El passat 19 de setembre, a la Comissió d’Ecologia, Urbanisme, Mobilitat i Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, es va votar una proposició liderada per Junts i amb els vots a favor del PSC i el PP -Vox es va abstenir-, per iniciar el procés de modificació de la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) del 30% de reserva d’habitatge protegit en sòl urbà consolidat, amb l’excusa de la seva nul·litat quant als resultats obtinguts i argumentant que, suposadament, ha provocat una paràlisi en el sector immobiliari.
Abans de continuar, cal aclarir dues coses. En primer lloc, que aquesta iniciativa urbanística, tot i ser pionera a l’Estat espanyol, no és una política aïllada, sinó que segueix la mateixa línia d’altres polítiques europees, com ara la del govern socialista de París, que ha impulsat la construcció d’habitatge protegit en els barris rics parisencs, precisament per combatre la gentrificació i la continuació dels guetos de la banlieue -la perifèria-, imposant que els nous edificis de més de 500 m2 disposin d’un 50% d’habitatge social. En segon lloc, acusar la norma de tots els perjudicis del món quan aquesta no ha tingut temps de ser aplicada en les condicions que marca la Llei d’Urbanisme i que ha estat acompanyada d’un clima de frau en les llicències, ens sembla una visió clarament adulterada pel sector immobiliari.
La proposta estrella presentada a votació era la de transformar la norma de l’aportació privada del 30% d’habitatge protegit en una compensació monetària. Aquí està el quid de la qüestió: fonamentalment en les promocions d’obra nova o gran rehabilitació, això significa desentendre’s de la corresponsabilitat en matèria d’habitatge que marca la Constitució, perquè no podran conviure rics i pobres en una mateixa escala. Perquè, en definitiva, els pobres no podran pagar la piscina del terrat.
Deixant al marge si és o no sostenible continuar construint piscines privades en una situació d’emergència climàtica, la proposta és d’una concepció absolutament classista, que no té res a veure amb l’estructura social barcelonina, on històricament la segregació social s’ha produït en vertical, un dels valors més apreciats internacionalment del sistema de cohesió urbana de l’Eixample: l’estratificació vertical i la mixtura social. Una lectura esbiaixada de la norma, tot i que aquesta ja preveia a l’article 285 l’exempció del seu compliment en les promocions en edificis catalogats generalment de luxe.
L’altra lectura que cal fer és que els promotors immobiliaris es volen estalviar bona part dels costos de la gestió de sòl i de projecte, i traspassar-ho per no se sap encara quants diners, el que vol dir una demora en la gestió pública que pot significar entre cinc o vuit anys més per tornar a començar la gestió de sòl, l’adquisició i la construcció dels nous edificis per als pobres, ben lluny i localitzats, a ser possible en altres barris.
Ara les entitats socials han entès el missatge i adverteixen que defensaran el 30% i denunciaran els poders econòmics que es lucren a costa dels drets de tots els ciutadans, destruint els barris, desnonant i expulsant-ne la població. Francament, amb tota aquesta diarrea classista i segregacionista, ho sento molt, però ja no em sé reconèixer en la meva ciutat.
Jaume Artigues és arquitecte.
