En paral·lel, l’HPO existent està perdent de manera progressiva la seva vigència: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació de protecció oficial perdran aquesta condició abans de l’any 2068, un total de 7.674 habitatges que passaran al mercat lliure. Només en els pròxims tretze anys ja es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, el 45% del parc protegit actual. A més, només 2.037 habitatges de protecció estan actualment en fase de construcció, i les noves promocions es veuen afectades per planejaments urbanístics paralitzats. Mentrestant, l’especulació avança determinant els preus tant al centre com en noves àrees de centralitat, mentre que les reserves de sòl i els nous desenvolupaments urbans destinats a HPO i a habitatges assequibles s’estan situant principalment a la perifèria.

Aquesta dinàmica desplaça la gentrificació cap a les noves àrees urbanes i contribueix a perpetuar la segregació social de la ciutat. I ho fa de manera molt ràpida: si fins a final del primer semestre de 2024 s’havien localitzat 477 promocions especulatives en oferta, a final del segon semestre ja sumaven 619 promocions amb 11.890 habitatges. És a dir, durant un semestre es van poder localitzar unes 24 noves promocions al mes, gairebé una cada dia laborable. Aquests habitatges especulatius localitzats representaven el 60% dels habitatges en oferta disponible a la ciutat a final de 2024.

El 70% d’aquestes promocions especulatives es porten a terme en edificis ja construïts, mitjançant obres de rehabilitació que generen desnonaments invisibles, assetjament immobiliari i expulsió de residents: es calcula que en vuit anys hi ha hagut més de 19.000 persones afectades per aquests processos. Però la major afectació procedeix de la taxa de rotació dels contractes de lloguer: entre 2016 i 2024 se’n van extingir uns 75.000, amb una població afectada per desplaçament residencial de 180.000 persones.

Segrest de l’habitatge

L’estudi de la Favb planteja que el desequilibri entre l’oferta i la demanda té l’origen en la pèrdua de l’ús de l’habitatge com a residència habitual de les persones. I ho demostra amb dades: 114.579 habitatges dels 785.757 que constaven al cadastre municipal l’any 2021 es destinen a activitats econòmiques. A aquesta xifra caldria sumar els que estan en fase de comercialització, els habitatges d’ús turístic, les segones residències i els lloguers de temporada. És el resultat, conclou l’estudi, de la política financera que ha convertit l’habitatge en un valor d’inversió i un objecte d’especulació per al sector immobiliari, amb uns percentatges de benefici que superen abastament els resultats de sectors econòmics tradicionals -com el bancari o l’industrial- i atrauen capitals no productius i extractors de plusvàlues. Són les Societats Cotitzades d’Inversió Immobiliària (Socimi), les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges (Edav), les societats d’inversió de capital variable (Sicav) o les extintes Golden Visa, totes elles amb privilegis fiscals. Un sector que a través dels usos turístics, els lloguers de temporada, el lloguer per habitacions o la venda d’habitatges de luxe en mercats internacionals treu rendibilitat aprofitant-se de valors que són col·lectius de la ciutat, com la seva centralitat, el patrimoni històric o les millores urbanístiques realitzades amb inversions públiques al llarg de dècades. Un mercat lliure que s’engreixarà amb les promocions d’habitatge protegit que n’aniran perdent progressivament la condició.

Malgrat aquest panorama, entre el 2016 i el 2024 les inversions públiques en matèria d’habitatge no van representar més que el 0,2% del Producte Interior Brut (PIB) anual de la ciutat, amb un Ajuntament sotmès a les polítiques de contenció del deute públic. I és que mentre les Administracions triguen a reaccionar, l’especulació s’adapta ràpid als canvis. Per exemple, el lloguer de temporada, que ja absorbeix gairebé el 80% de l’oferta als portals immobiliaris, ha subtituït els usos turístics. La falta d’una estadística adient o de recursos públics per realitzar inspeccions i sancions envers les pràctiques abusives no fa més que multiplicar el problema. La conseqüència és el col·lapse del mercat de l’habitatge motivat per una escalada imparable de preus.

Tot i que la crisi de l’habitatge implica totes les Administracions, l’estudi llança un missatge a l’àmbit municipal barceloní i a la seva capacitat d’exercir l’urbanisme, alertant que els instruments del Pla General Metropolità del 1976 estan esgotats: “L’Ajuntament ja no exerceix l’expropiació, ni el tempteig i retracte, ni gestiona l’urbanisme en la ciutat consolidada, perquè es fa impossible practicar-ho quan les resolucions judicials han posat els preus d’expropiació a nivell d’un mercat cada cop més tensionat”. En aquest context, la capacitat de reservar sòl, no només per fer HPO, sinó per programar zones verdes o equipaments, és molt limitada.

Lideratge públic per afrontar la crisi

Els autors es mostren convençuts que han de ser les grans ciutats qui han de liderar les solucions a un problema que s’ha acumulat al seu voltant. Per això reclamen a les Administracions, entre d’altres mesures, la creació d’una base de dades pública sobre habitatge que superi el “lamentable” estat de l’estadística oficial i el monopoli de la informació sobre habitatge que maneguen els operadors privats. I avisen que l’errada en el diagnòstic té a veure amb “la gran varietat de predicadors del lliure mercat i d’anàlisis estadístiques per encàrrec de sectors econòmics interessats, que omplen els noticiaris amb l’objectiu d’ocultar les veritables raons de la crisi”. Una crisi que posa de relleu que el creixement en la construcció d’habitatges a Barcelona durant els últims 45 anys (108.570 nous habitatges) ha superat el creixement de la població sense que n’hagi suposat la baixada del preu.

La comparativa entre la distribució de l’habitatge protegit i les operacions especulatives intenta demostrar, amb dades, la persistència de la segregació geogràfica entre rics i pobres, a través de mecanismes com la gentrificació -substitució de la població existent per una altra de major poder adquisitiu-, en un fenomen d’expulsió d’aquesta població cap a les següents corones urbanes, que al seu torn, es trasllada cap a altres ciutats de l’àrea o la regió metropolitana, i que fa impossible el desig de molts veïns i veïnes de Barcelona de continuar vivint a la seva ciutat. Un full de ruta que, conclouen els autors, “està escrit pels poders econòmics globals”.

Un ‘observatori veïnal’ de l’habitatge

SOS Habitatge, signat per Lisa Marrani, Jaume Artigues, Isabel Chao i Marc Fando, conté una exhaustiva recopilació gràfica a escala de ciutat i de districtes feta per Voltes Cooperativa d’arquitectura. El treball s’ha elaborat a partir de les dades sobre habitatge protegit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. També inclou informació proporcionada per diferents associacions veïnals, fruit d’un treball de camp i d’una recollida de dades que ha permès desenvolupar les funcions d’observatori veïnal. Les dades abasten el període 2016-2024, amb actualitzacions successives que responen a la rapidesa amb què es produeixen les transformacions urbanes. El text íntegre, amb mapes i taules, es pot consultar a favb.cat.

L'entrada La crisi de l’habitatge perpetua la segregació social ha aparegut primer a Carrer.

A Carrer, hem reeditat la fórmula de la taula rodona en què el 2014 -fa gairebé 10 anys- vam reunir un grup d’experts per parlar dels reptes de la mobilitat urbana, en un moment en què la problemàtica ha adquirit una nova dimensió en el context d’emergència climàtica. Aquest cop ens acompanyen Georgina Montesinos, de Promoció pel Transport Públic (PTP); Emeka Okpala, de Catalunya Camina, i Txetxu Martínez, d’Amics de la Bici, amb la moderació de Joan Maria Soler, de la Comissió de Mobilitat de la Favb.

Georgina Montesinos és secretària de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), que des del 1993 reivindica un transport públic millor per assolir un país més sostenible i una societat més cohesionada i amb igualtat d’oportunitats.

Txetxu Martínez és un dels tres membres fundadors d’Amics de la Bici. Es mou en bicicleta per la ciutat des dels anys vuitanta, quan l’ús d’aquest vehicle com a mitjà de transport era escàs -no hi havia carrils bici- i en què eren pocs els ciclistes que s’aventuraven a circular entre els cotxes.

Emeka Okpala és membre de Catalunya Camina, una associació fundada el 1991 que treballa per millorar les condicions de mobilitat i reforçar la seguretat del vianant. També és membre de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells, un dels barris de muntanya de la ciutat.

S’estan fent bé les coses?

Georgina Montesinos Tenim un virus que és com un gas expansiu: el cotxe. Sempre que pot, ocupa el màxim d’espai possible. Per això defensem el transport públic, acompanyat d’una xarxa ciclable. Necessitem unes ciutats més amigables i un espai públic destinat al ciutadà. Cal un canvi de paradigma.

Emeka Okpala Costa molt, en aquests debats, no parlar del cotxe. Però hem de tenir clar com es mou en realitat la gent: a Barcelona, el 80% de les persones es mouen en transport públic, caminant, en bicicleta, en vehicles de mobilitat personal (VMP) o en modes lleugers. El més perjudicat, això sí, és sempre el bus!

Txetxu Martínez Els carrils bici han crescut els últims anys. Però no s’han dissenyat com una xarxa: s’han fet a pedaços. Hi ha trams curts, per aquí i per allà. I un cop s’acaben, t’has de buscar la vida per incorporar-te al trànsit. És un caos. Un exemple és el carril que s’ha fet a la Travessera de les Corts, només d’una illa.

El repte metropolità

Emeka Okpala La ciutat té milers de llocs de treball del sector serveis que atreuen una quantitat ingent de persones de tota l’àrea metropolitana. I se’ls hauria de donar una resposta en matèria de mobilitat. A més, moltes empreses dels polígons industrials han marxat a fora i la gent que hi treballa s’hi ha de desplaçar, i en transport públic pot ser un drama. Això genera una pressió a la ciutat que ens obliga a plantejar-nos un canvi de model.

Georgina Montesinos Moltes persones feien la darrera milla en patinet. Però això ha canviat amb la prohibició de pujar els VMP al tren. Per compensar, van dir que farien aparcaments segurs per a aquests vehicles [a les estacions], però això no soluciona el problema, perquè la gent els feia servir per anar de casa al tren i del tren al polígon. Amb les bicis passa igual.

Txetxu Martínez Absolutament. Com a exemple, jo vaig estar un temps treballant a Viladecans i en bicicleta tenia cinc minuts fins a l’estació, però feia nosa a tothom que pujava després que jo al tren, i a l’hora de sortir era gairebé impossible.

Convivència amb bicis i patinets

Emeka Okpala Els cotxes tenen una infraestructura feta: semàfors, passos de vianants… Ho tenen tot més reglat. Però amb la bici i els VMP no existeix aquesta infraestructura i els seus usuaris sovint van per la vorera perquè tenen por d’anar amb els cotxes. Als barris de muntanya, el carril bici desapareix, literalment, i la gent que va en bici o en patinet, o va per la vorera, o va per la calçada, compartint espai amb cotxes que van a 50 km/h!

Txetxu Martínez La gent només sap com actuar en els llocs on els carrils bici estan estabilitzats. El problema, en realitat, no és anar per la vorera o per la calçada, el problema és la velocitat. Tant les bicis com els patinets, si hem d’anar per la calçada, hem d’anar a la nostra velocitat, i el que va al darrere, si és un cotxe, que s’hi adapti. Són ells els que fan nosa. Dit això, els VMP no haurien d’anar amb les bicis, ni per la vorera. I al ciclista que va per la vorera massa ràpid, l’haurien de llençar a terra, i a ser possible trepitjar-li una mà.

Valoració de la ‘ciutat 30’

Georgina Montesinos La regulació de la velocitat és un tema important, però, si parlem de patinets o bicicletes electrificades, ja superen aquest límit de 30 km/h. El problema dels VMP és que van arribar de cop. I per molt que se sabés que havien vingut per quedar-se, no s’està fent prou per tenir-los en compte quan definim les ciutats. Estem improvisant.

Txetxu Martínez En realitat, el que han fet és posar-los a tots a la xarxa ciclista. I això és un perill, perquè van molt més ràpid que les bicicletes i ens desplacen.

Emeka Okpala La ciutat 30 és també una manera d’entendre com circulem. El límit ens indica que estem en una àrea urbana, compartida. Si vas en un vehicle motoritzat, comparteixes espai amb gent que va més lenta -o molt més lenta- que tu. A les zones més sensibles -com ara hospitals o centres escolars- s’ha fet una feina per millorar la convivència, però també veiem algunes absurditats i incoherències, com el missatge que “aquesta zona 30 només s’aplicarà els dies lectius, de 8 a 20 hores”. I després, a volar.

El peatge urbà

Georgina Montesinos El peatge urbà pot ajudar a finançar la mobilitat sostenible. Quan la gent sent peatge ho relaciona amb els peatges de les autopistes -que la PTP tampoc no està d’acord que s’hagin tret tots-. És cert que quan toques la butxaca, la gent s’hi posa en contra. Però no es tracta de posar una caseta i cobrar: es poden aplicar tarifacions socials -infants, joves, persones en situació d’atur o risc d’exclusió…-. I, sobretot, el peatge hauria de formar part d’un pla de xoc, amb més transport públic i més eficient.

Emeka Okpala La gent pot veure el peatge urbà com una llosa. Passa com amb la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que molta gent critica, perquè han entès que es tractava de comprar-se un cotxe nou -una despesa molt important per a una família-. La ZBE no s’ha implementat de manera correcta, i ara s’està implementant en tots els municipis de Catalunya de més de 100.000 habitants amb la mateixa lògica -en plan renove, i si no, et multo-. Aquest és un tema de pedagogia crítica sobre la gestió de la mobilitat. Pacifiquem el centre de la ciutat, posem alternatives en transport públic. Si no pots aparcar al centre, no agafaràs el cotxe. No cal posar càmeres que multin.

La qüestió del finançament

Emeka Okpala Em fa gràcia quan es posen límits al finançament de les mesures més sostenibles. Per què no parlen del cost de no aplicar-les? Si no li posem les coses fàcils a la bici, hi haurà menys gent activa. Si posem traves al transport públic, hi haurà més gent que optarà pel cotxe. El que cal és preguntar-se quins beneficis té la inversió en transport públic: estalvi de temps, millora ambiental, millora de salut per la mobilitat activa…

Txetxu Martínez Quan es va apostar pel transport públic nocturn, per exemple amb l’ampliació de l’horari del metro, va ser un avenç important. L’Ajuntament es devia adonar que això ajudava a reduir la sinistralitat, la brutícia… Que la gent podria tornar a casa a la nit.

Georgina Montesinos A la PTP no creiem que la solució sigui la gratuïtat pura i dura, com s’està fent a Rodalies. On s’ha aplicat -per exemple a Tallinn (Estònia)-, han sorgit nous impostos. Tampoc creiem que s’hagi de tornar a la situació anterior, de 50% Administració, 50% usuari. Nosaltres apostem per mesures com el peatge urbà, que nodreixin el finançament del transport públic.

Esperances i advertències

Emeka Okpala Abans feies 18 anys, et treies el carnet, et compraves un cotxet
i et llançaves a la carretera. Ara molts joves no ho fan, això, en part perquè no tenen diners. Però la gent és cada cop més conscient que pot anar als llocs caminant, en bici o en transport públic.

Georgina Montesinos Sobretot a la ciutat, on l’oferta de transport públic fa que la gent no tingui la necessitat imperiosa de tenir cotxe. Però compte, no ens enganyem: els darrers anys Barcelona ha esdevingut la ciutat de les motos. S’ha venut que aquest transport és la solució al problema dels embussos: només cal veure l’espai que els han reservat a primera línia dels semàfors, al davant dels cotxes. El lobby de la moto és encara més fort que el del cotxe. En el debat electoral que van organitzar, van aconseguir la presència de tots els alcaldables. Al de les entitats per la mobilitat sostenible, només enviaven segones o terceres espases.

Emeka Okpala Cal recordar que la mobilitat en moto a Barcelona és del 2%-3%. Així com el patinet és el dimoni, la moto té catifa vermella per anar de porta a porta i aparcar on vulgui.

Txetxu Martínez Les motos també fan servir el carril bici per avançar. M’ha passat aquest matí amb un motorista. Li he dit: “Què passa, que tens pressa? Doncs si tens pressa, surt abans”.

Resistències al canvi

Txetxu Martínez Quan es van començar a fer zones per a vianants als barris, recordo que anàvem molt a l’Ajuntament. Érem “els pesats de la bicicleta” i discutíem amb els comerciants, que pensaven que s’arruïnarien, i no veien els beneficis que, també per a ells, suposava la pacificació a mig termini. Qui va en cotxe no entra a la botiga, ho fa qui passeja.

Emeka Okpala D’altra banda, la indústria de l’automòbil està fent tots els esforços per aprofitar el seu últim sospir. Se sap que no hi ha petroli per a tothom, que l’extracció mundial arribarà al pic màxim i això suposarà un fre al vehicle privat. Busquen una última venda abans que tot això baixi -perquè el cotxe elèctric no serà una solució definitiva per a la mobilitat privada: hi ha problemes amb el liti i amb les explotacions mineres-. El negoci canviarà en 10 o 15 anys i això està generant un fort atac cap a la mobilitat sostenible. Per això han apostat tant pel cotxe compartit (sharing), o les motos compartides -de els quals ja han recollit dades i informació per a futurs models de negoci-. Saben perfectament que la fórmula d’un vehicle per persona està esgotada. El planeta no ho permet!

Georgina Montesinos Amb les motos, la gent està acostumada a aparcar davant de casa seva i davant la porta de la seva feina. Hi ha molt individualisme. I també molta resistència al canvi.

El paper de l’Administració

Emeka Okpala A Barcelona ja no es treballa la mobilitat en l’àmbit de districte. Hi ha algun pla -eixos Rambla-Via Laietana-, fins i tot de barri, però no és l’habitual. Els districtes no tenen eines per planificar la mobilitat. Entre que la Guàrdia Urbana mana molt i Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) és un bloc rígid, els districtes només poden fer alguna obra puntual, com els carrils bici a pedaços.

Txetxu Martínez La mobilitat no es pot fer des del barri. És un tema de comarques grans, fins i tot d’Estat, d’economia i de treball. Cal promoure un tipus de mobilitat determinat, i que la gent treballi com més a prop de casa, millor. La pregunta que ens hem de fer és per què ens movem tant? I les empreses també han de tenir responsabilitat social.

Emeka Okpala La mobilitat té competències compartides: Ajuntament, Àrea Metropolitana de Barcelona, Autoritat del Transport Metropolità, Generalitat de Catalunya, Estat…, tot a la mateixa ciutat de Barcelona. I l’Estat pot fer el que vulgui. Pot tenir la Sagrera paralitzada 20 anys, que aquí no passa res. I un veí de la Sagrera, a qui es dirigeix? Les Administracions s’escuden les unes amb les altres. Això fa sentir molta impotència.

A qui beneficia el transport públic?

Emeka Okpala El nombre de persones que es beneficien del transport públic és brutal. Poso dos exemples. El carril bici que s’ha fet al Maresme -un lloc benestant on tothom té cotxe-, a qui està beneficiant? Doncs sobretot als nouvinguts amb menys recursos: els migrants que treballen al camp. Gent que no podia tenir cotxe i ara van en bici a la feina. Un altre cas: gent que aparca el Mercedes i es compra una bici de 10.000-12.000 euros per portar els nens a l’escola a la part alta de Barcelona, evitant els embussos pel carril bici de la Via Augusta. Gent molt benestant que ha fet -o que ha pogut
fer- un canvi de xip.

La coordinació del moviments fa la força

Georgina Montesinos No és el mateix anar sols a parlar amb els polítics que fer-ho un conjunt d’entitats, en harmonia, amb una visió global del problema. Un exemple és el tramvia: quan ens hem unit, els hem fet reaccionar. Les entitats abans anàvem a la nostra, cadascú mirant la seva parcel·la… Ara poden haver-hi diferències de criteri, però anem més coordinades.

Emeka Okpala Hem après les unes de les altres. Hem vist que col·laborant som més efectives. Faltava la incorporació de les entitats veïnals en aquesta xarxa, per portar aquests discursos als veïns i veïnes. A la meva associació, Sant Genís dels Agudells, no entenen la unió del tramvia perquè els queda lluny; veuen que a l’Eixample es fan inversions bèsties mentre que al seu barri no són capaços de posar-hi un ascensor. L’objectiu és que l’associació d’un barri de muntanya pugui defensar la unió del tramvia i que una associació de l’Eixample defensi el transport a demanda.

Georgina Montesinos Em ve al cap l’Ole Thorson [que va participar en la taula rodona del 2014], que tenia aquesta visió global de “tot per a tothom”. Molts hem après d’ell i és el que volem aconseguir. A vegades és difícil, amb el veïnat; és normal: mires el teu entorn. Però una millora de ciutat ho és per a tothom.

L'entrada Veus de la mobilitat sostenible ha aparegut primer a Carrer.

Un destí difícil de presagiar per a algú que havia nascut en “una família de dretes, catòlica, de les de rosari en família i sense cap tradició intel·lectual ni universitària”, recordava fa uns anys, en un text publicat al web Memòria Antifranquista del Baix Llobregat. Però els anys de la postguerra, els de la repressió i la fam, que ell va viure en un internat a Màlaga, lluny de la família, s’encarregarien d’estimular el seu esperit crític i independent: “És en aquell període de temps quan es va començar a forjar la meva rebel·lia vers totes les calamitats i injustícies comeses per la dictadura franquista”.

A Barcelona va aterrar com un emigrant més. El 1960, després de col·legiar-se, va entrar com a passant al despatx de l’advocat laboralista Antoni Cuenca. Però amb els anys s’acabaria especialitzant en ordre civil, ciutadà i familiar: “A la pressió dels municipis franquistes, amb els seus plans urbanístics, ens hi vam oposar amb les associacions veïnals, que a finals dels seixanta i principis dels setanta arribarien a tenir una força, una dinàmica i un entusiasme molt gran: la seva força era la força del poble unit”.

La primera, l’Esperança de Montjuïc

Martín Martín té 95 anys. Ha passat més de mig segle des de llavors i la seva memòria no reté molts dels noms de la gent que va passar pel seu despatx. D’alguns, però, en va deixar constància al llibre Aviso a caminantes, del 2020: “Corria el 1967, quan vaig rebre a mossèn José María Palom, un capellà progressista que treballava amb els veïns de les barraques de Montjuïc. El motiu de la visita no era un altre que parlar sobre com fer front a la indignitat que patien. No feia massa que estudiava la Llei i Reglament d’Associacions del 1964 i 65 i venia rumiant la manera de treure’n profit, i vaig preguntar-li si era possible construir una associació de veïns al barri, per lluitar tots junts contra els organismes municipals en un pla de més igualtat”.

Martín Martín coneixia bé aquell barri. Hi pujava amb les filles, “perquè coneguessin la realitat. Allò era espantós: a la nit, del terra sortien focs fatus, per les deixalles que hi havia a sota”, recorda encara amb claredat. Amb la complicitat de l’assistenta social Isabel Montraveta, organitzarien reunions amb el veïnat més compromès. Hi havia molts treballadors de la SEAT, entre ells Rafael Fusteros, que militava en l’organització socialista clandestina. Martín Martín els va ajudar a redactar els estatuts i va presentar la documentació al Govern Civil. L’associació duria el nom de l’Esperança i Fusteros en seria el president. “A primers del 1968, a bombo i platerets, celebràvem la primera assemblea general. Tot el barri hi era. Paco Candel representava els mitjans de comunicació per donar fe de l’acte inaugural. Candel mai no hi va faltar, a les altres assemblees, ni a l’hora de donar notícia del que hi succeïa”, deixaria escrit l’advocat.

L’Asociación de Padres de Familia La Esperanza es va dissoldre el 1972, quan ja s’havia complert el seu propòsit principal: el reallotjament dels barraquistes de Montjuïc en habitatges “acceptables, dignes i assequibles”, com deia la nota que publicarien a El Noticiero Universal. Molts d’ells anirien a viure als nous polígons de Pomar (Badalona), Cinco Rosas (Sant Boi), Sant Cosme (El Prat) o la Mina (Sant Adrià), on aviat aflorarien nombroses deficiències i els veïns i veïnes s’haurien d’organitzar de nou per fer-hi front, inspirant-se en l’Esperança. “Els barris s’alçaven amb les armes de què disposaven: les associacions veïnals”, resumia Martín Martín en les seves memòries.

Un altre episodi que Martín Martín recull en el seu llibre és la creació de l’associació veïnal de Collblanc-la Torrassa, on l’element aglutinador va ser el Pla Parcial ideat per Matías España, alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, i que afectava les llars de 800 famílies i més de 200 comerços. Un pla que no es va executar, gràcies a la insistència dels veïns i les veïnes: “Les noves generacions han de saber que tal masia, tal fàbrica històrica, avui centre cívic, tal jardí, es poden gaudir després d’una dura lluita contra el desenvolupisme incontrolat; així com el parc i certs arbres centenaris i l’ordenació urbana de què avui gaudeixen i tantes i tantes coses que no hi són per casualitat, sinó després d’una lluita aferrissada dels seus pares contra els ajuntaments franquistes”.

Surrealisme tardofranquista

Montse Torras, membre de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample en els seus inicis, recorda un dels episodis més surrealistes d’aquella època en què naixia una associació a cada barri: “El Governador Civil, Martín Villa, no volia legalitzar-nos amb aquest nom. Deia: «¿‘Esquerra’? ¿Cómo vamos a legalizar a una asociación que se llame ‘Esquerra’?». Martín Martín suava; li feia veure que es tractava d’una qüestió merament geogràfica, però no li feia cas”. Per això l’associació no es va legalitzar fins al 1974. “Martín Martín era el nostre salvador”, rebla Torras. I en la mateixa línia, Adela d’Alòs-Moner, de l’AV Joan Maragall del Guinardó, recorda clarament: “Quan vam haver de fer la nostra associació, tothom ens va dir: «Qui les fa és l’Antonio Martín Martín»”.

“Per què ajudava aquella gent?”, li diem mentre xerrem plegades a casa seva. “Per esquerranós. Una persona d’esquerres no pot fer d’advocat dels rics”, respon.

L'entrada L’home que ‘feia’ associacions veïnals ha aparegut primer a Carrer.

De petita, la família va haver de deixar casa seva i es va instal·lar al Gòtic, al carrer d’Escudellers. “Davant de Los Caracoles”. Allà va viure -i patir- la proliferació d’espectacles de flamenc per a turistes i marines de la Sisena Flota nord-americana. “La gent anava amunt i avall; a la nit no es podia dormir”, recorda amb les mateixes paraules de qualsevol veïna que visqui en aquest carrer setanta anys després. Perquè els problemes d’abans són els d’ara: “Al barri ja es partien les habitacions grans amb fustes. De vegades escoltaves: ‘Als del primer pis, pobrets, els tenen en màrfegues’!”.

La mare -a qui ha dedicat un llibre, pendent de publicació- disposava d’una xarxa de tietes i amistats amb tentacles arreu de Barcelona: Hostafrancs -on va néixer-, Sants, la Barceloneta, Horta… Educada en el Noucentisme, duia la petita Mercè al Museu d’Història -coneixia el seu director, Agustí Duran i Sanpere- i al pati de Ca l’Ardiaca, amb la font que anys després l’ha vist passar sovint, com correspon a una habitual de l’Arxiu Històric. La mare també la duia al Liceu a tocar el piano. “Però ho vaig deixar. A mi el que de veritat m’agradava era col·leccionar catedrals: el pare comprava el diari i, si hi sortia la fotografia d’una catedral, la retallava i l’enganxava en un àlbum”.

El pare volia que estudiés comerç -ell s’hi dedicava-, però al final va fer Història, a la Universitat de Barcelona. Ella mai no ha estat una persona molt polititzada, però llavors va formar part de la secció de Cultura del Sindicat d’Estudiants. “Carregava llibres editats a França per posar-los en una paradeta a la universitat”. Corria l’any de la Caputxinada. Es va llicenciar el 1971, amb una tesi sobre la Barceloneta, un barri que coneixia bé. “De petita, una tieta del Pla de Palau ens duia al cinema Marina i als banys de Sant Sebastià: ella es tirava per la plataforma i nosaltres la veiem per un ull de bou”.

Si tinguéssim una màquina del temps, us convidaríem a veure la Tatjer -així l’anomenem molts, pel cognom, com les folklòriques-, viatjant a Simancas amb els companys d’universitat. O assistint a les primeres reunions de l’Associació de Veïns de la Barceloneta -en qualitat d’experta, durant la lluita contra el Pla de la Ribera-. O en una taula rodona per salvar el Vapor Vell. O Can Ricart. O Can Batlló. I la veuríem també al Cafetó del carrer de la Llibreteria, amb un grupet d’assidus a l’Arxiu Municipal Contemporani, abans i després que la Montserrat -l’arxivera- hi possés ordre.

Tatjer es va doctorar en Geografia el 1987 i des del 1993 és catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials. El 2018 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre mèrit que cal atribuir-li és el d’haver-nos ensenyat la revolució industrial a través del seu veritable motor: els treballadors i treballadores de les fàbriques. També ens ha explicat la història de l’habitatge humil: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista”.

Des de fa uns anys, és veïna del parc de Joan Miró, a l’Esquerra de l’Eixample. Però abans va voltar ciutat. Del Gòtic, va tornar a Sant Antoni -zona de confort-, on va viure fins que es va casar amb el també geògraf Horacio Capel -un altre estudiós de guàrdia del moviment veïnal-. Tots dos van viure molts anys a les Corts. “Llavors, cap al 1973-74, vam haver de reivindicar les escoles bressol gratuïtes. Recordo quan vam anar caminant fins a la plaça de Sant Jaume, amb els nens”.

“Jo pensava que voldries parlar de patrimoni”, somriu. I en realitat, això és el que hem fet.

L'entrada Mercè Tatjer: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista” ha aparegut primer a Carrer.

En els consells plenaris del setembre, els nous consellers i conselleres van prendre possessió dels càrrecs, es va nomenar el president o la presidenta del plenari, i la regidora o el regidor de torn va fer una declaració d’intencions per al mandat 2023-2027. La novetat d’aquest any ha estat l’entrada a l’Ajuntament i, per tant, al territori, d’un partit d’extrema dreta (Vox), que tindrà un conseller a tots els districtes de la ciutat menys a Ciutat Vella, a l’Eixample i a Gràcia. A Nou Barris, de fet, en tindrà dos.

Malgrat la seva poca representació política real -només té vuit dels 190 consellers de districte que hi ha a Barcelona-, l’ultradreta va omplir d’acòlits els plenaris. Un avís que tenen la intenció de jugar la carta dels barris. La resta de públic assistent -que en general va omplir les sales- eren militants dels partits, familiars dels càrrecs electes i els cada cop menys incombustibles activistes veïnals. També hi van fer acte de presència grups antifeixistes per boicotejar els parlaments dels consellers d’extrema dreta a Nou Barris, Sant Martí i Sants-Montjuïc. En aquest últim districte, membres de la plataforma Stop Tanatori es van manifestar per recordar que segueixen en contra d’aquest equipament que ha començat a funcionar a l’estiu al carrer de Viriat, a Sants.

Un mandat que “no pinta bé”

El moviment veïnal es mostra preocupat per la solitud monocolor de l’actual govern municipal i dubta de la capacitat dels nous equips d’atendre els neguits dels barris. A tall d’exemple, David Escudé -que el passat mandat no va tenir gaire bona relació amb els veïns com a regidor de Sant Martí- estarà ara al capdavant de dos districtes -les Corts i Sant Martí-. A Nou Barris, després de la dimissió per motius de salut de la regidora Rosa Alarcón -que havia de ser la regidora del districte-, repetirà el polèmic Xavier Marcé. La crispació i les posicions antagòniques que es van albirar en alguns consells constitutius, com ara el de Ciutat Vella -en què un conseller de Barcelona en Comú va dimitir abans d’acceptar el càrrec-, fan pensar a molts activistes que el mandat “no pinta bé”.

A Horta-Guinardó, va prendre possessió com a regidor de districte un vell conegut del moviment veïnal, Lluís Rabell, que es va presentar com a independent a les llistes del PSC. Vinculat històricament a l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i president de la Favb durant tres anys -va deixar el càrrec per fer el salt a la política, llavors a Catalunya Sí que es Pot-, se’l veu amb reticències. També s’encarregarà del Pla de Barris. Un altre vell conegut, Ernest Maragall (ERC), ocuparà la presidència del districte de Sant Andreu, un territori que coneix bé, ja que durant uns anys en va ser el regidor.

Reunions pendents

Amb els consells de districte constituïts, toca posar fil a l’agulla. Un bon grapat d’associacions veïnals tenen demanades reunions des d’abans de l’estiu per tractar temes pendents i encallats, alguns dels quals van sortir als plens d’investidura: la pacificació del carrer del Consell de Cent, els problemes d’habitatge i desigualtats, els equipaments, la gestió de l’espai públic, el futur de Can Raventós… El retard en la constitució dels districtes, la sobrecàrrega de responsabilitats dels regidors i la falta d’experiència de molts consellers que s’estrenen, sumat a un context polític que mira de reüll els pactes entre partits més enllà de Barcelona i Catalunya, genera pessimisme pel que fa a la qualitat de la política a les institucions més pròximes als ciutadans. Dependrà, i molt, de la capacitat de l’organització veïnal d’insistir -i resistir- davant d’un Ajuntament descomunal que, d’una banda, tira com una màquina tècnica imparable, i de l’altra, té un funcionament polític desconegut i llunyà per a la majoria de la població.

* Aquest article s’ha redactat amb informació d’activistes de les associacions: Xarxa Veïnal del Raval, l’Esquerra de l’Eixample, Hostafrancs, les Corts, Sarrià, la Vila de Gràcia, Horta, el Verdum, Sant Andreu de Palomar i el Poblenou.

** Les xifres de consellers publicades al web de Carrer, a la versió en PDF i a l’Issuu difereixen lleugerament de les publicades inicialment en l’edició en paper, on s’atribuïa per error només 4 consellers a Junts i 5 a BComú a Sant Martí. Això es deu al fet que la població del districte ha superat els 240.000 habitants i, per tant, li corresponen dos consellers més, deixant la xifra total en 190, i no 188 com vam publicar en paper.

L'entrada Arrenquen els nous districtes amb claca de la ultradreta i pessimisme del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

La convenció, a la qual van assistir 250 persones -amb una nodrida representació dels moviments veïnal, social i sindical de Barcelona, Catalunya i l’Estat-, va comptar amb la intervenció d’experts com ara Yvonne Waterman, presidenta del Fòrum Europeu sobre l’Amiant (EAF), o l’europarlamentari Nikolaj Villumsen, que va intervenir a través d’un vídeo. Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, va reconèixer que, a la ciutat, “un quart [de l’amiant] és a l’administració pública; i d’aquest, un terç es troba a instal·lacions municipals”. El president Aragonès, per la seva banda, va anunciar que l’Executiu aprovaria el dimarts següent la creació d’una Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, entre altres mesures.

L’anunci d’Aragonès genera dubtes

“L’Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya serà pionera: incorporarà personal per dissenyar tot el treball i impulsar l’execució del Pla Nacional, que ja està ben encarrilat i que aprovarem durant els primers mesos del 2023”, es va comprometre Aragonès, que va descriure la retirada d’aquest material com “un repte de país i una prioritat del Govern”. El president va afegir que la propera llei de pressupostos incorporarà un fons específic amb una dotació inicial de 10 milions d’euros per combatre l’amiant a Catalunya. A més, es va comprometre a impulsar la Llei d’erradicació, que va definir com “una norma àmpliament reivindicada”. Aragonès va recordar també la feina feta: la posada en marxa d’un cens per localitzar la presència d’amiant.

Els organitzadors de la convenció, però, van relativitzar aviat aquestes mesures. “Van en bona direcció, però no permetran, ni de lluny, fer front a la gravetat del problema”, avisaven en un comunicat publicat dilluns 28. Quant a l’anunci dels 10 milions d’euros per a la lluita contra l’amiant, reclamen transparència: “No sabem si inclouen les partides compromeses, però no executades, per al desamiantat de Badia del Vallès, la retirada dels sostres afectats per la pedregada a la Bisbal, les subvencions en marxa…; o si s’afegiran a aquestes”, es preguntaven. “En tot cas, és una xifra insuficient per treure els 4,2 milions de tones de fibrociment que hi ha a Catalunya i que la Unió Europea [UE] demana eliminar abans de deu anys”, reblaven, per recordar que “la voluntat econòmica ha de quedar reflectida en els pressupostos de la Generalitat que s’estan discutint. El tractament de l’amiant necessita la implicació de totes les Administracions”.

Sobre el Pla Nacional, el comunicat signat per la Comissió contra l’Amiant de la Favb i Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant recorda que aquest “ja s’havia anunciat el 27 de desembre del 2019”, i qualifica el retard “d’injustificable”. També lamenta la poca concreció d’Aragonès quan va explicar que de la nova Llei en “parlarien” al llarg del 2023. Quant a la nova Oficina, el mateix dia de la convenció -a la cloenda-, Miguel Moreno, de Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant, recordava una frase ben coneguda: “Si quieres retrasar la solución, crea una comisión [en aquest cas, una Oficina]”.

La lluita continua

Tres dies després de la convenció, el dimarts 29 de novembre, una delegació dels organitzadors es va reunir amb els grups polítics del Parlament i els exigia que estiguessin a l’altura per fer front a una “pandèmia creixent, silenciada” i que, segons dades de la UE, pot comportar 60.000 morts a l’Estat. Després, van entregar el manifest “Per un país lliure d’amiant!” a la Taula del Parlament de Catalunya. Ara, han demanat reunir-se amb l’alcaldessa Ada Colau i el president Pere Aragonès, “per continuar insistint en la necessitat urgent del Pla Nacional i la Llei d’erradicació”, han confirmat a Carrer. També han de concretar la seva compareixença en dues comissions del Parlament.

El ‘full de ruta’ del manifest

El manifest “Per un país lliure d’amiant” manté que, per desenvolupar de forma coherent el Pla Nacional, “és clau el desenvolupament dels censos municipals, reforçats per uns protocols contrastats […] que marquin i determinin les etapes a seguir un cop es disposa del cens: identificació i avaluació de l’amiant, mesures preventives prèvies, retirada i gestió final”. Aquest últim aspecte, el de la gestió del residu, “ha d’incorporar nous espais (abocadors) que permetin, de forma segura, la recepció i condicionament d’aquest cancerigen fins a la seva transformació final”. “A escala local -apunta el manifest-, els consistoris han de potenciar i implementar estratègies comunicatives per conscienciar la ciutadania del perill de l’amiant i establir canals d’informació sobre com actuar correctament, així com oferir informació sobre les mesures que s’estan implementant al municipi i […] les actuacions que d’una o altra manera poden tenir repercussió higiènica sobre la salut pública”.

L'entrada La Generalitat mou fitxa contra l’amiant, però fa curt ha aparegut primer a Carrer.

Algunes tenen esgrafiats, elements de forja, corrioles antigues… Altres criden l’atenció pels respiradors -no n’hi ha dos d’iguals!-. Solien tenir un pati al darrere per posar un hortet i criar gallines o conills. Moltes no van sobreviure a la fal·lera constructora dels anys seixanta i setanta. “Petits constructors les compraven, les tiraven a terra, hi aixecaven un bloc de pisos i en donaven un o dos a l’antic propietari”, recorda Catafal.

Un record del passat

Les casetes que encara es conserven són un viatge en el temps que ens trasllada a la Prosperitat dels anys vint i trenta del segle passat, quan aquestes edificacions rebien el nom -suposen aquests activistes pel patrimoni- de les senyores dels propietaris: Villa Rosa, Villa Josefa, Villa Concepció… Són la síntesi dels orígens del barri. “Per això volem que en quedi una mostra; tres o quatre. I que alguna sigui incorporada com a equipament”, demana Catafal. Ara per ara, però, cap d’elles té garantida la supervivència.

L’estat de conservació és desigual. Les que estan millor, perquè hi ha viscut el propietari, tenen menys interès en haber estat modificades. Les que s’han destinat al lloguer, en canvi, solen conservar la fesomia original, però tenen pitjor aspecte.

Enderroc l’any del centenari

Villa Josefa -al carrer de Joaquim Valls, 49- no estava catalogada. Va anar a terra el 2019, l’any del seu centenari. L’antiga propietària era la dona de Joaquim Valls -un dels principals tenidors de terrenys de la zona i que va donar nom a una de les principals artèries comercials del barri-. La casa tenia una balconada amb elements de forja i les inicials JV entrecreuades. Els propietaris s’havien compromès a integrar-la en la nova construcció. Sanagustín ens ensenya un vídeo on es veu com una excavadora, en lloc d’integrar-la enlloc, la desintegra a cops de pala. Ara hi ha un edifici de vuit plantes.

El cens de casetes que van elaborar els va permetre descobrir l’any en què va néixer el barri (1919), i la proximitat del centenari els va esperonar a celebrar-lo amb xerrades, exposicions i la publicació d’un parell de llibres d’història local. La Comissió del Centenari ha esdevingut de patrimoni. Perquè el tema interessa: al web de l’Associació Veïnal de la Prosperitat, la informació sobre l’enderroc de Villa Concepció va rebre 25.000 visites.

Poca sensibilitat de l’Administració

El 2017, veïns de la Prosperitat van demanar la catalogació d’algunes casetes a la Mesa de Memòria històrica del Districte. “Des de Nou Barris veiem aquesta petició com raonable”, va respondre l’Ajuntament, que es va comprometre a “iniciar tots els tràmits” per “encetar una revisió de tot el catàleg” abans d’acabar el mandat, el 2019. Passat el temps, quan han preguntat per l’estat de la qüestió, no n’han obtingut resposta. “Entenem que no han fet res. El Districte no ha tingut prou sensibilitat per la conservació, no ja d’aquestes cases, sinó de Can Valent o la granja del Ritz, a Vallbona”, lamenten. Tanmateix, no es rendeixen: l’arquitecte Toni Ramon ha visitat recentment el barri per fer una valoració de quins edificis i elements val la pena preservar.

L'entrada Les casetes de la Prosperitat i l’activisme veïnal pel patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Incredulidad, desconcierto, incertidumbre, desesperación. Son palabras que Josemi usa para definir sus estados de ánimo en las primeras fases pandémicas. “Ha sido duro, porque ves que todo se va al garete. Pero ahora veo la luz al final del túnel: tiraremos pa’lante. Puedo aguantar hasta final de año”, apuesta, y su optimismo contrasta con el desaliento del blues que suena por los altavoces –en el Club, esta es la música oficial: John Lee Hooker, Buddy Guy, Muddy Waters, Etta James…–.

Reconoce que en verano llegó a plantearse el cierre. Después llegaron las ayudas, “que son insuficientes y deben continuar”, avisa. Desde casi el principio, tiene a su único trabajador en ERTE –tardó dos meses en empezar a cobrarlo–. Luego le concedieron un crédito ICO –“en una semana”–, prestaciones y subvenciones que le han ayudado a “sobrevivir” y poco más. Acepta las restricciones porque “el bichito está ahí” y los sitios cerrados “son foco de contagio”. Incluso comparte que “lo lógico hubiera sido cerrarlo todo, pero con ayudas a los negocios”.

“Las Administraciones –reflexiona– no han hecho todo lo que podían hacer, por falta de recursos, por falta de experiencia, pero también por las pugnas entre partidos y entre ellas mismas. Con más voluntad de coordinación se podrían haber sacado más recursos de algún sitio”. También denuncia lo incomprensible de los horarios que se han fijado: “¡Aquí nadie come a la una!”. Él, ahora, ya no abre por la mañana.

Y por la noche, aunque podría abrir hasta las diez, empieza a cerrar a las nueve y media: “Ya no hay nadie por la calle a esa hora”. Al mediodía también abre y ofrece take away con los menús, las tapas y las empanadas. Comida a domicilio no hace: “No me gusta Glovo”.

Josemi pidió permiso para poner una terracita, pero se lo denegaron porque la calle es estrecha. Tampoco se la concedieron cuando la pidió en la plaza de Sant Just, a unos metros–: “Sé que no tengo acceso directo, pero, dado el carácter excepcional de la situación, una terraza nos habría echado una mano. Ahí el Ayuntamiento ha sido poco flexible”.

Nació en Ferrol, en Galícia, hace 63 años. Cuando tenía ocho, sus padres emigraron a Barcelona. “Conocí el Gòtic en sus momentos más grises. Había tejido asociativo; poco, pero lo había: se organizaban las fiestas en la plaza de Sant Just, había cine… En los ochenta, con el auge de la delincuencia y las drogas, la gente sacaba las mesas a la calle para hablar y compartir problemas. Era un barrio. Hoy, de eso, se conserva algo, pero muy poco”, lamenta. Critica igual la turismofobia como la turismofilia: “Debe haber equilibrio en la atención a vecinos y turistas”.

Explica que últimamente el Gòtic ya iba de capa caída por “la mala gestión del turismo y por la especulación inmobiliaria, que ha dejado al barrio con pocos vecinos”. Algunos establecimientos llegaron a unirse para dinamizar la zona: El Club de la Empanada, el Bidasoa, el Bahia… Tenían preparada una ruta de tapas como la Pinxu Panxu de Nou Barris. “Iba a empezar el 18 de marzo, teníamos hasta los carteles hechos, pero el día 14 hubo el confinamiento y se fue al garete”. El Refugi del pasaje de la Pau, otro de los participantes, ya ha tenido que bajar la persiana.

Periodista de formación –fue corresponsal en Centroamérica, donde vivió desde los ochenta hasta 2001–, decidió montar el Club en plena crisis. “Mi hermano no tenía trabajo y cocinaba bien. Yo tenía nociones de coctelería y me encargué de las empanadas”, rememora. Entonces trabajaba en un proyecto de La Caixa –formaba parte de un equipo de técnicos de intervención social–, pero se lanzó a la piscina. Echando 18 horas diarias, levantaron un negocio que llegó a dar trabajo a cuatro personas. Desde junio solo queda él. Echa 11 horas al día, que alterna con el cuidado de su madre, de 91 años y que hasta hace nada pochaba la cebolla para las empanadas. Su hija Irma le ayuda con postres y salsas. “Su apoyo ha sido muy importante para mí”, agradece.

Josemi resalta también la importancia de la solidaridad de los clientes que, por estar teletrabajando, han dejado de ir de forma asidua, pero que se esfuerzan en acudir una vez a la semana o al mes: “Básicamente estamos viviendo, o malviviendo, de la gente que viene para apoyar. Y estamos muy agradecidos por esa solidaridad de clientes y vecinos”.

L'entrada “Estamos viviendo, o malviviendo, de la solidaridad de la gente” ha aparegut primer a Carrer.

Cada dia hi baixa des de casa seva, a Vilapicina -el barri on va néixer fa 53 anys i on mai no ha deixat de viure-, per repartir correspondència i fer de “facilitador públic”, que és com ell denomina a fer aquelles funcions que, sense contradir la legalitat, sobrepassen les seves obligacions com a carter. Rutines que en aquests carrerons del Gòtic, maltractats pel turisme massiu, la gentrificació, la pobresa i la desesperació, són un bon grapat.

Reconeix que aquest no és dels barris que donen més feina -“a les zones benestants la gent rep més cartes”-, però no s’avorreix pas. Explica mil històries; és un radar amb potes.

“La Conchita i l’Adrián, veïns de tota la vida, vivien al carrer Còdols. El propietari els va dir que, donat que el pis estava en males condicions, no calia que li seguissin pagant el lloguer. Ells m’ho van explicar, i vaig pensar que al quart mes sense pagar els enviarien un burofax per fer-los fora. Vaig anar corrent a dir-l’hi a la Mercè, del Centre de Dia, per cercar una solució, via Serveis Socials”. “Aquella gent feia fora els inquilins i destrossava els pisos perquè ningú no els ocupés, i allà deixava la runa. Jo, a la Conchita, li anava a comprar matacucarachas, al Vicente, un colmado que hi havia”.

El Xavi coneix els veïns pel seu nom, i segurament aquest ha estat el seu secret per guanyar-se’n la confiança: “Quan els dius: ‘Bon dia, Abdelá’, ‘Bon dia, Halila’, ‘Bon dia, Manuela’…, els canvia la cara”.

Al barri ha conegut gent de les successives onades migratòries: “La dels pares, que van venir d’Aragó i Andalusia, barrejada amb la gent de Bangla Desh o el Senegal”. I una realitat inesperada: “Hi viu molta gent gran homosexual. Això va ser el centre gai de Barcelona als anys seixanta, setanta i vuitanta; i la gent s’hi quedava a viure”. Era, potser, el Gaixample de l’època? “Bueno, jo sempre dic que no sóc gai: jo sóc marica, perquè els gais viuen a l’Eixample”, bromeja.

Defensa que, quan tens una actitud d’obrir-te, la gent s’obre amb tu. “T’expliquen: ‘Jo era estiva’, ‘Jo treballava de camàlic’, ‘Jo… no era puta, pero mi marido estaba en casa y yo daba los jabones en la calle Robadors‘”.

Quan li preguntem si ha hagut de repartir moltes citacions judicials al barri, reconeix que sí. “Però també vaig haver de repartir molts PIRMI. I el 2008 la Generalitat els va tallar de cop. Un mes d’agost. Va ser la situació més bèstia que he viscut en 34 anys que porto fent de carter”.

La seva feina durant les pitjors setmanes de la pandèmia, les del confinament total, la recorda amb tristor i com una pel·lícula de ciència-ficció: “Durant la Setmana Santa no hi havia ningú pel carrer. Un dia jo estava tot sol a la Rambla de Santa Mònica, amb el meu carret, a les dotze del migdia, i de cop i volta van començar a sonar les campanes de Sant Josep Oriol, les de la Mercè, les de Sant Agustí…, les senties totes. Jo pensava: ‘Ara vindrà un cocoon i se m’endurà, i el pitjor de tot és que ningú se n’assabentarà’”.

Aquells dies va poder entregar el 100% dels certificats. “No m’havia passat en la vida. Tothom era a casa. La gent va ser molt obedient”. Explica que un dia es va dedicar a comptar la gent que trobava pel carrer. Vint-i-tres persones, del Gòtic fins a Fabra i Puig. Sense comptar la gent que viu al carrer. “Aquests no van marxar. Com el Pedro i l’Antonio, que viuen a Escudellers. No van anar a cap alberg, perquè tenen gos, el Blanquito. ‘Y si nos vamos’, ens explicaven a mi i a la fornera, ‘¿quién le irá a hacer la compra a la Libertad, a la Antonia, al Diego…?’. Ells han estat cuidant i mimant a tota aquesta gent gran del barri. I són nois del carrer. I ja ho feien abans de la pandèmia”.

Durant molt de temps el Xavi va ser president de l’Ateneu Popular 9 Barris. No fa gaire que ha ficat la poteta a L’Harmonia, a Sant Andreu. I com que no vol que els seus estalvis estiguin a La Caixa, els té a Coop57, una cooperativa que finança projectes que, d’una altra manera, no tirarien endavant. Ens parla de la iniciativa Gazpacho Gitano, un projecte de cuina comunal i per a la reinserció al barri de les Tres Mil Viviendas de Sevilla. “És emocionant, perquè és pura base, puro barrio dignificant-se”.

En 10 anys, explica, el Gòtic ha perdut el 40% de la població. I enumera el reguitzell de comerços que han tancat per donar pas a “cucuruchitos de jamón, helados superexóticos, masajes, supermercats d’alcohol…”. “La pandèmia ens ha de permetre fer una reflexió de quina ciutat volem”. Com ens en sortirem? “Amb economia social i solidaria, i amb cooperació de tots els espais comuns”.

Els actors d’aquesta pel·lícula: el CAP Gòtic, el Centre de Dia, els Serveis Socials, La Negreta… “Y el cartero”.

L'entrada “A la gent, quan li dius pel seu nom, li canvia la cara” ha aparegut primer a Carrer.

Una solució que planteja dubtes als veïns i els professionals del centre. “El CatSalut fa una anàlisi sobre un paper: no valora les conseqüències de posar un edifici en aquest espai. Els condicionants de salut de la població són molts, i un d’ells és que el barri disposi d’espais verds, oberts, lliures d’edificis”, argumenta Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord.

A la consellera de Salut, Alba Vergés, li sembla bé l’opció del cub perquè hi haurien més consultes que a la capella de la Misericòrdia.
Salut simplement diu que en aquest espai, i segons la normativa, hi pot anar un CAP de 51 consultes. Però el cert és que, si els requisits canviessin mig metre quadrat, el CAP ja no hi entraria. Està agafat amb pinces. A més, no tenen en compte l’entorn. El Raval ja està prou lluny d’acomplir les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut en matèria d’àrees verdes. No em sembla adequat ocupar un espai lliure per mantenir els interessos de la Fundació Macba. Perjudicaria la salut del barri. És molt lícit que un museu es vulgui ampliar. Però em costa d’entendre que els interessos dels veïns vagin darrere dels d’un museu.

L’espai on volen fer el cub és actualment una zona verda.
Volen fer un canvi d’espais: el del solar del cub pel del pati del CAP actual, que està catalogat com a equipament, i on mai no s’edificarà, ja que està protegit. Per tant, no estan canviant una zona edificada per una zona no edificada. Crec que això és manipular les normatives.

Què n’opina de la postura de l’Ajuntament?
És qui té el poder de decisió. Els centres de salut s’edifiquen en solars que cedeix l’Ajuntament. Després, el CatSalut fa els informes sobre la idoneïtat dels espais que ofereix el Consistori. No sé perquè, però a l’Ajuntament no li interessa que el Macba es quedi sense l’ampliació a la Misericòrdia. Primer va proposar ampliar el CAP davant del centre actual; i el CatSalut va dir que no, entre altres motius perquè estaria sobre una subestació elèctrica. Després va proposar fer-la al mig de la universitat, al pati on es fan pràctiques d’arqueologia; allò no tenia ni cap ni peus.

Ara, amb el cub, em costa de creure que la Diputació -propietària de gran part del solar on es faria- vulgui pagar per un espai que no volia -el de l’actual CAP- i que haurà de reformar sencer. A vegades, els interessos polítics pesen més que les necessitats de les Administracions, i potser al final ho acceptin, però la realitat és que la Diputació ni necessita aquest espai -perquè no omple els espais del CCCB que resten lliures- ni té diners per fer-ho.

Des del punt de vista mèdic, quins pros i contres té el cub?
Seria un edifici estret i allargat, poc pràctic per a un CAP. Les sales d’espera serien justetes i seria complicat d’organitzar. A més, no tindrà 51 consultes, perquè s’haurà de destinar espai per a altres coses. I estaríem a l’ombra del Macba, literalment, amb poca ventilació.

I la Misericòrdia?
És un edifici que està fet, tot i que caldria enderrocar gairebé tot menys la part que està catalogada. El cost, per tant, crec que seria més car. Tindria menys metres quadrats, però la distribució seria diferent, una mica més ampla. I tindria més ventilació i més llum que el cub.

Però el motiu principal és que no li trauria una zona oberta al barri. El CatSalut ha dit que, a nivell arquitectònic, el CAP pot anar-hi; que tindria moltes més consultes que les que tenim ara. I el barri està d’acord. Quan es va fer el Macba, es va fer pensant en esponjar el barri. Ara tornarem a fer un edifici en un indret on ja n’hi havia un i el vam enderrocar per esponjar el barri?

El Macba diu que també defensen el millor per al barri.
I asseguren que no hi haurà cap ampliació del Macba si no tenim un CAP. Però no accepten altres opcions d’ampliació, com la de fer-la pel pàrquing. (De fet, m’han arribat veus que diuen que el pàrquing el voldran després). Em sembla molt egoista no voler fer l’ampliació en una altra zona de la ciutat. O fins i tot de l’àrea metropolitana. Podria donar vida a altres barris. I tot perquè la gestió seria una mica més incòmoda i perquè probablement els costos serien una mica més elevats.

L’ocupació de la Misericòrdia per la plataforma Raval digne ja, amb entitats, veïns i professionals del CAP, ja fa més de 100 dies que dura.
La idea és mantenir-la fins que no hi hagi una solució definitiva. I que el barri hi estigui d’acord: si es decideix fer el CAP al cub, no crec que els veïns abandonin l’ocupació. Volen que la Misericòrdia sigui un equipament per al barri. Al Raval ja hi ha prou equipaments de ciutat i fins i tot de país.

El CAP està molt condicionat per la catalogació de l’edifici racionalista de Sert, que en dificulta les reformes.
Tenim un problema d’accessibilitat, des del primer dia. Fa uns anys potser s’entenia, però cada cop sobta més. És molt trist que arribis a tenir una cadira de rodes elèctrica, que et permeti ser més autònom, i no puguis entrar al teu CAP perquè no disposa de porta automàtica.

Com que l’edifici està catalogat, la porta original s’hauria de mantenir, deixant-la oberta, fent un afegit per a l’automàtica. Tampoc no podem fer forats a la paret per fer finestres, ja que l’edifici s’ha de mantenir en les mateixes condicions, de manera que estem fent servir consultes sense ventilació. I les finestres han de ser del mateix material original, perquè està catalogat. Quan plou, l’aigua s’escola cap a dins. Les hem intentat segellar mil vegades. Patrimoni diu que es poden fer modificacions, però per fer-les cal fer un munt de paperassa perquè, sovint, després et diguin que no.

També tenen un problema de manca d’espai.
Les sales d’espera són els passadissos. I la sala d’extraccions és petita. No té les separacions adients i afavoreix les punxades accidentals. El nou CAP haurà de complir la normativa, amb separacions rígides.

Ningú no va veure que en aquest edifici no hi podia anar un CAP?
Va ser un error. És cert que l’edifici feia la seva funció com a dispensari de salut. Però el CAP s’hi va instal·lar després dels Jocs Paralímpics. Ja es parlava d’accessibilitat, i, encara que només fos per aquest tema, ja es podien haver plantejat que aquest no era el millor lloc per fer un CAP.

No sé quins espais hi havia llavors, però sé que des de llavors ençà s’han cedit espais a altres entitats, públiques i privades, com ara la Universitat Ramon Llull: quan jo era resident, pensava que el solar on ara hi ha la biblioteca i la pista de basquet acolliria el nou CAP. A Barcelona tenim un problema greu de manca de sòl per a salut. El CatSalut no troba solars. El CAP del Gòtic, ubicat en uns baixos, ha hagut de tancar enguany dos o tres cops per inundacions per restes fecals. I busca al Gòtic un espai per a un CAP.

L’Ajuntament no ha dut a terme cap política per buscar espais per als centres de salut. Drassanes caurà d’aquí quatre dies. Casc Antic és relativament nou, però s’ha quedat petit. Després veus que per a centres de salut privats sí que n’han trobat: l’espai de la Quirón era municipal. I no crec que l’Ajuntament s’hagi de moure per a la Quirón.

Quines són les necessitats del barri en matèria de salut?
La població té un nivell socioeconòmic baix. I això ja és un condicionant de salut important. També el fet que gairebé el 50% de la població sigui migrant. Això condiciona la manera d’arribar a la població.

El principal problema és que el gruix de la població migrant no té consciència de malaltia crònica: costa molt que entenguin que ho seran per a tota la vida i que cal millorar els hàbits de salut. És cert que això és difícil en tota la població, no només la migrant, però entre la població autòctona està culturalment més acceptat que cal fer controls. La població migrant que ve de països on, probablement, s’han de preocupar més de les malalties agudes sol venir un o dos cops a la visita i després se n’obliden.

I això com es pot combatre?
Cal adaptar-se més a la cultura de cada comunitat fent més atenció comunitària. Cal sortir més i fer xerrades dins la comunitat. Fer activitats per entendre’ls a ells i que ells ens entenguin a nosaltres.

Hi ha problemàtiques concretes que afecten la població migrant?
N’hi ha alguna. Per exemple, el consum de shabú -una metamfetamina- afecta sobretot la comunitat filipina. És una droga que es consumeix per aguantar les dures condicions de treball -hi ha persones que treballen un mes seguit-. Es consumeix en un entorn lúdic, després de treballar, i l’efecte dura tres o quatre dies. Si no tornen a consumir, l’efecte es perd i és pitjor. Això fa que s’enganxin molt.

El shabú ens està donant molts problemes: trastorns mentals, problemes cardiovasculars, ictus, miocardiopaties dilatades -cors que sembla que portin 100 anys treballant-… I en gent molt jove, d’entre 35 i 45 anys, que potser porta 20 anys consumint, perquè comencen a treballar molt joves, a l’hostaleria.

Com fan front a aquest repte?
El shabú és un tema tabú dins la comunitat. Si els preguntes si en consumeixen, la resposta sempre és que no. I molts cops estàs veient que sí, perquè venen al CAP per un problema relacionat amb això. Un estudi del Centre d’Estudis Africans deia que el 50% dels homes consumien shabú. I l’Hospital del Mar va detectar que el 4% de les dones d’aquesta comunitat n’havien consumint durant l’embaràs. És moltíssim.

Hi ha qui diu que els migrants fan un ús abusiu del sistema públic.
Els migrants utilitzen menys el sistema. Els meus caps m’ho recorden quan els demano més recursos per atendre la població migrant. Em diuen que, com que venen menys, necessitaré menys. El que sí que fan els migrants és fer servir els circuits de manera diferent: com que sovint tenen problemes per demanar hores lliures a la feina per anar al metge, venen d’urgències, quan poden, en lloc de programar abans la visita. És un fet que no és distintiu dels migrants, sinó de la població treballadora.

Perquè en fan un ús menor?
De vegades per por, si és que estan en situació irregular. També perquè tenen menys concepte de malaltia. En general, les passen a casa. Fins i tot malalties greus. En general és gent que, si no és que necessita una baixa laboral, no acut mai al sistema sanitari a demanar res.

Com són les condicions laborals dels professionals del CAP?
Els professionals de la pública, tal com està el país, no ens podem queixar. Però, per la feina que fem i la responsabilitat que tenim, hauríem de cobrar més. El col·lectiu d’administratius està molt mal pagat i poc reconegut. No poden cobrar jornada complementària; si doblen, ha de ser a canvi d’un dia: no poden treballar més i cobrar més. Són acords als quals van arribar els sindicats, perquè es contractés més. Però quan ets mileurista potser t’interessa fer hores extres i cobrar-les.

Hi ha altres coses que encara estem amb insuficiència. Per exemple, tenim un odontòleg, mentre que a Drassanes, una zona amb només una mica més de població, en tenen dos; de manera que s’acaba creant un greuge comparatiu. Això ens passa també amb la treballadora social. Costa fer fórmules noves. Sempre ha de ser tot o “un” o “dos”. Potser necessitem “mig més”.

Perfil: Metgessa de família al Raval
Anna Romagosa és directora del Centre d’Atenció Primària (CAP) Raval Nord des del 2012. Nascuda a l’Eixample, va viure a Gràcia i ara ho fa a Sant Gervasi. La seva vinculació amb l’equipament va començar el 2003, quan va entrar-hi a fer la residència i s’hi va quedar. Somriu quan assegura que no té cap màster. I bromeja: estar tants anys al Raval, “és un bon màster de la vida”.

Recorda quan va fer el canvi de xip que va fer que s’impliqués en la reivindicació del nou CAP: “Saps què és entrar en una consulta sense ventilació després d’una cura? L’olor és impressionant. Jo havia normalitzat la situació. Fins que una companya em va dir: ‘No podem seguir sent còmplices d’això’. I és que, si no la denuncies, estàs acceptant una situació que no és normal”.

L'entrada “L’Ajuntament no ha dut a terme cap política per buscar espais per als centres de salut” ha aparegut primer a Carrer.

Doctor en Antropologia Econòmica, Palomera és especialista en habitatge, transformació urbana i sector immobiliari-financer. Fa recerca a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma Barcelona i a La Hidra Cooperativa, i ha estat investigador convidat al Graduate Center de Nova York i a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París.

A casa seva, el portaveu del Sindicat de Llogaters predica amb l’exemple: sempre ha viscut de lloguer. I també n’ha patit les conseqüències: el 2017, pocs mesos després que es comencessin a fer les reunions del grup promotor del Sindicat -amb entitats socials, assemblees de barri, veïns, afectats i, fins i tot, propietaris preocupats-, l’amo del seu pis -que ho era també de tot el bloc, i d’un altre edifici més!- va exigir-li una pujada del 30%.

Res que no hagin patit milers de barcelonins i barcelonines els darrers anys.

En què consisteix aquesta ‘bombolla’ del lloguer?
L’economia neoliberal interpreta que hi ha bombolla quan es registren uns alts nivells d’endeutament. Nosaltres utilitzem el concepte quan els preus augmenten de forma artificial, de manera que hi ha una desproporció entre els ingressos de la gent i els lloguers.

I com s’apugen els lloguers “de forma artificial”?
A través de la reforma del mercat de l’habitatge del 2012; una intervenció decidida de l’Estat, llavors governat pel Partit Popular (PP), que va posar una catifa vermella perquè els grans fons d’inversió -a través de les socimis– poguessin comprar habitatge i destinar-lo a lloguer, amb grans beneficis fiscals.

El 2013, a més, es va reformar la llei d’arrendaments urbans, que reduïa la durada dels contractes i facilitava l’expulsió del llogater al primer impagament. El PP va aconseguir que qui vivia de lloguer estigués sotmès a una constant rotació, que es generés una demanda artificial. Al 2015, els preus van començar a disparar-se.

Quin era l’objectiu d’aquests canvis legislatius?
Els llogaters havien començat a augmentar el 2008. No perquè el lloguer fos més atractiu, sinó perquè molts no podien o no volien hipotecar-se. Quan veuen que s’hi pot fer negoci, l’Estat lubrica el procés i, en comptes de fer política d’habitatge, fa política d’especulació amb l’habitatge: converteix el lloguer en un negoci atractiu per al capital financer.

El 30% de les finances globals ja es destinen a mercats immobiliaris; en molts casos per destinar-lo al lloguer. O per mantenir l’habitatge buit. Al centre de París hi ha 40.000 habitatges buits. I a Nova York, més de 200.000. L’habitatge ha esdevingut un mer refugi del capital financer.

Quina és la situació a Barcelona?
S’han adaptat les condicions de vida de la població a les necessitats de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió, que sovint utilitzen capital provinent de les finances globals. Elix és un fons d’inversió de capital suposadament català que treballa cada vegada més amb capital de Wall Street -de KKR, gestionada per un ex de JP Morgan-; i s’està dedicant a comprar edificis a Barcelona.

Molts fons d’inversió compren i buiden habitatges suposadament per llogar-los, però els mantenen buits 18 o 24 mesos. Per després vendre’ls.

Tot això afecta els petits propietaris, que també acaben apujant els preus?
Sí. Blackstone, que sovint s’ha quedat pisos provinents de la crisi hipotecària, apuja els preus per sobre de la mitjana, independentment de l’estat de l’habitatge. Quan el petit propietari veu que un pis en pitjors condicions que el seu es lloga a un preu superior, potser no farà una pujada tan forta, però n’apujarà el preu. És veritat que, quantitativament, els fons d’inversió no controlen una part tan gran del mercat, però són una influència.

I en tot això, on queda el dret a l’habitatge que garanteix la Constitució?
Crec que molt poca gent discutiria que l’habitatge ha de ser un dret universal com la sanitat, l’educació o les pensions. Però l’Estat sempre ha format part de l’engranatge de la indústria immobiliària. Des del franquisme. Abans que Margaret Thatcher digués que calia privatitzar l’habitatge públic a Anglaterra, Franco i el seu Ministeri ja havien conclòs que calia finançar habitatge amb diner públic perquè després, al cap d’uns anys, s’incorporés al mercat privat.

Molts polígons de la perifèria barcelonina es van aixecar així.
Als anys setanta, el moviment veïnal va criticar molt aquell model de ciutat. Però es va fer una lectura sobretot urbanística. La gran carència -no només del moviment veïnal- és no haver defensat que no només volem pisos, sinó que els volem públics i de lloguer.

Si no s’hagués privatitzat el que es va construir des dels cinquanta, tindríem un 40% d’habitatge públic. El PSOE i el PP, en democràcia, han sostingut aquesta política franquista d’habitatge.

Hi ha qui diu que obligar les immobiliàries a destinar el 30% dels pisos nous o rehabilitats a habitatge protegit contribuirà a fer pujar els preus.
És curiós que aquells que es beneficien de les pujades diguin: “Compte, que amb això pugen els preus!” [Somriu].

Els preus es formen a partir del preu del sòl. Si el promotor sap que vendrà el 30% dels pisos a un preu més baix, voldrà pagar menys pel sòl, perquè n’esperarà menys benefici. Qui surt perjudicat? El propietari del sòl; la màxima expressió del rendista. No està malament que qui no aporta res en el procés productiu obtingui menys rendes.

La gent s’ha resignat a marxar fora de la ciutat?
Més que gentrificació, en el sentit de desplaçament de la població fora de la ciutat i substitució per unes classes més benestants, el que veiem és que una majoria de la ciutadania s’està veient sotmesa a una precarietat residencial. Hi ha persones que en cinc anys han viscut en tres habitatges en el mateix barri. La gent vol seguir vivint a la seva ciutat. O ha de viure a la seva ciutat, perquè treballa aquí o hi té l’escola dels nens.

Llavors allò que diuen que els veïns del centre marxen fora i fan pujar els preus…?
Això és un rumor. Una llegenda que també reprodueixen alguns experts. Que ens ensenyin un estudi que demostri aquest procés d’expulsió i desplaçament concatenat a l’àrea metropolitana. La idea del desplaçament és atractiva. Però no tenim dades. I l’evidència més aviat ho desmenteix. Els preus es van disparar en paral·lel al mateix temps a tot arreu.

Com punxem la bombolla?
Cal vincular els preus de l’habitatge als sous. Cal que l’Administració faci un índex de preus que inclogui variables socioeconòmiques, com ara la renda familiar o l’índex d’atur. L’Administració no és Idealista: l’índex no pot reflectir només els preus de mercat, com s’ha fet a Alemanya. Si es fa així, estem legitimant els preus en un context de bombolla.

També exigim que, com ja passa a Alemanya o a Àustria, el contracte es renovi automàticament, a menys que hi hagi una necessitat familiar del propietari o una causa de força major. Això dona estabilitat al lloguer i fa que hi hagi alternatives a hipotecar-se de per vida. Cal vincular el lloguer a l’estabilitat i la seguretat, com històricament s’ha fet amb la hipoteca.

L'entrada “El PSOE i el PP han sostingut la política franquista d’habitatge” ha aparegut primer a Carrer.