Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La carretera va atraure molts elements que Barcelona i la independent Sants no podien tenir perquè estaven plenes o eren molestes: cases, fàbriques, un dipòsit d’aigua -cap al 1876-, un cementiri (1880) i un transformador elèctric (1913). Al Pla d’Eixample de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (1926) es proposava tota aquesta zona com una ciutat-jardí obrera. Per això les urbanitzacions que es van fer aquells anys eren de carrers petits i disposats de forma radial des de places centrals. Aquesta morfologia és la que té el barri de Pubilla Casas, on es van començar a construir casetes.

A partir de la dècada de 1940, però, aquells carrers pensats per a cases unifamiliars es van omplir de blocs cada vegada més alts. Paco Candel, a Els altres catalans (1964), va dedicar al barri unes pàgines que són fantàstiques. Tanmateix, la zona per dalt de la carretera no era gens atractiva, plena de torrents i barrancs. A més, s’hi van excavar coves on s’instal·larien a viure desenes de persones.

La història del barri durant el franquisme és la de tots els de l’àrea metropolitana. De gairebé zero a 45.000 habitants en 40 anys, sense urbanització, equipaments… L’Associació Veïnal de Pubilla Casas-la Florida-Can Vidalet fou legalitzada el 1972 i va participar en les lluites típiques d’aquella època, que no per típiques no van ser decisives per minimitzar el desastre. Podem assegurar, per exemple, que si avui tenim el Parc i el Centre Cultural de la Bòbila és per les conquestes veïnals d’aquells anys, perquè al lloc on hi havia la fàbrica volien fer més blocs.

El 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM), que per sobre de la carretera de Collblanc no preveia construir gairebé res. Però la bombolla immobiliària iniciada a final de la dècada de 1990 arribaria a aquestes latituds. L’alcalde Celestino Corbacho es va inventar el projecte de la Porta Sud, que, surfejant l’onada de l’ampliació de la Fira de Barcelona, generaria la transformació de la Gran Via, mentre el de la Porta Nord faria el mateix als terrenys que ara ens ocupen.

L’any 1997 es va arribar a uns acords -que després no es van complir- amb el Futbol Club Barcelona, que va comprar la finca de Can Rigalt. L’onada especulativa va impulsar el 2005 el Pla Caufec a Esplugues de Llobregat i la modificació del PGM als terrenys hospitalencs per sobre de la carretera el 2006, en la línia -no cal dir-ho- d’aixecar més blocs. Avui, aquestes hectàrees que van contenir un càmping i tenen un transformador, a més de solars on malviuen desenes de persones sense llar, és un caramel.

Es dedicaran a les zones verdes o a les escoles que necessitem? O s’hi faran blocs perquè alguns guanyin molts diners? El dilema de sempre, la lluita -de classes- habitual per l’espai.

*Manuel Domínguez és membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

L'entrada Apunts d’història de Pubilla Casas ha aparegut primer a Carrer.

Aquell any va ser creat i beneït un pla per a la construcció d’unes 200 cases, promogudes, a la part més alta, per José García Sanjuan a través de l’entitat Banca Social de Previsió i Estímul de Catalunya, que va resultar ser una enganyifa per als socis, ja que el promotor i principal administrador va desaparèixer amb els diners aportats.

La part més baixa, la va urbanitzar la família Rocabert a partir del 1925. La majoria dels associats i altres persones no tan adinerades que hi van comprar terrenys van ajudar-se i van col·laborar com a bons veïns. Amb el seu esforç i el de les famílies, van continuar les obres d’edificació de les cases pròpies i les de les veïnes quan podien, sobretot els dies festius, quan hi pujaven amb els materials de construcció per passar-se el dia treballant. Així, una barriada de segones residències esdevindria de primera residència.

Als anys setanta i vuitanta va iniciar-se una segona fase d’ampliació
i transformació urbana. I va començar un procés especulatiu que va dur a la barriada nous edificis d’alta volada i un nivell econòmic elevat, tant unifamiliars com de propietat vertical. Directius, tècnics superiors, alts funcionaris i oficis liberals es van instal·lar en aquell indret que es transformava en paral·lel a Pedralbes i la part alta de la Diagonal. Era una barriada a les portes de la Gran Barcelona. Atractiu.

Amb la construcció de la nova barriada i l’ampliació recent de la de Finestrelles, es va iniciar una tercera fase de creixement, la de la Porta Diagonal. El juny del 1991, l’Ajuntament d’Esplugues va començar l’aprovació d’un projecte urbanístic que proposava la modificació del Pla General Metropolità (PGM) de 1976 per soterrar les línies elèctriques d’alta tensió al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir -amb un cost de 45 milions d’euros-. Era el Pla Caufec, que proposava la urbanització de 40 hectàrees, passant de 35.000 m² d’edificabilitat a 300.000 m².

La Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat va assenyalar el 1993 diverses irregularitats jurídiques en el Pla Caufec, però com que La Caixa -una de les impulsores- salvaria el projecte de Port Aventura -que tant desitjava el govern Pujol-, la Generalitat els va compensar donant llum verda al pelotazo urbanístic a Esplugues, impulsat per l’alcalde socialista Antoni Pérez.

El Pla de Metros de 1971 ja preveia l’arribada del metro a Esplugues i a Sant Just Desvern. Als vuitanta, es van recollir 8.000 firmes per demanar-ne la construcció. Però el Pla de Metros del 1984 de la Generalitat no el preveia. Com que el tramvia era més barat, es va optar per aquest mitjà de transport, que es va inaugurar el 2004. La ciutadania, però, no es va rendir i l’abril del 2000 va crear la plataforma Volem el Metro. El Pla Director d’Infraestructures 2009-2018 recuperava la prolongació de l’L3 a Sant Feliu de Llobregat, que també va acabar tancada en un calaix. Ha calgut la proposta de construcció del Clínic a la Diagonal perquè l’arribada del metro tingui calendari.

*Santi Campo, Miquel Casellas i Josep Florenza són membres del Grup d’Estudis d’Esplugues

L'entrada Finestrelles, el Pla Caufec i el metro ha aparegut primer a Carrer.

Primer despropòsit: enderrocar la caserna per traslladar-la provisionalment al parc de Joan Miró -on porta 16 anys- constituïa una infracció urbanística en zona verda que provocaria el 2010 la presentació d’una demanda judicial per delicte urbanístic contra la regidora del PSC Assumpta Escarp, de la qual no en va sortir absolta fins al 2017.

Segon despropòsit: enderrocada la caserna, al Clínic ja no li feia servei la nova seu d’urgències. Ara volia un nou hospital, a la vista de les necessitats tecnològiques i la rendibilitat de la privatització de la medicina. Metges de Catalunya havia denunciat que IDCSalut -antic Grup Quirón- havia incrementat la facturació dels contractes amb la Generalitat de 71 milions d’euros el 2010 a 127 el 2012. El 2016 naixeria la marca Barcelona Medical Destination (BMA), per promocionar els serveis mèdics privats i atraure pacients internacionals.

Tercer despropòsit: el juliol del 2019, tres institucions del CatSalut -Clínic Barcelona, Hospital Universitari i Ajuntament- signen un Estudi de propostes d’implantació del nou Hospital Clínic. Amb dues alternatives sobre la taula: el recinte firal de Montjuïc i l’Escola Industrial. Aquesta última els permetia una proximitat a l’actual Clínic i un sostre edificable de 196.400 m², que es desenvoluparia en volums de 15 plantes sobreposades als edificis de l’Escola, un recinte declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en el Catàleg del Patrimoni, amb edificis de mestres d’obres i arquitectes modernistes reconeguts. Un conjunt d’alt valor cultural que es proposava malmetre vulnerant la Llei del Patrimoni Cultural de 1993.

Per quina raó aquestes institucions, privades i públiques, van poder fer aquesta aposta? En primer lloc, perquè les qualificacions d’equipament (Clau 7a) del Pla General Metropolità (PGM), independentment de la seva protecció patrimonial, assignen a l’Escola una edificabilitat equivalent a quatre illes de l’Eixample, és a dir, 240.000 m². En segon lloc, perquè la Llei Òmnibus 5/2012, del 20 de març, va modificar la Llei del Patrimoni possibilitant la venda o privatització dels béns catalogats. Una modificació del 2016 va intentar resoldre aquesta contradicció entre Patrimoni i PGM, però no va tenir èxit.

El 2020, associacions veïnals, entitats esportives i usuàries dels espais verds del recinte, dels camps esportius i de la piscina Sant Jordi, així com els equipaments educatius existents, la Favb, SOS Monuments, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i altres agrupacions d’arquitectes i urbanistes, van constituir la plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial”, que va iniciar els tràmits amb la Direcció General del Patrimoni Cultural per a la incoació d’un expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), és a dir, un nivell A de protecció.

Tot i que sis anys després Patrimoni Cultural encara no havia obert l’expedient, el pronunciament de la Plataforma va ser suficient per obligar l’Ajuntament i les entitats hospitalàries a cercar, el 2023, un nou emplaçament, situat ara en terrenys esportius de la Zona Universitària. El programa i les superfícies van ser assessorats per catedràtics i experts en arquitectura hospitalària. Una gran victòria del moviment veïnal i de les institucions ciutadanes.

La Diputació, després d’haver iniciat el 2017 la restauració del Paranimf de l’Escola Industrial, el 21 de març de 2022 presentava La Industrial+, una “adaptació del recinte […] als nous requeriments energètics, [amb el] desenvolupament d’un pol d’innovació, rehabilitació del patrimoni i millora de la relació del recinte amb el barri, tot mantenint els usos i els equipaments públics”. El projecte inclou un centre logístic, un centre internacional per a la innovació en els serveis públics, un equipament ciutadà i la reutilització de la residència d’investigadors i estudiants de l’arquitecte Rubió i Bellver, que ha estat proposada per acollir l’Agència Estatal de Salut Pública, un ús d’oficines poc compatible amb la tipologia de residència. Finalment, la Diputació no ha volgut reconèixer els espais lliures de l’Escola com a zones verdes (Clau 6a) del PGM, per la senzilla raó que mentre siguin edificables seran un actiu econòmic del seu patrimoni. Són canvis que trigarem temps a veure.

*Jaume Artigues és arquitecte

L'entrada El Clínic a l’Escola Industrial, crònica d’un despropòsit ha aparegut primer a Carrer.

La zona de Can Rigalt, al vèrtex del terme de l’Hospitalet amb Esplugues de Llobregat i Barcelona, és un territori de 155.000 m², ara buit i degradat, repartit entre quatre propietaris: 55.000 m² adquirits el 1997 pel Barça de Núñez per 1,5 milions d’euros actuals; aproximadament 55.000 m² més de propietat municipal; 24.000 m² ocupats per un transformador d’Endesa i els terrenys annexos; i uns 22.000 m² de la Immobiliària Sacresa. La part corresponent al Barça estava qualificada de Parc Metropolità i el veïnat reclamava d’antic l’espai com a zona verda, per preservar de passada Can Rigalt, una masia del 1693 catalogada des del 1960 i dintre del Pla de Protecció del Patrimoni des del 1983 -declarada Bé Cultural d’Interès Local-. La masia resta abandonada pels propietaris -el FC Barcelona- i per l’administració local -l’Ajuntament és qui té potestat legal per obligar a fer-ne la restauració i el manteniment- i es troba gairebé en ruïnes.

Aquest era l’origen del pastís, perquè les coses han anat canviant amb el transcurs dels anys, sense que en cap moment s’hagi produït la transparència deguda fins ara mateix. Per exemple, la immobiliària Sacresa va adquirir 16.000 m² a Endesa en el moment en què l’Ajuntament de l’Hospitalet va dibuixar un nou projecte urbanístic (2004) on hi havia previstos 26 nous edificis d’habitatges amb un total aproximat de 1.200 residències. Ara tampoc hi ha Sacresa darrere els 37.000 m² residencials, sinó Metropolitan House, una gestora de projectes molt relacionada amb Sacresa i amb el desenvolupament d’operacions immobiliàries de gran dimensió a l’Hospitalet i Esplugues que, pel que sembla, ja ha invertit 75 milions d’euros per reactivar aquest projecte del futur nou barri de Can Rigalt.

L’operació, que estava aturada des de l’any 2006, es va tornar a activar el 2009, quan els propietaris van posar en marxa una Junta de Compensació per reobrir el projecte. Però les reivindicacions veïnals, especialment dels barris de la Florida i Pubilla Casas, que havien vist en aquests anys com l’antic Hospital de la Creu Roja esdevenia obsolet i en reclamaven un altre a la pastilla de Can Rigalt, van anar adormint el projecte sense modificar-lo essencialment.

Mil dos-cents habitatges nous

El projecte es va tornar a posar d’actualitat arran de l’operació del nou Clínic, quan es va saber que la Universitat de Barcelona cedia la zona de les seves instal·lacions esportives per a un macroprojecte sanitari i docent en el terme municipal de Barcelona, adjacent a aquest àmbit de Can Rigalt i Esplugues. Les notícies que transcendien es referien sempre al gran equipament sanitari i no tant a la totalitat del projecte, que aplegava la resta de metres quadrats de l’espai i que incloïa essencialment el terme de l’Hospitalet, però també una part d’Esplugues. Un primer indici el va tenir el veïnat de l’Hospitalet quan es va anunciar que l’equip del nou alcalde Quirós havia ampliat l’antic Consorci de la Reforma de la Gran Via -responsable de la reordenació de la zona de la plaça d’Europa consolidant un munt de grans operacions immobiliàries- per convertir-lo en el Consorci de la Reforma de la Gran Via i del Samontà -on hiperbòlicament se situa la pastilla de Can Rigalt-. L’objectiu era encarregar-li la direcció del projecte en la part corresponent a l’Hospitalet i sobre barems semblants respecte dels quals l’organisme tenia experiència sobrada.

Poc temps després, a l’alcalde Quirós se li escaparia que, just en aquesta zona, hi hauria uns 1.200 habitatges nous, que coincideixen exactament amb el que estava previst des del 2004. I ja fa molt poc, quan es va donar a conèixer l’impuls definitiu al nou Clínic, es va anunciar a la premsa que, a tocar de les futures instal·lacions sanitàries i dins el mateix projecte trimunicipal, estava previst un nou barri que, ajustant-se a la ubicació i a la qualitat de l’entorn, estava previst que tingués un nivell alt.

Esponjament i zones verdes

L’únic problema és que el nou barri s’enclava exactament en el districte més tensionat demogràficament de l’àrea metropolitana -Collblanc-la Torrassa-, amb una densitat de població per sobre dels 80.000 habitants per km² i exactament en un espai reivindicat de fa anys per esponjar la zona, per ser convertit en una indispensable zona verda i, en qualsevol cas, per ubicar-hi un hospital general que substitueixi l’antic de la Creu Roja, afectat per la coberta d’amiant, obsolet i en pèssimes condicions. Un altre hospital general al costat d’un gran hospital no sembla que sigui allò que les autoritats sanitàries tenen pensat, però tampoc sembla que el nou Clínic estigui dissenyat per atendre els 150.000 habitants del nord de l’Hospitalet que ara s’han de desplaçar al Moisès Broggi de Sant Joan Despí per ser convenientment atesos.

Tot plegat s’acaba convertint en un exemple paradigmàtic de com la gran metròpoli es menja el dret a una certa autonomia municipal que satisfaci els drets i les necessitats dels residents dels municipis veïns, tal com ens ho fa observar la referència històrica: aquesta zona sobre la qual s’instal·larà el nou Clínic i sobre la qual Barcelona s’endurà el gran equipament i l’Hospitalet la pèrdua de l’únic espai lliure era, fins al 1933, terme municipal de l’Hospitalet. Arribava fins a la falda de Sant Pere Màrtir i es va perdre per garantir la perllongació de l’avinguda Diagonal. Una dotzena d’anys abans, la ciutat havia perdut gairebé la meitat del seu terme municipal per bastir el port franc que Barcelona reclamava.

L’Hospitalet de Llobregat no necessita un nou barri. Exactament, el que necessita són espais lliures i els equipaments necessaris per a la gent que ja hi viu.

L'entrada El nou barri que l’Hospitalet no necessita ha aparegut primer a Carrer.

L’operació va prendre forma amb el Pla Caufec, impulsat per l’Ajuntament d’Esplugues, la promotora immobiliària Cauval i la companyia elèctrica Fecsa, posteriorment integrada a Endesa. El projecte es va aprovar inicialment el 1992, però no va ser fins al 2001 que va rebre l’aprovació definitiva. Aquell mateix any, Endesa va vendre el 40% de la societat a Sacresa, que va assumir el lideratge del projecte i el va rebatejar com a Porta Barcelona, amb habitatges, oficines, un hotel i un centre comercial. Les obres d’urbanització es van iniciar l’any 2005, però la crisi financera del 2008 va frenar-ne el desenvolupament i el va deixar pràcticament aturat durant diversos anys.

Oposició veïnal

El planejament va generar des de l’inici una forta oposició veïnal a Esplugues. Entitats i plataformes ciutadanes van denunciar l’impacte urbanístic del projecte, sobretot per la urbanització de la falda de Collserola. Durant els anys noranta i dos mil, el moviment veïnal va presentar al·legacions i recursos judicials per intentar aturar-lo o reduir-ne l’impacte. Amb l’inici de les obres, el conflicte es va traslladar també al carrer, amb manifestacions i accions de protesta. La tensió va derivar en denúncies, sancions i processos judicials contra activistes, fins al punt que el 2009 un veí va arribar a ingressar a la presó per no pagar una multa relacionada amb una de les protestes. Amb el temps, però, les principals causes penals van acabar sense condemna: el 2014, el jutjat penal número 27 de Barcelona va absoldre tots els activistes encausats en el cas més rellevant, en no considerar provada la seva participació en els fets.

Tot i l’oposició social, el projecte es va acabar executant. Però la seva reactivació no va arribar fins a mitjan dècada següent, en un context marcat per la recuperació del sector immobiliari i per una nova orientació estratègica del desenvolupament: a partir del 2015, Porta Barcelona es va redefinir sota el nom de Porta Diagonal i va incorporar una aposta més clara pels usos terciaris i els equipaments vinculats a la salut, aprofitant la proximitat immediata amb l’Hospital de Sant Joan de Déu i el seu entorn científic.

Aleshores, el desenvolupament es va accelerar. El 2016 es van concedir noves llicències d’habitatge i es va reprendre la construcció amb promocions de blocs i conjunts de cases al sector nord de Finestrelles, la part més elevada del planejament. El 2018, es va inaugurar el centre comercial Finestrelles Shopping Centre, un dels primers grans equipaments previstos, tot i que situat a l’altra banda de la Diagonal. I el següent punt d’inflexió va arribar el 2023, amb l’inici de les obres de la Tower One, la primera torre del complex, destinada a ús hoteler i operativa des de principi d’enguany. La seva construcció, juntament amb les fases previstes que inclouen una segona torre i nous edificis terciaris, consolida el canvi d’escala del projecte i transforma de manera visible el perfil urbà d’aquest extrem de la ciutat.

Amb la construcció de la majoria d’habitatges i la posada en funcionament de l’hotel Tower One, el desenvolupament residencial de la zona està gairebé finalitzat. Només resten pendents els habitatges de protecció oficial, previstos des del 2004 i que es materialitzaran amb dècades de diferència respecte a la resta del planejament. Amb aquesta etapa quasi culminada, el projecte entra en una nova fase, centrada en la construcció dels edificis d’oficines i equipaments científics vinculats a l’activitat biomèdica de Sant Joan de Déu, consolidant el gir cap a un parc empresarial estretament connectat amb l’ecosistema sanitari de l’entorn.

Al costat del nou Clínic

Un gir que coincideix amb la redefinició del tram final de la Diagonal com a nou àmbit de centralitat metropolitana vinculat a la salut, la recerca i l’activitat econòmica associada. A pocs centenars de metres, els terrenys esportius de la Universitat de Barcelona acolliran el futur Hospital Clínic, amb les transformacions urbanístiques que això comportarà al seu entorn immediat. Al mateix temps, l’àmbit limítrof d’Esplugues continua immers en nous projectes, com la reordenació del sector de Via Augusta, que preveu nous edificis residencials, la cobertura d’un tram de la ronda de Dalt i la possible construcció d’un tercer gratacel. Aquests moviments apunten a un procés de transformació encara obert que continua redefinint aquest extrem de la metròpolis.

El que durant anys ha existit només sobre plànols és avui una nova peça de ciutat, construïda a foc lent i al ritme dels cicles econòmics. Ara, amb l’arribada prevista del Clínic i el desplegament dels nous equipaments científics, aquest extrem de la Diagonal entra en una nova fase. El que queda per veure és com aquest nou paisatge s’integrarà en la ciutat existent, fins on arribarà aquesta transformació i quin serà el resultat final d’un procés urbanístic que, més de trenta anys després, encara continua en marxa.

* Pau Riba és director ‘Esplugues Digital’

L'entrada Porta Diagonal, un negoci més enllà d’Esplugues ha aparegut primer a Carrer.

Primer, un canvi de cromos

El projecte es va donar a conèixer com a Caufec, jugant amb el nom de les empreses associades que el van impulsar: la promotora francesa Cauval i l’elèctrica catalana Fecsa -ara Endesa-. A canvi de la requalificació del sòl, Fecsa es comprometia a soterrar les torres d’alta tensió que baixaven de Collserola. El projecte es va aprovar el 2004 i preveia dues zones d’actuació: a la zona nord, 575 habitatges en grans edificis i 60 d’unifamiliars; i a la zona sud, 125 habitatges de protecció oficial, un centre comercial, un hotel i una torre d’oficines. Un negoci rodó, malgrat les protestes -sense èxit- del moviment veïnal local i, sobretot, de joves lligats als nous moviments per l’habitatge.

Caufec va ser venuda al grup Sacresa, una immobiliària fundada el 1944 i propietat de la família Sanahuja, els promotors del barri de Turó de la Peira (Nou Barris), greument afectat per l’aluminosi provocada pel ciment utilitzat per reduir els temps de construcció. Tot i que l’escàndol va esclatar en el període preolímpic, l’empresa va tenir el seu moment de glòria amb la promoció de L’Illa Diagonal i la transformació de la plaça de braus de les Arenes. Uns èxits que no van poder evitar que la crisi immobiliària del 2008 li passés per damunt: el 2011, va presentar concurs voluntari, incloent-hi diverses filials, entre elles Caufec. Va salvar el procés a canvi d’entregar part dels terrenys d’Esplugues al BBVA, en un dels molts casos on els bancs van aprofitar-se de la crisi financera.

S’obre el joc immobiliari

Sacresa ja no va tenir prou recursos per dur a terme el projecte en solitari, així que va haver de compartir-lo amb altres actors. Llavors es va crear una nova empresa, Milenium Meridian, per a la promoció de l’habitatge de part de la zona nord. La part de sòl que estava en mans del BBVA va ser desenvolupada per la immobiliària Vía Célere -una empresa fundada el 2007 per un directiu del sector que es va especialitzar a construir en sòl que els bancs havien aconseguit després de la crisi-. És un grup potent, ara en mans de grans inversors internacionals -com el fons nord-americà Värde o el britànic CBRE IM-, i un clar exponent dels nous promotors sorgits de la crisi. També en terrenys del BBVA es va construir el centre comercial Finestrelles Shopping Center, promogut pel grup belga Equilis i, després, venut al grup francès Frey.

Focus d’atracció empresarial

En l’actualitat, l’activitat se centra en la promoció d’un gran centre de serveis on Sacresa manté part dels seus interessos i per a l’execució del qual ha hagut de buscar nous socis. De moment, ha promogut la Tower One, un gratacel de 116 metres i 25 pisos on s’ha instal·lat un hotel que ja ha estat venut al fons nord-americà Hines -el mateix que va aterrar a la Barcelona postolímpica amb el projecte de Diagonal Mar-. I ara està en desenvolupament la segona torre, de 23 pisos, concebuda com a edifici d’oficines, junt amb dos edificis més. Aquí els socis de Sacresa són Emesa i Excelsior Times, dos grups que representen sectors diferents dels tradicionals promotors immobiliaris.

Emesa és el holding de la família Cuatrecasas, originat per Emilio Cuatrecasas, tradicional propietari d’un dels despatxos jurídics més influents del país, per on han passat molts afers importants i que ha tingut un paper rellevant en el desenvolupament de les regulacions econòmiques del país -l’actual presidenta de la Comissió Nacional de Mercats i Competència, Cani Fernández, ha estat una de les seves sòcies-. Sota l’aixopluc del negoci bancari, els Cuatrecasas han creat un important grup empresarial on destaca l’empresa de restauració Areas, que controla bona part dels restaurants en autopistes, estacions de tren i aeroports -i mantenen, a més, una participació rellevant en la matriu francesa Elior-, i han invertit en altres sectors, entre ells -i de forma creixent- l’immobiliari. Cuatrecasas ha estat també l’organitzador, al Golf Empordà de Gualta -una altra filial del grup-, d’una trobada d’empresaris amb la líder del partit ultradretà Aliança Catalana Sílvia Orriols.

Excelsior Times, per la seva banda, és el holding de l’empresari badaloní José Elías, centrat al principi en la promoció de les energies renovables (Audax), però que s’ha anat diversificant -destaquen les participacions en l’empresa sanitària Atrys Health, la constructora OHLA i la cadena de congelats La Sirena-. “Les vistes són brutals. Ara, els que vivien allà darrere es cagaran en la puta mare que els va parir. El de la caseta que veia el mar, ara de cop i volta ha deixat de veure’l, se li ha fet l’ombra”, va declarar Elías en una visita d’obres a la Tower One, publicada a YouTube.

A l’ombra de les torres

El que és clar és que l’activitat immobiliària sempre acaba atraient empreses d’altres sectors i esdevé un espai de benefici especulatiu. La instal·lació del nou Clínic i del centre de recerca de Sant Joan de Déu convertirà la zona en un nou focus d’activitat empresarial. L’hotel i els habitatges tindran una clientela assegurada.

*Albert Recio és professor dEconomia

L'entrada Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? ha aparegut primer a Carrer.

Un mur de 47 metres d’alçada

La discòrdia neix amb el primer edifici, que es projecta entre els carrers de Joan Obiols, Jordi Girona i John M. Keynes, i que, a parer del veïnat, tindrà un impacte elevat en una zona ja prou tensionada des del punt de vista urbanístic. Tot i que es construirà en una parcel·la reduïda propietat de la UB, el conjunt ocuparà un total de 14.000 m². L’aprovació el 2024 per part de l’Ajuntament d’un Pla Especial Urbanístic (PEU) i la modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) permetrà construir en aquesta superfície un immoble de fins a 47 metres d’alçada i una peça complementària de 27 metres.

L’Associació Veïnal de Zona Universitària i cinc comunitats veïnals -que representen unes 600 famílies- s’hi oposen per l’impacte urbanístic, social i paisatgístic del projecte. El novembre del 2025, van presentar un contenciós administratiu després d’un llarg període d’al·legacions. Denuncien que l’“excessiva volumetria” del conjunt provocarà un efecte pantalla que enfosquirà els habitatges i els espais contigus, com ara el passatge de Josep Canals i Mercader, el parc de Keynes i els jardins del Palau Reial de Pedralbes.

Així mateix, sostenen que les alçades, els volums i l’ocupació que permet el PEU no s’ajusten a les condicions de l’entorn i incompleixen el reglament del Pla General Metropolità (PGM), que estableix que “l’edificació s’ha d’ajustar a les necessitats de l’equipament, així com al paisatge, les condicions ambientals i l’entorn urbà on s’ubiqui”. De la mateixa manera, consideren que l’informe ambiental presentat és insuficient.

Segons estimacions oficials, els dos equipaments comportarien l’arribada de 700 investigadors i 45 grups de recerca. L’increment d’activitat se sumaria al flux diari d’estudiants que ja absorbeix la zona. El veïnat denuncia un problema enquistat de manca d’aparcament, i alerta que l’ampliació agreujaria la situació. Hi ha 240 habitatges, edificats als anys cinquanta, que no disposen d’estacionament propi. A més, el PEU tampoc compleix amb les mínimes places d’aparcament per a vehicles i bicicletes que exigeix el PGM. Per aquest motiu, reclamen l’elaboració d’un estudi rigorós i “una reordenació intel·ligent” que respongui a les necessitats de l’entorn. Una de les seves propostes és ampliar la zona verda per a residents fins a les 22 hores en dies feiners i tot el cap de setmana per afavorir l’estacionament prioritari per al veïnat.

Transformació del comerç

Els darrers anys, el barri de Zona Universitària ha experimentat una transformació del teixit comercial: els negocis orientats al públic universitari, com ara copisteries o establiments de menjar ràpid, han guanyat terreny. “Els pocs comerços que hi havia fa deu o quinze anys ja han marxat; només han quedat els dirigits als estudiants. Gràcies que tenim una farmàcia, un supermercat i un forn de pa”, explica Àngels Pérez, membre de l’AV Zona Universitària. El veïnat tem que el pla accentuï la pressió sobre el nucli comercial i la convivència entre els residents i els estudiants. “Ara ja hi ha un equilibri just entre els estudiants, que n’hi ha molts a la zona, i els veïns i veïnes: estem rodejats de facultats. Aquest projecte afecta la sostenibilitat social i ens ofega”, afegeix Pérez.

La disputa amb l’Administració s’origina l’any 2024, quan el veïnat va presentar al·legacions al projecte i, des d’aquell moment, va participar en el Consell de Barri de Pedralbes, el Consell del Districte de les Corts i audiències públiques per expressar-hi l’oposició. Denuncien la manca de transparència en la presentació del pla i expliquen que el PEU es va elaborar sense la consulta pública prèvia preceptiva, incomplint el principi de publicitat i participació ciutadana en els procediments de planejament urbanístic. Tampoc consideren que existís la voluntat real de dialogar amb el veïnat, ja que asseguren que l’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions presentades. En declaracions fetes a Betevé, el Consistori afirma que ha acceptat algunes de les propostes, però el veïnat ho desmenteix.

Un futur incert

El projecte, però, continua en marxa. La UB va convocar un concurs d’idees el novembre del 2025 i el veïnat va demanar formalment formar-ne part al Consell de Barri de Pedralbes celebrat el 10 de febrer de 2026, acceptant fins i tot no tenir-hi dret a vot. El veïnat aclareix que no està en contra de l’ampliació de la infraestructura, sinó de les condicions plantejades, l’emplaçament en una zona tensionada i l’opacitat de la tramitació. “El veïnat no només reclama, vol participar. Vol ser part activa de la definició del futur del barri”, conclouen els activistes veïnals.

L'entrada Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària ha aparegut primer a Carrer.