Desobedients, de barri i flamencos. Com unes mans repicando palmas, un cajón i un abanico, que són els objectes que van escollir l’Eli, l’Òscar i la Laia per representar-les. Les tres juntes fan un sol cos: el de Comando Lunares, un col·lectiu que té com a arma Flamenco de Barrio, un festival que des de l’any 2011 promou el soniquete a Nou Barris. Quan parles amb elles, és impossible no sentir el seu duende. “El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda”, diuen a l’uníson.
A Òscar Puig la fletxa el va travessar amb un anunci de televisió al ritme de Tú me camelas. “Em va enganxar fins a tal punt que avui em guanyo la vida amb això, tot i que cada cop és més difícil dedicar-s’hi professionalment. A Barcelona hi ha massa locals flamencs per mantenir a tothom, i és una contradicció, però vivim del turisme, perquè la gent d’aquí no pot pagar certs preus”. “Si vols viure del flamenc has d’entrar a circuits més grans, però una cosa nodreix l’altra, hi ha espais perquè algú pagui 100 euros a platea i espais com el nostre, que són per a la gent del barri”. El Comando és antisistema, és activisme flamenc, ofereixen cultura gratuïta i de qualitat a un veïnat que gaudeix del gènere, i ho fan implicant la comunitat. “Ara podem seguir de la mà de la Coordinadora Cultural. Hem portat a Nou Barris primeres espases del flamenc
i han gaudit moltíssim del nostre públic”.
Eli Catena és una de les ànimes fundadores del projecte. De petita li agradava el folklore, tot i que no va ser enverinada pel flamenc fins als 23 anys. “Kike Morente i Camarón van ser la porta d’entrada a una afició amb la qual m’he obsessionat. Vaig marxar a Granada per viure l’ambient flamenc, ballar a les coves i estudiar flamencologia. Era com un verí i volia saber-ho tot. En tornar, vaig trobar la meva veu flamenca i a Nou Barris em va ser molt fàcil trobar gent amb inquietuds semblants i muntar el grup Esoé, amb qui vam fer moltes coses. El flamenc és la meva passió, però separada de la meva vida professional; jo soc educadora”.
L’últim fitxatge de Comando Lunares és Laia López, que va començar amb la percussió i ara és bailaora. “Per a mi el flamenc és mantenir viva la memòria de la meva iaia. Ella es guanyava la vida ballant i passant la gorra a Granada”. Com el Comando Lunares, la Laia és filla de la Prosperitat i de la migració andalusa. Ella i el projecte han crescut entre la identitat combativa, lluitadora i popular d’un barri que encara té com a banda sonora de les seves places el flamenc, que avui dia evoluciona, es fusiona i conviu, com ho fa la gent, entre el rap, la salsa… i tot el que vingui.
La Laia pensa que, de vegades, el flamenc ha estat discriminat a causa de l’apropiació franquista i que ha patit cert rebuig classista, però ens recorda que la paraula flamenc ve de l’expressió campesino errante i que ha estat una eina del poble i de les esquerres per narrar les seves penes. “Nosaltres volem recuperar balls i cants menys comercials, per exemple, aquell flamenc més pur o propostes relacionades amb les dones o les dissidències queer”.
El flamenc és un univers complex i ple de matisos, segurament per això els costa posar-se d’acord amb escollir una cançó. “Jo diria el Rèquiem dedicat a Paco de Lucía; em fa plorar i em remou sencera”. “Esa es muy corta-venas”, li diu l’Òscar a la Laia. “Hòstia, Òscar, és que ha de ser una cançó de pes”. “Jo diria un cante por alegrías o una seguidilla… La de Sobre la arena, de Niña Pastori, que és molt bonica!”. “Quina és?”. L’Eli s’arrenca a cantar en un bar de la Guineueta. No sembla sorprendre les taules del voltant, aquí això és habitual. “Desde que te vi ya me rasgaste el alma / cuando me impregné de la luz de tu cara / y ahora que te tengo cerca y estás en mi cama / quisiera quererte tanto y tanto y tanto hasta que llegue el alba”. Olé!
Encara no saben què programaran enguany, quan s’acabi l’entrevista, ho han de parlar. Així que deixem el Comando en la seva taula d’operacions, continuaran confabulant per fer del flamenc un lloc de trobada, alegries, penes, memòria i comunitat.
