Mercè Tatjer (Barcelona, 1942) va néixer al barri de Sant Antoni. “Bé, en realitat vaig venir al món a Gràcia, en una clínica de La Caixa que hi havia a dalt de tot del Torrent de les Flors”, precisa amb l’amor pels detalls que ha caracteritzat la seva trajectòria com a geògrafa i historiadora al servei dels barris de la ciutat. Si fa més de cinc minuts que militeu en el moviment veïnal, és gairebé segur que heu coincidit algun cop amb ella, salvant el Port Vell, defensant el patrimoni industrial o recuperant la memòria del barraquisme.
De petita, la família va haver de deixar casa seva i es va instal·lar al Gòtic, al carrer d’Escudellers. “Davant de Los Caracoles”. Allà va viure -i patir- la proliferació d’espectacles de flamenc per a turistes i marines de la Sisena Flota nord-americana. “La gent anava amunt i avall; a la nit no es podia dormir”, recorda amb les mateixes paraules de qualsevol veïna que visqui en aquest carrer setanta anys després. Perquè els problemes d’abans són els d’ara: “Al barri ja es partien les habitacions grans amb fustes. De vegades escoltaves: ‘Als del primer pis, pobrets, els tenen en màrfegues’!”.
La mare -a qui ha dedicat un llibre, pendent de publicació- disposava d’una xarxa de tietes i amistats amb tentacles arreu de Barcelona: Hostafrancs -on va néixer-, Sants, la Barceloneta, Horta… Educada en el Noucentisme, duia la petita Mercè al Museu d’Història -coneixia el seu director, Agustí Duran i Sanpere- i al pati de Ca l’Ardiaca, amb la font que anys després l’ha vist passar sovint, com correspon a una habitual de l’Arxiu Històric. La mare també la duia al Liceu a tocar el piano. “Però ho vaig deixar. A mi el que de veritat m’agradava era col·leccionar catedrals: el pare comprava el diari i, si hi sortia la fotografia d’una catedral, la retallava i l’enganxava en un àlbum”.
El pare volia que estudiés comerç -ell s’hi dedicava-, però al final va fer Història, a la Universitat de Barcelona. Ella mai no ha estat una persona molt polititzada, però llavors va formar part de la secció de Cultura del Sindicat d’Estudiants. “Carregava llibres editats a França per posar-los en una paradeta a la universitat”. Corria l’any de la Caputxinada. Es va llicenciar el 1971, amb una tesi sobre la Barceloneta, un barri que coneixia bé. “De petita, una tieta del Pla de Palau ens duia al cinema Marina i als banys de Sant Sebastià: ella es tirava per la plataforma i nosaltres la veiem per un ull de bou”.
Si tinguéssim una màquina del temps, us convidaríem a veure la Tatjer -així l’anomenem molts, pel cognom, com les folklòriques-, viatjant a Simancas amb els companys d’universitat. O assistint a les primeres reunions de l’Associació de Veïns de la Barceloneta -en qualitat d’experta, durant la lluita contra el Pla de la Ribera-. O en una taula rodona per salvar el Vapor Vell. O Can Ricart. O Can Batlló. I la veuríem també al Cafetó del carrer de la Llibreteria, amb un grupet d’assidus a l’Arxiu Municipal Contemporani, abans i després que la Montserrat -l’arxivera- hi possés ordre.
Tatjer es va doctorar en Geografia el 1987 i des del 1993 és catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials. El 2018 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre mèrit que cal atribuir-li és el d’haver-nos ensenyat la revolució industrial a través del seu veritable motor: els treballadors i treballadores de les fàbriques. També ens ha explicat la història de l’habitatge humil: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista”.
Des de fa uns anys, és veïna del parc de Joan Miró, a l’Esquerra de l’Eixample. Però abans va voltar ciutat. Del Gòtic, va tornar a Sant Antoni -zona de confort-, on va viure fins que es va casar amb el també geògraf Horacio Capel -un altre estudiós de guàrdia del moviment veïnal-. Tots dos van viure molts anys a les Corts. “Llavors, cap al 1973-74, vam haver de reivindicar les escoles bressol gratuïtes. Recordo quan vam anar caminant fins a la plaça de Sant Jaume, amb els nens”.
“Jo pensava que voldries parlar de patrimoni”, somriu. I en realitat, això és el que hem fet.
