Qui vulgui entendre per quin moment passa Barcelona ha de mirar el 1992. El caramel de viure una Barcelona olímpica va cegar bona part de la ciutadania, que va ignorar els senyals d’alarma que emetien persones com Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán sobre el repintat neoliberal del desenvolupisme franquista d’aquells fastos. Perquè ens entenguem: l’any abans dels Jocs Olímpics, van passar per l’aeroport del Prat menys de nou milions de passatgers; l’any passat s’havien multiplicat per set, arribant als cinquanta-set milions i mig.
L’impacte per a l’economia
Hi ha una correlació entre aquest salt colossal en el trànsit aeroportuari i l’augment asfixiant de la turistificació. La Barcelona preolímpica va rebre menys de dos milions de visitants, mentre que el 2025 els turistes van superar els setze milions. En el mateix període, les places hoteleres s’han quadruplicat. Si hi ha més de 10.000 pisos turístics -legals, vull dir-, l’oferta de lloguer de temporada duplica la de llarga durada. Oficialment, la despesa turística creix de manera fabulosa. De fet, sense l’enlairament de l’aeroport des del 1992 i les ampliacions del 2004 -la tercera pista- i del 2009 -la T1- res de tot això hauria estat possible.
No hi ha cap infraestructura que hagi tingut un impacte tan radical en l’economia local. Per tant, una ampliació del 40% de la capacitat de trànsit -fins als 80 milions- promoguda per AENA -una empresa amb majoria de capital públic- i els governs d’Espanya, la Generalitat i l’Ajuntament, hauria de ser valorada com una fita capital del progrés de la ciutat. O almenys així ens ho venen els pròcers econòmics, polítics i mediàtics del país.
Dissortadament, tants rècords aeroportuaris i turístics no han fet rica la gent de Barcelona. Si mirem la renda familiar disponible per habitant, qui viu a la ciutat és més pobre que la mitjana europea. D’acord amb la taxa Arope [de l’anglès ‘en risc de pobresa o exclusió social’], quatre de cada deu infants de la ciutat pateixen pobresa. Se supera un 63% l’europea. Com a moltes ciutats gentrificades, el cost de la vida es dispara, i també les feines precàries i mal pagades.
Un efecte col·lateral és la desmembració comunitària, la incapacitat creixent per mantenir vius els barris, cada cop més bigarrats sense cap política pública rellevant que afavoreixi la cohesió social i la promoció de la llengua i la cultura pròpies del país. L’estructura demogràfica experimenta un capgirament clau en augmentar de forma considerable la migració pobra i rica (expats), en detriment de la població històrica. És clar que aquest model de ciutat té guanyadors: són pocs, però poderosíssims. La majoria els trobem ploricant per ampliar l’aeroport des del Consorci de Turisme de Barcelona.
Hi ha un altre angle mort en el debat actual que, després d’aquest estiu invivible de calor, ja ningú pot ignorar. Multiplicar els vols amb una vintena de milions de passatgers addicionals a l’any dispararà les emissions climaticides que fabriquen onades de calor cada cop més perilloses per a la salut, sobretot en els barris populars i entre la gent gran. Barcelona Regional va calcular que l’augment de fins a 70 milions de passatgers incrementaria el 33% les emissions de CO2e de l’aeroport. Això és moltíssim perquè les emissions climaticides vinculades a l’aeroport (7,6 milions de tones) més que duplicaven les del conjunt de tots els habitatges, comerços i serveis de la capital (3,4 M t).
La pitjor decisió possible
Els lobbies que hi ha rere l’ampliació de l’aeroport -AENA, l’immobiliari, el turístic, l’especulació via paradisos fiscals- no només pretenen sucar al màxim la mercaderia anomenada Barcelona a costa d’empobrir encara més la majoria. També volen que no ens fixem que, sabent com està avançant la catàstrofe climàtica, ampliar un aeroport és potser la pitjor decisió possible per protegir la nostra salut i la vida. L’Imperial College -el CSIC britànic- afirma que l’onada de calor del 23 de juny al 2 de juliol de l’any passat va matar 286 persones a Barcelona. Enguany, hem tancat la temporada amb 54 nits tòrrides -de més de 25 oC- a l’estació del Raval, 19 a la de la Zona Universitària i vuit a la de Fabra. Fa una dècada, el 2016, no n’hi va haver cap ni a l’estació de Fabra ni a la de Zona Universitària, mentre que al Raval només en van patir cinc.
No tenim encara dades d’enguany sobre els morts per calor a Barcelona, però l’estiu meteorològic s’ha tancat amb 3.226 morts a Catalunya atribuïbles a les altes temperatures, segons el grup de recerca MACE del CSIC. Fins i tot les xifres oficials de l’Instituto Carlos III, que avaluen les morts per calor extrema, però no les derivades de la calor moderada, reconeixen un rècord de 1.835 morts prematures a Catalunya. Apostar per ampliar l’aeroport és atiar el foc que fa suar Barcelona i posa en perill la vida de la gent. Només un boig o un galifardeu que esperi obtenir beneficis fabulosos sense mirament ni amb les persones ni amb el clima, pot fer-se’n fanàtic.
*Joan Buades és investigador especialitzat en turisme, globalització i canvi climàtic.
