La presó de la Trinitat Vella va acollir entre 1963 i 1983 milers de dones empresonades pel règim franquista, primer, i pel govern de la Transició, després. Entre 1984 i 2009, va esdevenir un centre penitenciari per a joves de 16 a 21 anys, i des de l’any 2009 funciona com a centre penitenciari obert. Ara, l’Ajuntament espera amb candeletes el seu tancament definitiu per enderrocar l’edifici -el que en queda, ja que el 2009 ja va anar a terra una part del complex- i tirar endavant el seu projecte de transformació del barri, que preveu la construcció de més de 400 habitatges i diversos equipaments a l’espai que ara ocupa el centre penitenciari.

El projecte contempla mantenir alguns elements de la presó per incloure’ls en els nous equipaments, però diverses entitats del barri, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, exigeixen que l’edifici de la façana es conservi sencer. “L’enderroc de la presó implicaria l’incompliment de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que insta a adoptar les mesures i accions necessàries per conservar la memòria històrica dels espais, amb especial interès en els espais de repressió contra la dona”, explica Pep Cruanyes, advocat i president de la Comissió de la Dignitat, que afegeix que “la desaparició del patrimoni representa una banalització de la història del barri, de la ciutat i de Catalunya”. “La de la Trinitat Vella -recorda- era la principal presó de dones de Catalunya”.

Una qüestió de voluntat política

El passat juliol la Comissió va registrar una petició perquè la presó esdevingui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), un fet que n’impediria l’enderrocament total i forçaria l’Ajuntament a mantenir el tros de la façana. Tot i que el Consistori no ho veu compatible amb el projecte planificat, les entitats creuen que és viable mantenir l’edifici sense reduir la dotació habitacional i d’equipaments prevista: “Hi ha un edifici que s’hauria de desplaçar uns metres per mantenir la presó. Això endarreriria les obres un any, però preservaríem l’última presó de dones construïda en temps de dictadures a Europa. Pensem que val la pena fer l’esforç”, manté Paco Flórez, president de l’Associació Veïnal Trinitat Uneix, la principal impulsora de la preservació de la presó. I agrega: “És una qüestió de voluntat política, però l’Ajuntament no ho vol fer”.

Maribel Ferràndiz, que va estar empresonada a la Trinitat Vella a la dècada dels anys setanta -abans de la mort de Franco-, lamenta que la proposta de l’Ajuntament impliqui “esborrar la memòria de la repressió contra les dones”. “Sempre deixen els espais dedicats als homes, però els dedicats a les dones, no. Demanem respecte per a la nostra memòria”, rebla.

Una proposta insuficient

L’Ajuntament preveu dedicar un espai a la història de la presó en un dels nous equipaments, així com la creació d’un mapa 3D de l’edifici. Però Trinitat Uneix considera que aquest memorial hauria de situar-se en l’edifici històric de la façana, símbol de la repressió franquista envers les dones. En la mateixa línia, Cruanyes lamenta que el Consistori no consideri la readaptació del projecte per conservar la façana de la presó i recorda que “les polítiques de memòria són importants, no per fer declaracions, sinó per complir els objectius de la llei de Memòria”.

La petició per convertir la presó de la Trinitat Vella en un BCIN és ara en mans de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Cultura, que serà l’encarregat de decidir si esborra del mapa barceloní part de la història de la repressió del règim franquista envers les dones o si, per contra, força l’Ajuntament a repensar el projecte, mantenint la façana tal com demana el veïnat. Una reivindicació que, per cert, no és tan esbojarrada: només cal veure com es preveu reformar l’espai de la presó Model, a l’Eixample, tot mantenint part de l’estructura original del centre.

Sororitat entre dones represaliades

La presó de la Trinitat Vella va ser controlada fins al 1978 per l’orde religiós Cruzadas Evangélicas, que tenia l’objectiu de reeducar les preses perquè adoptessin el model de dona que el nacionalcatolicisme considerava adequat. Tancades en condicions precàries i separades pel tipus de delicte comès, les preses van trobar la manera de sobreposar-se als maltractaments i les vexacions constants de les cruzadas gràcies a la sororitat. Compartir els aliments que aconseguien de les famílies -per no haver de menjar els que els donaven en mal estat a la presó-, comunicar-se tot i estar aïllades o organitzar-se per aprendre o fer esport són només alguns dels exemples d’aquesta cooperació. En cas que l’Ajuntament decideixi tirar endavant l’enderrocament de la presó, no només eliminarà una part important de la memòria de la repressió franquista a la ciutat, sinó també una història de sororitat entre dones decisiva per a la supervivència de moltes preses durant la seva estada.

L'entrada La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones ha aparegut primer a Carrer.

D’El 47 se n’han dit moltes coses, però, entre tant de soroll, n’hi ha que han passat desapercebudes. S’entreveuen en el llargmetratge i, estirant del fil, generen un relat més real i quotidià de les lluites de Torre Baró. Un relat amb nom de dona. O més aviat, de dones. Totes les veïnes amb les quals ha parlat Carrer s’han assegurat de dir-nos: “No soc jo sola: ho vaig fer amb les meves companyes”. Un tret característic d’aquestes històries és que es relaten en plural i amb humilitat.

La Història no ha recollit encara les històries de formigueta de les dones de Torre Baró. “El 47. Unes dones, una escola bressol, el destí d’un barri”. Potser aquest lema no hagués recaptat tants diners. O sí. Rosi Martín, veïna de Torre Baró, va ser durant anys companya de feina de Carme Vila Oliver, una altra referent veïnal que, de manera anecdòtica, va ser dona de Manuel Vital després de penjar els hàbits. Martín recorda que les monges van fer molt pel barri i que estaven molt properes a l’associació veïnal, però, en contra del que es dona a entendre al film, creu que la Carme no es va treure l’hàbit per ell. Des del 1976, van lluitar juntes per una escola bressol. I la van aconseguir. Martín ha demanat que el nom de Vila s’inclogui en el nomenclàtor, com el de Vital, una iniciativa aprovada al darrer Ple de Nou Barris. I reivindica la seva figura: recorda que va contribuir a la tasca d’alfabetització al barri i va crear un projecte de lleure perquè les nenes poguessin sortir d’excursió. També la rememora posant injeccions i, ja jubilada, acompanyant les dones més grans al museu o al cine.

Protagonismes i reconeixements

Sobre el segrest del 47, Martín recorda que li estava donant farinetes al seu fill de set mesos: “Em van trucar i el vaig deixar amb la meva mare per baixar amb el Manolo”. Martín surt a les fotos del dia del segrest; s’hi reconeix d’esquenes. També ho fa Mari Martínez, que va pujar al bus embarassada i que el dia de l’estrena, als Cinemes Aribau, s’emocionava en veure’s a la gran pantalla fent d’ella mateixa, tants anys després. Martínez és una de les extres del film, però va ser protagonista el dia dels fets, tot i que, com tantes altres, mai no s’ha vist com a protagonista. “Les dones érem molt actives, érem les que sosteníem l’associació, però ells, sense donar un palo al agua, s’emportaven els honors”, recorda Martín. “No hi havien dones en càrrecs directius perquè esperàvem a ser reconegudes per la resta. No ens presentàvem com a candidates, també perquè havíem de cuidar els fills i ens preocupava no poder estar a les reunions fins a les 12 de la nit”, agrega.

La primera presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró va ser Gregoria García Ruiz. Hi va entrar el 1996 i en va ser la presidenta del 2003 al 2008. Reivindica que les dones també van segrestar un autobús: “Per exigir contenidors. La situació era insalubre. Som un barri de muntanya i hi ha molta brossa que els animals venen a buscar”. García explica que, quan va sortir presidenta, molts homes deien que li prendrien el pèl, però ella va demostrar que era ben vàlida. “Aquella època va ser molt intensa. Renunciava a dies de feina per anar a reunions importantíssimes. Aquí sempre hi ha hagut molta feina a fer, ho hem de lluitar tot. Les coses no han canviat tant des de llavors”, rebla. Una altra fita en la qual posa èmfasi és quan van aconseguir calefacció per al col·legi Font dels Eucaliptus, inaugurat el 1971 i que ja no existeix. Les dones es van tancar a la comissaria de Policia per reivindicar que els seus fills i filles estudiessin en condicions. També ho van aconseguir.

Seguim estirant el fil i arribem a l’actual presidenta de Torre Baró, Valeria Ortiz, que va anar a parar a l’associació per una causa similar: “Quan vaig tenir el meu fill, un dia van robar el tobogan del parc. Em vaig preguntar amb qui havia de parlar i així va començar tot”. Avui al barri hi ha dos parcs. “Al de la part alta del carrer de Lliçà, les mares s’han organitzat i està ple de joguines, bicicletes, patinets… I hi ha un cartell d’instruccions d’ús. Ningú se’n duu res, tot al contrari, la gent hi aporta coses”. Ortiz manté que a Torre Baró hi ha un moviment de mares molt lluitador. Recorda quan es va ajuntar amb una mare per fer-hi el primer Halloween: “Pensàvem que al barri només hi havien els nostres fills, i en aquesta activitat hi van participar 80 nens i nenes més”.

Ortiz i García coincideixen que un dels grans problemes per a les dones és la mobilitat. Torre Baró segueix sent un barri molt aïllat. Per anar de la part alta a la baixa, hi ha un bus a demanda que sovint triga 90 minuts en arribar. Empènyer carrets de la compra i cotxets per les pujades no és gens fàcil. Aquest aïllament dificulta a les dones més grans poder rebre visites de les famílies o relacionar-se. La manca de recursos en transport, salut o educació les afecten de manera especial, però això no els impedeix d’organitzar-se: García és ara la secretària de l’Associació de Gent Gran i segueix activa reivindicant els drets del barri.

Ortiz denuncia que la falta de connexió genera dificultats per a les més joves. Malgrat que senten Torre Baró com un barri familiar i segur, explica que la comunitat LGTBI+ no sempre s’hi sent segura. Reclamen igualtat per a les dones i també per als seus fills i filles, una generació que necessita expressar lliurement el seu gènere i orientació sexual. L’aïllament dificulta que estableixin aliances amb altres col·lectius o barris, tot i que el jovent participa en els moviments feminista i per l’habitatge a Nou Barris. Aquestes noves generacions fa 10 anys que lluiten per un Casal de Joves a la Zona Nord, on podrien crear espais i xarxes de suport segures.

Avui trobem la Mari, la Gregoria i la Valeria amb moltes altres dones i altres petites grans històries, encara per explicar, dissenyant les llums de Nadal del barri. Enguany, dedicades a El 47 i, per si algú creia que la lluita és cosa del passat, el primer disseny té un lema clar i rotund: “Torre Baró existeix i resisteix”.

L'entrada Les invisibles d’‘El 47’ ha aparegut primer a Carrer.

Mata no va dubtar quan li vam demanar que escollís un lloc simbòlic per fer la fotografia que complementa aquest text. La plaça d’Espanya. La seva relació amb Barcelona va començar en aquest punt de la ciutat el setembre del 2017. Acabava de deixar la seva Hondures natal, on estava en el punt de mira de grups polítics i comunes religioses, per sol·licitar l’asil a Espanya. Dos amics, que havien marxat abans que ella i que l’acollien al Prat de Llobregat, li van mostrar i va quedar meravellada amb l’arquitectura de l’antiga plaça de toros de les Arenes, ja reconvertida en centre comercial, i impressionada amb la xarxa de transport públic. Tot això ho explica mentre ens dirigim a fer la fotografia. Poc després, quan el fotògraf li demana que faci algun gest amb els braços, Mata tampoc dubta i aixeca el puny dret.

Previnguda i llesta per defensar les causes en les quals creu. Com la Wonder Woman del fons de pantalla del seu mòbil. Perquè ella, tot i no tenir cap poder sobrenatural, ha esdevingut un símbol entre les persones del col·lectiu al qual pertany. Abans que es decidís a aixecar la veu, però, van passar quatre anys, quatre anys en què va estar cohibida per les paraules que li havia dit l’oficial que havia tramitat la sol·licitud d’asil: “No te metas en problemas ni des problemas”. Tan acoquinada estava que va deixar de reclamar més de 700 euros al primer ocupador que va tenir, a una perruqueria on treballava 50 hores setmanals. El 2021, però, va aconseguir un treball temporal a la Fundació Acathi, que es dedica a l’acompanyament de persones LGTBIQ+ migrades i refugiades, i la flama activista es va encendre de nou -a La Ceiba havia creat la primera entitat en defensa dels drets del col·lectiu de la regió-.

“Quiero pelear porque en un futuro una persona trans no viva lo que yo he vivido”, sentencia després d’enumerar els principals problemes de les persones trans migrades: la regularització, l’accés al mercat laboral i l’accés a l’habitatge. Mata reconeix que Catalunya és un país sensible amb la problemàtica, però no pot ignorar que “no existe el sueño maravilloso para las personas trans y la discriminación también persiste aquí”. La taxa de desocupació, explica, volta el 80% i moltes dones, malgrat estar qualificades, es veuen abocades al comerç sexual. Quant a l’habitatge, depenen d’amics o entitats per trobar habitacions perquè no tots els propietaris els hi volen llogar.

Ella mateixa, després de deixar el pis dels amics del Prat de Llobregat, va passar per diferents cases d’acollida gestionades per Acathi a Barcelona fins a aconseguir llogar una habitació a uns coneguts. Actualment, però, haver-se convertit en un referent no l’ha alliberada dels problemes del col·lectiu i fa mesos que està desocupada i veu minvar els seus recursos. Per tot plegat, ha decidit deixar Barcelona durant uns mesos. Anirà a Hondures per retrobar-se amb la família i per veure si la situació ha millorat i farà una gira pels Estats Units, convidada per organitzacions LGTBIQ+. No pot assegurar que torni, confessa. “Pero considero que Barcelona es mi hogar. Aquí he podido ser realmente Yoana”.

L'entrada Yoana Mata: “A Barcelona he pogut realment ser la Yoana” ha aparegut primer a Carrer.

Un dels elements clau que determina la precarietat és el poder adquisitiu. En conjunt, les dones pateixen una escletxa econòmica desfavorable en relació als homes. Un exemple clar el tenim en les pensions i les prestacions socials, ja que aquestes mesures estan molt lligades a l’historial de participació en el mercat de treball -molt desfavorable a les dones- i no als drets socials de ciutadania. També existeixen desigualtats entre les dones que van més enllà de la classe social. La interseccionalitat és important: col·lectius com les migrades, les joves i les dones amb diversitat funcional, entre d’altres, estem sotmeses a més desigualtat i precarietat.

Treball solitari i atomitzat

Les dones participem en un percentatge més gran en àmbits de serveis on el treball està atomitzat -es realitza en petits centres, quan no és unipersonal-, un fet que dificulta l’organització col·lectiva per la defensa dels drets laborals i socials, així com l’organització sindical. Es tracta de sectors on el percentatge del treball a temps parcial és elevat i on es dona l’anomenat terra enganxós, l’escassa o nul·la possibilitat que, al llarg de la vida, es pugui promocionar i sortir de les categories laborals menys valorades.

Els treballs remunerats fets per dones tenen altres característiques comunes. Per exemple, la bretxa salarial que afecta tots els sectors: les dones, pel mateix valor del treball, cobrem menys. I també l’anomenat sostre de vidre, fruit de les dificultats per promocionar-nos a llocs de treball amb més responsabilitat i millor valorats, en categories professionals considerades com a masculines.

Existeix un simbòlic social que fa un paral·lelisme de precarietat amb salari i tipus de contracte. Ambdues característiques són centrals, però hi ha altres condicions que la determinen i a les quals socialment no sempre se’ls dona rellevància. Ens referim, sobretot, al temps de treball i a l’exercici de drets.

Doble presència i a temps parcial

L’organització del treball laboral es caracteritza per la disponibilitat plena del temps de les persones per a les demandes del treball assalariat i afecta el conjunt de la població. Per a les dones, té dues característiques específiques: la doble presència i el treball a temps parcial. La doble presència -o conflicte treball-família- es dona quan la responsabilitat d’atendre les demandes del treball remunerat i les necessitats de cura de les persones recauen sobre la mateixa persona, principalment les dones. Parlem de quantitat de treball i de quan les demandes dels dos espais apareixen a la vegada, un fet que afecta el benestar i la salut de les persones exposades.

D’altra banda, el treball a temps parcial afecta de manera molt específica les dones: a Catalunya, al voltant del 25% tenen un contracte a temps parcial, enfront del 8% dels homes. El treball a temps parcial -una part molt important del qual no és desitjat- genera pobresa i té un impacte negatiu en les prestacions socials, com ara l’atur i les pensions. La parcialitat és precarietat actual i de futur.

La reivindicació imparable -individual i col·lectiva- de les dones ha aconseguit millores rellevants en drets laborals relacionats sovint amb la conciliació, com ara l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat i altres permisos, retribuïts o no. Però, sovint, no tenen l’impacte desitjat en la corresponsabilitat, ja que, d’una banda, són exercits majoritàriament per les dones i, de l’altra, no arriben a les dones que es troben en una situació més precària. Per tant, no tenen impacte en la divisió sexual del treball. Per això diem que cal entendre la producció i la reproducció de manera conjunta i inseparable.

Per fer front a les desigualtats socials cal repensar els models de producció de béns i serveis i incidir en els tres eixos que descriuen les desigualtats de les dones, lesbianes i trans: la llibertat, la sostenibilitat de la vida i el dret al propi cos. Trobarem les propostes en els feminismes i, evidentment, en unes normes i regles socials que garanteixin els drets de totes les persones a una vida digna i sense discriminacions. Aquests són els reptes.

* Neus Moreno és membre de l’Associació Ca la Dona.

L'entrada La precarietat colpeja les dones, lesbianes i trans ha aparegut primer a Carrer.

Arribada el 2006 a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha matriculat al grau en Llengua i Literatura espanyoles, a la UNED.

Reporter Jesús. D’on ets?

Cinthya Maldonado. Estic en uns llimbs. Aquesta pregunta la porto reflexionant des de fa molt de temps. Soc d’aquí i d’allà. És que és molt difícil. Em presento com a hispanohondurenya. I et diria que soc catalana. A més, tinc el nivell elemental de català. L’altre dia, en una xerrada, un home deia que l’Hospitalet és producte de les migracions, que els seus pares procedien d’Andalusia. Així que nosaltres, els d’aquesta nova migració, repetim el mateix. Quan vaig arribar vivíem set persones en un piset de seixanta metres quadrats.
Cinthya té una nena nascuda el 2013.

2006

El 2006, amb 20 anys, va arribar a Espanya la Cinthya, que mai abans havia viatjat. Xoc cultural: “Vaig venir amb il·lusions. Deia a la meva mare: «A Espanya segur que puc estudiar». Penses que t’acolliran amb els braços oberts: «Oh, un germà llatinoamericà!». I no és així. T’ho has de guanyar”.

Li importa la igualtat i la justícia, pa per a tothom.

Li importen els casos de microdiscriminació: “Vaig treballar de fixa cuidant una persona gran. Després vaig treballar de cambrera, de cangur i netejant per hores”. “En una casa on era, a la zona alta, la senyora em tractava de manera despectiva. Em deia: «Suposo que sabràs fer servir bé la planxa. I sabràs fer servir la rentadora, no? Com que allà [a Llatinoamèrica] no esteu evolucionats… I compte amb robar-me alguna cosa, eh? Que tinc càmeres». «Jo no soc una lladre», em deia entre dents”.

Li importa el rebuig a l’altre: “Et trobes amb dificultats administratives. En el meu cas, durant cinc anys no vaig tenir papers. En una ocasió, em va aturar la Policia a l’andana del tren, a Terrassa, mentre tornava de la feina. Em van portar a la comissaria. Em van tractar com una delinqüent. Jo invertia en el meu futur, fent cursos… I això m’ho deia mentre netejava banys. «No arribaré als quaranta-i-tants fent això, no», em repetia”.

Li importa la integració, aquell passat que es dilueix però que està ancorat, que es difumina amb el present que no té cor.

2016

El 2016 s’empodera.

“Vaig començar a participar a les entitats, em vaig ajuntar amb dones hondurenyes. Allò que em passava a mi ens passava a totes. Totes aquestes dones tenen en comú que han patit racisme i injustícies, de vegades de manera succinta”, diu la Cinthya, enardida.

2020

El 2020 va tenir la necessitat de fundar Casa Hondures, el lema de la qual és “L’art i la cultura com a eina per a la transformació social”. Uneixen projectes culturals i compromesos amb la societat, lluny del folklòric. Per exemple, la iniciativa Sembrant esperances, un projecte d’educació, amb nens i nenes a Hondures. “És com regar llavors”.

1996

Li importa la família: “Em vaig criar amb la meva àvia en un poble del departament de Colón, a prop de La Ceiba. Soc filla de mare soltera, operària en una maquila d’una empresa de roba nord-americana”.

Li importa el grup: “Jo sempre participava en missions comunitàries, en activitats de la pastoral juvenil, vinculades a l’Església al meu poble, Sonaguera, al nord d’Hondures. Des d’aquell moment va néixer el meu compromís social i el meu despertar en defensa de la justícia”.

Li importen les oportunitats: “Soc resilient [RAE: ‘Capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos’]. Per carència estudiava el que podia, Comerç. És ara, amb 36 anys, que estudio el que vull. De fet, sempre he volgut ser mestra de l’àrea d’Humanitats i de Lletres. Sempre he tingut aquestes mires, d’anar una mica més enllà… Fam de saber, de ser, d’aprendre… Sempre he anat buscant aquest camí, el segueixo buscant”.

Li importen les arrels: “Em vaig plantejar que volia anar d’Hondures a la mare pàtria, que de mare no en té res, més aviat és una madrastra, de vegades poc amable”.

A casa seva, l’escriptora Cinthya Maldonado atresora un clauer “record d’Hondures”. A la nevera, un imant de la Sagrada Família.

Els llimbs.

“«Parles com d’allà», em diuen allà”.

“«Parles com d’allà», em diuen aquí”.

Entrevista de la sèrie “Habitacions múltiples”. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.

L'entrada Cynthia Maldonado: “La mare pàtria no en té res de mare, és una madrastra” ha aparegut primer a Carrer.

Som una força present i plural que s’imposa a l’oblit i a la invisibilització. Sempre hem estat en primera línia reclamant els nostres drets, lluitant per existir, ensenyant un cos col·lectiu implicat en l’eclosió del transfeminisme, interrogant el racisme, el capacitisme, el capitalisme, l’homofòbia, la transfòbia i la lesbofòbia; posant en evidència i denunciant els privilegis blancs, funcionals, de classe, heterosexuals i cisgènere que ens travessen.

Els feminismes que no exclouen les seves pròpies carns han estat una força que ha catapultat les lluites feministes al centre de les polítiques i mobilitzacions socials. I ho continuarem fent! Perquè juntes som més fortes! Perquè tenim una llarga experiència de lluita feminista conjunta i conjugada entre totes i totis: dones, lesbianes i trans.

Bárbara Ramajo és membre de Bollos en Teoria, l’espai lesbiano-feminista de Ca la Dona.

L'entrada Genealogia feminista de dones, trans i lesbianes ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.

El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.

Qui és el moviment veïnal


Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.

Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.

D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.

El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.

Locals i subvencions

Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.

Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.

Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.

Faltaven i falten dones

Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.

Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).

Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.

Comunicar-se ‘a l’ancienne’

Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.

Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.

L'entrada La covid accelera els reptes del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió en relació amb l’organització col·lectiva. El moviment feminista se n’ha ressentit?
Montserrat Cervera (M. C.): Veníem dels anys 2018 i 2019 on hi va haver un desbordament, i el repte era consolidar aquesta gent. Però llavors apareix la pandèmia i ens tanca a casa. La virtualitat ens ha permès mantenir el contacte i fer alguns debats, però amb les trobades físiques ens engresquem les unes a les altres, i no poder-les fer s’ha notat moltíssim. A banda, a l’aïllament se li han sumat els efectes de la malaltia en si mateixa, la manca de feina, la precarietat o la qüestió de la salut mental. Ha estat una estocada forta per als moviments socials i ara som en un moment de resistència i de recomposició.
Milena Duch (M. D.): Tota la mobilització social ha quedat tocada després de la covid. Però, en l’àmbit feminista, penso que hi ha un afegit: l’autocrítica constant. Això és bo, però a la vegada pot ser una mica paralitzador. Moltes de les coses que s’han plantejat les hem recollit com a certes, perquè potser per context i per racisme no s’incloïen prou els discursos de les dones migrades, o la diversitat sexual i de gènere, per exemple. Però, a la vegada, des de determinades esferes de poder s’han aprofitat algunes d’aquestes escletxes per incidir i desmobilitzar, o fins i tot per apropiar-se del discurs i desradicalitzar-lo.

En quin sentit?
M. D.: Hi ha discursos de poder que s’aconsegueixen introduir dins del moviment, que no és monolític, i ara estem recuperant-nos de la polarització que hi ha hagut arran dels discursos transmisògins, per exemple. O producte de les xarxes socials, que són una ficció i que a vegades s’han fet servir com a canal per desvirtuar debats que, de fet, ja es tenien dins del feminisme, però respecte dels quals hi havia consensos, almenys a Catalunya.
M. C.: Penso que, en aquests anys d’eclosió, s’han mostrat les grans crisis. El moviment feminista anticolonial va fer una crítica al moviment blanc i això va ser molt important, perquè va canviar dinàmiques. L’altra qüestió és el tema trans, que ha travessat d’una manera diferent. No és que aquí no existeixin aquestes postures o les postures abolicionistes, però no s’han dedicat tant a fer una competència salvatge com ha passat en altres contextos. La gent que s’ha mobilitzat amb aquestes premisses de destrucció aquí ha estat molt minoritària. A Catalunya hi ha veus de tot tipus, però treballem a través de consensos i de línies vermelles.
M. D.: En alguns llocs de l’Estat espanyol, com Madrid, hi va haver dues manifestacions paral·leles. Em fa la sensació que, allà, la proximitat de les institucions i els partits ha volgut enderrocar les bases mobilitzades. I hi ha una resistència molt forta, però s’ha intentat imposar una polarització que potser no era tan real a nivell intern.

Alguns mitjans de comunicació han posat el focus sobre un altre dels debats presents en el si del moviment, que consisteix en la tensió entre un suposat feminisme punitivista i d’un altre d’antipunitivista.
M. C.: Per molt que puguem creure en l’antipunitivisme i que sigui una perspectiva que ens agradi, abordar la violència des d’un punt de vista comunitari té moltes dificultats, perquè no tenim capacitat per gestionar-la a nivell de barris, per exemple. I a la vegada, volem que una part de les lleis es compleixin. Moltes vegades ens queixem que les lleis no serveixen per res, però al mateix temps volem que siguin al màxim de justes per protegir els drets de les dones. És a dir, exigim els mínims que hem aconseguit arrencar de la institució, i en paral·lel, creiem que hem d’anar construint coses diferents. Ens trobem amb aquesta contradicció.
M. D.: En el moment d’eclosió del moviment hi va haver un augment molt fort de conscienciació de les violències, per part de dones cada vegada més joves, que transcendien les militants de base. I en aquesta presa de consciència col·lectiva davant la violència hi ha una part del feminisme que comença a parlar d’autodefensa. Llavors, surten algunes veus parlant de feminisme punitivista, però jo els posaria un interrogant molt gran. És perillós fer servir segons quins termes que poden arribar a qüestionar aquesta conscienciació i a desincentivar que es facin públiques les agressions, quan era una cosa molt important que s’havia aconseguit.

En l’àmbit català, tenim un Govern que s’autodenomina feminista i que inclou, per primera vegada, una conselleria de feminismes. Ho viviu com una oportunitat?
M. C.: La part positiva és que, d’aquesta manera, el discurs pot arribar a alguna gent a la qual no havia penetrat. Hem de ser conscients, però, dels límits que té la institució. Per tant, més que com una oportunitat, ho hem de veure com una via més, i mantenir-hi relació. Ara bé, hem de tenir clar que això no vol dir que ja ho hem conquerit tot i que el patriarcat s’ha acabat.

Llavors, el fet que el moviment feminista tingui presència a les institucions pot ser desmobilitzador? És un dels riscos?
M. C.: Podria ser-ho. Quan les institucions agafen el discurs del moviment feminista i hi incorporen algunes de les companyes que en formaven part, es perd potencial. Això és un perill, perquè són dones de molt valor que deixen de ser en el moviment per ser a les institucions, amb totes les contradiccions que això comporta. I a banda, pot ser que algú es pregunti: “Però si ja sou a l’Administració, què més voleu?”. Per tant, insisteixo: el tema és no menysprear la relació que es pugui establir, però tenint en ment que la transformació és en el moviment feminista autònom i en l’autoorganització, no en la institució.
M. D.: Vivim en el món en què vivim i seria ingenu pensar que no necessites ser a tot arreu, però és fonamental que les institucions estiguin supeditades al carrer. I també és essencial que les dones que hi són vinguin del moviment feminista per pura legitimitat. Tanmateix, és cert que la institucionalització és perillosa, perquè pot ser desmobilitzadora si no es manté un respecte al moviment autònom. Fa la sensació que, per a certs sectors, és com si ja s’hagués aconseguit l’objectiu i que, per tant, es pogués abandonar el conflicte. Però no: conflictuar és important, i si hi ha companyes que són a l’Administració els hem d’exigir encara més. I és important tenir sempre present que les institucions no són nostres, encara que hi puguem tenir representació. No són de les dones de classe treballadora del país, perquè al final protegeixen interessos que responen a tot el contrari de les necessitats de la majoria.

En el marc de les darreres mobilitzacions feministes hi ha hagut casos d’activistes que han acabat encausades. Això és contradictori amb el discurs de les institucions en relació amb el moviment?
M. D.: Amb el moviment feminista ha passat el que passa amb qualsevol moviment que pot capgirar l’statu quo. Mentre era només una qüestió de discurs no hi havia problema, però en el moment en què comencen a haver-hi mobilitzacions més fortes que alteren una mica l’ordre, la resposta és la repressió policial i institucional. Però, a més, en el cas feminista, passa que les reaccions contràries també venen per part de certs sectors que se senten amenaçats pel fet que les dones estiguin fent allò que mai s’haguessin pensat que farien: sortir al carrer i mobilitzar-se. Per a alguna gent, que les ties impulsin manifestacions combatives és la cosa més impensable del món, i contraataquen amb expressions d’odi.
M. C.: Hi ha companyes que han dit que, a l’hora de pujar a un furgó policial, tenen por. Algunes expliquen que han rebut comentaris denigrants o que les han tocat. Això és la representació de la repressió en el cos de les dones; és odi i és masclisme. La denúncia d’aquests casos no només s’ha de fer des d’una perspectiva antirepressiva, sinó que també ha d’incidir en tot el que implica que les dones tinguin protagonisme en les lluites socials, i la violència afegida a la qual s’exposen.

L’any vinent s’inicia un nou cicle electoral i totes les projeccions diuen que l’extrema dreta podria créixer i que podria haver una nova correlació de forces al Congrés dels Diputats. Quina lectura en feu? Com hauria de reaccionar el moviment feminista davant d’aquesta ofensiva?
M. C.: Malgrat totes les crítiques que fem als partits que ara governen a Catalunya i a Espanya, sabem el que ha representat el feixisme històricament. La pujada de Vox i tot el que comporta és un dels reptes del moviment feminista, i per això ens hem d’enfortir i defensar-nos perquè no avancin. Haurem de recuperar la nostra força i teixir vincles de solidaritat, fer aliances contranatura, si cal, perquè les conseqüències de no enfrontar aquesta amenaça poden ser horroroses.
M. D.: S’ha banalitzat la presència d’aquesta gent a les institucions i dels grupuscles d’extrema dreta que prenen la forma de societat civil. I, per això, és molt important teixir una aliança entre el moviment feminista, el moviment LGTBI i el moviment de persones migrades, per enfrontar-nos-hi. Al final, tenir una ofensiva feixista és un problema per a tota la classe treballadora, però només cal llegir la seva propaganda per veure que apunten, particularment, contra les dones, contra la dissidència sexual i de gènere, i contra les persones migrades. Nosaltres, que som qui històricament hem rebut la violència de l’extrema dreta, haurem de ser les primeres que formem aquest front antifeixista per frenar-la. Ens hi va la vida. De fet, ja espanta veure ara el nivell d’agressions LGTBIfòbiques. Ara bé, la lluita antifeixista no pot recaure només en els col·lectius més susceptibles de rebre violència; cal que s’articuli des de tots els flancs abans no sigui massa tard i repetim la història. Seria desastrós.

Dues dones i una lluita

Montserrat Cervera és historiadora i una de les veus més acreditades del feminisme antimilitarista. La seva trajectòria de lluita, de fet, es va vincular inicialment amb l’antifranquisme. Va militar a la Lliga Comunista Revolucionària i va viure la mort del dictador des d’una presó de Madrid, on s’hi va estar quasi tres anys arran de la seva detenció quan preparava una manifestació. Milena Duch, per la seva banda, és politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i també membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL).

L'entrada Montserrat Cervera i Milena Duch: “La institucionalització del feminisme pot ser desmobilitzadora” ha aparegut primer a Carrer.

Atenció i prevenció

L’espai, que canalitza les polítiques públiques feministes de la localitat, va requerir una inversió inicial de més de tres milions d’euros. “Algunes persones qüestionaven aquesta despesa, però ningú no ho fa quan es construeixen camps de futbol”, recorda Muxí. Avui estan en funcionament la planta baixa, on hi ha la sala d’actes i exposicions, i la subterrània, on s’ha instal·lat el Centre de Documentació i Memòria de les Dones i el Centre d’Informació i Atenció integral a les Dones (CIRD), un dels projectes més destacats de l’equipament. “Estem desenvolupant un model que va des de l’atenció fins a la prevenció. Rebem moltes peticions de dones que necessiten fer consultes jurídiques sobre la separació o l’herència, o que viuen situacions abusives i necessiten acompanyament”, explica Silvia Migueiz, directora de la Ciba. També aborden les demandes de noies menors d’edat: “Treballem les masculinitats i l’autoestima”, agrega.

En l’actualitat, s’està duent a terme la segona fase de recuperació de la fàbrica, amb una inversió de més de quatre milions d’euros, que inclou les dues plantes superiors, que haurien d’estar disponibles el març del 2023. S’hi oferirà un espai residencial per cobrir situacions d’urgència, així com aules per dur a terme tallers formatius i espais de coworking. Les usuàries que s’hi estiguin formant o estiguin treballant, comptaran amb el servei de l’àrea infantil, que ja està en marxa, per poder deixar les criatures.

Participació de les dones

La participació de les dones és un dels objectius de la Ciba. Mostra d’això és el mural distintiu Temps de Dones, d’Irantzu Lekue, que hi ha a la façana de l’edifici i que és fruit del treball comunitari entre col·lectius locals i el Consell de Dones -que reuneix perfils de diferents àmbits i que és un òrgan consultiu i informatiu del Consistori-. “Hi havia dones que volien que la part rural hi estigués representada; també que hi apareguessin referents de la ciutat i internacionals; i altres volien que quedés plasmat el moment històric en què les dones van segrestar un autobús per reclamar que el transport arribés a tots els barris”, recorda Migueiz.

Una política transversal

A Santa Coloma de Gramenet han volgut aplicar polítiques públiques feministes de manera transversal, més enllà de l’àrea d’igualtat. Per exemple, en l’urbanisme. “Les ciutats estan construïdes amb una mirada androcèntrica i això repercuteix en què no es tenen en compte necessitats com ara la seguretat o la il·luminació dels carrers”, manté Maribel Cárdenas, directora de Polítiques d’Igualtat de l’ajuntament colomenc.

L’aposta per l’urbanisme feminista com a motor de canvi va començar a rodar fa tres anys amb la remodelació de la plaça d’en Baró. “La gent no feia ús d’aquest espai perquè des de fora no tenia visibilitat”, recorda Muxí. L’urbanisme amb perspectiva de gènere implica tenir en compte el parer de tots els agents implicats, per això el procés de participació va incloure dues sessions de reflexió amb gent gran i persones cuidadores d’infants i una amb els nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Torre Balldovina. A partir dels resultats obtinguts, les arquitectes d’Equal Sarre van dissenyar una plaça oberta, visible, que fomenta el joc no estereotipat, amb més arbustos, arbres i zones confortables.

En la mateixa línia es va impulsar el projecte Empatitzem. “L’espai central del pati el fan servir pocs nens que juguen a pilota, i la resta de nens i nenes es queden als racons”, apunta Muxí. Els infants van dir-hi la seva i l’ús del pati “es va reorganitzar perquè tingués una dimensió igualitària i coeducativa”, afirma Cárdenas.

De la Xarxa Violeta als punts liles

Una altra iniciativa en clau de dona i amb la implicació del veïnat és el projecte Santa Coloma Xarxa Violeta, que compta amb la participació d’uns tres-cents establiments -entre els quals hi ha locals d’oci nocturn, benzineres i farmàcies-. Si alguna persona pateix una agressió masclista, es pot adreçar a qualsevol comerç de la xarxa, que, quan calgui, s’encarregarà d’activar el protocol d’actuació i coordinació professional. Iniciatives similars s’han començat a implantar en altres municipis metropolitans. A Barcelona, per exemple, la Favb va començar a desenvolupar el 2021 una xarxa de punts liles al Besòs i el Maresme, que preveu ampliar a altres barris al llarg del 2022.

L'entrada Santa Coloma entoma les problemàtiques de les dones ha aparegut primer a Carrer.

Atardece. Estamos en la cima del monte Carmelo, tal vez la mejor vista de la ciudad, un excepcional mirador de 360 grados desde el que se dominan todos los rincones de Barcelona: de las chimeneas de Badalona a Montjuïc, del Tibidabo a Canyelles. Aquí, durante la guerra civil, se emplazaron búnqueres armados de cañones (“aunque nunca dispararon un tiro”, ironiza), que más tarde sirvieron de base para las barracas que luego construirían hombres y mujeres venidos del resto de España. Gentes que huían de la miseria o de la represión política. O de ambas a la vez. “Llegamos de Granada en 1947” -recuerda- “y nada más llegar sufrimos la primera decepción: en Barcelona teníamos unos amigos, que se encargaron de alquilarnos un piso en Gracia. Cuando llegamos, vimos que estaba ocupado por cuatro familias más. Lo que pasaba es que a cada familia le alquilaban una habitación ‘con derecho a cocina’, como se decía entonces”.

La familia Moreno era humilde, pero en Granada al menos vivía en su propia casa. Entonces los amigos (“a los que nunca podremos agradecerles todo lo que hicieron por nosotros”) se ofrecieron para acogerles en su propia hogar, en el perdido e inaccesible barrio del Carmelo. “Y resultó ser una barraca”. Allí vivieron hasta que, al poco tiempo, quedó libre otra barraca cercana, por la cual pagaron “una barbaridad”: trescientas pesetas de aquel entonces. Algo que deja a las claras que para más de uno la inmigración fue un auténtico negocio. “Se dieron cuenta de que construyendo barracas para los recién llegados se hacía dinero. Además, la montaña entera era propiedad de familias importantes de Barcelona, que nada más olfatear el negocio empezaron a parcelar y vender el terreno”.

Custodia vivió en esa barraca hasta 1972, año en que se casó. Una barraca era, en esencia, una habitación única donde convivía toda la familia -en algunos casos, hasta doce personas- y donde había la cama plegable, el fogón de petróleo para cocinar y la jofaina para asearse – “primero nos lavábamos la parte de arriba del cuerpo, luego la de abajo”, recuerda-. Y que, desde luego, carecía de los mínimos servicios básicos: ni luz, ni gas, ni agua corriente, ni alcantarillado. Por no haber, no había ni contenedores donde depositar la basura. “La primera lucha que hicimos en la calle fue para conseguir contenedores. Tuvimos que cortar la carretera del Carmelo, apilando bolsas de basura hasta formar una montaña de más de cinco metros de alto”, explica. La represión entonces era feroz, y la policía -los famosos grises– no tenían escrúpulos en aporrear y detener a mansalva. “Para reivindicar cosas para los barrios, lo primero que tuvimos que hacer fue sacudirnos de encima el miedo”.

Sin embargo, pese a las penurias, recuerda aquella vida con cariño: “dormíamos con las puertas abiertas y como no teníamos nada, lo compartíamos todo. Y los vecinos eran de un combativo impresionante. Además, allá arriba en la montaña, con la vista y los pinares, éramos los reyes del mambo”. Precisamente está en marcha una iniciativa para reivindicar la memoria de las barracas -de las que llegó a haber más de seis mil en toda Barcelona-, en la que está implicada una Comisión Ciudadana de la que forma parte Custodia. Entre las acciones que se llevarán a cabo, está la colocación de placas conmemorativas en los principales barrios barraquistas: Somorrostro, Campo de la Bota, Montjuïc, el Carmelo, Poblenou, la Perona, la Prosperitat.

Fue a partir de la década de los setenta cuando, a fuerza de luchar, los barraquistas fueron alcanzando sus reivindicaciones: llegaron la luz, el agua y las alcantarillas. Y también el autobús, rompiendo así el secular aislamiento del Carmelo.

Hasta se consiguió que el Ayuntamiento construyera viviendas dignas: Los que no quisieron abandonar el barrio se alojaron en los llamados pisos verdes (por el color con que decidieron pintarlos los vecinos), en el sector conocido como “Ramón Casellas”. Los demás fueron reubicados en Canyelles y en el Paseo Urrutia, en la Guineueta. Precisamente, el único momento en que su voz firme se quiebra por la emoción es cuando relata cómo se sentían los barraquistas al acceder a un piso: “Una vecina me dijo: es la primera vez en veinticinco años que mi marido y yo vamos a tener una habitación para nosotros solos, y lo mismo nuestros hijos. ¿Tú sabes lo que es eso?”.

L'entrada Custodia Moreno: “Los barraquistas éramos tan pobres que lo compartíamos todo” ha aparegut primer a Carrer.