Resilient. Somiadora. Enfocada. Optimista. Lliure. Aquestes són les paraules amb les quals es definiria Yoana Mata (La Ceiba, Hondures, 1979). Qualsevol persona que escolti la seva història, que sovint comparteix en actes i jornades organitzades per ajuntaments i entitats LGTBIQ+, s’adonarà que es coneix a ella mateixa prou bé. Com a dona trans migrada, li ha calgut, i li cal, resiliència per aguantar discriminacions i vexacions. Com a activista, somia una societat reeducada i sensibilitzada que abraci i accepti la diversitat i està enfocada a aconseguir-la. I com a persona, perquè “antes de trans soy humana”, és capaç de fer-te creure que un futur millor és possible i d’encoratjar-te a viure d’acord amb els teus principis i sentiments.
Mata no va dubtar quan li vam demanar que escollís un lloc simbòlic per fer la fotografia que complementa aquest text. La plaça d’Espanya. La seva relació amb Barcelona va començar en aquest punt de la ciutat el setembre del 2017. Acabava de deixar la seva Hondures natal, on estava en el punt de mira de grups polítics i comunes religioses, per sol·licitar l’asil a Espanya. Dos amics, que havien marxat abans que ella i que l’acollien al Prat de Llobregat, li van mostrar i va quedar meravellada amb l’arquitectura de l’antiga plaça de toros de les Arenes, ja reconvertida en centre comercial, i impressionada amb la xarxa de transport públic. Tot això ho explica mentre ens dirigim a fer la fotografia. Poc després, quan el fotògraf li demana que faci algun gest amb els braços, Mata tampoc dubta i aixeca el puny dret.
Previnguda i llesta per defensar les causes en les quals creu. Com la Wonder Woman del fons de pantalla del seu mòbil. Perquè ella, tot i no tenir cap poder sobrenatural, ha esdevingut un símbol entre les persones del col·lectiu al qual pertany. Abans que es decidís a aixecar la veu, però, van passar quatre anys, quatre anys en què va estar cohibida per les paraules que li havia dit l’oficial que havia tramitat la sol·licitud d’asil: “No te metas en problemas ni des problemas”. Tan acoquinada estava que va deixar de reclamar més de 700 euros al primer ocupador que va tenir, a una perruqueria on treballava 50 hores setmanals. El 2021, però, va aconseguir un treball temporal a la Fundació Acathi, que es dedica a l’acompanyament de persones LGTBIQ+ migrades i refugiades, i la flama activista es va encendre de nou -a La Ceiba havia creat la primera entitat en defensa dels drets del col·lectiu de la regió-.
“Quiero pelear porque en un futuro una persona trans no viva lo que yo he vivido”, sentencia després d’enumerar els principals problemes de les persones trans migrades: la regularització, l’accés al mercat laboral i l’accés a l’habitatge. Mata reconeix que Catalunya és un país sensible amb la problemàtica, però no pot ignorar que “no existe el sueño maravilloso para las personas trans y la discriminación también persiste aquí”. La taxa de desocupació, explica, volta el 80% i moltes dones, malgrat estar qualificades, es veuen abocades al comerç sexual. Quant a l’habitatge, depenen d’amics o entitats per trobar habitacions perquè no tots els propietaris els hi volen llogar.
Ella mateixa, després de deixar el pis dels amics del Prat de Llobregat, va passar per diferents cases d’acollida gestionades per Acathi a Barcelona fins a aconseguir llogar una habitació a uns coneguts. Actualment, però, haver-se convertit en un referent no l’ha alliberada dels problemes del col·lectiu i fa mesos que està desocupada i veu minvar els seus recursos. Per tot plegat, ha decidit deixar Barcelona durant uns mesos. Anirà a Hondures per retrobar-se amb la família i per veure si la situació ha millorat i farà una gira pels Estats Units, convidada per organitzacions LGTBIQ+. No pot assegurar que torni, confessa. “Pero considero que Barcelona es mi hogar. Aquí he podido ser realmente Yoana”.
