En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

En les sis temporades de la sèrie de televisió Manos a la obra, el manetes del gotelé Benito Lopera Perrote sempre treia a col·lació la mort del seu progenitor: “Al meu pare, banderiller, el va matar el toro Bragado a la plaça de toros de Saragossa”. El pare de David Moreno (Barcelona, 1946) no era banderiller, sinó matador, el màxim escalafó de la tauromàquia. Es deia Aurelio Puchol i va donar al seu fill el malnom pel qual l’afició el coneixeria: Morenito de Valencia. S’entén que Aurelio va néixer a Aldaia, a València, el 1914. Després de la seva mort, l’11 d’octubre de 1953 -en les celebracions del Dia de la Hispanitat-, el destre i actor Mario Cabré li va dedicar una sentida elegia.

El fill d’Aurelio Puchol, el David, va heretar gairebé tot de la figura paterna, almenys els detalls que han configurat la seva personalitat. Si el pare va torejar amb Manolete i les primeres espases d’aleshores -Luis Miguel Dominguín, Chamaco, Julio Aparicio-, el fill es batria en duel amb Juan José Linares i Joaquín Bernadó, molt estimats. “Vaig ser el torero més jove, vaig prendre l’alternativa a la plaça de braus de Cotlliure, a França, sent un xiquet. He torejat des dels 14 anys fins als 35, fins al 1981. Em vaig retirar perquè ja m’avorria del mundillo, i perquè em va agafar un toro i em va deixar dos anys a l’hospital, amb un pulmó perforat. Però han estat els millors anys de la meva vida”.

Ara, la sorra i els mocadors blancs agitats amb fervor els assaboreix David Moreno en el record, assegut a una de les taules de l’establiment Venus Delicatessen (Avinyó, 25), regentat per Mercè Casal i Víctor Robles, ideal per prendre uns natxos amb guacamole, una mussaca i un poke bowl.

La segona vida del David comença als anys vuitanta amb aquesta frase: “Com que coneixia el propietari del cafè restaurant Cosmos [la Rambla, 34, avui restaurant Vapiano], em vaig fer accionista del local, juntament amb unes deu persones més. El propietari, Mur-Mar, se n’havia anat i jo els vaig dir: ‘Ara que no torejo podria treballar aquí’. Hi vaig posar un milió de pessetes, que després em van tornar. Aleshores el Cosmos tenia uns trenta treballadors, entre els cambrers i el personal dels apartaments contigus [Apartaments Mur-Mar, avui Master La Rambla Serviced Apartments]”.

—Com eren aquelles Rambles?

—Durant una època les freqüentaven els nord-americans de la Sisena Flota i els que venien de la guerra del Vietnam, i la prostitució.

—Unes Rambles animades.

—Hi havia molt d’efeminat que hi anava a lligar.

—Jo recordo que els últims anys del Cosmos els jubilats hi jugaven al dòmino.

—Això va ser al final, abans hi anava gent amb diners i a la barra es demanaven moltes begudes.

—El famós trifàsic d’anís.

—I d’altres, i al pis de dalt teníem el restaurant, sempre ple.

—Per això, animades.

—No hi havia tants lladres com ara. A mi m’han intentat robar quatre o cinc vegades últimament.

—Troba a faltar aquells anys?

—I tant. I vaig arribar a tenir dues cafeteries, una a prop de les Rambles i una altra a la Barceloneta anomenada Costa Brava, que ara és un Burger King.

—Tot un empresari.

—Tenia idees, i em vaig posar a treballar perquè els negocis, com el Cosmos, funcionessin.

El Cosmos es va obrir a principi del segle XX, i el 1927 es va transformar de la manera en què ha estat conegut durant dècades, amb una barra en forma de doble ve baixa. Va tancar el gener del 2019.

—I ara com veu les noves Rambles?

—No ho veig clar, els negocis s’han vist afectats. I tot és per al turisme.

—Ja no són unes Rambles canalles.

—Són suaus, per anar a passejar. Abans tenies matalasseries i ara hi ha botigues que venen carcasses per als telèfons mòbils.

—Barcelona és…

—… per a la gent de fora, sobretot. Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar.

—I què li sembla la prohibició dels toros?

—Una tonteria, hi havia molta afició a Barcelona. A l’última corrida a La Monumental [diumenge 25 de setembre del 2011], molts van plorar.

El 2009, David Moreno, Morenito de Valencia, es va jubilar. Resideix al mateix barri que el va veure néixer, el Gòtic. El David no ha tingut dues vides, sinó tres: avui, col·labora en una residència de gent gran, Llar la Mercè, de la Fundació Família i Benestar Social. “Empenyo les cadires de rodes dels avis”.

L'entrada David Moreno, torero i propietari del Cosmos de la Rambla: “Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar” ha aparegut primer a Carrer.

Marta Knight neix el 2016 a l’habitació de Marta García Domínguez (Martorell, 1998) com una necessitat catàrtica adolescent, amb influències de bandes com The Smiths o Oasis. Afilada com el seu eyeliner, l’artista va saber moure les seves primeres demos, que van passar de les mans del segell discogràfic independent Binary Emotions Records, amb qui havia contactat, a les de Paula Quintana, que presentava el programa d’amplificació de nous talents Capitán Demo a Radio 3. Va ser contactada per l’agència Pèrtiga Music i, amb 17 anys, deixava la intimitat de l’habitació per fer el salt a la capital catalana: “No m’imaginava fent música en cap altre lloc; per a mi era obligatori venir aquí”.

El 2017, amb l’arribada del primer EP, Peterloo Heroes, i desplegant un estil folk intimista, va continuar amb la seva recerca d’identitat fins a florir a la mítica Sidecar, on va tenir lloc la seva primera experiència damunt d’un escenari, telonejant l’artista internacional Dan Owen. “Era una sala molt emblemàtica; poder tocar-hi em va impactar, sobretot veure que venia gent de tot arreu”, expressa l’artista, que ha voltat per nombroses sales de la ciutat, el país i el continent, i per altres indrets del món, com Gal·les, els Estats Units o el Canadà.

Però després de gairebé deu anys de trajectòria, Knight se sent contrariada. Després d’haver viscut uns anys a Barcelona, ha perdut la fe en tocar-hi. “Hi ha una manca d’interès entre el públic jove per la música emergent”, reflexiona la cantant, que ho atribueix, en part, a “les poques propostes d’aquest tipus de música en sales cèntriques”. “No és el mateix haver-se de desplaçar fins a la Sala Vol, a Sant Martí, que estar per Gràcia fent unes birres i poder improvisar i anar a veure un concert a l’Heliogàbal”, observa Knight, fent referència a una de les poques sales cèntriques on ha actuat. Sovint, afegeix, la necessitat de desplaçar-se a llocs més perifèrics de Barcelona minva considerablement el nombre de públic potencial de música alternativa.

També atribueix el poc interès a la “manca de recursos econòmics”, que fa que els barcelonins inverteixin el seu oci en “propostes segures i que ho peten”, relegant de nou les alternatives als marges. El desencant de Knight amb la capital catalana s’accentua a l’hora de comparar-la amb altres ciutats europees. Barcelona no sap vendre les seves propostes de música emergent: “Sempre les fragmenta per gènere o per popularitat”.

A Unbothered -publicat amb La Castanya, la seva discogràfica des de fa un temps, amb qui també va enregistrar el primer LP, Strange Times Forever (2022)- aprofundeix en una introspecció encara més despullada, on l’acceptació personal conviu amb les pressions internes. Artistes de la generació de Knight sovint es veuen col·lapsats pel pes de la marca Barcelona, on les dificultats per fer-se un lloc dificulten l’expressió pròpia. Si no et regeixes pels patrons musicals de moda, difícilment podràs ser reconegut, sentencia la cantant, que proposa una fórmula efectiva per combatre aquestes pressions i tenir un espai segur per provar, equivocar-se i créixer: “La clau està a relacionar-se amb altres músics que tinguin una mentalitat similar a la teva per sentir-te sostingut i fer front a aquesta societat més tancada”, comenta.

Knight té una residència artística a la Fabra i Coats. Disposa d’un local d’assaig on es reuneix un cop al mes amb els músics que l’acompanyen. Per això se sent “una privilegiada”. L’equipament, depenent de l’Institut de Cultura de Barcelona, impulsa trobades entre artistes del circuit alternatiu i programa concerts perquè els residents es donin a conèixer. “Si hi hagués més espais com aquest, seria més fàcil per als artistes emergents. No tothom es pot permetre pagar els preus d’un local d’assaig i tot el que comporta tenir un projecte autogestionat”.

“Creo que la ciudad no es para mí”, canta Knight, que des de fa uns mesos ha tornat a viure al seu Martorell natal. Ara se sent “més tranquil·la i inspirada”, i la sensació de no encaixar s’ha anat atenuant. La clau, conclou, és “continuar fent música, mantenir la il·lusió, inspirar-se i fer comunitat”, perquè al final, “tot i tenir un projecte emergent i en solitari, no estàs sola, encara que a vegades ho sembli”.

Marta Knight

Cantant de l’escena alternativa, té una residència artística a la Fabra i Coats. Després d’anys vivint a Barcelona, ara ha tornat a Martorell.

L'entrada Marta Knight, cantant ‘indie’: “No tothom es pot permetre pagar un local d’assaig a Barcelona” ha aparegut primer a Carrer.

Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

Aquest far, amb una llum que arriba als cinquanta quilòmetres, té un faroner que ara ja és exfaroner. Guillermo Segador (Olivenza, Badajoz, 1954) va viure aquí entre els anys 1993 i 2000. “Tot i que l’entorn del far de Montjuïc no és bonic, té unes vistes espectaculars, una panoràmica de tot el port; m’agradava veure el moviment de contenidors amb les grues que els recol·locaven”, diu Segador, amb aire d’erudit, d’aquells físics nuclears que calculen la desintegració dels àtoms.

No va estudiar ciències, sinó Sociologia, a la Universitat Complutense de Madrid. “Em cuidava de l’aparellatge, comprovant que estigués encès a la nit. Cada dia omplies el Llibre de Serveis amb les novetats, si n’hi havia”. Des del far de Montjuïc es divisa el far de Calella i el far del Llobregat, a l’Hospitalet, un lloc que les associacions veïnals de la Marina volen recuperar com a equipament públic.

La crisi econòmica dels anys vuitanta, a causa dels profunds canvis perquè Espanya convergís amb Europa, va deixar les noves generacions amb un futur negre. Un amic es va presentar a les oposicions de tècnic mecànic de senyals marítims de l’Estat, col·loquialment oposicions per a torrers, popularment faroners. L’amic s’hi va presentar i va aprovar. Avui aquest cos funcionarial s’ha extingit, tot i que encara en queden alguns -molt pocs- faroners. El van destinar a Astúries. Un altre amic s’hi va presentar i va aprovar. El van destinar a Mallorca. I Guillermo Segador també s’hi va presentar i va aprovar. A cadascú li va tocar un tros de terra amb el seu tros de mar. A Segador el van destinar rovisionalment al far radioelèctric de Noia i al de Cap Silleiro, a les Ries Baixes, a Galícia. Després el van enviar a Salou, i després al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.

Al far de Montjuïc hi va arribar el 1993 i en va marxar l’any 2000, amb tota la família, la seva esposa, Ana Teresa, i els seus fills, Nina (1988) i Guillermo (1990), cap dels quals ha seguit les professions de la mar: la Nina va estudiar Pedagogia, i el Guillermo, Psicologia. Els fills estudiaven a l’escola pública Enric Granados, davant del Bauhaus. La seva dona, Ana Teresa, col·laborava al centre de documentació històrica Montjuïc-La Marina, amb l’arxivera Núria Burguillos, abans que el fons del centre s’integrés a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. La compra diària la feien als supermercats del passeig de la Zona Franca. El matrimoni també va col·laborar a la revista local La Marina.

“El més incòmode era baixar amb cotxe i trobar-te el pas a nivell amb la barrera baixada, per als trens de mercaderies del port, i llavors podies estar esperant una bona estona”, esmenta com a desavantatge. “Quan vam marxar, van reestructurar el far perquè s’hi volia instal·lar una mena de seu portuària, però el projecte es va aturar”.

El far de Montjuïc es manté actiu, tot i que avui dia els fars conviuen amb els sistemes de navegació per satèl·lit. El far depèn de l’Autoritat Portuària de Barcelona, dins l’univers del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible. “Quan vaig marxar del far, vam buscar un pis a Vilanova i la Geltrú, i cada dia anava i venia fins al Port de Barcelona, que és qui em va acabar contractant. Un equip ens fèiem càrrec del manteniment dels fars de la província de Barcelona i de Girona”.

Com diem, el far de Montjuïc es manté actiu, tot i que automatitzat. El faroner Segador sí que es va desactivar. Es va jubilar durant la pandèmia. Ara s’entreté amb la domòtica i el senderisme, entre d’altres aficions. Tot i ser un home de terra endins, és un home de mar.

L'entrada Guillermo Segador, exfaroner: “L’entorn del far de Montjuïc no és bonic, però té unes vistes espectaculars” ha aparegut primer a Carrer.

Corria l’any 2017 quan, després de treballar junts a la Fira Literal, Carlota Freixenet, Aitor Moreno i Mar Redondo van decidir llençar-se a la trinxera cultural i construir un dic de contenció contra la turistificació. Com? Amb l’obertura d’una llibreria en un barri “on no n’hi hagués cap”. El lloc escollit no seria casual: el número 40 del carrer de Blai, al cor del Poble-sec, envoltat de terrasses on, en alguns casos, els cambrers posen en marxa el cronòmetre quan la gent s’hi asseu a fer el cafè.

El Poble-sec, un barri amb “ADN combatiu”

Des d’aleshores, La Carbonera ha evolucionat fins a convertir-se en un referent del sector, i les cares darrere el taulell també han canviat. Tanmateix, les idees fundacionals no han fet més que madurar: “Com que totes les persones que l’hem impulsat veníem de moviments socials, l’espai sempre ha tingut caràcter de militància i esperit per generar comunitat a través dels llibres”. Justament per això, la llibreria ha passat a formar part de la vida associativa d’un barri on, malgrat la gentrificació, batega “l’ADN combatiu”. “Aquí tenim el Sindicat de Barri, La Base, tot d’entitats dedicades a la cultura popular…”, enumera Freixenet. Organitzacions que, en tot cas, també han patit la fatiga generalitzada: “El capitalisme està pensat per esgotar-nos fins que no tinguem forces per continuar lluitant, i jo crec que això ens està passant una mica també com a ciutat”, analitza.

Freixenet assegura que Barcelona “mai deixarà de ser una ciutat cultural, tot i els seus governs”. “Barcelona té una diversitat cultural meravellosa, una quantitat d’equipaments culturals que són part del seu orgull, i està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura”, sintetitza. De fet, sota el seu punt de vista, “treballar en el sector cultural és un acte de resistència”.

Una lectura que s’entrelliga amb qualsevol estratègia per revertir els models actuals: “És impossible transformar la societat si no és des de la cultura”. Una sentència a la qual afegeix la impossibilitat de “reconstruir la cultura sense tenir en compte els moviments socials”. “Són dues coses que van completament lligades”, rebla. En aquest sentit, un dels fronts on Freixenet també milita és el del feminisme, una batalla on ha decidit posar el seu granet de sorra mitjançant la redacció del Quadern feminista per a senyores modernes (Ara Llibres, 2023), il·lustrat per Mar Guixé. El volum sintetitza, amb humor i d’una manera molt senzilla, una biblioteca sencera d’assajos feministes.

Davant la disjuntiva sobre si Barcelona és una ciutat feminista, Freixenet ho té clar: “És una ciutat una mica feminista, però no ho és prou”. En efecte, considera que “mai serà prou feminista fins que el patriarcat no estigui erradicat”. Precisament, per enarborar aquelles dones que la història ha volgut deixar en un segon pla, ella i Blanca Pujals van decidir posar en marxa el podcast Punkis Decimonòniques, un club de lectura radiofònic on repassen les grans escriptores angleses dels segles XVIII i XIX. “Mentre ens quedin senyores victorianes per explicar i llibres per recomanar, no pararem”, avança.

Fins aleshores, però, Freixenet seguirà fent una de les coses que millor sap fer: recomanar llibres. Els seus dos suggeriments per als barcelonins del 2025: Poder llogater, del Sindicat de Llogateres -“un llibre que ha de ser imperatiu que llegim com a ciutat”-; i Estuve aquí y me acordé de nosotros, d’Anna Pacheco -“per entendre d’una vegada aquesta cosa del turisme”-.

L'entrada Carlota Freixenet (La Carbonera): “Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura” ha aparegut primer a Carrer.

La PTP assegura que la reforma de la Via Laietana representa un triple perjudici per al transport públic de superfície. Però la idea inicial de l’Ajuntament era treure trànsit i facilitar el transport públic i la mobilitat a peu. Què ha passat?

Malauradament, moltes de les propostes de canvis urbans que s’han fet a Barcelona els últims anys han enfrontat les dues modalitats sostenibles: anar a peu o en bicicleta i el transport públic. Però en realitat són del tot complementàries i aliades. Les grans ciutats potencien les dues modalitats, no les enfronten. A la Via Laietana, potenciar les dues modalitats implicava la reducció de la mobilitat privada, i segurament no s’ha estat prou valent. En les grans transformacions urbanes a Barcelona sempre s’ha perjudicat alguna pota de la mobilitat sostenible. El cas de la Via Laietana torna a evidenciar que no podem continuar reformant la ciutat a costa del transport públic i que és urgent prioritzar-lo si volem una Barcelona realment sostenible i equitativa.

Posi un exemple gràfic a la Via Laietana.

S’ha dit que per fer les voreres més amples no hi cabia un carril bici i un carril bus. I en l’espai de calçada es volia fer passar el bus, la bici, els taxis i les mercaderies. Però un carril bus-bici no és recomanable, són velocitats i fluxos diferents. I davant d’això, la decisió és treure de la circulació el bus, perquè ocupa més espai. Al final, el gran perjudicat és el bus, el fan menys atractiu i es dona un missatge contradictori. El bus és el gran oblidat a Barcelona, la política de busos no és una prioritat malgrat que és essencial per connectar barris sense metro, per a la gent gran i per a trajectes interurbans. Sense millorar el bus, la xarxa no funciona de manera integrada. L’autobús a Barcelona ha anat baixant sistemàticament els últims vint anys, perquè les obres prioritzen altres elements, com carrils bici i voreres, o una imatge més estètica que funcional de la ciutat.

Sumem-hi un altre element, el tramvia. Per què un transport públic genera tanta animadversió i alhora passió?

El tramvia serveix per a aquells corredors que tenen prou gent perquè el bus vagi ple, però poca massa crítica per invertir en el metro. També és útil en ciutats mitjanes o zones on el metro no arriba. De fet, aquí el tramvia es va plantejar des del primer dia com una forma de connectar els extrems de Barcelona amb ciutats de l’àrea metropolitana. I és una gran idea que resoldria molts problemes de mobilitat interurbana i descongestionaria el trànsit rodat. Però, lamentablement, el tramvia ha estat víctima d’un pim-pam-pum polític i encara ara no s’ha acabat de completar. Falten tres quilòmetres que són clau per aprofitar-ne tot el potencial.

En el cas dels barris on no arriba el metro, el bus és el mitjà més adient?

Sí, el bus és la millor solució. També hi ha barris on sí que arriba el metro, però la connexió entre barris no està ben coberta. El bus és flexible, permet cobrir zones amb demanda insuficient per a un metro i connectar barris amb poc flux de passatgers. Al final, el transport públic és com un gran arbre: el metro és el tronc
i tota la ramificació és el bus. A més, el bus és un mitjà de transport amb molts avantatges més enllà de la sostenibilitat: dona seguretat a la gent gran, perquè té un conductor; no cal fer transbords, no cal pujar i baixar escales… Això és qualitat.

Els moviments interns en transport dins de Barcelona estan ben coberts?

La xarxa actual és de bona qualitat, sobretot amb les millores previstes: projectes d’autobusos, finalització del tramvia i ampliacions de metro. En l’àmbit de l’àrea metropolitana, cal treballar totes les connexions cap a Barcelona. El tramvia és clau per això, juntament amb la millora de serveis d’autobús i execucions puntuals de metro. I també tenim una bona xarxa de carrils bici.

Si ens fixem en els fluxos d’entrada i sortida de la ciutat, i tenint en compte el desastre de Rodalies, no és un escenari òptim. Sobretot si es vol reduir el trànsit privat a la ciutat, l’usuari ha de tenir una alternativa realista.

Ara mateix tenim un percentatge alt de cotxes i motos entrant a Barcelona des de la primera corona metropolitana. Rodalies no sempre està en condicions òptimes i tampoc no hi ha aparcaments a les estacions. Això complica l’ús del transport públic. On no arriba el tramvia, cal buscar alternatives, com els autobusos interurbans. No volem reduir el trànsit a zero. Dels vehicles que venen de la primera corona i arriben a zones amb metro, reduir un 25% seria un objectiu realista. Estaríem molt contents.

Quines mesures clau proposa la PTP per millorar la mobilitat sostenible a Barcelona a curt termini?

D’entrada, finalitzar la connexió dels tramvies, però també augmentar la velocitat mitjana dels autobusos urbans -en diversos carrers de la ciutat, la velocitat està per sota dels nou quilòmetres per hora-, i a més, cal construir estacions d’autobús interurbà ben equipades: espais per pujar i baixar, armariets per comprar bitllets i deixar maletes, zones d’espera per al conductor, horaris clars… Això hauria d’existir a la plaça d’Espanya, a la Meridiana o a Francesc Macià, entre altres.

I què passa amb Rodalies, una altra peça clau de la mobilitat interurbana ara en una espiral desastrosa?

Caldrà que els pròxims governs inverteixin en la millora d’un servei històricament deficient. Amb sort, veurem algunes millores puntuals en un parell d’anys, d’aquí a cinc ja ho notarem i haurem d’esperar una dècada a poder tenir un veritable bon servei. Però dependrà de si els polítics que vinguin hi creuen o no.

Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

Enginyer informàtic, Adrià Ramírez (1987) fa cinc anys que presideix l’Associació per a la Promoció del Transport Públic. Nascut a Taradell (Osona), però barceloní d’adopció, relata amb una passió insòlita i en temps de desencantament com Barcelona podria tenir una xarxa de transport públic pensada “per a la gent” i no tan sotmesa a criteris urbanístics. No criminalitza qui ve en cotxe a Barcelona, conscient que, de vegades, entrar a la ciutat en transport públic és una “heroïcitat personal”. Si ha de triar, prefereix el bus abans que el metro.

L'entrada Adrià Ramírez (PTP): “El bus és el gran oblidat a Barcelona” ha aparegut primer a Carrer.

Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.

El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.

L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.

Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.

El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.

Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.

L'entrada Quim Campa, ‘El Boig de Can Fanga’: “Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti” ha aparegut primer a Carrer.

L’usuari de la bicicleta és coneixedor dels detalls de la nova ordenança?

La meva percepció és que sí, però potser la meva visió és esbiaixada perquè formo part del BACC i els ciclistes urbans que conec solen ser activistes de la bici. En qualsevol cas, no es tracta només que en siguin coneixedors: la pregunta és si poden complir l’ordenança de mobilitat movent-se amb bicicleta per Barcelona. I la resposta és que no.

El punt més destacat de l’ordenança és la prohibició de circular per la vorera. Barcelona té un espai òptim per a la circulació de bicicletes?

Clarament, no. Ara mateix, la ciutat no està preparada per anar-hi amb bicicleta. La infraestructura que hi ha no és inclusiva, no la pot fer servir tothom i, per tant, no és òptima. Hauria de ser prou inclusiva perquè una persona es pogués moure amb bicicleta dels quatre als noranta anys. I això ara mateix no passa.

La xarxa de carrils bici és insuficient?

La xarxa és del tot millorable, pel que fa a quantitat, però també a qualitat: patim un deteriorament de la infraestructura i falten molts separadors de carril bici.

Si radiografiem la xarxa, hi ha molt de contrast entre el centre i la perifèria?

Sense cap mena de dubte. La bicicleta és un vehicle molt pràctic com més pla és el terreny. En els barris perifèrics, hi trobem més desnivells perquè ens acostem a la muntanya de Collserola. Ens agradaria molt poder incidir en aquestes zones
i, de fet, el primer Bici-bus que hi va haver a la ciutat va ser a Sarrià, on hi ha molt d’activisme per la bici i una comunitat molt implicada. Barcelona és diversa, cada barri té la seva realitat. A les Corts, per exemple, hi ha una manca d’infraestructura ciclista molt gran.

La sanció per transitar per la vorera és de 500 euros. Què us sembla?

Ens sembla que desincentiva del tot l’ús de la bici i que el criminalitza. ¿I com pretenen aplicar la normativa quan la infraestructura ciclista que ha fet el mateix Ajuntament t’obliga a passar per la vorera? És a dir, s’ha començat la casa per la teulada. Si s’aplica la multa de 500 euros i es comença a multar a tort i a dret, el que farà és treure l’incentiu a l’ús de la bici.

Com es pot conscienciar l’usuari de la bicicleta de no circular per la vorera?

El que se li ha de treure a Barcelona és espai al cotxe. El carril bici ha de passar per la calçada, no per la vorera, que ha de ser per al vianant per una qüestió de vulnerabilitat. La bici és un vehicle que té drets i deures, i un dels deures és no passar per la vorera, on el vianant ha de tenir la prioritat absoluta. És molt fàcil posar el focus en la bicicleta, perquè moltes vegades la infraestructura, que està mal feta, ens obliga a passar per la vorera. Creiem que o es millora la infraestructura ciclista o l’ús de la bici a Barcelona continuarà sent molt conflictiu. Calen carrils bici amples, segregats, i això es podrà fer reduint l’espai del cotxe; no a la vorera, sinó a la calçada. Hem d’anar cap aquí.

Un altre punt de l’ordenança és la sanció de 100 euros per als usuaris que lliguin la bici als arbres i al mobiliari urbà. És suficient el nombre d’aparcaments?

No ho és, clarament. Hi ha una manca d’aparcament per a bicis en la gran majoria dels barris de la ciutat. En falta molt a la superilla de Sant Antoni, per exemple. I hi ha llocs, com ara Sants o Gràcia, on és molt difícil posar-ne perquè les voreres són molt estretes. En aquests barris has de fer mans i mànigues per trobar un lloc d’aparcament.

Amb tot, quina valoració general feu del contingut de la nova normativa?

Creiem que hi ha un greuge comparatiu entre els vehicles de motor, que tenen una infraestructura molt determinada i ben construïda -que et pot agradar més o menys- i nosaltres, que no la tenim. La infraestructura de la bicicleta és més recent i molt més precària. La conclusió a què arribem és que hi ha una manca de sensibilitat per part de qui legisla i que es busca específicament perseguir l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Quins passos cal fer per reforçar la presència de la bici al carrer?

El futur demana reduir l’espai destinat al vehicle de motor privat, potenciar el transport públic i la intermodalitat i millorar els espais destinats al transport públic, a la bicicleta i al vianant. Hem d’anar cap aquí. Llàstima que l’ordenança de mobilitat no va en aquesta línia. Quant al BACC, el nostre camí és ser un corcó, perquè el futur exigeix moure’s a peu, en bici i en transport públic, pel canvi climàtic i pel cost de la vida.

Joan Marc Montserrat, ‘Jota’, membre del Bicicleta Club de Catalunya

De l’Esquerra de l’Eixample -a tocar de Sants Estació-, ‘Jota’ ha anat fent-se activista de la bicicleta al llarg dels tretze anys que fa que hi circula per Barcelona, dels disset als trenta que en té ara. Després de ser tècnic comunitari de l’Ajuntament de Barcelona i implicar-se en diversos projectes del territori, va ser un pas natural per a ell incorporar-se al BACC, on porta sis anys, tres dels quals com a vocal de la junta de l’entitat.

L'entrada Joan Marc Montserrat ‘Jota’ (Bacc): “La sanció de 500 euros treu incentiu a l’ús de la bicicleta” ha aparegut primer a Carrer.

A Òscar Puig la fletxa el va travessar amb un anunci de televisió al ritme de Tú me camelas. “Em va enganxar fins a tal punt que avui em guanyo la vida amb això, tot i que cada cop és més difícil dedicar-s’hi professionalment. A Barcelona hi ha massa locals flamencs per mantenir a tothom, i és una contradicció, però vivim del turisme, perquè la gent d’aquí no pot pagar certs preus”. “Si vols viure del flamenc has d’entrar a circuits més grans, però una cosa nodreix l’altra, hi ha espais perquè algú pagui 100 euros a platea i espais com el nostre, que són per a la gent del barri”. El Comando és antisistema, és activisme flamenc, ofereixen cultura gratuïta i de qualitat a un veïnat que gaudeix del gènere, i ho fan implicant la comunitat. “Ara podem seguir de la mà de la Coordinadora Cultural. Hem portat a Nou Barris primeres espases del flamenc
i han gaudit moltíssim del nostre públic”.

Eli Catena és una de les ànimes fundadores del projecte. De petita li agradava el folklore, tot i que no va ser enverinada pel flamenc fins als 23 anys. “Kike Morente i Camarón van ser la porta d’entrada a una afició amb la qual m’he obsessionat. Vaig marxar a Granada per viure l’ambient flamenc, ballar a les coves i estudiar flamencologia. Era com un verí i volia saber-ho tot. En tornar, vaig trobar la meva veu flamenca i a Nou Barris em va ser molt fàcil trobar gent amb inquietuds semblants i muntar el grup Esoé, amb qui vam fer moltes coses. El flamenc és la meva passió, però separada de la meva vida professional; jo soc educadora”.

L’últim fitxatge de Comando Lunares és Laia López, que va començar amb la percussió i ara és bailaora. “Per a mi el flamenc és mantenir viva la memòria de la meva iaia. Ella es guanyava la vida ballant i passant la gorra a Granada”. Com el Comando Lunares, la Laia és filla de la Prosperitat i de la migració andalusa. Ella i el projecte han crescut entre la identitat combativa, lluitadora i popular d’un barri que encara té com a banda sonora de les seves places el flamenc, que avui dia evoluciona, es fusiona i conviu, com ho fa la gent, entre el rap, la salsa… i tot el que vingui.

La Laia pensa que, de vegades, el flamenc ha estat discriminat a causa de l’apropiació franquista i que ha patit cert rebuig classista, però ens recorda que la paraula flamenc ve de l’expressió campesino errante i que ha estat una eina del poble i de les esquerres per narrar les seves penes. “Nosaltres volem recuperar balls i cants menys comercials, per exemple, aquell flamenc més pur o propostes relacionades amb les dones o les dissidències queer”.

El flamenc és un univers complex i ple de matisos, segurament per això els costa posar-se d’acord amb escollir una cançó. “Jo diria el Rèquiem dedicat a Paco de Lucía; em fa plorar i em remou sencera”. “Esa es muy corta-venas”, li diu l’Òscar a la Laia. “Hòstia, Òscar, és que ha de ser una cançó de pes”. “Jo diria un cante por alegrías o una seguidilla… La de Sobre la arena, de Niña Pastori, que és molt bonica!”. “Quina és?”. L’Eli s’arrenca a cantar en un bar de la Guineueta. No sembla sorprendre les taules del voltant, aquí això és habitual. “Desde que te vi ya me rasgaste el alma / cuando me impregné de la luz de tu cara / y ahora que te tengo cerca y estás en mi cama / quisiera quererte tanto y tanto y tanto hasta que llegue el alba”. Olé!

Encara no saben què programaran enguany, quan s’acabi l’entrevista, ho han de parlar. Així que deixem el Comando en la seva taula d’operacions, continuaran confabulant per fer del flamenc un lloc de trobada, alegries, penes, memòria i comunitat.

L'entrada Comando Lunares: “El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda” ha aparegut primer a Carrer.

Mata no va dubtar quan li vam demanar que escollís un lloc simbòlic per fer la fotografia que complementa aquest text. La plaça d’Espanya. La seva relació amb Barcelona va començar en aquest punt de la ciutat el setembre del 2017. Acabava de deixar la seva Hondures natal, on estava en el punt de mira de grups polítics i comunes religioses, per sol·licitar l’asil a Espanya. Dos amics, que havien marxat abans que ella i que l’acollien al Prat de Llobregat, li van mostrar i va quedar meravellada amb l’arquitectura de l’antiga plaça de toros de les Arenes, ja reconvertida en centre comercial, i impressionada amb la xarxa de transport públic. Tot això ho explica mentre ens dirigim a fer la fotografia. Poc després, quan el fotògraf li demana que faci algun gest amb els braços, Mata tampoc dubta i aixeca el puny dret.

Previnguda i llesta per defensar les causes en les quals creu. Com la Wonder Woman del fons de pantalla del seu mòbil. Perquè ella, tot i no tenir cap poder sobrenatural, ha esdevingut un símbol entre les persones del col·lectiu al qual pertany. Abans que es decidís a aixecar la veu, però, van passar quatre anys, quatre anys en què va estar cohibida per les paraules que li havia dit l’oficial que havia tramitat la sol·licitud d’asil: “No te metas en problemas ni des problemas”. Tan acoquinada estava que va deixar de reclamar més de 700 euros al primer ocupador que va tenir, a una perruqueria on treballava 50 hores setmanals. El 2021, però, va aconseguir un treball temporal a la Fundació Acathi, que es dedica a l’acompanyament de persones LGTBIQ+ migrades i refugiades, i la flama activista es va encendre de nou -a La Ceiba havia creat la primera entitat en defensa dels drets del col·lectiu de la regió-.

“Quiero pelear porque en un futuro una persona trans no viva lo que yo he vivido”, sentencia després d’enumerar els principals problemes de les persones trans migrades: la regularització, l’accés al mercat laboral i l’accés a l’habitatge. Mata reconeix que Catalunya és un país sensible amb la problemàtica, però no pot ignorar que “no existe el sueño maravilloso para las personas trans y la discriminación también persiste aquí”. La taxa de desocupació, explica, volta el 80% i moltes dones, malgrat estar qualificades, es veuen abocades al comerç sexual. Quant a l’habitatge, depenen d’amics o entitats per trobar habitacions perquè no tots els propietaris els hi volen llogar.

Ella mateixa, després de deixar el pis dels amics del Prat de Llobregat, va passar per diferents cases d’acollida gestionades per Acathi a Barcelona fins a aconseguir llogar una habitació a uns coneguts. Actualment, però, haver-se convertit en un referent no l’ha alliberada dels problemes del col·lectiu i fa mesos que està desocupada i veu minvar els seus recursos. Per tot plegat, ha decidit deixar Barcelona durant uns mesos. Anirà a Hondures per retrobar-se amb la família i per veure si la situació ha millorat i farà una gira pels Estats Units, convidada per organitzacions LGTBIQ+. No pot assegurar que torni, confessa. “Pero considero que Barcelona es mi hogar. Aquí he podido ser realmente Yoana”.

L'entrada Yoana Mata: “A Barcelona he pogut realment ser la Yoana” ha aparegut primer a Carrer.