Sabem també que el nombre de delictes a la ciutat està estancat des de fa una dècada al voltant dels 150.000 fets delictius coneguts per any. Un estancament sistèmic de les dades sobre inseguretat que ens permet afirmar que no és veritat que els sistemes de prevenció situacional -les videocàmeres, l’increment de policies al carrer o l’ús intensíssim de la seguretat privada- serveixin per prevenir els delictes o millorar la seguretat.

Però, si les dades sobre fets delictius baixen des de fa tres anys, què ha portat l’alcalde a prendre aquesta decisió anunciada a bombo i plateret? Doncs la resposta cal buscar-la en els resultats del Baròmetre municipal del primer semestre del 2025, que indica que la inseguretat és una de les principals preocupacions de la ciutadania, amb 23,1 punts. (No és l’única: la primera és l’accés a l’habitatge, amb 29,9 punts).

Com hem dit en altres ocasions, les càmeres serveixen per deslocalitzar -o sigui, traslladar- part de l’activitat delictiva -com ara els petits delictes- a altres espais per mantenir un nivell acceptable de l’opinió ciutadana respecte de les polítiques públiques -i privades- de l’alcalde i els seus socis de govern: les CCTV formen part de l’arsenal del qual disposen els governs per mantenir un cert control sobre la inseguretat, però no per rebaixar-la. Els altres mitjans d’aquest arsenal acostumen a ser posar més policies al carrer i l’ús intensíssim de la seguretat privada en comerços, locals i actes a la via pública. Cosa que ja s’ha fet. Sobretot quan el govern municipal ha rebut pressions del sector empresarial relacionat amb el turisme i dels consolats estrangers de la ciutat.

És imprescindible buscar altres formes d’incidir en la millora de la inseguretat. En resposta a les propostes de l’Ajuntament -amb Albert Batlle com a responsable de la seguretat a la ciutat, amb les seves ràtzies contra els manters-, el Fòrum Veïnal sobre Convivència i Seguretat, organitzat el 2019 per la Favb, ja va proposar, entre d’altres, les idees següents:

1. Per prendre decisions sobre polítiques públiques, s’han de fer servir dades d’opinió, però també dades objectives. Per tant, cal redefinir els paràmetres amb els quals mesurem la inseguretat.

2. Per evitar criminalitzar les persones i els col·lectius vulnerables, és necessari evitar la modificació del marc jurídic penal i administratiu i l’enduriment de les ordenances municipals a cop de telediari.

3. Cal deturar l’enduriment dels processos penals i l’aplicació sistemàtica dels principis del populisme punitiu, que busquen el càstig i no la reparació.

4. El focus de la prevenció de la inseguretat i de la millora de la convivència s’ha de situar en les víctimes, no en els victimaris.

5. És necessari empoderar la ciutadania i desenvolupar un model de seguretat alternatiu, descriminalitzar la conflictivitat social, sostraure la gestió del conflicte als operadors del Sistema de Justícia Criminal -bàsicament, la Policia-.

6. S’ha d’assolir el reconeixement del moviment veïnal com a actor amb caràcter decisori vinculant per al desenvolupament d’un model de seguretat pública alternatiu al vigent, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i optar per un model de governança comunitària que eviti que les polítiques públiques de seguretat recaiguin exclusivament en els cossos policials.

El Consistori, tanmateix, mai va manifestar interès per aquestes propostes, i va optar per incrementar l’activitat policial al carrer i mantenir del marc jurídic i administratiu. Mentrestant, el desgavell al voltant de la inseguretat creixia i el discurs securitari s’enduria amb valors xenòfobs i racistes. El creixement de la població flotant de la ciutat -sobretot, turistes i creueristes- ha estat exponencial en els darrers deu anys i s’ha arribat a la xifra de 20 milions de visitants per any.

Segurament, les CCTV no s’instal·laran als barris on alguns reclamen més presència policial i més mà dura -el govern municipal té clar que les càmeres durarien poc en aquells barris perifèrics on s’ha traslladat part de l’activitat delictiva a causa de la pressió policial-, sinó que seran instal·lades on la patronal del turisme i els consolats estrangers ho demanin, ja que el poders fàctics de la ciutat han convertit el turisme en el bé jurídic a protegir. Mentre això passa, cremen unes barraques en un dels més de seixanta assentaments existents a la Barcelona de l’èxit, els negocis, les fires i el turisme internacional.

*Vicens Valentín és professor del màster universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.

L'entrada L’alcalde, les videocàmeres i la inseguretat a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Ara imagineu que, a quatre metres de l’escultura Dona i ocell de Joan Miró, una de les obres d’art situada a l’espai públic més importants de la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona decidís aixecar-hi un bloc d’habitatges de quatre plantes. Doncs ni més ni menys que això és el que vol fer el Consistori al jardí de l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia. L’escultura de Miró, com és obvi, no necessita aigua per viure; en canvi, l’alzina, sí: les seves arrels potents s’allargassen per mantenir-la viva. Els experts esmenten que la biomassa subterrània d’una alzina és molt similar a la visible, a l’aèria. Per tant, el que hi ha en el subsòl és tan important com el que veuen els nostres ulls.

Afectacions per al subsòl

La futura construcció significaria una més que notable reducció del jardí actual i possibles i importantíssimes afectacions per al subsòl. Els projectistes preveuen una plaça tova que diuen que facilitarà la infiltració de les aigües de pluja. Les paraules poden ser molt tècniques i impactants, però, si tenim present que l’alzina formava part d’un jardí privat i que estava envoltada de gespa, no pas de formigó, és ben segur que l’arbre hi perdrà. Personalment, l’únic que salvaria de la proposta municipal és l’enderroc dels murs perimetrals del jardí i la unió amb els carrers que l’envolten. Així, l’alzina guanyaria presència. I, si eliminem els panots de les voreres i deixem terra, hi haurà més infiltració.

Menys verd i més ciment

Arribats a aquest punt, convé recordar que París, una de les urbs que més ha treballat per lluitar contra el canvi climàtic a partir d’enverdir-se, va decidir destruir el 40% de l’asfalt o el formigó de places i carrers per convertir-lo en espai verd. Així nasqueren, per exemple, els boscos urbans. El resultat a casa nostra seria ben al revés: la iniciativa municipal de l’anomenada plaça del Quercus suposaria menys verd i més ciment. En un altre ordre, convé recordar que el passat mes de març va caure, a Sant Andreu, un pi pinyer centenari, catalogat com a arbre d’interès local i que era testimoni, com l’alzina, d’un antic jardí privat. Aquesta caiguda va coincidir amb unes obres properes en un equipament municipal.

Per ennoblir i assegurar el futur de l’alzina del carrer de l’Encarnació, cal demanar al govern municipal que desisteixi i al conjunt de grups municipals que pressionin perquè el Consistori abandoni la idea de fer aquest bloc d’habitatges, que pot ser ubicat en algun altre solar de la ciutat. També, que dignifiquin l’espai amb un gran jardí sense murs, sense ciment ni asfalt, per garantir la vida futura d’aquesta veritable obra d’art natural que, sense cap mena de dubte, és l’alzina de Can Vidalet, l’arbre més espectacular, i potser el més vell, de la trama urbana barcelonina, i que si Verdaguer l’observés des d’on sigui que reposi li diria: “Resisteix almogàver, les teves amigues de Collserola t’aplaudeixen”.

L’escriptora Patricia Gabancho deia dels arbres de la ciutat: “Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte”. Sàvies paraules. Respectem, doncs, i dignifiquem l’alzina del carrer de l’Encarnació, que fa més de dos-cents anys que ens ofereix bellesa, una ombra fresca i una magnífica connexió amb un passat no tan llunyà.

*Jordi Gordi és doctor en Geografia.

L'entrada Ennoblir l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

El llegat dels bombardejos rutinaris de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza i els camps de refugiats, amb milers de víctimes civils, durarà molts anys. Però a aquest fet cal afegir la destrucció massiva d’edificis que ha generat tones i tones de runes contaminades amb amiant, un material que s’utilitzava de forma habitual en la construcció d’habitatges a Gaza. Els núvols de pols de les explosions han escampat el verí tòxic de les fibres d’asbest arreu del territori, contaminant-lo per a dècades, multiplicant els riscos per a la salut de les persones -sobretot els infants- passades les explosions inicials. A les més de 40.000 víctimes civils innocents causades per l’exèrcit d’Israel, caldrà sumar les provocades pels mesoteliomes i d’altres càncers generats per les fibres d’asbest escampades per l’aire per les explosions.

Tal com diu l’Organització Mundial de la Salut, l’amiant és un cancerigen greu que pot desenvolupar altres afeccions pulmonars cròniques. I, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, més de 800.000 tones de runes producte dels bombardejos a Gaza poden estar contaminades amb amiant. És per això que podem parlar d’una sentència de mort afegida a mitjà i llarg termini.

Un exemple de les conseqüències mortals de la pols que aixequen les explosions en alguns edificis és l’atemptat a les Torres Bessones del 2011, on van morir de forma directa 2.974 persones, una xifra que, a hores d’ara i segons el Programa de Salut del World Trade Center, s’eleva a 4.343 víctimes, en gran part per malalties relacionades amb la inhalació de la pols d’amiant provinent de l’estructura dels dos gratacels. Segons l’expert en amiant Roger Willey, que ha estudiat aquest fet, a Gaza passarà el mateix.

Desastre mediambiental i humà

Ucraïna és una altra realitat dramàtica que tenim molt a prop. La guerra està causant estralls, sobretot a les zones urbanes, a causa dels bombardejos de l’exèrcit rus, que està provocant un desastre mediambiental i humà sense precedents. I el mateix podem dir de l’efecte dels bombardejos ucraïnesos sobre les poblacions de la frontera. En l’època soviètica, Ucraïna va ser un gran productor d’amiant i un consumidor important d’amiant rus, utilitzat per a la construcció d’habitatges i obres urbanes. El 70% dels edificis ucraïnesos tenen teulades revestides d’amiant i els bombardejos produeixen tones de runes que escampen les seves fibres microscòpiques per l’atmosfera, deixant zones contaminades que dificultaran molt la recuperació del medi ambient.

Però no són només les guerres les que ens aboquen a veure -i viure- desastres on cal tenir present la contaminació mediambiental producte de l’amiant. La DANA al País Valencià és un exemple dramàtic dels desastres naturals que s’estan donant cada cop més sovint fruit de la crisi climàtica on els ecosistemes es veuen cada cop més greument afectats, i on cal incloure l’amiant com a verí ambiental afegit.

Sospitem que les normatives de seguretat i protecció necessàries per a la retirada de runes on hi ha restes d’amiant no s’apliquen. La manca de consciència de la perillositat de manipular-lo queda emmascarada per les prioritats immediates. Tanmateix, són mesures de protecció imprescindibles que cal exigir que es compleixin. Els especialistes indiquen la importància de tenir uns protocols molt rigorosos per a la retirada d’amiant i es coneix la gran magnitud de la tragèdia, malgrat que la llarga latència abans d’aparèixer el càncer -demostrada per la comunitat sanitària- dificulta generar consciència dels seus efectes mortals.

Les conseqüències de no tenir en compte la presència d’amiant en les ciutats i pobles poden ser devastadores a mitjà termini per a la salut pública, encara més en situacions de crisi, si no s’apliquen les mesures necessàries. Esperem que aquí, a Catalunya, s’aprovi de pressa la Llei per a l’Erradicació de l’Amiant que ha entrat al Parlament i que obligui a la retirada, de manera segura, de tot l’amiant del país abans del 2032, en seguiment de les directrius europees. Hem de posar les bases per allunyar-nos d’escenaris dantescos com els que hem descrit.

L'entrada Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

Deia Maurice Halbwachs, un dels deixebles més interessants d’Emile Durkheim, pare de la Sociologia, que no existeix la memòria individual, que tota ella és una construcció col·lectiva. En el seu llibre La memòria col·lectiva (1925), de fet, Halbwachs posa l’exemple d’un succés que li va passar quan era petit, en quedar-se penjat durant llargues hores, en cedir part del terra, en la foscor d’una casa. Explicava que els seus records d’aquell fet no li provenien de la situació en si, sinó dels sentiments, les percepcions, les reaccions i comportaments que havia après amb anterioritat i que continuaria aprenent després. És a dir, la seva memòria no era tan pròpia i individual com socialitzada a través de la seva relació amb els altres. La conclusió és que la memòria és un procés de construcció contínua i col·lectiva.

Un magma social

Com si es tractés d’un gran riu, tots els membres d’una determinada societat aporten memòries al seu corrent i, de la mateixa manera, n’agafen, de forma que, com deia Heràclit, una persona mai no es veu immersa dues vegades en la mateixa memòria. La història, a més, és morta, escrita sobre la làpida esculpida pels vencedors a què Orwell feia referència, mentre que la memòria, en ser un magma social, es troba viva, palpitant i sempre disposada a donar la cara. No importa el que diguin els llibres si la gent recorda encara allò que realment va passar. Aquesta relació entre la realitat i el passat és molt interessant quan es vincula a la construcció i evolució de ciutats contemporànies com Barcelona.

La història de les ciutats, almenys des de la Revolució Industrial, ha estat determinada per la lluita de classes. Les ciutats plasmen en el seu entramat urbà un disseny predeterminat adequat als interessos de les elits polítiques i econòmiques de cada urbs. La ciutat orgànica del passat, que creixia i s’articulava en funció sobretot de l’entorn físic i dels recursos amb què es comptava per al seu creixement, va deixar pas a l’aparició de l’urbanisme com a ciència de les ciutats, però, també, a la seva utilització en l’ordenació, com a sinònims d’ordre i jerarquia, per a un major control social i increment de l’eficiència
i la productivitat; les ciutats, doncs, han estat pensades i determinades pels posseïdors del capital i el seu braç institucional, el poder polític. D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, aquests han construït una història oficial d’èxits espectaculars que van semblar sortir de la voluntat i l’esforç d’un determinat partit polític, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en col·laboració amb altres forces d’esquerra minoritàries i amb menys capacitat d’acció administrativa, els quals, amb una intuïció sense precedents, van dissenyar una ciutat digna d’admiració global.

No comptava aquest poder, però -i encara que de vegades intenti apropiar-se d’un passat recent, com ha passat amb pel·lícules com El 47-, amb la memòria col·lectiva recollida per infinitat d’actors socials: plataformes, associacions veïnals, col·lectius socials, partits polítics, entitats barrials, ateneus, organitzacions festives i esportives, individus de totes les edats… La seva memòria sosté que, encara que sota certes perspectives van ser derrotats en la seva idea de construir una Barcelona diferent, la suposada ciutat orgull de les elits no va ser construïda per ells, sinó per un conjunt ampli de dones i homes provinents de les classes populars, que amb esforç, treball i determinació, van aixecar una ciutat que, malgrat els seus molts defectes, és millor que la que havia existit abans. Perquè la història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tothom.

L'entrada La història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tots ha aparegut primer a Carrer.

La gran majoria de governants afirmen que Europa només se sentirà segura si aposta per una dissuasió militar potent, i que cal potenciar el múscul militar fomentant la inversió i finançant la indústria militar europea. Un camí que es va obrir a la cimera de l’OTAN celebrada el juny del 2022 a Madrid, on es va aprovar un nou concepte estratègic que assenyala que qui desestabilitza el món occidental no només és Rússia, sinó també la Xina, i per tant, cal dedicar com a mínim -no com a màxim- el 2% del PIB a la despesa militar. Tots els presidents de govern hi van estar d’acord i es van comprometre a assolir aquesta xifra abans del 2029. Un 2% del PIB que, tot sigui dit, no garanteix una major seguretat, ja que no existeix cap estudi que ho avali. El fet, però, és que ho van acceptar i, des de llavors, han abraçat la periclitada consigna de si vis pacem para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’).

A tal efecte, els països europeus van impulsar ràpidament el seu rearmament augmentant la despesa militar, i la Comissió Europea va dir que caldrien almenys 100.000 milions per finançar-lo, afegint que seria necessari impulsar la indústria militar europea per a la producció d’armament. Proposant dos camins: un, que el Banc Europeu Industrial -presidit per Nadia Calviño- modifiqués els seus estatuts per permetre finançar les indústries militars -cosa que ja s’ha acordat-; i segon, amb l’emissió de bons del Banc Central Europeu per ajudar els països a realitzar-ho. L’adquisició d’armes estarà exempta d’IVA a l’interior de la Unió Europea (UE). Els ajuts tenen com a finalitat que els estats membres puguin fer compres conjuntes, i de pas, evitar la dependència excessiva de la indústria militar dels Estats Units d’Amèrica (EUA), on s’adquireixen el 60% de les armes europees.

Una despesa militar disparada

La despesa militar dels països de la UE s’ha disparat: el 2023 va arribar als 289.300 milions d’euros, augmentant el 21,3% respecte al 2022. Si se suma la dels països no comunitaris -Regne Unit i Noruega (77.323 M€)- i la despesa que la UE fa a través dels Fons Europeus de Defensa per ajudar la indústria militar europea (8.000 M€), la despesa militar total va ser de 374.600 M€. Va ser la segona més gran del món, només per darrere de la dels EUA (900.000 M€) i molt superior a la de Rússia (100.000 M€).

L’Estat espanyol no s’escapa de l’economia de guerra posada en marxa per la UE. Ho demostra el fet que el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa del 2023 va ser de 14.453,8 M€, amb un augment important del 23,4% respecte al 2022. En revisar la liquidació del pressupost de Defensa a 31 de desembre del 2023, sabem que, a més, va rebre crèdits extraordinaris per valor de 2.423,6 M€, quelcom que passa tots els anys. I enguany, malgrat que el pressupost està prorrogat, Defensa ja ha rebut dos nous crèdits extraordinaris: una transferència de 581,2 M€ per fer front a les missions militars espanyoles a l’exterior, i un altre crèdit de 1.129,6 M€ per adquirir material militar (Consells de Ministres del 9/4/24 i 16/4/24). Criden l’atenció aquests últims 1.129 milions, ja que el pressupost prorrogat de Defensa ja tenia assignats 6.141,8 milions. Sembla que no eren suficients i ha calgut injectar més crèdit per adquirir més armes, i així acostar-se al desitjat 2% del PIB en despesa militar.

La història ens ensenya que el bel·licisme i la militarització són sempre el preludi de la guerra. Per això l’augment de la despesa militar, l’impuls de la indústria militar per adquirir armament i demostrar que el poder de destrucció europeu és molt superior al rus, és una política suïcida que condueix inevitablement a una escalada de tensió, a una cursa d’armaments i a una espiral bel·licista que comportarà noves crisis, amb el rerefons de l’amenaça nuclear i les seves conseqüències catastròfiques per a la vida a Europa i al planeta.

Cal aixecar la veu del sentit comú, de la racionalitat, dient que l’augment de la despesa militar i l’armamentisme no són cap garantia de seguretat, sinó al contrari, obren el camí a nous conflictes i, potser, noves guerres; que sostreuen recursos per lluitar contra el canvi climàtic i les desigualtats, per assolir l’equitat de gènere i l’harmonització de salaris, o per disposar de salut i serveis socials. Que la seguretat entre Estats s’aconsegueix amb distensió, cooperació, cercant la seguretat compartida i comuna. S’ha de transmetre a la ciutadania que en lloc d’una economia de guerra necessitem una economia de pau.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes ha aparegut primer a Carrer.

Una d’aquestes mutualitats és Muface (Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat). És un organisme públic autònom depenent del Ministeri d’Hisenda, dins del Règim del Mutualisme Administratiu, que gestiona l’assistència sanitària i farmacèutica, així com determinades prestacions socials, com ara les pensions de jubilació dels seus afiliats, que paguen quotes d’entre 21 i 50 euros al mes. Són 1.038.253 mutualistes i 461.198 beneficiaris, segons dades del 2021, quan l’entitat va gestionar un pressupost de 1.841,79 milions d’euros i va incorporar 26.671 nous titulars.

Milions d’euros en primes

Per al pagament de l’atenció sanitària, Muface rep finançament públic en forma de primes, amb les quals contracta l’assistència sanitària a diverses entitats privades d’assegurances: SegurCaixa Adeslas, DKV i Asisa. Les dues primeres són entitats privades amb ànim de lucre; la tercera és una cooperativa de metges.

El gener del 2022, es va fer públic per primer cop l’import de la prima de les asseguradores per a la cobertura de l’atenció sanitària dels afiliats entre 2022 i 2024: en total, 3.572 milions d’euros. Adeslas va rebre 1.655 milions -el 46,3%-; Asisa 1.268 i DKV 648,5. Si tenim en compte que Muface dona cobertura a 1.499.451 mutualistes, són 794 euros de prima que cobra per cadascun d’ells cada any. Les asseguradores, però, han manifestat el seu malestar perquè la inflació ha disparat els costos.

Muface ofereix la possibilitat de rebre atenció sanitària privada als funcionaris de l’administració civil. El mateix fan les mutualitats Mugeju i Isfas amb els funcionaris judicials i de les Forces Armades, respectivament. Es tracta d’un mutualisme molt arrelat, que es remunta a la creació dels Montepíos de Carles III, al segle XVIII.

La importància de la Primària

A part de la fractura de la caixa de solidaritat comuna que és la Seguretat Social, l’extracció d’un grup de ciutadans de l’atenció sanitària pública és un exemple de la sobrevaloració de l’atenció sanitària especialitzada i del desconeixement, o menyspreu, del benefici que una bona atenció primària rendeix, individualment i a tota la societat.

Nosaltres entenem que el metge de capçalera és qui està més preparat per desxifrar els símptomes -sovint inespecífics- d’una malaltia en el moment de presentar-se. El metge de primària, quan interpreta els símptomes, incorpora el coneixement del pacient en el curs dels anys i el coneixement de les afeccions prevalents a la zona. Això el converteix en un filtre del significat dels símptomes quant a la seva gravetat, la forma d’orientar el diagnòstic i el tractament en la majoria de casos. El filtre d’un bon servei d’atenció primària a l’hora de determinar si cal recórrer a l’especialista o al centre hospitalari és fonamental per evitar des de l’ansietat de l’usuari i la família, fins a la pràctica de desplaçaments, proves, ingressos i tractaments innecessaris. És per això que la coordinació amb la resta del sistema sanitari és imprescindible. El mutualisme administratiu, en canvi, és una pràctica que contribueix a mantenir els usuaris com a clients, en lloc d’estimular-ne l’autonomia i donar-los eines que els capacitin per respondre als problemes més freqüents sense medicalitzar la vida quotidiana.

La feblesa del sistema d’assegurança privada, basat en la demanda per catàleg d’atenció sanitària i sense programes proactius de salut pública, va quedar palesa en la pandèmia, quan el sistema sanitari públic va haver de sortir al rescat inicial dels assegurats -vacunes, tests, etc.-. També cal advertir el perill que aquest mutualisme sanitari redueixi, amb el pas del temps, la motivació per pagar impostos que ajuden a mantenir la sanitat pública, i acabar, a llarg termini, amb un sistema sanitari públic amb menys finançament i menys qualitat, amb conseqüències nefastes sobre la desigualtat i la cohesió social. De fet, ja existeix una rebaixa d’impostos per als treballadors autònoms que contracten una assegurança privada i per a les empreses que paguen una assegurança privada als seus treballadors. Aquest mutualisme ha sigut criticat per organitzacions com la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), que demana la desaparició de les desgravacions fiscals a empreses i autònoms, així com la incorporació al sistema públic dels nous funcionaris.

Despesa extra per a la pública

El setembre del 2021, quan es va presentar una Proposició no de Llei per a la incorporació de tots els nous funcionaris al sistema públic, es van aixecar moltes veus -sobretot de la patronal, empreses asseguradores i altres (Fundació IDIS)-, que explicaven la necessitat de mantenir l’atenció sanitària de les mutualitats. Donaven raons diverses, algunes basades en la rapidesa amb què presten atenció a la majoria de demandes -sovint, de poca complexitat i que es podrien resoldre potenciant l’autonomia dels usuaris-. Alguns defensen que el suport a l’atenció privada és important per a l’economia del país i suposa un estalvi en la despesa pública: la distribució anual per càpita de les primes per salut de Muface és uns 1.000 euros inferior a la mitjana anual de despesa per càpita del Sistema Nacional de Salut. Però, donat que aquests funcionaris poden escollir ser atesos pel sistema públic sense cap pas més, es pot interpretar que, ans al contrari, cadascun d’ells representa per a l’erari públic una despesa d’uns 790 euros més que la resta de població.

Al paper social de la sanitat pública cal afegir el suport i la confiança que li professa la majoria de la ciutadania. Se sap que beneficiaris de les mutualitats, en fer-se grans o quan els diagnostiquen una malaltia greu -com ara un càncer-, abandonen l’atenció privada de Muface per passar a la sanitat pública, a un ritme de més de 10.000 persones a l’any. Tot això ens fa entendre que el manteniment d’aquestes assegurances per als funcionaris, més d’acord amb interessos d’asseguradores i privatizadors, és del tot injustificat en un país amb un sistema públic i universal de salut.

Per acabar, una pregunta: donat que l’elit política responsable de la gestió dels serveis públics opta, sobretot, per l’atenció sanitària privada de Muface, ¿hem d’entendre que no confien en la qualitat i l’eficiència dels serveis que ells mateixos proporcionen?

L'entrada Les mútues de funcionaris, un perill per a la sanitat pública ha aparegut primer a Carrer.

Abans de continuar, cal aclarir dues coses. En primer lloc, que aquesta iniciativa urbanística, tot i ser pionera a l’Estat espanyol, no és una política aïllada, sinó que segueix la mateixa línia d’altres polítiques europees, com ara la del govern socialista de París, que ha impulsat la construcció d’habitatge protegit en els barris rics parisencs, precisament per combatre la gentrificació i la continuació dels guetos de la banlieue -la perifèria-, imposant que els nous edificis de més de 500 m2 disposin d’un 50% d’habitatge social. En segon lloc, acusar la norma de tots els perjudicis del món quan aquesta no ha tingut temps de ser aplicada en les condicions que marca la Llei d’Urbanisme i que ha estat acompanyada d’un clima de frau en les llicències, ens sembla una visió clarament adulterada pel sector immobiliari.

La proposta estrella presentada a votació era la de transformar la norma de l’aportació privada del 30% d’habitatge protegit en una compensació monetària. Aquí està el quid de la qüestió: fonamentalment en les promocions d’obra nova o gran rehabilitació, això significa desentendre’s de la corresponsabilitat en matèria d’habitatge que marca la Constitució, perquè no podran conviure rics i pobres en una mateixa escala. Perquè, en definitiva, els pobres no podran pagar la piscina del terrat.

Deixant al marge si és o no sostenible continuar construint piscines privades en una situació d’emergència climàtica, la proposta és d’una concepció absolutament classista, que no té res a veure amb l’estructura social barcelonina, on històricament la segregació social s’ha produït en vertical, un dels valors més apreciats internacionalment del sistema de cohesió urbana de l’Eixample: l’estratificació vertical i la mixtura social. Una lectura esbiaixada de la norma, tot i que aquesta ja preveia a l’article 285 l’exempció del seu compliment en les promocions en edificis catalogats generalment de luxe.

L’altra lectura que cal fer és que els promotors immobiliaris es volen estalviar bona part dels costos de la gestió de sòl i de projecte, i traspassar-ho per no se sap encara quants diners, el que vol dir una demora en la gestió pública que pot significar entre cinc o vuit anys més per tornar a començar la gestió de sòl, l’adquisició i la construcció dels nous edificis per als pobres, ben lluny i localitzats, a ser possible en altres barris.

Ara les entitats socials han entès el missatge i adverteixen que defensaran el 30% i denunciaran els poders econòmics que es lucren a costa dels drets de tots els ciutadans, destruint els barris, desnonant i expulsant-ne la població. Francament, amb tota aquesta diarrea classista i segregacionista, ho sento molt, però ja no em sé reconèixer en la meva ciutat.

Jaume Artigues és arquitecte.

L'entrada Marxa enrere al 30% d’habitatge protegit: els pobres no poden pagar la piscina ha aparegut primer a Carrer.

Per recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia representativa, la que es basa en promeses electorals, la nova saba que va entrar a l’Ajuntament provinent del 15-M va apostar per obrir la participació de la ciutadania en els afers col·lectius. El vocabulari es va farcir de grans paraules, com democràcia directa, coproducció, empoderament ciutadà… El problema és que a la pràctica, quan grates, les ungles se t’embruten, perquè la casa no es comença per la teulada i els fonaments indiquen que la pèrdua del valor de la paraula és sistèmica. Què volem dir? Doncs que malgrat tot el nou paradigma participatiu, molta gent encara continua conformant-se en aconseguir allò més elemental: “Almenys ens han escoltat”.

El passat 18 de gener es va anunciar que Barcelona havia estat escollida per ser la primera Capital Europea de la Democràcia. Una iniciativa impulsada per The Innovation in Politics Institut amb el suport del Consell d’Europa i de la Comissió Europea. És evident que Barcelona ha fet els darrers anys un salt endavant en polítiques participatives i que en comparació a altres ciutats és un exemple a seguir. S’han engreixat i dissenyat canals participatius -des de dalt quasi sempre- de manera benintencionada, si es vol, però no s’ha desterrat del tot la seva deriva instrumental i justificadora de decisions ja preses. Estem molt lluny d’aconseguir que la participació formi part troncal de la cultura ciutadana.

La designació de Barcelona s’ha basat en el suposat èxit dels nous canals implementats. Senyalarem a continuació algunes consideracions.

Escurçar les distàncies

S’ha d’obrir el focus a l’hora de parlar de participació. És bàsic escurçar la distància entre els llocs on es prenen les decisions i la ciutadania. La Casa Gran s’ha de descentralitzar i, en tot el que es pugui, hem de convertir els districtes en veritables ajuntaments. En paral·lel, en l’altre extrem, s’ha de democratitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és on s’han de prendre les decisions estratègiques sobre el nostre continu urbà. També, per aconseguir que la institució sigui més permeable, és necessari reforçar els tècnics de barri i els consellers de Districte, perquè estiguin més en contacte amb la població. Ens hauríem de plantejar establir mètodes d’avaluació de la seva tasca per part del teixit associatiu i comunitari del barri.

La ciutat és un espai de conflicte on hi ha una lluita d’interessos aferrissada i sovint tan contraposada que el seu encaix en processos participatius és il·lusori. Estem molt lluny de tenir democràcia directa, i la responsabilitat de les persones escollides en les urnes no les eximeix de tenir la responsabilitat d’exercir l’autoritat en apostar per unes polítiques o per unes altres. Per aquest motiu va ser un fiasco el gran Pacte per Barcelona de la post-pandèmia, anomenat falsament procés participatiu, en el qual més de 40 entitats socials no ens vàrem sentir representades en el document final. Tornant a les paraules, per exemple, a ningú se li passaria pel cap anomenar procés participatiu a la negociació d’un conveni col·lectiu.

Participació en la fase deliberativa

Els processos participatius han de tenir les cuines obertes. En els dos més importants que hi ha hagut en aquest mandat, el PAM [Pla d’Actuació Municipal] i els Pressupostos Participatius, la implicació de la ciutadania en presentar propostes ha estat relativament alta, però cal desenvolupar mètodes de participació en la fase deliberativa, en la definició dels resultats i en el seu seguiment. Pel que fa al Reglament de Participació, hem d’obrir una reflexió sobre perquè la fórmula innovadora de les Iniciatives Ciutadanes s’ha utilitzat tan poc. A més a més, les memòries participatives obligades dels diversos projectes de la ciutat haurien d’incloure la valoració per part dels agents que hi han participat.

Perquè hi hagi participació no n’hi ha prou en obrir les portes de l’Ajuntament: cal que la gent vegi útil dedicar-li un temps de la seva vida personal. Allò que és normal és que la gent no participi a no ser que tingui un problema concret. En canvi, les persones que tenen un neguit social, comunitari o de barri s’auto-organitzen en col·lectius, entitats i associacions i, des d’allí, lluiten per tenir la incidència deguda. Donar més suport i mimar aquesta societat organitzada, tot respectant la seva autonomia, és bàsic per obtenir una participació de qualitat. És imprescindible tenir un teixit associatiu fort per afrontar els reptes de convivència i desigualtats de la ciutat i, sense aquest component social, la Capital de la Democràcia tindrà els peus de fang. No en va, gabinets d’advocacia reaccionària intenten portar l’Ajuntament als tribunals acusant-lo de subvencionar algunes d’aquestes entitats socials. Multinacionals com Agbar han atemptat amb èxit contra la fórmula de les Consultes Ciutadanes.

Hi ha dos tipus de participació vàlida, la reglada i la no reglada. La complexitat dels problemes supera sovint els canals establerts. Encara no hem superat que, a vegades, perquè et rebin, primer has de muntar un pollo. Les reunions entre l’Ajuntament i el moviment veïnal s’han d’establir com una norma i no com una excepcionalitat. S’han de basar en la incidència real que tenen els col·lectius i activar la màxima transparència: reunions públiques -que no necessàriament obertes-, aixecament d’actes i un petit gest simbòlic: per què sempre el veïnat s’ha de traslladar a la seu del Districte i no el regidor al local de l’associació veïnal?

Decidim, en primera persona del plural

Hi ha hagut dos elements que s’han valorat molt positivament per designar Barcelona Capital de la Democràcia. Un és la realització de l’Assemblea Ciutadana pel Clima i l’altre, el Decidim. Sobre el primer, una mínima anàlisi excedeix les línies d’aquest article perquè cal matisar la idealització que han fet alguns sociòlegs d’aquesta experiència innovadora tan en voga.

Sobre la plataforma Decidim, s’ha de considerar que és un repositori excel·lent dels processos participatius que hi ha a la ciutat, conté tota la seva informació i, en alguns casos, permet aixecar el dit per fer propostes. Però, en canvi, té moltes dificultats per esdevenir un marc deliberatiu on line, amb la qual cosa ens preguntem per què s’anomena Decidim -en primera persona del plural (!)-. Altra vegada el miratge de les paraules. I des d’aquí, arrisco una proposta: ¿per què no obrim aquest espai als conflictes reals que hi ha a la ciutat, on cadascuna de les parts pogués penjar els seus argumentaris i on es mostrés la cronologia de l’evolució del problema? Aquest espai hauria de regir-se per un protocol que garantís les condicions necessàries per ser-hi present i una comissió independent a la qual es pogués apel·lar.

En resum, davant de la designació de Barcelona com a Capital de la Democràcia, aconsellem, primer, humilitat; i després, senzillesa per recuperar el valor de la paraula. I no és poca cosa, perquè ja sabem que qui posa més entrebancs a la democràcia són els que substitueixen el valor de la paraula pel valor extractivista dels seus negocis.

Joan Maria Soler és activista veïnal del Poblenou.

L'entrada Recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia participativa ha aparegut primer a Carrer.

Ara que hem marxat, alguns centres del districte han perdut aquesta classificació; no tant perquè la seva situació sigui millor ara, sinó perquè van canviar els barems i, entre altres coses, es van agafar dades pre-pandèmia, una altra d’aquestes trampes que fa el Departament d’Educació. Al Raval, però, tots segueixen sent de màxima complexitat, no han canviat. I val a dir que alguns centres porten amb aquesta mena d’etiqueta 20 anys; canvia el nom -s’havien anomenat CAEP, centres d’atenció educativa preferent, per exemple-, però no la realitat. A Barcelona, aquest curs hi ha 45 CMC, que són moltíssims.

La realitat quotidiana dels CMC inclou molts factors que dificulten la realització d’uns aprenentatges reals. Les característiques socioeconòmiques i culturals dels barris on s’ubiquen fan que les escoles i instituts compleixin, en primer lloc, una funció social molt important: des de la relació entre la diversitat de cultures i orígens presents al barri, fins a l’atenció més personalitzada que necessita l’alumnat que viu en una situació socioeconòmica precària. Per a alguns d’ells, l’escola compleix una funció tan bàsica com tenir un àpat calent al migdia o estar en un lloc amb calefacció a l’hivern. Són centres on també hi ha un índex alt de mobilitat dels alumnes, així com un elevat nombre d’alumnes que necessiten un pla individualitzat, perquè presenten un retard en els aprenentatges i els costa seguir en el nivell que els pertoca per edat. Són situacions complicades, que requereixen moltes hores d’atenció individualitzada i on la funció del tutor i l’acompanyament són imprescindibles.

I no és només un problema d’aprenentatge. Sovint es detecten, per exemple, casos de nens que necessiten ulleres i no en porten, problemes de salut bucodental, o situacions persistents de malestar emocional que el professorat no pot atendre. Per això és urgent incorporar-hi professionals de la salut física i psicològica. I per fer-ho, cal que hi hagi col·laboració entre departaments i Administracions. Val a dir, però, que l’Ajuntament, a través del Pla de barris, ha dotat els centres d’algunes figures que feien molta falta: psicòlegs, educadors, tècnics d’integració social, mestres especialistes en audició i llenguatge…

Actualment, el que tenim en tots els centres del Raval -i en molts altres centres de tota Barcelona- són els tècnics d’integració social i els educadors socials. Són dues figures molt necessàries, ja que fan de pont entre els serveis socials, l’escola, els alumnes i les seves famílies, atenent i fent un seguiment als alumnes que estan en situacions sociofamiliars o emocionals complicades i difícils. És important estabilitzar aquestes figures als centres.

La figura del mediador cultural

Seria també desitjable que s’aprofités més la força de l’escola com a punt de trobada de diversos col·lectius, pensant en una educació realment intercultural. Ara mateix, als centres hi ha suma de cultures, però no una interacció real entre elles; i en alguns centres les famílies autòctones arrelades són totalment absents. Això, en altres països d’Europa on fa anys que tenen molta presència de nouvinguts, s’està veient que acaba sent un problema greu.

En aquest sentit, cal incorporar la figura dels mediadors culturals. Tenim alguns alumnes que ja no són nouvinguts, sinó fills de primeres i segones generacions; és a dir, els seus pares ja s’han educat aquí. És una llàstima tot aquest potencial que no s’està aprofitant gens, quan aquesta mediació és tan necessària. El mateix passa amb les associacions d’estudiants pakistanesos, d’estudiants africans o d’altres, que podrien col·laborar fent de pont amb les famílies o contribuint a pujar les expectatives i la motivació de l’alumnat, tot participant en les sessions d’orientació al final de l’ESO, o fins i tot fer un cert seguiment en el canvi d’estudis o fer de xarxa de suport amb els que van a graus formatius o a la universitat.

A banda de la dificultat per atendre les situacions particulars que hem esmentat i que en els CMC són moltíssimes, pensem que el problema també és la mateixa existència dels CMC. D’una banda, hauríem de tenir un sistema de beques i de dotació de personal que permeti l’atenció adequada a les necessitats d’aprenentatge de cada un dels infants i adolescents de tots, repetim, tots els centres educatius, CMC o no. D’altra banda, cal una atenció especial als CMC per la concentració que tenen d’alumnat vulnerable i amb necessitats específiques. Però sense perdre mai de vista que l’etiqueta de CMC hauria de ser provisional i que l’Administració no hauria de permetre aquests guetos, perquè van contra l’essència mateixa de la igualtat d’oportunitats, l’equitat educativa i la integració i inclusió de tots els infants.

Cristina Abelló i Montse Tolosana són representats durant cinc anys, respectivament, del professorat i les famílies al Consell Educatiu de Ciutat Vella i al Districte Educatiu de Ciutat.

L'entrada Igualtat d’oportunitats i centres escolars d’alta complexitat ha aparegut primer a Carrer.

Cal remarcar que no estem, ni de bon tros, al final del trajecte: els problemes canvien i n’apareixen de nous. Per això, és important que hi hagi un teixit associatiu viu, variat i amb moltes connexions, que, per natura, és una font de recursos i potencialitats per proposar idees i mesures, reclamar i protestar, i exercir, si s’escau, de contrapoder davant de qualsevol sotrac. Sempre amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat -amb els afegits recents de sostenibilitat, eficiència i justícia-.

Aquesta introducció emmarca, de forma succinta, l’entorn d’activisme veïnal de barri on es movia Joan Bordetas, membre de l’AV del Barri de Sant Antoni i implicat en el moviment veïnal al districte i la ciutat. En Joan ens va deixar aquest estiu, llegant una petjada que no cabrà en aquest escrit. Va iniciar la seva trajectòria a l’associació el 1984, amb Joan B. Isart com a president. Des de llavors va tenir un paper constant a la Soci en quasi tots els àmbits, des de l’urbanístic fins al comunitari, sempre treballant en equip. Destacava per tenir una visió global de les necessitats del barri i per la seva constància per assolir acords amplis per millorar l’entorn i mantenir viu el teixit veïnal.

Va ser coredactor del pla d’equipaments Sant Antoni 2000, presentat el 1986, un estudi a fons de les mancances i necessitats bàsiques del barri, que llavors quasi no tenia serveis públics. D’aquest document van néixer les reivindicacions que van permetre aconseguir, sovint amb esperes exasperants, la remodelació de l’avinguda Mistral, l’escola pública Ferran Sunyer, les Cotxeres Borrell, l’escola bressol Tres Tombs, el centre de dia… D’aquest pla va sorgir el 1988 la revista del mateix nom, Sant Antoni 2000.

En Joan va formar part de la Fundació Joan Lairisa -els tallers de la Soci- i del moviment educatiu de les ampes. Entenent que el comerç de proximitat és part essencial de la vida del barri i que cal associar-se per tenir més força, va participar en la creació de Sant Antoni Comerç de la ma dels botiguers, el Mercat del fresc, els Encants i el Mercat del llibre dominical. Durant uns anys va ser conseller del Districte, temps en què no va estar present a la junta de l’associació veïnal. Formava part del Consell Ciutadà de l’Eixample i del Consell de Ciutat. També es va incorporar a la junta de la Favb com a tresorer i, en representació de la federació, participava al Consell d’Associacions de Barcelona. A proposta del Consell del Districte de l’Eixample, va rebre el 2018 la Medalla d’Honor de Barcelona, pel seu treball a Sant Antoni i la seva aportació a la ciutat.

Els darrers anys es va implicar en la construcció del projecte veïnal Calàbria 66, participava en la Taula Comunitària de Sant Antoni en nom de l’associació i, els darrers mesos, anava a les reunions sobre la reurbanització de la ronda de Sant Antoni per trobar una solució de màxim consens. Una de les darreres tasques en què es va implicar va ser la planificació de les tasques de difusió per donar a conèixer els fruits de la lluita veïnal a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample.

Al Joan el trobem ajudant a fer possible gairebé totes les millores al barri des dels anys vuitanta. Era com el baix dels grups de música: sempre hi és i sovint marca el tempo de la peça. A les juntes de l’associació a vegades discutia fortament sobre allò que no veia clar, però després, al sopar posterior, tot tornava a la normalitat. Tenia una capacitat de treball que feia que s’emboliqués en mil lluites -no sabia dir que no- i el repte d’ajuntar i coordinar sensibilitats diferents, projectant-les al servei del barri, la convivència, la solidaritat. Els darrers temps animava el jovent de la junta de l’associació a agafar responsabilitats, i era un referent per a moltes persones.

En Joan creia en el moviment associatiu com un espai de defensa dels drets de la societat civil i de foment de la convivència, i que “el canvi social no es fa des de l’actuació individual sinó que només és possible de forma col·lectiva, anant plegats”. Ha estat una peça clau en la transformació de Sant Antoni. Avui la ciutat és una mica més orfe, i com a activista social mereix un reconeixement. És i serà un referent de la tasca de la societat civil organitzada als barris. Persones com ell són les que necessitem a les ciutats per evitar que s’imposi l’egoisme i per mirar sempre pel bé comú. A nosaltres ens quedarà el seu llegat i les seves ensenyances per construir un entorn millor.

L'entrada Ens ha deixat Joan Bordetas, referent veïnal de Sant Antoni i de la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Vincle amb altres actors socials

Completava aquesta visió amb el reforç de la col·laboració amb altres actors socials de la ciutat, i així va ser el nostre vincle infatigable amb el CAB, Sinera, la Confavc, que va facilitar el consens i el reforç dels lligams. “Pocs que som i a sobre no ens barallarem, no fotem!”. Quina capacitat de treball i entrega! Hem compartit tantes hores de reflexió i debat -a voltes encès, perquè en Joan no era un home tebi- i tants bons moments d’amistat en aquests anys intensos! I quina humilitat també, sotmetent tantes decisions al parer col·lectiu!

Amb el cor encongit hem viscut els últims mesos. Continuava treballant en reformes internes importants i al maig va acompanyar-nos a unes jornades. Volia sobreposar-se al patiment. I ja inevitablement des de casa, va seguir l’acte del 50 aniversari de la Favb al Saló de Cent, que celebrava en acabar-lo, entusiasta i generós. Ens toca ara a nosaltres sobreposar-nos a la consternació. Celebrar i agrair la seva gran visió de ciutat, transmesa amb una convicció sense fissures en la capacitat de transformació del treball col·lectiu. La Favb, per descomptat, però molt més enllà, Barcelona té un deute ineludible amb Joan Bordetas.

L'entrada Barcelona té un deute ineludible amb Joan Bordetas ha aparegut primer a Carrer.

La Decisió d’execució (UE) 2022/38 del Consell, del 4 de març del 2022, ha suposat l’aplicació de la Directiva de protecció temporal 2001/55/CEE, prevista per a casos d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva, creada fa més de 20 anys però mai activada fins ara, obliga els estats membres al reconeixement individual temporal en el cas dels desplaçats per la guerra d’Ucraïna. Això permet oferir-los una protecció anàloga a la de l’asil, que suposa el principi de no devolució al país d’origen de qui sol·licita la protecció i li permet tenir permís de residència i treball, recolzament econòmic i acollida. A això cal afegir la celeritat amb la qual s’han aplicat els sistemes d’acollida i l’enorme solidaritat d’institucions i de la societat civil.

Països com Polònia i Hongria, que van rebutjar les quotes establertes per la UE per acollir demandants d’asil el 2016 i no en van acceptar cap, s’han convertit en dos dels països amb el més gran nombre de refugiats ucraïnesos. Pel que fa a l’Estat espanyol, i segons dades de la web de la Presidencia del Gobierno del 26 d’abril, el Ministeri de l’Interior havia concedit un total de 74.965 proteccions temporals a ucraïnesos. A més, poden fer servir els seus permisos de conduir a Espanya, almenys durant un any.

L’altra política d’asil i refugi de la UE

Han passat 22 anys del Consell Europeu de Tempere, moment en què es van establir els fonaments d’una política comuna de migració i asil per a tots els estats membres. Malauradament, i sobretot arran de la mal anomenada “crisi dels refugiats” del 2015-2016, l’únic espai on s’ha avançat i hi ha hagut convergència d’interessos entre els estats ha estat en l’externalització del control de fronteres a països com Turquia, el Marroc i molts altres, i el blindatge i la militarització de les del territori europeu. Així s’ha deixat de banda una política comuna que permeti gestionar les migracions amb uns estàndards comuns posant els drets humans de les persones refugiades i migrades al centre.

La inexistència de vies legals i segures per als desplaçats de països de fora de l’espai Schengen té com a conseqüència que milers de persones hagin de fer travesses costoses i arriscades per arribar a les fronteres europees i, en el cas que ho aconsegueixin, moltes d’elles són deportades o tancades a camps i presons o als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) sense haver comès cap delicte. En el millor dels casos, i després de fer la sol·licitud de protecció internacional, no poden ser deportats, però triguen mesos per aconseguir una entrevista amb la Policia per entrar dins del programa d’asil, que en la majoria de casos els hi deneguen i els aboca a una situació d’il·legalitat amb els riscos i la manca de drets que comporta.

A títol d’exemple, aquestes són les xifres del 2021 pel que fa a les resolucions de demandes d’asil a l’Estat espanyol. De les 69.891 sol·licituds se n’han denegat 49.537 (71%). El percentatge de concessió de protecció internacional és només del 10,5% -refugi, el 5%, i protecció subsidiària, el 5,5%-, i un 18,5% correspon a la protecció per raons humanitàries concedida a demandants d’asil veneçolans -amb una durada d’un any-. Arribats a aquest punt es pot concloure que a Europa i a l’Estat espanyol hi ha refugiats de primera i de segona. La celeritat amb la qual s’ha aplicat la Directiva de protecció temporal demostra que quan es vol es poden donar les garanties de protecció i acollida, i que no fer-ho en altres casos respon a una política de racisme institucional i de construcció d’una Europa fortalesa.

Solidaritat i tràfic de persones

Els discursos de bona part dels mitjans de comunicació i de determinades formacions polítiques alimenten una xenofòbia que fa que no identifiquem com a iguals en drets les persones que ens diuen que “no són com nosaltres”. És paradoxal també el fet que desplaçar-se a recollir ucraïnesos que fugen i traslladar-los a altres països de la UE és considerat un acte de solidaritat, mentre que fer-ho amb altres es considera tràfic de persones.

Des de Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta denunciem aquesta flagrant discriminació i vulneració dels drets humans, i exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.

Maria José Hernández és membre d’Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada La política per als refugiats de la UE discrimina i vulnera els drets humans ha aparegut primer a Carrer.