Aquest fracàs, però, és una oportunitat per al barri, que lluita perquè l’Ajuntament compri l’espai o n’aconsegueixi la cessió per retornar-lo a la seva funció primigènia: ser un punt de trobada, de vida comunitària i comercial, en un barri mancat de molts serveis. “Fa vint anys, la direcció del complex ja estava del tot desenfocada de les necessitats del barri i sense professionals especialitzats gestionant el comerç. A Mercasa mai li ha interessat l’espai”, sosté Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica. “És urgent que l’Ajuntament reprengui les negociacions amb l’Estat per trobar una sortida pública a un espai clau per al futur del barri”, rebla.

El veïnat manté des de fa anys una lluita sostinguda per aconseguir donar-li una segona vida al complex. Estan convençuts que es pot salvar, “gestionat amb criteris similars als dels mercats municipals, combinant l’activitat comercial i els serveis públics, per la via de la compra de l’immoble o amb una cessió”, afegeix Giró. No és un caprici, sinó una necessitat vital per “garantir l’oferta comercial en un barri cada cop més envellit, amb una edat mitjana de 67 anys”. Reclamen aprofitar el desinterès del sector privat per redefinir els usos d’un edifici infrautilitzat, en un barri mancat d’equipaments sanitaris, un casal de gent gran, espais per a joves i una oferta comercial adaptada a les necessitats dels residents. “Un mercat municipal compacte pot actuar com a pol d’activitat per revitalitzar la zona”, apunta Giró.

Abandó conscient de l’edifici

Però les crítiques no es limiten al model comercial. L’associació veïnal acusa la propietat d’haver “deixat degradar l’edifici durant anys” i denuncia una situació de mòbing comercial i residencial. Segons el portaveu veïnal, la manca d’inversions ha provocat “un deteriorament progressiu de les instal·lacions”, sobretot a l’aparcament, on les filtracions d’aigua acumulades durant anys han afectat estructures i columnes. “Qualsevol solució ha de garantir que els problemes del veïnat quedin resolts”, alerta.

Tot plegat, el veïnat ho emmarca en una estratègia de desinversió que ha acabat perjudicant l’activitat del centre. Escales mecàniques espatllades durant més d’un any, sistemes de climatització avariats, locals buits i absència de promoció comercial, entre altres. “En trenta anys no s’hi ha fet ni una sola gran obra de millora i només recordem dues campanyes de promoció, el 2016 i el 2017”, remarca el president de l’AV Vila Olímpica.

Tenen clar que aquesta situació no és casual. Acusen la propietat d’haver pressionat alguns negocis perquè abandonessin els locals i d’haver intentat reorientar el centre cap a activitats alienes a les necessitats del barri. “Han jugat amb les necessitats de la Vila Olímpica i no han complert el projecte que ells mateixos van dissenyar”, denuncia Giró. Entre els casos que més preocupen del naufragi del Centre de la Vila hi ha el de la llar d’infants ubicada al complex, que escolaritza entre 90 i 100 infants, i que desapareixerà aquest estiu després que no se li hagi renovat el lloguer.

La gran por del veïnat és que, si l’Ajuntament no mou fitxa, l’edifici acabi en mans d’un fons voltor o d’un inversor privat sense compromís amb el barri. Per això insisteixen que el fracàs de la subhasta hauria d’obrir una nova etapa de negociació. “No tirem la tovallola. Mercasa és una empresa semipública i les Administracions haurien de facilitar un acord per aturar una degradació que fa tres dècades que dura. El barri es mereix uns serveis dignes”, sentencia Giró.

L’ajuntament no ho veu clar

L’executiu d’Ada Colau i ERC van pactar el 2022 cinc milions d’euros dels pressupostos municipals per destinar a la compra del Centre de la Vila, una xifra insuficient per adquirir l’immoble. El 2023, Collboni va rebutjar l’operació pel cost elevat: uns 80 milions, entre compra i reforma. Pocs dies abans de la subhasta, el tinent d’alcalde d’Economia, Jordi Valls, verbalitzava als passadissos de la Casa Gran que, si aquesta quedava deserta, l’Ajuntament es podria replantejar el posicionament davant d’una previsible rebaixa de preu. Però en l’última Comissió d’Economia Valls, el 17 de juny, tirava aigua al vi: “Independentment del preu de compra, caldrien entre 25 i 30 milions per poder fer-hi alguna cosa”. I assegurava que “no hi ha prou densitat de població” per posar-hi un mercat.

L'entrada El Centre de la Vila, sense comprador ha aparegut primer a Carrer.

Aquests solars, situats un a la cantonada amb Consell de Cent i l’altre a la cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, són els últims supervivents d’un antic projecte que es va aprovar ni més ni menys que el 1987 i que semblava sepultat per l’oblit. El pla preveia la planificació urbanística de l’entorn del carrer de Tarragona, amb la construcció de quatre grans torres, de les quals dues no es van arribar a edificar mai. Ara, gairebé quaranta anys després, l’empresa propietària dels terrenys, Núñez i Navarro, vol ressuscitar el projecte, amb la construcció dels dos edificis restants als esmentats solars, i amb una alçada similar a la dels edificis dels voltants. Uns terrenys que junts sumen quasi 3.000 m² de superfície -prop de 900 el que fa cantonada amb Consell de Cent i gairebé 2.000 el de Sant Nicolau- i, a més a més, en una zona tan cèntrica i cotitzada com és la plaça d’Espanya. Un veritable tresor per a una indústria tan voraç com la immobiliària, que a Barcelona ja no disposa de gaire espai on construir. El projecte, que es va explicar al veïnat en una sessió informativa el mes de gener, va ser debatut al març en el Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc, i rebutjat amb els vots de Barcelona en Comú i ERC. Junts es va abstenir.

Un equipament per al barri

Quines són, ara com ara, les reivindicacions del veïnat? Doncs aquest espera que hi pugui haver un retorn per al barri davant la construcció de dos edificis d’aquestes dimensions. Conxita Pérez, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, així com responsable de les seves relacions externes, concreta més en què podria consistir aquest retorn: “La nostra associació va declarar en el seu moment que estaria bé que hi hagués un equipament per a la zona. De fet, el projecte original contemplava la construcció d’un equipament. Privat, és clar”. Significa això que no seria d’ús públic? “No -aclareix-. Hi ha equipaments que són privats i alhora d’ús públic. Un gimnàs, per exemple: la propietat seria privada, però es podria cedir o llogar a l’Ajuntament per proporcionar un servei públic”. En aquest cas, els preus serien municipals, és a dir, populars.

Però també hi ha la possibilitat que el propietari vulgui gestionar directament l’equipament, amb la qual cosa existeix el perill real que els preus siguin de mercat. Totes dues opcions són possibles, i tot resta en l’aire, segons la representant veïnal: “Tot això, de moment, és una incògnita. Per tant, no en podem parlar”.

Habitatge assequible

L’altra reivindicació del veïnat és que una part dels nous pisos que es construeixin siguin habitatges assequibles. “Encara que la propietat és privada -assenyala Pérez-, la nostra reivindicació és aquesta, perquè el veïnat d’Hostafrancs necessita habitatge”. I concreta encara més que el pla contemplava originalment “entre el 5% i el 10% de pisos destinats a habitatge assequible”. Una xifra que, ara com ara, li sembla “insuficient” perquè “les coses han canviat molt des del 1987: al carrer de Tarragona hi ha molta oficina buida. Oficines no és el que necessita el barri”. Però confessa que l’associació encara no ha parlat de quin seria el seu percentatge ideal. “Ens cenyim al tant per cent que consta en el projecte original”.

“És un moment neoliberal radical”

Conxita Pérez és una dona menuda, però enèrgica. Professora jubilada i amant dels llibres, es mostra molt sincera: “En ser els solars una propietat privada… pots opinar, però res més”. Un obstacle davant del qual s’encomana a l’esperança: “L’esperança és una cosa que mai s’ha de perdre. Però és clar, vivim en un moment neoliberal radical. Són temps molt difícils, i les propietats privades estan molt enrocades”. I remata: “Nosaltres fem el que podem. I els consistoris, també”.

La representant veïnal diu que han fet allò que estava a les seves mans, que és presentar al·legacions al projecte davant de l’Ajuntament, enfocades sobretot en la reivindicació de l’habitatge assequible -sense renunciar als equipaments-, perquè “és la qüestió més necessària avui a Barcelona”. Per la seva banda, Àfrica Cardona, gerent del Districte de Sants-Montjuïc, declara que “s’han presentat les al·legacions que s’han considerat i en els pròxims mesos l’Ajuntament les analitzarà i respondrà”.

L'entrada Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona ha aparegut primer a Carrer.

Vam ocupar l’espai i vam aconseguir que l’alzina es protegís. Però volíem guanyar no només un escocell -l’expropiació de l’arbre costava quatre milions d’euros-, sinó tot el jardí i les casetes -cosa que suposava un cost al voltant dels vuit milions d’euros-. I vam defensar que, tot protegint l’alzina i preservant el que de valor patrimonial tenien les casetes, s’hi construïssin habitatges dotacionals per a col·lectius vulnerables i un equipament. L’expropiació es va poder fer perquè l’espai tindria aquests usos.

En la redacció de les bases del concurs de projectes arquitectònics, Salvem l’Alzina va aportar que la volumetria dels edificis es pogués repartir per tot l’àmbit objecte del concurs. El projecte guanyador obre l’espai lliure als carrers de l’entorn, enderrocant els murs actuals i creant una nova plaça jardí, que no pot ser una plaça dura. Però el concurs era d’idees, i abans de redactar el projecte arquitectònic calia aprovar un Pla Especial, ja que la proposta guanyadora modificava el planejament vigent. Ara que el pla s’ha aprovat inicialment, la Coordinadora pel Dret a l’Habitatge -que agrupa grups diversos del barri- hem fet una al·legació donant suport a la construcció dels habitatges dotacionals (13) i l’equipament -un casal de gent gran-, i marcant les directrius que el projecte ha de seguir.

El petit espai de l’alzina i les casetes d’Encarnació (1.266 m²) és un microcosmos on conflueixen tres dels grans problemes de la Vila de Gràcia: el verd, el patrimoni arquitectònic i l’habitatge. La nostra valoració del pla actual incideix en aquests tres aspectes.

La lluita ha blindat la protecció

En relació amb el verd i l’alzina, valorem que el pla inclogui -i, per tant, blindi- la protecció de l’arbre en les normes reguladores, delimiti una zona de protecció i faci que les obres entorn de l’alzina siguin manuals i supervisades per un tècnic arboricultor qualificat, garantint la conservació del sistema radicular de l’arbre, evitant la compactació del sòl i assegurant-ne el drenatge. Ens ha de satisfer que la lluita hagi propiciat aquestes mesures.

Quant a l’espai lliure, la nova “plaça/parc” -com l’anomena el pla- és “més oberta, visible i segura” i “potencia la relació amb el barri de Gràcia, alhora que valora l’alzina, dignificant-la, donant-li espai i fent-la més visible i referent en el barri”. Hi estem d’acord. I més enllà de les paraules –plaça/parc, jardí-, destaquem que el pla diu que els espais lliures han de tenir un tractament “verd i tou”.

Sobre la preservació del patrimoni arquitectònic, la nova disposició de l’edificació per darrere les casetes millora l’assolellament i la visibilitat de l’alzina, i no competeix visualment amb les casetes des del carrer. Entenem que els valors patrimonials també inclouen el paisatge urbà, i la disposició que proposa el pla és millor que la del pla vigent.

Finalment, la manca d’habitatge social a Gràcia és extrema: tal com posa de manifest l’estudi SOS habitatge de la Favb, només hi consten 32 habitatges dotacionals, a l’antiga Cibeles. Els 13 allotjaments que s’han de construir -al cor de la Vila- són imprescindibles tot i ser una petita gota d’aigua en la sequera d’habitatge públic que pateix el barri, que requerirà una política d’habitatge molt més activa en tots els fronts. I avançant-nos al que pot establir el pla, reclamem que els allotjaments es destinin a persones vinculades al barri; un d’ells, a veïnat desnonat.

Poden passar quatre anys fins que els habitatges, l’equipament i la plaça/jardís’inaugurin. Cal abordar el problema de l’habitatge a la Vila amb més decisió, amb més instruments i amb celeritat, si volem aturar el procés de gentrificació que patim. Per això ens preocupa el viratge de l’actual Salvem l’Alzina, que fa campanya per impedir la construcció dels habitatges i el casal, respectant només un dels pilars de la reivindicació inicial i impugnant la lluita que va aconseguir aturar el projecte especulatiu. És trist que s’hagi trencat el consens que hi va haver durant anys en favor del verd, però també de l’habitatge social i l’equipament públic. Verd i habitatge social no s’haurien de confrontar.

Ara tocarà veure com avança el projecte. La Coordinadora pel Dret a l’Habitatge de Gràcia i un conjunt d’antics impulsors de Salvem l’Alzina vam proposar -i s’ha constituït- una comissió de seguiment amb participació veïnal per millorar i fer realitat la proposta guanyadora del concurs. L’alzina pot i ha de conviure amb l’habitatge dotacional, el casal de gent gran i una plaça jardí.

L'entrada L’habitatge dotacional pot conviure amb l’alzina bicentenària de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

La zona de Can Rigalt, al vèrtex del terme de l’Hospitalet amb Esplugues de Llobregat i Barcelona, és un territori de 155.000 m², ara buit i degradat, repartit entre quatre propietaris: 55.000 m² adquirits el 1997 pel Barça de Núñez per 1,5 milions d’euros actuals; aproximadament 55.000 m² més de propietat municipal; 24.000 m² ocupats per un transformador d’Endesa i els terrenys annexos; i uns 22.000 m² de la Immobiliària Sacresa. La part corresponent al Barça estava qualificada de Parc Metropolità i el veïnat reclamava d’antic l’espai com a zona verda, per preservar de passada Can Rigalt, una masia del 1693 catalogada des del 1960 i dintre del Pla de Protecció del Patrimoni des del 1983 -declarada Bé Cultural d’Interès Local-. La masia resta abandonada pels propietaris -el FC Barcelona- i per l’administració local -l’Ajuntament és qui té potestat legal per obligar a fer-ne la restauració i el manteniment- i es troba gairebé en ruïnes.

Aquest era l’origen del pastís, perquè les coses han anat canviant amb el transcurs dels anys, sense que en cap moment s’hagi produït la transparència deguda fins ara mateix. Per exemple, la immobiliària Sacresa va adquirir 16.000 m² a Endesa en el moment en què l’Ajuntament de l’Hospitalet va dibuixar un nou projecte urbanístic (2004) on hi havia previstos 26 nous edificis d’habitatges amb un total aproximat de 1.200 residències. Ara tampoc hi ha Sacresa darrere els 37.000 m² residencials, sinó Metropolitan House, una gestora de projectes molt relacionada amb Sacresa i amb el desenvolupament d’operacions immobiliàries de gran dimensió a l’Hospitalet i Esplugues que, pel que sembla, ja ha invertit 75 milions d’euros per reactivar aquest projecte del futur nou barri de Can Rigalt.

L’operació, que estava aturada des de l’any 2006, es va tornar a activar el 2009, quan els propietaris van posar en marxa una Junta de Compensació per reobrir el projecte. Però les reivindicacions veïnals, especialment dels barris de la Florida i Pubilla Casas, que havien vist en aquests anys com l’antic Hospital de la Creu Roja esdevenia obsolet i en reclamaven un altre a la pastilla de Can Rigalt, van anar adormint el projecte sense modificar-lo essencialment.

Mil dos-cents habitatges nous

El projecte es va tornar a posar d’actualitat arran de l’operació del nou Clínic, quan es va saber que la Universitat de Barcelona cedia la zona de les seves instal·lacions esportives per a un macroprojecte sanitari i docent en el terme municipal de Barcelona, adjacent a aquest àmbit de Can Rigalt i Esplugues. Les notícies que transcendien es referien sempre al gran equipament sanitari i no tant a la totalitat del projecte, que aplegava la resta de metres quadrats de l’espai i que incloïa essencialment el terme de l’Hospitalet, però també una part d’Esplugues. Un primer indici el va tenir el veïnat de l’Hospitalet quan es va anunciar que l’equip del nou alcalde Quirós havia ampliat l’antic Consorci de la Reforma de la Gran Via -responsable de la reordenació de la zona de la plaça d’Europa consolidant un munt de grans operacions immobiliàries- per convertir-lo en el Consorci de la Reforma de la Gran Via i del Samontà -on hiperbòlicament se situa la pastilla de Can Rigalt-. L’objectiu era encarregar-li la direcció del projecte en la part corresponent a l’Hospitalet i sobre barems semblants respecte dels quals l’organisme tenia experiència sobrada.

Poc temps després, a l’alcalde Quirós se li escaparia que, just en aquesta zona, hi hauria uns 1.200 habitatges nous, que coincideixen exactament amb el que estava previst des del 2004. I ja fa molt poc, quan es va donar a conèixer l’impuls definitiu al nou Clínic, es va anunciar a la premsa que, a tocar de les futures instal·lacions sanitàries i dins el mateix projecte trimunicipal, estava previst un nou barri que, ajustant-se a la ubicació i a la qualitat de l’entorn, estava previst que tingués un nivell alt.

Esponjament i zones verdes

L’únic problema és que el nou barri s’enclava exactament en el districte més tensionat demogràficament de l’àrea metropolitana -Collblanc-la Torrassa-, amb una densitat de població per sobre dels 80.000 habitants per km² i exactament en un espai reivindicat de fa anys per esponjar la zona, per ser convertit en una indispensable zona verda i, en qualsevol cas, per ubicar-hi un hospital general que substitueixi l’antic de la Creu Roja, afectat per la coberta d’amiant, obsolet i en pèssimes condicions. Un altre hospital general al costat d’un gran hospital no sembla que sigui allò que les autoritats sanitàries tenen pensat, però tampoc sembla que el nou Clínic estigui dissenyat per atendre els 150.000 habitants del nord de l’Hospitalet que ara s’han de desplaçar al Moisès Broggi de Sant Joan Despí per ser convenientment atesos.

Tot plegat s’acaba convertint en un exemple paradigmàtic de com la gran metròpoli es menja el dret a una certa autonomia municipal que satisfaci els drets i les necessitats dels residents dels municipis veïns, tal com ens ho fa observar la referència històrica: aquesta zona sobre la qual s’instal·larà el nou Clínic i sobre la qual Barcelona s’endurà el gran equipament i l’Hospitalet la pèrdua de l’únic espai lliure era, fins al 1933, terme municipal de l’Hospitalet. Arribava fins a la falda de Sant Pere Màrtir i es va perdre per garantir la perllongació de l’avinguda Diagonal. Una dotzena d’anys abans, la ciutat havia perdut gairebé la meitat del seu terme municipal per bastir el port franc que Barcelona reclamava.

L’Hospitalet de Llobregat no necessita un nou barri. Exactament, el que necessita són espais lliures i els equipaments necessaris per a la gent que ja hi viu.

L'entrada El nou barri que l’Hospitalet no necessita ha aparegut primer a Carrer.

Albergs per a persones sense llar, centres per a menors no tutelats, sales de venipunció, centres d’atenció i seguiment a persones drogodependents… Tots són equipaments que tenen en comú estar adreçats a persones vulnerables i que, de manera més o menys intensa, han patit protestes veïnals quan s’han instal·lat els darrers anys en determinats barris de la ciutat. A què respon el que coneixem com a fenomen nimby?

Crec que respon bàsicament al fet que vivim en una societat cada vegada més individualista, en què no tenim un horitzó comú ni col·lectiu; no hi ha un sentiment comunitari ni de dir que tots formem part del mateix vaixell. És un fenomen relativament nou a Catalunya i al conjunt de l’Estat, però que està molt estudiat als Estats Units, que és una societat de naturalesa individualista. Hi ha un llibre molt bo que es diu Ciudad de cuarzo, del sociòleg Mike Davis, que en parla, i diu que no tots els moviments socials són de caràcter progressista: n’hi ha que són de caràcter regressiu i molts d’ells estan vinculats a la protecció del valor del sòl. I posa com a exemple el fenomen nimby.

És a dir, que si instal·les determinat equipament en un barri, consideren que baixa el valor econòmic dels seus immobles.

Per això dic que lliga amb la pèrdua de l’horitzó col·lectiu, perquè no veuen la casa simplement com un mitjà de vida, sinó que és bàsicament una inversió que en un futur es pot vendre per mudar-se a un lloc millor, amb aquesta idea contínua de cada vegada més, més i més. Nosaltres aquí mai hem sigut així. Primer, perquè tenim un altre tarannà a nivell cultural i social, més comunitari en algun sentit, i perquè mai hem tingut aquesta visió, que està relacionada amb el mercat de l’habitatge, de pensar que casa nostra no serà on viurem la resta de la nostra vida.

En aquests casos, sovint no es qüestiona tant l’equipament en si mateix com on s’ubica, no?

És així perquè, si el poses en el meu barri, d’alguna manera deprecies no només el meu habitatge, sinó la meva forma de vida, i jo no ho vull. És a dir, que aquesta gent ha de tenir algun tipus de tractament i ha de ser respectada i tot el que vulguis, però el que no vull és que estiguin al meu costat i, sobretot, no ho vull veure.

Alhora, és una actitud que reflecteix un rebuig a la pobresa. En comptes de mobilitzar-nos contra les desigualtats i apuntar cap a dalt, intentem amagar-la i ens mobilitzem a la pràctica contra els que més la pateixen.

No tenim el concepte que aquesta gent podem ser nosaltres en un futur o que formem part d’un mateix grup, sinó que simplement són gent que no ens agrada perquè nosaltres tenim la nostra pròpia trajectòria i, a més, algú ens ha dit, i ens ho hem cregut, que és una cosa que bàsicament és fruit del nostre esforç. Però això no és veritat.

Especialment quan hi ha persones migrants implicades en els equipaments en qüestió, el rebuig d’una part del veïnat es manifesta amb episodis de racisme, amb la participació sovint de grups d’extrema dreta. En un moment d’auge d’aquest espai polític, té la sensació que hi ha un risc que aquests episodis vagin a més?

Crec que sí. I a més, ara tenim la competència entre dos partits d’extrema dreta, Vox i Aliança Catalana. És una qüestió que cada cop veurem més, perquè, a més, una enquesta recent [la de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) publicada al novembre] mostra que un de cada quatre homes joves catalans pensen que la democràcia és una merda. Amb tot, crec que el tema de la dretanització de la gent jove l’hem d’agafar amb molta prudència, perquè moltes vegades estem demanant una resposta a una cosa que és molt complexa i que té moltes arestes, i ells l’avaluen en funció dels seus interessos d’aquell moment. Et poso un exemple. Fa uns dies va venir Vito Quiles a l’Autònoma [va fer-ho el 16 d’octubre] i els meus estudiants van dir que volien anar-lo a veure. No era per simpatia amb el seu pensament polític, ni tampoc per rebutjar la seva presència, sinó perquè era un espectacle. Perquè Quiles serà el que vulguis, però el tipus és una estrella del TikTok i els meus estudiants volien conèixer una estrella in situ i veure el que feia. Això no vol dir que d’alguna manera això no indiqui una direcció, una tendència, un sentit comú que s’està imposant entre un sector determinat de la gent jove. Segur que sí. Però també et dic que hi ha una part molt important que no estem veient que està molt més vinculada al fet que hi ha gent que es fa present, per exemple a les xarxes socials, i que passa a tenir seguidors de tota mena.

Sobre la mobilització contra determinats equipaments, és evident que l’extrema dreta busca instrumentalitzar un malestar que existeix, que és real.

Sí. De fet, el que fa és el que en antropologia anomenem fer servir un operador simbòlic. És a dir, agafar un element que té una sèrie de connotacions molt complexes, simplificar-ho al màxim i que aquesta simplificació quedi de la seva banda. Te’n poso un exemple. Al meu barri, el Poblenou, hi havia una església a la plaça de Sant Bernat Calbó. Durant un temps, va ser un espai d’acollida de migrants. El capellà era una persona molt compromesa i portava dues esglésies al barri. En un moment donat, l’Arquebisbat de Barcelona no pot mantenir les dues i en vol deixar una, que és aquesta que deia. Doncs una gent d’una congregació francesa es van interessar per venir a mantenir-la i transformar una part de l’església en un menjador per a persones sense llar. Immediatament, la gent va protestar. Què passava? Era que la gent no volia que hi hagués persones sense llar al barri o és que també hi havia una manca d’equipaments, com escoles i altres, que la gent feia molt de temps de demanava? I qui va sortir a escalfar la problemàtica des d’aquesta òptica? Doncs la gent d’extrema dreta al barri.

Hi ha una certa competència per uns recursos escassos?

Exacte, una competència entre pobres.

Quina hauria de ser la resposta per intentar pal·liar aquests conflictes? Un treball previ de les institucions amb la implicació del teixit veïnal?

S’ha de treballar en un front comú. Les institucions tenen el seu paper, però en un món digital, de xarxes socials, cada cop tenen menys capacitat d’inserir un pensament en la societat. Llavors hem de tirar del que tenim: les institucions; el moviment social dels barris, amb el que sempre s’ha de comptar; gent que té molta influència i que fa servir aquestes eines d’una forma que pot ser interessant, influencers del social. I després, cal treballar entre tots, no només per evitar aquest rebuig local, sinó per poder inserir en la societat un sentit comú, una hegemonia, amb la idea que tots formem part de la mateixa ciutat i hem de conviure amb tot això.

L’altra pota de la qüestió és contrarestar els discursos que defensen aprimar la cosa pública i reforçar l’estat del benestar.

Totalment. De fet, la gent que rebutja la instal·lació d’aquest tipus d’equipaments són dels que es presenten com a reductors dels impostos. Dit això, la història funciona de forma dialèctica i estem en un moment en què el pèndol ha anat cap a l’extrema dreta, però està arribant el moment en què està a punt de tornar enrere. Veiem els primers símptomes. Com les manifestacions per Palestina, el que ha passat a València amb el rebuig a Mazón o, tot i que estigui lluny, el que ha passat a Nova York [l’arribada a l’alcaldia del demòcrata socialista Zohran Mamdani]. A escala institucional, la voluntat de ficar mà al poder que han tingut fins ara les grans tecnològiques; que comenci a ser una preocupació la desregulació total de les xarxes socials, o les manifestacions per l’habitatge. Hi ha tot un seguit de coses que ens mostren com, de mica en mica, tornarem cap a l’altra banda.

L'entrada Jose Mansilla, antropòleg: “Vivim en una societat cada vegada més individualista” ha aparegut primer a Carrer.

Una de les seves propostes més sorprenents és celebrar, d’aquí a dos anys, un simulacre per mesurar la resposta de la ciutat en el cas que s’assoleixin… els 50⁰! “No és que tinguem la previsió d’arribar als 50^o a Barcelona aviat -declarava la primera tinent d’alcalde, Laia Bonet-, però necessitem provar com reaccionarien els serveis i les infraestructures”. Que el canvi climàtic existeix és indubtable; que la ciutat pateixi temperatures dignes del desert de Gobi és, com a mínim, una mica dràstic.

Paradoxalment, el 13 de juny -dues setmanes abans de la publicació de la notícia- es produïa una situació que, a diferència de la Barcelona dels 50^o, sí que era real i gens hipotètica: fallava part de l’aire condicionat de l’equipament més emblemàtic de la Prosperitat (Nou Barris): el Casal de Barri. Perquè ens situem, la Prosperitat és una barriada petita en extensió, però la segona zona més densament poblada del districte (27.881 habitants). És, a més, una zona on existeix una gran precarietat d’habitatge, amb nombroses habitacions llogades i pisos compartits, fet que fa que molta gent faci vida al carrer, exposant-se així a les inclemències del temps. Malgrat això, cap de les mesures anunciades per l’Ajuntament en el Pla -ampliació de la Xarxa de Refugis Climàtics, creació de noves zones verdes i d’ombra, i instal·lació de noves fonts i jocs d’aigua- es compleixen al barri.

Primerament, té un dèficit considerable de refugis climàtics: el Casal i amb prou feines dos més. Però no només això. “Des de la darrera sequera, ja fa dos anys -assegura Meri López, presidenta de l’associació veïnal i membre de la Gestora del Casal- l’Ajuntament no activa les fonts ornamentals”. A això s’hi afegeix la manca de zones verdes i d’ombra: “Tenim poca zona verda, i amb escassa vegetació. No hi ha una sola zona d’ombra en tot el barri, i això que portem un munt de temps demanant tendals al carrer per crear aquests espais a les places i àrees de joc, sense èxit”.

En aquest context, el Refugi Climàtic per excel·lència de la Prosperitat és, per força, el Casal: no només per ser ampli i acollidor, sinó perquè n’és l’equipament més emblemàtic, situat a la plaça més important del barri i veritable ànima d’aquest, en ser el punt de trobada del veïnat per fer vida social. Una vida social ben rica, ja que la Prosperitat posseeix un fort esperit comunitari i un teixit associatiu ampli. Doncs bé: fins al 29 de setembre passat -dia en què es va substituir l’aparell- ha penjat a la sala principal de l’equipament una pancarta on s’hi podia llegir: “Refugi climàtic sense aire condicionat”.

Els fets són aquests: Adri Bernal, coordinador dels treballadors del Casal, va enviar el primer avís que fallava un dels dos equips d’aire el 13 de juny. “Vam comunicar a l’Ajuntament que ens urgia, perquè estàvem en plena onada”, recorda. Però va ser inútil. “Van venir uns tècnics que ens van dir que fallava una peça i que s’havia de demanar per canviar-la. No en vam saber res més. I un altre dia van venir uns altres tècnics, que van fer fotos, i fins i ara”. “Entenc que d’aquí a l’1 d’agost estarà tot arreglat”, suposava el 27 de juliol Bernal, que no podia dissimular la frustració: “Envio quantitat de recordatoris a l’Ajuntament, però passen de mi. Aniria més ràpid si em tragués el títol d’instal·lador d’aire condicionat”. Tres mesos sense reparar un aparell d’aire mentre l’Ajuntament anuncia un Pla contra la calor amb un pressupost de 111,6 milions d’euros.

Però l’esperit comunitari i associatiu del barri li dona una força que altres zones de la ciutat, on impera l’individualisme, no tenen. I malgrat l’aire malmès, l’entitat veïnal PECA2 -Prosperitat Cultura en Acció 2, que gestiona el Casal de forma cívica i autogestionària- va decidir obrir-lo com a Refugi Climàtic a l’agost, programant tot un seguit d’activitats -karaoke musical, ball, bingo, cine-fòrum, conta-contes…-. El Consistori no només no va substituir l’aparell fins a finals de setembre, sinó que es va negar a proporcionar els fons extres perquè el Casal pogués obrir a l’agost. “Necessitàvem diners per pagar, per exemple, el personal de neteja el mes suplementari. L’Ajuntament va al·legar que hauríem de conformar-nos amb el pressupost del conveni bianual, l’instrument econòmic-legal amb què ens finança, no pas amb subvencions. I ni un cèntim més”, explica López, i afegeix: “A un altre equipament sí que li han proporcionat diners per obrir l’agost. Està gestionat per una empresa privada i nosaltres ens autogestionem”. Una opinió que comparteix Pau Olondriz, membre de la l’AV i de la Gestora del Casal: “Als dirigents municipals no els agrada l’autogestió”, rebla.

El barri és tossut i el Casal va obrir com a refugi contra la calor. A base de voluntaris, és clar. “Va ser un èxit -exclama López-, vam omplir el local de gom a gom”. I la calor, amb un aparell malmès? “Doncs vam haver d’apanyar-nos amb ventiladors i ventalls”.

També fallen altres equipaments

El Casal de la Prosperitat no va ser l’únic equipament que va patir una fallida de l’aire condicionat aquest estiu. Almenys l’Ateneu L’Harmonia, a Sant Andreu, i tres biblioteques -Aurora Díaz Plaja (Nou Barris), Joan Fuster (Lesseps) i Ana María Moix (Fort Pienc)- han sofert tancaments temporals per aquests tipus d’incidències. Carrer ha intentat entrevistar els responsables d’aquestes biblioteques, però no ha estat possible. Després de sol·licitar les entrevistes al Departament de Comunicació -un procediment habitual-, aquest, en comptes de facilitar el contacte amb els responsables, va donar tot sol les explicacions corresponents. “Només tres de les 41 biblioteques de Barcelona van tancar temporalment per aquest motiu durant l’estiu i ara no hi ha cap de tancada”, responia Anna Cabré, directora de Comunicació. “Els serveis tècnics van estar des del primer moment treballant i es van solucionar els problemes amb la màxima celeritat” -la presidenta de l’AV Prosperitat afirma que el 30 de juny la Biblioteca de Nou Barris va penjar un cartell a Instagram que deia que la instal·lació romandria tancada per una “incidència en el sistema de climatització” i que aquesta no va obrir fins al 7 de juliol-. Finalment, Cabré afirma: “En el seu moment ja es va informar de les causes i les actuacions, per això no tenim res a afegir”.

L'entrada Refugis climàtics, no és or tot el que llueix ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

Aquests anuncis grandiloqüents, però, s’han de posar en perspectiva: ni els barris guanyaran aquests equipaments de manera immediata ni l’acord servirà per completar el desplegament previst en els diferents compromisos adquirits per les Administracions, sense complir durant dècades: gairebé 20 anys després del primer gran pacte firmat per Generalitat, Ajuntament i Consorci Sanitari de Barcelona per millorar la xarxa, després de la inversió anunciada al març encara quedaran actuacions pendents, alhora que han anat sorgint noves necessitats derivades de l’evolució de la població barcelonina i els nous serveis que els equipaments de proximitat han anant incorporant.

El primer conveni, l’any 2008

El conveni entre les Administracions, firmat el 2008, va ser revisat i prorrogat el 2016, amb una perspectiva de compliment de set anys. Arribats al 2023, però, 12 de les 13 actuacions previstes no s’havien tirat endavant, bé per manca d’acord polític per al seu finançament, bé per la complexitat de resoldre els diferents trencaclosques administratius i urbanístics. El 2023, les Administracions es van donar quatre anys més de marge, prorrogables a vuit, per acabar el desplegament, amb un Pacte de ciutat a revisar el 2027, però que es posava com a límit de compliment l’any 2030.

Arribats al 2025, de les 28 actuacions compromeses -nova construcció, reforma o ampliació d’edificis- se n’han assolit total o parcialment sis: s’han finalitzat les obres d’ampliació del CAP La Pau i la reforma del de la Guineueta, i està en marxa la construcció del nou CAP Raval-Nord, amb la perspectiva que es pugui estrenar el 2026, any en què també està prevista la finalització de les obres d’ampliació del CAP Besòs. El CAP Numància i el CAP Manso es troben en procés de remodelació per fases.

Onze dels CAP que figuren al conveni quedaran presumiblement fora del calendari previst i prorrogat. Els de Casc Antic, Poble-sec-Font de la Guatlla i Horta-La Clota, pendents de nova construcció; Roquetes, Larrard (Gràcia), Clot i Pare Claret (Camp d’en Grassot), pendents d’ampliació; i Sant Andreu, pendent de reforma integral. A banda, el conveni preveia la reserva d’espai per a quatre centres més, per atendre noves necessitats dels barris: Provençals del Poblenou, Bon Pastor, Les Hortes (Poble-sec), Les Corts i La Verneda-La Pau. I, fora ja del conveni, s’ha constatat la necessitat d’ampliar el CAP Rio de Janeiro (Nou Barris).

Una espera que es fa ‘eterna’

Sense pressupost aprovat a la Generalitat -l’actual és una pròrroga del
del 2023-, les inversions arriben amb comptagotes. Molts dels equipaments necessaris es quedaran esperant sine die, però els que es consideren preferents tampoc no veuran la llum amb un calendari precís. “No tenim dades fiables de l’entrada en funcionament dels nous CAP, perquè, fins i tot els que ja estan en curs i els que tenen un acord de finançament, sovint es veuen afectats per múltiples factors que fan que els processos s’eternitzin. Com a exemple, només cal dir que els barris encara esperen que entrin en funcionament equipaments que havien d’estar acabats abans de l’any 2015”, explica Maria Teresa Martínez, de la Comissió de la Salut de la Favb. Un allargament en el temps que fa que sovint sorgeixin noves necessitats, com les derivades dels canvis poblacionals. “A la Trinitat Nova vindran a viure 800 veïns i veïnes de cop quan s’adjudiquin els nous pisos de protecció -explica Antonio Trenas, de l’associació veïnal-; si ja tenim problemes de falta de metges ara, el CAP es veurà desbordat. No es poden planejar pisos i més pisos sense tenir en compte la previsió dels equipaments bàsics, especialment els sanitaris i els educatius”. En aquest context, resseguir el compliment dels compromisos es converteix en una feina titànica que les associacions veïnals ajuden a fer menys feixuga amb el seu coneixement de la realitat del territori.

Els nou equipaments ‘prioritzats’ per l’acord entre Ajuntament i Generalitat

CAP Gòtic. Actualment situat al passatge de la Pau, s’ha de traslladar a l’edifici de la plaça de Carles Pi i Sunyer (portal de l’Àngel), on ara hi ha les oficines de la Guàrdia Urbana, que s’han de moure a la Via Laietana -les obres per al trasllat estan en curs-. Les protestes de professionals i veïnes durant la pandèmia van aconseguir la seva ampliació provisional en barracots. El centre patia problemes estructurals des que es va inaugurar, i el trasllat estava previst des del 2008. Està previst que obri el 2028.

CAP Barceloneta. Un nou CAP substituirà l’actual, ubicat des de 1992 a la planta baixa de l’Hospital del Mar. El passat mes de juny es va licitar el projecte del nou edifici, que se situarà a l’antiga Clínica Barceloneta. Fins a finals del 2029, però, no està prevista la finalització de les obres. Mentrestant, s’instal·laran uns mòduls provissionals en un solar a prop de l’actual CAP, per descongestionar-lo.

CAP Fort Pienc. Un nou edifici ha de substituir l’actual, ubicat al passeig
de Sant Joan. El passat mes de maig es va licitar el projecte, que anirà acompanyat d’un bloc de 64 habitatges públics. Tanmateix, han sorgit alguns problemes tècnics: per mesures de seguretat, cal fer una escala més i s’està discutint perquè no es faci restant metres a l’espai sanitari previst.

CAP Casanovas. El nou CAP es construirà al carrer de Provença, a les antigues casernes dels bombers, juntament amb la nova escola Entença i un equipament de l’Hospital Clínic. Es preveu que la construcció dels equipaments comenci “a partir del 2028”.

CAP La Marina. La seva priorització repon a la necessitat de donar servei als prop de 30.000 nous habitants que ha d’acollir el barri i, de pas, descongestionar el CAP actual.

CAP Sardenya. L’edifici que substituirà l’actual centre s’ubicarà al carrer de Lepant, entre el passatge de Sant Pere i el passatge de Boné. El solar, tanmateix, encara està pendent del procés d’expropiació.

CAP El Congrés i els Indians. Es construirà un CAP, actualment en fase de licitació. Les obres haurien de començar a finals d’aquest any.

CAP La Sagrera. El passat mes de setembre es va tancar el concurs per a la redacció del projecte bàsic i executiu d’un CAP de nova construcció. Fins que no s’acabin les obres, estan funcionant uns mòduls provisionals annexos al centre actual.

CAP El Parc i la Llacuna. Es construirà un nou CAP que, en principi, ja té ubicació: al carrer de la Ciutat de Granada amb Bolívia. Però es tracta d’un espai massa petit i comportaria el desdoblament de serveis i recursos humans. Encara està en discussió.

Font: Informació del CatSalut i Comissió de Salut de la Favb.

Grau de compliment dels convenis des del 2008

Conveni 2008-2015: 11 centres

-Acabats: CAP La Pau.

-En obres: CAP Raval-Nord i CAP Besòs.

-Prioritzats: CAP Gòtic, CAP Barceloneta, CAP Fort Pienc, CAP La Marina, CAP Sardenya, CAP El Congrés els Indians i CAP El Parc i la Llacuna del Poblenou.

-Sense data: CAP Casc Antic.

Conveni-pròrroga 2016-2023: dos centres

-Prioritzat: CAP La Sagrera.

-Sense data: CAP Bon Pastor.

Conveni 2023-2027: 15 centres

-Acabats: CAP Guineueta.

-En obres: CAP Numància i CAP Manso.

-Prioritzats: CAP Drassanes i CAP Casanovas.

-Sense data: CAP Horta-La Clota, CAP La Verneda-La Pau, CAP Poble-sec-Font de la Guatlla, CAP Larrard, CAP Pare Claret, CAP Clot, CAP Sant Andreu, CAP Provençals del Poblenou, CAP Les Corts i CAP Roquetes.

Nou requeriment

CAP Rio de Janeiro.

L'entrada Pas de tortuga en el desplegament de la xarxa d’Atenció Primària ha aparegut primer a Carrer.

El full de ruta d’aquesta nova transformació es va donar a conèixer el passat mes de febrer, a la conferència “L’alcalde respon”, que es va celebrar a la Fundació Miró i que es va anomenar “Un nou Montjuïc”. Segons es va explicar, les principals intervencions estaran enllestides el 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional, tot i que el full de ruta mira fins al 2035, quan s’espera que la resta d’accions que es duran a terme finalitzin. Collboni va assegurar que aquesta transformació es farà a escala humana i tindrà els ciutadans en el centre, però els veïnats dels barris implicats desconfien i sospiten que el principal objectiu és satisfer turistes i firaires. A falta de veure què passarà, l’enrenou de fa un segle s’ha començat a apoderar de la muntanya, que en els pròxims 10 anys es veurà afectada per unes obres i remodelacions pressupostades en 2.800 milions d’euros -l’Ajuntament en finança el 25% i la resta recauen en la Generalitat de Catalunya i la Fira de Barcelona-.

Accessibilitat

Un dels principals reptes que afronta el govern municipal és millorar l’accessibilitat i la connectivitat de Montjuïc i els seus barris. En aquest sentit, s’ha anunciat que l’L2 de metro s’ampliarà amb sis noves estacions que connectaran Sant Antoni i el Paral·lel amb la muntanya, el barri de la Marina, el Districte Administratiu de la Generalitat, la Fira i el Parc Logístic. Aquest estiu ja es posarà en marxa una línia d’autobús -l’X3- que cobrirà el recorregut que farà l’L2 de metro en el futur. A més, es crearà un nou vial per al transport públic i les bicicletes que, amb quatre quilòmetres de longitud, connectarà les Drassanes, el port i la Marina del Prat Vermell. La renovació de la plaça d’Espanya i l’avinguda de la Reina Maria Cristina també tindrà un impacte en l’accessibilitat: tots els costats de la plaça es connectaran amb la font del centre a través de passos de vianants que facilitaran creuar-la i l’avinguda es convertirà en un passeig de vianants. A més, es contempla construir una estació subterrània d’autobusos interurbans.

La Paula, una veïna de 31 anys que fa poc que viu a la Marina i que no vol que es comparteixi el seu cognom, celebra que el metro arribi al barri perquè els connectarà amb la ciutat. “La muntanya és com un mur entre nosaltres i Barcelona. Quan vam venir a viure-hi, els nostres amics i familiars pensaven que la Marina era de l’Hospitalet; amb això ho dic tot”, comenta. Per la seva banda, Carmen Casanovas, que presideix l’Associació Veïnal San Cristóbal-Viviendas Seat, també a la Marina, comenta que “si fan alguna cosa no és per als veïns, és perquè a ells els interessa per les fires que tenim”. Per tant, no dubta que el metro arribarà a la zona, i reconeix que el veïnat se’n beneficiarà, però tampoc dubta que la resolució de les seves demandes -entre les quals destaca la millora de la neteja i la renovació de mobiliari urbà i zones verdes- trigarà més a fer-ho.

Habitatge i equipaments públics

La transformació també contempla la construcció de nous habitatges i equipaments públics. De fet, es preveu que la població de l’entorn de Montjuïc passi dels 70.000 habitants actuals als 100.000. Entre el Paral·lel i Rius i Taulet, es crearà el nou Poble-sec, un barri de 500 habitatges públics amb un poliesportiu municipal i un nou Centre d’Atenció Primària, que també donarà servei als veïns i veïnes de la Font de la Guatlla.

A la Marina del Prat Vermell, que el Consistori considera en plena expansió, Collboni ha calculat un augment de 5.000 habitants en dos anys. En el marc de la transformació, a més, es contempla la construcció de fins a 12.000 habitatges, la meitat dels quals protegits, en aquesta àrea, així com la remodelació del passeig de la Zona Franca.

Té 71 anys, ha viscut tota la vida al Poble-sec i mostra dubtes quan valora les accions que es duran a terme al seu barri: “És veritat que hi ha un problema amb l’habitatge, però no sé si la solució és construir més o recuperar el que hi ha, perquè en aquest barri, com passa en molts altres, el problema és l’especulació”. Després afegeix: “Suposo que la ciutat ha de créixer perquè és així, però no pot créixer a costa de desatendre les nostres necessitats. Per exemple, el nou ambulatori, molt bé, perquè la sanitat està saturada, però si també ens portaran més gent, la saturació no s’acabarà”. Com a cloenda, aquest veí que no vol que escrigui el seu nom perquè “això no és important” reflexiona en un sentit més ampli sobre el nou Montjuïc: “Si et pares a pensar, el que interessa és tenir tot maco per als turistes i els dels trajos, els dels congressos. Mira, jo de petit hi pujava molt amb la quadrilla i jugàvem amb els nens de les barraques. Aquell ha estat l’únic Montjuïc del poble, llavors sí que era nostre, i ja no existeix perquè tampoc interessava”.

Anella Olímpica, MNAC i Fira

“Barcelona es consolidarà com a ciutat de concerts i esdeveniments amb la renovació del Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic”, es llegeix a la nota de premsa de la conferència. En aquest sentit, es contempla l’ampliació a 8.000 espectadors de l’aforament del Sant Jordi Club i l’obertura d’una zona de restauració a l’esplanada de l’estadi, on també es plantaran cirerers. Quant al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que convertirà el pavelló Victòria Eugènia en una segona seu, passarà dels 9.000 metres quadrats als 19.500. El recinte firal, per la seva part, assistirà a tota una actualització amb la construcció i rehabilitació de tres pavellons: un nou Palau Multifuncional on avui hi ha el Palau de Congressos, el futur Palau de Congressos on ara trobem el Palau Alfons XIII i un renovat Palau del Vestit. Entre els arquitectes encarregats dels projectes, destaquen els noms del xilè Smiljan Radic i el danès Bjarke Ingels. En aquesta zona, tot i que no pertany a la fira, també es recuperarà el Palau d’Esports.

Montjuïc, com un calaix de sastre

Ana Menéndez, membre de l’Associació Veïnal de la Satalia i vicepresidenta segona de la Favb, també es mostra recelosa a l’hora de valorar el Montjuïc que es va projectar a la conferència. Lamenta que es vagi en la direcció contrària del que es va aprovar en la modificació del Pla General Metropolità (MPGM) del 2014, quan el veïnat va aconseguir que es traslladés al paper la necessitat de “prioritzar el verd de Montjuïc i tenir en compte els barris perimetrals, que sempre estan patint tota l’activitat, que és molta, que es fa a la muntanya i que afecta molt la vida, el transport i el descans”. Ara aquest veïnat, continua Menéndez, es troba amb un projecte que converteix aquell document en paper mullat i que accentua els problemes de la muntanya, i és que “Montjuïc encara es contempla com un calaix de sastre on potenciar la celebració d’esdeveniments”.

Al final tot radica en els usos. Com el que s’ha aprovat recentment per a la Font del Gat, reoberta aquesta primavera i que, a més de servir menjar, ofereix música en directe. La llicència és una “aberració”, diu Menéndez, indignada. Un dia abans de parlar amb Carrer, el diumenge 18 de maig, una d’aquestes sessions musicals l’havia pertorbada des de les quatre de la tarda fins a la una de la matinada. A ella i als seus veïns i veïnes, que amb una aplicació del mòbil van enregistrar un volum mitjà de 63 decibels, amb pics de fins a 88 -l’Organització Mundial de la Salut recomana que no s’excedeixin els 53-. “La vida veïnal i la condició de Montjuïc com a parc són incompatibles amb els usos actuals”, sentencia Menéndez. Uns usos que, com hem vist, s’impulsaran amb la futura Anella Olímpica i el futur recinte firal.

De les barraques als campaments

Si bé és cert que el Montjuïc de les barraques ja no existeix, en l’actualitat la muntanya continua exercint la funció de dormitori de nouvinguts i desemparats, tot i que alguns d’ells desconeixen el nom del lloc on cada nit cerquen un emplaçament tranquil on col·locar les tendes de campanya. “Un parc amb gespa guapa i gent que corre”, l’anomena el Sainey, un gambià de 24 anys. Acostumen a passar desapercebuts, per la qual cosa és molt complicat fer un recompte de quants són, i es parla d’ells en comptades ocasions, com quan el juny del 2021 es va produir un incendi al campament del Mirador del Poble-sec. Ells, però, també són part del Montjuïc del segle XXI.

L'entrada El nou Montjuïc aposta pel ciment i oblida el verd ha aparegut primer a Carrer.

L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.

La proposta veïnal, ignorada

Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.

Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.

Història d’un “urbanicidi”

Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.

En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.

Un model “impositiu”

Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.

L'entrada L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat ha aparegut primer a Carrer.

Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Macroesdeveniments que són possibles gràcies a una milionària aportació pública -es van pagar 1,6 milions de cànon per rebre la Vuelta i es pagaran 9,7 per acollir el Tour- i que també constitueixen l’enèsima eina de promoció turística de la ciutat. En contrast, Barcelona presenta un notable dèficit d’instal·lacions esportives, que limiten l’activitat dels clubs i que llasten la possibilitat dels barcelonins de fer esport a prop de casa. Una mancança d’equipaments que sovint es tradueix en la sobresaturació dels espais existents.

Des de fa dues dècades, la gestió de l’esport a nivell de ciutat recau bàsicament en l’Institut Barcelona Esports (IBE), un organisme autònom creat per l’Ajuntament i que presideix David Escudé, des del 2019 regidor de l’àrea -entre 2016 i 2017 havia estat comissionat d’Esports-. L’organisme està dirigit per un consell rector, que compta amb la presència de representants dels diversos grups municipals.

Segons el seu portal, les línies d’actuació de l’IBE són “potenciar l’accés a una oferta d’activitat física i esportiva equilibrada en tots els col·lectius ciutadans”, “dotar la ciutat d’equipaments esportius públics, i col·laborar amb altres institucions públiques i privades per consolidar una xarxa d’instal·lacions de qualitat”, “consolidar els esdeveniments que ja es fan a la ciutat i atreure’n de nous” o “crear atractius turístics relacionats amb el món de l’esport”, entre d’altres.

Saturació dels equipaments

Tot i que el mateix IBE subratlla que “la ciutat disposa d’un bon nombre d’instal·lacions esportives públiques distribuïdes per tot el territori que, conjuntament amb les privades, permeten a la ciutadania dur a terme tota mena d’activitats i modalitats físiques i esportives”, el dèficit d’equipaments s’ha posat de manifest en constants ocasions els darrers anys. El Mapa d’Instal·lacions Esportives i Pla d’Equipaments Esportius (2019-2035), del desembre del 2018, advertia de la necessitat de 17 camps poliesportius més a la ciutat i de 19 pavellons per satisfer la demanda.

Des d’aleshores s’han produït nombrosos anuncis d’inversions públiques per pal·liar la situació. El 2022 es va detallar que es destinarien 70 milions fins al 2025 per construir quatre complexos poliesportius i remodelar-ne cinc, mentre que els últims mesos s’ha confirmat la construcció del Pavelló Glòries-Meridiana Sud, a Sant Martí; del Centre Esportiu Municipal (CEM) La Marina; i la reconversió del pavelló 2 de Fira de Barcelona en un poliesportiu, entre d’altres. Però el dèficit continua i el reconeix el mateix regidor d’Esports, que en la línia clàssica del PSC ha plantejat aquest mandat “buscar altres formes constructives de finançament i l’entrada de capital privat” per reduir-lo.

Al desembre, la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports va aprovar una proposta d’ERC per invertir 10 milions el 2025 per millorar les instal·lacions esportives. “Després d’anys de desinversió, les instal·lacions, moltes construïdes per als Jocs Olímpics, estan quedant obsoletes”, deia el portaveu dels republicans, Jordi Castellana. Els últims mesos s’han evidenciat problemes a instal·lacions municipals com el Tennis Vall d’Hebron, que necessita una reforma integral, o a l’estadi Nou Sardenya, on juguen els equips de l’Europa -centenars de persones, la majoria infants- i que va viure la caiguda d’una tanca durant el derbi amb la UE Sant Andreu.

També la Sindicatura de Greuges de la ciutat ha alertat de la “gran saturació dels poliesportius” i ha plantejat a curt termini explorar solucions com l’ús de pistes escolars, tant públiques com concertades. L’impacte va més enllà del nivell popular i també afecta equips d’elit o històrics. Com l’AE les Corts-UBAE, el primer equip femení de futbol sala del qual no pot entrenar en un pavelló cobert malgrat competir a la divisió d’honor estatal, la màxima categoria; o la històrica UE Sants, convertida des de fa anys en un club nòmada pendent de l’eterna transformació del complex de la Magòria, on hi ha de tornar a tenir el camp.

Membre de Turisme de Barcelona

L’IBE disposa de 71 instal·lacions esportives municipals, de les quals 41 són centres esportius municipals, 24 instal·lacions especialitzades -més orientades a clubs i entitats per a modalitats específiques- i sis instal·lacions especialitzades d’ús lliure a l’espai públic. La gestió s’atorga mitjançant concessió i hi trobem des de casos de gestió comunitària per part d’entitats arrelades al barri, d’altres en què se n’encarreguen clubs o entitats esportives en solitari -com l’Europa amb el Nou Sardenya-, però també empreses privades amb ànim de lucre. És el cas d’Eurofitness, un grup sorgit el 2020 de la fusió dels negocis en el sector de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) -tradicionalment ben connectada amb la plaça de Sant Jaume-, que gestiona nou centres a la ciutat -més de 20 a tot Catalunya- i factura anualment més de 30 milions d’euros.

I és que el factor negoci de l’esport no és menor per a l’actual govern municipal, fins al punt que des del passat novembre l’IBE és membre del Consorci Turisme de Barcelona, un element que lliga amb la seva estratègia d’organitzar macroesdeveniments regats amb fons públics que projectin -encara més- la ciutat a nivell internacional. En paral·lel, molts clubs locals de base se l’han d’enginyar per quadrar horaris impossibles d’entrenaments i partits en unes instal·lacions municipals que ja no donen gaire més de si.

L'entrada L’IBE, entre l’impuls d’esdeveniments i el dèficit d’instal·lacions esportives ha aparegut primer a Carrer.