Tot i que l’Estat espanyol garanteix l’assistència sanitària a tota la ciutadania a través del sistema sanitari públic, una petita part de la població, els 2,2 milions de mutualistes i beneficiaris de les mutualitats de funcionaris, pot escollir no ser atesa a les Àrees Bàsiques de Salut i optar per una assegurança privada. El pagament d’aquesta atenció va a càrrec de la mutualitat, amb la possibilitat de revocar la decisió cada sis mesos.
Una d’aquestes mutualitats és Muface (Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat). És un organisme públic autònom depenent del Ministeri d’Hisenda, dins del Règim del Mutualisme Administratiu, que gestiona l’assistència sanitària i farmacèutica, així com determinades prestacions socials, com ara les pensions de jubilació dels seus afiliats, que paguen quotes d’entre 21 i 50 euros al mes. Són 1.038.253 mutualistes i 461.198 beneficiaris, segons dades del 2021, quan l’entitat va gestionar un pressupost de 1.841,79 milions d’euros i va incorporar 26.671 nous titulars.
Milions d’euros en primes
Per al pagament de l’atenció sanitària, Muface rep finançament públic en forma de primes, amb les quals contracta l’assistència sanitària a diverses entitats privades d’assegurances: SegurCaixa Adeslas, DKV i Asisa. Les dues primeres són entitats privades amb ànim de lucre; la tercera és una cooperativa de metges.
El gener del 2022, es va fer públic per primer cop l’import de la prima de les asseguradores per a la cobertura de l’atenció sanitària dels afiliats entre 2022 i 2024: en total, 3.572 milions d’euros. Adeslas va rebre 1.655 milions -el 46,3%-; Asisa 1.268 i DKV 648,5. Si tenim en compte que Muface dona cobertura a 1.499.451 mutualistes, són 794 euros de prima que cobra per cadascun d’ells cada any. Les asseguradores, però, han manifestat el seu malestar perquè la inflació ha disparat els costos.
Muface ofereix la possibilitat de rebre atenció sanitària privada als funcionaris de l’administració civil. El mateix fan les mutualitats Mugeju i Isfas amb els funcionaris judicials i de les Forces Armades, respectivament. Es tracta d’un mutualisme molt arrelat, que es remunta a la creació dels Montepíos de Carles III, al segle XVIII.
La importància de la Primària
A part de la fractura de la caixa de solidaritat comuna que és la Seguretat Social, l’extracció d’un grup de ciutadans de l’atenció sanitària pública és un exemple de la sobrevaloració de l’atenció sanitària especialitzada i del desconeixement, o menyspreu, del benefici que una bona atenció primària rendeix, individualment i a tota la societat.
Nosaltres entenem que el metge de capçalera és qui està més preparat per desxifrar els símptomes -sovint inespecífics- d’una malaltia en el moment de presentar-se. El metge de primària, quan interpreta els símptomes, incorpora el coneixement del pacient en el curs dels anys i el coneixement de les afeccions prevalents a la zona. Això el converteix en un filtre del significat dels símptomes quant a la seva gravetat, la forma d’orientar el diagnòstic i el tractament en la majoria de casos. El filtre d’un bon servei d’atenció primària a l’hora de determinar si cal recórrer a l’especialista o al centre hospitalari és fonamental per evitar des de l’ansietat de l’usuari i la família, fins a la pràctica de desplaçaments, proves, ingressos i tractaments innecessaris. És per això que la coordinació amb la resta del sistema sanitari és imprescindible. El mutualisme administratiu, en canvi, és una pràctica que contribueix a mantenir els usuaris com a clients, en lloc d’estimular-ne l’autonomia i donar-los eines que els capacitin per respondre als problemes més freqüents sense medicalitzar la vida quotidiana.
La feblesa del sistema d’assegurança privada, basat en la demanda per catàleg d’atenció sanitària i sense programes proactius de salut pública, va quedar palesa en la pandèmia, quan el sistema sanitari públic va haver de sortir al rescat inicial dels assegurats -vacunes, tests, etc.-. També cal advertir el perill que aquest mutualisme sanitari redueixi, amb el pas del temps, la motivació per pagar impostos que ajuden a mantenir la sanitat pública, i acabar, a llarg termini, amb un sistema sanitari públic amb menys finançament i menys qualitat, amb conseqüències nefastes sobre la desigualtat i la cohesió social. De fet, ja existeix una rebaixa d’impostos per als treballadors autònoms que contracten una assegurança privada i per a les empreses que paguen una assegurança privada als seus treballadors. Aquest mutualisme ha sigut criticat per organitzacions com la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), que demana la desaparició de les desgravacions fiscals a empreses i autònoms, així com la incorporació al sistema públic dels nous funcionaris.
Despesa extra per a la pública
El setembre del 2021, quan es va presentar una Proposició no de Llei per a la incorporació de tots els nous funcionaris al sistema públic, es van aixecar moltes veus -sobretot de la patronal, empreses asseguradores i altres (Fundació IDIS)-, que explicaven la necessitat de mantenir l’atenció sanitària de les mutualitats. Donaven raons diverses, algunes basades en la rapidesa amb què presten atenció a la majoria de demandes -sovint, de poca complexitat i que es podrien resoldre potenciant l’autonomia dels usuaris-. Alguns defensen que el suport a l’atenció privada és important per a l’economia del país i suposa un estalvi en la despesa pública: la distribució anual per càpita de les primes per salut de Muface és uns 1.000 euros inferior a la mitjana anual de despesa per càpita del Sistema Nacional de Salut. Però, donat que aquests funcionaris poden escollir ser atesos pel sistema públic sense cap pas més, es pot interpretar que, ans al contrari, cadascun d’ells representa per a l’erari públic una despesa d’uns 790 euros més que la resta de població.
Al paper social de la sanitat pública cal afegir el suport i la confiança que li professa la majoria de la ciutadania. Se sap que beneficiaris de les mutualitats, en fer-se grans o quan els diagnostiquen una malaltia greu -com ara un càncer-, abandonen l’atenció privada de Muface per passar a la sanitat pública, a un ritme de més de 10.000 persones a l’any. Tot això ens fa entendre que el manteniment d’aquestes assegurances per als funcionaris, més d’acord amb interessos d’asseguradores i privatizadors, és del tot injustificat en un país amb un sistema públic i universal de salut.
Per acabar, una pregunta: donat que l’elit política responsable de la gestió dels serveis públics opta, sobretot, per l’atenció sanitària privada de Muface, ¿hem d’entendre que no confien en la qualitat i l’eficiència dels serveis que ells mateixos proporcionen?
