Sant Antoni és un barri un xic peculiar dins de la trama de l’Eixample barceloní: és relativament petit, amb uns límits molt marcats, el Mercat com a centre neuràlgic i una xarxa social destacada. Des de final del franquisme, quan el barri no existia com a tal i va néixer l’associació veïnal, Sant Antoni s’ha anat transformant, no sempre com voldríem. Però ara tenim un bon nombre de serveis, equipaments i espai públic que no hi eren, en cap cas, en aquell llunyà 1968. I això és així gràcies a les persones que han posat el seu gra de sorra per millorar el barri de forma desinteressada.
Cal remarcar que no estem, ni de bon tros, al final del trajecte: els problemes canvien i n’apareixen de nous. Per això, és important que hi hagi un teixit associatiu viu, variat i amb moltes connexions, que, per natura, és una font de recursos i potencialitats per proposar idees i mesures, reclamar i protestar, i exercir, si s’escau, de contrapoder davant de qualsevol sotrac. Sempre amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat -amb els afegits recents de sostenibilitat, eficiència i justícia-.
Aquesta introducció emmarca, de forma succinta, l’entorn d’activisme veïnal de barri on es movia Joan Bordetas, membre de l’AV del Barri de Sant Antoni i implicat en el moviment veïnal al districte i la ciutat. En Joan ens va deixar aquest estiu, llegant una petjada que no cabrà en aquest escrit. Va iniciar la seva trajectòria a l’associació el 1984, amb Joan B. Isart com a president. Des de llavors va tenir un paper constant a la Soci en quasi tots els àmbits, des de l’urbanístic fins al comunitari, sempre treballant en equip. Destacava per tenir una visió global de les necessitats del barri i per la seva constància per assolir acords amplis per millorar l’entorn i mantenir viu el teixit veïnal.
Va ser coredactor del pla d’equipaments Sant Antoni 2000, presentat el 1986, un estudi a fons de les mancances i necessitats bàsiques del barri, que llavors quasi no tenia serveis públics. D’aquest document van néixer les reivindicacions que van permetre aconseguir, sovint amb esperes exasperants, la remodelació de l’avinguda Mistral, l’escola pública Ferran Sunyer, les Cotxeres Borrell, l’escola bressol Tres Tombs, el centre de dia… D’aquest pla va sorgir el 1988 la revista del mateix nom, Sant Antoni 2000.
En Joan va formar part de la Fundació Joan Lairisa -els tallers de la Soci- i del moviment educatiu de les ampes. Entenent que el comerç de proximitat és part essencial de la vida del barri i que cal associar-se per tenir més força, va participar en la creació de Sant Antoni Comerç de la ma dels botiguers, el Mercat del fresc, els Encants i el Mercat del llibre dominical. Durant uns anys va ser conseller del Districte, temps en què no va estar present a la junta de l’associació veïnal. Formava part del Consell Ciutadà de l’Eixample i del Consell de Ciutat. També es va incorporar a la junta de la Favb com a tresorer i, en representació de la federació, participava al Consell d’Associacions de Barcelona. A proposta del Consell del Districte de l’Eixample, va rebre el 2018 la Medalla d’Honor de Barcelona, pel seu treball a Sant Antoni i la seva aportació a la ciutat.
Els darrers anys es va implicar en la construcció del projecte veïnal Calàbria 66, participava en la Taula Comunitària de Sant Antoni en nom de l’associació i, els darrers mesos, anava a les reunions sobre la reurbanització de la ronda de Sant Antoni per trobar una solució de màxim consens. Una de les darreres tasques en què es va implicar va ser la planificació de les tasques de difusió per donar a conèixer els fruits de la lluita veïnal a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample.
Al Joan el trobem ajudant a fer possible gairebé totes les millores al barri des dels anys vuitanta. Era com el baix dels grups de música: sempre hi és i sovint marca el tempo de la peça. A les juntes de l’associació a vegades discutia fortament sobre allò que no veia clar, però després, al sopar posterior, tot tornava a la normalitat. Tenia una capacitat de treball que feia que s’emboliqués en mil lluites -no sabia dir que no- i el repte d’ajuntar i coordinar sensibilitats diferents, projectant-les al servei del barri, la convivència, la solidaritat. Els darrers temps animava el jovent de la junta de l’associació a agafar responsabilitats, i era un referent per a moltes persones.
En Joan creia en el moviment associatiu com un espai de defensa dels drets de la societat civil i de foment de la convivència, i que “el canvi social no es fa des de l’actuació individual sinó que només és possible de forma col·lectiva, anant plegats”. Ha estat una peça clau en la transformació de Sant Antoni. Avui la ciutat és una mica més orfe, i com a activista social mereix un reconeixement. És i serà un referent de la tasca de la societat civil organitzada als barris. Persones com ell són les que necessitem a les ciutats per evitar que s’imposi l’egoisme i per mirar sempre pel bé comú. A nosaltres ens quedarà el seu llegat i les seves ensenyances per construir un entorn millor.
Pep Sala és membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri de Sant Antoni.