Antonio Martín Martín forma part d’una generació de professionals sense els quals el moviment veïnal no hagués assolit moltes de les seves fites històriques. Arquitectes, urbanistes, sociòlegs, periodistes i -com ell- advocats que complementaven amb coneixements tècnics la rauxa dels veïns i les veïnes, que s’unien, sota el paraigua de les noves associacions veïnals, per demanar millores als barris. Alguns són prou coneguts, però d’altres s’han mantingut gairebé en l’anonimat. Martín Martín és un d’aquests últims.
Un destí difícil de presagiar per a algú que havia nascut en “una família de dretes, catòlica, de les de rosari en família i sense cap tradició intel·lectual ni universitària”, recordava fa uns anys, en un text publicat al web Memòria Antifranquista del Baix Llobregat. Però els anys de la postguerra, els de la repressió i la fam, que ell va viure en un internat a Màlaga, lluny de la família, s’encarregarien d’estimular el seu esperit crític i independent: “És en aquell període de temps quan es va començar a forjar la meva rebel·lia vers totes les calamitats i injustícies comeses per la dictadura franquista”.
A Barcelona va aterrar com un emigrant més. El 1960, després de col·legiar-se, va entrar com a passant al despatx de l’advocat laboralista Antoni Cuenca. Però amb els anys s’acabaria especialitzant en ordre civil, ciutadà i familiar: “A la pressió dels municipis franquistes, amb els seus plans urbanístics, ens hi vam oposar amb les associacions veïnals, que a finals dels seixanta i principis dels setanta arribarien a tenir una força, una dinàmica i un entusiasme molt gran: la seva força era la força del poble unit”.
La primera, l’Esperança de Montjuïc
Martín Martín té 95 anys. Ha passat més de mig segle des de llavors i la seva memòria no reté molts dels noms de la gent que va passar pel seu despatx. D’alguns, però, en va deixar constància al llibre Aviso a caminantes, del 2020: “Corria el 1967, quan vaig rebre a mossèn José María Palom, un capellà progressista que treballava amb els veïns de les barraques de Montjuïc. El motiu de la visita no era un altre que parlar sobre com fer front a la indignitat que patien. No feia massa que estudiava la Llei i Reglament d’Associacions del 1964 i 65 i venia rumiant la manera de treure’n profit, i vaig preguntar-li si era possible construir una associació de veïns al barri, per lluitar tots junts contra els organismes municipals en un pla de més igualtat”.
Martín Martín coneixia bé aquell barri. Hi pujava amb les filles, “perquè coneguessin la realitat. Allò era espantós: a la nit, del terra sortien focs fatus, per les deixalles que hi havia a sota”, recorda encara amb claredat. Amb la complicitat de l’assistenta social Isabel Montraveta, organitzarien reunions amb el veïnat més compromès. Hi havia molts treballadors de la SEAT, entre ells Rafael Fusteros, que militava en l’organització socialista clandestina. Martín Martín els va ajudar a redactar els estatuts i va presentar la documentació al Govern Civil. L’associació duria el nom de l’Esperança i Fusteros en seria el president. “A primers del 1968, a bombo
i platerets, celebràvem la primera assemblea general. Tot el barri hi era. Paco Candel representava els mitjans de comunicació per donar fe de l’acte inaugural. Candel mai no hi va faltar, a les altres assemblees, ni a l’hora de donar notícia del que hi succeïa”, deixaria escrit l’advocat.
L’Asociación de Padres de Familia La Esperanza es va dissoldre el 1972, quan ja s’havia complert el seu propòsit principal: el reallotjament dels barraquistes de Montjuïc en habitatges “acceptables, dignes i assequibles”, com deia la nota que publicarien a El Noticiero Universal. Molts d’ells anirien a viure als nous polígons de Pomar (Badalona), Cinco Rosas (Sant Boi), Sant Cosme (El Prat) o la Mina (Sant Adrià), on aviat aflorarien nombroses deficiències i els veïns i veïnes s’haurien d’organitzar de nou per fer-hi front, inspirant-se en l’Esperança. “Els barris s’alçaven amb les armes de què disposaven: les associacions veïnals”, resumia Martín Martín en les seves memòries.
Un altre episodi que Martín Martín recull en el seu llibre és la creació de l’associació veïnal de Collblanc-la Torrassa, on l’element aglutinador va ser el Pla Parcial ideat per Matías España, alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, i que afectava les llars de 800 famílies i més de 200 comerços. Un pla que no es va executar, gràcies a la insistència dels veïns i les veïnes: “Les noves generacions han de saber que tal masia, tal fàbrica històrica, avui centre cívic, tal jardí, es poden gaudir després d’una dura lluita contra el desenvolupisme incontrolat; així com el parc i certs arbres centenaris i l’ordenació urbana de què avui gaudeixen i tantes i tantes coses que no hi són per casualitat, sinó després d’una lluita aferrissada dels seus pares contra els ajuntaments franquistes”.
Surrealisme tardofranquista
Montse Torras, membre de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample en els seus inicis, recorda un dels episodis més surrealistes d’aquella època en què naixia una associació a cada barri: “El Governador Civil, Martín Villa, no volia legalitzar-nos amb aquest nom. Deia: «¿‘Esquerra’? ¿Cómo vamos a legalizar a una asociación que se llame ‘Esquerra’?». Martín Martín suava; li feia veure que es tractava d’una qüestió merament geogràfica, però no li feia cas”. Per això l’associació no es va legalitzar fins al 1974. “Martín Martín era el nostre salvador”, rebla Torras. I en la mateixa línia, Adela Alòs-Moner, de l’AV Joan Maragall del Guinardó, recorda clarament: “Quan vam haver de fer la nostra associació, tothom ens va dir: «Qui les fa és l’Antonio Martín Martín»”.
“Per què ajudava aquella gent?”, li diem mentre xerrem plegades a casa seva. “Per esquerranós. Una persona d’esquerres no pot fer d’advocat dels rics”, respon.
