Segur que heu sentit més d’un cop que les associacions veïnals (AV) són una relíquia del passat, que al jovent ja no li interessa participar-hi i que a poc a poc aniran desapareixent. És cert que han canviat moltes coses des que es van crear, fa més de cinquanta anys. Ara hi ha casals de barri, centres cívics, casals de joves i de gent gran, coordinadores de festa major, colles castelleres i de diables, esplais i un munt d’entitats més que, abans, sovint s’organitzaven dins d’una AV i ara no els fa falta. Però cal no oblidar que la majoria d’aquests equipaments van ser possibles perquè alguna AV els va reivindicar, igual que es va haver de lluitar per tenir Centres d’Atenció Primària -ambulatoris, com en dèiem abans-, escoles públiques, llars d’infants, parcs, línies de bus i metro… I si anem més enrere, les AV van ser la forma d’organització ciutadana que va aconseguir carrers asfaltats, semàfors, clavegueres i moltes altres coses que ara semblen tan normals que ni ens hi fixem.
A banda d’aquests serveis públics i grups culturals, també han aparegut altres formes d’organitzar-se per reivindicar necessitats i drets. Hi ha AFA a les escoles, grups d’acció per l’habitatge, grups feministes i ecologistes, pels carrils bici, pels drets dels animals… La part positiva d’això és que encara hi ha gent que dedica part del seu temps a anar millorant la societat, però, per altra banda, fa minvar la participació en les AV. Estem arribant al seu final? És només una altra etapa?
La majoria de les noves plataformes solen enfocar-se en una problemàtica concreta i aglutinen persones que estan d’acord les unes amb les altres. Són compactes ideològicament i temàticament. Segurament això els permet ser més ràpides en prendre decisions i més àgils en fer accions, però els costa més arribar a capes grans de població que no comparteixen tot el que plantegen o que no estan tan preocupades per aquell problema específic. Les AV som més lentes, ho sabem, però ens ocupem de qualsevol problema si afecta el barri d’alguna manera, acollim totes les veïnes preocupades pel benestar comú, encara que no pensin igual, i practiquem una democràcia de proximitat. Això necessita més temps i debats, potser no s’aconsegueixen plantejaments radicals, però podem influenciar més gent.
Les AV ens hem d’adaptar als canvis: allò que abans es feia d’una manera ara s’ha de fer d’una altra. Els problemes de la gent més gran no són els mateixos que els del jovent. Les persones que han lluitat durant molts anys poden ajudar les més joves, però també han de permetre que aquestes gestionin les AV a la seva manera. En conclusió: si vols anar molt de pressa, ves sol. Si vols anar més lluny, ves acompanyat.
