La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Andrés Naya va ser en una assemblea veïnal celebrada a la Rambla, a l’Hotel Orient. Ell s’estrenava públicament com a activista veïnal en un acte monopolitzat per la Favb dels bombillaires. Ho explica en la pàgina 30 de La Prosperitat a cops!, Inventario vecinal muy personal (1970-2020), en un text on ambdós quedem retratats. Ell com un pardalet nerviós i espès. Jo com un periodista novell despistat. “Hasta tal punto yo no era conocido en la ciudad -escriu l’Andrés- que el periodista Eugeni Madueño (luego un buen amigo), en su crónica, me bautizó como ‘Andreu Nolla’”.
L’amistat amb l’Andrés en aquells anys setanta de periodisme de trinxera es va anar teixint a poc a poc. En trobades fugaces amb comissions veïnals que l’Andrés portava a la redacció del diari per explicar-se. O en bars discrets del centre històric que facilitaven converses -sempre regades amb cervesa- d’on emergien secrets i confidències sobre la vida política local que ell t’anava administrant a poc a poc, degustant-les. Era la font perfecta per a un periodista de local interessat per la vida dels barris, aleshores sempre en ebullició. I era perfecta perquè l’Andrés t’explicava els fets en el mateix ordre i manera en què tu els publicaries. Titular, subtítol, entradeta i text.
Tossuderia manya
Un dia de fa molts anys -ara de tot fa molts anys- vaig presentar-me a la Favb -quan tenia la seu a la plaça de Ramon Berenguer- i em vaig oferir com a voluntari per ajudar a fer Carrer. L’Andrés no va deixar escapar l’ocasió per agafar-me i, amb el pas dels anys, fer-me tocar tots els pals de l’ofici amb els joves periodistes que anaven passant per la redacció, atrets per l’estil dels Huertas, Fabre, Favà i Ibáñez, segons el qual el periodisme s’havia de fer enfangant-se, és a dir: trepitjant els carrers i parlant amb la gent.
Els anys i les aventures personals ens han portat a llocs diferents. Però d’una manera o una altra hem continuat fent projectes junts. Ell, atent sempre a les possibilitats de fer més gran i més important la revista de la Favb que va crear i que ha estimulat i mantingut contra vicissituds i marees. I sempre mantenint-se en un segon pla, discret, per darrere, que no es noti massa, procurant que el seu protagonisme no aixequés enveges ni malentesos. Però tirant endavant sempre, amb la seva tossuderia manya, per superar els entrebancs -econòmics i polítics, interns o externs…- perquè l’objectiu era mantenir a flotació aquesta revista en la qual escrivim ara. La seva revista, feta per l’equip humà -sempre fluctuant, sempre canviant, sempre impredictible…- que ell aconseguia reunir en una igualment incerta, mòbil, impredictible escola de periodistes de local feta a imatge dels periodistes abans citats i fonamentada en els seus valors.
Un senyor de Barcelona
En un acte que vam fer al Macba quan el dirigia l’amic Manolo Borja-Villel, no recordo amb quin motiu, però en el qual es valoraven les lluites veïnals com si fossin obres d’art, vaig dir que l’Andrés era “un senyor de Barcelona”, en el sentit que l’expressió de Josep Pla designava les persones que representaven una certa manera de ser barcelonina. També vaig dir que era “un periodista de raça”, una altra expressió per designar les persones que duen l’ofici a l’instint, que ensumen les notícies, destrien el gra de la palla. I ho publiquen.
Hi ha la feina d’editor inspirador, en què l’Andrés ha destacat. Ho confirma un llistat de 24 llibres publicats en els quals la seva intervenció ha estat fonamental. Sigui donant la idea, impulsant l’edició, buscant finançament, coordinant la producció o participant directament en els col·lectius promotors. “D’una manera o una altra, animant el personal”, deia ell. La llista comença per la Guía de las asociaciones de Nueve Barrios, el 1995. I acaba -no tinc espai per enumerar-los tots- amb La Prosperitat a cops!, que ara es presenta i en el qual l’Andrés es mostra tal com em sembla que l’he descrit. El no-protagonista que ha participat en totes les batalles.
*Eugeni Madueño és periodista.
