.

La relació entre l’ús d’espais residencials com a oferta turística, la pujada del preu de l’habitatge i certs processos de gentrificació és més que evident. En zones amb percentatges alts d’Habitatges d’Ús Turístic (HUT), la transformació dels barris en espais refractaris als veïns i veïnes està ben demostrada. Cal tenir en compte que no parlem d’una activitat econòmica a l’ús: és una activitat que, per fer negoci, utilitza un espai que el planejament urbanístic va destinar als residents. I alhora cal tenir present que el mateix planejament preveu altres espais que tenen, de forma ordenada, un ús turístic -aparthotels, apartaments turístics, residències, hotels, càmpings i un llarg etcètera-. Són moltes les raons i els arguments que qüestionen aquest negoci sobre els habitatges en zones, com Barcelona, on la prioritat ha de ser disposar de més oferta d’habitatge per als seus residents.

On és l’índex de referència?

Hem celebrat l’aprovació de la primera Llei pel Dret a l’Habitatge de l’Estat, però encara esperem l’índex de referència, imprescindible per aplicar la limitació del preu del lloguer, així com la regulació del lloguer de temporada. Una escletxa a la llei ha provocat que aquesta modalitat ja arribi al 30% de tota l’oferta actual a Barcelona.

Sentim declaracions de governants que fan seves les nostres paraules sobre la necessitat d’arribar a acords institucionals imprescindibles per afrontar la gravetat de la crisi habitacional. Aviat farà cinc anys que la Favb va fer públic el document Mesures ineludibles per garantir el dret a l’habitatge, i quatre des que, juntament amb dotze entitats socials, vam presentar la Crida a un Pacte per l’Habitatge 2020-2030, en la qual apuntàvem una llarga bateria de factors sobre els que incidir per regular el conjunt del mercat. Ara, quinze grans ciutats de l’Estat ens hem aliat per presentar aquest gener la Declaració de Barcelona. Reclamarem molta més ambició transformadora i proposarem nombroses reformes. Entre elles, la regulació dels HUT.

Les últimes setmanes han estat marcades pel soroll entorn la validació al Parlament del Decret Llei 3/2023 de 7 de novembre de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic, amb uns vots del PSC condicionats a un acord que, hores d’ara, només coneixem parcialment. Els mesos vinents veurem si el projecte de llei es concreta, però de moment podem celebrar l’extinció de les llicències perpètues a la nostra ciutat en els pròxims cinc anys.

Ara bé, com a Favb anem més enllà i reclamem l’extinció progressiva dels habitatges d’ús turístic i les habitacions turístiques a Barcelona (vegeu el document Un nou model de turisme per a Barcelona). Perquè incideixen greument en l’accés a l’habitatge, en els preus desorbitats i en una oferta de lloguer minvant. Perquè expulsen veïnes i veïns dels nostres barris, sotmesos a l’especulació i la gentrificació, transformant el seu paisatge urbà en escenari per a turbes de turistes desfermats, fent-los inhabitables pel soroll de l’oci i la restauració i pel col·lapse dels serveis bàsics. Perquè no ens podem permetre que l’activitat econòmica prevalgui sobre l’ús residencial. Perquè recordem que l’habitatge és un dret fonamental.

* Pere Mariné i Ana Menéndez són membres de la Comissió d’Habitatge de la Favb.

L'entrada Els habitatges no són per al turisme ha aparegut primer a Carrer.

L’informe Presme destaca que més de la meitat de les persones treballadores de l’Estat, comptant les desocupades, es troben en situació de precarietat laboral. Com la definiria?

És un fenomen dinàmic i complex que s’ha d’entendre com a resultat de les relacions de poder en l’àmbit del treball, on interactuen múltiples factors socials. Contràriament a una visió només centrada en el tipus de contracte o la inseguretat, la precarietat laboral té un caràcter multidimensional, ja que inclou nombroses condicions d’ocupació i treball. L’Escala de Precarietat Laboral (Employment Precariousness Scale-EPRES) inclou sis dimensions essencials: inestabilitat de l’ocupació, salaris baixos, escàs poder de negociació, vulnerabilitat, amb situacions d’amenaça, discriminació, menys drets laborals i manca de poder per exercir aquests drets.

Quines són les causes?

Són múltiples. Depèn de la implementació de les reformes laborals, però també de l’especialització productiva i l’organització empresarial, de l’organització desigual de les relacions laborals, de les polítiques públiques febles, de les polítiques migratòries injustes, així com de les institucions familiars que reprodueixen desigualtats de gènere. Pel que fa al cas espanyol, venim d’encadenar un seguit de reformes laborals durant la gran recessió del 2008 que van generar moltíssima precarietat. Però hi ha moltes altres raons, com ara l’estructura productiva terciaritzada basada en sectors d’una alta estacionalitat, com el turisme; o un Estat del Benestar insuficient que arrossega un subdesenvolupament de dècades de franquisme i que es va començar a desenvolupar als anys vuitanta, en ple retrocés neoliberal en l’àmbit mundial.

La salut mental està relacionada amb la precarietat laboral?

Per descomptat. La recerca científica mostra que la precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir de forma prematura, tant per a aquells que treballen en aquestes condicions com per a les seves famílies. Desestructura la vida quotidiana i dificulta la planificació del futur, genera inseguretat i patiment, alienació i frustració, exili econòmic i desesperança, submissió i por. Per això, està estretament relacionada amb molts problemes de salut mental, com ara l’ansietat i la depressió, que generen un gran patiment psíquic.

Hem normalitzat la precarietat?

L’observem en l’àmbit privat i en el públic, sota diferents tipus de contracte, i a la indústria, l’agricultura i els serveis. Per això, els seus efectes sobre la salut mental estan àmpliament estesos i, fins a cert punt, normalitzats. A la Unió Europea (UE), cada any, una de cada sis persones té un problema de salut mental, distribuïts desigualment segons la classe social, el gènere, l’estatus migratori… Gran part del malestar i l’angoixa que pateixen les persones té una causa social que s’expressa i es percep en forma de gran diversitat de signes i símptomes físics o psíquics, com ara ansietat, depressió o crisi de pànic, però també en forma de cefalees, marejos, lumbàlgies, parestèsies, fatiga i reaccions cutànies.

L’Estat espanyol és un dels països de la UE amb més taxa de població ocupada en risc de pobresa i exclusió social. Els anomenats ‘treballadors pobres’ són persones amb ocupació, però que viuen en la pobresa, i ja suposen un 17,9 % del total. A què es
deu aquest increment?

Aquest és un fenomen que ha anat agafant força a tot el món. A Espanya té algunes causes específiques, com ara la gran variabilitat en el volum d’ocupació de cada cicle econòmic i, evidentment, els salaris baixos. Entre els treballadors temporals i a temps parcial és especialment rellevant, i en gran manera ho és per la manca d’alternatives laborals a temps complet i afecta sobretot les dones. Però també té a veure amb l’escassa redistribució mitjançant els sistemes de protecció social. Tot això fa que un nombre elevat de llars visquin al dia i que tinguem unes taxes de pobresa infantil alarmants.

Per dignificar el treball domèstic, que recau sobretot en les dones, l’informe aposta per eliminar les polítiques públiques que creïn una divisió sexual
i desigualtat de gènere.

Eliminar la divisió sexual i la desigualtat de gènere en el treball passa per una doble estratègia. D’una banda, la implementació de mesures normatives i de polítiques públiques que fomentin més la igualtat, promocionant la construcció de societats igualitàries; i d’altra banda, el desenvolupament d’un sistema públic de cura amb garanties tant per a les persones cuidades com per a les cuidadores.

L’informe exposa que cal transitar per un model social i econòmic alternatiu. Per aconseguir-ho, es necessitaria respectar els drets de les persones treballadores, augmentar la seva protecció i realitzar una transició ecosocial. No li sembla que anem cap a un model que és just el contrari?

L’objectiu ha de ser construir un model de relacions laborals diferent, on es treballi menys però millor, d’una manera més respectuosa amb les capacitats i desitjos de les persones i en benefici de la comunitat i de la vida al planeta. A l’informe fem una trentena de propostes. Algunes s’estan implementant o estan en procés, però d’altres són més difícils de dur a terme, perquè requereixen un consens social i polític molt ampli. El món del treball funciona així perquè és útil per a un model econòmic determinat, i canviar-lo sempre genera resistències. L’exemple més clar és tot el que té a veure amb la crisi climàtica. Si els científics ens diuen que estem avançant sense fre cap al precipici, per què no fem una transició ecosocial que superi, per exemple, les limitacions de l’anomenada transició verda? Doncs perquè aixpo implicaria fer una reforma profunda del model econòmic, que és el causant d’aquesta crisi. Però això no ens pot paralitzar. Els moviments socials i la societat civil organitzada han de reclamar un model productiu més saludable i menys destructiu per al planeta i les persones.

Com valora la proposta de la reducció de la jornada laboral?

Pot tenir diversos avantatges, a molts nivells: augmentaria el temps lliure de les persones treballadores; podria reduir la contaminació i aportar altres avantatges ambientals; reduiria el nivell d’estrès i milloraria el son i la salut; podria ser un factor important per augmentar el nivell d’ocupació; i podria ser un instrument que ajudés a estendre la solidaritat, augmentar la participació dels treballadors i desprecaritzar el treball.

Per reduir la precarització laboral, hi ha qui defensa la Renda Bàsica Universal (RBU). En què consisteix?

És un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona -per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies- un pagament monetari regular a tota la població, de forma individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. No obstant això, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’Estat del Benestar i mercantilitzar els serveis socials. La RBU podria tenir importants efectes beneficiosos per a la salut mental de tota la població i augmentar l’equitat, ja que reduiria la incertesa vital i l’esgotament psíquic causat per l’estrès que pateixen les persones desocupades i aquelles que estan en situacions de precarietat laboral i temen perdre la feina.

Per fer front als reptes que planteja la salut mental, caldria un sistema de sanitat pública que ofereixi atenció humana, de qualitat i centrada en l’atenció primària. Però la sanitat pública pateix cada cop més la precarització laboral i està més infrafinançada. Quina anàlisi en fa?

L’atenció primària, la salut pública i la xarxa de salut mental formen tres parts essencials del sistema de salut espanyol, i totes tres afronten grans dificultats. Cal destacar la manca de mitjans i recursos adequats i la manca de visibilitat i reconeixement professional i social. Pel que fa als professionals de salut mental, Espanya presenta ràtios molt inferiors a les recomanacions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) per a països de nivell econòmic similar. Així, el 2018 comptava amb sis psicòlegs per a cada 100.000 habitants, una xifra tres vegades menor que la mitjana europea. La gravetat més gran recau en els serveis socials i d’atenció primària, i es dona la penosa situació que són els professionals més precaritzats els que tracten d’atendre els complexos problemes psicosocials i de salut mental d’un gran nombre de persones en situació de precarietat.

Les persones treballadores han perdut força negociadora col·lectiva.
A què es deu?

Darrere d’aquest debilitament hi ha diversos factors, emmarcats en l’expansió de la ideologia i les polítiques neoliberals durant dècades. Per esmentar-ne només alguns, la regulació jurídica a l’entorn dels drets col·lectius no està a l’altura de la realitat canviant del món de l’empresa i el treball. En particular, la configuració actual del sistema i l’estructura dels òrgans de representació unitària pateix una disfuncionalitat creixent davant la realitat contemporània de descentralització productiva, digitalització, revolució industrial 4.0 i atomització del treball. En paral·lel, la posició de la negociació col·lectiva en la regulació sobre les remuneracions i altres condicions de treball també s’ha vist soscavada per reformes legals en el període 2011-2012, que van contribuir al debilitament de la negociació col·lectiva i el poder negociador dels sindicats i els representants unitaris.

Com podrien recuperar la seva força les treballadores i treballadors?

La democràcia social ha de reinventar-se a partir de les relacions de poder i de cooperació existents als centres de treball. Per a això, hi ha diverses fórmules que poden corregir la unilateralitat de les decisions a l’empresa. La primera i fonamental és la negociació col·lectiva, el resultat de la qual, el conveni, és fruit d’una decisió conjunta entre els representants dels treballadors i de la direcció. La segona, la cogestió, que ha estat d’aplicació més restringida, gairebé exclusivament en països on el diàleg social va ser molt fluid després de la Segona Guerra Mundial. I la tercera, l’expansió d’un moviment democràtic que parteixi del treball i no estigui subordinat a un patró o a una empresa, sinó un treball entès com a relació social de gestió dels comuns.

A Barcelona han proliferat els últims anys feines precàries com la de repartiment de paquets a domicili. Es pot afirmar que cada cop és una ciutat on hi ha més precarietat laboral?

La precarietat no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però és evident que s’ha convertit en una qüestió de pes per al benestar de moltíssimes persones que hi viuen. Tot apunta que els nivells de precarietat que es deriven d’aquest model són importants. És sorprenent que Espanya sigui dels països que estan liderant la contraofensiva jurídica per protegir les persones treballadores d’aquestes plataformes, sobretot les de repartiment. No obstant això, aquest tipus de treball planteja molts reptes encara per resoldre. I no parlo només de Glovo, Amazon o Cabify, que treballen sobre el terreny i que són els més visibles, sinó de les que ofereixen tasques que es duen a terme en remot a canvi de petits pagaments per entrega, com els programadors, els dissenyadors gràfics i els supervisors de contingut digital altament sensible. La major part de les vegades s’incorre en situacions fraudulentes, com la dels falsos autònoms, vulnerant els drets laborals. Aquí és fonamental l’organització de les persones treballadores, com es va fer amb el riders, reivindicant la seva condició d’assalariats a les plataformes de repartiment a domicili.

L'entrada Joan Benach: “La precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir” ha aparegut primer a Carrer.

La representació sindical és garantia de drets. Està més que demostrat que allà on tenim representació sindical hi ha millors condicions de treball. És per això que per a la UGT és fonamental augmentar el nostre número de delegats i delegades als centres de treball, per defensar més i millor els treballadors i treballadores. Ser un sindicat representatiu ens permet formar part del diàleg social i situar les nostres reivindicacions davant dels poders públics, incidint en les polítiques públiques i avançar en més i millors drets laborals i socials. Amb aquesta actuació defensem la totalitat dels treballadors i treballadores, estiguin o no afiliats al sindicat o tinguin o no representació sindical als seus centres de treball.

La nostra acció sindical i la participació en el diàleg social ha donat lloc a acords com el de la reforma laboral i l’augment substancial del salari mínim interprofessional (SMI). La reforma laboral ha incidit de manera significativa en la lluita contra la precarietat laboral a Barcelona, amb l’augment de l’ocupació, sobretot entre les dones i els joves, i l’augment significatiu de la contractació indefinida que ha donat estabilitat a milers de treballadors i treballadores. L’augment del SMI, per la seva banda, ha sigut clau per a la lluita contra la precarietat a la ciutat. No obstant això, tot i l’important augment global registrat entre 2018 i 2023 -un 46,74%, de 736 a 1.080 euros-, el SMI a Espanya continua essent insuficient, tenint en compte les capacitats econòmiques i productives del nostre país, les realitats de l’entorn europeu i les recomanacions de la Carta Social Europea en termes de remuneració justa.

Viure a Barcelona amb 1.080 euros al mes no és gens fàcil, i és per això que continuem reivindicant pujades salarials per fer front a l’increment de preus i que reclamem al Govern de Catalunya i a les patronals la creació d’un salari mínim de referència equivalent al 60% del salari mitjà del país, que en l’actualitat és de 1.371,55 euros mensuals (19.201,68 euros bruts l’any).

Mala praxis de les empreses

Al llarg del 2023, hem vist la mala praxi i la dinàmica especulativa d’algunes empreses que traslladen l’increment dels costos de les matèries primeres i l’energia al preu final de venda dels productes, i aconsegueixen increments rècord dels seus marges de benefici, que repercuteixen en l’increment de l’IPC i enfonsen la capacitat adquisitiva de les persones treballadores, ja que els increments salarials es troben molt lluny de l’augment dels preus.

Davant d’aquesta situació, cal continuar avançant en noves reformes per acabar amb la precarietat laboral encara existent, augmentar salaris i establir polítiques actives efectives per donar oportunitats a les persones que encara no tenen feina, així com implementar canvis en el sistema productiu, incentivant les activitats que aporten major valor afegit.

* Núria Giraldo és Secretaria de Política Sindical d’UGT Catalunya.

L'entrada Acabar amb la precarietat laboral, una fita sindical ha aparegut primer a Carrer.

L’emergència ecològica sense precedents que estem vivint en l’actualitat ens apel·la a totes, ens angoixa i ja està obertament instaurada en la nostra agenda. Tanmateix, els discursos se centren massa sovint en la responsabilitat individual de cada persona i passen de puntetes per la repercussió de les decisions preses per les elits i les polítiques públiques que, en teoria, han de fer-hi front.

Des de la nostra perspectiva ecosocial, Ecologistes en Acció considerem que la ciutadania hem de reclamar les responsabilitats i transformar el sistema econòmic i social que ens ha portat fins aquí.

En aquest sentit, el moviment veïnal té una nova lluita per la qual actuar. I com tots els moviments socials, té també grans reptes per organitzar-se de forma més horitzontal i participativa, posant les cures al centre, i perseguir la justícia social alhora que enforteix els vincles que tenim els éssers humans amb el nostre planeta i tots els qui l’habitem.

Josep Babot
Aliança contra la Pobresa Energètica (APE)

El teixit associatiu de Barcelona és una de les pedres angulars per les quals seguim tenint a la ciutat una ciutadania crítica i amb ganes de transformar el seu entorn. En el cas particular del moviment veïnal, aquest és especialment necessari perquè no només fa una tasca d’incidència davant de l’Ajuntament, sinó que en molts casos és una autèntica palanca de canvi en la lluita contra les desigualtats i els abusos dels grans poders econòmics.

Pel que fa a l’àmbit que ens ocupa, la pobresa energètica, és important que les associacions veïnals i les entitats que lluitem per acabar amb aquesta problemàtica i transformar el model que la genera treballem plegades en diferents fronts: a l’hora de detectar possibles casos de vulneracions, realitzar accions de denúncia o dur a terme una tasca de sensibilització i empoderament amb la ciutadania. En aquest sentit, ens fa felices el fet que la Favb ens hagi acollit al seu local i puguem convocar-hi les nostres assemblees.

Dani Pardo
Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT)

Estem davant d’un futur cada cop més incert. Als problemes socials endèmics -treball, habitatge, desigualtats-, hem vist afegir-se d’altres: el model econòmic -terciarització, monocultiu turístic-, l’emergència climàtica o l’imminent crisi energètica amb derivades quant a injustícia social, climàtica i ambiental. En tot plegat, com sempre, el moviment veïnal té -o pot tenir- un paper important. A Barcelona, el moviment antituristització sorgeix del veïnal, fins que agafa embranzida i una autonomia que, per la condició multicapes de la conflictivitat turística, el porten a col·laborar amb col·lectius en lluita per l’habitatge, el clima o unes condicions laborals justes, sense perdre mai el contacte i una certa pertinença a l’associacionisme veïnal. El paper del moviment veïnal dependrà, de nou, de la capacitat de renovació i d’obertura i col·laboració amb altres moviments potents: els feminismes, la lluita climàtica i els que han de sorgir per fer front a la complexa realitat que ens espera, o que ja és aquí.

L'entrada Companys de viatge del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

El regidor defensava que la iniciativa no costaria res a l’Ajuntament, tot i que per a la ciutadania sí que tenia costos: els visitants havien de pagar entrades gens econòmiques -12 euros cada adult- i els veïns es quedaven sense parc on esbargir-se del nou confinament parcial. El moviment veïnal de Nou Barris va posar el crit al cel i, just abans d’iniciar protestes, la pandèmia va donar el cop de gràcia a la iniciativa: espectacle suspès i 23.000 euros d’indemnització per a l’empresa organitzadora. En definitiva, ni parc, ni xou, ni gratis.

Les figures, de gira

L’activitat s’anomenava Natura Encesa i havia d’oferir passis durant quasi dos mesos, del 26 de novembre al 10 de gener. La productora LetsGo -amb llarga experiència en musicals de gran format- havia construït figures lumíniques gegants, com balenes, formigues i meduses, que es podien veure al llarg d’un recorregut pel parc acompanyades d’efectes sonors i audiovisuals i moralina ecologista. L’elaboració dels continguts va començar a l’estiu, després de firmar amb el consistori un preacord que no s’ha fet públic. Després de passar el Nadal a Barcelona, la producció marxava de gira per Espanya, de forma que la cancel·lació no ha suposat perdre la feina feta. Les figures han viatjat a Tenerife per instal·lar-s’hi de desembre a febrer. Segons els preus a Canàries, el preu de les entrades per a una família amb dues criatures d’entre 3 i 14 anys serien 43 euros de dilluns a dijous i 52 euros els divendres, dissabtes i festius.

L’anunci de noves restriccions pel coronavirus a Catalunya, unit al malestar veïnal pel tancament del parc, va precipitar que el 4 de novembre el districte de Nou Barris cancel·lés l’espectacle. Segons ha confirmat la mateixa productora a Carrer, el protocol d’intencions signat -no es va arribar a firmar el conveni definitiu- establia una petita compensació en cas que una situació imprevista obligués a suspendre l’acte.

Sense autocrítica

El districte no fa autocrítica i defensa que les arques municipals hagin “assumit una part de les despeses del muntatge i desmuntatge”. Fonts municipals subratllen que no es tracta de “cap compensació per les despeses de producció ni lucre cessant”, ja que la productora ha pogut rendibilitzar les creacions lumíniques a Tenerife. Sobre el tancament durant tres setmanes del parc, el consistori manté que no ha estat totalment en va perquè s’ha aprofitat per fer petites millores al parc com la instal·lació de portes, la reparació d’una tanca, enllumenat més eficient i paviment més accessible.

La coordinadora de Nous Negocis de LetsGo, Ana Montes, explica que l’espectacle previst a Barcelona era una versió una mica diferent del que fan a Madrid. El de la capital espanyola es titula Flora i aquest, Life. “Té un enfocament mediambiental, no és tant una exposició nadalenca sinó que transmet un missatge sobre la cura del planeta”, detalla. Pel que fa al cost de les entrades, assegura que calia “establir un preu per evitar aglomeracions” i que els veïns de l’entorn haguessin tingut una tarifa preferent de 3 euros.

‘Dinamitzar’ la perifèria

La ubicació noubarrienca, que contrasta amb l’emblemàtic Jardí Botànic que els acull a Madrid, hauria estat condició política: “Es va dissenyar específicament per al Turó de la Peira perquè hi havia l’interès municipal de dinamitzar una zona perifèrica i no fer-ho tot sempre al centre”, rememora Montes. La suspensió, afegeix, no implica que la iniciativa hagi quedat del tot descartada per a Barcelona: “La nostra idea és fer-hi l’activitat l’any vinent, però no hi ha un compromís de moment”.

El projecte fallit deixa una petita cicatriu al govern bipartit. Fonts veïnals coneixedores expliquen a Carrer que el regidor va defensar a capa i espasa l’espectacle perquè servís d’atractiu comercial i fins i tot turístic per al seu districte. En canvi àrees dirigides pels comuns, com Salut o Parcs i Jardins, hi veien tot tipus de pegues. L’ús privat del parc en un moment de contagis a l’alça era al centre del debat formal, tot i que al rerefons hi pesava molt més la campanya de pressió dels veïns a electes i representants de Bcomú.

Dues mil firmes en contra

I és que la idea de Marcé havia revoltat el moviment veïnal. L’associació de veïns del barri va reunir unes 2.000 firmes en contra de l’acte i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) va llançar un comunicat que qualificava de “totalment inacceptable” i “menyspreu absolut” cap al veïnat que es tanqués un espai públic tan utilitzat per a un xou de pagament. “El districte va ser opac”, acusa Albert Recio, sots-president primer de la Favb. “L’argumentari municipal era que això no costaria ni un duro i mira!”, recrimina. El dirigent veïnal recorda que el Turó de la Peira ha estat un dels barris amb més incidència de Covid-19 durant la segona onada d’aquesta tardor i per tant no veu “raonable” ni deixar els veïns sense parc ni propiciar “que hi vagi una gentada” a visitar-lo. També critica el relat socialista de “descentralitzar el turisme i fer venir gent a Nou Barris”, que li recorda el mantra de l’equip de Xavier Trias sobre el boom turístic de la ciutat.

Per tancar la porta al fet que s’hi celebri l’any vinent, avança que el moviment veïnal reclamarà un compromís municipal per escrit de no “privatitzar l’ús de parcs públics” en el futur.

L'entrada Espectacle de despropòsits al Turó de la Peira ha aparegut primer a Carrer.

La propietària és la societat Premium Student Housing, que el 2016 el va comprar al Banco Santander. La intenció de l’empresa, presidida per Santiago de Cruylles de Peratallada -el pare del qual, amb el mateix nom, va ser regidor en l’època Porcioles- era construir una residència estudiantil. Això va alertar entitats com l’Associació pro Teatre Talia Olympia, que des del 2008 reivindica la recuperació del Paral·lel més faranduler.

El veïnat temia que l’edifici s’acabés convertint en un alberg camuflat, com ha passat en el cas de les residències Melon District -una d’elles es troba a pocs metres del mateix solar-. Després de negociacions entre la propietat i el consistori, el novembre del 2018 en el ple de l’Ajuntament es va donar llum verda al fet que l’emplaçament s’adquireixi per la via de l’expropiació -un cop s’aprovi un pla d’inversions que arrencarà amb el nou mandat-. El govern municipal té previst construir-hi un edifici d’ús d’equipament assistencial i cultural; i, els pisos superiors, destinar-los a habitatge dotacional.

Aquest projecte és vist amb bons ulls pel veïnat, que pateix en el seu dia a dia la gentrificació de Sant Antoni que, a més, és el barri que compta amb menys espais d’ús públic de la ciutat -té una mitjana de 2,09m² d’equipament per habitant, per sota de la mitjana, que és de 6,75m², segons dades de l’Ajuntament-.

Per això, entitats com Associació pro Teatre Talia Olympia, l’AV Sant Antoni i Fem Sant Antoni demanen que mentre el consistori tramita l’expropiació de l’enclavament, n’assumeixi el control perquè se’n pugui fer un ús social. El veïnat proposa que es netegi, s’enretirin les tanques actuals d’acer i s’hi instal·li enllumenat.

D’iniciatives, no en falten. Des de col·locar mobiliari urbà, infantil o bé que l’escola Ferran Sunyer, que ja utilitza sales del Centre Cívic Cotxeres Urgell per manca d’espais, se’n pugui beneficiar. Una altra opció és crear un hort urbà. D’aquesta manera, segons Toni Oller, president de l’Associació pro Teatre Talia Olympia, es podria treure profit de la figuera esponerosa que hi ha a l’emplaçament. Durant les reformes de l’avinguda impulsades pel govern Trias, la parcel·la es va utilitzar de magatzem de maquinària i l’arbre es va fer malbé. Per sort, “ha resistit com a símbol que els brots verds són possibles”, afirma Oller.

El fantasma de Don Paco
El teatre es va inaugurar el 1900 amb el nom de Las Delicias. Després, va passar a dir-se Lírico. El 25 de febrer de 1905 s’hi van estrenar sarsueles com La Tragèdia de Pierrot i El Pobre de Valbuena. Des del 1924 es va anomenar Talia, el nom que va rebre durant més anys.

Tenia aspecte d’envelat de fusta i comptava amb una platea i dos pisos en forma de ferradura. En total, tenia capacitat per a 1.000 localitats. Per l’escenari van passar noms com la Bella Dorita i Josep Santpere. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com que el joc estava prohibit, el Talia va sobreviure amb una programació basada en l’alta comèdia i el cinema. Als anys 50, va ser adquirit pel mític actor Paco Martínez Soria, “don Paco”, que el 1955 va enderrocar l’edifici per construir-ne un de nou el 1959. La façana estava coberta de plaques d’uralita i comptava amb aire condicionat, que el convertia en un edifici molt modern per a l’època.

Amb la mort del dictador, el destape també va arribar-hi i s’hi van dur a terme estrenes com la de La Casa de Bernarda Alba el 1976, amb l’actor Ismael Merlo en el paper colpidor de la protagonista, que va ser tota una transgressió. També va passar a la història l’actuació de la famosa cantant argentina Nacha Guevara, un any més tard.

Quan Paco Martínez Soria va adquirir l’immoble, la idea inicial era poder construir-hi pisos en les plantes superiors, però mai ho va dur a terme. El 1982 l’actor va morir i en el seu honor, els hereus el van batejar com a Teatro-Martínez Soria, com és conegut per a molts encara. El 1988 els descendents el van vendre a una empresa que el va acabar tirant a terra. L’historiador Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (1988), ja va intuir l’odissea que li esperaria al terreny: “Si Don Paco aixequés el cap!

Un final trist el del Talia-Martínez Soria en ser venut per la família a una immobiliària, que es va afanyar a enderrocar-lo, convertint-se en un solar mal tancat a l’espera d’aconseguir una requalificació urbanística que els permeti edificar a la seva conveniència”. La premonició continua complint-se.

L'entrada Antic teatre Talia, 30 anys sense funció al Paral·lel ha aparegut primer a Carrer.