Corria l’any 2017 quan, després de treballar junts a la Fira Literal, Carlota Freixenet, Aitor Moreno i Mar Redondo van decidir llençar-se a la trinxera cultural i construir un dic de contenció contra la turistificació. Com? Amb l’obertura d’una llibreria en un barri “on no n’hi hagués cap”. El lloc escollit no seria casual: el número 40 del carrer de Blai, al cor del Poble-sec, envoltat de terrasses on, en alguns casos, els cambrers posen en marxa el cronòmetre quan la gent s’hi asseu a fer el cafè.

El Poble-sec, un barri amb “ADN combatiu”

Des d’aleshores, La Carbonera ha evolucionat fins a convertir-se en un referent del sector, i les cares darrere el taulell també han canviat. Tanmateix, les idees fundacionals no han fet més que madurar: “Com que totes les persones que l’hem impulsat veníem de moviments socials, l’espai sempre ha tingut caràcter de militància i esperit per generar comunitat a través dels llibres”. Justament per això, la llibreria ha passat a formar part de la vida associativa d’un barri on, malgrat la gentrificació, batega “l’ADN combatiu”. “Aquí tenim el Sindicat de Barri, La Base, tot d’entitats dedicades a la cultura popular…”, enumera Freixenet. Organitzacions que, en tot cas, també han patit la fatiga generalitzada: “El capitalisme està pensat per esgotar-nos fins que no tinguem forces per continuar lluitant, i jo crec que això ens està passant una mica també com a ciutat”, analitza.

Freixenet assegura que Barcelona “mai deixarà de ser una ciutat cultural, tot i els seus governs”. “Barcelona té una diversitat cultural meravellosa, una quantitat d’equipaments culturals que són part del seu orgull, i està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura”, sintetitza. De fet, sota el seu punt de vista, “treballar en el sector cultural és un acte de resistència”.

Una lectura que s’entrelliga amb qualsevol estratègia per revertir els models actuals: “És impossible transformar la societat si no és des de la cultura”. Una sentència a la qual afegeix la impossibilitat de “reconstruir la cultura sense tenir en compte els moviments socials”. “Són dues coses que van completament lligades”, rebla. En aquest sentit, un dels fronts on Freixenet també milita és el del feminisme, una batalla on ha decidit posar el seu granet de sorra mitjançant la redacció del Quadern feminista per a senyores modernes (Ara Llibres, 2023), il·lustrat per Mar Guixé. El volum sintetitza, amb humor i d’una manera molt senzilla, una biblioteca sencera d’assajos feministes.

Davant la disjuntiva sobre si Barcelona és una ciutat feminista, Freixenet ho té clar: “És una ciutat una mica feminista, però no ho és prou”. En efecte, considera que “mai serà prou feminista fins que el patriarcat no estigui erradicat”. Precisament, per enarborar aquelles dones que la història ha volgut deixar en un segon pla, ella i Blanca Pujals van decidir posar en marxa el podcast Punkis Decimonòniques, un club de lectura radiofònic on repassen les grans escriptores angleses dels segles XVIII i XIX. “Mentre ens quedin senyores victorianes per explicar i llibres per recomanar, no pararem”, avança.

Fins aleshores, però, Freixenet seguirà fent una de les coses que millor sap fer: recomanar llibres. Els seus dos suggeriments per als barcelonins del 2025: Poder llogater, del Sindicat de Llogateres -“un llibre que ha de ser imperatiu que llegim com a ciutat”-; i Estuve aquí y me acordé de nosotros, d’Anna Pacheco -“per entendre d’una vegada aquesta cosa del turisme”-.

L'entrada Carlota Freixenet (La Carbonera): “Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura” ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

A Òscar Puig la fletxa el va travessar amb un anunci de televisió al ritme de Tú me camelas. “Em va enganxar fins a tal punt que avui em guanyo la vida amb això, tot i que cada cop és més difícil dedicar-s’hi professionalment. A Barcelona hi ha massa locals flamencs per mantenir a tothom, i és una contradicció, però vivim del turisme, perquè la gent d’aquí no pot pagar certs preus”. “Si vols viure del flamenc has d’entrar a circuits més grans, però una cosa nodreix l’altra, hi ha espais perquè algú pagui 100 euros a platea i espais com el nostre, que són per a la gent del barri”. El Comando és antisistema, és activisme flamenc, ofereixen cultura gratuïta i de qualitat a un veïnat que gaudeix del gènere, i ho fan implicant la comunitat. “Ara podem seguir de la mà de la Coordinadora Cultural. Hem portat a Nou Barris primeres espases del flamenc
i han gaudit moltíssim del nostre públic”.

Eli Catena és una de les ànimes fundadores del projecte. De petita li agradava el folklore, tot i que no va ser enverinada pel flamenc fins als 23 anys. “Kike Morente i Camarón van ser la porta d’entrada a una afició amb la qual m’he obsessionat. Vaig marxar a Granada per viure l’ambient flamenc, ballar a les coves i estudiar flamencologia. Era com un verí i volia saber-ho tot. En tornar, vaig trobar la meva veu flamenca i a Nou Barris em va ser molt fàcil trobar gent amb inquietuds semblants i muntar el grup Esoé, amb qui vam fer moltes coses. El flamenc és la meva passió, però separada de la meva vida professional; jo soc educadora”.

L’últim fitxatge de Comando Lunares és Laia López, que va començar amb la percussió i ara és bailaora. “Per a mi el flamenc és mantenir viva la memòria de la meva iaia. Ella es guanyava la vida ballant i passant la gorra a Granada”. Com el Comando Lunares, la Laia és filla de la Prosperitat i de la migració andalusa. Ella i el projecte han crescut entre la identitat combativa, lluitadora i popular d’un barri que encara té com a banda sonora de les seves places el flamenc, que avui dia evoluciona, es fusiona i conviu, com ho fa la gent, entre el rap, la salsa… i tot el que vingui.

La Laia pensa que, de vegades, el flamenc ha estat discriminat a causa de l’apropiació franquista i que ha patit cert rebuig classista, però ens recorda que la paraula flamenc ve de l’expressió campesino errante i que ha estat una eina del poble i de les esquerres per narrar les seves penes. “Nosaltres volem recuperar balls i cants menys comercials, per exemple, aquell flamenc més pur o propostes relacionades amb les dones o les dissidències queer”.

El flamenc és un univers complex i ple de matisos, segurament per això els costa posar-se d’acord amb escollir una cançó. “Jo diria el Rèquiem dedicat a Paco de Lucía; em fa plorar i em remou sencera”. “Esa es muy corta-venas”, li diu l’Òscar a la Laia. “Hòstia, Òscar, és que ha de ser una cançó de pes”. “Jo diria un cante por alegrías o una seguidilla… La de Sobre la arena, de Niña Pastori, que és molt bonica!”. “Quina és?”. L’Eli s’arrenca a cantar en un bar de la Guineueta. No sembla sorprendre les taules del voltant, aquí això és habitual. “Desde que te vi ya me rasgaste el alma / cuando me impregné de la luz de tu cara / y ahora que te tengo cerca y estás en mi cama / quisiera quererte tanto y tanto y tanto hasta que llegue el alba”. Olé!

Encara no saben què programaran enguany, quan s’acabi l’entrevista, ho han de parlar. Així que deixem el Comando en la seva taula d’operacions, continuaran confabulant per fer del flamenc un lloc de trobada, alegries, penes, memòria i comunitat.

L'entrada Comando Lunares: “El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda” ha aparegut primer a Carrer.

A l’espera de l’edifici i impulsat per les entitats que van formar part del procés participatiu, el 2018 va néixer l’Arnau Itinerant, un teatre nòmada que fa les seves funcions en diferents espais del Poble-sec, el Raval i Sant Antoni. El Javier forma part de l’equip. “Aquesta mirada sobre el procés participatiu ens agafa totalment de sorpresa ”, diu abans de matisar que es van assabentar del canvi de parer per l’article al diari. Van tenir el darrer contacte amb l’Ajuntament el setembre del 2023, quan es va acordar la continuïtat de l’Arnau Itinerant, que és un projecte subvencionat. Abans que s’acabi l’any, però, tenen previst reunir-se amb representants municipals per abordar el nou escenari. Un cop feta aquesta reunió, prendran una decisió assembleària sobre quines accions portaran a terme. “És molt important que aquest equipament sigui de proximitat i sigui per al veïnat”, remarca el Javier, que no veu incompatible que l’Arnau sigui un espai de gestió comunitària i un teatre d’alta qualitat: “Una cosa no treu l’altra. Tenim l’exemple de l’Ateneu de Nou Barris, que és especialista en circ i no renuncia a la gestió ciutadana ni a l’arrelament al territori”. Per la seva part, Marc Folch, que coordina la taula comunitària de Sant Antoni, reivindica la qualitat de la programació que s’ha fet fins ara i afirma que arriben “a un sector de públic que l’oferta comercial no cobriria”. El treball en xarxa, explica, permet programar funcions que potencien els projectes veïnals i que involucren tota la comunitat.

Durant aquestes tres dècades d’espera, els veïns i veïnes de l’Arnau -aquells
i aquelles que realment l’han esperat i l’esperen- han sentit i vist de tot. Rumors d’enderrocament, de convertir-lo en un geriàtric, ocupacions en la seva defensa, una compra de l’Església evangelista xinesa, una recompra de l’Ajuntament, promeses de campanya que es van complir a mitges i que han derivat en la situació actual… Per tant, no és d’estranyar que pensin que tots els desenllaços són possibles d’aquí a la reobertura de l’Arnau, quan es posarà fi a una història que bé mereixeria una adaptació teatral.

La memòria d’un teatre popular

L’Arnau va abaixar el teló per darrera vegada l’any del seu centenari. En el moment de la seva obertura, el 1894, es va convertir en un dels primers teatres de Barcelona i de seguida va esdevenir una icona de la cultura popular. Accessible a les classes treballadores, va celebrar funcions de sarsuela, pantomima i màgia, entre altres, i va acollir artistes de la talla de la cupletista Raquel Meller, la violetera, qui avui dona nom a la plaça on està el teatre i on hi ha una estàtua en el seu record. A fi que no es perdi aquest llegat, la xarxa de l’Arnau Itinerant ha creat un arxiu on salvaguardar la història del teatre, i del Paral·lel, a partir de les memòries dels veïns i veïnes. Perquè la història de l’Arnau no deixa de ser la història d’aquells treballadors i treballadores que van transformar Barcelona al llarg del segle XX. Una història que en un futur també serà la d’aquelles persones que avui es mobilitzen per recuperar-lo i gestionar-lo.

L'entrada El Teatre Arnau s’allunya del veïnat amb un model que vira cap a la gestió privada ha aparegut primer a Carrer.

Mitjans signa un llibre en clau divulgativa on honora alguns referents previs en aquesta pràctica de testimoniar la relació entre la ciutat i les mil i una formes del disseny i la publicitat -i els graffitis,
i les pancartes de protesta i…- com a maneres d’establir comunicació comercial amb finalitats publicitàries, però també com a mètodes d’expressió artística i ciutadana. L’autor cita explícitament assajos precedents com Un museu al carrer, del dissenyador gràfic Enric Sauté, o Barcelona gràfica, del polifacètic artista visual America Sanchez.

L’autor descriu l’aspecte que va tenir i que té el Poblenou. Parla dels rètols dels negocis, dels cartells electorals o de concerts, de la vida (gràfica) dels murs que envoltaven les fàbriques o de tendències en desaparició com els enormes rètols lluminosos que prenien façanes i terrats. Al llarg del recorregut, implícitament i explícita, Mitjans evoca les diverses edats del barri: el passat com a centre industrial, els buits deixats per la terciarització de l’economia, les reformes successives al voltant dels Jocs Olímpics i les actuals pressions gentrificadores. El text està acompanyat per un considerable desplegament gràfic: quasi 400 fotografies de l’Arxiu Històric del Poblenou, dels fons del mateix autor i d’altres col·leccions privades.

L'entrada Història d’unes parets, història d’un barri ha aparegut primer a Carrer.

És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

Cómplices, Antinous, la Crisi, la Prole, la Raposa, el Noa Noa i, la més recent, Acció Perifèrica, a Nou Barris. En total, a Barcelona surten cinc espais referents on trobar llibres per a bolleres, mariques, trans, no binàries, asexuals, demisexuals; on trobar, en definitiva, un oasi literari en una ciutat que sembla gran però és petita. Els que vivim a Nou Barris hem d’anar a Sant Antoni per iniciar una ruta per visitar totes aquestes llibreries en una tarda. Si volem anar a un altre lloc més proper, podem anar a Gràcia i visitar el Noa Noa -que a més a més, és una editorial!-. I al Vallès tenim les companyes de Synusia Llibreria, amb uns valors antiracistes i transfeministes.

Però, què passa amb els joves i els adolescents LGTBI que necessiten un espai segur? I amb les dones que treballen i cuiden, però volen tenir un espai on es facin xerrades, on hi hagi llibres transfeministes o només novel·les escrites per dones? No tenen dret a fer activitats i consumir cultura al seu districte? El districte ha d’esdevenir un espai segur. I almenys a Nou Barris, en molts carrers, en moltes places, en molts bars, en molts llocs, no ho és. O com diria una companya de la Zona Nord, “es lo más heteronormativo que hay”. Cada districte hauria de tenir, com a mínim, una llibreria LGTBI i transfeminista.

Tenir i promoure una llibreria a Nou Barris significa també fer evolucionar el concepte de llibreria tradicional, o com molt bé fan les compas de la Raposa, sortir al carrer, visitar les entitats veïnals, ser-hi presents, estar a les festes i a les mogudes del barri i del districte. En definitiva, ser un agent transformador cultural, social i comunitari. No tenir aquesta mirada significa el fracàs de qualsevol projecte.

També és fer altres activitats que complementin la tasca principal d’una llibreria. A Acció Perifèrica, tenim la voluntat de transformar a partir de l’acció socioeducativa. Per això realitzem formacions per als professionals de l’educació, el voluntariat o fins i tot de l’àmbit empresarial, ja que a vegades la teoria acadèmica és molt bonica de llegir, però no dona tots els recursos ni ajuda a baixar a la realitat. El fet d’estar en una llibreria, de ser presents al carrer i ser conscients de com a nosaltris ens travessa el gènere ens ajuda a canviar la metodologia formativa i aterrar la teoria al carrer. Fer pedagogia queer. Som agents transformadors i ens ho hem de creure. Promocionem un espai segur de cultura LGTBI. Apropem lectures dissidents de gènere i decolonials.

Aportem un granet de sorra per trencar el cisheteropatriarcat: suposo que per això les grans editorials no volen tenir en els seus catàlegs segons quines novel·les o segons quina teoria, no sigui pas que ara totis fóssim revolucionàries i vulguem canviar el sistema neoliberal. Doncs sí, ho volem canviar tot, perquè hem viscut agressions i volem barris amables. I aquest canvi pot començar per una llibreria.

Les persones que treballem en llibreries o en projectes transfeministes i LGTBI som persones polititzades que dia rere dia continuem aprenent i desconstruint-nos com a persones blanques i normatives. És per això que considero que hi ha uns mínims, que tot i ser accions simbòliques tenen una transcendència política en el context més proper. Com, per exemple, obrir el 12 d’octubre, tancar el 25 novembre o el 8 de març, com a vaga de consum. Uns dies -igual que el 28 de juny- on les protagonistes són les entitats i les veïnes que ocupen l’espai per reclamar una vida digna de ser viscuda.

Un llibre és foc per al sistema heteropatriarcal. Un llibre és una llavor per a un present combatiu.

Jose A. Martínez Vicario és vicepresident de l’AV de Torre Baró i llibreter i dinamitzador socioeducatiu d’Acció Perifèrica.

L'entrada Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat ha aparegut primer a Carrer.

El número anterior de Carrer (octubre 2020, número 155) informó sobre la situación del archivo del exalcalde, donado por su hijo –Tierno Pérez-Relaño– y depositado en la Biblioteca Arús de Barcelona, equipamiento especializado en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. La biblioteca recibió treinta cajas que contenían más de 500 fotografías, archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, material electoral, correspondencia con políticos como Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles.

En definitiva, un archivo valioso para historiadores, siempre y cuando el material fuera restaurado y catalogado. Pero ni el Ayuntamiento ni la Gran Logia Simbólica Española (GLSE) aportaron fondos ni interés para que ese trabajo se llevara a cabo y la biblioteca, con escaso presupuesto, no pudo hacer otra cosa que frenar el deterioro del material y depositarlo en estanterías a la espera de tiempos mejores. Y así, nueve años.

El olvido del archivo fue tal que, tras la firma del convenio, de su existencia no quedó otra señal que los tímidos intentos de los sucesivos directores de la biblioteca para lograr fondos que permitieran su catalogación. Las dos instituciones copropietarias de la documentación, Ayuntamiento y logia masónica, ignoraron lo acordado; Trias perdió la alcaldía en el 2015, Jordi Farrerons dejó la dirección de la GLSE, y sus sustitutos, Ada Colau y Xavier Molina, asumieron el cargo sin que, al parecer, ni ellos ni sus equipos supieran de la donación. Ahora, la información de Carrer ha removido memorias y, quizá, a lo largo de este año, el archivo de Enrique Tierno deje de ser un amasijo de carpetas olvidadas en un equipamiento municipal.

Nadie sabía nada
Jordi Martí, actual concejal del distrito del Eixample, al que pertenece la Biblioteca Arús, asegura que desconocía que el archivo de Tierno Galván llevara nueve años olvidado en las estanterías de una instalación pública. Este hecho permite suponer que la existencia de la documentación no trascendió a la firma del convenio y la habitual nota de prensa, y que en el caso de que lo hiciera a nadie le interesó el cumplimiento del compromiso adquirido.

Martí ha sido gerente del Instituto de Cultura y concejal, primero socialista y ahora con Ada Colau pero insiste en que el primer conocimiento oficial sobre el tema lo tuvo durante la preparación del 125 aniversario de la Biblioteca Arús, actos iniciados en marzo del año pasado. “Nadie valoró adecuadamente”, añade, “el simbolismo que supone que el archivo de ese alcalde de Madrid se depositara en una biblioteca de Barcelona”. Martí dice haber encontrado la misma ignorancia sobre el tema en todos los ámbitos municipales consultados.

Enmendar esa postergación pasa ahora por dos instituciones, el Arxiu Històric de la Ciutat y la Fundació Catalunya Europa. El primero asumirá la parte más técnica del proceso, valorará la documentación y la clasificará según su contenido privado, vinculado al trabajo a la alcaldía o relacionado con el socialismo. La Fundació Catalunya Europa asumirá la restauración del material que lo precise, fotografías por ejemplo, catalogación y digitalización. Martí considera que esta entidad ha realizado un “excelente trabajo” con el legado de Pasqual Maragall y que acumula experiencia en ese campo y capacidad suficiente para realizar una tarea similar con el archivo del exalcalde de Madrid.

Tierno Galván mantuvo una buena relación con Barcelona y confrontar ambos archivos permitirá compartir información común. El trabajo anterior puede prolongarse durante meses pero, en cualquier caso, según el concejal, “acabará en los primeros meses del 2021” y quedará depositado en la Biblioteca Arús a disposición de quien quiera consultarlo.

Martí confía en que al término de ese proceso se pueda saber por qué el archivo ha acabado en Barcelona. En la donación no hubo transacción económica alguna, como suele ocurrir en otros casos, así que la elección de destino fue decisión personal de Tierno Pérez-Relaño, disconforme con la situación de los equipamientos públicos de Madrid, según informó Carrer en su número anterior. No constan los vínculos con la masonería del exalcalde, por lo que la elección de la Biblioteca Arús como depositaria del legado puede estar relacionados con los de su hijo, residente ahora en Barcelona donde frecuenta la sede de la Gran Logia Simbólica Española.

La logia masónica colaborará
Pero el Ayuntamiento no ha sido el único firmante del convenio del 2012 que olvidó los compromisos adquiridos. La logia masónica, copropietaria del legado, no se interesó nunca por la situación del archivo ni buscó una solución para el mismo. Xavier Molina, actual gran maestre, también asegura que no fue informado del tema al asumir su cargo, reconoce que la institución ha fallado y se muestra dispuesto a colaborar en el proceso de recuperación del archivo.

Tras conocer la información aparecida en Carrer se puso en contacto con la dirección de la biblioteca y está pendiente un encuentro con representantes municipales a los que ofrecerá su colaboración. Molina puntualiza que el presupuesto de su logia es muy reducido -“tenemos unos mil hermanos, somos la segunda en importancia de España”-, pero insiste en que la GLSE ayudará para que el archivo se abra al público.

La Biblioteca Arús es el único personaje de esta historia que puede dar por bien empleado el tiempo transcurrido. Curó las heridas más graves del material recibido, conservó durante nueve años la documentación con su escaso presupuesto, buscó ayudas que se le negaron y llamó a puertas que nunca se abrieron. Ahora, si el olvido no se impone de nuevo, el equipamiento abrirá su hermosa sala de consulta al legado de un alcalde de Madrid que, no sabemos por qué, apareció en Barcelona.

L'entrada Barcelona recupera del olvido el archivo de Tierno Galván ha aparegut primer a Carrer.

Un dels grans grups de l’exhibició cinematogràfica de Barcelona, el Grup Balañá, està al darrera d’un elevat percentatge dels tancaments que han tingut lloc en els darrers anys: Rex, Cinema Urgell, Club Coliseum… Balañá va tancar l’Aribau Club, que al llarg de les dècades va rebre moltes denominacions (Cine Durruti o Cine Dorado, Club Doré…), l’any 2018.

Just abans del confinament de març de 2020 també va clausurar el Palau Balañá. Per aquest motiu, Sants i Hostafrancs s’han quedat sense pantalles cinematogràfiques que exhibeixin pel·lícules comercials. L’oferta fílmica a la zona ha quedat en mans de la sala cooperativa Zumzeig, que ofereix una exquisida programació de cinema d’autor.

Pols històrics debilitats
Ja en plena pandèmia van caure dos independents. Els Cinemes Méliès, gestionats pel documentalista Carles Balagué (La casita blanca), van tancar les seves portes a l’Eixample Esquerra, a pocs carrers de distància de l’esmentat Aribau Club. Els veïns poden consolar-se amb la idea que els Aribau Multicines i els Cinemes Renoir Floridablanca continuen en actiu, però un dels pols històrics de l’exhibició fílmica a la ciutat, ubicat als carrers pròxims a la Universitat de Barcelona i la seva plaça, continua debilitant-se: ha perdut tres cinemes que sumaven un total de nou sales en els darrers sis anys, si hi sumem el tancament del Lauren Universitat l’any 2015.

A això s’afegeix la desaparició prèvia de diversos espais ubicats en algunes zones properes que ara estan completament dominades pel comerç de grans marques, com el passeig de Gràcia (Publi i Savoy) o el portal de l’Àngel (Cinema París).

També durant la pandèmia va tenir lloc el cessament de l’activitat dels Cinemes Texas, un multisales de barri ressuscitat pel realitzador Ventura Pons amb una oferta de reestrenes a preus assequibles que va convèncer un públic de totes les edats, especialment el jovent i les persones jubilades. L’aparent història d’èxit hauria acabat malament, en part, per la política d’expansió que va emprendre el director barceloní. I les restriccions derivades de la pandèmia van donar l’estocada final al projecte, a l’espera que l’espai pugui ser aprofitat per uns nous gestors.

En aquesta conjuntura de tancaments, no sorprèn que els responsables del Cinema Maldà dimensionin la naturalesa d’espai de barri d’aquesta sala emplaçada al gentrificadíssim barri gòtic. Al cap i a la fi, el teixit de cinemes de la ciutat s’ha anat contraient amb el pas dels anys i els multisales ubicats en grans centres comercials (Arenas, Diagonal Mar, Glòries, Heron City, la Maquinista, Icària) comencen a ser un eix principal de l’oferta. La ciutat acollia 42 cinemes l’any 2001. Actualment, n’acull 23.

Si el sotrac patit pel turisme podria haver comportat la recuperació de part d’aquest teixit perdut, les característiques de la pandèmia (la priorització dels espais oberts i ventilats com a llocs de trobada, etcètera) fan que el sector de l’exhibició cinematogràfica passi per uns moments molt complicats. I la preservació de les sales de cinema no solament tracta de romanticisme o hàbits adquirits, sinó també de diversitat d’oferta per al públic, de diversitat de canals d’exhibició per als creadors. I de la possibilitat de gaudir de la cultura i l’entreteniment en comunitat. En aquest aspecte, els festivals especialitzats apropen els ciutadans a pel·lícules excepcionals que, en molts casos, no arribaran al circuit comercial. Aquests certament són fràgils, perquè molts d’ells encara no s’havien recuperat d’un llarg cicle de retallades de despesa pública, i necessiten els cinemes per existir.

Solució d’emergència per als festivals
Durant l’any 2020, molts festivals han hagut de reconduir-se cap a una finestra online que serveix de salvavides. Aquesta solució d’emergència, però, no solament compromet el valor d’aquests esdeveniments com a lloc d’intercanvi cultural comunitari. La viabilitat econòmica d’uns festivals molt dependents d’internet genera dubtes. La plataforma Filmin ha acollit desenes d’esdeveniments aquest any a través d’un model de tarifa plana de preu moderat. Òbviament, la capacitat de generar ingressos sota aquesta lògica low cost tan habitual a la xarxa no pot comparar-se amb la venda d’entrades per a projeccions presencials. I aquest és un altre desafiament de futur per a un sector cultural crònicament precaritzat.

El futur és l’streaming?
El context sanitari empeny a posar en pausa moltes activitats presencials i a substituir-les per difusions en línia d’audiovisuals. Però aquest procés de virtualització no és neutre ni innocu. Efectivament, l’streaming és còmode i també facilita l’accés a produccions minoritàries a través de plataformes com Filmin. Però colossos del capitalisme sense fronteres (i de la fiscalitat laxa) com Amazon també tenen la seva pròpia secció de vídeo online, Amazon Prime Video. I gegants de l’entreteniment com Disney o Time Warner mantenen les seves pròpies plataformes de vídeo en streaming.

La conjuntura actual de recaptacions baixes a través de les sales incrementa la temptació d’abandonar els cinemes a la seva sort i seduir possibles nous subscriptors de Disney + o HBO Max a través d’estrenes exclusives.

L’anunci que desenes de superproduccions de Warner s’estrenarien als Estats Units a través de l’esmentada HBO Max va generar inquietud en un sector de l’exhibició que trontolla. En un panorama de poca assistència de públic, de restriccions governamentals i de comprensible recel ciutadà vers les activitats en espais tancats, la cartellera llangueix amb un flux d’estrenes reduït.

Algunes de les produccions potencialment més populars arriben des del primer dia a la xarxa, trencant amb el model històric de finestres temporals que protegeixen el negoci als cinemes. La pregunta és quants cinemes cauran durant aquesta conjuntura adversa que s’allarga en el temps, amb la corresponent pèrdua de llocs de treball i d’espais d’entreteniment i consum que també són punts de socialització i trobada.

L'entrada Els cinemes, un altre ecosistema amenaçat per la Covid-19 ha aparegut primer a Carrer.

La anterior frase la pronunció el hijo de Enrique Tierno Galván a finales del 2011 al ser preguntado por qué cedía a Barcelona la documentación de su padre. Meses después llegaron a esta ciudad treinta cajas con el archivo personal del que fuera alcalde de Madrid y depositadas en la sede de la biblioteca Arús, en el paseo de Sant Joan, 26, donde siguen.

Ese valioso material esconde recovecos de la historia de España y del socialismo español aún no examinados porque, nueve años después, el contenido de aquellas cajas no ha sido inventariado ni catalogado y en consecuencia tampoco es posible su consulta. Un archivo valioso, de momento inservible, convertido en el secreto mejor guardado.

Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986), alcalde de la capital entre 1979 y 1986, participó en las listas del PSOE en las primeras elecciones democráticas municipales celebradas en España tras la dictadura franquista, en mayo de 1979, fue elegido alcalde con el apoyo del PCE y reelegido en 1983. Hasta el día de hoy, y no parece que esa valoración vaya a tener otro destinatario, ha sido el edil más querido por los madrileños que el día de su entierro, en el cementerio de La Almudena, le despidieron en una multitudinaria manifestación que paralizó la ciudad.

En el recuerdo de sus paisanos quedaba la resistencia al franquismo, el paso por la cárcel y la etapa de docente en la Universidad de Princeton que le acogió tras ser expulsado de la docencia española en 1965 y donde depositó una parte de sus archivos, que no podrán ser consultados hasta el 2036, al cumplirse los cincuenta años de su muerte.

Pero el material entregado a la universidad norteamericana no incluía la totalidad de los archivos, documentos y objetos acumulados por el exalcalde a lo largo de una vida muy activa. Fotografías, vídeos, ensayos, poesía y textos de diverso contenido se conservaron durante años en estanterías, cajones y archivos familiares en una casa de campo, pero nunca fueron clasificados ni ordenados.

Especializada en la masonería
Enrique Tierno Pérez-Relaño, hijo único del exalcalde, decidió en su día que la última memoria documental de su padre debía tener un destino público, una biblioteca, para facilitar la consulta de historiadores y público en general.

Descartó la alternativa madrileña y decidió que fuera Barcelona la receptora, en concreto la Biblioteca Arús, especializada en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. Pérez-Relaño, ya residente en Barcelona, trató esa posibilidad con Jordi Farrerons, gran maestre masón de la Gran Logia Simbólica Española (GLSE), y con Josep Brunet, responsable de la Biblioteca Arús.

Siguieron después las consultas con el Ayuntamiento de Barcelona, nada fáciles por el temor municipal al conflicto institucional que podía suponer la cesión de las memorias de un edil de Madrid a un equipamiento cultural barcelonés. Resueltas suspicacias y cuestiones burocráticas, el 13 de marzo del 2012, el alcalde de Barcelona, Xavier Trias, Jordi Farrerons y Enrique Tierno Pérez-Relaño firmaron el convenio para la donación del material acumulado.

Inventario minucioso
Ese acuerdo establece que Pérez-Relaño cede el archivo a la GLSE y, “por razones de espacio” y para conseguir “una mayor difusión”, que sea depositado en la Biblioteca Arús, “dado que esta tiene un fondo especializado en humanismo y pensamiento social”. En el mismo convenio, Xavier Trias acepta que la propiedad de la donación sea compartida por la logia masónica y la Biblioteca Arús y se determina que la documentación permanezca “unida y ubicada” en la sede de este equipamiento. La donación incluye asimismo los documentos en poder de particulares, centros docentes de Europa y América y, en especial, los depositados “en la universidad de Princeton”.

La biblioteca detalló en un minucioso inventario de 63 puntos el contenido de las treinta cajas, con más de 500 fotografías, 18 archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, datos de campañas electorales, artículos de prensa, carpetas con textos relativos a la actividad política y privada del exalcalde, ensayos, poemas, y correspondencia con Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles. El material llegó a Barcelona en malas condiciones, incluso con hongos, y fue tratado con minuciosidad para evitar que progresara su degradación. Se cambiaron algunos archivadores deteriorados y toda la documentación fue depositada en estanterías a la espera de la adecuada restauración y catalogación. Hasta hoy.

Sin dinero para la catalogación
Ocho años después de su llegada a Barcelona, nadie ha podido consultar el archivo de Tierno Galván porque el material está almacenado pero no inventariado. La biblioteca ha sido durante ese tiempo un refugio protector pero el contenido de aquellas treinta cajas sigue siendo un revoltijo de fotografías y textos y no un archivo vivo, apto para consultas y mejor comprensión de la gura de un alcalde y una parte de la historia de Madrid y de España. Maribel Giner, actual directora gerente, señala que el presupuesto ordinario del centro no permite contratar especialistas que cataloguen el material, tarea imprescindible para poner el archivo a disposición del público.

Los investigadores que han solicitado acceso al material han obtenido invariablemente una respuesta negativa, a la espera de un trabajo siempre pendiente. La Biblioteca Aús dispone de un presupuesto que apenas supera los 250.000 euros, 247.000 a cargo del Institut Municipal de Cultura y otros 10.000 de la Diputación, importes con los que se cubren los gastos ordinarios y los sueltos de tres trabajadores: directora gerente, bibliotecaria y administrativo.

Nunca ha habido aportaciones extras para el archivo de Tierno Galván. La biblioteca solicitó en su momento ayuda y colaboración al Arxiu Nacional de Catalunya, petición denegada con el argumento de que el archivo del exalcalde no contiene material de procedencia catalana.

Compromisos incumplidos
Los firmantes del acuerdo de marzo del 2012, un alcalde y una logia masónica, no han cumplido los compromisos adquiridos. El Ayuntamiento de Barcelona no ha mostrado el más mínimo interés por sacar del olvido un archivo que debía conservar, proteger y poner a disposición del público y el convenio firmado por un alcalde en nombre de la ciudad ha quedado reducido a mero acto protocolario. Tampoco la Diputación se ha interesado por el legado y Pérez Relaño, al parecer por cuestiones de salud, ha rechazado comentar la situación del archivo de su padre.

Resulta aún más extraño el comportamiento de la Logia Simbólica Española, copropietaria del archivo, que en ningún momento ha exigido el cumplimiento de los acuerdos firmados. El gran maestre de la logia es hoy Xavier Molina que acepta la nula presión que la institución que preside ha hecho para lograr que la documentación del exalcalde se pusiera a disposición del público. Según Molina, los primeros contactos para la cesión del archivo se establecieron hacia el 2011 en la sede de la logia en Barcelona, frecuentada por Pérez-Relaño, pero, una vez firmado el convenio, esta agrupación se desinteresó por el tema y tampoco presionó al Ayuntamiento para evitar que el archivo cayera en el olvido. “Los masones no somos ricos”, añade Molina, “pero sí es cierto que algo deberíamos hacer”.

Quizá Tierno Pérez-Relaño se equivocó al elegir Barcelona como último destino del archivo de su padre.

La Biblioteca Arús, el legado para la instrucción del pueblo trabajador
¿Biblioteca o museo? Un fondo documental de 75.000 volúmenes acreditan lo primero, y su estética e historia aceptarían sin dudar la segunda acepción. Todo eso es la Biblioteca Arús, uno de los equipamientos culturales más interesantes de Barcelona y a pesar de ello uno de los más ignorados, con una actividad que ha menguado al ritmo que lo hacía el personal que la atiende. El centro cumplió 125 años de existencia el pasado 24 de marzo, aniversario silenciado por el coronavirus y el olvido municipal.

Rosend Arús, masón, librepensador, filántropo, empresario teatral, cofundador del Centre Català, dejó dispuesto por vía oral a su muerte, en 1891, que se construyera una biblioteca para “la instrucción del pueblo trabajador” en el edificio donde él había nacido, el actual número 26 del paseo de Sant Joan. Cuatro años más tarde se inauguró el centro tras una reforma en la que participaron el arquitecto Bonavenura Bassegoda y notables artesanos como el escultor Manuel Fuxà y el ebanista Joan Sunyol. La biblioteca abrió sus puertas con 24.000 volúmenes que aún se conservan, un fondo documental que ha aumentado hasta convertirse en valioso material de investigación de los movimientos obreros y masónicos, especialmente de los siglos XIX y XX. En el 2011 se incorporó la colección de Joan Proubasta con material diverso sobre Sherlock Holmes.

El acceso a la Biblioteca Aús no se distingue entre los edificios de aquella parte del Eixample, apenas un hermoso farol de metal y vidrio sirve de orientación al visitante. Esta discreción puede ser, en parte, la explicación por la que su valioso contenido no acabara en la hoguera de las furias franquistas contra la masonería. La biblioteca cerró en 1939 y reanudó sus actividades en 1967 con sus fondos documentales íntegros porque, incomprensiblemente, las airadas ideologías de la Guerra Civil y la dictadura respetaron el edificio del paseo de Sant Joan. Conocedores de aquella parte de la historia explican que la siempre discreta presencia de masones en esos dos periodos pudo actuar como escudo protector para evitar que libros, símbolos, incunables, partituras, documentos cartográficos, muebles y esculturas acabaran destruidos, quemados, en cualquier calle barcelonesa.

La alcaldía preside el patronato
Ese milagro laico de supervivencia añade un plus de interés al contenido y a la historia del reducido espacio de la biblioteca. El acceso por la escalera de honor, que recuerda al santuario griego de Atenea, sitúa al visitante en un entorno donde pocas cosas han cambiado en los últimos 125 años: una impresionante estatua de la Libertad, reproducción a menor escala de la que el pueblo francés regaló al norteamericano, la sala de lectura con el techo formado por nueve plafones que reproducen centros culturales del mundo, paredes con los nombres de personajes destacados de la ciencia, la sala de exposiciones, el pasillo, las salas de lectura y de música y, en almacenes no accesibles, miles de libros, documentos y folletos.

¿Quién rige la Biblioteca Arús? La responsabilidad directa recae sobre el alcalde o alcaldesa de Barcelona, presidentes del patronato responsable del centro e integrado, además, por dos concejales de ese consistorio, dos miembros de las academias de Bones Lletres y de las Ciències i Arts y cuatro ciudadanos, personajes todos ellos notables, sin duda, que no han logrado dar el trato debido a una de las joyas de la cultura barcelonesa. A pesar de ese olvido oficial, la Biblioteca Arús, escondida tras un farol de cristal esmerilado, sigue a disposición de la “instrucción del pueblo”, abierta para quienes quieran consultar sus fondos o, simplemente, recorrer sus instalaciones. Si esta es la opción, el visitante encontrará en el personal del centro a guías tan entusiastas en romper el silencio y el olvido en el que parece postrado el legado de Rosend Arús.

L'entrada El archivo de Enrique Tierno Galván, olvidado en Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Jaume Perich (1941-1995) fou un dels nostres referents més sòlids en el camp de l’humor en el darrer terç del segle XX. La seva especialitat era un humor punyent, construït amb frases breus i esmolades, acompanyades -o no- de dibuixos sintètics i expressius. Va morir massa jove, de manera fulminant i inesperada, amb tot just 53 anys, en plena maduresa creativa.

Avui, un quart de segle després de la seva mort, el pas del temps ens ha permès veure ben clar allò que aleshores ja intuíem: Perich fou un geni. Una ferotge intel·ligència, un gran talent i una enorme capacitat de treball, units i dedicats a l’objectiu de fer riure i desvetllar, mitjançant la rialla, el pensament crític. Cadascuna de les seves obres aconsegueix fiblar la consciència dels lectors, encara avui igual que en el moment que van ser escrites, fa més de trenta, quaranta o cinquanta anys!

Perich és divertit, però també amarg, perquè la seva lucidesa incisiva ens enlluerna, mentre que alhora ens permet descobrir d’una llambregada les febleses del nostre món i de nosaltres mateixos com a societat i com a persones, i això sempre acaba per deixar mal sabor de boca.

La troballa del sobre groguenc
Fa poc, remenant els papers que Perich va deixar, va aparèixer un sobre, ja groguenc, amb un centenar de fulls amb anotacions i dibuixos. Es tractava del material de treball d’una idea molt personal que ell havia estat desenvolupant: un llibre, amb textos i dibuixos en clau autobiogràfica que satiritzava l’educació religiosa del franquisme que ell -com tants d’altres- havia tingut el privilegi de sofrir en primera persona.

Hi havia papers de diverses mides i textures, cosa que permetia veure ben clarament que havia anat desenvolupant aquell projecte al llarg de diferents etapes. Algunes de les versions dels dibuixos ja es podrien considerar bones per publicar, en altres fulls s’hi trobaven escenes amb diversos graus d’acabat: algunes estaven a penes esbossades i altres amb un dibuix més acurat, però era fàcil de veure que el llibre que Perich volia fer era allà, gairebé a punt.

Anticlerical convençut i militant, el seu pas per l’escola el va marcar en aquest sentit, ja que en ben diverses entrevistes que li van fer al llarg de la vida, el tema dels rigors de l’educació religiosa és recurrent. Al llibre hi trobem passatges de gran mordacitat i d’altres que ens commouen amb la seves confidències íntimes. No ens enganyem, tot plegat traspua una certa tristor, una ràbia continguda, i mostra sota el vel de la ironia el que fou una infantesa dura, sota el jou del franquisme i d’aquell ensenyament religiós salvatge i cruel.

Perich realitza un exercici d’introspecció i alhora elabora una sàtira molt punyent a la vida en aquest país en una època molt concreta, en la qual gent ben diversa s’hi pot sentir identificada, o com a mínim, saber reconèixer vivències personals o de persones properes. En el fons, la penicil·lina de Perich és un remei contra la desmemòria, contra l’oblit que permet que aquest país basculi de nou cap al feixisme.

I gràcies al servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat i Angle Editorial, aquest llibre ha vist la llum de la manera més similar -crec- a la que ell hauria desitjat que s’edités.

En realitat, aquest llibre no és una recopilació de dibuixos publicats anteriorment en diaris i revistes -com la majoria de llibres que publicà al llarg de la seva carrera- sinó un material nou, absolutament inèdit que pensà i dibuixà per ser publicat en format llibre.

Publicar les desventures del petit Perich -sempre abillat amb un abric de color verd penicil·lina que la seva mare l’obligava a portar- és un acte necessari per fer justícia al llegat d’aquesta figura fonamental del nostre humor gràfic. En la mateixa línia, una gran exposició al Born Centre de Cultura i Memòria -prorrogada fins el gener de 2021- permet descobrir el seu immens talent, a banda de mostrar documents inèdits, esbossos, guions i material de treball, el seu primer dibuix publicat, o algunes joies de la seva producció.

Perich va retratar la nostra societat durant gairebé mig segle. Els ninotaires d’avui ens reconeixem, obertament, hereus de Perich. I és que la seva manera desacomplexada d’acarar la realitat, el seu estil concís, implacable i extremadament crític, ha deixat una marca tan gran en la professió que tots volem ser Perich.

Però a més, la seva obra va aconseguir arribar a tota la societat, i molts lectors se la van fer seva. Va ajudar els ciutadans d’aquest país a perdre la por, a obrir els ulls i a fer que es desvetllés el seu sentit crític. Perich és un referent intel·lectual de diverses generacions, i per això, ja no és patrimoni dels humoristes, ni dels periodistes, sinó que forma part de l’essència d’aquest país.

Una experiència agredolça
Vint-i-cinc anys després de la seva mort veiem no només que l’obra de Perich encara és vigent, sinó que fou capaç d’assenyalar amb una lucidesa colpidora el moll de l’ós de les qüestions fonamentals que encara avui pertorben la nostra societat.

Retrobar Perich és una experiència agredolça. Cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que en el moment en què fou escrit. Això diu molt de la seva capacitat d’anàlisi, i potser diu ben poc d’aquest país i d’aquesta societat…

Potser hi ha qui pensa que el Perich era tan sols un senyor que feia dibuixos i deia coses divertides, però d’aquí a uns quants anys, quan siguem un altre país, un país culte i seriós, Perich hauria de ser recordat com a un dels grans pensadors del segle XX.

Carrer recomana: Humor amb ulls de gat
Exposició temporal coproduïda amb l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i comissariada per Jaume Capdevila-KAP. Al Born CCM (Sala Casanova). Fins al 10 de gener de 2021
Excel·lent complement al llibre Un abric verd de penicil·lina!

L'entrada La Penicil·lina de Perich, un remei contra la desmemòria ha aparegut primer a Carrer.

Els cafès-cantant, els teatres i els cabarets van ser espais importants d’oci a les ciutats que, com Barcelona, van doblar la seva població durant les primeres dècades del segle passat. A les noves urbs es va propiciar una incipient cultura de masses urbana i un star-system propi, afavorit també pel desenvolupament de la indústria discogràfica, la ràdio i el cinema.

En el cas de Barcelona, Pilar Alonso i Raquel Meller són dos noms majúsculs, dives populars a l’altura de grans artistes que visitaven la ciutat, com Carlos Gardel i Maurice Chevalier, i també dels nous ídols futbolístics, el Diví Zamora i el Mag Samitier. I el Paral·lel, amb els seus locals de mil colors que s’encenen cada nit, és l’artèria marginal per on circula la sang d’aquesta nova sensibilitat urbana.

Les noves estrelles de la nova ciutat brillaven tant que eren també bons ganxos publicitaris. Dos exemples: la cara rodoneta de l’aragonesa Mercedes Serós, que debuta a l’Edén Concert amb 16 anys i el 1925 grava el cuplet La barcelonista, il·lustra els cromos amagats en les xocolatines, mentre que l’exòtica i sinuosa figura de Carmen Tórtola Valencia proporciona una imatge d’encant misteriós als sabons i perfums de la casa Myrurgia, fundada a Barcelona el 1916.

Més de cent cafès a Barcelona
Tal i com ha documentat Jaume Collell, a la dècada del 1910 funcionaven a la ciutat cap a un centenar i mig de cafès concert. I a partir del 1914, les circumstàncies de la primera guerra mundial, en què l’Estat espanyol va jugar un profitós paper neutral, van afavorir encara més la proliferació de l’oci nocturn i el diner fàcil. En aquests ambients lleugers i populars és on s’aniran propagant i arrelant en diferents onades els ritmes de moda: el tango que neix a Buenos Aires i es consagra a París, el foxtrot que escandalitza els conservadors, el pasdoble que fa el salt de les bandes militars als salons de ball, el java o ‘dansa apatxe’ i la sardana que arriba de l’Empordà.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, tots aquests ritmes estan presents als teatres barcelonins i s’integren en el repertori dels cuplets, cançonetes amb tornada que la gent s’aprèn de memòria i incorpora al seu llenguatge quotidià: “baixant de la Font del Gat”… “remena, nena”… “digue-li que vingui, i que no s’entretingui”… “Qui al Paral·lel no vagi, no es pot dir barceloní”…

El 1914, l’any que esclata la gran guerra, el mestre Padilla escriu a París La violetera. Però aquesta cançó que esdevé un clàssic fins avui l’estrena a Barcelona la cupletista Carmen Flores, i la popularitzarà Raquel Meller, convertint-la en un dels èxits més grans de la primera meitat del segle XX. Quan Chaplin va intentar convèncer la Meller perquè la cantés a la seva pel·lícula Llums de la ciutat, la diva diu que nanai… La Meller, que havia debutat el 1911 al teatre Arnau del Paral·lel, que el 1926 va ocupar la portada de la revista Time i que després de la guerra va anar desapareixent de la vida pública, semiretirada a Barcelona.

Després d’una primera època en què al cuplet se l’anomenava ‘psicalíptic’, per les seves lletres pujades de to i els seus retrats de mons marginals, el repertori del cuplet es va anar refinant una mica i les seves estrelles, amb Raquel Meller al capdamunt, van ser admirades fins al deliri per tothom. I el català es va anar incorporant al repertori al costat del castellà: l’any 1920, el diari republicà i barceloní El día gráfico va convocar un concurs de cuplets en català, amb la menorquina Pilar Alonso com a padrina de la iniciativa. Alonso havia triomfat l’any anterior, estrenant al teatre Eldorado de la plaça Catalunya un altre cuplet memorable: Les caramelles.

És significatiu que la majoria de cupletistes que treballen a Barcelona siguin aragoneses, balears, andaluses… i que les lletres descriguin un ambient que l’historiador Josep Termes va definir així: “Un caos urbà amable, familiar, de gorra i espardenya, de truita d’arengada i costellada, de minyones i soldats, d’obrers amb brusa i faixa, i amb el caliquenyo a la boca”. Amb les seves històries de noies de poble que arriben a Barcelona amb somnis de grandesa i es posen a treballar a la fàbrica o a la modisteria, de galans del Poblenou, de forneres de Sant Antoni i de xaves de Sants, el cuplet s’aferra a la realitat més immediata.

Moltes d’aquestes cançons són a més autentiques cròniques de l’actualitat política, de les modes, dels successos, de les innovacions tècniques… i amaguen entre línies àcides crítiques a la burgesia amb els seus dobles sentits. La copla, la forma que acabarà ocupant l’espai del cuplet en les preferències populars, serà molt més escapista i etèria.

A més, al costat de les cantants de cuplet, es desenvolupa a Barcelona un nodrit grup de lletristes i compositors professionals. Entre els lletristes hi ha poetes anarquistes, bohemis, periodistes… i també alguna dona, com la cupletista d’Olot Càndida Pérez. Però el més destacat de tots és Joan Viladomat, el germà de l’escultor Josep Viladomat. En els moments esplendorosos mantindrà oberta una acadèmia al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) on s’escriuen cançons sense parar i es fan classes a joves aprenents de cantant; serà una de les nombroses acadèmies que van proliferar en aquest carrer, entre el Paral·lel i el Teatre del Liceu, per atendre les demandes dels uns i dels altres. Des de la Barcelona del cuplet, Viladomat és l’autor dels cançons d’èxit mundial com el tango Fumando espero.

Paradoxalment, quan als anys trenta les autoritats de la República permeten els nus a l’escenari, el cuplet perd part del seu encant picaresc i comença la seva decadència. Acabada la guerra civil, Joan Viladomat mor consumit i desenganyat. El Paral·lel i el cuplet, tot i les reivindicacions puntuals que han anat apareixent en diferents èpoques, ja no tornaran a ser el mateix.

L'entrada Cuplets, humor i picardia ha aparegut primer a Carrer.