El Teatre Arnau s’allunya del veïnat amb un model que vira cap a la gestió privada

“Un triangle públic virtuós”. El setembre, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, utilitzava aquestes paraules per referir-se al pla de revitalització de la part baixa del Paral·lel que vol executar. Ho feia en la presentació del nou El Molino, un dels vèrtexs del triangle que ha concebut. La sala Paral·lel 62 n’és un altre. Quant al vèrtex restant, Collboni es va referir a ell com “el convidat inesperat”: el teatre Arnau, tancat el 1994 i que el seu govern s’ha proposat recuperar -segons la previsió, les obres de rehabilitació començaran a inici del 2025 i reobrirà el 2027-. Setmanes després, el regidor de Cultura, l’economista Xavier Marcé, declarava a La Vanguardia: “Ens hem trobat un projecte que no prioritzava massa els usos escènics, que més bé plantejava una sort d’ateneu popular, de centre cívic. Volem potenciar l’aspecte escènic del nou Arnau, i amb aquesta idea obrirem un període de reflexió amb la resta de teatres”. Així, la iniciativa de convertir-lo en un espai de gestió comunitària que havia sorgit d’un procés participatiu aprovat el 2017, amb Ada Colau a l’alcaldia i Cultura en mans dels socialistes, quedava enrere i es feia una picada d’ullet als empresaris del sector.

A l’espera de l’edifici i impulsat per les entitats que van formar part del procés participatiu, el 2018 va néixer l’Arnau Itinerant, un teatre nòmada que fa les seves funcions en diferents espais del Poble-sec, el Raval i Sant Antoni. El Javier forma part de l’equip. “Aquesta mirada sobre el procés participatiu ens agafa totalment de sorpresa ”, diu abans de matisar que es van assabentar del canvi de parer per l’article al diari. Van tenir el darrer contacte amb l’Ajuntament el setembre del 2023, quan es va acordar la continuïtat de l’Arnau Itinerant, que és un projecte subvencionat. Abans que s’acabi l’any, però, tenen previst reunir-se amb representants municipals per abordar el nou escenari. Un cop feta aquesta reunió, prendran una decisió assembleària sobre quines accions portaran a terme. “És molt important que aquest equipament sigui de proximitat i sigui per al veïnat”, remarca el Javier, que no veu incompatible que l’Arnau sigui un espai de gestió comunitària i un teatre d’alta qualitat: “Una cosa no treu l’altra. Tenim l’exemple de l’Ateneu de Nou Barris, que és especialista en circ i no renuncia a la gestió ciutadana ni a l’arrelament al territori”. Per la seva part, Marc Folch, que coordina la taula comunitària de Sant Antoni, reivindica la qualitat de la programació que s’ha fet fins ara i afirma que arriben “a un sector de públic que l’oferta comercial no cobriria”. El treball en xarxa, explica, permet programar funcions que potencien els projectes veïnals i que involucren tota la comunitat.

Durant aquestes tres dècades d’espera, els veïns i veïnes de l’Arnau -aquells
i aquelles que realment l’han esperat i l’esperen- han sentit i vist de tot. Rumors d’enderrocament, de convertir-lo en un geriàtric, ocupacions en la seva defensa, una compra de l’Església evangelista xinesa, una recompra de l’Ajuntament, promeses de campanya que es van complir a mitges i que han derivat en la situació actual… Per tant, no és d’estranyar que pensin que tots els desenllaços són possibles d’aquí a la reobertura de l’Arnau, quan es posarà fi a una història que bé mereixeria una adaptació teatral.

La memòria d’un teatre popular

L’Arnau va abaixar el teló per darrera vegada l’any del seu centenari. En el moment de la seva obertura, el 1894, es va convertir en un dels primers teatres de Barcelona i de seguida va esdevenir una icona de la cultura popular. Accessible a les classes treballadores, va celebrar funcions de sarsuela, pantomima i màgia, entre altres, i va acollir artistes de la talla de la cupletista Raquel Meller, la violetera, qui avui dona nom a la plaça on està el teatre i on hi ha una estàtua en el seu record. A fi que no es perdi aquest llegat, la xarxa de l’Arnau Itinerant ha creat un arxiu on salvaguardar la història del teatre, i del Paral·lel, a partir de les memòries dels veïns i veïnes. Perquè la història de l’Arnau no deixa de ser la història d’aquells treballadors i treballadores que van transformar Barcelona al llarg del segle XX. Una història que en un futur també serà la d’aquelles persones que avui es mobilitzen per recuperar-lo i gestionar-lo.

Compartir