Per fer una revista com Carrer, cal creure-s’ho. Perquè has d’enredar molta gent en una aventura d’alta complexitat que implica molta feina i compromís: la de l’ens editor -en aquest cas, la Favb-, que hi posa uns recursos que costen molt d’aconseguir; la de l’equip motor -amb les codireccions que s’han succeït al llarg de trenta-cinc anys-; la del consell de redacció, que penca de valent per aconseguir un producte del qual la professió periodística se’n pot sentir orgullosa; la dels col·laboradors -entre els quals la gent del moviment veïnal- que aporten el treball militant; la de les subscriptores i subscriptors, que amb les seves aportacions ajuden a fer viable el projecte…
Andrés Naya va aconseguir enredar tothom. I ho va fer perquè era el currante número u. Des que aterrava a la Favb -almenys tres dies a la setmana, amb entrada estel·lar fonent el timbre i els nervis de les treballadores-, dedicava bona part de la jornada a parlar per telèfon, a crits -patia sordesa-. Trucava a plumilles, foteros i ninotaires, per recordar-los que anaven tard en les entregues -si la cosa ja era greu, es treia de la màniga el “Sagrado Corazón de Jesús, en vos confío”, que encara es fa servir en aquesta descreguda redacció-. Trucava a la impremta, per fer palès que darrere d’una relació comercial hi ha persones amb les quals es pot i s’ha de parlar. Trucava a la gent que sabia que era sensible al que es coïa a la ciutat: gent del món universitari, dels sindicats -menció especial mereix la complicitat que va cultivar amb el comitè d’empresa de Parcs i Jardins-, de les entitats socials, o els militants de base que tenen les antenes posades allà on passen les coses. Ho feia per contrastar informacions, demanar opinió o bastir un dossier especial. Trucava a la gent de les associacions veïnals -a qui coneixia pel nom- per saber de primera mà què passava als barris. A vegades, una esbroncada feia tremolar les parets, i el millor era amagar-se i esperar que passés la tempesta. Però sempre coquetejava dient que gairebé ningú li deia que no. Perquè, realment, era molt difícil dir-li-ho.
La presencialitat dels consells
Que “el roce hace el cariño” ho demostra el bon ambient dels consells de redacció -que per la seva insistència es remataven al bar-, on bocates i cerveses eren -i són- el complement necessari per cuinar un número nou. L’escolta cap als periodistes més joves, la provocació perquè algú s’agafés un reportatge complicat, l’anàlisi en veu alta per donar-li la volta a les informacions oficials eren marca de la casa i van ajudar a despertar vocacions que, amb els anys, han fet que molts dels i les que han passat pel consell de Carrer estiguin ocupant llocs de responsabilitat en diversos mitjans de comunicació –El Periódico, Tot Barcelona, Públic, Crític, La Directa…-. La presencialitat d’aquestes trobades periòdiques ha cosit amistats, com ho ha fet el seu anvers, el consell assessor, una mena de conclave de professionals -format per arquitectes, urbanistes, geògrafes, economistes, historiadores, periodistes…- amb sensibilitat social i que l’Andrés conjurava per nodrir la revista d’una mirada àmplia i de llarg recorregut. És una generació a la qual la ciutat li deu molt.
Un tarannà optimista
Però si alguna cosa defineix l’Andrés, quelcom que ha quedat flotant entre les parets de la Favb per als que el vam conèixer -i també en altres espais que ha trepitjat sovint, com el barri de la Prospe-, és la seva alegria. Perquè ell ha estat una de les persones més alegres que hem conegut. Intuïm -de fet, n’estem totalment segurs- que els lectors i lectores de Carrer perceben -i valoren- la sornegueria amb què va impregnar, des del primer moment, les pàgines de la revista, no només en els textos de La cambra fosca -que sovint redactava-, en les idees de les tires i vinyetes, o en les opinions breus que -imaginem que ja es pot dir- signava com a Zeta. I amb tot, els lectors i lectores mai no es podran fer una idea aproximada de com de divertit podia arribar a ser treballar amb ell. Quan adornava -o, directament, s’inventava- una anècdota, retorçant-la fins al deliri, o quan tancava una reunió cantant -sense gaire èxit, però amb molta determinació- la melodia de La primera comunión, de Juanito Valderrama. Era molt tafaner i sensible als canvis de look -“¿y esa barba?, “¡córtate ese pelo!”-, però no li recordem cap comentari ofensiu cap als companys de redacció: aquell home gran -immens-, de tirants tensats i bigoti rebel, no estava aquí per incomodar el personal, ans al contrari: en els moments més complicats -que n’hi ha hagut, i molts, en els trenta-cinc anys d’història de Carrer-, el seu tarannà optimista, la forma que tenia d’entendre les relacions -forjades des del respecte, l’afecte
i la companyonia-, feia que perdre l’esperança fos l’opció menys probable.
Tot això és el que trobem més a faltar i tot això és el que ens anima a continuar. En la presentació dels seus dos últims llibres, celebrada al Casal de Barri de la Prosperitat, per prescripció mèdica no els signava, sinó que els estampava amb un segell que havia confeccionat per a l’ocasió i que deia “Ha merecido la pena”. I tant, que ha valgut la pena, Andrés. I a més, ens ho hem passat molt bé.
