Aquesta és la Barcelona de nit que ven, per als turistes, el Consorci Turisme de Barcelona, amb participació de l’Ajuntament de Barcelona. Una oda al negoci privat i el consum d’alcohol; el paradís de l’oci nocturn que ha acabat excloent el jovent barceloní -tant pels preus com pel tipus d’oci i la falta d’opcions en barris perifèrics- i generant un xoc frontal entre el dret a l’oci i el dret dels veïns i veïnes al descans. Un mal negoci per als 390.000 joves d’entre 18 i 35 anys que viuen a Barcelona, que a més, quan s’autoorganitzen -amb festes al carrer i botellots-, corren el risc de ser reprimits.

Les institucions barcelonines han acabat convertint la nit en un atractiu turístic més. A hores d’ara, de fet, l’Ajuntament reconeix que l’oferta d’oci nocturn per als joves de la ciutat “és insuficient”, en paraules de la nova comissionada de Nit, Carmen Zapata, que també manté que “l’oci privat i l’oci públic són compatibles”. Ara bé, és significatiu que la comissionada depengui de l’àrea de Seguretat i no de Cultura.

Acord inèdit

Al marge de les institucions, ja es mouen fils per reconduir un model que de totes totes no satisfà ni els barcelonins i barcelonines ni les empreses d’oci nocturn. De fet, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) i el Gremi d’Empresaris de Discoteques de Barcelona i Província va signar al juliol del 2024 un acord de col·laboració per trobar solucions que tornin a fer compatible l’oci nocturn amb el dret al descans, i reclamen la implicació de les Administracions.

Les entitats del sector constaten que falten locals “d’oci legal” -és a dir, discoteques- per absorbir la demanda dels joves de Barcelona i l’àrea metropolitana, i reclamen poder obrir nous locals en barris orfes d’aquesta oferta perquè no hi arriben els turistes. Coincideixen que cal apostar per “una ciutat amb una oferta d’oci atractiva i solidària amb la vida veïnal”.

La Favb, per la seva banda, es va comprometre a actuar com a mediadora en els conflictes entre veïns i veïnes i locals d’oci, i analitzar diferents propostes urbanístiques que puguin aportar solucions a les problemàtiques existents, així com recollir les preocupacions i queixes del veïnat relacionades amb els locals recreatius musicals i transmetre-les a les associacions empresarials del sector. El compromís d’aquestes també passa per treballar amb els empresaris per cercar solucions immediates en casos d’afectació greu per a la salut del veïnat, així com mantenir una comunicació oberta i transparent amb la Federació. Tots quatre signants de l’acord, a més, sol·liciten a les Administracions que permetin l’estudi de plans urbanístics i d’usos que promoguin l’activitat empresarial en el sector de l’oci nocturn garantint el descans veïnal.

Un oci més saludable

La vicepresidenta segona de la Favb, Ana Menéndez, certifica que aquest acord “és un primer pas” per “desbloquejar conflictes lligats a la concentració de locals en determinats barris de la ciutat i a un turisme desbocat”, i alerta que Barcelona “no pot expulsar el seu jovent ni tampoc les seves necessitats d’oci”. En aquest sentit, la Favb aposta per “desconcentrar l’oferta, explorar noves ubicacions i revisar normatives, tot plegat, per arribar a formes d’oci més saludables”.

Com? L’esport de base és una “opció clara”, manté Menéndez, així com “la potenciació de l’educació en les arts, amb un paper clau de la xarxa d’equipaments culturals i educatius obrint-se a usos i horaris que permetin un aprofitament més racional i sostenible de tots aquests recursos en funcionament”. La Favb recorda que ja hi ha experiències en alguns barris, com la dels Patis Oberts a les escoles, que s’ha demostrat que incrementen els vincles comunitaris: “No seria tan difícil pujar-les d’escala i incloure instituts i universitats a les nits”.

L’Ajuntament -a través de la comissionada de Nit- es limita a dir que explorarà “quines possibilitats tenen les activitats nocturnes culturals, esportives i lúdiques”. Però mentre les paraules no donen pas a les alternatives, l’oci nocturn a la ciutat es consolida com un negoci privat rodó basat en l’oferiment de privilegis per a turistes i l’exclusió de facto del jovent als barris. “L’oci nocturn a Barcelona comença a ser discriminatori: no tothom pot accedir-hi econòmicament i no tots els joves estan interessats en discoteques i copes”, alerta Núria Codina, catedràtica de Psicologia Social i de l’Oci de la Universitat de Barcelona. L’experta assegura que el model de “festa i copes” va contra la diversitat, i per tant, “la ciutat practica l’exclusió social de qui vol fer activitats alternatives i no troba la possibilitat de fer-les”.

Codina assenyala la falta d’inclusió en aquest model d’oci nocturn a Barcelona: “L’oferta d’oci hauria de contemplar diferents sensibilitats i no només les que són moda. L’oci és un espai d’integració social, que pot arribar a trencar o modificar estereotips i prejudicis. La ciutat de festa i copes és inclusiva? No, està clar que no hi pot participar tothom”, insisteix la professora. Codina, de fet, afegeix una tercera pota molt rellevant, al seu entendre, per construir un model d’oci del tot democràtic: l’autogestió. “L’oci, si el considerem com un espai de temps, és un espai ideal per practicar l’autogestió del temps i l’autogestió d’un mateix. En front d’àmbits de la quotidianitat més reglats -com ara l’escola, la universitat o el treball-, és l’espai amb més llibertat. Però una ciutat centrada en la festa i les copes és restrictiva i impedeix aquesta autogestió”, conclou.

Més participació del jovent

I encara una veu més que denuncia el model d’oci elitista que exclou el jovent barceloní. Des del Consell de la Joventut de Barcelona insisteixen en les festes populars i en les autogestionades com a possible alternativa: “Necessitem una major permeabilitat de la programació cultural de les festes majors que permeti la participació directa del moviment associatiu juvenil, i també més suport institucional a les entitats que organitzen esdeveniments de format mitjà”.

Mentre les Administracions segueixen pensant en la nit com una campanya més de màrqueting de la marca Barcelona, els joves lluiten als barris per gaudir del seu dret a l’oci, i el teixit associatiu i veïnal busca fórmules -per primer cop, amb la col·laboració de les empreses privades de la nit- per fer compatible l’oci nocturn amb el dret del veïnat al descans, i lluitar alhora per un model alternatiu, inclusiu i divers a tota la ciutat, que vagi més enllà del consum d’alcohol en bars i discos.

Objectiu, una nit més diversa

La comissionada de Nit, Carmen Zapata, va ser nomenada fa tot just cent dies amb l’encàrrec de conèixer de primera mà les inquietuds i queixes ciutadanes sobre el soroll a cada districte. A ella li toca obrir la carpeta de la diversificació de l’oferta cultural i d’oci nocturn a la ciutat, però també buscar noves fórmules per a l’abordatge de la mediació i la regulació de l’economia nocturna i el reforç de polítiques de convivència nocturna “amb accions adreçades a tota la ciutadania i sobretot a col·lectius específics, com ara joves, dones, LGTBI o gent gran”. La comissionada -que havia de ser alcaldessa de Nit- ha escoltat col·lectius i entitats -entre els quals la Favb- i representants dels districtes per fer una primera diagnosi, i en les pròximes setmanes en presentarà les conclusions. “La governança nocturna a Barcelona busca crear un model de ciutat on la vida nocturna sigui un motor de creativitat, cultura, economia i inclusió, respectant la diversitat de gènere, sexual i cultural, i assegurant que tots els col·lectius puguin gaudir d’espais segurs i respectuosos”, ha dit Zapata.

L'entrada Un model d’oci nocturn que exclou els barris ha aparegut primer a Carrer.

Acabat el concert, prop de les onze de la nit, els fans no es van dirigir a les Rambles, per posar-li la cirereta al pastís i continuar una gresca lúdica i molt sana. Ans al contrari, es van amuntegar a la parada d’autobús provisional de la plaça d’Espanya, en espera del batibull de busos grocs i verds de la sèrie L i E.

On són els ‘teenagers’?

Les Rambles del 2025 no s’entenen sense comprendre les necessitats i els gustos dels teenagers de l’àrea metropolitana i la xarxa de transport urbà. En definitiva, no es poden visualitzar les Rambles nocturnes postcovid sense analitzar l’emergència habitacional a Barcelona i rodalies.

Grosso modo, la joventut autòctona de Barcelona viu fora de Barcelona ciutat. En localitats limítrofes construïdes pels fills de la migració: Sant Just Desvern, Sant Boi de Llobregat i Viladecans, per exemple. Del milió sis-centes mil persones que resideixen a Barcelona, una quarta part té menys de trenta anys, encara que a l’estadística municipal s’hi inclouen els no empadronats, Erasmus i nòmades digitals, entre d’altres.

Un piset de dos banys i dues habitacions al Raval costa avui 475.000 euros –Fotocasa.es, consulta d’ara mateix-. Segons el Baròmetre de Barcelona, el 53,9% dels joves d’entre 25 i 34 anys no creu en el futur de la ciutat.

No s’entén la nit a les Rambles si no s’assumeix que els preus desorbitats expulsen el veïnat. A la icònica via resideixen uns sis-cents veïns, segons un estudi de l’agència de desenvolupament urbà Barcelona Regional. Així que, en bona part, la nit a les Rambles ja ha perdut el seu esperit transgressor, sublim, irreverent, portuari, delirant, exiliat i canalla. Lluny, llunyíssim, queden les imatges dels fotògrafs Joan Colom i Xavier Miserachs i les ocurrències dels artistes Ocaña & company.

Descafeïnada, apagada, sense espurna, ni tan sols donaria per a una de les grolleries escrites per Bukowski i Chinaski, el seu alter ego (“Seu amb els teus dimonis i pren-te una copa”).

Apunts per a una nit a les Rambles. Take no prisoners: a les tanques, enganxades als plàtans apuntalats amb taulers d’altres arbres decapitats, les miniexcavadores Pons de Vall i els dibuixos del pretès bulevard: “Més Rambla que mai connectada amb els barris i el mar” / l’oferta d’oci, inexistent; la restauració copa els baixos; els comerços històrics van tancar: el Musical Emporium ja no llegeix partitures clàssiques de piano. Mozart ha estat arraconat pels bitllets d’euro. En lloc de Musical Emporium, una oficina de canvi (“change”) / éssers invisibles llancen a l’aire helicòpters voladors de joguina, “dame dos euros o tres euros o cuatro euros” / sota les banderoles de BCNegra, tòtems publicitaris enganxats a pivots amb la marca de cosmètics Huda Beauty, fundada per la influencer de Dubai Huda Kattan (“Nueva colección lila eléctrico”) / de la porta de servei del Rivoli Rambla surt l’operari invisible amb tovalloles brutes tancades en gàbies de bugaderia / el repartidor invisible del camió del supermercat Carrefour descarrega els palets amb les conserves que demà reposaran als prestatges / la patrulla dels Mossos encén la sirena blava; només un carril obert, pujada, costat Llobregat, on els comerços dipositen les escombraries; éssers invisibles rebusquen a les escombraries / un sensesostre que engreixa les xifres dels qui no dormen en albergs demana amb la boca tancada i amb un got de plàstic del McDonald’s (McRoyal Deluxe) / els patins i els patinets i els riders invisibles de Glovo disparen a esquerra i dreta, atents a les pantalles tàctils / a la façana de l’Hotel Oriente Atiram, bé cultural, l’oferta: “Salón de té-banquetes-bodas-fiestas”. Avui, a sota, una altra alerta: “Sushi-tapas-cocktails” / venedors ambulants invisibles ensenyen llaunes de cervesa / locals del tipus Tapas Bravas (75) i Pasta Market (77) / guiris de mil procedències es fan selfies; alguns, acoblen un flaix RGB i fan directes a TikTok. Bona part dels turistes pernocten a la vintena d’hotels de les Rambles; la resta de persones no passegen, hi són de pas / “One beer, small beer”, t’assalta la comercial / rotllanes de fumadors cervesers a la porta de The Old Irish Pub; alguns es fiquen al club d’estriptease Dollhouse / comiat de soltera de parla anglesa / xalats criden o canten / “¿Quieres tomarte algo? ¿Hablas español?”, un altre comercial / dialoguen junts els imants Tortuga Barcelona i Elefant Barcelona / sweet gaufres a l’Amapola Bakery & Coffee / rang de preus en restaurants: dels 27 als 54 euros -fideuà a la marinera, arròs senyoret, nachos amb formatge-.

Rambla Walking Tour. Els éssers invisibles són éssers precaris. Al Gran Teatre del Liceu, el judici diví: Requiem.

L'entrada ‘Requiem’ per les Rambles ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona compta amb una oferta potent d’establiments nocturns arreu del municipi, però hi ha punts calents on es concentren bars i discoteques. Els més populars per al jovent són Marina, Paral·lel, Eixample, Upper Diagonal i Port Olímpic. Totes són opcions atractives, però anar-hi de festa pot suposar una despesa important. Les entrades de les discos van dels deu euros fins als quaranta en dates assenyalades, i, segons l’espai, una copa pot costar 15 euros o més. No tot l’oci és assequible per a tothom, com no tots els joves tenen els mateixos recursos.

Canviar de barri per anar de ‘farra’

Marina és un espai conegut pels seus establiments amb preus baixos i un ambient social informal. La seva popularitat és notable els caps de setmana, quan bars i discoteques s’omplen de gom a gom. Per al Xavi, un veí de la Verneda de 24 anys, és la seva zona preferida per sortir amb els amics. Pels preus i per l’absència d’un codi de vestimenta determinat. Al bar, comparteixen beguda i es reparteixen les despeses: cadascú aporta d’acord amb la seva capacitat econòmica.

Molts joves de la Verneda trien el Poblenou perquè al barri no troben una oferta d’oci nocturn regulat del seu gust. A la zona, però, són usuals les raves il·legals, que han generat problemes de convivència amb el veïnat. En aquest escenari, una proposta interessant és l’oci alternatiu i autogestionat, present a les festes populars. El Xavi, que forma part de l’AV de la Verneda Alta, suggereix que l’Ajuntament podria insonoritzar les naus abandonades de la Pau i fer possible un oci que doni vida i cultura al barri: “L’oci nocturn no és només sortir de festa”. Aquest oci alternatiu, més flexible, es caracteritza per oferir preus populars i estar adaptat a la realitat socioeconòmica del territori. “Volem un espai on la gent se senti còmoda i pugui ser ella mateixa, sense un estament que li dicti com actuar”, agrega el Xavi, en resposta a la forta dependència de la regulació de l’Ajuntament que hi ha en l’actualitat per organitzar festes populars.

Oci autogestionat

Aquesta és també la visió de la Laura (24) i l’Ahmed (18), membres del Kasal Jove de Roquetes, a Nou Barris. Denuncien la manca d’oci nocturn adaptat al jovent, que fa que se’n vagin a altres llocs. “Volem un espai constructiu i gestionat per les joves del barri”, declaren. Quan organitzen activitats nocturnes, tenen pactat amb el veïnat acabar els concerts abans de mitjanit. Però això no s’adapta a la realitat horària de la festa nocturna: “A aquella hora, ni pensem a sortir encara”, reblen. El casal s’ha quedat petit per als seus projectes i des de fa anys reclamen construir-ne un de nou a l’Amfiteatre de Roquetes, lluny dels habitatges. D’aquesta manera, no molestarien ningú i les activitats es podrien allargar. Però negociar amb l’Administració “és difícil” i ple de “topalls”.

D’altra banda, fora dels ambients d’oci regulat, el botellot és una opció molt popular. Segons el Termcat, es tracta d’“una trobada informal en un espai públic a l’aire lliure, generalment de joves i sovint de nit, per consumir begudes alcohòliques a baix preu i en abundància”. Un fenomen amb un perfil demogràfic específic, protagonitzat per menors de 25 anys. Per a un segment de la població marcat per les limitacions econòmiques i la precarietat laboral, és una alternativa d’oci assequible i, per tant, atractiva.

Una alternativa que no deixa de ser polèmica, ja que sol implicar menors d’edat; és il·legal segons la normativa i sovint comporta problemes de convivència amb el veïnat pel soroll i la brutícia que genera. Però el botellot és un espai de reunió social més, que si bé va agafar volada durant les restriccions per la covid, sempre ha estat present. L’antropòleg Carles Freixa el descriu com a una “vàlvula d’escapament dels problemes de salut mental i emocional que molts adolescents pateixen i que el sistema de salut pública no ha estat capaç d’abordar amb seriositat”.

Segons l’Informe Juventud España 2020, a partir dels 25 anys la participació en botellots cau de forma significativa, una dada que explicita l’arrel socioeconòmica del fenomen. El consum d’alcohol en els últims dotze mesos és semblant entre els grups de 15-24 anys (83,2%) i de 25-34 anys (70,1%). Per tant, tot i que la ingestió d’alcohol decau, el que canvia més és la manera com es fa: els menors de 25 anys tenen menys independència econòmica i no solen disposar d’un espai propi privat on beure amb els amics.

Botellots, “un fenomen establert”

El Síndic de Gregues va publicar el 2022 un informe sobre els botellots, on recomana assumir que és un fenomen establert a la societat i, a l’Administració, aplicar mesures perquè sigui una pràctica més segura: establint espais accessibles a la ciutat, facilitant l’accés ràpid dels serveis sanitaris, habilitant Punts Lila i lavabos públics…

Per concloure, hi ha un debat interessant. Beure al carrer a Barcelona en espais no autoritzats pot suposar una multa de fins a 100 euros. El Consistori va proposar el 2024 apujar-la a 600 euros si “es pertorba la tranquil·litat ciutadana”, però això encara no s’ha aprovat. Prendre un cubata a la terrassa d’un bar no és punible; fer-ho fora sí. Als botellots hi ha actituds que amenacen la convivència ciutadana, però aquestes també es repliquen en els establiments regulats. “Es criminalitza un tipus d’oci que es poden permetre els joves amb una realitat econòmica més pobra i no s’assenyala l’altre perquè deixa benefici”, expressa el Xavi. El problema, doncs, rau en el consum d’alcohol en la via pública i les seves conseqüències o en el fet que aquest no es comercialitza?

L'entrada La festa en clau jove, divertir-se tot i les limitacions econòmiques ha aparegut primer a Carrer.

Temps per a la família… i per militar

En ser un servei que obre tots els dies, la seva jornada laboral possible va del dilluns al diumenge, i els dies lliures varien segons la setmana. “En el meu cas, treballar de nit és escollit i em dona la possibilitat de poder aprofitar tot el dia per fer altres coses i gaudir del meu temps lliure”, indica. A més, creu que la nit és molt més tranquil·la, ja que el volum de passatge baixa molt a aquelles hores, i, a banda, la gent quan surt ho sol fer per oci: “La gent va menys estressada”, resumeix. Navarro viu l’horari nocturn com un benefici que li permet “dedicar temps a la família, els amics i els projectes, a militar al barri i a descansar en el temps d’oci”.

Solucionant problemes

Per a ella, la interacció amb les persones usuàries no ha estat mai cap problema: “Sempre intento treballar i atendre la gent amb una actitud oberta i disposada a donar un cop de mà amb el que necessitin”. Considera que en el seu lloc de treball cal saber entendre a qui atens, “per resoldre de la millor manera el problema que tingui o el que necessita aquella persona”. Indica, a més, que la immensa majoria de les persones usuàries responen bé: “És un espai súper quotidià”.

“En la meva experiència com a treballadora de metro, penso que tinc unes bones condicions laborals fruit de la lluita, des de fa molts anys, a través dels sindicats i del comitè d’empresa”, explica Navarro. I destaca tant el plus de nocturnitat que cobren tots aquells que treballen entre les 22.00 h i les 6.00 h, com el respecte de les hores entre torns, per evitar situacions d’esgotament. Tampoc hi ha hores extra, si bé els treballadors i treballadores poden “acumular algun temps extra per problemes amb algun tren, algun retard o alguna incidència amb un passatger”, però no solen ser moltes. A la nit, a més, les hores de feina tampoc no es poden ampliar massa, “el metro tanca a la nit”, exceptuant els dissabtes.

L'entrada Idoia Navarro, conductora de metro: «He escollit treballar de nit perquè em permet aprofitar el dia» ha aparegut primer a Carrer.

Ella escull amb molta cura on treballa i amb quines persones ho fa. “En els llocs on treballo, em respecten i em cuiden, i això em fa feliç. És possible que, de tant en tant, em trobi algú que ha begut massa, però després de més de 24 anys d’experiència a l’ensenyament, sé com controlar l’audiència”. Tanmateix, desenvolupar la seva feina de nit li pot suposar un trasbals en ocasions: “Pot significar que vegi menys el meu marit algunes nits”, tot i que sovint l’acompanya i s’encarrega de posar la música durant els seus espectacles. “I si actuo molt tard, pot significar que al dia següent hagi de fer migdiada, però poc més”, bromeja.

Amb el Poble-sec com a escenari

“Crec fermament -agrega- que el drag és una forma d’unir la gent, a partir de fer que tot tipus de persones es diverteixin en un espai acollidor i amigable”, un espai que, de nit, quan el seu públic no treballa, s’hi presta més. “Els involucro en els xous, però mai faig que ningú se senti pressionat o incòmode”, apunta. És més, se sent agraïda de veure com els assistents riuen, ploren si s’emocionen i es diverteixen. Lady Red Velvet se sent especialment orgullosa a les nits benèfiques en les quals actua des de fa set anys per a La Federica, un bar LGTBI del Poble-sec: “Treballem per generar un canvi positiu”. Enguany han arribat al xou de recaptació número 50, i han fet la donació al Casal dels Infants, com en el seu primer espectacle benèfic, per tancar aquesta etapa del projecte, en el qual han superat els 25.000 euros de recaptació total.

Com a drag, el que més li agrada de la feina és poder innovar i experimentar. “En els meus xous sempre hi ha una part que succeeix fora del bar o el teatre on actuo”. L’anomena “velvetine”: durant una cançó, l’audiència del local ha de seguir l’espectacle a través d’un live del seu Instagram, que comparteix amb una pantalla gran al local, mentre fa de les seves al carrer. “M’encanta ballar i actuar pels carrers del Poble-sec, sempre passo pel Molino! És molt divertit perquè mai se sap com respondrà la gent”, assenyala, i creu que és una forma d’apropar el drag al carrer, fora de la bombolla queerfriendly de La Federica.

L'entrada Lady Red Velvet, drag queen: «Ajudo la gent a oblidar preocupacions» ha aparegut primer a Carrer.

“Els pitjors serveis de nit, però, acostumen a ser els incendis, perquè passen quan en els locals, els pàrquings o les botigues no hi ha ningú, i llavors te’ls trobes molt més avançats”, i això fa que siguin més difícils de controlar.

Quan es gira feina

En dies assenyalats, com ara Cap d’Any o Sant Joan, les tornes canvien i els serveis nocturns s’incrementen, perquè hi ha més gent al carrer, més activitat i més mobilitat. També més actes de vandalisme i accidents. I -un fet curiós- amb les visites a amics i familiars, més persones utilitzen ascensors de cases alienes, i això implica una possibilitat més gran de persones que s’hi queden atrapades.

Els bombers també assisteixen al Port de Barcelona, que està en marxa les 24 hores del dia: “Allà de nit no baixen ni l’activitat, ni les incidències”, apunta Cuevas. “Hi anem a fer accions preventives, com quan es descarrega un contenidor d’un producte químic: hi hem d’anar per garantir que tot estigui en bones condicions. I si hi ha un vessament d’un producte tòxic o un problema amb algun producte de combustible emmagatzemat, hi hem d’acudir també”, agrega. Són funcions que es mantenen actives també de nit.

Efectes sobre la salut

“Quan fas una guàrdia de 24 hores seguides, evidentment, l’endemà estàs bastant trinxat i no et pots comprometre a fer segons quines activitats. Porto 16 anys a la professió i et dic que a mesura que et vas fent més gran les guàrdies no tenen el mateix impacte”, reconeix Cuevas. Treballar de nit comporta una càrrega i té efectes sobre la salut. “Tenim alterat el ritme circadiari, el ritme natural de descans del teu cos, i com més temps fas de treball nocturn, més alterat està. Depèn de com hagi estat la guàrdia, et pot costar conciliar el son el dia següent, tot i que tenir diversos dies per descansar permet tornar a agafar el ritme habitual més fàcilment”, explica. Per compensar la situació, a més del plus de nocturnitat, hi ha altres mesures: “Tenim reducció de jornada pel temps que treballem de nit a partir d’un coeficient reductor, per mitigar els efectes perjudicials que té en la nostra vida el treball nocturn”.

Treballar quan l’altre està de festa

“Quan interactuem amb la ciutadania és perquè anem a solucionar un problema o, directament, els estem salvant, per això la gent sempre queda molt agraïda”, destaca. Amb tot, des d’un punt de vista més personal, reconeix que hi ha contrast, “sobretot el cap de setmana, quan el bomber està treballant o a l’espera que el reclamin per fer algun servei, mentre molta gent està de festa”, afirma amb resignació.

Quan li preguntem sobre el que més l’ha impactat en la seva feina, Cuevas ho té clar: “Fem molts rescats de persones que fa dies que no responen, que han caigut i no es poden aixecar en un, dos o tres dies, i t’adones de la gran quantitat de gent que viu sola, sobretot, persones grans. És, de fet, un dels serveis que més es repeteix”. I creu que s’hauria de conscienciar la societat al respecte.

L'entrada Francesc Cuevas, bomber: «Tenim reduccció de jornada per mitigar els efectes de treballar de nit» ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta xurreria de carrer és la més antiga de Barcelona -funciona des del 1958- i constitueix tota una institució al barri i a la nit barcelonina. De fet, totes les masses procedents dels locals nocturns del Poblenou -amb el mític Razzmatazz al capdavant- han peregrinat alguna vegada a aquest establiment després d’una nit de marxa. “A mitjan anys noranta -recorda la Montse, la gerent- va haver-hi un boom de llocs d’oci nocturn i érem conscients de ser a prop d’una zona plena d’aques-ta mena de locals. I tot i estar molt imbricats a la vida del barri, al veïnat del qual ja feia gairebé quaranta anys que donàvem servei en horari diürn, vam haver d’adaptar-nos als nous temps i obrir també de nit per atendre aquesta nova clientela”.

A la nostra pregunta de si aquest tipus de negocis es troba en decadència, la Montse respon: “Només puc parlar per nosaltres, però he de dir que ens va bé”. I desmenteix també els rumors que parlen d’entrebancs per part de l’Ajuntament a l’hora de renovar les llicències per ocupar la via pública. Ens en congratulem, perquè els barcelonins ja hem perdut massa coses: l’última, l’emblemàtica llibreria Sant Jordi, al carrer de Ferran, en procés de liquidació per tancament. Així que perdre les xurreries de carrer seria un cop letal. Senzillament, no ens reconeixeríem en la nostra pròpia ciutat. I la nit ja no seria la nit. Així que… per molts anys.

L'entrada Xurreries de carrer, un llegat sentimental ha aparegut primer a Carrer.

Però què era, exactament? A la justament oblidada pel·lícula d’Antoni Ribas Paraules d’amor, Joan Manuel Serrat i Emilio Gutiérrez Caba protagonitzen una llarga seqüència a l’interior de l’establiment, que avui es pot recuperar per obra i gràcia de YouTube. La cinta es va estrenar el 1968. Per tant, l’estratègic moviment de càmera -tot un exercici de publicitat encoberta- ens permet fer-nos una idea bastant fefaent d’aquell Drugstore originari. Bàsicament, era un bar cafeteria, on servien entrepans i snacks, amb una barra imponent, que cobria gairebé tot el recorregut entre el passeig i una segona entrada al passatge de Domingo.

L’acompanyaven un gran contenidor d’espais comercials: una llibreria, un quiosc, un estanc i punts on es podien comprar discos, roba, petits electrodomèstics o objectes de regal. Però amb una configuració oberta, sense separacions físiques entre uns i altres. Fins i tot hi havia una petita farmàcia, que d’alguna manera li donava nom, i que va ser clau en la característica que va marcar la identitat del Drugstore: la llicència d’activitat li permetia obrir totes les hores de tots els dies de la setmana. I amb aquest esquer és amb el que es va publicitar: oferir la possibilitat de comprar a qualsevol antulladís moment del dia, en un temps en què no hi havia Amazon.

Amb tot, el fet que sempre estigués obert -que de fet sí que tancava, una hora, de sis a set del matí, per fer-hi neteja, durant els primers anys- va ser una altra de les claus de l’èxit de l’establiment, que es va convertir en el lloc ideal per fer l’última copa, que mai era l’última, quan la resta de locals nocturns tancaven. Inspirat en un local molt similar que acabava d’obrir a París, la posada en escena i la decoració pretesament pop i atrevida va convertir durant els primers anys el Drugstore en un apèndix natural per a la fauna que aterrava des del carrer Tuset i la zona d’influència de l’anomenada gauche divine, els fills i filles de les bones famílies burgeses.

Un punt de mestissatge

Toni Garriga, fotògraf jubilat i noctàmbul inconfés, va ser-ne un client habitual. Tant, que distingeix clarament tres etapes: “Hi ha uns primers anys molt elitistes, i després vam anar-hi aterrant la gent progre que no érem tan pijos. I cap al final de la dècada [dels anys setanta], l’ambient es va degradar molt i vam deixar d’anar-hi”. Amb la seguretat de la prescripció dels delictes, recorda especialment la llibreria com un lloc ideal per endur-se llibres sense pagar, aprofitant el bullici de l’espai. En efecte, l’oferta d’autories i temàtiques llavors àvidament consumides per la progressia -com el feminisme o l’ecologia-, els discos importats de rock progressiu o la moda juvenil i atrevida que es venia i vestien els dependents -i sobretot les dependentes-, el van convertir en un particular punt de mestissatge entre la Barcelona burgesa i la fauna més working class conscienciada.

Durant uns anys, fins al 1974, va conviure amb el Saló Rosa, que estava un carrer més avall -on més tard s’erigiria el Boulevard Rosa-, una cafeteria de formes solemnes que faria d’aquell tram del passeig un connector avui impensable entre els diversos extractes socials. El Drugstore va ser un èxit que va generar ofertes clòniques. Se’n van obrir un al carrer de Tuset -el Drugstore David-, el Drugstore Liceu a la Rambla i el Drag Blau a Lesseps.

Anys de decadència

Tots van tenir una vida efímera, però l’originari va viure una llarga agonia. Quan duia uns deu anys d’existència, va estar a punt de fer fallida i un grup de treballadors en van assumir la titularitat. Coincideix amb un canvi radical de model de negoci: els diversos punts comercials es relloguen a tercers i s’exploten per separat. L’espai perd bona part de la seva marca distintiva. Són els anys de l’heroïna i d’una crisi econòmica severa que també va traspassar les portes del 71 del passeig de Gràcia. A causa de la seva nocturnitat extrema, el Drugstore es va fer habitual de les pàgines de successos, per baralles, atracaments i alguna mort per sobredosi als lavabos. Es va guanyar dues fames: de supermercat de la droga on es podia aconseguir de tot i d’enclavament estratègic de la prostitució masculina.

Va acabar tancant en un any d’allò més simbòlic: el 1992. Segurament arrossegat per la pàtina d’or olímpic que va cobrir la ciutat, però el motiu concret també marca línies de la Barcelona -i el passeig de Gràcia- que s’estava forjant. L’impagament del lloguer va dur la propietat de la finca a reclamar judicialment l’extinció del contracte. La Barcelona progre, noctàmbula, bulliciosa, interclassista i canalla va ser, literalment, desnonada.

L'entrada Aquelles nits terminals al passeig de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

Llums i tenebres

Algunes tensions socials es van fer més evidents, o van esdevenir una mica més visibles, quan el desenvolupisme econòmic del segon franquisme va propiciar algunes expressions culturals un xic més obertes. El drama fulletinesc Tuset Street (1968) va ser un curiós fracàs artístic que escenificava una crítica habitual a la gauche divine: que parasitava la vida nocturna i dels entreteniments dels ravals. El protagonista del film és un jove arquitecte que empeny per convertir el carrer de Tuset en un símbol de modernitat -i en un bon negoci-, mentre sedueix una vedet de la sala El Molino per guanyar una cruel juguesca amorosa. La pel·lícula mostra una vida nocturna de transgressions controlades, neta i bastant artificiosa, tant als pubs de la zona alta com a les sales de festes dels barris pobres.

Més popular, i artificiosa d’una altra manera, era l’odissea en blanc i negre de Noche de vino tinto (1967). Allà no hi ha cap club decorat amb colorismes hereus del pop art. El rotundament independent realitzador José María Nunes (Sexperiencias) semblava seguir algunes petges del gran cinema modern europeu de Michelangelo Antonioni per seguir a dos nàufrags del desamor, abatuts i melancòlics, en el seu recorregut per diverses bodegues de la ciutat.

Deu anys després de Tuset Street, l’home benestant que es comporta com un vampir a la cerca d’experiències tindrà una versió encara més sinistra: Bilbao (1978), la història d’un fotògraf que segresta una ballarina que l’obsessiona. El cineasta Bigas Luna no mostrava una nit moderadament conflictiva, sinó abismal: una nit fosquíssima marcada per la perspectiva d’un home ple de malestar, fàstic i desitjos terribles. Les nits més o menys criminals del cinema quinqui, de Perros callejeros (1977) i altres films, potser resultaven menys tenebroses, però no deixaven de ser incòmodes. La seva habitual barreja de drama social i espectacle sensacionalista desprenia un aire trist d’explotació de la misèria.

Barcelona, posa’t lucrativa

Ja en el nou segle, altres pel·lícules han copsat la nit de la Barcelona globalitzada amb aspecte de franquícia del capitalisme extractiu. La comèdia comercial Una casa de locos (2002), per exemple, tractava de diversos universitaris europeus que estudiaven, estimaven i anaven de farra per un Raval en procés de desplegament després de la mort i transformació del Barri Xino que mostrava el documental En construcción. L’obra ha anat adquirint un cert valor documental amb els anys, com a retrat d’un moment històric en què els bars del casc antic estaven presos pels estudiants. Els responsables del film assumien una mirada similar a la que podien tenir els seus personatges de ficció: una mirada una mica idealitzada i principalment lúdica, marcada per una connexió molt superficial amb la realitat local.

Llenguatge publicitari

Pocs anys després, una altra comèdia, Vicky Cristina Barcelona (2008), va anar més enllà. El realitzador Woody Allen i el seu equip no reproduïen la mirada del turista, sinó que remetien al llenguatge publicitari, a la propaganda d’agència de viatges -o de consorci turístic-. Involuntàriament, semblava un símbol d’una nova època: la seva narració sobre els amors de dues joves estatunidenques desplaçava completament la població autòctona de la fotografia de la seva ciutat.

Obres posteriors, com Barcelona, nit d’estiu, han seguit camins similars. El cineasta Dani de la Orden (Casa en flames) va firmar una comèdia coral astuta, amable, atractiva, però que també desprèn un cert aspecte d’anunci -en aquest cas, de marca de cerveses. Es picava l’ullet a un cert malestar per la transformació de la ciutat, però en clau més nostàlgica que combativa. D’alguna manera, el pas de Vicky Cristina Barcelona a Barcelona, nit d’estiu es pot interpretar com una interiorització resignada de la venda de la ciutat: sabem que la ciutat ja no és nostra, però almenys ho filmem nosaltres mateixos i ens posem com a protagonistes de la ficció. Tot i que ara, a la vida, real, tinguem una certa sensació d’haver-hi esdevingut forasters.

L'entrada Barcelona fosa en negre ha aparegut primer a Carrer.

Una emoció ben coneguda

Si tens un destí segur on arribar, sovint ho fas amb les claus ben agafades entre els dits, després de modificar l’itinerari per evitar el bar masculinitzat de certa cantonada o a punt per arrencar a córrer si fa falta. Altres, trucant a una amiga per evitar que algun desconegut se t’apropi o amb un esprai pebre casolà a la mà: la potinga l’hauràs feta gràcies a una recepta que t’han fet arribar en un taller d’autodefensa feminista.

Mireia Muñoz Miquel, professora d’autodefensa feminista, fa 20 anys que fa tallers per a noies, dones i identitats dissidents de gènere. Ha treballat per a serveis públics de prevenció de les violències masclistes, centres cívics, instituts i grups autogestionats. Muñoz explica a Carrer que la por és una emoció molt comuna entre les participants i, per això, és clau no negar-la, sinó entendre com funciona i aprofitar-la per defensar-se.

A classe, a més d’eines físiques amb tècniques d’arts marcials i esports de contacte, Muñoz també treballa l’autopercepció de víctima. “Ens han ensenyat que una dona o identitat dissident sola de nit és vulnerable, i el discurs que hi ha al darrere les fa culpables del que els pugui passar, per exposar-se. Tot plegat, una trampa per continuar exercint el control sobre els nostres cossos, mantenint el discurs del terror sexual i, per tant, el privilegi dels homes cis en l’ocupació de l’espai públic”, rebla.

Luciana Pellegrino, d’Auge Feminista, fa anys que treballa amb la Favb organitzant marxes exploratòries per fer un diagnòstic de com perceben l’espai públic les dones. “L’experiència canvia segons el barri. Al Raval, per exemple, hi ha dones grans que no surten després de les vuit del vespre i les joves sempre van acompanyades, i això limita molt la seva llibertat i circulació”. Per canviar aquesta situació, les dones no demanen més presència policial, sinó més il·luminació i un manteniment dels carrers més acurat.

Espais que generen por

Les males experiències en tornar a casa, però, no només passen per la foscor dels carrers -que augmenten de forma significativa la percepció d’inseguretat-: també es donen en el transport públic. Moltes dones i persones LGTBIQ+ han patit intimidacions i s’han vist obligades a baixar del metro o l’autobús quan no els tocava. Tot i que no és molt conegut, les línies de NitBus disposen d’un servei de baixada a demanda: la usuària avisa el personal de conducció d’on necessita baixar i el bus s’atura al lloc més proper i segur.

Les dues professionals coincideixen en la necessitat d’impulsar un urbanisme feminista. “El transport públic i el carrer de nit són espais molt vulnerabilitzadors. En part, per com estan dissenyats i pensats, en benefici del capital i els poders hegemònics i no a favor de les persones que l’habiten, i en part perquè formen part de l’imaginari del terror sexual.

Són espais que ens generen por, tant si és comú que en un lloc concret hi hagi agressions com si no ho és”, reflexiona Muñoz. A Auge Feminista consideren que la seguretat passa per aconseguir que hi hagi vitalitat als carrers, comerços oberts i espais segurs on gaudir de l’oci nocturn. També treballen a generar una xarxa d’autocura als barris, amb la creació de punts liles en els establiments, perquè ofereixin prevenció i assistència en cas de patir una situació de violència masclista.

Per una ciutat segura

La manifestació nocturna prèvia al 8 de març portava com a nom “La nit és nostra” i reivindicava que les dones i les identitats dissidents de gènere ocupin la nit sense por de ser agredides. La convocatòria d’enguany, tot i la pluja, va aplegar 2.000 persones i s’hi escoltava el càntic “la nit és nostra, cap agressió sense resposta”. Les dones i dissidències ja no s’esperaran més: han ocupat els carrers, han passat a l’acció i estan teixint complicitats perquè la Barcelona de nit comenci a ser insegura per als agressors i no per a elles.

L'entrada La nit és nostra ha aparegut primer a Carrer.