Vivim en temps complexos”. Una frase que últimament ressona arreu. Malgrat que alguns han dedicat molts esforços a fer-nos creure que tot està perdut i que el jovent ha estat abduït per l’extrema dreta, cal alçar el cap de les pantalles: el sindicalisme torna, els moviments populars guanyen múscul i es teixeixen aliances de país per una transició ecosocial justa. L’autoorganització, el suport mutu i la participació van a l’alça, i això ens recorda que res està perdut i tot està per vèncer.
Per generar aquest canvi ens necessitem a totes, també a les joves, amb qui hem de recuperar la motivació i construir imaginaris de futurs desitjables on el bé comú, el suport mutu i la democràcia participativa en siguin les arrels. Per això, hem de posar al centre de l’educació -en el sentit més ampli i comunitari- la participació juvenil i reflexionar sobre quins espais són veritables escoles de participació. Els experts en participació infantil i juvenil assenyalen tres condicionants bàsics: voler, saber i poder participar. Abordem-ho des d’aquí.
Voler participar
La participació s’ha de motivar. Ha de partir d’inquietuds reals, de la necessitat d’expressar-se, transformar i construir propostes col·lectives. En definitiva, per participar cal voler participar. El capitalisme tardà ens ha deixat un panorama d’atomització, individualització i soledat. La manca de sentiment de pertinença, la frustració i els malestars quotidians generen un context que la dreta radical no ha dubtat a aprofitar per imposar discursos basats en l’odi i l’individualisme.
Els moviments veïnals, el lleure educatiu i els centres educatius tenim el deure de demostrar que és des de la lluita compartida, l’autoorganització i la col·lectivització d’aquests malestars que hi podem fer front. Fomentar la participació juvenil és generar un tallafocs contra els discursos d’odi i la dreta radical, i recuperar el poder col·lectiu, la confiança en allò comunitari i la capacitat d’incidència.
Com a docents, educadors, monis, familiars o veïnes, tenim la responsabilitat de representar el canvi que volem veure al món. No hi ha res més poderós que els vincles educatius, i és des de l’exemple que hem de demostrar que autoorganitzar-se és possible, participar és imprescindible i militar és una obligació. Les mobilitzacions docents de les últimes setmanes probablement tenen més impacte que moltes hores de cultura i valors ètics o qualsevol altre crèdit de participació. Hem vist estudiants que s’organitzaven per donar suport a les reivindicacions del professorat, inspirades per la coherència dels seus referents en la defensa de l’educació pública de qualitat.
Saber participar
Quan l’espurna està encesa, cal saber participar. Cal disposar d’eines i estratègies per fer-ho. Històricament, els caus i esplais han estat veritables escoles de participació. Aquell primer estadi de sentir-se part d’una cosa, d’aprendre a mirar el món amb ulleres crítiques i d’imaginar i transformar-lo col·lectivament. Amb l’acompanyament de caps i monis, omples la motxilla d’eines per construir aquest món millor. Però els infants creixen, i és per això que cal generar itineraris de participació als barris. Quan s’acaba l’etapa del cau o l’esplai, els casals de joves acullen; més endavant ho fan els casals de barri, els moviments socials o els ateneus populars. D’aquesta manera, els barris dibuixen el seu propi itinerari formatiu, la seva pròpia escala de participació.
Tanmateix, no tothom passa per un cau, esplai o casal. És aquí on els centres educatius esdevenen espais estratègics i universals per a l’aprenentatge de la participació i l’autoorganització juvenil. Educar no és un acte neutral. Com defensaven Freire, Freinet o Ferrer i Guàrdia, educar és un acte polític. Per tant, cal que introduïm la participació, l’autoorganització i l’economia comunitària a les propostes pedagògiques dels centres.
Educar en participació implica fer-ho des de l’arrelament al barri i al territori, permeabilitzar els centres educatius i connectar-los amb casals de joves, col·lectius feministes, moviments socials i l’ecosistema autoorganitzat que els envolta. Si volem que l’alumnat arreli al seu entorn en sortir de l’institut, hem de generar connexions entre el dins i el fora. Projectes com “Educar en participació, una assignatura pendent”, de Casals de Joves de Catalunya, o el “Visc, convisc i participo”, del Consell de la Joventut de Barcelona, haurien d’esdevenir la norma.
Poder participar
Motivats i amb eines, arriba el moment clau: poder participar. Des del món adult tenim la responsabilitat de fer-los lloc, escoltar les seves inquietuds, deixar pas i acompanyar els processos d’aprenentatge. Si volem que participin, cal que puguin fer-ho. Perquè, com defensa Casals de Joves, a participar se n’aprèn participant.
El lleure educatiu fa anys que té les seves pròpies eines per fer-ho possible: assemblees de grup, treball per projectes, consells d’infants o assemblees gestores. Aquestes experiències haurien d’inspirar els centres educatius perquè les joves puguin participar plenament en aquests espais, organitzats en sindicats d’estudiants, col·lectius feministes i assemblees o organitzant-se de forma cooperativa per gestionar la cafeteria del centre. Des del món adult, hem de fer-los lloc, validar-les i acompanyar-les.
Des dels barris també tenim la responsabilitat d’assegurar que les seves inquietuds i necessitats puguin estar al centre de la vida comunitària, així com acompanyar-les en la defensa dels seus espais davant les amenaces a l’autogestió, com ha passat amb la privatització del Casal de Joves Girapells, al Guinardó, i l’espai La Cendra, a Sant Antoni.
La participació no és un indicador buit de contingut. Ha de tenir vocació transformadora cap a una transició ecosocial justa, d’escola de democràcia i de trinxera antifeixista davant els discursos d’odi que volen dividir les nostres comunitats. En definitiva, educar en participació ha d’esdevenir l’eina per adobar les arrels d’un futur desitjable.
