Quim Campa ens cita a Cal Casas, una bodega de Gràcia on els esmorzars de forquilla planten cara al brunch i les botes de vi no són un decorat de cartó-pedra. Tota una declaració d’intencions. Apareix amb una samarreta que podria ser gairebé el titular d’aquesta crònica. Campa és un barceloní entrat en la quarantena, fill del barri de la Sagrada Família -“el Poblet”- i es dedica al màrqueting digital.
Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.
El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.
L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.
Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.
El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.
Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.
