A les dones els vull dir que mai oblidin que poden fer i ser tot el que vulguin”. A la presentació de Mujeres migrantes (2018), Cinthya Maldonado (La Ceiba, Hondures, 1986) explica el que passa a les dones migrades, les seves dissorts i els seus triomfs, petits triomfs: “Aquí hi ha les mares que deixen els seus fills al seu país d’origen, la manca de justícia pel que fa a la feina, els sous injustos en determinats sectors…”, explica la Cinthya, veu portentosa que juga amb les paraules com els nens amb els sets de Lego, feliç i ensucrada. “Les dones migrants em consultaven com convalidar el títol, per exemple. I jo vaig decidir escriure un llibre amb les històries de les hondurenyes, escrit per una migrada i sentit per una migrada”.
Arribada el 2006 a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha matriculat al grau en Llengua i Literatura espanyoles, a la UNED.
Reporter Jesús. D’on ets?
Cinthya Maldonado. Estic en uns llimbs. Aquesta pregunta la porto reflexionant des de fa molt de temps. Soc d’aquí i d’allà. És que és molt difícil. Em presento com a hispanohondurenya. I et diria que soc catalana. A més, tinc el nivell elemental de català. L’altre dia, en una xerrada, un home deia que l’Hospitalet és producte de les migracions, que els seus pares procedien d’Andalusia. Així que nosaltres, els d’aquesta nova migració, repetim el mateix. Quan vaig arribar vivíem set persones en un piset de seixanta metres quadrats.
Cinthya té una nena nascuda el 2013.
2006
El 2006, amb 20 anys, va arribar a Espanya la Cinthya, que mai abans havia viatjat. Xoc cultural: “Vaig venir amb il·lusions. Deia a la meva mare: «A Espanya segur que puc estudiar». Penses que t’acolliran amb els braços oberts: «Oh, un germà llatinoamericà!». I no és així. T’ho has de guanyar”.
Li importa la igualtat i la justícia, pa per a tothom.
Li importen els casos de microdiscriminació: “Vaig treballar de fixa cuidant una persona gran. Després vaig treballar de cambrera, de cangur i netejant per hores”. “En una casa on era, a la zona alta, la senyora em tractava de manera despectiva. Em deia: «Suposo que sabràs fer servir bé la planxa. I sabràs fer servir la rentadora, no? Com que allà [a Llatinoamèrica] no esteu evolucionats… I compte amb robar-me alguna cosa, eh? Que tinc càmeres». «Jo no soc una lladre», em deia entre dents”.
Li importa el rebuig a l’altre: “Et trobes amb dificultats administratives. En el meu cas, durant cinc anys no vaig tenir papers. En una ocasió, em va aturar la Policia a l’andana del tren, a Terrassa, mentre tornava de la feina. Em van portar a la comissaria. Em van tractar com una delinqüent. Jo invertia en el meu futur, fent cursos… I això m’ho deia mentre netejava banys. «No arribaré als quaranta-i-tants fent això, no», em repetia”.
Li importa la integració, aquell passat que es dilueix però que està ancorat, que es difumina amb el present que no té cor.
2016
El 2016 s’empodera.
“Vaig començar a participar a les entitats, em vaig ajuntar amb dones hondurenyes. Allò que em passava a mi ens passava a totes. Totes aquestes dones tenen en comú que han patit racisme i injustícies, de vegades de manera succinta”, diu la Cinthya, enardida.
2020
El 2020 va tenir la necessitat de fundar Casa Hondures, el lema de la qual és “L’art i la cultura com a eina per a la transformació social”. Uneixen projectes culturals i compromesos amb la societat, lluny del folklòric. Per exemple, la iniciativa Sembrant esperances, un projecte d’educació, amb nens i nenes a Hondures. “És com regar llavors”.
1996
Li importa la família: “Em vaig criar amb la meva àvia en un poble del departament de Colón, a prop de La Ceiba. Soc filla de mare soltera, operària en una maquila d’una empresa de roba nord-americana”.
Li importa el grup: “Jo sempre participava en missions comunitàries, en activitats de la pastoral juvenil, vinculades a l’Església al meu poble, Sonaguera, al nord d’Hondures. Des d’aquell moment va néixer el meu compromís social i el meu despertar en defensa de la justícia”.
Li importen les oportunitats: “Soc resilient [RAE: ‘Capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos’]. Per carència estudiava el que podia, Comerç. És ara, amb 36 anys, que estudio el que vull. De fet, sempre he volgut ser mestra de l’àrea d’Humanitats i de Lletres. Sempre he tingut aquestes mires, d’anar una mica més enllà… Fam de saber, de ser, d’aprendre… Sempre he anat buscant aquest camí, el segueixo buscant”.
Li importen les arrels: “Em vaig plantejar que volia anar d’Hondures a la mare pàtria, que de mare no en té res, més aviat és una madrastra, de vegades poc amable”.
A casa seva, l’escriptora Cinthya Maldonado atresora un clauer “record d’Hondures”. A la nevera, un imant de la Sagrada Família.
Els llimbs.
“«Parles com d’allà», em diuen allà”.
“«Parles com d’allà», em diuen aquí”.
Entrevista de la sèrie “Habitacions múltiples”. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.
